Carta a Marta

M’agradaria anar a Ginebra, si és a Ginebra que ha anat la Marta Rovira, i passar una estona amb ella i la seva filla. Preguntar-li com s’hi adapten, si l’Agnès ja va a l’escola i ha fet amigues malgrat el canvi d’idioma, de paisatge, de codis socials… Voldria que ens trobéssim amb l’Anna Gabriel i parléssim una estona —tampoc no massa— de facècies compartides a l’onzena legislatura. I poder-los dir (que no ho he fet encara) com me’n varen semblar de valentes, totes dues, en els moments més difícils, i com les admirava veient-les nedar tan a contracorrent, obrint horitzons, fins que es varen topar (ens hi vàrem topar, de fet, totes) amb la paret mestra, grisa i freda, d’un estat cec i sord. I varen passar a ser dues víctimes més d’una revenja que sembla no tenir fi. La reacció és molt de conscient que si la paret mestra trontolla, tot l’edifici de la transició, de “lo atado y bien atado”, amenaça ruïna. I no poden permetre-ho.

Voldria dir-te que t’entenc, Marta. I que em va arribar molt endins la teva carta, que la tradueixo (i espero fer-ho bé) no com a carta de comiat sinó d’un “fins ben aviat”, fins a un dia ben proper, que no deixi créixer massa la melangia. De la teva carta, Marta, em quedo amb moltes coses, però sobretot amb la valentia personal i conscient que traspua, i que tan difícil és d’entendre en aquest món de Rambos masclistes, “machadas” apreses des de l’escola, i sensibilitats atrofiades. Sols començar a llegir-la ja es nota que és la carta d’una dona amb una relació molt particular, intensa i viscuda amb la política, i que la política t’ha ajudat a créixer i potser vèncer timideses per anar guanyant espais de responsabilitat, capacitat i solvència. És la carta d’una dona que entén que tota vida té sentit en els altres i pels altres, que pensa molt cada pas que fa i que és exigent amb la seva pròpia feina. I tot i així (o per això mateix) en moments tan durs com cabdals en la biografia, no té por de parlar dels seus sentiments com a part indestriable de la seva anàlisi política. La teva carta, Marta, plena de registres, no ha de caure en l’oblit tot i que cada dia passen tantes coses i tan greus que és difícil detenir-se en cada fet i en cada moment que són únics. Per exemple, no pot passar-se com si res això que escrius:

“Sento tristor, però molt més trist hauria sigut viure silenciada interiorment. Sentir la meva llibertat d’expressió censurada per uns tribunals que intimiden i que apliquen —descaradament— criteris polítics. Cada dia, cada hora, sentia la meva llibertat limitada per amenaces judicials arbitràries. No em sentia lliure. No em reconeixia. Aquestes darreres setmanes he viscut dins d’una presó interna.”

Estic d’acord, Marta, la política, quan és democràtica, quan atén necessitats i justícies desateses, necessita llibertat. Estic segura que eres molt conscient, mentre anaves unint les paraules, d’aquest paràgraf, que estaves retratant els efectes del feixisme en la nostra vida. Un autoritarisme invasor que mai va desaparèixer però que ara ens està de nou robant l’aire dia a dia, i ens vol desfigurar i desfer de la nostra identitat abans de posseir-nos. La seva fita és aconseguir que totes visquem, sense esma ni rebel·lia, com tu no volies, en una presó interna, aparentment indetectable, en un món de cel·les compartides.

És la carta d’una dona que entén que tota vida té sentit en els altres i pels altres, que pensa molt cada pas que fa i que és exigent amb la seva pròpia feina
No sé fins a quin punt molta gent reconeix i comparteix en les teves paraules els estralls d’un país de presons i censures. Ho explicava molt bé, també com experiència dolorosa, una altra dona des de Madrid, l’excel·lent periodista Rosa María Artal, que sap molt de la nostra història compartida. Ella deia:

“Vivo en un país en el que miles, millones de personas optan por el golpe y la mordaza en la resolución de conflictos. O cierran los ojos para no verlo. Un país de carceleros y censores para castigar a ciudadanos como ellos, más pacíficos, solo por no compartir sus ideas.

El aplastamiento como medida de diálogo. La mirada de embudo como norma. Porque no cuela esgrimir la ley como argumento cuando se vive en un país en el que millones de personas votan corrupto y apoyan corrupto, o siguen mirando para otro lado, cuando la corrupción les sube hasta la boca.”

Marta, tu has trobat manera de conservar la identitat i preservar-la en llibertat per l’Agnès. Seguint el poeta, sempre hi ha nord enllà una terra més neta i culta… i més desvetllada i potser feliç. Però per nosaltres la felicitat (tant per l’Anna Gabriel, com per la Meritxell Serret i la Clara Ponsatí, com per a tu mateixa, i per l’Agnès algun dia) sempre tindrà bressol i arrel en una Barcelona poderosa o en una Catalunya endins, entre boira o mines de sal, o en terres vigatanes. No perds els vincles. Sols es fan més grans i una mica més conscients del moment que ens toca viure, tan necessitat de política i humanitat, mentre s’entela la mirada.

Sé que has triat bé. Sé que has fet el millor. I que no t’allunyes. Sols agafes l’oxigen necessari per a la vida, els afectes i les convivències amables que ens mereixem, de la mà de la teva filla.

Fins ben aviat, Marta, i una tendra abraçada.

 

(publicada originalment a https://www.elnacional.cat/ca/opinio/angels-martinez-carta-marta-rovira_252483_102.html )

 

 

 

 

 

Amb Andrés García Berrío, els Drets Humans i la solidaritat

Si estàs en una concentració i algú perd la consciencia, procura que no hi hagi un mosso d’esquadra amb l’empatia sota mínims per ajudar a qui ho necessita. Pots acabar amb una denúncia per desobediència a l’autoritat, com li ha passat a l’advocat Andrés García Berrío, després de la concentració contra el Centre d’Internament d’Estrangers perquè es negava a deixar sola a una persona inconscient mentre no arribava l’ambulància. Poc importa que a l’anterior legislatura el Parlament de Catalunya aprovés una declaració que reclamava al Govern “vetllar pels drets fonamentals” que vulnera la llei mordassa. El racisme institucional, l’arbitrarietat d’alguns mossos i sobre tot la necessitat de tallar de soca-rel tota mostra de solidaritat entre les persones, han convertit a l’advocat dels Drets Humans en el primer encausat de la “llei mordassa”.

García Berrio és membre del Centre per a la Defensa de Drets Humans Iridia, participava com a mediador i com a membre del jurat popular. La foto que acompanya l’article és d’Enric Català. Quan acabava la concentració un dels assistents ha tingut una crisi d’epilèpsia i s’ha desmaiat, i l’advocat ha intervingut juntament amb companys del malalt per fer-se càrrec de la situació i avisar els serveis d’urgències. Aqui explica el periodista Arturo Puente tota la facència http://www.eldiario.es/catalunyaplural/denunciat-Catalunya-mordassa-Drets-Humans_0_479102462.html

I també a el diario-es el mateix García Berrío escrivia fa uns dies que “El Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de Barcelona està tancat per obres. En els seus 10 anys d’existència és la primera vegada que cap persona es troba privada de llibertat en el centre. La situació arriba fruit d’una interlocutòria judicial emesa fa dos anys després d’una queixa presentada per l’equip jurídic de Tanquem els CIES. El motiu de les obres: que 10 anys després de la seva creació les persones puguin anar al lavabo dins de la cel•la.

Després de 10 anys de relats grotescs sobre la manera en què feien les seves necessitats en galledes a la nit en cel•les habitades per 6 persones, el Ministeri d’Interior, dos anys després de l’ordre del jutjat, va decidir emprendre aquestes obres. Les obres arriben tard i no només pel retard esmentat. Arriben tard perquè el CIE no hauria de tornar a obrir les portes.

Després d’anys de dur treball per part de diferents organitzacions socials, l’octubre de 2014 es va iniciar un procés irreversible cap al tancament del CIE a través de la creació de la campanya ‘Tancarem El Cie’. En els seus primers mesos de vida va aglutinar el suport de més de 250 organitzacions socials, veïnals i polítiques que evidenciaven que s’estava forjant una forta majoria que volia veure ben aviat com el CIE passava a la història.

Mesos després, i fruit d’aquest procés de sensibilització i mobilització, es va constituir un grup d’estudi sobre models de CIE al Parlament de Catalunya. Les organitzacions socials ens impliquem i després de mostrar la realitat que portàvem vivint anys i després d’una nova protesta massiva, el Parlament va aprovar instar al govern central al tancament dels CIES per una majoria superior als 2/3 de la cambra. Van votar a favor de la resolució Convergència, Unió, ERC, PSC, ICV i CUP. Només van votar en contra el PP i Ciutadans.

Mesos més tard i després d’un nou procés d’incidència política dut a terme per les mateixes organitzacions, l’Ajuntament de Barcelona va aprovar el 27 de novembre una Declaració Institucional en la qual es va posicionar de nou amb una majoria superior als 2/3 amb el suport de tots els grups parlamentaris a excepció novament dels mateixos que es van oposar al Parlament.

És en aquest escenari i no en un altre en el que el CIE va tancar les seves portes a finals del mes d’octubre per fer unes obres que no sabem en quin moment finalitzaran, encara que sembla que serà durant el mes de febrer. El que sí que tenim clar és que tenim davant una situació d’excepcionalitat i oportunitat que hem d’aprofundir per aconseguir tancar el CIE.

Cal destacar així mateix que a la Moncloa actualment hi ha un govern interí a l’espera de la conformació del pròxim nou Govern en un escenari altament imprevisible. És el moment. Després de molts anys de treball quotidià, de patiment, de resistència, de passos de formiga, ha arribat el moment de fer passos de gegant i ser conseqüents fins al final.

En aquest context excepcional, el primer pas és creure’ns de veritat que podem aconseguir que el CIE no es reobri o que si tracten de reobrir, es tanqui poc temps després. Hem de deixar per uns mesos el pessimisme a un costat i emprendre tota la nostra imaginació, determinació i força per aconseguir-ho…” (seguir llegint a http://www.eldiario.es/catalunyaplural/opinions/CIE-doble-anomalia-democratica_6_477062298.html )

I també pel seu interès val la pena que aneu a l’entrevista que el passat mes de maig li feien a A. García Berrío a El Periódico en la que parla de Barcelona i els DD.HH:

http://www.elperiodico.com/es/noticias/barcelona/andres-garcia-berrio-barcelona-vulneran-derechos-humanos-4201395

 

La història que no volem entendre, ben explicada per Josep Fontana

Vist a La Lamentable gràcies a l’esment que en fa Josep Cabayol en el seu article d’avui a Sentit Crític (el text de Cabayol el penso compartir, comentat, en pocs dies). De moment, una nova lliçó de Josep Fontana, a qui mai agraïrem prou que escrigui com ho fa:

LA LÒGICA DEL CAMP DE CONCENTRACIÓ

Per Josep Fontana

He llegit darrerament una sèrie de noves investigacions sobre l’holocaust i els camps de concentració, entre les quals destaca el gran llibre de Nikolaus Wachsmann KL, i m’he adonat que, com la majoria de la gent, era víctima de l’error de pensar que els camps eren un lloc d’extermini. No ho eren, sinó organitzacions industrials gestionades amb uns criteris econòmics peculiars, però ben racionals en el que fa referència a la maximització dels beneficis.

En realitat tot el sistema de dominació nazi estava pensat d’acord amb aquests principis. L’ocupació de territoris a l’est, a Polònia i a Rússia, era organitzada per maximitzar la producció d’aliments que havien de servir per proveir els exèrcits alemanys. De la mateixa manera, els més de set milions de presoners i treballadors forçats estrangers que hi havia al Reich eren dedicats a produir. Quan, en acabar la guerra, els polonesos que treballaven als camps alemanys van tornar al seu país, no quedava ningú per cultivar la terra, de manera que els aliats es van veure forçats a fer-hi treballar els presoners de guerra per pal·liar la fam.

Tot, fins la pròpia aniquilació dels jueus, estava pensat amb criteris de rendibilitat. El protocol de la conferència de Wannsee de 20 de gener de 1942, que planejava l’eliminació final dels jueus d’Europa, preveia que onze milions de jueus havien de ser evacuats cap a un est indefinit, a Rússia o més enllà. Conduïts en grans columnes, separats per sexes, se’ls portaria a construir carreteres. “No hi ha dubte –afegia el protocol- que es perdrà una gran proporció d’ells com a conseqüència d’una selecció natural. Els que quedin necessitaran un tractament adequat, perquè sens dubte representen la part més resistent, i amb el seu alliberament es podrien transformar en el germen d’una resurrecció jueva (proves d’això les dóna la història)”.

Però la millor mostra de la racionalitat econòmica la tenim en els grans camps de concentració, on, segons els càlculs de Wachsmann, han mort 1.700.000 persones (menys de la tercera part dels sis milions de víctimes de l’holocaust). El secret de la seva rendibilitat consistia en utilitzar fins al seu esgotament uns treballadors que costaven molt poc en termes de manteniment i que eren exterminats quan deixaven de ser útils, igual com ho eren la major part dels fills de les treballadores acollits a les guarderies de les fàbriques. Eliminar els costos improductius garantia una elevada competitivitat.

Auschwitz-Birkenau era l’exemple més representatiu de l’holocaust industrial. Constava de tres unitats: Auschwitz I era un centre de producció industrial amb tallers de les SS i d’indústries d’armament (però també era un centre d’experiments mèdics, on professors universitaris practicaven la vivisecció); Auschwitz II Birkenau era el gran camp d’extermini i Auschwitz III Monowitz, el que proporcionava treball a la gran fàbrica de cautxú sintètic de les IG Farben. Hi havia a més un sistema d’uns cinquanta camps auxiliars estesos per Silèsia, amb granges, mines de carbó, pedreres, piscifactories … La vida activa dels treballadors-esclaus d’aquest sistema industrial era curta, ja que acabava quan deixaven de rendir adequadament i se’ls enviava a Birkenau per a la seva liquidació. Dels 1.700.000 morts del conjunt del sistema concentracionari Auschwitz en va aportar 1.100.000.

Algú potser s’estranyi que faci aquestes consideracions en un espai destinat a reflexionar sobre qüestions que fan referència al món en què vivim. Però és que aquestes lectures m’han fet pensar en les similituds que hi ha entre la lògica dels camps de concentració i les normes de les polítiques d’austeritat que se’ns estan imposant. Els fonaments són els mateixos: minimitzar els costos del treball i eliminar el malbaratament de recursos que significa mantenir els que no estan en condicions de seguir produint. La reducció dels costos salarials s’ha aconseguit amb una mesura genial, com és la “flexibilització de l’ocupació”, que en deixar els treballadors indefensos davant de l’atur, estalvia als empresaris aquelles molèsties que abans causaven les disputes pel salari just (quin sentit té parlar de “salari mínim” quan hi ha contractes de 0 hores?).

La part de l’eliminació dels que ja no són productius es va realitzant discretament amb la reducció de les pensions. És un procediment més lent, que segurament millorarà en eficàcia en el futur (amb el copagament dels medicaments, per exemple), però és molt més net que cremar-los al forn. Per acabar-se d’assemblar a l’original, podem veure que als creditors alemanys actuals no els manca respecte dels europeus del sud aquella mateixa convicció de superioritat racial que feia dir a Goebbels que els polonesos “són més aviat animals que humans”.

Em preocupa veure el que està passant al camp de concentració en què s’ha convertit Grècia, perquè, tenint en compte la situació d’aquest país nostre, on el volum del deute públic està entorn del 99 per cent del PIB (tenim ara 300.000 milions més de deute que quan Rajoy va arribar al poder), el que pot passar, si pugen els baixos tipus d’interès actuals que permeten atendre’l sense massa problemes, seria senzillament un desastre.

Potser és per això que, en una mateixa setmana, el FMI i el senyor Luis de Linde, governador del Banc d’Espanya, ens han donat la mateixa mena de consells. On el FMI demanava reduir els salaris (abaratint l’acomiadament) i limitar el nostres costos de manteniment (apujant l’IVA i reduint l’aportació de l’estat en educació i sanitat), el senyor Luis de Linde, endut d’entusiasme, ha anat encara més enllà, demanant una nova reforma laboral (que més drets poden prendre encara als treballadors?) i avisant-nos que no ens fem il·lusions que ens seguiran mantenint amb les pensions quan siguem vells.

No és encara ben bé com al camp de concentració, però a mesura que n’aprenen ho fan cada vegada millor.

 

Josep Fontana i el cinisme del FMI

CREIXEMENT i MÉS CREIXEMENT

Anem bé. El Fons Monetari Internacional ens felicita perquè hem assolit uns ritmes de creixement que poden superar el 3 per cent anual. Som un exemple per a Europa, i per a bona part del món.

Què estrany que al costat d’aquesta esplèndida notícia trobem al diari altres que no semblen lligar, com aquesta: “Mig milió de nens passaran gana a Espanya aquest estiu en quedar-se sense la beca de menjador”. Una notícia que prové de l’estudi d’una O.N.G., Educo, que la completa amb xifres que mostren que el nivell de la pobresa infantil a les comunitats de Castella-La Manxa, Extremadura, Andalusia, Canàries i Múrcia és superior al de Romania (o sigui, que són encara més pobres).

Foto: Creu Roja
Menjador infantil gestionat per la Creu Roja.

Com s’explica aquesta contradicció? La resposta la teniu en el mateix comunicat del FMI, que ens dóna consells per seguir prosperant pel mateix camí: abaratir i facilitar l’acomiadament dels treballadors i augmentar l’IVA i el copagament en sanitat i educació, per tal de disminuir la despesa en aquests dos rams.

O sigui, si em deixeu traduir això al llenguatge de les conseqüències que aquestes mesures poden tenir sobre els éssers humans: augmentar la precarietat dels treballadors, estenent les noves situacions dels contractes de poques hores –o de zero hores– que han aconseguit el prodigi de ser més rendibles que l’esclavitud, on el propietari tenia, al menys, l’obligació d’alimentar l’esclau que treballava per a ell. Reduir amb l’augment de l’IVA un consum que, com és ben sabut, ja fa uns anys que va a la baixa.

Però on el cinisme arriba al seu punt més alt és en la recomanació de disminuir la despesa pública en sanitat i educació, on l’afegit “sense que afecti a els capes més necessitades de la població” només es pot interpretar com un sarcasme.

És ben sabut que el copagament farmacèutic està reduint el consum de medicaments de la part de la població que en consumeix més, que són la gent gran. Augmentar el copagament, com proposa el FMI, no faria més que agreujar aquesta situació.

La proposta és tan descarada que em pregunto perquè, en comptes de recórrer a aquesta forma més o menys encoberta d’accelerar la mortalitat dels vells, no ens proposen directament una fórmula d’estalvi més eficient i racional, com seria la d’exterminar tots els majors de setanta-cinc anys. Es reduiria així la despesa en pensions, que quedaria limitada a deu anys per cap, i s’obtindria un estalvi considerable en despesa mèdica (només cal que us acosteu al consultori d’un hospital i comproveu l’edat mitja dels que esperen rebre atenció). Tenint en compte que el rendiment productiu dels majors de setanta-cinc anys es pot considerar menyspreable, el resultat seria un augment considerable del creixement.

De fet, si pareu atenció a la forma en què s’han aconseguit aquestes taxes de creixement què tant el FMI com el govern del PP estan celebrant, que ha estat a través de l’austeritat –és a dir, de la disminució dels impostos que paguen els més rics i dels salaris i els serveis que reben els més pobres– resulta prou clar que el camí que s’està seguint és aquest: creixement (d’alguna cosa i per a algú) a canvi de l’empobriment de la majoria. Ja em direu què poden esperar del futur aquests nens espanyols que viuen en nivells de pobresa que afectaran permanentment, com és ben sabut, les seves capacitats de desenvolupament intel·lectual (que és una altra raó que justifica la recomanació de rebaixar la despesa en educació).

El que podria resultar més sorprenent és que segueixi havent-hi gent –llevat del reduït nombre dels beneficiaris d’aquesta mena de creixement– que votin els polítics que es proposen de continuar imposant-nos l’austeritat. A mi no em sorprèn, perquè fa molt que vaig abandonar la il·lusió que els humans siguin éssers racionals.

Josep Fontana

Publicat a La Lamentable

 

Mumia Abu-Jamal habla de los “Mikes” de esta tierra…

Con la sugerencia de que cada vez que lean la palabra “negro” amplíen el concepto a los “sin techo” en Madrid (bajo la amenaza de que Esperanza Aguirre llegue al Ayuntamiento),  a niños con hambre y padres morosos (en la barberana ciudad de Valencia), a enfermos “sin papeles”, personas discapacitadas en espera de servicios y ayuda, mujeres víctimas de la violencia de género con miedo a denunciar, a mayores a los que les han robado sus ahorros, a jóvenes obligados a emigrar, a trabajadores condenados a vivir en la miseria y a ciudadanas con enfermedades desatendidas por la sanidad pública (todos ellos, en número creciente, bajo el ominoso gobierno de Rajoy que ya está saliendo, dice, de la crisis…)

Tras oir la noticia de que el FBI no enjuiciará a Darren Wilson, el policía que asesinó al quinceañero negro Mike Brown, de Férguson, Missouri, nos preguntamos; ¿cuántos están sorprendidos por esa noticia?

¿Fueron violados sus derechos civiles?

Aparentemente no – excepto, naturalmente, fue violado su derecho a la vida.

Pero para muchísimos jóvenes negros, ese derecho no es importante.

¿Un juicio por violación de los Derechos Civiles? No. Hoy por hoy, no.

No. Jamás.

Lo único que nos habría sorprendido es si hubiera habido juicio.

Pero no tenemos que preocuparnos por éso.

Sybrina Fulton, la dolorida madre de Trayvon Martin, recientemente escribió una carta a Leslie, la dolorida madre de Mike Brown. La señora Fulton escribió:

“Complicando más esta tragedia es el hecho que el asesino de su hijo está vivo, es bién conocido y anda libre… Su mundo se hará cada vez más pequeño porque la confianza que antes Usted tenía en “el sistema” y sus agentes, si la tenía, ha cambiado para siempre. Pero con esos cambios vienen nuevos retos y oportunidades. Usted va a tener mucho apoyo que vendrá de todos los rincones del mundo. Si los poderes se niegan a oírnos, nosotros vamos a hacer que nos escuchen… Ya no vamos a ser ignorados.”

De madre a madre.

De hijo a hijo.

De injusticia a injusticia.

¿“La Vida de los Negros es Importante”?

No. Todavía no. La vida de los negros todavía no vale nada.

Fuente:Prison Radio y Investig’Action Traduccion del inglés por Refugio del Rio Grande

Si quieren oír el texto original, en inglés:

http://www.prisonradio.org/sites/default/files/audio/uploads/MikeWho1-22-12015.mp3?download=1

Sobre la historia de Mumia

En 1982, Mumia Abu-Jamal, un reconocido periodista y ex-Pantera Negra que criticaba abiertamente la violencia y el racismo del departamento de policía de Filadelfia, fue condenado por el asesinato de un agente de policía blanco, Daniel Faulkner. Lo cierto es que no hay prueba alguna de que la pistola de Mumia (legalmente registrada) fuera disparada esa noche, y mucho menos por Mumia, quien había recibido a su vez un disparo en el pecho por parte del agente de policía y se encontraba tendido en el suelo. Dos meses después de los hechos, la policía “recordó” que Mumia había confesado en el hospital su culpabilidad. Al menos cinco testigos explicaron a la policía que otro hombre había abandonado la escena corriendo después del tiroteo. Sin embargo fue juzgado y condenado a muerte por el Juez Albert Sabo, “el juez de la horca”, conocido por haber condenado a muerte a más afroamericanos que ningún otro juez de los Estados Unidos. Los criterios racistas para la elección de miembros del jurado, habían sido establecidos por el propio Ronald Castille, entonces Fiscal del Distrito. Durante los últimos 16 años, Mumia Abu-Jamal, conocido como “la voz de los sin voz”, ha permanecido como preso político en la galería de la muerte de Pensilvania.
Durante el proceso posterior al juicio condenatorio, la inocencia de Mumia Abu-Jamal ha sido más y más evidente. Testigos clave como Veronica Jones y Robert Chobert han declarado que fueron presionados por la policía para testificar en falso en el primer juicio. Sharon Smith, William Singeltary y William Harnon han testificado por primera vez sobre lo que vieron aquella noche. Anthony Jackson, el abogado de Mumia Abu-Jamal en el juicio de 1982, explicó como el Juez Sabo y la ocultación de pruebas hicieron imposible proporcionarle una defensa en condiciones. Pamela Jenkins testificó que ella y Cynthia White fueron presionadas por la policía para aparecer como testigos oculares en el juicio a Mumia, cuando ni siquiera se encontraban en el lugar de los hechos. (Jenkins no testificó en 1982, White sí).

Mumia Abu-Jamal no está preso por el asesinato de Daniel Faulkner
Está condenado a muerte por sus opiniones y conducta política

(Texto escrito por quique@tao.ca y distribuido por el servicio de noticias anarquista A-Infos)

 

La sanidad vista por CiU y el PP: de objeto de negocio a instrumento electoral

Las noticias de estos últimos días sobre sanidad que tanto jolgorio pueden dar a Boi Ruiz,  ponen a CiU y el PP al nivel de lo que son: auténtica basura política. En  Catalunya, Boi Ruiz ha decidido saltarse los acuerdos del Parlament y -como pequeño autócrata y enemigo público de la salud- sigue adelante con el Consorci de Lleida y los planes de privatización de nuestros historiales clínicos. A pesar incluso en el proyecto del VISC+  de la oposición de la Autoridad Catalana de Protección de Datos. No sé si saben que en los anexos de la resolución se especifican los más de cincuenta archivos cuyos datos puede ceder AQuAS (capitaneada por el inefable Dr- Argimón)  a los centros de investigación y entidades que se los pidan, incluyendo registros de programas de detección de cáncer, voluntades anticipadas o estadísticas (¿sólo?) de interrupciones voluntarias de embarazo.  Siscu Baiges informa en Catañunya Plural que es la segunda vez en pocos días que Salud ignora una decisión del Parlament, después de que también haya activado la creación del Consorcio Sanitario de Lleida

La cámara legislativa catalana aprobó recientemente una moción para que no se constituya el Consorci de Lleida a propuesta de Dolors Camats, de ICV-EUiA. Visto el nulo respeto del conseller, Camats se declara dispuesta a llegar hasta el Tribunal Constitucional y denunciar a Boi Ruiz. Y algo parecido debería hacerse en el caso del Visc+, en el que Marta Ribas Frías, del mismo grupo parlamentario, propuso (y consiguió formalmente) detener la publicación del decreto a raíz de las protestas de colectivos que defienden la sanidad pública. Desde la CUP ya advertían que de poco servían esos procedimientos intachablemente democráticos, porque a Boi Ruiz no hay democracia formal que le detenga cuando los grandes laboratorios y la sanidad privada le recuerdan que si ha podido construir su hábitat en las puertas giratorias NO es para servir el bien común, sino a sus auténticos empleadores, esa minoría de la sanidad de las élites y cuentas de resultados con beneficios,…y que fomenta las desigualdades y desprecia los derechos.

Y hablando de derechos humanos, he visto en Diagonal, con la firma de Médico Crítico un artículo titulado  “Inmigrantes indocumentados y Atención Primaria: seis motivos para la indignación” que no me resisto a transcribir:

.

El 31 de marzo el “Ministro de Sanidad anunció que los inmigrantes indocumentados volverán a tener Atención Primaria pero NO tarjeta sanitaria. Tras leer un “bueno, han dado un paso atrás” nosotros damos 6 argumentos por los que su paso atrás nos parece una mierda (podríamos ser más educadxs en el lenguaje, pero, eh, no somos nosotrxs los que vamos quitando derechos…):

.

1. Los inmigrantes indocumentados NO saturan las Urgencias de los hospitales, tampoco saturan los centros de Atención Primaria ni las colas del banco o el supermercado. Los inmigrantes -tanto los que se encuentran en situación administrativa regular como los que no- llegan con un nivel de salud mejor que el de la población general, consumen menos recursos sanitarios que la población general y solo aumentan el nivel de recursos sanitarios utilizados según va pasando el tiempo que transcurren en nuestro país. Entonces… ¿si no son los inmigrantes indocumentados, qué es lo que satura nuestras urgencias? Básicamente la mala planificación y la gestión miope -que ve muy bien de cerca y fatal de lejos-. El número de estudios que atribuyen a los inmigrantes -documentados e indocumentados- los males estructurales de nuestro sistema es igual a CERO. Estudios afirmando lo contrario tenemos más… ya lo comentamos en su momento.

.

2. Hace 3 años teníamos una asistencia sanitaria pensada como derecho, financiada mediante impuestos y que caminaba, cada vez más, hacia una universalización efectiva. En tan solo tres años, mientras a nivel internacional se colocaba la cobertura sanitaria universal en el centro de las aspiraciones internacionales y crecían las voces pidiendo que la universalización se pensara también para otros determinantes sociales de salud, en España conseguimos revertir esta condición y rescatar el concepto de asegurado, para posteriormente dar más pasos hacia una concepción caritativa de la asistencia, concibiéndola como una limosna y no como un derecho y una herramienta de cohesión social.

.

3. La asistencia sanitaria es una parte fundamental de la justicia social, no tanto por su influencia en los resultados finales en salud y funcionalidad del individuo (que también), sino sobre todo por su papel frente a la desprotección imprevista. El RD 16/2012 atenta contra la sociedad a varios niveles: desde la justicia social, al robo vía negación del derecho a quienes contribuyen a financiar la sanidad, pasando por la instrumentalización de un colectivo en especial riesgo de exclusión o la construcción de un imaginario colectivo en el cual “los inmigrantes saturan nuestros servicios públicos”.

.

4. “No les podemos dar derecho a asistencia sanitaria porque eso no ocurre en el resto de Europa”, pensó (y dijo con otras palabras –pero muy parecidas–) Alfonso Alonso mientras golpeaba con el canto de una moneda de dos euros la barra del bar y pedía otro solysombra antes de entrar al Ministerio. “Europa” como concepto sólo se utiliza para la restricción de derechos y nunca para el análisis detenido –y mucho menos para la expansión de prestaciones–. Europa es un revuelto de diferentes sistemas sanitarios y puestos a compararnos con alguno deberíamos hacerlo con los que tengan algún tipo de parecido con nosotros… no solo en lo que respecta a su sistema sanitario, sino también a nuestra situación en materia migratoria (¿qué sentido tiene compararse con Noruega?); además, en la reforma del sistema sanitario deberíamos intentar quedarnos con aquello que funciona y que ayuda a construir un sistema sanitario que cumpla con sus funciones de reversión de la ley de cuidados inversos, mantenimiento de la funcionalidad de los individuos, protección frente a gastos catastróficos… y todo ello con ganancia de una fuerte base de financiación… todas estas cosas suelen ir, en general, en contra de apartar del sistema sanitario a colectivos que ayudan a financiarla. Lo dijimos hace unos días y hoy rescatamos estas palabras:

“Pudimos apostar porque nuestro sistema de universalidad de la asistencia sanitaria fuera un modelo a partir del cual construir la universalización de otros sistemas sanitarios; sin embargo, preferimos aludir al “es que en otros países de Europa no es como aquí” para hacer una regresión a la media (más regresiva que nunca) y anteponer el orden a la justicia, siendo la justicia el valor que debería centrar el debate en este aspecto.”

.

5. Esto no se hace tras pegarse un batacazo en unas elecciones andaluzas, con las municipales y autonómicas a la vuelta de la esquina y con las elecciones generales en el horizonte. No solo por estética -que también- sino porque es un mediopaso atrás -chiquito de la calzada style- que deja claro que no hay ningún cambio de posicionamiento real. Además, argumentar esto en base a una supuesta protección de la salud pública nos lleva a pensar que durante los 3 años que hace desde la aprobación del RD16/2012 esos problemas de salud pública fueron desatendidos sin que nadie haya rendido cuentas ni dimitido por ello.

 .

6. Hay quien argumenta que al menos se ha conseguido esto, que es mejor que tengan acceso a la Atención Primaria que lo contrario. Nosotros creemos que no debemos aplicar la visión utilitarista del Gobierno para esto. Cada persona, en relación con el sistema sanitario público, debe poder ser atendida en el nivel asistencial que mejor sea para su necesidad, y todo dentro del contexto de armonización del resto de necesidades. El apaño del Gobierno en el día de hoy siguen sin posibilitar eso y además viste de acto virtuoso algo que no es más que el equivalente sanitario del indulto semanasantero: caspa y mal gobierno. A los inmigrantes indocumentados se les sacó del sistema sanitario argumentando ahorro económico y en contra de la evidencia empírica disponible; unos meses después se presentaron unos datos inventados -no nos cabe otra explicación- argumentando dicho ahorro y desde entonces se les ha olvidado rendir cuentas del grandioso ahorro que ha supuesto dejar desprotegido a un sector de la población.

.

Asco y poco más. Bienvenidos a nuestro octavo año de andanzas medicocríticas.”

 

Rosa Maria Artal y la herencia (espléndida) de Stéphane Hessel y José Luis Sampedro

El magnífico periodista y amigo Juan J Tortosa nos hace hoy un regalo especialmente acertado y nada libre compromisos, Estoy segura de que va dedicado, con el afecto y la complicidad de las largas luchas (que siguen y se repiten, y en situaciones no siempre mejores) a Rosa María Artal, el álcali imprescindible de Reacciona y ReaccionaDos.  Con su permiso implícito me sumo al homenaje (y le agradezco que se haya acordado también de mí en el día de Rosa Rosae)

Escribe Juan J.Tortosa en su “las carga el diablo” de hoy::

Estoy seguro que José Luis Sampedro y Stéphane Hessel, allá donde se encuentren, deben estar observando con cierta satisfacción lo que está pasando en nuestro país desde hace ya unos cuantos meses.

Buena parte del nerviosismo que acusa la derecha, de la histeria de tanto periódico con el norte perdido y del miedo que les ha entrado a quienes se las prometían tan felices turnándose en el poder por los siglos de los siglos… buena parte de todo eso se debe al impulso de estos dos ilustres nonagenarios quienes, antes de abandonarnos en 2013, contribuyeron con su pensamiento y sus escritos a remover conciencias, nos ayudaron a vencer la pereza e hicieron crecer un sentimiento generalizado de que había llegado el momento de pasar a la acción.

En enero de 2011 apareció “Indignaos” en las librerías, editado por Destino. Apenas 40 páginas que se convirtieron rápidamente en un auténtico best seller. El escrito de Hessel lo prologó Sampedro en su edición española, y apenas dos meses después Aguilar puso a la venta “Reacciona” un libro con 10 trabajos que recogían el testigo de Hessel. Eran reflexiones, entre otros autores, de José Luis Sampedro, Mayor Zaragoza, Baltasar Garzón, Juan Torres, Ángels Martínez i Castells y Rosa María Artal, esta última motor de la iniciativa y responsable de la edición de un libro que se mantuvo durante muchas semanas en los primeros puestos de las listas de venta.

Y en esto llegó el 15-M. Una inédita movilización popular en la que dos libros, aparentemente modestos pero muy ambiciosos, formaban parte en cierta manera de aquel paisaje preñado de esperanza. Indignaos y Reacciona tuvieron algo de libros pancarta, de bandera para la entusiasta y contundente movilización en aquella primavera de hace cuatro años donde todo acabó explotando y empezó a crecer una semilla cuyos frutos parece que ya están germinando.

Desde hace poco menos de un año, los “instalados” de siempre han dejado de prometérselas tan felices y empezado a intuir que igual se les acaba el chollo. La inminencia de las elecciones andaluzas y la cercanía de las municipales y autonómicas permite imaginar, a tenor de los sondeos y de otras evidencias, que las urnas esta vez pueden ser más elocuentes que nunca.

Y en medio de todo esto, surge “Reaccionados”, la segunda parte de Reacciona, con los mismos autores de hace cuatro años menos sus dos principales inspiradores, Hessel y Sampedro quienes, antes de marcharse, parece que pusieron buen empeño en que la mecha de su pensamiento prendiese. Y ha prendido, vaya si ha prendido.

“Toca unirse a quienes están ya reaccionando para cambiar los métodos y poner a prueba y a punto nuevos dispositivos que combatan las jerarquías escleróticas de los corruptos insaciables”, escribe Ángels Martínez i Castells en esta segunda entrega de Reacciona.

“Solo el futuro nos dirá si las turbulencias que presagian las encuestas, los resultados electorales recientes y la indignación que se percibe en el semblante de las gentes normales y corrientes se siguen traduciendo en silencios legitimadores o en una respuesta distinta que les haga frente”, concluye por su parte Juan Torres, compañero en Público y autor junto a Vicenç Navarro del programa económico que Podemos presentó el pasado mes de noviembre.

“Los tiempos en que la sociedad española vive están marcados por la incertidumbre y la desconfianza, -escribe Baltasar Garzón en Reaccionados“. Y continúa: “Solo con una firme decisión por parte de las instituciones y una enorme autocrítica por no haber estado a la altura de las necesidades del pueblo podrán recobrar la confianza de los ciudadanos”

Por su parte, Federico Mayor Zaragoza insta en el libro a inventar el futuro: “Juntos podemos iluminar los caminos del mañana, escribe. Y remata su aportación citando el Popol Vuh maya: “Que todos se levanten, que nadie se quede atrás”

“Cada vez es más intensa la toma de conciencia de una parte de la sociedad, que se organiza para buscar las respuestas que la política tradicional le niega, escribe Rosa María Artal en el prólogo. Es el momento de plantearse -continúa- cuestiones clave: ¿cuánto más estás dispuesto a perder? ¿cuanto más estás dispuesto a permitir que le quiten a tus hijos? ¿tan difícil es hacer algo por evitarlo?”

Algo parece que se ha hecho y continúa haciéndose. La siembra ha surtido efecto y empieza a verse que todo lo vivido, sufrido y luchado está mereciendo la pena. El primer aldabonazo tendrá lugar en Andalucía. Será solo el comienzo: De la reflexión, a la calle; de la calle a las instituciones; y de las instituciones… al cambio.

Todo lo que está por venir en los próximos meses seguro que proporciona suficiente material para que Artal, siempre inquieta, promueva en su momento una tercera aventura de Reacciona. Porque, por mucho que las cosas puedan mejorar, siempre quedará tarea por hacer. Hessel y Sampedro, los dos grandes ausentes, así lo entendieron siempre.

J.T.

 

Syriza, el Eurogrupo, los CIES… y la vergüenza

Los amantes de las gaviotas menosprecian el actual gobierno de Grecia porque se ha visto obligado a ganar tiempo, negociar e incumplir aspectos de su programa electoral. Si siguen este link , Eduardo Garzón y Carlos Martínez explican con claridad el debe y el haber de las duras negociaciones a las que el ministro español Luis de Guindos, el maltratado maltratador, se ha sumado con entusiasmo en el bando de los hooligans. De Guindos refuerza la bandada intemperante con mueca fiera aprendida sin duda cuando Lehman Brothers, su antiguo empleador, demostró que nunca se es demasiado grande para caer… Pero no aprendió nada, porque hoy, que el Eurogrupo va a conceder este necesario respiro (temporal) a Grecia, se alineará con los talibanes merkelianos para nuestra vergüenza.

Pero demasiadas muestras de humanidad redimen al gobierno de Syriza y, como escribía el amigo Zana, perder la primera batalla no ha desarmado a los dirigentes griegos, conscientes de que el Eurogrupo juega en definitiva el papel de portavoz inflexible de los banqueros. Syriza conseguirá hoy aire y tiempo, no sólo de los banqueros, sino también de los que no podemos sentirnos conformes con lo conseguido hasta ahora. Y hay que concedérselo no sólo por la magnitud y crueldad de ese monstruoso Goliath que ha crecido en Europa vampirizando a la gente trabajadora, “sino porque no hay que quebrar una posible realidad por desconfianza, por desilusión”.

A favor de Syriza juega su humanidad: sigue siendo un partido de personas que sienten, se desesperan e indignan, como Manolis Glezos, héroe de la resistencia griega durante la Segunda Guerra Mundial, que decepcionado por las concesiones a los merkelianos, ha pedido perdón al pueblo gruego y con Mikis Theodorakis llaman a no seguir cediendo y reaccionar… Y también por ello, Syriza demuestra que sigue siendo la gran opción política de preferencia, un gobierno de seres humanos para seres humanos, conscientes de que los derechos deben respetarse no sólo para que no renunciemos a la civilización, sino porque la empatía con el dolor es la prueba real y tangible de que el cambio continúa y avanza, a pesar de la oposición, intereses e inquina de los  robitizados mayordomos de los poderosos. Lo contaba  así esta mañana Soledad Gallego :

“El ministro griego de Protección Ciudadana, Yanis Panusis (de Syriza), sintió tanta vergüenza cuando visitaba el Centro de Detención de Extranjeros situado al norte de Atenas, que ordenó la liberación progresiva de todos los internos. Panusis visitaba el centro tras el suicidio de un joven paquistaní de 28 años, que no estaba retenido por haber cometido algún delito sino que porque había llegado a Grecia en una embarcación ilegal, que no se hundió. En total, el ministro ha decidido cerrar cinco de esos centros en todo el país y liberar a más de 3.500 personas, hombres, mujeres y niños, encerrados en pésimas condiciones sin otra justificación que carecer de papeles.

En España existen ocho Centros de Internamiento de Extranjeros. Un noveno, situado en Málaga, fue clausurado hace dos años cuando estaba a punto de venirse abajo. Decenas de organizaciones no gubernamentales y religiosas han denunciado repetidamente violaciones de los derechos de las personas detenidas, hasta el extremo de que el Supremo anuló cuatro artículos del reglamento aprobado por el ministerio del Interior. Ha habido suicidios, muertes sospechosas, denuncias por malos tratos policiales, plagas de parásitos, hacinamiento. Pero ningún miembro del gobierno español se sintió nunca avergonzado. Parece que el actual gobierno griego sí sabe lo que es tener vergüenza.”

 

Les cambreres no es jubilen als 65 anys

 

Dr. Joan López Ferré: “Encara no he vist cap cambrera de pis arribar a jubilar-se als 65 anys”

ERNEST CAÑADA | ALBA SUD / REL-UITA
Metge de família a un Centre de Salut a la costa de Llevant de Mallorca, atén quotidianament treballadores que fan feina com a cambreres de pis a molts dels hotels de la zona.

Joan López Ferré, d’origen català, és des de fa 11 anys metge de família al Centre de Salut de Felanitx. Intensivista d’especialitat, durant molts anys va ser cap de servei d’un hospital. A la zona on ara treballa, la costa de llevant de Mallorca, hi ha una forta presència de l’activitat hotelera, per la qual cosa és molt habitual que atengui a treballadores que fan feina com a cambreres de pis. “Jo veig quaranta o cinquanta pacients cada dia, moltes d’elles cambreres de pisos, i tinc l’experiència d’haver-les d’atendre dels problemes derivats de la feina que fan”, afirma el doctor López Ferré. Aprofitem el contacte diari que té des del sistema públic de salut, per parlar sobre les dolències i problemes mèdics que presenta aquest col·lectiu laboral.

Pràcticament totes les cambreres de pisos amb les que he parlat els darrers mesos es queixen de forts problemes de salut derivats de la feina que fan. A la teva consulta es repeteix aquest patró?

Les persones que duen molts anys fent aquesta feina estan fetes pols, estic parlant de dones de 50 anys per amunt. Tenen unes exigències de feina molt dures. Hi ha cambreres de pis que estan fent 20 i 25 habitacions, o n’hi ha que encara en fan més. Això és tremendo! En alguns hotels han d’anar amb el carretó per amunt i per avall. A més tenen uns horaris infernals i moltes vegades ho tenen difícil fins i tot per venir al metge. O sigui unes condicions molt dures.

Quines repercussions té això en la seva salut?

Quasi sempre pateixen malalties derivades de la columna vertebral. Acaben amb unes contractures musculars cròniques, amb artrosi, que és el desgast de les articulacions òssies prematures, i que en persones que fan un altre tipus de feina o que no la fessin d’aquesta manera tant exagerada potser apareixerien més tard. Després hi ha persones de les que tracto que els hi faig fer ressonàncies magnètiques i es veu que tenen hèrnies discals. Algunes d’aquestes hèrnies comprometen la medul·la espinal i fan mal no només al lloc de la compressió. Tenen també molts problemes amb el túnel carpià.

I la repercussió psíquica per la manera com s’està treballant?

El tractament d’aquests pacients és molt difícil perquè a més de sofriment purament físic i orgànic hi ha un sofriment psicològic. Perquè? Per l’estrès, que si han que fer 25 habitacions han de fer 25 habitacions, no en poden fer 24. Si una es posa malalta sovint no la substitueixen i la feina es reparteix entre les que queden, de manera que moltes vegades han de fer la feina que tenen establerta més la que una ha deixat pendent perquè no ha anat a fer feina. A més estan tractades com els darrers de l’escala professional dels hotels, amb una feina poc reconeguda. Tot això fa que visquin en una permanent crisi d’ansietat que s’acaba convertint en depressions cròniques.

I quan arriben a casa seva també tenen els seus problemes, com tothom, però si un arriba a casa rebentat i estressat i pensant que demà li espera el mateix, tot es fa molt més difícil.

Imagino que amb les condicions contractuals en les que moltes d’elles treballen no és tan fàcil que vinguin al metge, penso sobretot en les eventuals

Les cambreres que són fixes, que són les més velles, són les que venen a la consulta. Les eventuals, en general més joves, no venen, perquè molts cops a l’estiu no els hi donen un dia lliure. I amb els contractes que tenen molt sovint si agafen la baixa les acomiaden immediatament. Moltes vegades venen fetes pols i em trobo que els hi ofereixo la baixa i no la volen.

Moltes d’elles em diuen també que prenen tot tipus de pastilles per poder treballar i aguantar el dolor, i també per front a l’estat d’ansietat que molts cops tenen.

Fan ús i abús dels analgèsics, i a més no poden fer rehabilitació, fisioteràpia, que els hi aniria molt bé, per incompatibilitat dels horaris. També fan un abús dels psicofàrmacs per l’ansietat, que en alguns casos acaben en depressió, perquè l’ansietat i la depressió són les dues cares del mateix procés.

Quins són els possibles afectes de la sobre automedicació que estan fent aquestes treballadores?

Prendre anti-inflamatoris un moment donat, si un té mal de queixal i pren un antibiòtic i un anti-inflamatori està perfecte, no hi ha cap problema. Ara bé prendre’s durant vint anys seguits ibuprofè cada matí per poder anar a fer feina, per poder aguantar, i després prendre’s un alprazolam, el famós tranquimazin, perquè els hi pega l’ansietat al migdia, i al vespre alguna cosa per poder dormir, perquè van estressades, doncs això és un problema.

Prendre anti-inflamatoris de forma crònica afecta l’estómac, puja la tensió arterial, afecta també els ronyons,… I l’alprazolam, per exemple, que és un ansiolític, crea addicció. I en dones com aquestes que el prenen durant mesos o anys, com totes les addiccions necessites cada vegada més dosis. Quan intentes llevar-lis és una feinada, costa molt, perquè estan ja habituades.

Quins són els medicaments més habituals?

Pel dolor prenenparacetamol, ibuprofè, enantyum, diclofenac o nolotil. I quan això ja no és suficient es passa als opiacis dèbils, derivats llunyans de la morfina, com són el tramadol o la codeïna. Per l’ansietatcomencen prenent valeriana i després alprazolam. I després prenen per poder dormir, perquè l’estrès que duen no les deixa dormir. Es desperten a mitja nit i l’endemà han d’anar a fer feina cansades. Per dormir prenen diazepam, lormetazepam, tots aquests hipnòtics. I després n’hi ha que prenen anti-depressius, com la paroxetina, que és el que prenen les cambreres ja veteranes, que duen anys i anys.

Parlant amb alguns metges d’empresa em deien que fonamentalment hi ha una problema de mals hàbits posturals de les mateixes treballadores, què en penses d’això?

Si fa 10 anys per dir una data feien 14 o 15 habitacions, després van passar a fer-ne 18 i ara 24, aleshores que els metges d’empresa parlin d’hàbits posturals em fa riure. Els metges d’empresa, com el seu nom indica, són metges retribuïts per l’empresa, aleshores defensen l’empresa, així de clar t’ho dic. Igual que els metges de les mútues.

No són ben tractades a les mútues?

Quan una pacient té un accident de treball l’atenen, no dic que no l’atenguin, però la mútua la dóna d’alta tant aviat com pot i si la malaltia es cronifica se la treuen del damunt i l’envien al sistema de salut convencional. La mútua és qui paga al treballador mentre està de baixa, quan se suposa que la malaltia és secundària a la feina, però moltes vegades és fa molt difícil atribuir-ho.

Què passa aleshores amb les baixes laborals?

Les baixes laborals estan molt malament. Hi ha moltes joves que tenen aquests “contractes basura” i que si s’agafen la baixa les acomiaden. Per tant no hi ha baixes en aquest grup perquè les treuen. En aquest sentit les fixes estan millor, estan fatal físicament però en aquest aspecte contractual no. Però la majoria de les joves no es poden permetre cap luxe. Només les al·lotes que viuen amb son pare i sa mare, i que van a fer feina una setmana i ja no tornen, que diuen que se mati un altre treballant així.

I pels inspectors mèdics del sistema de salut la baixa d’una cambrera de pis és una baixa sospitosa. Perquè és té la impressió que totes se queixen, que a totes els hi fa mal l’esquena. No hi ha compassió.

Vols dir que se les menysprea també des del sistema de salut?

Per molts metges són malaltes cròniques, i els malalts crònics cansen, sempre és el mateix, que si em fa mal l’esquena, que si ja s’ha pres l’ibuprofè, que ara un injectable de cortisona o anti-inflamatoris per poder tirar. Són malalts que incordien. Són mal vistos també pels inspectors del sistema de salut per les baixes i mal vistos per les mútues. I és molt difícil de convèncer a un tribunal metge pel grau d’incapacitació parcial o total. O sigui, ho tenen tot en contra.

Pel que estic veient, no em trobo pràcticament amb treballadores que arribin a jubilar-se a l’edat que els hi correspon.

Jo crec que encara no he vist cap cambrera de pis arribar a jubilar-se als 65 anys. En deuen haver, però jo no n’he vist. No poden. Que si l’atrosi prematura, les protrusions discals, el síndrome del túnel carpià, l’«hombro doloroso», tendinitis… Moltes vegades acaben que les han d’operar d’una cosa i després d’una altre. Després tenen ansietat, i algunes depressió, i arriba un moment que dels 6 ó 8 mesos que han de fer feina n’estan de baixa 4 ó 5, i arriba a un moment que a l’empresa li surt més a compte que la incapacitin i jubilar-la, i contractar a una dona jove. Total, que les cambreres de pisos no es jubilen al 65 anys i els hi fan un sopar d’homenatge d’empresa.

Descrius una situació molt dura.

El que més greu em sap és que són persones que pateixen molt i que estan menyspreades per tothom. I menyspreades en primer lloc pels hotelers, que les consideren xusma. La patronal pensa que si aquesta està malalta i no torna ja en posarem una altra, i si una està malalta i no bé les altres ja faran la seva feina.

Els anys 60 els hotelers de Mallorca se n’anaven per Andalusia i reclutaven gent que estaven sense feina i els duien cap aquí. Aquestes persones dormien als sòtans dels hotels, on els tenien allotjats en unes condicions infrahumanes. La cosa va anar millorant al llarg dels anys fins que ara amb la crisi tornem enrere.

 

PEL BÉ DE LA NOSTRA SALUT: ni mútues privades, ni laboratoris ferotges

PEL BÉ DE LA NOSTRA SALUT: NI MÚTUES PRIVADES, NI LABORATORIS FEROTGES

Ens espanten, ens fan tirar enrere, ens coaccionen, però ens ofereixen bàlsams i remeis si podem pagar el seu preu. Estem començant a oblidar el xantatge que va suposar la falsa epidèmia de Grip A quan ja se’ns advertia que els laboratoris no troben rendible investigar en nous antibiòtics, i que d’aquí a poc hi haurà bacteris resistents que serà impossible vèncer. I han arribat a superar totes les barreres de dignitat posant preus de monopoli (és a dir, sense cap contacte amb els costos reals) i, sense cap bri de sentit social, a medicaments que curen la IVH/SIDA i l’Hepatitis C. Ara ja sabem qui hi ha darrera Gilead, el laboratori que especula amb el SOVALDI, i quins voltors de la guerra i de la mort, com Donald Rumsfeld, estan en el seu consell d’administració. Rumsfeld va ser abans Secretari d’Estat de Gerald Ford del 1975-1977 i de George W Bush del 2001-2006. No el recordem per res de bo, si de cas, pel seu reconegut hooliganisme en les criminals invasions de l’Afganistán i de l’Irak.

Les grans farmacèutiques manen més del que convé, i si es posa en marxa el TTIP manaran molt més encara, per sobre de tota engruna que en quedi de democràcia: Ja fa temps una periodista de l’Agència Reuter m´explicava que a Alemanya ningú arriba a la Cancelleria (ni tan sols la senyora Merkel) sense l’aprovació dels poderosos laboratoris farmacèutics. Però el seu poder és global, i cal ser un polític amb les idees molt clares per posar-los a ratlla: un fet poc conegut és que l’any 2009, el President Rafael Correa va voler que més gent a Equador pogués disposar dels medicaments que necessitava reduint el seu cost. Immediatament, l’ambaixada dels EUA a Quito i les companyies farmacèutiques multinacionals es van posar d’acord amb tres ministres del govern per boicotejar la nova política de salut. Es van reunir a l’ambaixada representants locals de Pfizer, Merck, Sharp and Dohm, Schering-Plough, i Wyeth. El seu objectiu: protegir les seves llicències a l’Equador a costa de provocar una çrisi de govern. Per sort per a la salut pública, l’intent de cop va fracassar, i a l’abril del 2010 Equador va poder importar genèrics d’Ritonavir, el fàrmac contra el VIH / SIDA que ha salvat milions de vides.

I mentre els medicaments necessaris s’escatimen, ens fan prendre més medecines de les que necessitem. Les dues coses, encara que contradictories, donen bons beneficis, però és que també l’accés als medicaments posa de manifest les desigualtats en salut. Un 10% de la població mundial consumeix el 90% dels productes farmacèutics. I tan perjudicial és la seva manca com la seva abús. Espanya i Catalunya en són grans consumidores… Però són necessaris tots els fàrmacs que consumim? Ni pensar-ho. Molts no representen només una pèrdua de diners, sinó de salut. No és saludable la dependència d’una càpsula per dormir, per desvetllar-se, o fins i tot per estimar. No és sa no poder resistir la menor tristesa, per justificada que sigui, sense medicació. Però ens fan creure que no som res sense els productes dels grans laboratoris. I sols tenen raó en molt pocs casos, perquè les supervendes d’alguns laboratoris no és per la bondat dels seus productes, sinò pel gran dispendi que fan en publicitat. El Director de l’Institut de Farmacologia de la UAB, el Dr. Joan-Ramon Laporte, explicava que la indústria farmacèutica dedica globalment el doble (a Espanya el triple) del seu pressupost a promoció comercial que no pas a investigació.

Per no ser preses fàcils dels interessos privats hem d’aprendre a acostar-nos a la salut d’una altra manera. Sense mútues privades, sense laboratoris ferotges, més atents a als nostres drets i als determinants de salut de la nostra societat. I tenim base legal per fer-ho. Així, a la Ronda de Doha, desprès de fortes mobilitzacions i denúncies a nivell internacional, l’Organització Mundial del Comerç es va veure obligada a flexibilitzar la seva defensa aferrissada de la indústria farmacèutica pels efectes que els acords sobre patents provocaven sobre la capacitat d’accès dels païssos més pobres els nous (i caríssims) medicaments. La Declaració de Doha reconeix els greus problemes de salut pública que provoquen, en especial pel que fa a la VIH/SIDA, la tuberculosi, el paludisme i altres epidèmies, i estableix que cada país membre té el dret de concedir llicències obligatòries i la llibertat de determinar les bases sobre les que s’estableixen les llicències. Però, de manera més important, reconeix que “cada país membre té el dret a determinar el que constitueix una emergència nacional o altres circumstàncies d’urgència extrema”.

Ara cal afegir a la llista de malalties que es poden curar si es fa accessible la medicació segrestada la Hepatitis C, organitzar-se com han fet les afectades a Barcelona que ha creat la primera Plataforma per decidir LLUITA i VIURE, i ACTUAR en conseqüència.

Més informació a Dempeus (que fa un seguiment diari de les accions i mobilitzacions) i a La Ratera pel que fa a la constitució de la Plataforma d’Afectats de Barcelona.