RSS

Estatut, dignitat i rebelió

26 nov.

Avui aquest país es desperta tot empaperat amb el mateix editorial sobre “La dignitat de Catalunya” que es reprodueix a  El Períodico, La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa. El poden llegir en versió castellana, per exemple, aquí i en català al bloc del company Iñaki Escudero.

Desprès de recordar en el texte conjunt que Pacta sunt servanda, em sap greu que els diaris catalans que s’han posat d’acord en explicar que això del Tribunal Constitucional en relació l’Estatut ja és una presa de pèl descarada, tornin a caure en aquell tó victimiste de que nosaltres tot ho fem bé, paguem els impostos (només faltaria!) i no tenim ni cap Fur Especial ni cap Concert Econòmic que ens afavoreixi com el Pais Basc o Navarra… I no podem deslliurar-nos de la queixa, quan es tractava de fer un acte de dignitat, d’orgull i d’auto-afirmació rebel. Per això m’agrada més, avui, llegir l’article de Joan Barril perquè, fidel seu estil, barreja la denúncia amb l’anàlisi i una proposta que no serà massa ben rebuda, i perquè ens fa veure que un excès de paciència també pot ser símptoma de malaltia (o de que patim resignadament un estat vegetatiu i comatós).

Avui, doncs, amb Joan Barril, ‘¿Rebelión a bordo?’

TOÑO VEGA

Una de las noticias más angustiantes que recuerdo haber leído la publicaba ayer este mismo periódico. Se trataba de la historia de un joven belga, Rom Houben. A los 23 años, el joven Rom tuvo un accidente de circulación y en el hospital se consideró que el accidentado se encontraba en coma vegetativo. Fueron 23 años en los que Rom Houben fue tratado como un vegetal. A veces, los médicos y los familiares le decían cosas y él las entendía, pero era incapaz de responder y de clamar en favor de su propia conciencia. Cautivo de su propio cuerpo, Houben consiguió salir finalmente de su condición callada y consiguió expresarse, para sorpresa de propios y extraños. El dolor de oír y de no saberse escuchado es de una crueldad infinita.
Unas páginas más atrás el gran experto en anestesia, José Luis Rodríguez Zapatero, pedía que los catalanes mantuviéramos la calma y aseguraba que el Estatut tendría un final feliz. Pensé que nos estaba tomando a todos como colegas del pobre Ron Houben. El presidente habla, los periódicos y los tertulianos de Madrid vociferan, se montan recogidas de firmas contra el Estatut, se organizan boicoteos comerciales, se nos dice que esos ocho magistrados son la repera de sabios y de objetivos y aquí los únicos que se ven obligados a callar son esos ciudadanos que votaron y que esperan mientras la situación se va degradando. Dos cosas son evidentes: los catalanes no han mentido y el hecho de reivindicar un texto aprobado y votado no presupone ser intransigente sino que indica, en todo caso, un exceso de paciencia. Que esté tranquilo el presidente del Gobierno, que nadie va a recordarle aquello de «apoyaré el Estatut que salga del Parlament de Catalunya». A todo el mundo se le calienta la boca en algún momento. Pero no a todo el mundo se le enfría el ánimo, como pasa en Catalunya con el congelador constitucional.
Pues nada. Todos tranquilos y a esperar que el personal se muera de inanición política y de agotamiento mental. Y, mientras tanto, si algún partido político catalán tiene ganas de mantener el tipo, bueno es proponer actos para el día después. El catalán es un especimen político sereno y tranquilo, pero muy ciclotímico. Puede pasar de la euforia del Barça a la debacle nacional. Algunos –y no son tan pocos– ya preparan las urnas simbólicas de la independencia. Otros se aprestan a convocar grandes manifestaciones callejeras.
En este contexto, ¿qué margen de maniobra le queda a Montilla y al PSC? No en vano esta reforma del Estatut para la que se nos pide tanta calma surgió de la tenacidad de Maragall, un miembro del PSC que estuvo a punto de convencer a Zapatero de las bondades de algo de enunciado tan incomprensible como era lo del «federalismo asimétrico». Pero luego el PSC se quedó defendiendo el Estatut con el no de ERC y el debate eterno con CiU. Tanto trabajo para que ahora, tres años y pico después, llegue Zapatero a pedir calma. Como decía Cicerón en el Senado romano, «¿hasta cuando, Catilina, abusarás de nuestra paciencia?»
Le guste o no a ZP, el único camino honroso que le está dejando a Montilla es así de crudo. Si la sentencia del Tribunal Constitucional es adversa, el president de la Generalitat tiene la potestad –y yo diría el deber moral– de disolver el Parlament y convocar nuevas elecciones. Es la única manera de huir de la subordinación arbitraria a la que Zapatero está sometiendo a los socialistas catalanes. De lo contrario, el PSC también entrará en coma. Oirá, pero su familia política no le escuchará.

 

Etiquetes: , ,

5 responses to “Estatut, dignitat i rebelió

  1. iñaki

    26 Novembre 2009 at 10:27

    hola Àngels!
    doncs sí, estant com està el país amb el tema de les consultes, només falta que l’Estat tanqui la porta d’accés a un major autogovern per les vies que marca la legalitat espanyola.
    Seria un gran error polític, però l’Estat ja ens ha demostrat que de visió política, poca en té…
    Molt bo, pert cert, l’article d’en Barril! Gràcies per l’enllaç,
    una forta abraçada!

     
  2. Antoni Barbarà

    26 Novembre 2009 at 12:28

    Doncs sí !: “A grandes males, grandes remedios”. O entrem en el debat i el tractament POLÍTIC de tot aquest malson o les reaccions , greujes, afeccions, desafeccions, amors i odis en portaran a una situació social molt perillosa on els no-arguments populistes i viscerals ens poden abocar a un escenari de “río revuelto” passional i de segur benefici per les forces més reaccionàries i neoliberals, expertes en el control dels massa media i l’alienació col·lectiva. Si el Constitucional està pel damunt de l’opinió democràtica expressada pel poble català, repleguem cartes i comencem una altra partida. Salut !! Toni Barbarà

     
  3. Carles

    26 Novembre 2009 at 13:21

    Resulta grotesc que les veus del amo resonin ara de profundis per destacar una situació “inèdita en democràcia” que, com altres centenars d’arbitrarietats, abusos i fraus esquitxen de ben amunt el dia i la nit d’una ciutadania tractada com a esclaus a la que un incompetent li demana calma!
    La dignitat del poble es veurà al dia següent, si una caterva franquista sense vergonya intenta insultar la seva lliure voluntat sobirana, i no pel cor espantat d’un teatre de titelles, col.laboradors imprescindibles en l’ignorància e incompetència generals.
    Ah! I segú que estem d’acord en la majoria de temes, inclús els de gènere, estic ben convençut, només diferim en la manera d’expresar-ho, on jo trovo molt sovint un maniqueisme fruit de tants anys de “políticament correcte es a dir talòs” que ha impregnat el llenguatge pamfletari fins la vulgaritat i l’absurd. Ja estic tan hipersensible -i filiprim- que em refreden els ocells quan volen!
    Una abraçada! Carles.

     
  4. jaume

    26 Novembre 2009 at 23:14

    Penso que s’ha extendre aquesta manifestació, s’haurien de penjar senyeres als balcons.
    En el partit Barça-Madrid treure cartells i a la sortida fer manifestacions.

     
  5. Núria

    28 Novembre 2009 at 14:22

    Aquests últims dies, davant l’espectcle de mal gust que hem de suportar amb la tant reclamda paciència per part dels que no tenen respecte cap a tot un poble com Catalunya…a mi ja sem ‘ha acabat, no necessito cap resolució, ho sento molt.
    El que em plantejo és, per què no passem de l’Estatut i directament treballem per la independència???
    El que està passant és intolerable i sobrepassa els límits de la meva raó.
    Petons a tots!

     

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
A %d bloguers els agrada això: