RSS

Toni Barbarà: Intervenció sobre bases argumentals per a una Declaració

09 març

Per arrodonir el relat de les intervencions de la mesa de Bases Argumentals per a la Declaració de Barcelona a la Jornada de Salut i Determinants Socials a Europa, em faltava reproduir les paraules del metge i amic Toni Barbarà, que varen afegir  un ingredient més polític a les intervencions anteriors de Joan Benach i meves.  Profund coneixedor de la realitat europea, Toni Barbarà va començar referint-se al marc de la Unió Europea i al tema de la salut en aquest contexte.


El marc Europa…

1.- Cal ubicar les presents reflexions dins una realitat i un moment concret com és l’Europa que avui tenim. Aquest és el substrat real, el caldo de conreu on treballar un instrument declaratiu que en surti de la Jornada i que haurà de tenir molt present l’actual correlació de forces dins l’espectre polític de la UE. Una realitat que no pretenem ignorar, malgrat la diagnosis no sigui engrescadora. Amb una Europa que desprès les darreres eleccions al Parlament de juny de 2009 se’ns presenta més dretana cada cop, vull dir amb més suport electoral i polític a les formacions de dretes i/o centre dreta, però també amb unes expressions ideològiques i polítiques més arcaiques, dretanitzades, conservadores, neoliberals, i també més xenòfobes, homòfones i racistes. Una Europa profundament tintada de capitalisme i eurocentrisme.

2.- Un escenari on tot just acabem d’inaugurar el Tractat de Lisboa que ve a sacralitzar i ratificar la ja vella coneguda Estratègia de Lisboa, altrament dit el conjunt de polítiques neoliberals que ens han dut fins al moment actual. Una situació a la que hem arribat desprès de maniobres tramposes i antidemocràtiques per tal de d’ignorar o manipular el vot de la ciutadania, ja a França, a Holanda o darrerament a Irlanda. Un Tractat que ben poques llums aporta per la construcció de l’Europa social que nosaltres aspirem i treballem. Tanmateix és cert que disposa d’un apartat annex com la Carta Social, però aquesta exposició de literatura no és més que un rosari de bones intencions amb finalitat d’exculpació i maquillatge per amagar les veritables polítiques dures d’ajust econòmic.

3.- Una Europa que es diu a la recerca de la seva pròpia identitat, dins l’historia contemporània, un lloc al món, de cohesió i personalitat social i política, però tancada i barrada a la prioritat economicista, corporativa i l’adoració- submissió al mercat.

4.- Una Europa immersa dins aquesta brutal macro-CRISI que afecta i determina en allò econòmic però també ecològic, social, de models, cultural, de valors i d’idees, i política a la fi. Una Europa de moltes estrelles, i una Europa “estrellada”, que cerca la seva estrella polar que la orienti i que no veu que aquesta guia ha de ser l’Europa social. Una situació cada cop més insostenible per a la supervivència de treballadors, treballadores i classes populars, i que ha passat en pocs anys de la prestesa societat del “benestar” a la del “malestar” insuportable de la immensa majoria.

5.- Una Europa amb Presidència de torn espanyola en aquest primer semestre. Una menció de caràcter “honorífic”, cada cop amb menys continguts reals, des de la nova Presidència permanent. Tot plegat amb una manca d’entusiasme i de brillantor preocupants, molt a la moda d’aquesta lamentable situació on el “baix perfil” polític ha esdevingut un mèrit, a l’hora d’avaluar virtuts de líders i personatges. Tan poc engrescadora com el seu lema “Innovando Europa”. Una Espanya immersa de ple en la negror de la crisi, aquí especialment virulenta i duradora per les seves característiques causals , amb un govern central esgotant els seus rèdits electorals, instal•lat a l’ inèrcia de la desfeta, disposat a claudicar front les exigències de la dreta i la patronal, en un moment polític on mira de subsistir cercant suport a la seva dreta i amb les formacions nacionalistes, i executant retallades socials tan greus com la reforma laboral en curs o agressions tan serioses com la recent proposta de retard en l’edat jubilació fins als 67 anys, i que ja li ha estat contestada al carrer amb una multitudinària mobilització.

El tema Salut…

1.- A l’Estat espanyol, i a Catalunya com a territori autònom amb competències transferides igual que les altres autonomies, avaluem una situació històrica que confirma un sòlid i bon sistema públic de salut. Una atenció amb prestigi guanyat a pols i una eficàcia, i eficiència consolidades. Insistim en el concepte eficient donada la excel•lent relació entre els recursos emprats i els resultats obtinguts (mesurats en paràmetres de salut).

No deixa de ser paradoxal que mentre als EE.UU. el president Obama es debat amb virulència amb les forces més reaccionaries i ultraliberals per fer possible la seva fita d’una assistència sanitària universal, per a tothom, a Europa i en concret a Espanya i Catalunya, aquest accés és un fet en vigor. I encara més que el cost a les arques publiques de la sanitat és als EE.UU. superior al 14 % del PIB mentre a Espanya és tan sols de 7 % i esqueix.

2.- El més cert és però, com venim comprovant tota la jornada a Europa, que les grans corporacions multinacionals de la farmàcia, la biotecnologia mèdica, les empreses asseguradores i les mútues patronals han decidit i estan en plena execució l’assalt als fons públic i als serveis públics del sector salut i serveis socials. Les practiques emprades per aquestes macro empreses transnacionals i les forces econòmiques i polítiques que els donen cobertura i suport són d’una agressivitat extrema i la seva pretensió última és la parasitació i depredació final dels sistemes públics que avui coneixem fins a la seva liquidació o en tot cas aprimant-los fins a un servei caritatiu marginal per a pal•liar l’exclusió social irreversible. Les formes i maneres, d’altra banda, son múltiples i diverses i van des de la més elemental privatització per via decret fins a sofisticats mètodes d’ enginyeria financera incontrolable i opaca, o a subtils fórmules mixtes de pretesa col•laboració públic- privada, i consorcis de tota mena. Des del “Con-tracte” per a provisió de serveis al “Sense-tracte” desregulat de màxima impunitat gestora. A cada país, a cada territori, a cada historia local una metodologia local per fer bo l’objectiu global: mercantilitzar i liquidar el que queda de l’estat del benestar.

3.- I aquesta estratègia es dona a Espanya amb tota nitidesa. En alguns casos, amb governs autonòmics responsable de segell PP (Madrid, València) i de la dreta econòmica i política (CiU a Catalunya fins l’arribada dels Governs d’esquerres i catalanistes). En aquestes ocasions la connivència, permissivitat quan no directa complicitat o iniciativa són de fàcil comprensió. Més doloroses, però, resulten situacions com la present a Catalunya, on amb un Govern d’esquerres i de progrés, un govern tripartit (i on nosaltres, en tant que EUiA en fem part, ni que sigui una petita part…) sintonitzi i fins i tot promogui fórmules externalitzadores i mercantilistes com és el cas del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, que sota la responsabilitat (històrica) de la Sra. Geli, reactiva segones edicions d’informes d’”experts” tipus Vilardell (continuadors d’aquells Abril Martorell) que pretenen explorar i oferir solucions financeres modernes- liberals per la “sostenibilitat” del sistema públic de salut, i que sistemàticament reactiven globus- sondes sobre imposicions de noves privatitzacions, mixtificacions, limitacions, o el seu gran desideratum: el COPAGAMENT. La batalla és de fons i ens hi juguem el futur del sistema o la seva demolició. Acceptar, suportar, patir a la fi aquesta figura mal anomenada co-pagadora, ja sigui per servei, producte o atenció, no és altra cosa que claudicar front un veritable RE-pagament. Repagament perquè ja hem pagat la nostra aportació econòmica per via fiscal i impositiva als recursos generals de l’Estat. No és qüestió de discutir la quantitat, simbòlica o no, sinó de negar el concepte mateix per fal•laç i pervers, doncs un cop instal•lada la fissura, la esquerda, és tot l’edifici el que queda sentenciat fins l’enfonsament. Així doncs NI parlar-ne de “COPAGO” perquè fora un “REPAGO”.

Aquesta reflexió abona la procedència de negar la caracterització de “gratuïtat” de les atencions dins el sistema públic de salut: no és “gratis” sinó ja pagat, prepagat, des del nostre esforç fiscal,…per part dels qui SÍ complim les obligacions tributàries, com ara els treballadors i treballadores. També volem denunciar en aquest capítol i moment les que sabem noves figures mercantilitzadores d’implantació soterrada: retallades a la cartera de serveis inclosos a la xarxa pública per tal d’ ofertar-los en forma de paquets d’assegurances privades (assistència buco-dental, altes tecnologies, atencions de confort hospitalari, etc) o, encara pitjor, mitjançant bonificacions fiscals per premiar la contractació de cobertures privades. Qualsevol d’aquestes maniobres son igualment perverses i depredadores i han de trobar la nostra oposició frontal i decidida.

4.- Per a nosaltres tota gestió realment pública dins el sistema ha de garantir la absoluta transparència i control democràtic de la direcció i objectius, ha d’estar provadament desproveïda de lucre empresarial i pel damunt de tot ha de mesurar els resultats i rendiments en paràmetres socials i de salut i no pas en termes de prioritat econòmica. Cas de no complir aquests condicionants el servei no és públic (encara que atengui “públic”) i no és concertable, ni externalitzable.

5.- Com veiem doncs , tot un panorama !! En plena macro-crisi, veiem com creixen les desigualtats o inequitats, per motiu de gènere, de classe, d’origen, de discapacitat… Constatem com s’aprimen les atencions i qualitat en salut laboral, com la salut mental segueix pendent de la seva redenció i integració plena dins el sistema, mentre s’incrementen les malalties, conductes addicctives i patiments mentals, o fins i tot el els suïcidis. Veiem com l’atenció a la dependència i la cura dels i de les més febles es queda sense recursos per poder abastar amb suficiència i rapidesa les mateixes previsions legals… Veiem finalment com en són de determinants per la salut les causes socials (causes de les causes) i més enllà causes les polítiques (causes de les causes de les causes en expressió de Joan Benach).

6.- Tot això explica l’ interès i la necessitat de cercar aliances socials i polítiques per conformar un ampla front de resistència anti-neoliberal i de defensa del caràcter –nítidament- públic de la salut, donant a més alternatives i discurs, com està fent l’entitat “Dempeus per la Salut Pública” en la seva curta però intensa vida associativa.

A Europa, tan diversa, tan plural, tan rica en particularitats de tot tipus, afirmem que els enemics de la salut pública són arreu els mateixos. Els mateixos que actuen a escala global i planetària al servei del mercat i del capital. El mateixos protagonistes polític, i corporatius, amb els mateixos inconfusibles objectius mercantils depredadors…encara que amb models ad hoc per a cada lloc, moment i situació particular. Per tant es tracta de respondre amb amples defenses, des d’un acord global i multinacional, a escala europea, però amb concrecions arreu, respostes locals i nacionals, i que a més haurà d’abastar la major interdisciplinarietat, la transversalitat dels temes i determinants.

7.- Com diu la OMS “posant la salut en totes les polítiques” i com diem aquí « posant la salut en tots els polítics…i les seves agendes »…

Si voleu seguir llegint, aneu a La Ratera

 
Deixa un comentari

Publicat per a 9 Març 2010 in Europa, Salut

 

Etiquetes: , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: