RSS

Infermeria en primera línea

17 febr.

paqui-pavon.bmp

Sobre les noves propostes i experiencies que s’estan fent a diversos CAP de Catalunya (a la foto, l’equip de Can Bou, de Castelldefels, del projecte pioner) i de les que La Vanguardia va informar el passat mes de gener, voldria d’una banda, reconèixer la tasca que fa el grup multidisciplinari en el que hi intervé la meva amiga i magnífica infermera Paqui Pavón i, per l’altre, difondre aquestes reflexions de la també boníssima companya i amiga Carmina Olivé, infermera de vocació, de les de veritat i de tota la vida, fundadora de de Dempeus per la Salut Pública i a més, professora de Fonaments d’Infermeria a la U.B.

Infermeria, una professió tant antiga com d’altres! I tant sacsejada, com d’altres també.

carmina-olive.JPGAnem a la història recent, després d’un parèntesi tenebrós en el que ens varen anomenar com ATS (Ajudant Tècnic Sanitari) vam entrar a la universitat com Diplomades el 1977, un primer cicle, fa anys d’això, però no tants pels temps que necessiten els canvis estructurals i sociològics. Ens varen deixar aquí, sense possibilitat de tirar endavant en la carrera acadèmica, un sostre com el de vidre, amb vistes, i així hi va haver companyes que van fer antropologia, o comunicació àudio-visual, o altres ensenyaments de primer i segon cicle, buscant fer el doctorat, tant apreciat per fer investigació pròpia, créixer en els nostres sabers i alhora, col·laborar d’igual a igual amb els altres professionals, de la salut o no, estem pel treball multi i transdisciplinar.

Amb això dir que la cursa per la formació competencial de les infermeres és llarga i curulla, que tenim un rol propi que desenvolupar, que sempre ens hem vist lligades amb el cuidar i acompanyem en el curar i el tractar.

Dit això, que se’ns reconegui és perfecte, seguirem treballant i esforçant-nos com portem tants anys fent-ho, moltes vegades entenem els nostres desitjos i anhels professionals de la ma del feminisme, o no som moltes més dones que homes en el col·lectiu? Si mes no, en el d’a peu, en els de dalt… la piràmide s’inverteix. Doncs això, molts dels problemes i les faltes de reconeixement es donen per que reproduïm el mateix esquema, dones fent una feina de… no ho vull dir!

Reconeixement professional i primera línia pel que som, per les competències pròpies que ens atorga la formació universitària i la formació que seguim fent en el decurs de la vida professional, fins aquí SI! de tota manera, si del que es tracta és de contractar infermeres per fer feines de metges per què, o be en falten o be resulten més econòmiques: NO.

Cal que les infermeres fem les tasques de cura i acompanyament, ansietat, mal de cap? Si el que cal és escoltar, contemplar la globalitat de l’individu, atendre’l en el seu dia a dia: PERFECTE! Si del que es tracta és APLICAR PROTOCOLS, de tasques de les quals els facultatius en son els metges:

QUI FARÀ LES FUNCIONS DE LES INFERMERES?

Hem parlat del paral·lelisme infermera/dona, caldrà que siguem infermeres super10 o be contractaran personal per que ens faci el que ens és propi a les infermeres? O potser encara millor per l’administració:

ES DEIXARÀ DE FER LA TASCA DE CURA I ACOMPANYAMENT?

Carmina Olivé

 
5 comentaris

Publicat per a 17 febrer 2010 in Salut

 

Etiquetes: , , ,

5 responses to “Infermeria en primera línea

  1. Enric Mateo Viladomat

    19 febrer 2010 at 5:50

    Benvolgudes Àngels i Carmina,
    Sóc la quarta generació d’infermers, be d’infermers exactament no, el meu besaví i el meu avi eren practicants, el meu pare ATS i jo diplomat en infermeria. A mi, la vocació em va venir tard però cada cop n’estic més segur que no l’he errat.
    Aquest rol propi del que ens parles crec que no es nou, i no ens el podem atribuir els actuals diplomats sinó que és un llegat de les antigues professions d’infermera, practicant i matrona que es van fusionar, en una sola titulació als anys ’50, creant els estudis d’ATS.
    Malgrat que el nom d’ATS no era el més adient per poder desenvolupar el rol propi els professionals, continuaren fent-ho ja que aquesta és la nostra missió, almenys això és el que jo he viscut a casa:
    El meu avi era un practicant rural, dels primers APD (assistència pública domiciliaria) i molt compromès amb qui li demanava ajuda. El recordo, ja jubilat, anar a veure malalts, administrar tractaments a altes hores i acompanyar a les famílies fins la mort. La comunitària era la seva vocació.
    El meu pare, amb una formació més tècnica, també era un referent al barri: recordo les trucades telefòniques i a la porta de casa de gent que, tornant del metge, venien a sol•licitar el seu parer i consell. Potser menys altruista que el meu avi però encara que per fora semblava seriós i amb caràcter, per dins disfrutava atenent als malalts. Al marge de les mil tasques que feia, va treballar com assistencial a barris com els Camps Blancs de Sant Boi o la Fontsanta a Cornellà, on en els domicilis no es limitava a administrar tractaments sinó que l’escolta activa i el tenir cura d’aquelles famílies l’omplien força.
    Jo, com a diplomat, no disto gaire d’ells encara que tinc poques oportunitats de posar-ho en pràctica ja que em dedico a tasques de gestió. Però, en la gestió de les persones, si que intento aplicar el rol infermer i us puc assegurar que funciona.
    Ja que el redactat de l’article de La Vanguardia no deixa gaire clar quin és el rol de les infermers a Can Bou i pot induir a “malpensar”, m’agradaria puntualitzar varies coses:
    El model de gestió de Can Bou, que és tracta d’un consorci públic, te eines de gestió molt àgils i, a més a més, amb molta vocació infermera. Això ens ha permès desburocratitzar molts processos i facilitar el desenvolupament de les competències pròpies de la professió.
    Les infermeres fan la seva feina, la que les competències, des de la universitat, la formació continuada i la pràctica, tenen assignades.
    Malgrat ser competents, a vegades, no ens acompanya ni la legislació ni les normatives com, per exemple, la prescripció. I, és a aquí, on necessitem el protocol, per tal de poder ser resolutius i eficients.
    Les infermeres i els infermers estem altament compromesos amb que la sanitat ha de ser pública, però amb una gestió eficient i, això és el que estem fent a Can Bou.
    Els qui coneixeu a la Paqui Pavón, entendreu perfectament com és el perfil de les infermeres de Can Bou: competents, resolutives i amb vocació de tenir cura de les persones amb qualitat i eficiència. Ella, m’atreviria a dir, n’és l’exemple.

     
  2. àngels

    19 febrer 2010 at 13:39

    Benvolgut Enric Mateo, he demanat a la Carmina si vol dir o pot afegir alguna cosa al teu comentari… Personalment, no sé com són les tripes del model. El resultat, si penso en qui conec més com la Paqui, i en menor mesura l’Agustina, és magnífic. Una salutació ben cordial!

     
  3. Carmina

    20 febrer 2010 at 10:32

    Volgut Enric
    Pel que dius en el text, no puc menys que estar d’acord amb tu, si mes no pel que fa a la tasca infermera, la responsabilitat i el compromís. Quan parlava d’ATS ho feia per dir els diferents camins o noms que varem tenir, i tu n’afegeixes mes, la nostra professió tan antiga, i que s’adapta als temps i a la societat.
    En el que no estic d’acord, ni comparteixo és en el que dius que la gestió ha de ser eficient i per això és privada, quina evidència hi ha que la gestió privada és més eficient que la pública? és que la gestió pública no pot ser eficient?
    Jo al contrari diria que la gestió pública no pretén el guany ni el lucre, ni l’especulació, sinó donar el que la ciutadania ha pagat amb els seus impostos en forma d’atenció justa (de justicia) i universal.
    No se qui pot pensar que una gestió privada serà millor, es van perdent els euros per tots els forats de la canonada! i aquí si que l’Angels ho podria explicar millor.
    Be, sàpigues que estem al mateix vaixell, que ja tinc una edat i que em sento infermera en totes les facetes de la vida, la meva trajectòria familiar no és tan llarga com la teva, però la meva mare també és infermera! i jo de petita l’acompanyava pel barri quan ella punxava, o curava, etc.
    Si del que estractava era d’establir debats i reflexió, ho estem aconseguint!
    gràcies!

     
  4. Paqui Pavón

    21 febrer 2010 at 18:25

    Benvolguts Àngels, Carmina i Enric!!!
    Gracies Àngels i Enric per les vostres paraules, i em complau i em sento orgullosa de formar part de l´equip de Can Bou.
    Podríem dir que no es casualitat que jo sigui infermera. Des de ben petita, i encara que no tinc familiars dintre del mon de la sanitat, ha estat el meu objectiu i la meva il·lusió ser “Una infermera”.
    La meva mare ensenya orgullosa les meves fotos disfresada d´infermera ja amb 4 anys, i curant a tota la familia.
    De joveneta i abans d´entrar realment en aquest mon, considerava a la Infermera com la persona que acompanya, que cuida, que dona suport, que sap veure els problemes de salut reals i potencials, que sap donar consell per mantenir la salut i per alleugerar la malaltia i moltes coses més que han fet que realment m´hagi enamorat d´aquesta professió.
    Estem vivint una època de canvis evidents dintre de la nostre professió, s´estan re-definint les tasques que des de fa molt de temps la figura de la infermera ja feia, lo únic que ha canviat es que s´està deixant per escrit.
    La Gestió de la demanda no es més que lo que la infermera ja estava fent, d´amagat i sempre demanant la recepta al metge, per no caure en la il·legalitat.
    Això si que ho he viscut jo en la meva curta però intensa carrera com infermera; solucionar els problemes de salut del pacient passant a la consulta del costat a demanar la recepta per no fer esperar al pacient o fer-lo tornar un altre dia, i sempre amb malalties no complexes.
    A Can Bou es lo que s´està fent. La infermera porta a terme una resolució autònoma amb uns protocols creats, aquests ens donen les indicacions i valoracions pertinents per cada problema de salut que hem considerat, de malalties no complexes i que es podem resoldre de manera autònoma. Els protocols que han sigut consensuats de manera multicisciplinar, ens indiquen els motius d´alerta per tal de derivar quan cal una valoració per un altre professional.
    NO estem prescrivint fàrmacs, estem receptant segons un protocol, i tampoc ho veig cap barbaritat com he sentit últimament, ni estem fent de “mini metges”(terme que no m´agrada gens).
    La infermera dintre de les seves competències està capacitada per prescriure, ja que es impossible resoldre problemes de salut sense prescriure un repòs, un augment de la ingesta de líquids, un canvi en hàbits dietètics, aplicar calor local, recomanar un exercici.
    S´han sentit titulars de que “ens ha tocat la loteria” i coses similars amb l´aprovació el passat 22 de desembre al Congres dels Diputats dels canvis necessaris a la “ley del medicamento” per donar la legalitat a la prescripció infermera.
    Penso que això es lo que havia de ser, i que una prescripció infermera amb seny i la formació adequada significarà una gran millora per l´atenció de la població i per desenvolupar la nostre pràctica.
    No em de deixar de tenir cura, ni deixar de banda la tasca de la infermera, però es hora de deixar de fer tasques que NO ens corresponen com imprimir receptes de crònics per ex. i dedicar-nos a fer de verdaderes infermeres aprofitant-nos de les nostres habilitats i comptencies.

     
  5. àngels

    21 febrer 2010 at 19:36

    Paqui, gràcies per ser tan sincera… per ser com ets. Mai podries ser tu una mini-metge (i no sols pel teu metro setanta i molts…) Però segur que val la pena seguir com evolucionen aquests canvis en el model d’atenció (i d’infermeria en concret). Per exemple, a Dempeus s’ha publicat fa poc una reivindicació d’infermeria i treball social que es va originar a la FoCap, en aquesta adreça: http://dempeus.nireblog.com/post/2010/02/19/focap-barems-places-infermeria-i-treball-social.
    Per mi, sempre que sigui dins el sistema públic de salut, quan més a gust es trobin les persones que hi treballen, més puguin aportar, aprendre, col.laborar amb les persones malaltes i els altres professionals fent-se valer en el que realment valen, millor que millor. Gràcies per intervenir, Paqui, ha estat una molt bona sorpresa de diumenge! Petons,

     

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: