RSS

Violencia de género sin derechos

25 nov.


13866_1250733022989_1069408575_30785543_2283976_n.jpg

Es la primera vez, creo, que publico una entrada de este estilo. Pero como se quiere hacer creer que la violencia de género es algo nuevo, algo que ha venido con el feminismo y la emancipación de la mujer, escribí para un blog que les invito a visitar y en el que he he empezado a participar recientemente, el siguiente relato (absolutamente verídico, vivido y recordado todavía con horror) de unos tiempos aún peores por lo que a la violencia de género se refiere. Unos tiempos sin derechos para las mujeres, y en los que pegar a la novia o a la esposa no sólo no era delito sino casi un ritual de escape para tantos hombres que nunca conseguían oler a limpio. Entre la clase obrera era demasiado el aturdimiento por el trabajo y el alcohol, y entre los “señoritos”, demasiada la prepotencia y el fascismo entrañado en la cotidianiedad de una postguerra inacabable. La minoría que en Catalunya se había pasado al bando “nacional” no sabían entender en qué habían vencido, y la mayoría republicada, bajo un silencio de granito, desesperaba entre rencores y represalias… nada de eso justifica la vesanía de pegar a las mujeres, pero entre sollozos acallados y rosarios descreidos, eran demasiadas las que se resignaban a aceptar los golpes como una válvula de seguridad que parecía impedir estallidos más temidos.

Este es el recuerdo que os quiero hacer llegar en el día acordado para denunciar en todo el mundo  la violencia de género:

A finales de los 60 me trasladé a Barcelona, y acabé viviendo, cerca de la Facultad en la que trabajaba y estudiaba, en un entresuelo al que llegaban los olores, gritos y parloteos de unas calles que muy dolorosamente iban despertando a la ciudadanía.

Un atardecer empezó bajo mi ventana un rumor como de requiebros, de abrazos que dejan huella y besos no correspondidos. La mujer intentaba escapar con una sonrisa quebrada, con disculpas y falsos halagos, pero cada vez se hacía más pequeña bajo los manotazos, hasta que los empujones se convirtieron finalmente en cachetes y puñetazos desgranados casi con desgana, en un lento ritmo creciente… La mujer ya estaba hecha un ovillo en el suelo cuando empezaron los rodillazos y las patadas.

Abrí la ventana, pero mis gritos apenas alteraron nada. El hombre levantó la mirada turbia de odio y vino barato, y se rió. Detuvo sólo un momento sus golpes, satisfecho de que alguien contemplara su hazaña.

Fui al teléfono. Mi voz tembló en cada bucle del largo cable que me permitía seguir asomada a la ventana mientras amenazaba al hombre con que vendría la policía. Él se alzó de hombros y empezó a golpear de nuevo a la mujer, cansinamente, mientras levantaba provocadoramente la mirada.

Finalmente la voz que me atendía del 091 consintió en mandar alguien a mi calle. Sólo una última pregunta antes de que la dotación se pusiera innecesariamente en marcha: ¿Podía asegurarle yo que el hombre y la mujer no estaban legalmente casados?

 
5 comentaris

Publicat per a 25 Novembre 2009 in Ciutadania/Política, Gènere

 

Etiquetes: ,

5 responses to “Violencia de género sin derechos

  1. Carles

    25 Novembre 2009 at 21:14

    Estimada jo recordo haver anat de petit a comprar al kiosk diaris i revistes i, entre elles, no oblidaré mai El Caso i alguns dels seus titulars, sobre tot el d’un animal que va matar a la seva dona a punyalades (es parlava de més de 70!) i quan el van detenir va dir ufà: “La maté porque era mía”.
    Després de llegir alguns d’aquells exemplars em va quedar clara l’impressió de que aquella “sucietat” i jo no teniem gens a veure.
    Però no se surt del neolític mental per inspiració ni per imposició, i un animal amb aparença humana no és un criminal fins que ha matat. Així, o es prenen en serio lo de erradicar l’analfabetisme, la incultura -també en la ciutadania i convivència- i les supersticions cavernícoles o poca cosa aconseguirem, més que plorar a cor cada bestiesa.
    Nosaltres vam tenir una experiència terrible a casa, a Barcelona, i per aixó ens vam anar: un inspector de policia que venia del pais Basc – natural de Ceuta- que ens havia portat a la Vall d’Hebrón quan la senyora estava per parir, de la nostra edad llavors -uns 3.. anys- va treure al nen d’un any a l’escala i li va disparar a la Carmen, la dona, advocada, i després es va matar ell: ¡perque ella volia treballar!
    Amb dos crios petits, un recien nascut, la cosa va passar mentre ella era encara a l’hospital, i jo vaig aconseguir que ningú -porter i 50 veïns- li digués res perque no patís com els demés un trauma insuperable en aquelles condicions tan delicades.
    Es va assabentar passat un any llarg, per la guarderia. Poc després ja vam poder canviar de vivenda doncs el record, difícil de tragar per qualsevol, era terrible per la única amiga (vivien just al costat), que va tenir la Carme.
    I ara imaginat la trista existència del petit, en Juan Antonio…
    P… M….!
    Una forta abraçada! Carles.

     
  2. clara valverde

    25 Novembre 2009 at 21:35

    Qué bien escribes, Angels! Me gustaría leer más escritura tuya literaria. Seguro que tienes muchas historias que contar….
    Abrazos, clara

     
  3. Toni Barbarà

    25 Novembre 2009 at 21:47

    No soc jo dels que frueixen amb aquesta moda del “DIA DE…” doncs a cops em sembla una frivolitat mediàtixa, una estratègia comercial o senzillament un oblit immerescut dels 364 dies restants de l’any de tots els anys. Tanmateix avui penso que la reivindicació és tan clamorosa que cal vèncer la mandra i intervenir per un tema que es suposa políticament i socialment superat… i malauradament no. Avui, també avui i especialment, cal aixecar la veu contra aquesta xacra social i abominar d’aquest brutalitat, d’aquesta ignomínia, d’aquesta covardia, d’aquesta vergonya col•lectiva. Tolerància 0 per totes les violències però absoluta per a la que s’exerceix a més contra la persona per motiu de gènere. Ni un cas més de maltracta físic, ni psíquic, ni cultural contra una persona, contra una dona. Per Justícia, Solidaritat i Salut !!
    Toni Barbarà

     
  4. marisol b.

    26 Novembre 2009 at 2:41

    Jo crec que les dones entenem més de què va el vessament de sang, perquè el patim de forma natural mentre passem pel cicle menstrual. A banda d´aquesta sabiduria natural, no admeto vessaments de sang produïts per causa violenta. La violència colpeja el cervell i, a sangs calentes, s´escometen les pitjors atrocitats. Ara bé; sempre em pregunto perquè un cop i un altre la balança s´inclina escandalosament cap a la criminalitat masculina. I com encara no en tinc el desllorigador, m´aferrisso a la conveniència de continuar insistint en la lluïta per la igualtat en tots els àmbits, sense menyscabar ni de lluny els organismes de govern, que en la meva opinió han de ser paritaris.
    Una abraçada.

     
  5. angels

    26 Novembre 2009 at 8:49

    Carles, quina experiència! Un dia hem de parlar llarg tu i jo de feminisme i de gènere, i veuràs com no pensem tan diferent, Clara, gracias, me iré soltando y publicando entradas más cuidadas… y ya me dirás si voy bien! Toni, tens raó, també el maltractament és un problema de salut (quina societat sana pot ser compatible amb el maltracte continuat de les dones?), Marisol b, igualtat, sí, però per això han de canviar no sols aspectes institucionals com la paritat (que és important) sinó també econòmics. Crec que no hi ha desigualtat més gran que la que en resulta del patriarcat més el capitalisme. Petons i abraçades, i salut pública!

     

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: