RSS

Liv Capozzi: El malaltís negoci de la psicologia

12 gen.

Voldria que llegíssiu l’experiència d’aquest psicoterapeuta del Canadà i el conflicte que explica entre la pràctica de la seva professió orientada al benefici i el seu propi compromís amb les persones malaltes i la salut mental. Tanmateix, observeu que de les persones que atén en diu “clients”… i imagino que el conflicte de Capozzi seria encara molt més gran si hagués entès que moltes d’aquestes persones són portades a la força a la condició de “clients” perquè en donar-lis aquesta denominació es posa en qüestió el dret universal a l’atenció de salut mental, i es desvirtua una necessitat que sols poden veure satisfeta les persones que tenen diners suficients per poder accedir a l’estatus de “clients” (en un món en el que la salut, i en aquest cas, la salut mental, és una mercaderia).

De totes maneres, “clients” a banda, les reflexions de Capozzi són prou interessants i alliçonadores:

moebiussinnene.jpg

El gener de 2008, vaig conèixer un jove psicòleg que recentment havia aconseguit el seu doctorat i s’havia registrat en el Col·legi de Psicòlegs d’Ontario. Em va agradar de seguida i em va alegrar poder entrar a treballar per a ell. Jo havia estat buscant un supervisor apassionat pel seu treball i que em donés suport a les meves pràctiques de clínica.

Quan portaven treballant menys d’un mes ja va contractar un altre terapeuta. En tres mesos ja n’érem quatre, i en sis mesos ja no podia seguir la pista a tots els terapeutes. Quan més eren els que treballaven per a ell, més diners guanyava.

Passaven els mesos, i jo tenia cada vegada més i més feina, i el veia cada cop menys. Les converses sobre les necessitats de les persones que ateníem van començar a ser substituïdes per converses sobre el negoci de fer diners.

La primera d’aquestes converses va tenir lloc quan vaig recomanar suspendre el tractament a un client que havia patit un accident de cotxe dos mesos abans. Tenia molt poc dolor físic i havia tornat a la feina i a les seves activitats socials. Negava cap sensació d’ansietat o de tenir altres dificultats emocionals. El seu discurs era articulat i profund i deixava molt clar que no estava interessat en seguir cap mena de tractament psicològic.

Quan l’advocat del client va llegir el meu informe, va trucar a la clínica per parlar amb l’administrador. L’administrador de la clínica va trucar al meu supervisor per informar-lo que era necessari seguir amb el tractament. El meu supervisor, al seu torn, em va trucar.

Quan li vaig explicar per què havia recomanat aturar el tractament, el meu supervisor tímidament va argumentar que “tothom pot beneficiar-se de la psicoteràpia”.

A mí també m’agradaria que totes les persones tinguessin accés a la psicoteràpia, però crec que la gent té el dret a decidir si vol o no el tractament. Jo havia estat treballant sota la suposició que la meva primera prioritat era proporcionar atenció de salut mental. Aquesta trucada em va fer adonar que hi havia altres interessos en joc.

Durant els mesos següents hi varen haver altres trucades de telèfon similars. Va quedar clar que la meva continuïtat en l’ocupació depenia de que la clínica on treballava i els advocats dels meus pacients fossin feliços. Els advocats volen que els seus clients tinguin quan més problemes millor. Les clíniques volen maximitzar els seus guanys mitjançant la maximització del tractament i manteniment els advocats, la seva font de referència, feliços.

Després de cada trucada telefònica em sentia més i més compromès. Volia mantenir la meva feina, i més perquè m’hi guanyava molt bé la vida. Però estava començant a perdre de vista qui era jo i en el que creia.

Igual que la majoria de les persones que treballem en el sector de la salut, vaig entrar en la meva professió per ajudar a la gent. En canvi, estava ajudant als advocats, a la clínica i al meu supervisor a fer-se rics.

El conflicte entre els meus ideals i la meva feina es veia agreujat pel contrast entre el patiment econòmic dels meus clients i la gran quantitat de diners que se’n treien del seu sofriment. Aquestes contradiccions varen afectar la meva vida personal. No tenia energia. Em sentia pessimista i impotent.

Finalment, he decidit canviar de lloc de treball.

Ara tinc una feina sense ànim de lucre. No he de preocupar-me per la gestió o els interessos dels advocats, ni haig d’anteposar els seus interessos als dels meus clients. Em puc concentrar en l’atenció de la salut mental, i em sento molt millor.

La meva preocupació és que les “fàbriques” de psicoteràpia són altament competitives, i no contenen cap alternativa humanitària ni per als clients ni per a treballadors de la salut que pensin com jo.

Liv Capozzi és un psicoterapeuta de Toronto, Ontario.

Vist a People First!

Veure també sobre el tema Sergi Raventós “Crisi i salut mental”
i Jordi Marfà: La cosntrucció industrial de la malaltia

 
3 comentaris

Publicat per a 12 gener 2010 in Salut

 

Etiquetes: , ,

3 responses to “Liv Capozzi: El malaltís negoci de la psicologia

  1. fina

    12 gener 2010 at 18:09

    Hola Angels muy buen articulo hay que ver que pena que grandes profesionales tengan que verse en este dilema,este doctor obro en concienciencia,pero cuantos habra que sigen adelante con el negocio,que no con la medicina?un abrazo.

     
  2. javier

    12 gener 2010 at 18:23

    Me ha costado entenderlo en catalán, pero es una denuncia que hay que dar a conocer. Enhorabuena por estos artículos.

     
  3. marisol b.

    12 gener 2010 at 20:11

    El cap porta les cames, sí, però què poc se´l respecta; quan es pretén d´ofendre algú sempre s´acut a deplorables invectives que al.ludeixen al cap i el deixen per sota dels peus, això és per terra; sense salut mental no som res, i d´aquí que als manipuladors de masses els interessi molt la portabilitat dels nostres caps com a controlats consumidors de mercancies; no cal que pensem: ells ens ho donen tot pensat; tot anirà sobre rodes si ens deixem regir per les mateixes lleïs del diner; en el tardofranquisme -que la psiquiatria era cosa de tenir pasta o d´ésser un cas extrem- no es pensava gràcies al futbol, que era invariable tema de discussió de dilluns a divendres; com els caps de setmana es retransmetien els partits, ja no calia ni discutir tampoc, que la distracció estava assegurada; però amb l´arrivada de la sanitat com a negoci lucratiu, a qualsevol tipus de malaltia se li aplicarà el mateix protocol crematístic i si no hi ha diners en joc, no hi ha malaltia que valgui. El cas del Canadà és un exemple del que passa a dia d´avui en els països de forta implantació capitalista.
    De acuerdo con Javier, que este artículo es muy bueno. (Por cierto, Javier, cuando selecciono el texto con el botón derecho me sale otro texto por defecto con la traducción automática del catalán al castellano; esto sin recurrir a la herramienta de traducción de que dispone este blog).
    Al cerebro se ha convenido en llamarlo el amueblamiento de la cabeza; no se le puede negar una cierta simetría con los intestinos, que también tienen sus vueltas y revueltas, y que del mismo modo se ven amenazados por los manipuladores y tratantes en semillas genéticas y en todo tipo de alimentos adulterados; somos lo que pensamos gracias a que primero somos lo que comemos. Hay que estar preparados frente a los ataques al equilibrio orgánico a que nos vemos sometidos desde dentro y desde fuera de la infraestructura sanitaria; este artículo es un testimonio que ha salido a la luz, pero muchos otros no corren la misma suerte porque la gente prefiere callar y no lo dice. Salud.

     

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: