RSS

Crisi, Salut i Participació: un dret de ciutadania que es privatitza

10 nov.

Segona entrada de la Ponència presentada a la Jornada de Dempeus per la Salut Pública el dia 21 d’octubre d’enguany.

escher_variaciones.jpg

Salut: dret de ciutadania

En aquests 30 darrers anys d’ hegemonia neoliberal, el FMI, el BM i la OMC han imposat les polítiques favorables al capital financer i a les empreses multinacionals i han restat sobirania als diferents països membres, per sobre dels interessos i necessitats de la ciutadania. Front el terreny planer que es troben alló on les polítiques liberals han aconseguit que la salut es considerés poc més que una mercaderia, la privatització dels serveis públics de salut representa un problema en els països que ho consideren un dret de ciutadania. Per tant, des de les institucions econòmiques internacionals (FMI, BM, OMC i OCDE) es recomanen diferents estratègies per aconseguir treure rendibilitat dels centres sanitaris i la seva posterior (?) privatització.

Així, l’estratègia privatitzadora consisteix en:
1) Debilitar i fragmentar el sector públic.
2) Crear competència entre proveïdors per reduir costos.
3) Crear organismes autònoms com fundacions, consorcis, etc., a fi d’escapar controls tan de l’administració pública com de la participació social que farien que el servei públic pogués actuar de manera més transparent i ser més democràtic.
4) Actuar directament en la provisió de serveis, transferint-los a les empreses privades.

Fites de la privatització a Espanya

L’any 1991, l’Informe Abril, seguint aquestes directrius que acabem de veure, aconsella separar finançament i gestió de gestió i provisió de serveis, introduir la gestió empresarial en els centres sanitaris, donar autonomia de gestió als hospitals, i sotmetre’ls al dret privat. L’ instrument fonamental de que es dota és la Llei 15/97 sobre noves formes de gestió, que tan sols aplicar-se ja origina problemes de mala gestió. Així, l’ empresarialització dels centres sanitaris es reflexa en negatiu a l’Informe del Tribunal de Cuentas sobre hospitals de l’ INSALUD del 1998 destacant que 10 hospitals havien “vulnerat sistemàticament els principis de publicitat, concurrència, eficiència i legalitat en la contractació de serveis”, i que en la compra de productes mèdics i farmacèutics cada centre pagava un preu diferent per un mateix medicament, i fins a 4 vegades per sobre del preu de mercat. (El País, 2001).

El “Tribunal de Cuentas”, en Informes successius, crida l’atenció sobre el mal control de les històries clíniques -o l’ incompliment de requisits legals i ètics en assajos clínics, en contractes al personal, i “absoluta falta d’ homogeneïtat” en aspectes jurídics, administratius, econòmics i financers, i “importants omissions” en facturació i ingressos.

Catalunya, tristament pionera…

La Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya ( LOSC ) de juliol de 1990, va consolidar un model “mixt” i va crear la Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública (XHUP). El 1991 es crea el Servei Català de la Salut (CatSalut), com un ens adscrit al Departament de Salut responsable de garantir la prestació dels serveis sanitaris de cobertura pública a la ciutadania de Catalunya sense cap tipus de discriminació, ni de gènere, ni classe, ni lloc de procedència. Catalunya va anar doncs –i tristament– per davant de la Llei 15/97 de “noves formes de gestió”.

L’experiència catalana afavorida per la Llei 15/97 permet que altres comunitats segueixin amb forta embranzida les tendències privatitzadores, i en destaquen de manera especial la de València i la de Madrid, on s’aplica la política de col•laboració público-privada (PPP ) per a construir i explotar establiments sanitaris i que va sorgir al Regne Unit el 1991. En diferents fases, hi ha 13 hospitals a la Comunitat Valenciana i els centres de salut de Torrevieja, Dènia, Manises y Elx (que representen l’atenció a un 25% de la població). A la Comunidad de Madrid són 8 els nous hospitals de gestió directa, i que han aixecat importants protestes per part de la població afectada en la mesura que a la Comunitat madrilenya s’han perdut en 10 anys un 23% dels llits hospitalaris (El País, 2009). La Comunitat Valenciana, per la seva banda, presenta els resultats pitjors en salut de tot l’Estat.

De totes maneres, aquestes nefastes experiències sols segueixen les orientacions de la Unió Europea, des d’on es van emetent orientacions i propostes reiterades per a la construcció d’ un “mercat sanitari intern” adient amb el contingut dels diferents Tractats i Directives.

La sanitat privada costa més que la pública

D’aquesta manera es va aprofitant per part de les empreses privades que “inverteixen” en el sector sanitari les vies d’expansió per als guanys del capital dels que hem estat parlant abastament. Fins i tot la OMS (2006), en un estudi sobre la col•laboració pública-privada, denuncia que a la privada tot és més car, tant la construcció com el funcionament. I afegeix: “Aparentment és una forma de tenir ajuda financera del sector privat per a finançar estructures cares, però a mig i llarg termini el cost pot ser més gran que si l’hagués assumit el sector públic… (arrendament de la infraestructura, prestació de serveis, contractes… tot això impedeix que s’aconsegueix l’estalvi que es pretenia.)

La conclusió que en podríem treure és que la salut està malalta a Europa, i donarem tan sols per il•lustrar-ho dues cites que semblen particularment rellevants. Per una banda, diu Frédéric Pierru, sociòleg i investigador del CNRS:

“En el terreny de les polítiques de salut, totes les comparacions fetes amb un mínim de rigor porten a rebutjar el model ara tant de moda de “clau en mà”. No hi ha cap excepció, en especial des del punt de vista de l’augment de les despeses de la sanitat. A tot arreu aquest model neoliberal fa que les despeses augmentin amb més rapidesa que el PIB i les polítiques públiques no poden contenir-les. De manera especial, està demostrat el fracàs i els efectes perversos de les mesures adoptades actualment a tota Europa, com la “corresponsabilitat financera” de la ciutadania, o la introducció de la competència entre hospitals, o la proliferació d’indicadors d’execució. La paradoxa és que alguns “bons alumnes” europeus semblen inspirar-se en l’experiència nord-americana que ha posat a prova els seus propis límits. Estats Units és el país de la OCDE que dedica una major proporció del PIB a despesa sanitària (16 % contra una forquilla que va del 9 % fins al 11 % a Europa), tot i que no existeix un sistema de salut universal i obligatori. En els USA hi viuen 46 milions d’americans sense cap tipus d’assegurança mèdica, per no parlar de les grans desigualtats que hi ha en aquell país davant la malaltia i la mort. …! “ (L’Humanité, 2009)

I l’ex-ministre de Sanitat del primer govern de Tony Blair, Frank Dobson, advertia a la ciutadania del Canadà per a no deixar-se arravatar el seu sistema públic de salut:

health_care_is_a_right_not_a_privilege_small.gif“Sé que esteu orgullosos del vostre sistema públic de salut. (…) Fins fa poc, Gran Bretanya tenia un sistema como el de Canadà , el National Health Service (NHS), (…) però el seu futur està en perill amb la introducció de les “forces del mercat” i de proveïdors que es mouen per l’afany de beneficis privats. Entenc que els polítics i els membres dels lobbies privats de la sanitat diguin que la privatització del sistema de salut al R.U. ha estat un èxit, però res està més lluny de la veritat. Gran Bretanya ha introduït recentment hospitals privats, com clíniques quirúrgiques privades, per encarregar-se de les operacions barates, de menor rics, i per a pacients en general benestants. Per dir-ho sense embuts, es queden amb les intervencions que donen benefici i deixen als hospitals del NHS a les persones amb menys possibilitats econòmics i totes les intervencions difícils (…)”(The Vancouver Sun, 2007).

Tot i que Dobson denuncia que els costos són un 11% superiors a la privada que a la pública, i aquest increment de costos sols pot tenir explicació en la necessitat de remunerar els capitals privats (recompensar “l’afany de lucre” que tan lluny hauria d’estar dels serveis públics) s’asseguren els guanys privats mitjançant contractes com el que Dobson explica: “Es contracta per atendre 5.000 persones a l’any i encara que n’atenguin menys, cobren igual.” I en tant es garanteixen els ingressos de la privada, s’obliga a competir a la pública, fins i tot entre els propis centres públics, mitjançant el mecanisme que es coneix com a “pagament per resultats” o “finançament centrat en el pacient”. Dobson explica també que amb aquest sistema s’ha augmentat la part del pressupost de salut destinat a burocràcia (des d’un 4% a un 15%) , tot i que la privatització es va presentar com una manera de reduir costos i llistes d’espera. La introducció del concepte de competència en serveis públics, denuncia Dobson, sols ha servir perquè els hospitals no compartissin les millores en investigació, organització i tractaments per treure avantatges entre sí… i en detriment de les persones malaltes.

Podríem seguir donant centenars d’exemples i testimonis, però podríem resumir en 6 punts fonamentals la deriva del que està succeint:
1) No funcionen mecanismes de control.
2) S’imposen en el sector públic les fórmules empresarials de direcció i funcionament i els interessos corporatius i de gestió.
3) Guanya la prioritat economicista per sobre les necessitats de salut de les persones.
4) La participació social en salut és testimonial i sense capacitat decisòria pràctica, en especial quan no va a favor de l’establer, i obliga a pensar més, a pensar millor, o a pensar diferent.
5) Es produeix una sistemàtica i dolorosa degradació de les condicions de treball.
6) Augmenta dia a dia la capacitat determinant de les grans empreses asseguradores, farmacèutiques, biomèdiques.

Aquestes línees degeneratives són fàcils de discernir perquè acaben per canviar fins i tot el llenguatge dels serveis públics, i naturalment, del sector de salut. Així:

1) S’accepten com a propis conceptes “de mercat” i es comença, per exemple, parlant de clients en lloc de parlar de persones malaltes (i dels seus drets, i de les seves necessitats).
2) Es raona en termes de cost-benefici privat, sense tenir present que del que es tracta de la salut tant els costos com els beneficis són socials.
3) S’intenta monopolitzar l’eficiència pel sector privat, quan no és cert que el que és públic sigui ineficient necessàriament i que el que és privat sigui eficient i eficaç per naturalesa… i no s’admet que la privatització dels recursos de salut i el seu malbaratament és immoral.

 

Etiquetes: , , , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: