RSS

Crisi, Salut i Participació: una mica d’història econòmica

10 nov.

Transcric ara, en tres entrades, la intervenció que vaig fer a la Primera Jornada de Dempeus per la Salut Pública, a la UPF, el dia 21 d’octubre d’enguany. Espero que us interessi!
titanic_01.jpg
La crisi: financera, econòmica, de sobreproducció, energètica, alimentària, de valors, afecta també la salut de les persones.

No podem entendre què està passant amb l’actual crisi econòmica si no fem, molt breument, una mica d’història. Tal com moltes veus d’economistes recomanen, per poder-nos guiar en les causes de la crisi actual hem de remuntar-nos al crack de l’any 1929 i la gran Depressió que la va seguir. Tant la crisi del 29 com l’actual tenen unes causes semblants, un impacte molt fort i unes repercussions que afecten la salut i la qualitat de vida de una immensa majoria de persones. En el cas de la crisi de 1929, convé recordar que sols desprès d’un llarg període d’inactivitat per part de les autoritats econòmiques i polítiques en les que triomfava el “laissez faire, laissez passer” mentre l’economia mundial s’enfonsava i cada vegada l’atur era una lacra impossible de solucionar, es varen començar a atacar les causes. Malgrat que fins la fi de la II Guerra Mundial no podem tornar a parlar de “remuntada” del creixement econòmic, la crisi del 29 va començar a remetre quan finalment es varen adoptar mesures que posaven límits a la desregulació, augmentaven els sous mínims, i es destinava una importantíssima dotació pressupostària a la inversió pública.

Mentrestant, la salut de la població se’n va ressentir amb força, i la desnutrició es va convertir en un problema de primera magnitud. Per exemple, el 1932 i als Estats Units, un de cada tres infants i una de cada 4 persones adultes en patien. Arreu on la crisi s’anava estenent augmentaven els casos de violència de gènere, els problemes de salut ambiental i laboral i creixia la injustícia social i es violaven els drets humans (Levy i Sindel, 2009). Aquest mateix any de 1932, i en el mes d’abril Roosevelt tenia clar que no n’hi havia prou amb les ajudes de l’Administració a les empreses i els bancs mentre s’oblidaven dels que més patien la crisi: treballadors i treballadores amb o sense lloc de treball. A la seva administració, a més del New Deal i la regulació bancària que comencen el 1933, el President Roosevelt va posar límits al capital financer donant un nou paper a la Reserva Federal, separant la banca comercial i la d’inversió i creant la garantia de dipòsits, topalls al pagament d’interessos, etc. Amb totes les seves limitacions, la Seguretat Social dels Estats Units es va crear el 1935.

Però era evident que aquestes regulacions que significaven massa traves per al poder econòmic (que acostuma a imposar els seus criteris al poder polític) serien combatudes ben aviat. I de fet, es comencen a debilitar amb la construcció del nou ordre financer internacional desprès de la II Guerra Mundial, a la Conferència de Bretton Woods (1944).

Europa front els USA

La sortida de la II GM no va ser la mateixa pels Estats Units i Europa. Els USA protagonitzen i volen jugar en solitari el paper de vencedors, ignorant l’esforç de la Unió Soviètica i combatent –des de lluny—una alternativa de model econòmic que amb l’acabament de la II GM s’estava estenent i guanyant adeptes per Europa. Els països europeus tenen l’alternativa a tocar, i el capital europeu no pot de cap manera optar –amb governs de coalició amb les esquerres en molts països i alts percentatges de vot cap als Partits Comunistes– per les polítiques únicament centrades en els interessos del capital, com succeeix en els USA. Així, doncs, fins els anys 70 la majoria de països europeus opten en economia per polítiques de plena ocupació i de serveis públics més o menys garantits, mentre els Estats Units creixen i es converteixen en el gran deutor mundial gràcies als privilegis del dòlar, el seu paper hegemònic militar, l’explotació dels seus propis treballadors i treballadores i la de la resta de països amb qui mantenen relacions comercials o de dominació.

Els models s’acosten amb la globalització….

En la dècada negra dels anys 80-90 coincideixen, en el temps:
– els governs de Ronald Reagan y M. Thatcher,
-la reconversió industrial,
-els primers atacs importants a Europa en contra dels sindicats i conquestes obreres,
-i l’enfonsament de la URSS i la majoria de països que es reclamaven del “socialisme real”.

L’any 1989 significa no sols la caiguda del mur que separava la RDA de la RFA, sinó la caiguda dels murs que frenaven les bandes d’expansió que el capitalisme necessitava, i com va dir una delegada a la Conferència de les Dones de Beijing (1995), el mur de Berlín va caure sobre tot sobre les dones. En les polítiques neoliberals s’ajunta el biaix de classe i de gènere, i el seu bateig oficial es produeix en el Consens de Washington de l’any següent, amb l’acord tant del Partit Demòcrata com del Partit Republicà dels Estats Units i els principals dirigents econòmics i polítics del món. En el Consens de Washington es marquen les directrius per aprofitar les vies obertes de la nova mundialització i fer prosperar les propostes de desregulació, privatització, reducció de la despesa pública… És a dir, pren cos i es fa real el somni neoliberal de la globalització, que assenyala quines han de ser les polítiques que assegurin i reforcin les vies de desenvolupament del capitalisme, que retornarà amb crisis de nou inevitables, quan en el període 45-73 semblaven oblidades… i fins la crisi dels nostres dies.

Triomf del neoliberalisme

Podríem simbolitzar la fi de les regulacions de Roosevelt amb l’abolició feta per Clinton de la Glass-Steagall Act (Llei de Regulació Bancària) el 1999. El resultat no pot ser pitjor: s’obre una distància cada vegada més gran entre l’economia real (que no pot créixer ni donar els beneficis que el capital espera pels baixos salaris i les pèssimes condicions de vida de la majoria de la població) i l’economia financera que a mida que avança necessita, cada vegada més, noves vies d’expansió. Cada vegada més, les pràctiques parasitàries del capital financer contaminen el capital industrial, de manera que és difícil distingir on comença un i acaba l’altre, i d’aquesta mena de construcció impossible i de tan difícil delimitació no se n’escapa de cap manera el sector de la salut.

Atac al sector públic

L’ ofensiva mundial contra els serveis públics de protecció social s’origina amb les polítiques neoliberals dels anys 80 pels governs USA i en alguns d’Europa (Regne Unit) i s’escampa amb les institucions supranacionals (OMC, FMI, BM) . Aquest organismes internacionals promouen la privatització o reducció de sectors que representen conquestes de ciutadania (i són més amics de les dones i les persones més febles) posant com a condició de les ajudes econòmiques o fins i tot la qualitat de membre, a la reducció de la despesa pública i l’ “aprimament” de l’Estat (en especial, de l’Estat del Benestar”) per obrir també noves bandes de creixement del benefici privat a partir dels sectors potencialment més necessaris (i per tant, potencialment més rendibles) del sector públic. Així es construeix l’assalt globalitzat al sistema de salut i la privatització i retallada del sistema públic de pensions (on no s’aconsegueix, les amenaces es renoven de manera periòdica, a partir d’estudis dels principals bancs o Caixes d’estalvis.)

Ofensiva internacional per la privatització

El 1999, l’ Acord General de Comerç i Serveis de la OMC, va imposar importants limitacions als Estats en polítiques de protecció del medi, serveis municipals, sanejament i gestió de residus, i va obligar als Estats membres a reduir les regulacions internes i a derogar procediments o normes que limitin les llicències a l’obertura d’hospitals o serveis sanitaris privats. Si un Estat no ho compleix, la OMC pot expulsar l’Estat rebel, cercant el seu aïllament econòmic. Aquesta limitació de la OMC a la sobirania política dels Estats representa una gran font de beneficis per a les empreses privades. Per exemple, podem llegir a Baquero (2004) “que sols el sector de l’aigua genera uns ingressos anuals d’un bilió de dòlars, encara que sols està privatitzat actualment entre el 5 i el 10 por cent del sector mundial”.

També Baquero (2009) denuncia que la mercantilització dels serveis públics dificulta donar una resposta adequada a les crisis sanitàries … perquè fins i tot en les seves fórmules més suaus en les que es conserva nominativament la seva titularitat pública i la gratuïtat, tendeixen a comportar-se segons la lògica de mercat i tracten a les poblacions com a consumidors, sense altres drets…” Però a Catalunya en tenim una demostració evident en el que sembla la incapacitat de les autoritats en salut per complir la Resolució 203/VIII aprovada pel Parlament de Catalunya per unanimitat i que representa una millor atenció i tractament per a les persones malaltes de Fibromiàlgia i la Síndrome de la Fatiga Crònica. També en aquest cas s’anteposa la rendibilitat econòmica a les necessitats existents i al mandat parlamentari, deixant palès que, sense una lluita que ha de continuar per part de la ciutadania, l’economia s’imposa a la política i a les conquestes democràtiques.

 

Etiquetes: , , , , ,

2 responses to “Crisi, Salut i Participació: una mica d’història econòmica

  1. Carles

    10 Novembre 2009 at 13:19

    Magnífic, Àngels: no és pot dir més i millor en tan poc espai! Només em sap greu que no hi hagi “versió” francesa, castellana i anglesa, per fer-ho accesible a més companys.
    Parlant de Roosvelt, oi que va pujar els impostos als rics un fotiment? Una abraçada (com la del email). Carles.

     
  2. angels

    10 Novembre 2009 at 13:38

    Carles, gràcies però espera, que sols és la primera part… A la tarda publico la segona, i a la nit la darrera…. De totes maneres, gràcies per animar-me a seguir publicant la resta! Una abraçada!

     

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: