Capitalisme “versus” salut

(Esquema de la intervenció del proper dissabte 14 de març, a les 11 hores i a la Fundació Pere Ardiaca, del Dr. Antoni Barbarà Molina)

Amics i amigues:

Una aportació a l’anàlisi des d’uns paràmetres i abordatge salubrista, voldrà dir amb una triple dimensió bio-psico-social. Es tracta d’ una aproximació al diagnòstic de la situació present, amb ulls de clínic- del qui està a peu del llit del pacient- des de la biologia i les ciències biomèdiques, és a dir socials.

Podem tractar el tema en dos temps: El primer ha de considerar necessàriament els impactes de la crisi en tots aquells condicionants No assistencials, és a dir no mèdics, però SÍ “determinants” en la
salut humana i del col•lectiu social. Pot també resultar adient una segona reflexió més d’atenció sanitària, més mèdica, i naturalment afectada de ple considerada en quant a l’exercici de la protecció a un dret fonamental.

Les dimensions de l’actual crisi són d’una tal importància que necessàriament repercuteixen en els aspectes determinants en la salut humana. Tant a nivell individual com a la seva dimensió social i col•lectiva. El treball i les seves condicions com a paradigma, però també els hàbits de vida, habitatge, alimentació, cultura, medi ambient, organització del temps i l’economia familiar, pateixen impactes inqüestionables en la etapa actual i aquestes conseqüències condicionen i conformaran una forma concreta de viure, de gaudir, de patir,… i fins i tot i necessàriament de morir (encara que
s’intenti ignorar el tema de la mort sota absurdes normes estètiques).

Des de la òptica de la salut humana la present crisi aguditza el que ja eren unes tendències perverses dins la depredació neoliberal global. Vol dir, que esdevé objectivable: Un increment quantitatiu i qualitatiu de malalties i patiments. Principalment de les patologies mentals, incloses les depressions i el suïcidi, i també estils de vida insans amb més i noves addiccions, hàbits insalubres, medicalització excessiva, fugides esotèriques i recerca ingènua de falses panacees, integrismes parareligiosos, desigualtats creixents, precarietats i atur laboral amb més desregulació i més incertesa, mercantilització de serveis públics progressivament degradats via privatitzacions.

Pèrdues a la fi en condicions de vida i de treball, abús de drogues, generalització del sedentarisme, consumisme i egocentrisme patològics, degradació alimentària, malbaratament energètic, baixa autoestima i pèrdua d’autonomia o del sentiment de pertinença social i del sentit crític, soledat forçada, devaluació de conceptes com la solidaritat i molts valors socials i polítics, desnaturalització de la democràcia participativa amb acceptació fatalista de la submissió i retrocés en discriminacions i agressions de gènere, xenòfobes i racistes. La llista pot encara ampliar-se però el tast esdevé ja prou greu i il•lustratiu.

Algunes realitats resulten especialment dures: suïcidis al lloc de treball i per motiu de treball o la seva carència, pèrdues de l’habitatge familiar via desnonaments massius, tasques de manteniments inexistents a habitatges de baix estatus social (amb sinistres mortals per deteriorament d’infraestructures o d’instal•lacions als immobles), renuncia a l’emancipació personal de la llar familiar per part de la joventut, dependència econòmica de professionals i universitaris/es que amb la perspectiva de Bolonya no poden accedir a treballs remunerats compatibles amb horaris lectius i es veuen abocats a subscriure hipoteques per finançar els seus cursos amb el compromís de retorn immediat un cop titulats, l’exèrcit de nous jubilats precoços expulsats contra la seva voluntat del món del treball en plenes capacitats i experiència, una reserva ignorada i menystinguda de persones amb malalties cròniques i discapacitats parcials que ni poden accedir a cap forma d’ocupació amb finalitat terapèutica o de gratificació social.

Aquest estat de coses representa per a milions de persones, més enllà de la degradació en salut, la pèrdua de l’ aspiració humana a la felicitat, i la renúncia d’aquella concepció de Salut com a un estat d’harmonia, autonomia, benestar i gratificació personal i col•lectiva, respecte d’un mateix i del seu entorn. Avui compta tan sols de l’ immediatesa de sobreviure, de competir, de perdurar, de seguir corrent i esbufegant per no caure i ser trepitjat. El més “normal” per habitual és lluitar per arribar a demà, a qualsevol preu, oblidant qualsevol planificació a mig termini, i per descomptat incloent la submissió al sistema, la renuncia a una transformació real i sobretot a somiar ni a participar en qualsevol alternativa real.

Una renuncia viscuda com amputació forçada d’esperança i rebel•lió és causa i motiu de malaltia i patiment. S’arraconen i perden fràgils equilibris sostenibilitat ecològica, de qualitat de vida personal i social, de coherència ètica i moral, autonomia de pensament, d’opció ideològica, …la supervivència situa l’individu en la trampa del pragmatisme de mínims d’un inevitable i fals binomi, confort- inestable versus raó sostenible i social. Les noves tecnologies, al servei de la competitivitat extrema, d’un individualisme exaltat als altars i la nova distribució del temps personal i laboral condiciona un medi de cultiu pretesament postmodern on la infelicitat percebuda en la expressió més íntima la norma. Una societat alienada, rendida, sotmesa, massificada a base de multiplicar fins l’enèsima potència clons de models individuals de “prêt-a –porter”, és una societat malalta. Per suposat que les millors i més eficaces propostes de prevenció i promoció de salut en positiu queden en paper mullat i per contra es demostra que només a societats socialment avançades en democràcies populars i socialistes com Cuba o Veneçuela es compleixen allò que “val més, i costa menys, prevenir que curar”.

Quan abordem el capítol anunciat de les atencions personals i mèdiques, la crisi mereix algunes lectures: increment de totes les patologies però especialment de les que tenen més component psicosocial i de factors de risc mediambientals o laborals. Això comportarà en molts casos una perillosa medicalització de la vida quotidiana, el consum excessiu i negatiu de fàrmacs, la sobredosi de procediments diagnòstics a cops de risc evitable, la hiperfrequentació de consultes mèdiques, la massificació a primària, a urgències i a hospitalària…. i fins i tot la irrupció periòdica de propostes encara més privatitzadores per part de la xarxa empresarial comercial del sector, propòsits de crear nous copagaments, noves taxes, penetració de la parasitació del sistema de salut per part de la lògica del mercat revaluant la salut com a mercaderia i font de lucre. La frustració vital i la crisi personal o familiar aboca cap al desenvolupament de noves formes de patologia, tancant el cercle de les iatrogènies i les dependències insanes de procediments sanitaris tant altament sofisticats com discutibles seguint el ja clàssic debat entre risc i benefici.

I com a qualsevol malalt, la curació només pot arribar d’un bon diagnòstic que comença per l’acceptació del propi subjecte malalt. Serà, doncs, una primera tasca capital: la denuncia i la diagnosi de les nostres contradiccions i desesperances col•lectives i individuals.

Hem arribat aquí, lluitant en condicions extremadament difícils, i hem estat derrotats. Disposem de resistències notables i d’esperances vives, tot i que encara insuficients. Moviments socials i organitzacions diverses, accions de protesta i denúncia i reivindicació, i per suposat de Partits polítics de les esquerres transformadores i revolucionàries arreu del planeta junt amb les noves realitats insurgents de l’Amèrica Llatina i d’altres latituds són motiu d’ànim i enrolament. Ara toca construir la veritable alternativa. Difícil si convenim que les receptes de manual s’han demostrat ineficaces o han estat liquidades per haver mal copiat models fora de lloc i temps, atòpics i acrònics.

Cal reprendre Marx com l’ inici i la validesa del mètode, i no pas com un final. Tot resta per fer, i encara és possible.

Antoni Barbarà Molina
Metge amb 39 anys d’exercici professionals, en medicina interna i salut pública. Persona que pensa i lluita. Solidari amb els qui pateixen. Amic dels amics, amigues i camarades. Ciutadà DEMPEUS. Comunista en aspiració i formació…