Avui en fa un any que moltes dones i homes amb il•lusió, carregades d’arguments i de pancartes, decidides a esperar tota l’estona que fes falta, i a posar-nos dempeus per defensar la nostra salut i una millor atenció sanitària, vàrem anar a raure al Parlament de Catalunya. Entre tots i totes havíem recollit molts suports, moltes signatures –teníem l’aval de la raó i unes mancances que tota la societat coneix. Havíem aconseguit que els continguts de la ILP no sortissin malmesos d’unes negociacions especialment difícils. Fa un any varen aconseguir, amb orgull i alegria compartits, que els arguments fonamentals de la Iniciativa Legislativa Popular per la que veníem lluitant entressin a la política per la porta gran.
Fa un any vàrem demostrar que creiem en el gran esforç personal i col•lectiu de la participació política, però també va quedar clar que ens creiem la democràcia participativa fins al final: fins al control –no sols parlamentari, sinó de tots i totes– sobre el compliment de la paraula donada... I fins a la denúncia pública si no es complien els acords.
És greu –i en algunes societats inadmissible– que un polític no compleixi els seus compromisos perquè devalua la confiança en un sistema democràtic que ha costat massa d’aconseguir… però si el que es defrauda és un compromís amb persones malaltes i els familiars d’aquestes persones –tota aquesta gent que pateix i s’esforça cada dia de la seva vida per aconseguir una millor atenció, un alleugeriment, un tracte digne dins el sector públic de salut– aleshores no sols en pateix la democràcia, sinó que es pot arribar a posar en dubte que la política (tal com es practica en aquest casos) sigui compatible amb un tracte humà. Quan es confon posar-se al SERVEI PÚBLIC amb SERVIR-SE de les persones s’està tolerant una manera de viure en col•lectiu que converteix l’administració pública en un circ on es tergiversen les necessitats reals i on treuen tots els premis els mediocres espavilats i fins i tot els corruptes.
Les dones malaltes a la que la societat fa invisibles ens hem convertit en protagonistes del nostre dret a una millor atenció en el servei públic de salut. No hem de tolerar més vexacions, ni més insinuacions de mala baba sobre el nostre pes, la qualitat de la nostra vida sexual, ni que siguem indefectiblement carn de psiquiatria pel masclisme que ha arrelat en alguns especialistes i la seva incapacitat manifesta per entendre i investigar la Fibromiàlgia, la Síndrome de la Fatiga Crònica i ara, a més la Sensibilitat Química Múltiple. Les dones que hem treballat tota la vida no acceptarem que se’ns negui el nostre dret a una pensió o a un subsidi d’invalidesa digne perquè se’ns escatimen uns informes mèdics de qualitat o perquè es considera que les rendes de la dona són subsidiàries –en una mentalitat androcèntrica i ben endarrerida.. Nosaltres volem viure –tot i la nostra malaltia—en un futur d’igualtat, d’autonomia, i que garanteixi per a tota la societat la SALUT com aquella manera de viure feliç, autònoma, harmònica amb un mateix/una mateixa i el seu entorn…
Nosaltres esperarem, insistirem perquè es compleixi la Resolució 203/VIII en els seus termes i en l’esperit que la va inspirar… no tolerarem burles ni oblidarem els nostres drets ni el que tant ens va costar d’aconseguir. Tenim poc per perdre… Quan algú de nosaltres hagi de descansar, una altra persona ocuparà el seu lloc, i amb la mateixa enteresa i el mateix convenciment. Som com una cooperativa plural de dones i homes que sabem el que volem i el que ens pertany. I les forces que tenim –poques o moltes– les administrarem amb cura per aconseguir que es compleixi la paraula que se’ns va donar, avui fa un any!
Una mica d’història gràfica:
Punts de Vista 
Clara Valverde
21 Mai 2009 at 9:22
Creo que todos los parlamentarios deberían, hoy, hacer un examen de conciencia. Levantaron la mano, se pusieron en pie, aplaudieron. ¿Para qué? ¿No se responsabilizan de lo votado? No sólo la Geli tiene que dimitir por no hacer caso al Parlament.
Este Parlament es una vergüenza. Y luego se pregunta por qué no votamos. Ja! ¿Llamais democracia a esto, Sres y Sras Parlamentario? Se os debería caer la cara de vergüenza.
Muntsad
21 Mai 2009 at 9:37
Bon dia, per dir alguna cosa, t’al com diu la Clara, es una vergonya els parlamentaris i el govern que tenim, però no veig com fer veure a les nostres companyes i companys aquesta realitat, ja sabem els que coneixem el tema que de democràtic aquest govern no en te res, be estic nerviosa i “emprenyada” i en aquests moments no em surten les paraules seria’n massa grosses per poder-les escriure. Tan sols una abraçada molta forta però mol dolça per totes i tots els que us esteu movent per fer que no ens oblidin.
enka
21 Mai 2009 at 9:57
angels no dudes por la parte que tengo de responsabilidad que con las pocas fuerzas que me quedan hare todo lo posible para que se me reconozca mi derecho ,por ello llevo toda una vida dando mis veneficiaos a mi pais.
señores parlamentarios cumplir con lo pactado y si no se cumple pido la dimision de l@ responsable.
Cristina
21 Mai 2009 at 10:12
Sembla que va ser ahir, però ja ha passat una any! Encara arrossego el cansament de tots aquells dies recollint signatures, els nervis en la negociació i tot per veure que en una any només s’ha obert una unitat a l’Hospital de l’Esperança i el perill de veure com les dues unitats de SFC quedin engolides per les unitats de FM i els malalts no tinguin on anar. A sobre ens voldran culpar a nosaltres de que tot estigui pitjor ara que fa sis anys, quan la Consellera Geli va entrar a la Conselleria de Salut. Qui en ho havia de dir que les coses serien com son; ni en el pitjor malson m’ho hauria pogut imaginar! Diuen que queden dos anys de legislatura, llavors serà moment de passar comptes als nostres governants.
Núria
21 Mai 2009 at 10:21
Seguiu en la lluita, ja que només us tenim a vosaltres! Ho esteu fent molt bé i amb molta integritat. No ens dexeu en mans dels polítics ni de la gent que es pensa que les coses s’arreclen soles amb el temps.
Sergi Estanyol
21 Mai 2009 at 11:26
I quin any, Àngels! Un any durant el qual, lluny de caure en aquella anunciada (per una paròdia grollera d’arcàngel -o d’apòstol) frustració i pel desencís, el col·lectiu de persones afectades per la FM, la SFC i la SQM (malalts/es i familiars) s’ha enfortit i està en condicions de reclamar, més que mai, que es compleixi la paraula que se’ns va donar. Va ser per aquella paraula donada, per aquell compromís consensuat, que la ILP va prendre forma de Resolució. Ara toca complir amb els seus continguts. D’altra manera, hi hauria d’haver dimissions (o cessaments) i caldria replantejar-se la llei de la ILP i fins i tot el mateix concepte de democràcia participativa, que mai hauria de fer-se servir per a legitimar-se en el poder, sinó per a donar resposta real a les necessitats de la ciutadania. Una ciutadania que, tard o d’hora, acaba passant comptes a aquells/es que pensen que gaudeixen de la seva confiança cega, sobretot en temps com els que vénen, en els quals hi pot haver molta -massa- gent amb poc per perdre.
Clara Valverde
21 Mai 2009 at 11:30
Sí, Sergi, claro que les pasaremos cuentas…empezando por las elecciones europeas.
Clara Valverde
21 Mai 2009 at 11:49
Sobre la intervención de Salvador Milà ayer: Salvador, poneros al día. Ya no hay listas de espera. ¿POr qué? Porque cierran la Unidad SFC del Clinic con lo cual no hay lista de espera. POrque ahora todos tenemos que ir al reumatólogo de nuestra zona (que no sabe ni de fibro ni de SFC) que tampoco tiene listas de espera. Ya nos lo dijo la Dra de la Puente del Catsalut: “pronto no habrá listas de espera”. Claro que no! ya no las hay, ni listas de espera ni servicios sanitarios.
Os animo, a vuestro grupo parlamentario, de poneros al día porque las informaciones que os llegan no están al día.
GLÒRIA
21 Mai 2009 at 12:31
Sin lugar a duda, haremos que nunca olviden todo a lo que se comprometieron. Listas de espera no habran, pero sí colas de gente afectada, familiares y amigos, esperando la dimisión de muchos de ellos
àngels
21 Mai 2009 at 12:41
Podeu llegir les declaracions de Salvador Milà a les que la Clara fa referència en el bloc de Jordi Miralles, a
http://jordimiralles.blogspot.com/2009/05/per-euia-el-govern-ha-de-complir.html. I estic molt d’acord amb el que dieu, Glòria, Sergi, Nùria… gràcies!
Julia
21 Mai 2009 at 12:54
Yo creo que si esperamos a que dimitan nos podemos morir esperando, no van a dejar “el sillón” tan facilmente.
Debemos reivindicar nuestros derechos y no sé si la forma será “Una manifestación pacífica” empezando delante de la puerta del Parque de la Ciudadela y llegar hasta el Parlament, o alguna otra ídea, pero que tenemos que movernos, lo tengo clarísimo.
Como siempre tenemos que “LUCHAR”
Virginia
21 Mai 2009 at 13:01
Per mi las reinvidicacións com se ha dit , las trobaran a las urnas , ja que no penso tornar a votar a cap partit polític , he perdut la confiança que vaig posar en ells , així la próxima vegada que incomplin las lleis , per que hiauran més , no será amb el meu vot .Una abraçada a tot@s i endevant continuarem lluitan p’els nostres derets , la malaltia no h’ens doblegará , h’ens ha de fer més fortes .
Mercè
21 Mai 2009 at 13:08
Diu Salvador Milà que el Síndic de Greuges ha intervingut en tots els casos en que hi havien reclamacions i això no és cert.Jo li vaig remetre cinc o sis denúncies pel que es feia al ICAM i mai va actuar.A la primera, em va dir que ho arxivaven perquè em quedava el recurs als tribunals de justicia.Jo només li demanava que consultés els especialistes SFC si les resolucions del ICAM tenien fonament mèdic.I no ho va fer mai.
Si aquesta institució funcionés realment defensant els ciutadants davant les abusos de l´administració, tot aniria millor en aquest país.Però no ho fa.Mai ha estat del costat dels SFC.Només va actuar dient a l´ICAM que no ens maltractés de paraula.I a rebut un munt de queixes.
¿Podem ara esperar que empeny a l´administració sanitària per complir allò que va signar el Parlament i amb els mateixos termes acordats(i no depressa, corrents i sense professionals formants convenientment)?
Clara Valverde
21 Mai 2009 at 13:11
Mercè, el Sindic es de Iniciativa. ¿Qué se puede esperar?
Laura
21 Mai 2009 at 13:32
El problema de fons és la falta de voluntat que la Conselleria de Salut te d’atendre aquestes malalties. De vegades penso que ens odien i per això ens maltracten omplint-nos d’antidepressius i fent creure a les nostres families que no hi posem ganes de trobar-nos millor. Sempre la culpa és dels malalts!
Marta
21 Mai 2009 at 13:34
Jo i la meva colla d’amigues malaltes del Baix Llobregat estem esperant que ens convoqueu a una manifestació per a liar-la ben grossa! Ha arribat el moment de dir prou i de fer-nos respectar. Al ataque!!!!
Mercè
21 Mai 2009 at 15:20
Clara, en este país no funciona la separación de poderes,legislativo, ejecutivo y judicial, necesaria para una democracia.El síndic de greuges no puede ser puesto a dedo por quien está en el poder, porque defenderà siempre al que le ha puesto allí, le paga y tiene la potestad de quitarlo cuando quiera ( o no cumpla en su beneficio)No es ninguna garantía para los ciudadanos frente a la administración.Aquí parece que juguemos a ser demócratas, pero analizando , rascando un poco, no se encuentra la democracia por ningún lado.
Ni siquiera actúan: “todo para el pueblo pero sin el pueblo”,sino “todo para mantenerme en el chollo el tiempo que pueda”, a los políticos de este país sólo les interesa mantenerse en el cargo y en los beneficios económicos que ello les reporta.
Con el ICAM sucede lo mismo, es juez y parte y así se puede permitir los abusos de poder que hace.Es preciso un organismo objetivo, autónomo, en donde los médicos evaluadores no estén presionados para denegar bajas y pensiones,sino que actúen con criterios únicamente médicos y no económicos.Y es preciso que RAZONEN las denegaciones, no que simplemente pongan una cruz en una casilla.El proceso de evaluacion, según mi parecer, está profundamente viciado, y tremendamente perjudicial para las mujeres.Hasta el punto que en una evaluación le preguntaron a la enferma SFC cuanto ganaba su marido..
Mucho ministerio de igualdad y , la administración, es la primera en segregar y tratar de forma distinta a las mujeres enfermas.
¿Serían capaces de publicar cuántas mujeres han de acudir a los Tribunales para defender sus pensiones y cuántos hombres? ¿O el número de pensiones que se deniegan a las hombres en comparación de las denegadas a los hombres? ¿Porqué a casi igual número de trabajadores de uno y otro sexo ,en los mismos rangos de edad , el número de pensiones de los hombres dobla a las de las mujeres? Aquí hay un desprecio de género ostensible y la creencia que la mujer aún puede vivir del marido,o del padre.Todos sabemos las graves tragedias que se esconden detrás de esas cifras: mujeres enfermas,abandonadas de la pareja, sin ningún tipo de ingreso, porque no le reconocen esta enfermedad tan invalidante.
Aquí la prepotencia de los políticos es costumbre.En Noruega, los políticos se dieron cuenta que algo pasaba, la gente enfermaba de una nueva enfermedad, se reunieron con los representantes de asociaciones y tejieron juntos un sistema de medidas de protección adecuado, en conjunción con los especialistas.Los enfermos tuvieron voz y voto…
Aquí….sólo quieren hablar con representantes que ellos mismos han elaborado entre sus afines y saben no molestarán demasiado, sólo escogen como especialistas médicos a aquellos afines a su partido, que tampoco les obligaran a hacer demasiados (0 ningún) cambio.No tienen para nada en cuenta a los verdaderos especialistas, los que investigan, acuden a congresos internacionales y escriben libros sobre el tema.A éstos los arrinconan todo lo que pueden…Y los afectados no somos imbéciles, nos damos cuenta de todo, aunque nos tengan atados de pies y manos.Vemos sus mangoneos y no podemos estar de acuerdo.
Rosa
21 Mai 2009 at 15:52
Potser hem estat massa educats i massa civilitzats i això els ha pogut fer pensar que erem febles. Crec que ja ha arribat el moment d’aixecar les veus i treure la gent al carrer. Els malalts estan esperant que els cridem per sortir a defensar les unitats de SFC.
Miquel
21 Mai 2009 at 15:55
M’ha dit un amic que treballa a la Conselleria de Salut que els grans especialistes no volen formar més metges per així tenir ells l’exclusiva d’aquestos malalts i les seues consultes privades ben plenes. Aquest és un pastis que no volen repartir.
Fina
21 Mai 2009 at 16:02
Estic orgullosa de la teva tenacitat tan per part teva Àngels com la resta de la comissió, també val a dir que, totes les demes persones que ens varem adherir hem tingut la nostra part d’èxit en quan a la recollida de signatures….,i aprovació de tot un Parlament, cosa que se’m fa molt estrany que no es compleixi el mandat, dir-vos que tenim uns politics que no representen per res la democràcia i que mes aviat diria que estem amb una dictadura, tal com diu en Sergi i la Clara ho pagaran car, “la dita diu qui la fa la paga”, espero que es compleixi , estic amb vosaltres i si cal fer alguna força mes, encara que no en tinguem la traurem d’allà on sigui, us agreixo de tot cor el vostres esforç, gràcies per se com sou.
Josep Maria
21 Mai 2009 at 16:13
El cas és repartir les culpes o entre els malalts o els facultatius, però ells no tenen la culpa de res, només de no fer la feina que els pertoca. Fora la Geli i fora tota aquella colla de ganduls que només cobren però no penquen.
Mercè
21 Mai 2009 at 17:17
Crec que el que li ha dit un amic de la Conselleria de Salut a Miquel no és gaire veritat.El Dr.Fdez Solà em va dir a mi ,una mica emprenyat, que quan feien cursets o jornades fer instruir el metges a la SFC no es volien apuntar, que no es molestaven en aprendre.
D´altra part, el Dr.Ferrán també es queixa
del mateix.Aquest doctor feia xerrades de forma gratuïta per tot el país.També havia instruït al SFC a avaluadors del ICAM,( sense que seguissin les seves indicacions després, és clar..).Es va oferir reiteradament per atendre malalts de la SS, per alleugerir les llistes d´espera i tampoc van voler…
Ara, que no doni el Departament de Salut la culpa als metges especialistes.
N´hi ha algun que no mereix gaire confiança,però que ni posin a tots al mateix sac.
Clara Valverde
21 Mai 2009 at 19:35
A todas las compañeras, las del Baix Llobregat y todas: estar al loro de nuestra web http://www.ligasfc.org porque pronto tendremos información sobre una concentración delante de la Consellería y otras ideas. Me alegro que todas estéis con ganas de manifestaros. Todas estamos bastente echas polvo pero haremos juntas un esfuerzo (con nuestros bastones/sillas) para salir a manifestarnos.
Antoine
21 Mai 2009 at 20:16
Un cop més el poble va dos passes per davant dels institucionals. Així que ni un pas enrera. Si al Parlament tenen sordesa, tenim els carrers, la raó i la força….
Un sociólogo norteamericano dijo hace más de treinta años que la propaganda era una formidable vendedora de sueños, pero resulta que yo no quiero que me vendan sueños ajenos, si no sencillamente que se cumplan los míos.
Mario Benedetti
Eva Caballé
22 Mai 2009 at 9:05
Això s’ha de denunciar, que ni per un moment es pensin que ens quedarem callats i se sortiran amb la seva. Com molt bé dieu som un col•lectiu que no tenim res a perdre i a més tenim als nostres familiars i amics que ens recolzen, per tant som molta la gent que estem emprenyats i disposats a lluitar.
Jo no podré acompanyar-vos en les manifestacions o actes que feu però estic amb tots vosaltres i des del meu bloc compteu amb mi per al que calgui.
Ànim a tots que això no acabarà així!
eli claverol
23 Mai 2009 at 10:03
Estimat Sergi, el col•lectiu no està tant enfortit, està desesperat i es troba abandonat. Són moltes les veus que encoratgen a l’Àngels, al Jordi…a la Comissió i demanen que segueixen lluitant.
Perquè és difícil d’entendre que desprès de la recollida de signatures per la ILP (aquí sí que hi havia certa esperança) poséssim els nostres drets a les mans, no, en la paraula dels grups parlamentaris, quan sabem quina és la postura de la conselleria (i del partit) i ara ja estem veien com tots es tiren els trastos i eludeixen responsabilitats, han tingut un any, eh?
Hi ha persones tan desabudes que parlen d’esperar canvi de govern o no tornar a votar, com a malaltes no ens s’ho podem permetre, necessitem assistència YA.
Estic amb tu amb el tema de les dimissions/cessaments i si fa falta, la ILP i sense confiar en ningú.
Molts petons, Sergi.
El Sr. Rafael Ribó (Síndic de Greuges) em va trucar i em va dir que havia obert una actuació d’ofici per tal de fer un seguiment d’aquesta problemàtica i bla, bla, bla. Ja veurem.
Clara, espero que pronto podamos organizarnos para decir NO. Mientras tanto, propongo que todas las personas con SFC que acudan a su Unidad pongan una reclamación por la falta de asistencia de su enfermedad. Y al reumatólogo le cuestionen la medicación y le hagan reflexionar sobre el mal que hace a sus pacientes con SFC.
Las unidades así no las queremos, no son las que pedíamos.
¿Habéis pensado qué informes saldrán de estas unidades? Desde luego, será mejor no presentarlos al ICAM.
Besos, Clara.
Àngels, gràcies per tot. Petons
lola
24 Mai 2009 at 11:04
Creo que una manera de movilizarnos por esta tomadura de pelo,seria el 7 de junio en las elecciones.Mi propuesta es:en la papeleta del partido que pensamos votar hacer constar a lo largo de todos los nombres de politicos la palabra FIBROMIALGIA, y sino pensais votar hacer el esfuerzo y hacerlo tambien.Que seden cuenta los politicos que las abstenciones en cualquier convocatoria la gente estamos hartos de sus propuestas que sabemos no las van a cumplir, aunque se aprueven en el Parlament.Me es indiferente en la Autonomia que suceda. Porsupuesto que estas papeletas seran nulas, ojala fuesen muy elevadas.
Lola
àngels
24 Mai 2009 at 11:15
Querida Lola: el voto nulo beneficia a los partidos mayoritarios, que creo no están precisamente a favor de que se dé a los servicios públicos de salud un trato digno. Si lo que se quiere es que Mayor Oreja gane por goleada, sigue ese tipo de propuestas que yo personalmente no seguiré… entre otras cosas porque mi amigo y compañero de fatigas por una salud mejor, Toni Barbarà, va en una candidatura –y por lo menos por respeto a él voy a apoyarle– y porque nadie se enterará (ni siquiera los interventores de otras mesas) que hay votos nulos porque se ha escrito la palabra fibromialgia. Hace años que me dí cuenta que la NO-POLITICA sólo beneficia a los poderosos. Un abrazo, Lola!
Mercè
24 Mai 2009 at 19:25
¿Es molt agosarat demanar en quina candidatura es defensarà una política sanitària millor de la que tenim ara?
àngels
24 Mai 2009 at 19:58
Estimada Mercè, m’agradaria que miressis el post del dia 16 de maig en el bloc La Ratera de l’amic Toni Barbarà i –si vols en privat– em dones la teva opinió. Una abraçada, maca!