RSS

De pactes, crisi, sentiment nacional i unitat d’esquerres

04 juny

Pi de les tres branques

Tota la discussió que hi està havent sobre crisi i pactes (en els matins de TV3 fins i tot es pregunta, sense cap innocència, si avorreixen) em fa pensar unes quantes coses que enumero tot seguit:

1.- Les majories absolutes són dolentes per la democràcia, però els partits majoritaris no deixen de procurar-les. Tendir a un sistema bipartidista com el dels Estats Units assegura la professionalització de la política i la desatenció creixent dels problemes reals de la gent. Però els grans partits fan campanya pel bipartidisme, i això implica no donar arguments per entendre els pactes posteriors. Per crear una democràcia més rica, amb més veus representades, caldria assegurar governs plurals fins i tot en majories absolutes quan les ideologies són properes, i no estic dient res que no s’hagi vist : l’alcalde Maragall va fer-ho a Barcelona en una situació semblant. Les coalicions no haurien de ser una solució per governar amb tranquil•litat, sinó una cultura de diàleg permanent.

2.- Els partits haurien d’explicar en campanya amb qui volen pactar, i tant si són grans com no tant : aquesta claredat va afavorir a les eleccions al Parlament de Catalunya la coalició ICV-EUiA. En canvi, no fer-ho ha perjudicat per dues vegades ERC, encara que en un primer moment no es traduís en pèrdua de vots: ara, la seva crisi té arrels en l’anterior campanya, i en l’ambigüitat d’un concepte que s’utilitza, l’equidistància, que s’assembla massa a un dubte no resolt entre afavorir CiU o afavorir les forces d’esquerra en la seva pluralitat (i on, dissortadament, el PSC-PSOE confon massa vegades les seves opcions amb el consens).

3.- És difícil, per no dir impossible, trobar o crear de bell nou, des de les esquerres, un equilibri entre sentiment nacional i sentit de classe. Crec que ajuda a entendre el que vull dir haver viscut l’Assemblea de Catalunya i com es va resoldre, de manera gairebé espontània, aquesta qüestió. Els “nous catalans” varen aixecar amb igual força la bandera catalana i la bandera roja, i era a les fàbriques on més impressió feia sentir el crit de “llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. En el primer 1 de maig de la democràcia els drets nacionals i les reivindicacions obreres eren la mateixa cosa. I sé que la història no s’ha de repetir, però tampoc es pot oblidar ni trair.

4.- Altres coses d’ordre menor: la condició que vol posar CiU de que governi la llista més votada ni tant sols aquesta coalició la respecta, però a més no satisfà, al contrari del que s’argumenta, més voluntats de la població. Tampoc la sortida que es dona d’obligar a coalicions més amples. Quan hi ha majories plurals d’esquerra no hi ha en democràcia cap argument per exigir que sensibilitats polítiques diferents es presentin sota unes mateixes sigles: en canvi, hi ha un munt d’arguments, entre ells el de que més gent es senti representada en el nou govern, per arribar a un programa comú .

5.- Benvinguda la discussió política, si pot ser amb serenor, perquè enraonar vol dir donar raons, i el pitjor que pot haver-hi en política és que ens abstinguem fins i tot del necessari diàleg. Però no hauria de perillar la unitat de les esquerres perque crec que hem de posar per davant la política contra la precarietat i els accidents laborals, l’habitatge social, millorar el sistema de salut per exemple fent que malalties que no hi són prou ben tractades siguin ben ateses, i prendre mesures més actives contra la violència de gènere, i l’acolliment i drets de les persones immigrades, sense eufemismes i tenint en compte les necessitats específiques de les dones immigrades. En aquest sentit, darrerament s’ha iniciat a Europa una discussió molt interessant sobre el paper de les religions i les condicions de les dones, on s’hi inclou les invisibilitats obligades en el vestir, les mutilacions, la “conformitat” als papers tradicionals que allunyen de qualsevol empoderament… En aquest sentit, no veig en millors mans l’Institut Català de les Dones, però tampoc la Conselleria de Treball… (i fins i tot el senyor Bru de Sala reconeix avui els mèrits del conseller Saura!!!)

 
5 comentaris

Publicat per a 4 Juny 2007 in Ciutadania/Política

 

Etiquetes: , , , , ,

5 responses to “De pactes, crisi, sentiment nacional i unitat d’esquerres

  1. Elena Alvarez

    4 Juny 2007 at 16:36

    Angels,
    Com sempre centres molt bé els problemes i en aquest cas només voldria incidir una mica més en el punt 4, que per mí no es una qúestió menor, ja que propugnar que governi la llista més votada, no només va en contra de la nostra llei electoral sino que també propiciaria el bipartidisme i les majories absolutes.
    Però el motiu del meu comentari, és unaltre: m’acabo d’asabentar que en Fidel Castro té un blog, i per si no ho sabies aquest és el seu link:
    http://nuestraverdadcubana.blogspot.com/

     
  2. Gerard

    5 Juny 2007 at 0:48

    És curiós… Drets nacionals? El dret que tinc jo a viure plenament en la meva llengua, oi? O jo no el tinc i els altres sí? Però no som tots iguals? O només ho hem de ser en segons què? El gran problema que tenim en aquest país és que una part de les esquerres (ICV i PSOE) tenen una vena lerrouxista molt gran, fins i tot més gran que el sentiment d’esquerres. Per això no s’han fet polítiques de construcció nacional clares a més de polítiques progressistes i per això ara hi ha muntat tot aquest enrenou. Afirmar amb vehemència el DRET d’autodeterminació d’un poble de l’altra punta del món i no fer-ho clarament i reiterada amb el poble català, tot girant als ulls a la seva dissolució com un terròs de sucre, sols té un nom, amiga Àngels: HIPOCRESIA.

     
  3. jordi ribó i flos

    5 Juny 2007 at 7:52

    Efectivament Angels, l’equilibri existentt a l’epoca històrica a la que tú et refereixes, no només existia, era a més un element de cohesió en el sí de la classe obrera, que identificava la construcció nacional amb la cohesió de classe, equilibri que es trencà amb el primer govern democràtic a la Generalitat, amb el pacte CiU-ERC (si, si, aquells que cercaven el catalanisme dins del factor Rh també), afegit a la ruptura del PSUC.
    La lluita per l’autodeterminació ha d’anar vinculada a la lluita per una societat diferent, sense explotadors ni explotats, el contrari és desviar l’atenció.
    El problema democràtic es una llei electoral que no primi uns electors i electores per damunt d’uns altres, que el vot de Barcelona valgui el mateix que el de Flix, i per aixó hi ha solucions: Una per exemple, circunscripció única, una altra, augment de diputats i equivalència de representació diputat/nombre d’electors per circunscripció. Ja veuras com CiU, ERC i algú altre s’hi oposa.

     
  4. antoni-italo

    5 Juny 2007 at 20:50

    Aprofito que ja he entregat el treball sobre el què et vaig demanar consell (al final he citat al Saffra i tot!) per participar en aquest interessant debat:
    1.Respecte a la qüestió dels governs plurals, potser caldria afegir que l’esquerra no pot governar amb el 51% dels vots. No perque no sigui legítim, sinó perquè dificilment es té el poder polític necessari per tirar endavant les propostes d’esquerres. Cal recordar els dos “allargaments” (econòmic i societat civil) que planteja Gramsci en els quaderns. I un 51% dels vots dificilment garantitza un marge de força prou gran en la societat civil per contrarestar la mancança en l’econòmic. Per tant malgrat aquest 1% s’està en minoria.
    2.Respecte a la qüestió de la llei electoral
    Històricament les esquerres sempre han obtingut millors resultats en les grans arees urbanes, per la seva composicio específica de la divisió social del treball; per tant, és evident a qui beneficia l’actual llei electoral.
    Quan des de la dreta nacionalista s’esgrimeix la qüestió de l’equilibri territorial per tal de justificar l’actual llei electoral, es passa per alt que durant el règim de Pujol no es van impulsar polítiques efectives d’equilibri territorial.
    Per mi la única opció raonable és impulsar polítiques d’equilibri territorial: millorar les linies de rodalies de renfe, dotar de millors infraestructures i equipaments els municipis de fora de l’àrea metropolitana, i impulsar un desenvolupament industrial més equilibrat; al mateix temps que es reforma la llei electoral per tal de garantir una major proporcionalitat.
    Seguir amb l’actual llei electoral no nomes no serveix per corregir el desequilibri sinó que el legitima i l’augmenta.

     
  5. Boi

    7 Juny 2007 at 20:29

    Hola, jo no formo part de l’anomenada roig-esfera, però per casualitat m’he deixat caure per aquí i crec que sincerament en el debat jo hi veig un problema de planteig. Es parteix de la premisa d’acceptar el marc actual sense posar-lo en qüestió.
    Segons el meu prisma no es pot acceptar tant a la lleugera el marc constitucional i autonòmic i per tant les seves institucions i limitacions.
    Àngels, en el punt 3 tu dius que no és possible trobar un equilibri entre el sentiment de classe i el sentiment nacional. Discrepo profundament d’aquesta tesi perquè hi ha molta gent que ens situem ideològicament en l’esquerra independentista que creiem que tant l’alliberament nacional com el social (jo no parlaria de sentiment, crec que és un terme un xic idealista) formen part de l’assoliment de quotes de llibertat per part dels pobles els seus individuus. L’assemblea de Catalunya, tenia l’objectiu d’assolir una sèrie de llibertats socials i nacionals a través d’un estatut d’autonomia que en un futur havia de portar a l’exercici de l’autodeterminació. Crec que no cal que m’esplai sobre els resultats, els podem veure actualment…. Crec que el vostre punt de vista (dic el vostre perquè he tingut molts debats sobre aquest tema amb gent del vostre epectre polític) està lastrat per l’herència de l’obra d’en Jordi Solé Tura “Catalanisme i revolució burgesa”, actualment totalment desacreditada per un grapat d’autors.
    El canvi de la malanomenada “transcisió” va consistir més aviat en un canvi de formes que de fons. Grans parts de l’estructura de l’estat van restrar intactes i això ha suposat una gran remora per totes les forçes rupturistes.
    La qüestió fonamental que per a mi cada cop més està saltatant a la llum és la mateixa concepció de l’estat espanyol i la seva estructura.
    En aquest post s’està parlant tota l’estona de les conseqüències dels resultats electorals. També es diu que s’ha de mantenir un pacte d’esquerres…jo em pregunto…alctualment que considereu “esquerres”, objectivament el PSOE està fent polítiques econòmiques que el situen clarament al centre o fins i tot centre esquerra, ERC s’ha dedicat a fer una estratègia de desgast de la base electoral del PSOE (o PSC-PSOE si voleu) molt acord amb les seves polítiques neoliberals (un bon exemple el departament d’universitats i empresa)… Ja veieu que no entro a valorar la posició d’ICV-euia, perquè crec que desfiguraria el debat entorn al tema central: la falta d’autocrítica i de qüestionament de l’estat espanyol i les seves estructures “democràtiques”.
    Em sorprèn que no analitzeu per exemple, la pèrdua de força al carrer de la vostra opció política, més enllà de la desfeta del bloc comunista… com potser que us permeteu, ja no la indiferència, sinó l’enfrontament amb una gran quantitat de moviments socials… Crec que estareu d’acord amb mi que aquests moviments són les forçes transformadores… no es poden supeditar mai, o com a mínim actualment, els objectius polítics a les estratègies electorals del que hauria de ser només una plataforma electoral.
    Per tot això que he exposat milito a l’esquerra independetista (no confondre amb el barroer xiringuito que s’ha montat a dins d’ERC). Crec que aquesta opció és encara un embrió. No obstant crec que tenim molt camí per recorrer si fem les coses bé i sabem unir el nostre discurs polític. De moment, ja em fet els primers passos des de fa molts anys en el terreny electoral amb les CUP.
    Jo he exposat, aquí els meus arguments i em semblaria molt interessant que poguessiu opinar-ne, ja que jo no pertany a la vostra quotidianetat política.
    salut i una abraçada

     

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: