RSS

Sobre el nou model de finançament

15 jul.

antonicastellsjpg.jpg

Hi ha amics i amigues que em demanen –no sé si perquè confien en el meu criteri o perquè em volen veure en un compromís– la meva opinió sobre el nou model de finançament. D’entrada diré que l’únic moment que el conseller Castells em va decaure en tot aquest llarg procés va ser quan, en un moment de desori, va decidir cridar la comissió d’experts de l’Informe Vilardell per veure com “estalviar en Sanitat”. Val a dir en el seu descàrrec que en aquell moment tenia al costat la consellera Geli, que no és pas una bona influència ni qui acompanya els moments més brillants de la política catalana. Però mai vaig dubtar que si hi havia una persona capaç de dirigir unes negociacions que arribessin a bon port i sense cedir en res de fonamental, aquesta persona és l’Antoni Castells. Dit això, voldria afegir que:

Diguin el que diguin els que s’han quedat sense fotografia, el pacte s’adiu en els seus aspectes essencials amb el text de l’Estatut; representa un canvi de model que, sense desatendre la solidaritat interterritorial, reconeix l’esforç fiscal de Catalunya i les seves necessitats de desenvolupament, apropant-se a un model de tipus federal, amb elements de bilateralitat, com es venia reclamant per les forces d’esquerra; pot permetre que des del Govern es pugui canviar la política de malbaratament de temps, recursos i dignitat negociant en base a errònies concepcions de “peix al cove” que solament es traduïen en increments del dèficit fiscal de Catalunya en relació a la resta de l’Estat i es pugui finalment esmerçar intel•ligència i recursos en fer realitat les polítiques d’esquerres acordades en el pacte de progrés; s’estableix un model estable, amb previsió de correcció de les variables fonamentals amb molta més transparència que la que hi havia fins ara, per ex., la població, que assegura un repartiment més just dels recursos fiscals entre totes les CC.AA., sense que cap autonomia en surti perjudicada.

Aquest nou model pot permetre que s’instal•li una millor cultura de comprensió i acostament entre comunitats, establint elements racionals de solidaritat i cooperació, i traurà arguments als partits que pretenen l’enfrontament entre treballadors i treballadores de diferents comunitats per interessos partidaris. No caure en la “catalanofòbia” no és solament un deure cívic imprescindible per a un bon enteniment cap a un model republicà federal, sinó que és també una mostra de respecte a la intel.ligència que es mereixen totes les persones d’esquerres. En aquest sentit, les primeres forces polítiques a posar-ho en pràctica haurien de ser les que estem entorn o formem Izquierda Unida, perquè aquest model és solament un instrument, i serà més útil i progressista en la mesura que es consolidi i s’enforteixi en el marc de:

A) Un sistema fiscal suficient i progressista, que sigui el primer esglaó necessari per a una millor redistribució de la renda. En aquest sentit, de la mateixa manera que s’han anat reduint els impostos de les persones que més tenen en els darrers anys, seria just que en temps de crisi la tributació sobre la renda i la riquesa de les persones més riques compensin els efectes de menys recaptació per l’increment de l’atur i la caiguda obligada del consum de la majoria de la població. Aquesta política fiscal ajudaria a assegurar una bona base per a una política de solidaritat interterritorial més equitativa, i ens acostumaria a saber veure el conjunt de la política fiscal de l’Estat com un TOT, i no com a “membra disjecta” com passa ara.
B) L’acompanyament d’un bon pacte amb els ens municipals. Em sembla especialment imprescindible que per a un foment de la cultura democràtica i bon us de la política, la descentralització de la despesa s’acosti cada vegada més a les necessitats de les ciutadanes i els ciutadans, i al control de la ciutadania sobre la despesa pública.
C) Una política fiscal que tant des de l’Estat com des del nou model de finançament de les CC.AA., vetlli perquè s’incrementi el subsidi d’atur dels treballadors i treballadores que ja porten massa temps sense una feina, perquè la despesa pública (estatal i autonòmica) faci front a les necessitats generades per la crisi entre les persones més febles, les que perden la seva llar, les immigrades i les que corren risc d’exclusió, fomenti les polítiques d’igualtat (de gènere i de classe) i asseguri un millor nivell de serveis públics, en especial ensenyament i servei públic de salut, sense externalitzacions, ni repagaments, ni privatitzacions que signifiquen una pèrdua de qualitat dels serveis públics en el seu conjunt per donar més beneficis als responsables reals de la crisi econòmica.

 
 

Etiquetes: , ,

8 responses to “Sobre el nou model de finançament

  1. Xavier

    15 Juliol 2009 at 12:00

    Àngels, gràcies per la teva lluita i felicitats per l’article sobre el finançament

     
  2. Josep Maria

    15 Juliol 2009 at 12:26

    Quan la gent et demanem la teva opinió, és per que creiem i valorem el teu sentit comú i la teva documentada visió global del que esta passant i no del que ens estan venent. M’agrada molt veure com encara queda algú que parla bé d’un company, i de la feina que aquest ha fet. Personalment jo no dubto que la feina hagi estat ben feta, sino que no confio en la paraula del President Zapatero,i em remeto al seu comportament envers els catalans des que és President. Lamentablement soc dels que creu que no compliran amb el que han pactat, i que de segur s’hauran deixat partides sense tancar que faran servir per a no pagar. El Conseller Castells te tota la meva confiança, però no la tenen els governs de Madrid.

     
  3. Maxi

    15 Juliol 2009 at 20:30

    Ok Angels.
    Personalment no he volgut discutir ni treure brillantor al pacte per varies raons, i la primera es la meva manca de coneixements sobre l’economia com per poder aportar criteri amb les meves argumentacions -a favor o en contra-. Tant com dic en el meu bloc, aquest punt me’l treuen de dubte la Comissió Executiva -amb document aportat als adherits- de ICV, i ara tu mateixa -que per credibilitat em dones tranquilitat i confiança-.
    Finalment, entres a fer valoracions molt més acurades i estructurades, a les que he fet jo en el meu bloc, sobre la forçada política fiscal progressista per acompanyar i donar color “roig” a l’acord, i entres a fer la valoració sobre la necessitat de l’acord sobre finançament municipal que tant i tant reclamem des de les esquerres.
    Tot i això, continuo amb la dubte si tancar l’acord a 5 anys, amb necessitat de renegociar llavors el model no es una trampa per continuar amb la política de la por i el vot útil del PSOE, que tant i tant de mal a fet als partits com IU i ICV.
    Salut

     
  4. àngels

    15 Juliol 2009 at 21:20

    Hola, Maxi, el que s’haurà de negociar de nou no és el model: sinó sols ajustar les variables. O sia, els canvis que hi ha pogut haver en població i les característiques que es ponderen de la població (increment o decrement del nombre d’habitants, edat, percentatge de persones immigrades…) Però el fonamental és que el model és el mateix, que dona molta més autonomia en la despesa en incrementar el percentatge dels impostos cedits, disposar d’un 25% de forma immediata, i el fet de que existeixin dos fons complementaris: el de cooperació amb el de “competitivitat” del que l’únic que no m’agrada és el nom, però entenc i recolzo el concepte. Finalment, hi ha conceptes de bilateralitat (menys dels que voldríem però finalment apareixen) que s’aparten del “café para todos” que ja fa vergonya. Podem seguir parlant-ne, si vols… Una abraçada!

     
  5. Julián

    15 Juliol 2009 at 23:56

    Ángels, a mí me parece que en lo que dices hay algunas contradicciones.
    En primer lugar, “el esfuerzo fiscal de Cataluña”: no pagan impuestos los territorios, sino los ciudadanos y si en Cataluña pagan más es porque hay mayor renta (¿a alguien se le ocurriría protestar por la balanza fiscal del barrio de Salamanca en Madrid? la comparación es exagerada, pero el fondo es ése, el concepto de “déficit fiscal” es una barbaridad, no es entendible desde la izquierda).
    Un modelo de tipo federal con elementos de bilateralidad, no es un modelo federal, a mí me parece más bien confederal.
    Que haya más recursos para las autonomías, que cada vez tienen más obligaciones, es lógico y necesario. Pero la cosa es compleja y además me parece que las administraciones autonómicas tienden a ser más manirrotas que la central, al menos eso transmiten.
    Salut!

     
  6. àngels

    16 Juliol 2009 at 9:30

    Hola, Julián: sobre lo que no pagan impuestos los territorios, sino los ciudadanos, totalmente de acuerdo, Sobre este tema precisamente con el añorado compañero J.M.Céspedes escribimos hace tiempo un artículo que creo que podría ser de nuevo de interés. Porque a diferencia de lo que sugieres, nosotros reflejábamos que Catalunya pagaba más impuestos no por el “efecto barrio Salamanca” sino porque se recauda mucho más sobre los perceptores de rentas del trabajo declaradas, y en este aspecto los trabajadores y trabajadoras de Catalunya eran un buen granero de recursos. Desde una perspectiva federal, no es ningún disparate analizar si unas comunidades aportan más o no de lo que reciben, lo que no me parece de izquierdas es dar a la palabra “déficit” un valor semántico que por sí misma no tiene. Es caer en definitiva en el punto de vista neoliberal de criminalizar el déficit, cuando en definitiva es una variable que conviene o no, se puede utilizar o no, se puede incrementar o no, en función de diversas situaciones comparativas, históricas, económicas, etc… Y lo de la bilateralidad se impone por razones históricas, culturales, de competencias que otras autonomías no tienen… y negar su necesidad nos puede llevar al disparate de decir que Madrid es bilingüe porque tiene muchos colegios ingleses… Un abrazo, y me encantaría que siguiéramos hablando. No creas que estamos tan lejos.

     
  7. Francesc Matas Salla

    17 Juliol 2009 at 9:51

    F…Felicitats per l’euFòria… millor ser Feliç/a/os… i que duri si més no un xic… tant de bo el Finançament Fora com ho descrius… ans em porta records dels entusiasmes transicionals… el temps és implacable i ens ho mostrarà… mentre podem bregar per canviar la Fiscalitat. Records.

     
  8. àngels

    17 Juliol 2009 at 12:52

    Francesc, d’eufòria res… es tracta de ser el més objectius possible. En parlarem dilluns. Una abraçada

     

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: