RSS

Sobre la Conferència ‘Catalunya. Política i Economia, avui’ feta pel President José Montilla al Cercle Financer

17 març

president-montilla.jpg

El President Montilla va voler oblidar la manera no massa elegant com l’ha tractat fins ara la Patronal catalana: volia aconseguir una certa  complicitat.  Semblava seguir  la petja del  vice-president del Cercle d’Economia  que quan parla de la crisi  compara el capitalisme amb el colesterol i recomana per tant fer  “socialisme de rics”.  El President Montilla va començar parlant  d’ un “determinat model econòmic” i de que “és necessari admetre els excessos comesos”. Els excessos –que s’han comès i es segueixen cometent (vegis la notícia del repartiment de les subvencions estatals entre els alts directius de la AIG dels USA) no són una “malifeta” puntual d’uns quants aprofitats, sinó endògens al model. Si com vol el President  hem de parlar clar per guanyar-nos la credibilitat de les persones, hem d’explicar com funciona realment el capitalisme,  i no buscar “culpables” en els que s’han aprofitat de les escletxes del sistema o han actuat en la seva marginalitat  (o han portat la seva lògica fins les darreres conseqüències!)  Aquest sistema crea els seus propis paràsits,  els consenteix i els admira perquè compleixen perfectament la norma bàsica del capitalisme: “maximitzar el benefici privat”… El “seu” benefici privat, encara que el món s’ensorri! El capitalisme és l’enfrontament de l’individu amb la col.lectivitat: no hi ha cap mà invisible que perseguint el bé propi aconsegueix el bé comú… L’exemple de la pagesa que al final de l’hora de mercat ven més barat per no tornar a la masia carregada amb productes sobrers i la compradora que aprofita  tenir més pomes a millor preu (una imatge que es podia donar també en el feudalisme) no té res a veure amb la proposta de pujada de les tarifes elèctriques d’un 30%, sense transparència de costos, i amb la gairebé total indefensió del consumidor captiu… On és la mà invisible en els oligopolis que dominen el capitalisme dels nostres dies?

El President Montilla i Catalunya i la política laboral

Els actius i fortaleses que Montilla diu que té l’economia catalana  sols tenen possibilitat de futur en el sí d’un model que permeti una vida digna a la majoria de les persones, i sense sectors econòmics dominants que “escuren” subvencions, fan xantatge als treballadors i treballadores i els obliguen a votar retallades de sous.

Cal fer una política econòmica molt més valenta que el que diu el President, que contraposa de manera total la globalització amb les actuacions locals. Un govern autonòmic no hauria de passar tan ràpidament de l’anàlisi de les manifestacions locals de la crisi i la possibilitat de trobar-hi  sortides (encara que parcials,  a partir de les característiques, la història i fins i tot les tradicions de certes localitats i comarques. Tot i així, és bo replantejar-se (en la globalitat) la relació entre economia i política, i es podria afegir més, entre  política, economia i reforçament de la democràcia. Perquè  a més de l’Estat,  sindicats i empreses, el president  no hauria d’oblidar en un pacte sobre la crisi a les dones que carreguen de manera molt dura els seus costos i gravetat.

El President Montilla arriba a un dels paràgrafs més reproduits per la premsa, el que parla de l’esperit de sacrifici. Textualment :.”I jo dic que molt probablement tots haurem de treballar més, i no necessàriament per guanyar més. En la transició cap a un nou model de societat caldrà procurar que ningú no perdi drets legítimament adquirits, però també caldrà impedir que es mantinguin privilegis injustificats. “

Totalment d’acord si els privilegis injustificats fan referència als privilegis dels poderosos;  però cal fer reflexionar sobre el que diu primer: . Qui ha de guanyar menys? Al contrari del que havia succeït en altres períodes d’auge, la classe obrera en el seu conjunt no ha vist com augmentava la part de la renda destinada a salaris en el darrer boom econòmic… De fet, des dels anys 90, han crescut  molt menys les remuneracions dels treballadors i treballadores que la inflació o –naturalment—els beneficis.  I per poder fer front al nivell de vida (i comprar els productes que el mateix mercat desregulat  necessitava vendre) s’ha forçat a les persones de tota condició a recórrer als crèdits, alimentant les bombolles financeres de les que s’aprofitaven uns quants que “entenien” perfectament la lògica del capitalisme desregulat.   Com pensa el president recol.locar (vendre) la producció excedent de les nostres indústries  (perquè la crisi financera ha portat a que ja no es pugui amagar la crisi de sobreproducció?) si no s’apugen els salaris dels treballadors i treballadores?  Quin model per Catalunya desitja? També, si no arribem a temps en innovació i nous productes, el d’una Catalunya  competitiva en les exportacions perquè els sous i salaris de la seva població assalariada està al nivell just o fins i tot per sota de les necessitats de subsistència? És aquest el model Seat que defensa? Doncs val la pena recordar que amb gran escàndol de la patronal de l’automòbil de l’epoca, Henry Ford  va pujar els sous dels seus treballadors perquè volia que tots poguessin ser propietaris d’un Ford T. Altruïsme?  No: necessitat de col·locar l’augment de la producció “en cadena” que aplicava a la seva factoria.

Per tant, quan el President Montilla ens diu que  “cal una veritable Reforma del Sistema de relacions laborals(…)  incentivant la mobilitat laboral dels treballadors (i compassar els creixements salarials a la productivitat empresarial que els fa possibles. “ oblida que segons els llibres de text, qualsevol repartiment de la productivitat s’ha de repartir de manera equitativa  entre augment de sous, de beneficis i  disminució del preu dels productes…  És això, senyor Montilla, el que s’ha fet a Catalunya i al món des dels anys 90 fins ara?

Diu el President: “Els ciutadans estan disposats a correspondre amb els sacrificis que calguin si no tenen dubte que els governants els parlen amb realisme, actuen amb fermesa i es comprometen a no posar en risc la cohesió de la nostra societat. “

Doncs miri, el realisme de la seva conferència deixa força que desitjar, perquè cal parlar en concret  de moltes més coses que de política salarial. L’actuació ferma és massa intermitent  (per exemple, en la negociació de l’Estatut) i sobre la cohesió de la nostra societat, ens el creurem quan impedeixi i denunciï  les privatitzacions del sector públic en ensenyament i salut, i governi amb molta més transparència. Que es pugui comprovar que els diners públics van a lo públic.

Diu el President: “Tampoc té justificació baixar impostos i retallar despeses socials. Especialment si això pot posar en perill la cohesió social i l’ajut als més afectats per la crisi. “ I nosaltres afegim: No sols pels més afectats per la crisi, sinó per reforçar els drets de ciutadania. Els impostos i les despeses socials no s’han d’utilitzar sols per combatre la marginació, sinó per fomentar la política de drets econòmics i socials… D’altra manera ens estem inclinant massa cap a una societat “compassiva” que no descuida la “caritat” i atén la marginalitat, per no exerceix com cal els drets civils,  polítics, socials i econòmics d’una democràcia com la que volem per Catalunya.

En aquest sentit, cal afegir a les ajudes als emprenedors, empreses, etc., el control de la seva utilització, assegurar que no són fons públics que s’utilitzen malament, que es malbaraten o fins i tot que serveixen –com succeeix en altres indrets—per omplir les butxaques privades.  El  cert és que en sortiran primer de la crisi –i en millors condicions—aquells estats i aquelles nacions que procurin mantenir un repartiment de la renda progressiu malgrat les pressions de les patronals, que vetllin pel manteniment o millora del poder adquisitiu dels salaris, i que creïn ocupació pública de qualitat.

Sobre el sector de l’automòbil

 En una visió a llarg termini, cal pensar en el futur del sector de l’automòbil tal com el coneixem… aquí sí cal ser intel·ligentment audaços i incentivar la producció de mitjans de transport menys contaminants, col·lectius, o fins i tot diversificar la producció del sector cap a produccions alternatives que tanmateix garanteixin l’ocupació. En aquest sentit, seria important acostar les decisions i l’acció per a tota l’empresa automobilística, incloent de forma efectiva, amb dret a poder intervenir en les  decisions importants,  a  les empreses subsidiàries catalanes que ara es veuen totalment sotmeses a la voluntat de les multinacionals.  I el que és vàlid pel sector de l’automòbil, ho és també per a tota la xarxa d’empreses catalanes, petites i mitjanes, depenent dels grans centres productius.

El President rens diu que “Tothom ha de fer un esforç…” però seria injust parlar d’assumir esforços per igual quan els poderosos arriben a la crisi acabant un període de bonança, i encara poden aprofitar els desgavells per enriquir-se en marginalitats del sistema i en flexibilitats laborals regalades, i els treballadors i treballadores que venen de passar-ho molt malament  fins ara, i als que s’els anuncia que no s’han acabat –sinó que s’incrementen, els seus problemes i les seves precarietats.

En aquest sentit, i encara que és evident que cal “mantenir l’apertura de l’economia” no podem permetre que el que  s’asseguri l’obertura de l’economia siguin uns salaris a nivell taiwanès dels catalans…!  I les empreses que rebin ajuts públics  han de retre compte públicament  dels subsidis i altres beneficis  públics, i comprometre’s a mitjà termini amb la gent de Catalunya…

Quan el President parla de costos de producció, no menciona en cap moment que els costos empresarials s’han vist escandalosament augmentats per les remuneracions dels seus alts directius, i que caldria tornar a un ventall salarial que per si sol no representi una ofensa per als treballadors i treballadores que han d’afrontar aquests temps de crisi amb incerteses i temor… I salaris a penes dignes!

Altres temes importants:

La Llei d’Educació, com tots els serveis públics de  l’estat, ha d’assegurar  que els diners públics reforcin el sector públic… Cal rellegir la Llei d’Educació des d’aquesta perspectiva i procurar que s’ajusti a la millora en la igualtat d’oportunitats per a tots els nens i nenes de Catalunya.

– No s’hauria de parlar de “capital humà” sinó d’aconseguir que totes les persones puguin desenvolupar al màxim les seves capacitats, en el sentit que proposa el premi Nobel d’economia Amartya Sen. Clar que això implica una nova manera d’entendre l’economia, però és la que des de les esquerres defensem, perquè va en benefici de les persones.

Sobre la  Reforma del Mercat de l’Habitatge ”, pensem que no es pot  deixar cap família treballadora sense casa pel fet de no poder pagar una hipoteca… caldria un compromís formal del Govern de la Generalitat en aquest sentit.

Sobredeterminats Sectors Regulats” , no és veritat que s’hagi introduït la competència, sinó que s’han privatitzat les situacions d’oligopoli, convertint els beneficis públics en guanys privats, i de manera escandalosa. Cal revisar perquè els preus en aquests sectors pugen més en èpoques de bonança i tarden més a baixar en temps de crisi… No s’ha d’acceptar la introducció de les directrius neoliberals de la UE., com es preveu. . Es pot aprofitar l’avinentesa per denúncia les estrambòtiques clàusules de dèficit zero de la Unió Europea que, dins la lògica de les polítiques neoliberals que assolen Europa, també han contribuït a portar-nos fins aquí.

El President arriba al màxim de la incoherència quan parla del  Sector Energètic i la  Superació del Dèficit de TarifaSembla que el President no sàpiga la funció de les tarifes per assegurar l’accés al consum de les persones amb menys recursos. Mentre no hi hagi una transparència total de costos, no es pot parlar com fa el president.

I voldria acabar amb una perla que ens trobarà, espero, a tots DEMPEUS: Quan diu el President que  “Cal començar a pensar seriosament si serem capaços de garantir, sense canvis, la viabilitat en el futur del model actual del nostre sistema sanitari. “  Doncs miri, senyor President, n’hem de ser capaços… I si no, canviï a la persona que té al front de la Conselleria de Salut… i recuperi  el pensament d’un altre socialista, el que va ser ministre de Sanidad, Ernest Lluch al respecte… i que ens va recordar en la seva intervenció Montserrat  Lamarca a la presentació de Dempeus, recordant-nos que el  mercat no és el millor instrument per administrat  el sector sanitari. “

 Quant hi ha crisi econòmica amb la consegüent caiguda d’ingressos pressupostaris s’ha de recordar que tenim una sanitat impossible de retallar, perquè tenim uns dels percentatges de participació al PIB més reduïts del món. (…) S’haurà de reduir en altres sectors, però no en Sanitat. S’han de saber manejar amb el màxim rigor els pressupostos per arribar als màxims objectius sanitaris amb el convenciment d’haver lograt uns nivells de prestacions i de qualitat que no poden anar en retrocés sinó seguir avançant.”

 
3 comentaris

Publicat per a 17 Març 2009 in Uncategorized

 

Etiquetes: , , ,

3 responses to “Sobre la Conferència ‘Catalunya. Política i Economia, avui’ feta pel President José Montilla al Cercle Financer

  1. marisol brunet

    17 Març 2009 at 19:33

    És el model econòmic de l´endogàmia. El benefici privat crea més benefici privat, com si no conegués sostre. És l´hegemonia de l´individualisme. Per entendre´ns: un per a un, i tot per a un, versus tots per a un i un per a tots. És una economia frontalment oposada al socialisme i al estar basada en la corrupció i els guanys que se´n derivin, dóna com a resultat la institucionalització de la malifeta i els mals usos inherents a la seva pròpia necessitat depredadora. Cebar i consentir rics és un risc inherent al capital. Però la generació de guanys ha de ser racionalitzada, de la mateixa manera que la generació sobredimensionada de deixalles ha de conéixer fons. Ho ha de ser per una necessitat que l´equilibri s´imposi. En la fase més agressiva, el capital, en el seu afany de guany no dubta en recórrer al frau. Una institucionalització del frau són els contractes de doble lectura: això és la legalitat que hom firma en una cara; i en l´altra, la lletra menuda que ja s´ha firmat i que reflecteix la més absoluta il.legalitat. Paraules amb mala intenció, i per escrit en front les quals ens trobem amb total desampara i indefensió. Algú t´ha enganyat amb bones paraules? Chapeau: Això és el capitalisme. L´única possibilitat de avançar posicions en la lluïta contra aquesta perversió ètica es materialitza en el territori de la justicia, proverbialment cega, això és imparcial. Per veure´ns amb aquests governadors que van de llimpiabotes dels gran financers no ens calen unes bones ulleres. Ens ho creiem “a pies juntillas”, que no cal anar enlloc que ens treguin les castanyes del foc.
    Tota la literatura que conforma les lleïs econòmiques capitalistes porten la marca del predomini d´uns sobre els altres: la inmensa minoria sobre la inmensa majoria: així fan balança els lliures depredadors. Tot el que avancessim en el camí legislatiu és poc. Ànim, i endavant.

     
  2. angels

    18 Març 2009 at 11:55

    Gràcies, Marisol, m’ha agradat molt el teu comentari… és ben bé com dius… Benvinguda a Punts de Vista, on sempre seràs ben acollida!

     
  3. marisol brunet

    10 Abril 2009 at 15:57

    hOLA, áNGELS (Ui! Això sí és diver; ja no ho esborro)
    Estimada Ángels: Volia donar-te les gràcies per la teva benvinguda a Punts de Vista. No se m´havia passat per alt, no; és que no trobava el post aquest.
    Una abraçada,
    Marisol

     

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
A %d bloguers els agrada això: