El gran joc especulador d’inversors que es deleixen pels guanys a curt termini –amb l’ajut de polítics sensibles a l’oferta més alta– ha portat a la crisi de l’habitatge. Els comportaments poc assenyat de grans bancs han conduït a la crisi hipotecària i a l’encariment dels tipus d’interès. La possibilitat de que en un mercat mundial desregulat de productes financers es fessin nous negocis comprant i venent les promeses de pagament de demandes insolvents ha globalitzat la crisi. L’instint de cacera per altes rendibilitats ha reconduït cap els mercats de futurs en matèries primeres les grans fortunes deleroses de trobar terrenys fèrtils i igualment desregulats pels seus negocis. La prepotència de l’imperi per fer-se convidar d’altres economies del món ha seguit mantenint molt baix el preu del dòlar i alt el preu d’un euro regit pel Banc Central Europeu que lluita contra la inflació sense cap altra engruna de sensibilitat. I del temps en que especuladors i intermediaris han fet l’agost en tant els bancs centrals intervenen per evitar la fallida de bancs privats se’n diu també crisi econòmica.
Les conseqüències per als pocs que han provocat tot l’enrenou: un lleuger vertigen en augmentar el risc de desbocament.
Per a la majoria: més sacrificis per arribar a final de mes, dificultat –o impossibilitat—de seguir pagant l’habitatge. Més precarietat. Més por a perdre la feina, a que la crisi empitjori. L’augment dels preus dels productes alimentaris i dels tipus d’interès (hipoteca més cara, crèdits que costen més de tornar), ja estan repercutint en el nivell i qualitat de consum i la salut de moltes persones. I ja s’adverteix des d’un Banc d’Espanya amb massa poca feina des de la Unió Monetària que per frenar la inflació caldrà que els salaris no augmentin. Naturalment, no és veritat, però els poderosos sempre aprofiten la conjuntura per repartir-se millor el pastís entre ells. Perquè no parlen, naturalment, de les provocadores remuneracions dels grans executius… A més, sempre quedaran alguns immigrants per culpabilitzar i portar als camps al retorn, sobre tot quan ja poca gent es creu que la culpa de l’increment de preus sigui de la Xina!
Mentrestant, unes persones que solen estar fora d’aquest món estant debatent a la Comisión Nacional de la Energía si el rebut de l’electricitat ha de reflectir o no uns costos que es diuen reals –i que no tenen res a veure amb la realitat–, al Parlament de Madrid si s’ha de privatitzar o no l’aeroport de Barcelona, i al Tribunal Constitucional si l’Estatut de Catalunya ja ha passat prou pel ribot de la prepotència i el centralisme rapinyaire… Sembla urgent començar a canviar les coses!
Punts de Vista 