RSS

La lliçó de les eleccions a França.

15 març

Vist a L’Humanité. L’abstenció a les regionals franceses ha arribat a nivells récord. Les esquerres recuperen el seu avantatge. El front d’esquerres guanya credibilitat en el panorama polític, però és insuficient encara. Amb una abstenció que vol dir moltes coses en un pais tant polititzat com França, amb un FN que recupera part de l’electoral perdut a les Europees fins un 11,2% que ha de fer reflexionar, i amb urgència, i amb un PS de Martine Aubry que no acaba de convèncer, hi ha un problema polític seriós que va més enllà del país veí i comença a ser un símptoma de tota Europa.

Sarkozy ha ampliat la distància entre ciutadania i política, i ha ajudat a obrir una autència crisi de confiança en la democràcia.

El “Front de gauche” i les llistes coaligades  “Ensemble pour des régions à gauche, solidaires, écologistes et citoyennes” poden estar relativament contents. Per exemple, han aconseguit el  6 % dels vots nacionals (sobre les 22 regions encata que sols es presentaven a  17) i el  6,55 % a  Ile-de-France, l’aliança entre el  PCF, el “Parti de gauche” i la “Gauche unitaire”.

Ahir declarava la dirigent del PCF, Marie-George Buffet que estava  “satisfeta”però calia fer més sòlida la coalició i donar-li més suport popular, mentre que Jean-Luc Mélenchon, valorava que “els votants d’esquerres han preferit l’esquerra unida a l’esquerra solitaria.”

marie-george-buffet.jpg

Les llistes verdes, tot i aconseguir bons resultats, no han pogut aprofitar la debacle de la UMP ni són alternativa a l’abstenció. Cal analitzar seriosament el panorama polític francès i veure si també l’ecologisme per si sol, o  les alternatives socialdemòcrates,  representen alguna oportunitat de regeneració de la política.
Sobre el PS, en concret,  faig meves les paraules d’ Ignacio Ramonet a Le Monde Diplomatique d’aquest mes. Diu Ramonet, en dos paràgrafs diferents:

“Las recientes elecciones han demostrado que la socialdemocracia europea ya no sabe dirigirse a los millones de electores víctimas de las brutalidades del mundo postindustrial engendrado por la globalización. Esas multitudes de obreros desechables, de neo-pobres de los suburbios, de mileuristas , de excluidos, de jubilados en plena edad activa, de jóvenes precarizados , de familias de clase media amenazadas por la miseria. Capas populares damnificadas por el shock neoliberal… Y para las cuales, la socialdemocracia no parece disponer de discurso ni de remedios.(…)

La socialdemocracia europea carece de nueva utopía social. En la mente de muchos de sus electores, hasta en los más modestos, el consumismo triunfa, así como el deseo de enriquecerse, de divertirse, de zambullirse en las abundancias, de ser feliz sin mala conciencia… Frente a ese hedonismo dominante, machacado en permanencia por la publicidad y los medios masivos de manipulación, los dirigentes socialdemócratas ya no se atreven a ir a contracorriente. Llegan incluso a convencerse de que no son los capitalistas los que se enriquecen con el esfuerzo de los proletarios, sino los pobres quienes se aprovechan de los impuestos pagados por los ricos…”

Alguna versió d’aquest pensament corre pel noste país, amb una reaccció totalment insuficient als perills de la dreta. I també la incompetència per entendre i saber donar la justa proporció a l’ecologisme en un marc d’alternativa global. L’abstenció també ens amenaça, amb tanta o més força que al país veí, i pels mateixos motius: la crisi econòmica, i la major distància i desengany de la ciutadania amb la política. Però a Catalunya i Espanya  pot donar a les urnes uns resultats totalment contraris als de França: un augment del vot dels partits situats més a la dreta. Aquí les esquerres (en sentit generós) des del PS fins a les llistes més alternatives, han d’entendre el que passa. Han de ser més lùcides i generoses que a França, perquè la situació és molt pitjor per la crisi i la manca de tradició demoràtica, i per tant, la diferència afavoreix una abstenció més gran encara, més creixement de les opcions que fomenten la intolèrancia, i més desesperació i allunyament del poder i la política de la immensa majoria de la població.

El repte, aquí, és saber reaccionar a temps, amb intel.ligència i generositat, i en el sentit correcte. França ensenya que avancen les esquerres que s’escolten, que dialoguen, que s’uneixen. Tan difícil és d’entendre?

 
9 comentaris

Publicat per a 15 Març 2010 in Ciutadania/Política, Europa

 

Etiquetes: , , , , , , ,

9 responses to “La lliçó de les eleccions a França.

  1. iñaki

    15 Març 2010 at 12:41

    Bona anàlisi, Àngels!
    Un parell de qüestions:
    Amb l’escrutini ja gairebé tancat els resultats serien: PS (30,0%), UMP (26,7%), Verds (13,3%), FN (12,0%), Front de Gauche (6,2%), MoD. (4,0%), NPA (2,0%) i LO (1,3%). Bé, mig puntet més (comptant que el FdG no es va presentar a 9 de les 26 regions).
    Molt bo el comentari de Mélenchon de que l’electorat d’esquerres ha preferit l’esquerra unida a l’esquerra solitària. Esperem que els companys francesos aprofundeixin per aquesta via.
    Quant als verds, crec que els seus resultats no es poden deslligar de l’enfonsament de l’opció centrista de Bayrou. Hem de tenir en compte que els verds francesos han estat fent una campanya adreçada (segons els seu candidat deia) a l’electorat de centre. Fins i tot part del seu partit es va molestar i el va fer variar el seu discurs una mica més a l’esquerra.
    Salut!

     
  2. àngels

    15 Març 2010 at 12:49

    Gràcies, Iñaki, per les puntualitzacions i precisions que fas. Crec que de tot plegat en podem fer un discurs propi i amb força sentit, i tant de bo tothom reflexioni, verds inclosos… l’amplitut d’espectre “verd” del que parles, i que hi ha gent (miop) que considera una virtut, es demostra en molts casos un problema de fons. Aquí també cal una bona anàlisi, perquè no hi pot haver bona relació i política amb la natura amb un empitjorament de les relacions d’explotació i increment de les desigualtats entre els éssers humans. Una abraçada, company!

     
  3. Carles

    15 Març 2010 at 18:47

    El seny que a tu et sobre els hi manca als que s’empenyen en mirar més per ells que per la ciutadania, o en nedar i guardar la roba intentant fer polítiques contradictòries que acontentin a tohom i, ja és prou sabut que no es pot treballar per deus i per dimonis!
    I més quan allà la dreta són dos -Sarkozy i Le Pen- mentre que aqui la vella i la jove guàrdia falangista van juntes.
    Cal unió de l’esquerra, amb una amplia tasca comuna de transformació democràtica real i amb una política autèntica d’esquerres, començant per renacionalitzar el que és clau per la seguretat, el desenvolupament i la supervivència de la societat: capital, energia, salut i educació, per començar.
    Una abraçada! Carles.

     
  4. Toni Barbarà

    15 Març 2010 at 21:37

    Brillant anàlisi, molt oportunes les referències, inteligents comentaris..!
    Voilà, c’est ça !! Amb les degudes distàncies i sense comparacions odioses i adialèctiques, sí cal prendre alguna nota: a)una dreta cada dia més xenòfoba i ultra que a casa nostra pot fer mal, b)unes esquerres que han d’unir-se al voltant d’un discurs, propostes i pràctiques realment d’esquerres, i c) una abstenció a cops militant, sovint al·lienada que posa en qüestió tot el sistema i pot permetre tota mena de disbarats d’antipolítica facciosa.
    Aux armes citoyens !!! Dempeus !!! Salut !!! Toni

     
  5. alex

    15 Març 2010 at 23:09

    vaya desastre de resultados ….
    la verdad es que el que no se consuela es porque no quiere
    ¿ que la extrema derecha doble a la izquierda real es un buen resultado ?
    ¿ que la mafia verde de Cohn-benditt doble a la izquierda real es un buen resultado ?
    un patetiko 6,2 % es un buen resultado ???
    lo que es ,es el certificado de que en la sociedad actual, con la que esta cayendo
    se prefieren las opciones light o prefabricadas o si se trata de voto protesta la derecha mas grosera
    visto lo visto en la vecina e ilustrada Francia mejor ir entonando el adieu final a la supuesta izquierda española
    puaffff

     
  6. inés

    16 Març 2010 at 3:05

    ángels, como siempre una imprescindible reflexión. Me he permitido llevarla también a mi blog, con el artículo de Ramonet incluido . Gracias

     
  7. àngels

    16 Març 2010 at 10:11

    Alex, con cariño: este método tuyo de analizar los resultados de las elecciones sólo sirve para los partidos de fútbol… En las elecciones de cada páis se parte de una situación anterior y se deben sacar lecciones. El “puaff” tuyo final yo lo aplicaría en cambio, como término desesperado y de hastío, a una abstención muy preocupante que tu no mencionas… y por tanto miraría con más interés a la izquierda española esa que tu desprecias pero que creo sinceramente que es la única (a pesar de todos los problemas) que puede regenerar la política. Un saludo!

     
  8. àngels

    16 Març 2010 at 10:15

    Inés, Carles, Toni, me alegro que coincidamos en el análisis. A ver si quienes somos más “genéticamente” unitari@s conseguimos “contaminar” y amalgamar una izquierda unida tan importante como ese país se merece. Petons!

     
  9. alex

    16 Març 2010 at 23:12

    pos estamos dados si esa izquierda española que tu dices ( que es incapaz de trabajar por sus organizaciones politicas) va a arreglar algo del pais
    y leo los resultados como son…una pm
    y en España preparemonos para lo peor en todos los aspectos empezando por una reedicion del Golpe de Nueva Izquierda
    todos los mimbres estan trenzados para ello con precision superlativa

     

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
A %d bloguers els agrada això: