RSS

Un inici del 2010 sota sospita

01 gen.

presidencia-ue1.jpg

Passada l’eufòria del cava o d’una ingesta de dolços sempre excessiva en aquestes dates, inaugurem el 2010 amb la ciutadania preocupada, amb tota la raó, per unes taxes d’atur difícils d’assumir. Espanya –sobre tot l’Espanya oficial– inaugura la presidència d’una institució europea massa dominada pel fonamentalisme neoliberal, tradicionalment gens preocupada per l’ocupació i els temes socials, i mirant tossudament a una economia USA que ha demostrat els seus immensos errors… i els ha fet pagar a la seva ciutadania i a la resta de països del món. I l’inaugura, a més, amb la posada en vigor d’un Tractat de Lisboa que ben poca sensibilitat social conté, i en canvi sí que representa la sacralització de tots els dogmes i rites que han portat l’economia capitalista al desastre i a la crisi econòmica que patim. Tot i així, el discurs europeu no té ni un bri d’autocrítica, i és de tèmer que la presidència europea poca cosa serà que “més de lo mateix”… i algunes fotografies ansiosament desitjades.

La realitat és ben bé una altra, i es manifesta a totes les enquestes en les que la preocupació per l’atur ocupa un lloc molt destacat, ja que percentatge s’acosta massa ràpidament al 20% de la població activa. Iniciar l’any amb aquestes taxes d’atur equival a iniciar un any en precari, amb el benestar de la majoria de la societat sota sospita.

En altres ocasions ja he dit el que massa gent sap per experiència pròpia i amarga: que les repercussions de l’atur en la salut i la felicitat de qui el pateix i les persones properes són devastadores. Amb raó s’ha considerat el segon gran trasbals que més afecta a una societat, desprès d’una guerra. Però, curiosament, no es veu que davant d’un problema d’aquesta magnitud es mobilitzin recursos i idees amb la celeritat i disponibilitat amb que la majoria d’estats varen córrer a salvar els bancs que, per la seva mala gestió, estaven (i potser alguns estan encara) en fallida.

Enumeraré uns quans camps on és urgent i imprescindible la creació d’ocupació:
– en una banca pública que asseguri que el finançament necessari arribi en forma de crèdits, a uns tipus d’interès raonables, a les petites i mitjanes empreses i als particulars que ho necessiten;
– en uns serveis socials que atenguin els estralls de la crisi en col•lectius especialment afectats (els actuals, totalment desbordats, estan a un pas del col•lapse, amb seriores repercussions en la salut de les pesones que hi treballen);
– en millorar i enfortir un sector de salut que té massa mancances, i ara s’està demostrant, a més, que pateix la mala gestió i desatenció de les noves malalties que cada vegada afecten a més població treballadora, i en especial, a dones. També en el sector de la salut la manca de pediatres mereix una actuació urgent.
– en una millor gestió de la política d’habitatge –públic i privat– que asseguri que ningú perd la seva casa per causa d’una crisi de la que no n’és en absolut responsable, sinó víctima;
– en la inspecció i vigilància del frau fiscal de les grans empreses i els grans professionals que cotitzen menys que les persones treballadores i condemnen a que, a través dels impostos, les persones pobres (cada vegada més pobres) es redistribueixin els migrats recursos.

La manca de qualsevol senyal de que s’actuarà (o fins i tot que es contempla la necessitat d’actuar) en la creació d’aquests llocs de treball em porta a dir que el segon element que fa que el 2010 neixi sota sospita sigui la renovada constatació de que els polítics segueixen massa entestats en mirar i maniobrar en el curt termini d’una enquesta o d’unes eleccions, que a trobar sortides reals (sobre tot per a les persones) a una crisi econòmica que exigeix necessariament canvis en el propi sistema.

Si juntament amb aquesta creació de llocs de treball del sector públic es considera seriosament una reducció de la jornada i repartir millor els treballs necessaris entre tota la societat, amb uns salaris dignes, es començaran a posar les primeres pedres perquè realment el 2010 sigui l’any que la crisi comença a cedir i –al marge de Presidències europees i altres escenografies més o menys aconseguides– s’obren les perspectives per una societat de més igualtat.

 
6 comentaris

Publicat per a 1 gener 2010 in Economia crítica, Europa

 

Etiquetes: , , , , , ,

6 responses to “Un inici del 2010 sota sospita

  1. Antoine

    1 gener 2010 at 14:24

    signo per aquestes urgències. Per tirar endavant una societat socialista, és a dir per un programa de transició vers la societat on tots/es siguem iguals.
    Una abraçada d´un acomiadat (i van tres enguany) i no se perquè nostàlgic avui de gent com Garcia Oliver !!!!

     
  2. Toni Barbarà

    1 gener 2010 at 19:00

    Doncs jo incorporo aquest llistat de propòsits com a música de fons de la cançó del New Year. Com ja vaig deixar de fumar, no prenc alcohol, i tant la dieta com la premura per l’anglès les porto raonablement laxes… em quedo amb aquestes pedreres de treball. I potser deixant la porta oberta a nous camps com ara la cultura i el conreu. És a dir, les noves formes de comunicació i relació entre persones i les recuperades fórmules i tècniques de l’agricultura sana i ecològica.
    Amb aixó sumaríem uns quants milions de persones ocupades en tasques socialment i sostenible justes i necessàries. Idees “europees”… Bon any !! Toni

     
  3. comunista

    1 gener 2010 at 20:39

    Pego aquest paràgraf, perquè el trobo confús:
    “en la inspecció i vigilància del frau fiscal de les grans empreses i els grans professionals que cotitzen menys que les persones treballadores i condemnen a que, a través dels impostos, les persones pobres (cada vegada més pobres) es redistribueixin els migrats recursos”.
    Si les persones pobres, cada vegada més pobres, es distribueixen els migrats recursos vol dir que viuen gràcies als impostos que abans han pagat; segurament es parla dels aturats acollits a l´atur, però de totes maneres ho trobo confús i demanaria, sisplau, que tornéssiu sobre el text, perquè potser volieu dir una altra cosa que sigui com sigui no l´acabo de copsar.

     
  4. angels

    1 gener 2010 at 20:49

    Antoine, Toni, gràcies com sempre pels vostres comentaris… Clar que manquen coses, però les que he anotat em semblen les més fonamentals… Una abraçada a tots dos!

     
  5. angels

    1 gener 2010 at 20:58

    Comunista, vull dir que ja fa temps que es produeix una redistribució de les rendes procedents dels impostos entre les capes mitjes-baixes de la població, que paguen més en termes absoluts i en termes relatius… I en canvi, cada vegada hi ha més desgravacions i reducció dels tipus per les rendes personals i empresarials més elevades… Per tant, el que es redistribueix surt bàsicament de les butxaques de persones treballadores… Ja fa temps que s’ha estudiat que les reformes fiscals més freqüents que es produeixen, fins i tot amb fins clarament recaptatoris, són les que “retoquen” els tipus de les persones amb rendes obligatoriamente declarades… i les que naturalment, incrementen els impsotos al consum. En aquest sentit, la propera pujada de l’IVA que es planteja fer el proper mes de juliol és un autentic atemptat per a les persones amb menys recursos… No sé si m’explico prou ara, però si encara tens dubtes, segueix preguntant, i jo contesto. Ras i curt: els més rics paguen molts menys impostos (perquè poden evadir legal o ilegalment el seu pagament) en termes absoluts i relatius en relació a la seva renda, i perquè els hi rebaixen els tipus o els perdonen impostos que els afecten de manera directa (Impost sobre el Patrimoni, sobre les herències, etc…) I gràcies pel teu interès.

     
  6. comunista

    1 gener 2010 at 23:44

    Molt amable, gràcies, encara que m´ho temia (però el text del post no és tan explícit). Per què enganyar-nos? Som en una societat desigualitària que practica sistemàticament la desigualtat, ni encara que ompli a vessar el mercat amb productes excedentaris perquè la producció descontrolada li ho permet; ni encara que les crisis siguin cícliques i transitòries, i que un cop passada la maror retorni la il.lusió de poder adquisitiu a la classe més desposseïda, la gran contradicció del sistema capitalista rau en la seva absoluta mancança ètica, ja que és incapaç de resoldre una repartició equitativa de la riquesa, entesa aquesta com a bé comunitari; segur que vostè té paraules molt més curosament exactes per expresar aquesta precària idea meva, atès que mai he estudiat economia i només m´empara el sentit comú. Gràcies per tot.

     

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: