RSS

Sr. Maragall: No era el 3%, era el 300%

29 oct.

padrino_ea.jpg

El que era aleshores president de Catalunya, Pasqual Maragall, es va equivocar… o més aviat, es va quedar molt curt. En percentatge i en l’abast dels que s’havien de sentir “presumptament” al.ludits… Per les informacions que es publiquen als diaris, el “problema” no era d’un 3%, sinò de gairebé un 300% (es tripliquen els pressupostos d’execució sobre el que s’havia pressupostat, com també el nombre de pisos construïts a St. Andreu de Llaveneres… o fins i tot es supera en escreix el percentatge en la magnitut del forat del Palau de la Música…) I de moment, encara que ens advertís un altre ex-president de Catalunya, el senyor Jordi Pujol, des del programa Àgora i a mitjanit a no tibar de la manta per les conseqüències generalitzades que això podia significar, no tots “estem prenent mal”… Està rebent (presuntament) qui té números per rebre… Una gent que patrimonialitza Catalunya, ja sigui des de la política a la cultura (i que quan perden les eleccions és com si els haguessin “entrat a casa”)… I una altra gent (o genteta, que ha vist massa vegades Il Padrino –per què, qui pot fer-se dir Luigi i ser près seriosament?) i que imiten des de sota i sense gaire gràcia les maneres crapulesques dels Arsenis Lupin nostrats… (presuntament, clar, sempre presuntament!).

Corrupció i poder polític

Sols de manera esquemàtica, però caldria trobar una explicació a aquesta desmesura d’apropar-se a problemes que són del 300%. Potser caldria fer-ho perquè hi podem trobar una bona explicació del per què els polítics corruptes segueixen essent votats… O dit d’una altra manera, la corrupció sembla que no afecta la capacitat de perpetuar-se (per les urnes) en el poder… Però, com pot ser, això? Doncs perquè potser n’hi ha prou amb que la gent de be, fastiguejada o amb desencís, la ciutadania que vol una democràcia més real i transparent, s’acosti cada vegada menys a les urnes fent crèixer l’abstenció fins aquell punt crític que el clientelisme assegura reeleccions continuades per als que deixen caure les engrunes de la seva taula…. El que passa és que això, en temps de crisi, és una fòrmula massa explossiva i en política s’assembla massa a un clientelisme que molt poc te a veure amb la democràcia….

Per acabar, no em resisteixo a explicar-ho, encara que potser poca gent ho entendrà… Fa uns quans anys, al Via Venetto, a Barcelona, va entrar en Prenafeta… I una veu potent va cridar, des de la seva taula: Home, mira qui tenim aquí! Prenafeta la llei, Prenafeta la trampa!

Entrades relacionades: Jiménez Villarejo y el caso Millet

¿De qué se ríen?

Les inadmisibles declaracions d’Agustí Colomines

 
4 comentaris

Publicat per a 29 Octubre 2009 in Ciutadania/Política

 

4 responses to “Sr. Maragall: No era el 3%, era el 300%

  1. Toni Barbarà

    29 Octubre 2009 at 22:02

    Ten raó Àngels i mercès per denunciar-ho. I el pitjor encara és que el tuf ambiental és de que sota les catifes hi ha més racons i més catifes, i més i més… i més tres-cents per cents. La conseqüència en política i dins el sistema protodemocràtic que gaudim és una nova onada de desafecció. Llegim i escoltem el clam: ja no voto ningú mai més…que tots són iguals… xoriços ! encara que paradoxalment molta gent reconeix amb la boca petita que en tenia sospites i fins i tot presuncions que la brutícia corrupta era instal•lada a moltes administracions…
    Canya Àngels !! que no es pot amagar la ferum a detritus per molta prudència aromatitzadora ambiental i lingüística que hi posem. Cal posar-se Dempeus i mirant als ulls !! Salut !!

     
  2. Antoine

    29 Octubre 2009 at 22:45

    Llegint el teu post em venia al cap l´Avi Macia quan li va etzibar al Sr Cambó allò de que quan li tocaven la butxaca no recordava Catalunya i als catalans, tal vegada tenia aquest pensament dona´t que si la memòria no em falla el Sr Alavedra deu el seu nom a que el seu pare era secretari del Vell President.
    Quina vergonya, quin fàstic que foteu…si foteu fàstic !!!!. Ja fa molts anys que ompliu les butxaques vestits amb la Senyera, que heu fet de Catalunya un vestit a mesura o el que es pitjor el vostre “mas” particular, que doneu carnets de catalanitat en funció dels cognoms o això si, és perdonable no ser ari s´hi han peles, que munteu associacions, fundacions i altres collonades per robar sentiments de bones persones………Doncs pels que no som com aquest barruts, es a dir la majoria de catalans/es, toca dir prou, per què “ara si que toca”, i si cal des de avall i cap amunt tornar “esmolar ben be les eines” !!!!

     
  3. Elena Alvarez

    30 Octubre 2009 at 11:52

    Angels, ahir s’em va quedar en el pap, i ara ho deixo anar per més que pugui semblar iconoclasta.
    En sentir-te parlar del 3% que s’havia convertit en un 300%, no vaig poder menys que enrecordar-me d’aquell acudit en que dos companys d’escola es troben ja de grans, un, el primer de classe, ara és profersor d’universitat, i l’altre, el pitxor de la classe, va amb un cotxe espatarrant, montat en dòlar, i a la pregunta de a que es dedica, repòn que ell només fa negocis, compra objectes a l’India per 100 i aquí els ven per 300 i amb aquest 3% va tirant.
    Ja sé que no son moments de riure, que aquesta corrupció que sempre ens ha envoltat, però ara surt a la llum (només una petita part, n’estic segura), no és per riure, sinò per enrabiar-nos de tal manera que no tolerem ni la més petita mostra de corruptela.
    Jo al Macià Alavendra m’el trobo molt sovint per Palafrugell, molt “campechano”, somrient a tothom, en el mercat i pel carrer. Quin paio! Ara no m’extranya la quantitat de terrenys que ha comprat per envoltar la seva casa.
    Com diu l’Antoine cal tornar a “esmolar ben be les eines!

     
  4. Jaime

    31 Octubre 2009 at 11:51

    En esto,lamentablemente,Cataluña no es diferente y tampoco lo que ocurre es algo nuevo en Cataluña o España.
    Vivo aún el Dictador Joaquín Ruíz Gimenez publicó en Cuadernos para el Dialogo un articulo en el que venia a decir que no concebía la entonces ya previsible transición sin un proceso de depuración de responsabilidades ,¡ usando el propio cuerpo legal vigente en aquel entonces y sin recurrir a ninguna norma de excepción !, que castigase los crímenes y expolios cometidos durante aquél periodo y que estaban impunes.
    No le hicieron caso,Santiago Carrillo parecía muy divertido cuando,en presencia de Manuel Broseta le pregunté por que tal cosa no había ocurrido. ” Algunos tenían mucha prisa por coger un sillón ministerial”,dijo.
    Hace unos días Antonio Elorza refería que fue el PNV quien mas hincapié hizo en la aprobación de la Ley de Amnistía que igualó contra justicia y razón a las victimas con sus verdugos.
    No hubo juicio al franquismo,ni por sus expolios ni por sus crímenes,esto si que es una singularidad española,país de todos los demonios que dijo el charnego.
    La dictadura acabó con la decencia,lo decía Aúb,y en estos lodos nos encontramos.

     

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: