RSS

El model sanitari català a debat

17 set.

Amb motiu de la 11 Festa d’Euia tindrà lloc el dissabte 3 d’octubre, a les 6:30 de la tarda i a l’edifici de l’INEF (Av. de l’Estadi, s/n), un debat sobre el model sanitari a Catalunya. Dempeus per a la salut pública hi ha estat convidada, així com la Consellera de Salut, Marina Geli. Donada la importància del tema, volem anar recordant aportacions que s’han fet en els darrers anys des de punts de vista semblants als que es defensen en aquest bloc i a Dempeus per la salut pública.

fadsplogo.jpg El primer dels escrits que aportem (també perquè és dels més antics) correspon a la ACDSP-FADSP i és de l’any 2005. Però els seus arguments són encara del tot vàlids:

“El model sanitari català, va ser pioner en introduir mecanismes de mercat en els serveis sanitaris. Amb una gran Seguretat Social i una xarxa d’hospitals comarcals i mutuals els canvis es van justificar barrejant conceptes com reforma, modernitat, competitivitat, eficiència.
Però 20 anys desprès de les transferències sanitàries, el govern català ha ampliat la xarxa d’entitats privades que gestionen la sanitat i ha introduït també el model en l’atenció primària. Pocs dies abans del canvi de Conselleria de Sanitat, l’antic director del Servei Català de la Salut, Josep Prat i Domènech va declarar que la gestió del actual sistema sanitari català passa per la “desregulació, la corresponsabilització entre Administració y professionals sanitaris, i en trobar un model sostenible en base a noves fórmules de financiació, així com en una oferta de prestacions més ajustada als requeriments dels ciutadans�?. i per posar fi a “la desmotivació entre el personal sanitari�?, proposa que el nou model de gestió sanitària de qualitat contempli la “corresponsabilitat real i efectiva dels professionals del sistema sanitari en la gestió dels centres�? y per aquest motiu s’ha introduït el model de Entitats de Base Associativa (EBA).

Afirmacions gratuïtes que no es basen en cap evidencia. No demostra que els EBA millorin de forma eficient la salut de la població, donat que no s’han establert indicadors bàsics de salut i tampoc n’hi ha evaluació de l’assitència. No reconeix les crítiques que s’hi donen per part de sindicats i ciutadans a aquest model, perquè si un reduït grup de professionals es motiven actuant de empresaris-gestors, poguent-se beneficiar de l’estalvi que la seva gestió genera, no queda garantit que aquesta reducció de costos es tradueixi en una millora o en un manteniment de la qualitat assistencial en la població atesa. Un altre dels riscos d’aquesta estructura es el de la inestabilitat i precarització laboral d’ una gran part dels treballadors.

A nivell hospitalari el model que s’imposa és el de les Fundacions Sanitàries, entitats de diversa titularitat, algunes gestionades per mutues o asseguradores privades i altres per ajuntaments o societats sense ànim de lucre, que fragmenten el sistema. Aquesta fragmentació del sistema sanitari en oligopolis sanitaris, augmenta els costos burocràtics, en detriment dels sanitaris. Amb dades de Galícia, comunitat pionera en la creació de Fundacions Sanitàries, i amb dades elaborades pels nostres companys de Galícia, el nombre de directius de les fundacions ha augmentat significativament, arrivant a ser un 37,5% superiors als dels hospitals comarcals del mateix nivell sanitari, el dels metges és un 24,7% inferior i el d’infermeria un 62,9%. (dades establertes per 10.000 habitants).

Amb la proliferació d’aquestes entitats no s’assegura la construcció de sistemes sanitaris basats en la promoció de la igualtat, ni en la prioritat de la salut com a dret ciutadà en front del mercat. A més a més, irresponsablement, s’està ignorant l’impacte que aquestes mesures tindran a mitj i llarg termini. Tenim el risc de que la solidaritat i responsabilitat col·lectiva sobre la salut i la malaltia sigui substituïda pels interessos econòmics, i de que el govern traspassi la responsabilitat de la salut de la població al sector privat.

Perquè en aquest muntatge, segueixen sense funcionar els mecanismes de control democràtic, cada vegada més necessaris, mecanismes reconeguts per la Llei d’Ordenaciò Sanitària de Catalunya, en 1990. El model català es sospitós d’ineficient, burocràtic, endogàmic i generós en afavorir als amics. Ha augmentat el sector sanitari gestionat per entitats o consorcis privats en front dels de titularitat pública, s’afavoreix la entrada de iniciatives privades en la gestión de las àrees bàsiques, sense que la gestió privada hagi demostrat millors resultats en la salut de la població que ha d’atendre, ni tampoc en l’estalvi que justifiqui aquest creixement. No s’ha avançat com la societat requereix en la reforma de les àrees bàsiques gestionades per l’ICS, la gran empresa pública, afavorint amb aquestes mancances la consolidació de la gestió privada, amb ànim de lucre.

Es necessari que aquesta estructura cada vegada més elitista s’obri a la societat, a la participació ciutadana, al control democràtic. Tenim el perill de que la gran màquina burocràtica del model català segueixi creixent, sense que es tradueixi en atenció sanitària i en millores en salut.

Els serveis de salut han de ser sistemes que contribueixin a millorar la salut dels individus i de la societat. S’ha d’utilitzar els recursos de forma eficient i no ens referim només a una eficiència econòmica sinó també i sobretot a una eficiència social.”

Associació Catalana per a la Defensa de la Sanitat Pública (ACDSP-FADSP)

Mira també:
http://www.nodo50.org/fadsp/
 
Deixa un comentari

Publicat per a 17 Setembre 2009 in Salut, Serveis Públics

 

Etiquetes: , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: