RSS

La privatització de la política

07 juny

perill-europa.jpg
Fa cosa de dos anys, desprès d’unes altres eleccions, i encara sota el fort impacte de la gran abstenció –com ara– vaig escriure que no s’hi valia a dir que havia fet sol, que les platges estaven plenes, ni em consolava tampoc que, en el seu conjunt, les esquerres haguessin guanyat les eleccions a Catalunya… avui la majoria de progrès és molt més justa, i això representa un motiu seriòs per aturar-nos a pensar –i repensar tantes vegades com faci falta– quina pedagogia de la política s’està fent en el dia a dia des de l’esquerra plural i progressista.

Com ara fa una mica més de dos anys, hem viscut una jornada que representa l’exclusió conscient d’una part massa gran de la ciutadania. I em tornen a venir al cap la paradoxa –per altra banda, força lúcida—de Pierre Bourdieu en el sentit que una de les estratègies dels professionals de la política és el desenvolupament de la política de despolitització. Segons el sociòleg, la despolitització pot raure tant en l’impuls clar i volgut de l’abstenció política com en l’exercici de la delegació i la representació gairebé esotèrica de la política, reduint-la tant sols a un afer del que sols n’entenen els professionals que s’hi dediquen. I si aquestes paraules podien semblar una mica forçades en el cas d’unes eleccions municipals, s’adiuen perfectament amb les eleccions europees, on a més, en la seva campanya, s’han viscut totes les cerimònies de la confusió possible… Hi havia massa moments, massa, que Europa –la seva construcció i el seu futur– quedava sacrificada a una baralla estèril de dos galifardeus de l’alternància que amb prepotència absolutista negaven espai i llibertat d’expressió a opcions alternatives.

Pel que fa a Catalunya, una abstenció que supera el 60% indica que la democràcia a casa nostra no té bona salut, que necessita cures intensives i ser tractada amb especial delicadesa, sobre tot si els que han decidit no anar votar no són precisament els que millor viuen. A més, unes eleccions guanyades a Espanya pel Partit Popular i a Europa pels partits de dreta amb un creixement important de l’extrema dreta, han de fer reflexionar amb honradesa i urgència. No cal perdre el temps ni caure en el ridícul d’encarregar més estudis sobre l’abstenció: el que cal és canviar la manera de fer política per superar amb participació i democràcia les barreres socials que també existeixen a l’hora d’acostar-se a les urnes….

Per mi és tan llastimós com necessari admetre que anem de mal en pitjor, i que desprès d’aquestes eleccions s’ha incrementat encara més el grau de monopoli dels professionals de la política, amb el perill de fer creure que el que hauria de ser cosa de tots és propietat privada dels polítics, i que el neoliberalisme que tot ho impregna s’ha llançat també a fons –en temps de crisi– a privatitzar la democràcia i la participació política. Fa un parell d’anys acabava dient, com en Lluis Llach, no és això, companys, no és això…. Els partits realment democràtics que expressin satisfacció perquè han guanyat en vots o han conservat posicions s’han de fer corregir amb urgència la miopia política. Avui, dos anys desprès, toca repetir amb més amargor i una certa incredulitat: no és això, companys i companyes, no és això…

 
11 comentaris

Publicat per a 7 Juny 2009 in Ciutadania/Política, Europa

 

Etiquetes: , , , ,

11 responses to “La privatització de la política

  1. Observador

    7 Juny 2009 at 22:52

    Saludos compañera, acabo de ojear los resultados en Cataluña y veo que ICV-EUiA ha bajado en 30.000 votos, me interesaría mucho una reflexión sobre este dato, teniendo en cuenta que supone además el 50% de los votos perdidos por IU en la totalidad del Estado.
    Un afectuoso saludo.

     
  2. Antoine

    7 Juny 2009 at 23:15

    Millor reflexió impossible, totalment compartida.
    Treus tots els punts, allunyament dels ciutadans/es, manca de pedagogia, pèrdua de representació, creixement de l´extrema dreta, llenguatge esotèric….
    Si no espavilem i canviem formes ben aviat…….!!!!

     
  3. Francesc Matas Salla

    7 Juny 2009 at 23:25

    La davallada, fatal, tal com dius. La despolitització, sistémica. El treuren DOS salva els mobles d’imatge. L’agonia, o l’erosió, com vulguis, es perllongarà, fins que hi hagi un tomb a la coherència i la ferma credibilitat. Immersió social. Distancia de les polítiques de dretes. Mobilització!

     
  4. Domingo Mir Fornós

    8 Juny 2009 at 1:39

    Si, molt d’acord amb tot, a molts ens preocupa que el Govern d’esquerres surti debilitat. Però compte! no s’ha debilitat avui avui, simplement, es va debilitant a cada cop que algun dels seus membres deixa de fer polítiques progresistes… No cal que recordem els temes de Bracons, mossos, sequera, etc… Molts cops, les dretes guanyen, per retirada del contrari.

     
  5. Eva Mª

    8 Juny 2009 at 7:26

    Suscriu tot el que dius, Ángels, i ho explicaré a la meva manera al meu blog en breu. N’hi ha una desmobilització auspiciada des de dalt i acceptada pels ciutadans, perquè ens dona excuses per continuar delegant i exercint aquesta ‘política esotèrica’ i pirvatitzada (molt bona definició) de la que parles.

     
  6. angels

    8 Juny 2009 at 7:48

    Observador, seguiré escribiendo sobre el tema. No pretendía hacer una análisis satisfactorio en la inmediatez de los resultados (ni mientras estaba escuchando las declaraciones de los dirigentes políticos). Pero el gran crecimiento del voto en blanco nos indica que hay muchísimas personas de izquierdas que no renuncian a participar y sólo esperan a que se airee y se dé un buen barrido a este patio de monipolio en que se está convirtiendo la política.

     
  7. angels

    8 Juny 2009 at 8:18

    Antoine, Francesc, Domingo, Eva M., estic repassant les declaracions dels dirigents polítics d’ahir i tinc una forta sensació d’irrealitat… Ja sé que no dic res de nou. Però no és sols que les “esquerres es retiren” com diu en Domingo: és que ho fan de forma absurda i contradictòria, fins que no es produeixi un “tomb cap a la coherència” com diu en Francesc… Hem d’espavilar, sí Antoine, i no hem de buscar excuses per seguir delegant, com diu l’Eva M… però ja sabeu que en aquest pais nostre, “qui no es conforma és perque no vol”… I si no, a llegir la premsa!

     
  8. laundida

    8 Juny 2009 at 10:47

    I així, L´Europa es consolida un contuberni contra les minories oprimides. La casa insolidària dels poderosos contra els desposseïts. Ai! Però el món és la casa d´aquells que no en tenen, com diu la Scherezade. No ho entenen això els depredadors de la política. A la millor hi ha qui els fracassos els dóna força. Ho sento,jo estic enfonsada. Pautes, sisplau.

     
  9. Elena Alvarez

    8 Juny 2009 at 12:16

    Pues a mí me parece muy claro el motivo de la bajada de votos de ICV-EUiA en Catalunya. Y si no preguntad a los estudiantes a los que machacaron los “mossos” en las manifestaciones anti-Bolonia,… y a todos los que vimos esas imágenes. porque, a ver, ¿Quién manda a los mossos? ¿Quién justifica la represión?
    Y en la Conselleria de Medi Ambient también se han lucido con la gestión de la sequía, si no llega a ser por “la Moreneta” nos hacen un trasvase.

     
  10. Roque

    12 Juny 2009 at 21:48

    En primer lugar.- La izquierda debe admitir que hemos tenido comportamientos que no dan seguridad. Han sido muchas luchas y enfrentamientos que han separado al electorado de la izquierda transformadora. Y, esos comportamientos, necesita de un tiempo para restaurarla. La confianza no se logra de unas elecciones para otras. La confianza entre los hombres y mujeres que trabajan en los movimientos sociales, en las universidades y en los sindicatos, no tienen que leer en titulares que hay intención de llevar a cabo la unidad de la izquierda, sino que lo deben percibir en el trabajo del día a día. Somos ingenuos si pensamos que los trabajadores, por el hecho de ser trabajadores, van a votar a una fuerza que se sitúa a la izquierda, más allá de las corruptelas y las políticas económicas de PP-PSOE, si no da credibilidad y la seriedad pretendida de las masas. Un horizonte que se visualice un rumbo claro y que sus militantes se implican de lleno para cambiar las cosas. Esa es la seguridad que necesita dar la izquierda para que nuevamente los trabajadores puedan adquirir la confianza. Si logramos ese reto, los trabajadores volverán a creer en nosotros y se dispondrán de nuevo a favorecer el crecimiento de una fuerza que, junto a ellos, garantizará la luchar a favor de “sus intereses” y los cambios necesarios, como así fue en otras épocas, mucho más duras y difíciles que hoy. Continúa en mi blog:http://www.polinya.blogspot.com/

     
  11. àngels

    13 Juny 2009 at 7:13

    Amic Roque: jo m’hi apunto… massa paraules i pocs fets! I sobretot, una altra actitut més humil sense prepotències ni “barreres” entre nosaltres.

     

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: