Sarkozy no dóna la talla, França, SI

Diu Libération en portada que el 79% de la ciutadania francesa creu que Sarkozy hauria de reprendre el diàleg amb els Sindicats, i a l’editorial llegim que “les il.lusions del govern s’han perdut. Les manifestacions havien d’enfonsar-se… i continuen. La opinió pública havia de cansar-se: i es manté. Els estudiants hacien de tornar a les aules, i estan al carrer. El que es volia des del govern –un braç de ferro que permetès l’acceptació més o menys tàcita de la reforma– ha estat refusat per tot un pais temptat per la revolta. N’hi ha prou amb escoltar el carrer (…)”

Ahir, França ens va tornar a donar una lliçó que mereix alguna resposta (com a mínim, de simpatia) per part d’UGT i CC.OO i totes les persones que varem donar suport a la Vaga General del 29-S. No podem deixar sense resposta als professionals de la reacció; als que, fent de Casandra sense fonament –ideòlegs neo.con del desastre social– pronosticaven que a França els sindicats es dividirien… quan segueixen junts, i més decidits que mai.

Ara ja a ningú se li escapa que les “provocacions” i “aldarulls” al carrer que omplen les notícies, són una acció desesperada, o en altres casos una provocació dels que que no poden acceptar que de nou, França, torni a exercir els seus drets en actiu i en positiu, i es defensi de forma rotunda quan el President o el Parlament els volen imposar unes lleis que van en contra dels interessos i voluntat de una majoria que creix i es manté ferma.

Cada dia que passa queda més clar que és el moment d’escoltar el que es crida en els carrers, el que es discuteix a les assemblees per tot França.

Obrir-se al diàleg no es cap derrota, negociar no és rendir-se, cedir no és cap humiliació. Però, ho pot entendre així, Sarkozy?

Veure també: La Ratera.