RSS

Els compromisos del Parlament

15 març

Existeixen una sèrie de malalties a les que el sistema públic de salut sembla impermeable… no s’acaba de saber si les reconeix o no, si se les pren seriosament o no… el que sí és cert és que fomenta la desigualtat en el seu tracte entre rics i pobres –i sóc plenament conscient de l’afirmació que acabo de fer. Em refereixo, entre altres, a la fibromiàlgia i a la síndrome de fatiga crónica, malalties que pateixen sobre tot dones i que en les seves afectacions més greus resulten invalidants. Aquestes malalties –encara avui– no tenen l’atenció de qualitat en el sector públic de salut i són especialment maltractades quan es valora per part de l’ICAM si donen dret o no a la invalidesa.

El 21 de maig de l’any passat el Parlament de Catalunya va aprovar una Resolució per la que es comprometia en el termini d’un any a millorar en molt l’atenció i el tractament. Quan queden menys de 10 setmanes per a la fi del termini, no hi ha millores a la vista. En una sessió de control parlamentari de la Comissió de Salut a la que es va convidar a la Comissió promotora, els partits del Govern varen argumentar que “encara estaven dins els termes de compliment”… però el temps va passant, i no s’aprecien canvis substancials.

Volem reproduir les paraules pronunciades en el Parlament el dia de la votació per unanimitat de la Resolució de la ILP i que reflexen les promeses que a la Comissió se l’hi havien fet i que varen quedar recollides en els acords: ilp-parlament.jpg

“Al final de la negociació de la ILP FM-SFC podem afirmar que, amb voluntad democràtica de compliment dels acords, el dret a una atenció de qualitat en el servei públic de salut queda garantit. Les Unitats Especialitzades que s’acorda crear i el dret de totes les persones que les necessiten a accedir-hi són una fita de la que ens en podem enorgullir. El reconeixement de la necessitat de que comptin en pediatres formats en fibromiàlgia i la síndrome de la fatiga crònica és una de les conquestes més apreciades ja que fins fa poc s’ens negava que dissortadament aquestes malalties les patissin també infants. I també valorem el compromís que les llistes d’espera de les UHE no superin els 90 dies, i que totes les persones que es vegin en la necessitat de tramitar la invalidesa puguin disposar d’informes emesos per les Unitats Especialitzades.”

Aquests són els acords solemnement votats. En fer-ho, el Parlament de Catalunya trencava la manca d’equitat en el tractament d’unes malalties que no distingeixen entre persones riques i pobres, encara que sí ho fa, fins ara, l’organització de la sanitat tal como está instal.lada a Catalunya. La Comissió Promotora, els centenars de persones que varen signar com a compromissàries i els milers de persones que varen recollir signatures i varen signar –fins a 140.000– tenim memòria, però cada vegada menys confiança en la paraula donada per tots els grups parlamentaris.

Nosaltres no volem malalties “privatitzades” per al guany privat que signifiquen un tracte molt desigual per a qui pot pagar sanitat privada i per a qui no. Si hi ha una desigualtat que un govern democràtic hauria de procurar eliminar abans que cap, és la que fa sang de les persones malaltes. Pel que fa a la fibromiàlgia i a la síndrome de la fatiga crònica, queden 10 setmanes.

 

Etiquetes: , ,

20 responses to “Els compromisos del Parlament

  1. Jordi Calm

    15 Març 2009 at 13:33

    Certament no arriben notícies de la possada en marxa dels continguts de la Resolució 203/VIII.
    Queden, com dius Àngels, 10 setmanes. No sé potsér ens sorprenguin, però ho dubto molt.
    Cal que el govern vagi amb compte, car no solament es malbarataria d’una forma greu la confiança que els ciutadans han dipositat en els seus mandatàris, sinó que també podríem veure un greu incompliment d’un mandat parlamentàri.
    Amdúes coses son molt greus.
    Però com vàren dir les forçes que donen suport al govern, encara som dins el termini.
    De moment vigilància, paciència i després, punyent exigència.

     
  2. Sergi Estanyol

    15 Març 2009 at 14:37

    Milers de persones esperem la posada en marxa d’allò que disposa la Resolució 203/VIII, i val a dir que la gran majoria vam dipositar la nostra confiança en el Parlament i en el Govern; confiança que es perdria totalment si en el termini establert no s’hagués fet res.
    En Jordi Calm expressa perfectament quines en serien les conseqüències i quina és l’actitud que hauria de seguir a l’espera i la paciència no corresposa.
    De moment, però, resten 10 setmanes i volem seguir confiant en la paraula donada.
    Se’ns ha dit en quins hospitals hi haurà unitats especialitzades i se’ns ha dit que aquests hospitals estan preparant els plans funcionals per a aquest fi. Així esperem que sigui.

     
  3. Clara Valverde

    15 Març 2009 at 15:52

    Los parlamentarios son responsables de lo que votaron. En unos días, les pediremos explicaciones por qué no se ha hecho lo que han votado y no nos vale respuestas tipo:
    “Hay una crisis” o
    “Eso es cosa del Departament de Salut”.
    El Departament de Salut está obligado a seguir lo que el Parlament vota (aún si hay parlamentarios que hablan como si fuera al revés).
    Gracias, Ángels, por seguir luchando por esta causa, por seguir a nuestro lado.

     
  4. Toni Barbarà

    15 Març 2009 at 17:24

    I no son ganes d’anunciar més males notícies, però “ el/la qui avisa és avisador/a”… I no veiem per enlloc el moviment que caldria suposar per un desplegament digne i a temps dels citats compromisos del Govern, manats pel Parlament.
    I mentrestant el dia a dia per aquestes persones malaltes és insuportable, i ara a més es podria afegir la frustració de l’ incompliment flagrant del que s’ha de fer.
    Mentrestant es continua dins un limbe assistencial inacceptable : discrimina els/les pobres, consolida la xarxa privada nodrint-se en paràsit i en paral•lel dels serveis públics, penalitza les malaltes que no poden accedir a serveis privats (Barna Clínic n’és el darrer exemple), cronifica una atenció insuficient o senzillament dolenta per causa de no haver preparat els professionals del sistema públic i creat les Unitats promeses. I mentrestant es continuen produint errors i discriminacions no solament en l’assistència, sinó també en les acreditacions i prestacions, o no, de situacions d’invalidesa o incapacitats, en funció de la subjectivitat dels avaluadors i amb resultats aleatoris i per tant generadors de greuges comparatius i d’ injustícies.
    No és això companys/es , No és això !!!

     
  5. Eva Caballé

    15 Març 2009 at 17:27

    És vergonyós com funciona aquest govern, aproven una Resolució tan important com aquesta i passats 10 mesos encara no han fet res, ni sembla que tinguin intenció de fer-ho. Es deuen pensar que per estar malalts ens poden prendre el pèl, però ja haurien de saber que darrera hi ha persones molt fortes (malalts, familiar i amics) disposades a seguir lluitant per a que es compleixi el que es va aprovar per unanimitat al Parlament.
    I gràcies a vosaltres podem seguir pensant que ho acabarem aconseguint!

     
  6. Cristina Montané

    15 Març 2009 at 18:01

    El dia que es va aprovar la ILP sobre la Fibromiàlgia i la SFC va ser per mi un dia agre-dolç, ja que no em vaig creure que allò que es va votar per consens al Parlament, la Consellera Geli ho fes realitat. Una cosa és aprovar lleis, i una altre de molt diferent és aplicar aquestes lleis. Mai ni la Consellera Geli, ni el seu equip, ni el seu partit han mostrat cap interès real per tractar seriosament aquestes malalties. Només hem rebut “promeses” però en cap cas aquestes s’han materialitzat en “fets”.
    No és una qüestió de diners, ho és de voluntat, i aquesta no ha estat mai present en les negociacions. Com dieu, queden 10 setmanes per veure com les paraules se les ha emportat el vent… un altre cop.

     
  7. carmina

    15 Març 2009 at 19:15

    10 setmanes i amb unes vacances i la crisi de per mig, jo vull pensar que les coses s’accelerin, d’altra banda, la credibilitat d’aquesta democràcia i de tots nosaltres, que la vam creure i vam jugar amb les seves cartes i normes, quedaria en entredit.

     
  8. Núria Maymí Garcia

    16 Març 2009 at 7:57

    Una cosa és el que aproven els parlamentaris i un altre es posar-ho a la pràctica. Aquestes enfermetat no són mortals i encara que ho fossin seria igual a la sanitat i a l’estat espanyol li costa diners i tant sel’s i en fot que hi hagi una part de la població que majoritariment són dones i infants. Perquè ara es comença a saber que aquestes malalties comencen a donar senyals cap els 10 anys més o menys. En quan a les dones si la natura ja ens fa la mala jugada que per parir un fill el que patim i quantes dones han mort per aquest fet ni la natura està favor nostre.

     
  9. Muntsa

    16 Març 2009 at 12:05

    Ja ho eu dit tot vosaltres, tan en Toni, com la Cristina, en Sergi,i els demès, tots esperem amb ànsia les 10 setmanes que falten però es evident que no es note cap fet per poder pensar que el dia senyalat poguem dir que les unitats estan obertes per tractar-nos com caldria, ens aure’m de començar a posar les piles per veure que em de fer perque en realitat es compleixi lo aprobat al Parlament de Catalunya.

     
  10. Carme manresa

    16 Març 2009 at 17:23

    També esperaré veure la cara que posen per dir nos que no ha pogut ser.
    El maig passat, em vaig sentir orgullosa del que s’havia fet amb l’esforç de moltes persones, encara que tenia dubtes.
    Compliran el que han promès? pensava… Bé de moment crec que tenia motius per dubtar.

     
  11. cesca

    16 Març 2009 at 18:06

    L’esperança no la podem perdre!
    NO vull sentir a dir: aquest anys les coses no van bè i no hem tingut temps de preparar als profesionals….etc….
    CONFIANÇA I ESPERANÇA, DE QUE COMPLIRAN AMB LA SEVA PARAULA !

     
  12. ma pilar collado

    16 Març 2009 at 18:07

    Ara fa un any, el dia abans d’aquesta data “tan esperançadora” vaig tenir un accident; una companya em va trucar per donar-me ànims, i també em va fer saber la notícia. Em vaig quedar més o menys bloquejada, agrament sorpresa,… ara, 10 mesos després, potser comprenc millor aquella primera incredulitat “esperançadora”. Ai las! costa tan poc de fantassejar, de prometre, de fer creure en falàcies… i, ara, què!?! haurem de continuar tenint confiança un parell de mesos més, i, si no, guerrejar un altre cop com si no ho haguessim fet mai. Vés quin remei!!

     
  13. Rosa

    16 Març 2009 at 20:08

    De que sirve lo que se aprueba en el parlament si luego los medicos y el ICAM se lo pasan por el forro

     
  14. Ascensión

    16 Març 2009 at 20:39

    Casí nada ha cambiado, aun hay médicos que cuando te valoran un grado de minusvalia de una fibromialgia grado III y fatiga crónica grado II, preguntan a tu pareja ¿y usted se cree esto de la fibromialgia?. El resultado un 33% de grado de minusvalia. ¿QUÉ HA CAMBIADO? Lamentablemente, casi nada, excepto algunos grandes profesionales que si quieren luchar por nuestra enfermedad y su reconocimiento.

     
  15. Carles

    17 Març 2009 at 9:40

    Son aquelles coses que espanta a qui ha de pendre decicions, una cosa es parlar consensuar, arribar a acords i desprès a qui correspongui prendre decisions. La sanitat pública com l’Educació són temes que fan bullir l’olla, peró despres nigú es capaç de cumplir ni fer cumplir els acord.
    Ah! la culpa es de la crisis, i el finançament

     
  16. Maite

    17 Març 2009 at 12:49

    Després de llegir el blog i tots els vostres comentaris, ja quasi no queda res més a dir, tots ens entenem, oi?. Els malalts de segona sempre quedem al marge.
    Veig que encara teniu confiança en que amb el poc temps que queda, feràn tot el que no han fet fins ara.
    Jo proposaria que el dia que es compleixi el plaç, si encara estem igual (cosa que em temo) ens hem de presentar en massa al parlament per exigir el que es va prometre, però hauriem de ser tots i totes fer una gran concentració, amb mitjans de comunicació i tanta fressa com sigui possible, perquè ens vegin, ens sentin, i perquè sàpiguen que no es pot confiar amb cap dels politics que en el seu dia ens vàren prometre unes solucions que no s’han complert.
    Jo espero de tot cor, que no haguem d’arrivar a aquest punt, però crec que hauriem d’estar preparats per si arriva.

     
  17. MANOLI (Sants)

    17 Març 2009 at 16:11

    Solo quedan 10 semanas, por lo que, aún teniendo confianza, dudo que puedan poner en marcha lo que dispone la Resolución 203/VIII.
    Me gustaría seguir creyendo en nuestros gobernantes y no tener que plantear la siguiente pregunta: Señores ¿si no son capaces de cumplir los términos de una resolución aprobada por el Parlament, como puedo creer que seran capaces de cumplir con las PROMESAS que nos hacen en los mitines que preceden a las elecciones?.
    Sean Vdes.conscientes y consecuentes con sus obligaciones y deberes para con el ciudadano.
    A los/las afectad@s, repetir hasta la saciedad que no somos enfermos imaginarios y que no dejemos de luchar por nuestros derechos.

     
  18. Anna Maria - sants

    17 Març 2009 at 17:07

    Tinguem confiança i esperança.
    Se que queden només 10 setmanes però si ens volen donar raons per seguir creient amb ells, que cumpleixin la ressolució 203/VIII que van signar al Parlament.
    No ens donarem mai per vençuts/vençudes. Seguirem lluitant, sufrint i entre tot@s tornarem a vèncer.

     
  19. MDGR

    17 Març 2009 at 22:14

    Els polítics que tant demanen i exigeixen, per què no comencen, donant exemple? Seria el més ètic. Però ètica i política no van junts; en alguns casos, fins i tot, estan tan allunyats dins del seu àmbit d’actuació que si els hi cap el de la política ja no hi entra el de la ètica. Estic segura que d’aquí a 10 setmanes no es produirà cap miracle, però estic encara més convençuda que quan van prometre el que van prometre, ho van fer per no quedar tan malament com, realment haurien preferit quedar i algú els va indicar que potser fora bo dissimular. Segur que, mentre amb les paraules ens prometien, amb la ment, cínicament, es reconfortaven pensant que de tot allò, res de res.
    Tenen poder i diners per al que volen i no han fet res.
    Nosaltres no tenim diners però podem tenir poder i un any són molts dies per rumiar i rumiar… I 140.000 signatures són molta gent a demanar canvis, a exigir promeses que estan escrites… Bé, si la política, quan és la feina escollida voluntàriament, t’ofereix una ocasió immillorable per ajudar a gent que ho necessita, què millor gratificació que l’agraïment d’un col•lectiu tan nombrós i poder sentir la satisfacció de la feina ben feta?
    Si no, ¿es pot dormir bé, ocupant un càrrec sense complir les seves obligacions i mentint amb plena consciència?
    Segur que entre tots han de ser prou llestos com per veure a venir que després de tanta feina feta, no ens quedarem a casa esperant més mentides. Facin alguna cosa! Ni que sigui per dissimular! Tots hi guanyarem.

     
  20. MDGR

    18 Març 2009 at 7:27

    Els polítics que tant demanen i exigeixen, per què no comencen, donant exemple? Seria el més ètic. Però ètica i política no van junts; en alguns casos, fins i tot, estan tan allunyats dins del seu àmbit d’actuació que si els hi cap el de la política ja no hi entra el de la ètica. Estic segura que d’aquí a 10 setmanes no es produirà cap miracle, però estic encara més convençuda que quan van prometre el que van prometre, ho van fer per no quedar tan malament com, realment haurien preferit quedar i algú els va indicar que potser fora bo dissimular. Segur que, mentre amb les paraules ens prometien, amb la ment, cínicament, es reconfortaven pensant que de tot allò, res de res.
    Tenen poder i diners per al que volen i no han fet res.
    Nosaltres no tenim diners però podem tenir poder i un any són molts dies per rumiar i rumiar… I 140.000 signatures són molta gent a demanar canvis, a exigir promeses que estan escrites… Bé, si la política, quan és la feina escollida voluntàriament, t’ofereix una ocasió immillorable per ajudar a gent que ho necessita, què millor gratificació que l’agraïment d’un col·lectiu tan nombrós i poder sentir la satisfacció de la feina ben feta?
    Si no, ¿es pot dormir bé, ocupant un càrrec sense complir les seves obligacions i mentint amb plena consciència?
    Segur que entre tots han de ser prou llestos com per veure a venir que després de tanta feina feta, no ens quedarem a casa esperant més mentides. Facin alguna cosa! Ni que sigui per dissimular! Tots hi guanyarem

     

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: