RSS

Apunts personals sobre alternatives polítiques

08 febr.



la-clase-obrera.jpg1.- SOBRE EL MÓN DEL TREBALL: La crisi que vivim es produeix en un món on les “cadenes de producció” s’han estès per tot el planeta. La globalització ha permès que també el món del treball estigui més connectat que mai. Si alguna vegada ha estat possible un canvi revolucionari a nivell mundial, amb clar protagonisme de les forces del treball, és ara: cada vegada hi ha menys gent que queda fora de les relacions capitalistes de producció, tant a nivell geogràfic com de capes socials: proletarització dels “intel•lectuals” i de les capes mitjanes, entrada massiva de les dones occidentals en el mercat de treball que ha posat en primera plana noves qüestions de gènere com la doble jornada i la feminització i desvalorització paral.lela de determinades professions, entre moltes altres, i els fluxes migratoris que no paren de crèixer cap als països industrialitzats, etc. Però ens cal saber més coses:

“Quan per la llarga trajectòria de lluites del moviment obrer europeu ens pensàvem que ja teníem gairebé totes les respostes, ens han canviat les preguntes, i cal aprendre a desxifrar les noves incògnites i fins i tot a saber-nos mirar i reconèixer com a classe malgrat els canvis que han anat desfigurant la imatge clàssica fins a fer-la –en mirada miop– impossible d’identificar… sols una cosa no ha canviat: la necessitat de vendre la força de treball per sobreviure. La fórmula de transformació revolucionària que l’ortodòxia dels anys 70 s’identificava com la suma dels països socialistes, el moviment de països no alineats i la classe obrera ha quedat obsoleta… A partir dels anys 90 el daltabaix i confusió dels països de socialisme “real”, la nova identificació que cal fer del que ara són països no alineats (i els seus propis problemes) i la metamorfosi a la que s’està sotmetent a la classe obrera fan necessària una nova equació, en la que cal reconèixer el paper de moviments socials alliberadors.”
… Un exemple: segons un informe de la UNIFEM del 2006, una de les activitats més rendibles del món és el tràfec de persones amb totes les seves derivacions: immigració per a mà d’obra barata (ja sigui amb papers o sense) i tràfec de dones… Noves formes d’esclavisme que ajuden a acumular els beneficis del capital del segle XXI, quan el nivell tecnològic i el desenvolupament del planeta haurien d’haver eliminat tantes malalties curables, la fam, la misèria, l’analfabetisme…
Pel que fa al component “classe obrera” sembla quedar enrera aquella primera línia formada els anys 60 i 70, de manera força homogènia, per treballadors (que no treballadores) en la seva majoria del metall, amb un nivell de sindicació superior a la mitjana, contracte fix i un sou lleugerament per sobre del nivell de subsistència (encara que sobre el nivell de subsistència hi hauria molt a dir perquè a vegades es confon també amb el progrés del propi sistema: recordi’s perquè Henry Ford va apujar a començaments del segle XX el sou dels seus treballadors…) La classe obrera industrial de fa poques dècades, avantguarda del moviment obrer, s’esquerda i transforma amb les externalitzacions de serveis, les deslocalitzacions, els canvis del model productiu, les noves tecnologies, la segmentació dels mercats de treball, el paper de la formació i els coneixements en la força productiva del que s’anomena amb volgut equívoc “capital humà” i que introdueix més segmentació i condiciona les possibilitats d’ascens a costosos requisits que han d’assumir les persones joves amb esforç i diners propis, o crèdits que els hi asseguren deutes abans que treball.
Pel que fa a les dones que havien adquirit visibilitat com a col•lectiu en creixement en el món laboral en les darreres dècades, han de fer front a tres ofensives de la crisi:
1) la pèrdua de conquestes i seguretat en el món del treball,
2) l’ofensiva ideològica que les vol de retorn a casa i les entabana perquè, més enllà i al marge del seu legítim dret i voluntat de ser mares, acompleixin un deure no escrit de donar a llum fills “nostrats” (també per compensar/contenir la immigració)
i 3) la desregulació en tota la seva amplada, des dels temps de treball i el desmembrement dels serveis “amics de les dones”, en especial de salut i ensenyament….”

2.- REIVINDICACIÓ DE LES ACTIVITATS “INVISIBLES” PERO ABSOLUTAMENT NECESSÀRIES PER A LA VIDA. La nova manera de viure i treballar ens imposa trencaments en la vida relacional i afectiva, temps de transport “buits” cada vegada més llargs, una vida ciutadana amb menys lligams i el debilitament de les xarxes de veïnat i socials. A més, en un punt que ja traspassar el llindar de la salut, ens acostuma a viure en el risc a perdre el lloc de treball, a la por i manca de confiança en el que hauria de reconfortar-nos (el medicament o servei que ens ha de guarir pot matar-nos, la carn que ens ha d’alimentar ens pot malmetre la salut…), en tant que segueix en l’ordre del dia la impunitat dels responsables, justificant-se en el primer manament de la societat en la que vivim, que és la maximització del benefici.

3.- ARA ES MÉS FACIBLE QUE MAI LA SUMA DE REIVINDICACIONS, QUE POT MULTIPLICAR PER MOLT EL SEU PODER DE CANVI.- Per això cal entendre que no podem tornar –com a ciutadania—als temps en que les millores eren una concessió benevolent dels poderosos. La classe obrera, en sentit ampli, ha aconseguit convertir en drets de ciutadania en conquestes fonamentals. La suma de les lluites per preservar els drets conquerits i ampliar-los –si ho sabem comprendre—obre nous camps per ampliar el canvi revolucionari: en el sector públic s’han produït canvis fonamentals en la despesa pública que en la crisi s’han orientat a satisfer les exigències de les companyies financeres i les multinacionals. Les successives crisi econòmiques han demostrat abastament que actuen com grans mecanismes redistributius en sentit regressiu.

4.- Hem de posar del costat del canvi revolucionari la REVOLUCIÓ INFORMÀTICA I TECNOLÒGICA que ha estat clau en el procés de globalització i en la mateixa crisi financera. L’ordinador, Internet, les xarxes que es crees, demostren ser un gran instrument de difusió de les informacions amagades, de convocatòries que commouen les ciutats, i de facilitació d’anàlisi compartides

5.- DESLLIURAMENT DE LA NATURALESA ALS INTERESSOS PRIVATS QUE GENERA LA CRISI ALIMENTARIA I ENERGÈTICA. No sols el model de producció és insostenible, sinó que és ecològicament pervers perquè enfronta, divideix, separa, a les persones del seu medi. Entenent que la societat forma part també del medi, cal incloure en aquest punt l’increment de les desigualtats socials fins a fer-les també ecològicament insostenibles, amb l’augment dels infanticidis, en especial de les nenes, en els països pobres. En aquelles societats on el respecte i la identificació amb la natura forma part de la seva concepció del món, s’atempta a la cultura i a les formes de vida, com a l’Índia, per exemple, imposant per part de multinacionals japoneses i dels Estats Units el pagament per patents sobre coneixements i pràctiques arrabassats dels pobles.

6.- FER FRONT AMB MOLTA VALENTIA ALS INTENTS D’IMPOSICIÓ D’UN PENSAMENT ÚNIC QUE NEGA LA RAÓ D’EXISTIR D’UN PENSAMENT ALTERNATIU. Si no pensem com l’establishment, ens nega com a persones amb raonament lògic, ens barra l’accés als àmbits de la “ciència”. Escull en funció dels seus interessos els objectes d’estudi científic i social, i nega la validesa i l’interès de les temàtiques que poden afavorir la construcció o consolidació d’alternatives de pensament. En l’àmbit de la informació, ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ, per la seva banda, representen UN CLAR OLIGOPOLI DE LA GLOBALITZACIÓ NEOLIBERAL: cal recórrer a mitjans alternatius o estrangers per tenir notícia del que els interessa saber i difondre. Els medis del sistema marquen les pautes sobre el que s’ha de pensar a través dels manipulats programes de debat i les seccions d’opinió, i cada vegada utilitzen de forma més agressiva les tècniques de desinformació, posen més obstacles a l’obtenció de les dades certes i els fets que qüestionen la realitat, fins que nosaltres mateixos quedem infectats pel “virus neoliberal”.

7. UNITATS POPULARS I DE LES ESQUERRES MÉS AMPLES I AGOSERADES QUE MAI: LES CLASSES DOMINANTS PRETENEN INTEGRAR O DESARTICULAR LA CAPACITAT DE LLUITA DEL POBLES. Intenten desprestigiar qualsevol forma d’organització i mobilització populars contra les polítiques neoliberals… Front aquest treball sistemàtic de les classes dominants per dividir, enfrontar o parcialitzar els diferents moviments socials i organitzacions populars que suposen un autolimitació a l’hora de fer anàlisi “globals” i interrrelacionats, és a dir, “polítics” hem de treballar per la seva articulació, impulsar la col•laboració entre aquests moviments i organitzacions, potenciar la seva complementarietat. Cal evitar caure en el joc neoliberal que justament posa l´accent en desprestigiar/negar la veritable acció “política” ( i tota la seva substancial aportació històrica) com a motor sine qua non de la transformació social, i que només considera les “modernitats” dels gestors o administradors institucionals. Cal combatre també en aquest camp el “virus neoloberal” i evitar una estèril competència entre els nous i els tradicionals moviments i organitzacions que lluiten contra la globalitzaciò neolliberal, promoure una reflexió critica sobre el capitalisme i les seva necessitat de superació, i impulsar de la forma més àmplia possible l’elaboració d’alternatives a curt i mig termini, que en la direcció d’una societat més democràtica i el socialisme, facin possible un món mes just i sense explotació, una societat socialista.

 
5 comentaris

Publicat per a 8 febrer 2009 in Igualtat

 

5 responses to “Apunts personals sobre alternatives polítiques

  1. antoine

    8 febrer 2009 at 18:03

    saps molt bé , que quan vas presentar i desenvolupar oralment aquests punts, em van interessar molt. Un cop ara escrits, encara veig mes clar que son bona part del camí a recórrer per les esquerres marxistes si volem construir un moviment del segle XXI. Gràcies.

     
  2. Francisco Sancho

    8 febrer 2009 at 20:41

    És un article excel•lent.
    No puc dir més que…
    Gràcies

     
  3. Maxi

    8 febrer 2009 at 22:03

    Vas fer una presentació amb aquesta argumentació?. Quan i on?.
    En tot cas, es un anàlisis oportú, i més quant noves formacions a nivell europeu com la NPA Francesa aglutinen a diferents moviments socials i forces polítiques de l’espectre de l’esquerra transformadora i contestaria. A Espanya ja ha sortit també com a reflex seu Izquierda Anticapitalista, que lluitarà en les Europees amb IU i ICV-EUiA electoralment… Les esquerres revolucionaries ens tornem a atomitzar… ¿o es motiu i causa que IA es presenti, per la creença de sectors socials i polítics de la necessitat de trobar una formació que no vol entrar a les institucions com a objectiu final per la seva constitució, sinó com a mitjà de transformació i projecció política des de una perspectiva purament militant?.
    Les forces de l’esquerra revolucionaria Estatals i Nacionals, tindrem que deixar-nos de autocomplaences i desenvolupar un projecte coherent i actiu amb les nostres bases i la realitat que ens envolta, enfocant com a futur proper la generació d’un espai comú on TOTS i TOTES les persones, treballador/es, ciutadans/es que vulguin lluitar per un sistema més just, tinguin el seu espai, incorporant així l’esforç i frescor que aquestes noves línies de lluita ens poden aportar, per enriquir un projecte comú.
    Es gent com tu i com Antoni Puig -i tants altres-, que demostreu amb el vostre treball diari, les capacitats de combat contra el sistema des de una posició Unitària, en front les noves “promeses” de lluita i canvi anticapitalista -per altre banda molt captivadores-.
    El dia que ens trobem -amb el llibre del Capital sota el braç, i uns cafès pel mig- espero puguem parlar animosament de tot plegat… i mira que hi ha per parlar!!.
    Salut i Revolució!.

     
  4. José L. de la Torre Lorente

    8 febrer 2009 at 23:49

    Salut companya,
    Comparteixo el punt de vista dels teus apunts personals. La situació actual és molt fumuda, però a la vegada ens obre les portes per dur a terme un canvi estructural del sistema fruit del clamor de les conciències de la gent.
    Però encara tenim moltes barreres. Jo crec que les més dures estan a l’articulació pràctica dels “fronts comuns” d’esquerres. Jo, com molta gent, tenim molt clar que s’ha d’avançar cap a l’unitat i deixar-nos de tonteries. No obstant, encara hi han moltes trabes per conflictes personals que venen de llarg.
    En qualsevol cas, hem de ser capaços de superar aquestes barreres, perque sino mai podrem avançar de forma seriosa a canviar el món.

     
  5. àngels

    9 febrer 2009 at 13:29

    Gràcies, companys, per les vostres paraules. Maxi, aquestes idees les vinc defensant i explicant de fa temps (anys), i sempre que puc i allà on puc, però a la Fundació Pere Ardiaca em varen demanar que parlès amb la Miren Etxezarreta d’Alternatives a la crisi i desprès de fer la part “seriosa” d’economia que tocava vaig presentar els meus apunts “personals” adaptats a la ocasió… Clar que en parlarem amb un café i tota una tarda per davant! I José Luis, els personalismes ens fan massa mal, a les esquerres, i també són un virus que hem d’eliminar, i tot lo depressa que poguem. Una abraçada, i moltes gràcies també pel Francesc i l’Antoine… No sabeu quanta força em donen els vostres comentaris…!

     

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: