RSS

PA I ROSES

07 set.

(per a la meva amiga Pilar Fuster)

Quan per la llarga trajectòria de lluites del moviment obrer europeu ens pensàvem que ja teníem gairebé totes les respostes, ens han canviat les preguntes, i cal aprendre a desxifrar les noves incògnites i fins i tot a saber-nos mirar i reconèixer com a classe malgrat els canvis que han anat desfigurant la imatge clàssica fins a fer-la –en mirada miop– impossible d’identificar… sols una cosa no ha canviat: la necessitat de vendre la força de treball per sobreviure. La fórmula de transformació revolucionària que l’ortodòxia dels anys 70 s’identificava com la suma dels països socialistes, el moviment de països no alineats i la classe obrera ha quedat obsoleta… A partir dels anys 90 el daltabaix i confusió dels països de socialisme “real”, la nova identificació que cal fer del que ara són països no alineats (i els seus propis problemes) i la metamorfosi a la que s’està sotmetent a la classe obrera fan necessària una nova equació, en la que cal reconèixer el paper de moviments socials alliberadors.

Quan començàvem a tenir algunes respostes a la globalització i anàvem perfilant els trets del capitalisme del nostre temps, arriba una crisi econòmica de forta matriu immobiliària i financera en un sistema cada vegada menys regulat que es desplaça i creix en l’especulació, en els marges de la llei o en la opacitat de les economies submergides (encara que les aigües siguin transparents) … Un exemple: segons un informe de la UNIFEM del 2006, una de les activitats més rendibles del món és el tràfec de persones amb totes les seves derivacions: immigració per a mà d’obra barata (ja sigui amb papers o sense) i tràfec de dones… Noves formes d’esclavisme que ajuden a acumular els beneficis del capital del segle XXI, quan el nivell tecnològic i el desenvolupament del planeta haurien d’haver eliminat tantes malalties curables, la fam, la misèria, l’analfabetisme…

Un petit nombre d’institucions financeres i corporacions multinacionals que actuen a tot el món manipulen el mercat i determinen el nivell de vida i la supervivència de milions de persones a tot el món, –en especial en els sectors dels hidrocarburs, del complex militar-industrial, de la indústria agro-alimentària, de les químiques i farmacèutiques, i les empreses privatizadores de l’aigua– , amb el vist-i-plau dels principals organismes supranacionals com les Nacions Unides, el FMI, el Banc Mundial i l’Organització Mundial de Comerç, que han estat, a més, agents actius al seu servei en l’actual situació de crisi del planeta. Les directrius neoliberals que donen cobertura política a la conjuntura econòmica de crisi es confonen perillosament amb la xenofòbia, al racisme i el feixisme i signifiquen retrocessos gairebé centenaris en els drets socials, les conquestes obreres i del feminisme, l’estat del benestar i el procés civilitzador. En un model insostenible que externalitza costos empresarials però sobre tot ambientals fins arribar a posar en precari la subsistència i regeneració del medi, des de les esquerres es denuncia el neoliberalisme com l’anti-progrés que fa realitat com mai la disjuntiva de socialisme o barbàrie.

Pel que fa al component “classe obrera” sembla quedar enrera aquella primera línia formada els anys 60 i 70, de manera força homogènia, per treballadors (que no treballadores) en la seva majoria del metall, amb un nivell de sindicació superior a la mitjana, contracte fix i un sou lleugerament per sobre del nivell de subsistència (encara que sobre el nivell de subsistència hi hauria molt a dir perquè a vegades es confon també amb el progrés del propi sistema: recordi’s perquè Henry Ford va apujar a començaments del segle XX el sou dels seus treballadors…) La classe obrera industrial de fa poques dècades, avantguarda del moviment obrer, s’esquerda i transforma amb les externalitzacions de serveis, les deslocalitzacions, els canvis del model productiu, les noves tecnologies, la segmentació dels mercats de treball, el paper de la formació i els coneixements en la força productiva del que s’anomena amb volgut equívoc “capital humà” i que introdueix més segmentació i condiciona les possibilitats d’ascens a costosos requisits que han d’assumir les persones joves amb esforç i diners propis, o crèdits que els hi asseguren deutes abans que treball.

Pel que fa a les dones que havien adquirit visibilitat com a col•lectiu en creixement en el món laboral en les darreres dècades, han de fer front a tres ofensives importants de la crisi:
1) la pèrdua de conquestes i seguretat en el món del treball,
2) l’ofensiva ideològica que les vol de retorn a casa i les entebana perquè, més enllà i al marge del seu legítim dret i voluntat de ser mares, acompleixin un deure no escrit de donar a llum fills “nostrats” (també per compensar/contenir la immigració)
i 3) la desregulació en tota la seva amplada, des dels temps de treball i el desmembrement dels serveis “amics de les dones”, en especial de salut i ensenyament.

Les directrius que venen d’Europa (65 hores, però no sols) juguen sense respecte amb els temps i deures de la seva vida convertint l’agenda diària en cursa d’obstacles, i l’atenció i cura de les persones que s’estimen en obligació i deure. La conciliació dels temps es fa més difícil, el pes creixent de la hipoteca i l’encariment de la cistella de la compra té també biaix de gènere i obliga a nous equilibris quotidians. Finalment, les ajudes que des de les diferents administracions es donen o es volen donar no arriben a materialitzar-se en solució alliberadora.

Tot i així, les dones hem d’assumir el lloc que ens pertoca ara a l’avantguarda de les lluites contra la crisi i per un altre món possible. El fil roig passa ara, més que mai, per les dones treballadores que han d’enfortir i enfortir-se en els sindicats de classe; pels col•lectius altament feminitzats de treballs i contractes en precari; per les dones immigrades que tenen també dret a pa i roses, però que per ara sols tenen molts deures i els drets escatimats; per a les que cobreixen les vergonyes del sistema treballant per sous indignes en els serveis privatitzats o d’assistència i cura; per totes les dones treballadores que es mouen en el difícil equilibri entre la marginalitat i la consciència de classe; per les dones lluitadores d’ara i de sempre que teixeixen xarxes entre drets civils, socials, econòmics i laborals. Ara tenen més que mai, i com a col•lectiu, un lloc a l’avantguarda.

 

Etiquetes: , , , ,

14 responses to “PA I ROSES

  1. Antoine

    7 Setembre 2008 at 19:17

    Creo que una vez mas aciertas en tu analisis, no se pueden dar respuestas de hace 40 años a las realidades de hoy. Ademas es de agradecer que des herramientas para trabajar los problemas actuales. Creo sinceramente que cuando se vaya concretando esto que se denomina Socialismo del Siglo XXI, buena parte de tus propuestas se incluiran en el.
    Me gusta mucho cuando utilizas el termino vanguardia como algo amplio. Porque algo que no se han percatado los ortodoxos, cuando utilizan este termino es que con los cambio de los ultimos 20 años las masas van tres pasos por delante de la vanguardia.

     
  2. Gerard

    7 Setembre 2008 at 19:49

    Molt d’acord amb el tractament que fas Angels. Veig que del debat d’ahir n’han sortit cosetes molt interessants i útils.

     
  3. Antoni Puig Solé

    7 Setembre 2008 at 21:15

    Tens raó en l’anècdota de les preguntes i les respostes fixes. Hauríem de reconèixer que un dels problemes de l’esquerra marxista ha estat la seva visió metafísica (dogmatisme en molts casos) i per tant, manca de domini de la dialèctica. La realitat està en constant transformació, i per això es necessari debatre, arribar a conclusions i experimentar. També és aconsellable no caurà en el defecte contrari i llençar el nen a les escombraries alhora que es llança l’aigua bruta. Per exemple, la classe obrera ha canviat i alhora nosaltres ens hem adonat de realitats que ja existien abans però que no les havíem pres en consideració. Però com tu dius, l’element central que identifica a la classe obrera (l’explotació classista) continua estant present. Si som capaces d’adonar-nos d’això estarem en millors condicions d’analitzar alguns dels fenòmens de la crisi ( la tendència del capital a incrementar la taxa de benefici, la superproducció de mercaderies: habitatges en el nostra cas, etc.). Si analitzem bé, com tu ho fas, el tema de la descentralització productiva també estarem en millors condicions d’actuar front la crisi. Aquesta descentralització és fruit de la reestructuració que el capital va emprendre amb la finalitat de sortir de l’anterior crisi econòmica. Ara el procés productiu ha quedat fraccionat en moltes unitats separades geogràficament, però que donen lloc a un mateix producte. La capacitat de cadascuna d’aquestes unitats de resistir davant la crisi, serà diferent. Això pot tenir efectes intensos sobre l’actual sistema productiu. El tema, certament dóna per a molt i és molt interessant. En tot cas, pinso que encara ens falta treballar alguns elements per a poder diagnosticar el que de debò s’amaga darrera d’aquesta crisi i encara ens fa falta molt més per a poder dibuixar una bona estratègia.

     
  4. Toni Barbarà

    8 Setembre 2008 at 9:16

    És tal com dius Àngels. Lamentablement la teva reflexió esdevé lúcida i diagnòstica, tot i que també ens aporta un toc d’esperança i d’ànims per a la lluita. No puc ni s’escau esmenar res del que dius, i en tot cas només alguna aportació complementària: la perversió del llenguatge, l’alienació col•lectiva, l’embrutiment intel•lectual, la mercantilització dels valors, la negació impune de les desigualtats i en definitiva la confirmació que el capitalisme, avui amb rostre de neoliberalisme globalitzador, manté i referma el seu caràcter depredador e inhumà i com la seva gran i única preocupació- ocupació és com aprofitar la pròpia crisi per tal d’augmentar beneficis i acumular més guanys i en menys temps. Tot serveix, tot és susceptible, en la nova i vella concepció capitalista, la de sempre, per a esser utilitzat com instrument “postmodern” i actualitzat del seu ADN original: acumular diners i poder mitjançant la sistemàtica explotació dels febles de la terra. Especialment sí són pobres, dones, incultes,estrangers, discapacitats…culpables de la seva pròpia feblesa. Tanmateix els i les pàries i oprimits som més i millors que no pas ells… i tan sols en cal assabentar-nos UNIR-NOS !!, .

     
  5. Quim

    8 Setembre 2008 at 12:06

    Hola Àngels,
    m’agrada molt el teu article i també la teva intervenció dissabte. Hem d’ajustar molt bé les preguntes que ens fem per no perdre`ns en el bosc i paranys dels sistema.
    Necessitem actualitzar el nostre pensament col·lectiu i posar-nos al dia per mossegar i fer mal on cal. I ho hem de fer d’una manera col·lectiva i prou àmplia. Hem d’utilitzar tots els mitjans al nostre abast, blocs (el teu és un exemple), l’AVANT, L’ESPURNA, la Fundació Pere Ardiaca i altres amigues, i les Jornades i Seminaris que calguin.
    No serà facil però ja hem començat el camí, aprofito les potencialitats del teu blog per fer una crida a tots els nostres amics per fer aquest camí plegats.

     
  6. Asun-Joaquim

    8 Setembre 2008 at 13:18

    Estem totalment d’acord en que cal desxifrar les noves incògnites i a saber-nos reconèixer com a classe malgrat els canvis. En aquest sentit ¿perquè no revisar o redefinir conceptes com el de “estat del benestar” o “sindicalisme de classe”. ¿Que significa sindicalisme de classe avui en dia a l’estat espanyol o fins i tot a Europa? ¿quina actitud de resistència al sistema capitalista realitza el que continuem anomenant sindicalisme de classe? ¿Perquè els obrers afiliats o votants de aquests sindicats en les eleccions generals voten partits de dreta y fins i tot a partits racistes o neofeixistes (Itàlia, França, etc). ¿ Que vol dir “estat del benestar” quan la concepció política econòmica de redistribució de la renda que estava darrere d’aquest concepte està clarament a la defensiva (si més no ha passat a l’historia) front a les transformacions del capitalisme que lúcidament analitzes al teu article: “Un petit nombre d’institucions financeres i corporacions multinacionals que actuen a tot el món manipulen el mercat i determinen el nivell de vida i la supervivència de milions de persones a tot el món”?.
    Així mateix ¿perquè continuem parlant d’una construcció europea “social” com objectiu? Les politiques europees han estat històricament un obstacle per al manteniment de les conquestes socials. Actualment (65hores, Directiva de la vergonya, etc) s’orienten directament a desmantellar els drets i conquestes socials. No es tracta de que no existeixi una Europa social sinó que estem davant el desenvolupament d’una Europa antisocial.
    Moltes altres incògnites es calen desxifrar i el teu esforç es aquesta línea contraposat al vells dogmes o al tacticismes suïcides que estem veien per a tot arreu es, sincerament, molt de agrair. Finalment la organització d’aquesta “avantguarda”, que continues reivindicant al teu article, no és un problema menor donat que les estructures que ara tenim estant obsoletes.

     
  7. Antoni-Ítalo

    8 Setembre 2008 at 17:20

    Com diu el Toni Barbarà la reflexió és “lamentablement” lúcida, almenys en aquesta part del món en què ens ha tocat treballar i en la immensa majoria de l’altre.
    Els processos de transformació social, són més enllà d’un conjunt de reivindicacions concretes (el programa), un intent d’afirmació col·lectiva d’un conjunt de persones que es sent desplaçat en l’ordre social.
    Aquests col·lectius no ténen perquè ser els que ocupen el lloc més baix de la jerarquia (no va ser el lumpenproletariat el subjecte del moviment obrer dels segles XIX i XX) sinó els qui no han trobat el seu lloc.
    Potser, arrel de les profundes transformacions socials de finals del XX, hem reflexionat massa al voltant de qui és el subjecte revolucionari, quan aquesta és la resposta última, és a dir, el subjecte revolucionari és el qui realitza la revolució.
    Potser estem orfes d’un enemic comú, com ho va ser l’aristocràcia o la burgesia, però que en l’actual època de globalització ens costa molt més individuar. Algú té capacitat real de controlar l’economia en un mercat global? Algú té capacitat real de controlar les agressions al medi?
    Hi ha còmplices i persones beneficiades per l’ordre actual, però per sobre de tot, es tracta d’un desgovern. Cal democratitzar l’economia, per tal de poder decidir lliurement (és a dir, amb coneixement) les nostres vides.
    Cal dotar de continguts al dret a decidir, segrestat per la dreta sota la màscara de la llibertat de mercat (i de consum); i tenim molt a aprendre de l’experiència del moviment feminista.

     
  8. Sancho

    8 Setembre 2008 at 22:36

    Benvolguda, Angels
    aprofito per presentar-me (soc Sancho, de Mollet) i segueixo asiduament el teu blog (quina eina!). La veritat és que esperava aquest post i m’ha resultat excelent.
    No només per l’acurat de l’analisi, sino també per la rigorositat i l’actualitat del llenguatge, és una cosa que necesitem com l’aigua. Visions properes, tecnicament precises, esclareidores.
    Necesitem allunyar-nos de dogmes i de frases fetes. L’important no és allò que va dir Marx literalment, sino el que Marx diría ara amb les mateixes eines, amb el mateix sentit crític però enfrentat a les noves (i més complexes i perverses) realitats.
    Tinc l’esperança de que el debat vagi més enllà. No és una questió de creences o fes. Aquesta crisi demostra propera i cientificament que el capitalisme NO FUNCIONA i cal que molta gent enganyada i tota l’humanitat despertem d’aquest malsón.

     
  9. Toni Salado

    9 Setembre 2008 at 9:35

    Estic d’acord amb el que comentes Angels. Els reptes que planteges son tan necessaris com complexes, per tant, una prèvia a tota reflexió és sortir de visions maniquees o estàtiques, i recuperar la dialèctica en un sentit ampli.
    No només en la identificació de les classes populars que han de ser avantguarda nacional en els seus paisos, sino també en la configuració de noves solidaritats internacionals que superin els vells esquemes frentistes derivats de la guerra freda.
    Començant per nosaltres, ens queda molt camí per recorrer en la creació d’un moviment polític i social europeu que posi fre a l’avenç de la dreta.

     
  10. Montserrat Domingo Moretó

    9 Setembre 2008 at 11:24

    Només una salutació a tothom que participa en aquest blog, des de la meva nova condició de jubilada que intenta viure a pagès. Espero que les noves generacions sàpiguen encertar en la visualització realista de la correlació de forces, actual i en dècades immediates, de quin podria ser en dècades el taló d’Aquiles del capitalisme, en aclarir disjuntives sobre l’estratègia nostra a seguir (positiva o negativa, és a dir, intentar incrementar el desgovern capitalita, per a desequilibrar-lo, o ajudar a pal.liar-lo, perquè qui sempre li toca el rebre no pateixi tant))i les tàctiques organitzatives i de vida quotidiana, perquè la desesperança no es mengi la gent i la reclogui al seu forat.

     
  11. Rosa Bofill

    9 Setembre 2008 at 21:06

    Àngels, és d’agrair poder llegir una reflexió tan clara com la teva.
    És cert, ens han canviat es preguntes i les velles respostes no ens serveixen.
    Ara tenim la necessitat de la reflexió i el debat col·lectius per actualitzar el nostre pensament, perquè està clar que hem de buscar les respostes que ens ajudin en la lluita per aquest altre món que sabem que és possible,… i necessari.
    Les dones treballadores són les grans perjudicades per la crisi, perquè
    – són les que pateixen més la precarietat,
    – les que estan més aturades, però les que porten més càrrega de treball,
    – les que més perden amb els retalls dels serveis perquè tenen menys ocupació, però més feina,
    – les que tant si són joves, com si són grans, migrades o autòctones, ho tenen més difícil que els homes joves o grans, migrats o autòctons,
    – les que …
    Com dius ara cal que assumim el paper que ens pertoca a l’avantguarda de les lluites contra la crisi.

     
  12. Carles Acózar

    10 Setembre 2008 at 14:15

    Estimada companya i mestra, merci. M’emociona al llegir-te recordar a ma mare i sa germana, abans, durant i després de la guerra, la llarga postguerra i tot el que portem patint. Eran enfermeres de la República, ma mare a Badalona, on es van patir tants bombardejos, i la tieta al front d’Andalusia, on arrivaben les víctimes d’en Queipo de Llano. Les recordo trencant el glaç de la pica per rentar la roba. Ara ja no hi són. Però al meu voltant i ben aprop hi han tantes o més com elles, tan o més sabies, tan o més fortes. Prou per a ser conscients del lloc que ocupen al món i del que el món necessita d’elles.
    Però, coincidint amb el teu anàlisi, vull recordar -per algun comentari- que tant el vell Marx com el propi Che en els seus treballs d’económia, inclús en Negrin, ja van veure venir tot aixó que pasa. Així doncs, com tu veus clar, l’análisi, les causes i les solucions a totes les crisis planificades pels capitalistes, que suposaran més concentració de capitals i més guanys per menos gent, com sempre, són conegudes i sols cal aplicar-les. S’en diu -globalment- economia comunista i, a cada lloc, llógicament- dependrà de la seva cojuntura específica, com la solució ecológica dins d’ecosistemes, com els que ara tenim, insostenibles i edafológicament inestables. A cada problema, tal mesura, amb un objectiu comú: sustituir el model plutocràtic pel model comunista. Esperem el proper per aviat. Salut i alegría per tots! Carles.

     
  13. El Gos Feral

    11 Setembre 2008 at 11:40

    Benvolguda companya, és un regal comprovar com encara hi ha ments pensants a l’esquerra transformadora catalana. Semblava que només hi quedaven ex.marxistes, ex-revolucionaris, comunistes descafeinats. Però gràcies a iniciatives com la Roigesfera, hem descobert que encara quedem alguns, molts més dels que pensavem, dels qui entenem el marxisme com un mètode, no com una creença. És cert que moltes vegades ens havíem acomodat a la teoria i a les definicions clàssiques de les coses, però també és cert que de vegades creiem necessari inventar definicions postmodernes de coses que ja van ser definides fa molts anys molt correctament i que seguim cometent l’error massa habitual de mantenir-nos tancats en una visió localista dels processos socials. Rellegint a Lenin, un s’adona que la globalització econòmica és només una fase més de l’Imperialisme Capitalista que ja comenava a prendre la seva forma actual ara fa 100 anys i que la classe obrera ha canviat molt sobretot perque el proletariat industrial ha estat desplaçat majoritàriament a altres països, sense deixar mai d’existir. La esquerra revolucionària, des de llavors, ha viscut un grapat d’experiències exitoses i fracassades de les que ens cal aprendre molt, però allò que considero fonamental rescatar de totes elles, és tot el que té a veure amb l’estratègia política, amb la creació d’un contra-poder, amb la construcció d’una nova societat fonamentada en la raó, no amb voler matitzar les maldats d’un sistema basat en el lucre i l’estafa i que s’ha demostrat obstinadament destructiu. Socialisme o Barbàrie!

     
  14. Sandro

    11 Setembre 2008 at 11:44

    Felicitats pel post i, sobretot, pel debat que se n’ha derivat.
    M’agradaria fer tres comentaris al respecte.
    En primer lloc, coincideixo amb en Toni Salado que hauríem de filar molt prim en relació a les nostres solidaritats internacionals, acceptant un important nivell de complexitat.
    D’una banda hem de reconèixer sense complexos que alguns països estan desenvolupant models alternatius al neoliberalisme, amb un pes significatiu del sector públic i que tenen capacitat d’incidir en l’escenari internacional. Des d’un punt de vista de correlació de forces a nivell internacional, aquest reequilibri resulta positiu i condició necessària per a un govern mundial multilateral. Però aquest fet no és garantia que es tracti de processos democràtics ni socialment progressistes.
    De l’altra, tenim països que desenvolupen (alguns des de fa dècades i d’altres més recentment) processos d’alliberament nacional de caire popular, amb avenços en el terreny social i democràtic. Crec que en aquests casos ens correspon mantenir el nostre suport solidari. El que toca és defensar la sobirania dels pobles respectius per liderar els seus processos i per superar-ne les contradiccions, de vegades importants. Al meu entendre, l’impacte d’aquestes realitats en l’escenari internacional és positiu no només en el terreny econòmic, sinó també en l’ideològic, en tant que situen el benestar de l’ésser humà en el centre de l’acció política. Ara bé, com ja hem subratllat en altres ocasions, això no ens ha de portar a identificacions acrítiques, ni a la recerca de models exportables.
    La segona qüestió que volia comentar es troba en línia amb el que deia l’Antoni Moragas. Personalment, sempre he entès el concepte d’avantguarda des d’una perspectiva pràctica i no ètica. És a dir que, potser d’una forma un tant simplista, sempre he entès que quan Marx identificava en la “nova” classe obrera el subjecte revolucionari, no ho feia tant per la seva condició de col·lectiu més explotat, sinó pel seu coneixement tècnic i vivencial del sistema de producció social. Des d’aquesta òptica, entenc que del que es tracta és d’identificar quina és la classes social o la fracció de classe que a l’actualitat coneix i controla els elements estructurals de l’actual sistema de producció (globalitzat, ultratecnificat, informatitzat…). Amb una clara intenció de provocar, diria que qui podria jugar un paper de vantguarda són precisament els treballadors i les treballadores qualificades i intel·lectuals. Altra cosa és, per suposat, quin ha de ser el bloc social que participi i es vegi objectivament beneficiat pel procés de canvi.
    En tercer i últim lloc, m’agradaria afegir algunes preguntes més. Quina és la classe social que hi ha darrere de les institucions financeres i multinacionals? Com es relacionen entre si? Quines són les seves vinculacions amb les forces polítiques? Com les condicionen? I, com a conseqüència de les respostes a aquestes preguntes, quina és l’aliança social més àmplia que cal impulsar en aquests moments? Crec que es tracta de preguntes que cal respondre per afinar la nostra estratègia política.
    Disculpa per l’extensió i perquè m’adono que plantejo qüestions que mereixerien, cadascuna per separat, una línia de debat específica. En tot cas, crec que és una evidència més que el teu post era molt suggerent.

     

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: