RSS

Category Archives: Uncategorized

Amb Andrés García Berrío, els Drets Humans i la solidaritat

Amb Andrés García Berrío, els Drets Humans i la solidaritat

Si estàs en una concentració i algú perd la consciencia, procura que no hi hagi un mosso d’esquadra amb l’empatia sota mínims per ajudar a qui ho necessita. Pots acabar amb una denúncia per desobediència a l’autoritat, com li ha passat a l’advocat Andrés García Berrío, després de la concentració contra el Centre d’Internament d’Estrangers perquè es negava a deixar sola a una persona inconscient mentre no arribava l’ambulància. Poc importa que a l’anterior legislatura el Parlament de Catalunya aprovés una declaració que reclamava al Govern “vetllar pels drets fonamentals” que vulnera la llei mordassa. El racisme institucional, l’arbitrarietat d’alguns mossos i sobre tot la necessitat de tallar de soca-rel tota mostra de solidaritat entre les persones, han convertit a l’advocat dels Drets Humans en el primer encausat de la “llei mordassa”.

García Berrio és membre del Centre per a la Defensa de Drets Humans Iridia, participava com a mediador i com a membre del jurat popular. La foto que acompanya l’article és d’Enric Català. Quan acabava la concentració un dels assistents ha tingut una crisi d’epilèpsia i s’ha desmaiat, i l’advocat ha intervingut juntament amb companys del malalt per fer-se càrrec de la situació i avisar els serveis d’urgències. Aqui explica el periodista Arturo Puente tota la facència http://www.eldiario.es/catalunyaplural/denunciat-Catalunya-mordassa-Drets-Humans_0_479102462.html

I també a el diario-es el mateix García Berrío escrivia fa uns dies que “El Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de Barcelona està tancat per obres. En els seus 10 anys d’existència és la primera vegada que cap persona es troba privada de llibertat en el centre. La situació arriba fruit d’una interlocutòria judicial emesa fa dos anys després d’una queixa presentada per l’equip jurídic de Tanquem els CIES. El motiu de les obres: que 10 anys després de la seva creació les persones puguin anar al lavabo dins de la cel•la.

Després de 10 anys de relats grotescs sobre la manera en què feien les seves necessitats en galledes a la nit en cel•les habitades per 6 persones, el Ministeri d’Interior, dos anys després de l’ordre del jutjat, va decidir emprendre aquestes obres. Les obres arriben tard i no només pel retard esmentat. Arriben tard perquè el CIE no hauria de tornar a obrir les portes.

Després d’anys de dur treball per part de diferents organitzacions socials, l’octubre de 2014 es va iniciar un procés irreversible cap al tancament del CIE a través de la creació de la campanya ‘Tancarem El Cie’. En els seus primers mesos de vida va aglutinar el suport de més de 250 organitzacions socials, veïnals i polítiques que evidenciaven que s’estava forjant una forta majoria que volia veure ben aviat com el CIE passava a la història.

Mesos després, i fruit d’aquest procés de sensibilització i mobilització, es va constituir un grup d’estudi sobre models de CIE al Parlament de Catalunya. Les organitzacions socials ens impliquem i després de mostrar la realitat que portàvem vivint anys i després d’una nova protesta massiva, el Parlament va aprovar instar al govern central al tancament dels CIES per una majoria superior als 2/3 de la cambra. Van votar a favor de la resolució Convergència, Unió, ERC, PSC, ICV i CUP. Només van votar en contra el PP i Ciutadans.

Mesos més tard i després d’un nou procés d’incidència política dut a terme per les mateixes organitzacions, l’Ajuntament de Barcelona va aprovar el 27 de novembre una Declaració Institucional en la qual es va posicionar de nou amb una majoria superior als 2/3 amb el suport de tots els grups parlamentaris a excepció novament dels mateixos que es van oposar al Parlament.

És en aquest escenari i no en un altre en el que el CIE va tancar les seves portes a finals del mes d’octubre per fer unes obres que no sabem en quin moment finalitzaran, encara que sembla que serà durant el mes de febrer. El que sí que tenim clar és que tenim davant una situació d’excepcionalitat i oportunitat que hem d’aprofundir per aconseguir tancar el CIE.

Cal destacar així mateix que a la Moncloa actualment hi ha un govern interí a l’espera de la conformació del pròxim nou Govern en un escenari altament imprevisible. És el moment. Després de molts anys de treball quotidià, de patiment, de resistència, de passos de formiga, ha arribat el moment de fer passos de gegant i ser conseqüents fins al final.

En aquest context excepcional, el primer pas és creure’ns de veritat que podem aconseguir que el CIE no es reobri o que si tracten de reobrir, es tanqui poc temps després. Hem de deixar per uns mesos el pessimisme a un costat i emprendre tota la nostra imaginació, determinació i força per aconseguir-ho…” (seguir llegint a http://www.eldiario.es/catalunyaplural/opinions/CIE-doble-anomalia-democratica_6_477062298.html )

I també pel seu interès val la pena que aneu a l’entrevista que el passat mes de maig li feien a A. García Berrío a El Periódico en la que parla de Barcelona i els DD.HH:

http://www.elperiodico.com/es/noticias/barcelona/andres-garcia-berrio-barcelona-vulneran-derechos-humanos-4201395

 

Etiquetes: , , , ,

Objeccions d´urgència a la sanitat “business friendly” de Boi Ruiz

Objeccions d´urgència a la sanitat “business friendly” de Boi Ruiz

En relació a la notícia de que la Generalitat destinarà 200 mil euros a promocionar Barcelona Medical Destination, ofertant els serveis dels centres sanitaris catalans a tot el món, voldria fer aquestes primeres observacions d’urgència:

1) En temps de descompte,quan està en funcions, amb el Parlament inoperant i sense capacitat de control, el conseller Boi Ruiz segueix prioritzant les polítiques “business friendly” que mercantilitzen la salut i la sanitat en lloc de vetllar per la salut i la sanitat pel bé comú.

2) Que institucions privades vagin en el mateix paquet “d’ofertes sanitàries” que institucions sanitàries finançades íntegrament amb diners públics és mostra del poc respecte del conseller pel que hauria de ser de totes i tots (i de fet ho és, ja que es financia amb els nostres impostos). La jugada de Boi Ruiz constitueix, per tant, una despossessió de béns i serveis públics que en temps de crisi i austericidi és especialment lamentable.

3) Són mesures preses contra la universalitat de l’atenció sanitària, establint una distinció amb clar biaix de classe entre la gent que ha vingut a treballar, nascuda fóra de Catalunya i que sense papers ni contracte de treball regular no es pot pagar l’atenció mèdica, i la gent del turisme sanitari, de classes altes i del país que sigui, que tindran dret en institucions finançades públicament (i de manera prioritària) a serveis de salut dels que s’exclou a treballadores i treballadors pobres o en atur de Catalunya i als familiars amb els que conviuen, sigui quin sigui el seu origen.

4) Si ja ens veníem queixant de la mercantilització de la sanitat sota la conselleria de Boi Ruiz, ara ha fet un pas més posant-la a nivell de servei sumptuari, pel turisme de luxe, en connivència amb el sector de l’hoteleria i altres interessos aliens a la sanitat però que fomenten la interessada vessant “hotelera” de la mateixa, especialment excloent, en detriment del seu caràcter fonamental, integrador, de prevenció, investigació, atenció, cura i rehabilitació que la caracteritzen com a servei públic.

5) Els i les professionals de la sanitat de més renom, formats a les universitats públiques, amb dedicació total o parcial a la sanitat pública, no poden abandonar la seva dedicació fonamental a la sanitat pública per servir interessos privats. Els recursos són escassos, i també el temps del personal sanitari. I no cal oblidar que la gran majoria de professionals de més renom de la nostra sanitat treballen a la pública.

6) Especialment dissortada és l’altra cara de la política de Boi Ruiz que fomenta i justifica també el “turisme sanitari” cap a països més pobres de persones que no reben a la nostra sanitat els serveis i atenció que necessiten: per exemple, en el cas de la hepatitis C i les vendes “turístiques” de viatges per anar-se a tractar a Egipte o altres països on surt “a bon preu” curar-se, quan hauria de ser responsabilitat de les institucions públiques, a partir de finançament públic.

7) Les polítiques elitistes, classistes i que fomenten la desigualtat en l’atenció i el tracte sanitari no equitatiu s’han d’eradicar en una Catalunya més justa i per tant és especialment repulsiu que la Conselleria impliqui en la campanya de foment del “turisme sanitari” els mitjans de comunicació públics, amb una propaganda esbiaixada i sense possibilitat de rèplica.

8) Cal veure també en el Reial Decret Llei 16/2012 en el que, entre altres coses, s’ excloïa a les persones “sense papers” de l’atenció sanitària pública, una justificació classista de la mesura de Boi Ruiz, i una conseqüència a afegir a les crítiques que les organitzacions socials i professionals relacionades amb la salut assenyalen com una mesura injusta, inhumana, realitzada sense cap criteri sanitari. Ara veiem els efectes que es pretenen culpabiltitzadors i que amaguen la xenofòbia sota la capacitat de compra de serveis sanitaris.

9) És denigrant intentar sotmetre al mateixos criteris (però amb diferent valoració com ja s’ha donat a entendre en alguns mitjans de comunicació) als immigrants irregulars que venen a cercar treball i una vida millor, amb les persones que es poden permetre el luxe de cercar per tot el món la millor atenció sanitària. Moltes de les persones que venen a Barcelona pel “turisme sanitari” podrien ser determinants, amb la seva influència i el pagament dels seus impostos, perquè en els seus països hi hagués també un servei de salut de qualitat i universal.

 
2 comentaris

Posted by a 8 gener 2016 in Uncategorized

 

Ens veiem obligats a publicar aquest PDF (Part 1)

No us volem amargar les Festes… Volem que es conegui i difongui aquest escàndol de la sanitat i els procediments mafiosos que fan servir els que consideren que la nostra salut és el seu negoci.

AlbanoDante.net

port_pdf

Us volem parlar del Cas Traiber… Potser alguna cosa us ha arribat, però de ben segur en aquest document descobrireu coses que no sabíeu…

Fa uns dies saltava l’alarma al voltant de les pròtesis caducades que s’havien implantat a diversos hospitals catalans. Amb l’aixecament del secret de sumari en relació a aquesta investigació del Jutjat d’Instrucció Nº3 de Reus, durant un parell de dies el tema va estar als mitjans de comunicació.

La majoria de les informacions donaven en alguns dels metges implicats, el noms dels centres hospitalaris citats a l’auto i l’alarma sanitària que va desencadenar aquest cas. Sense dubte aquesta és una informació rellevant. Lamentablement però l’atenció mediàtica ha passat de puntetes -en la majoria dels casos­- en relació a les profundes responsabilitats polítiques que es poden observar fent una detinguda lectura del document que fem públic.

Davant les gravíssimes informacions que conté aquest document el passat 17…

View original post 259 more words

 
1 comentari

Posted by a 26 Desembre 2015 in Uncategorized

 

Stiglitz al Gobierno de izquierdas portugués:

stigl_ing

¿Es posible que existan  márgenes  dentro del sistema para hacer políticas favorables a un crecimiento más equitativo? ¿Es posible incluso “dentro de las limitaciones del euro”?  El premio Nobel de Economia Joseph Stiglitz intervino ayer martes en Lisboa en una conferencia organizada por la Fundación Calouste Gulbenkian  sobre temas claves en un momento de cambio de la política potuguesa, y  ha mostrado “grandes esperanzas” de que el Gobierno de izquierdas portugués liderado por António Costa será capaz de conseguir crecimiento con mayor equidad si utiliza bien el sistema fiscal.

Stiglitz centró su discurso en el tema que más le ha preocupado a lo largo de su carrera: la desigualdad. Y una vez más denunció la política de austeridad como una de las causas de las desigualdades crecientes: “Con la austeridad y el aumento del desempleo, es difícil mantener el crecimiento económico en el futuro, ya que es la destrucción de capital humano productivo”, dijo, y advirtió que “nuestras estadísticas no captan la destrucción del capital humano que se está produciendoen  este tiempo en Europa “.

No pretendo competir com Stiglitz, pero prefiero otra formulación para “capital humano” que refleje mejor el drama del “austericidio”, en especial  en las personas más jóvenes. Los recortes en investigación, educación y formación impiden que ya desde la infancia se niegue el acceso universal  a los servicios públicos que permiten un desarrollo de las potencialidades del ser humano en armonía y que puedan alcanzar, pot tanto, en sociedad y para la sociedad,  el máximo de sus capacidades intelectuales. No es sólo (aunque clave) la desnutrición infantil, especialmente lesiva antes de los cinco años:  también la precariedad vivida como elemento perturbador cotidiano, la ausencia de un futuro tangible donde se pueda esperar (a ratos) ser feliz…. Ha  dejado de tener sentido prepararse para una profesión cuando las personas pobres con trabajo(s) tienen que acudir también, en demasiadas ocasiones, a los comedores sociales…  Hablar en esta barbarie creciente de “capital humano”,  aunque sea para denunciar su destrucción,  me parece tomar prestadas a los peores adversarios principios teóricos que incrementan la confusión (y nos pierden en el camino).  El pleno desarrollo de la igualdad de oportunidades, la necesaria acción social que permita a cualquier joven alcanzar el máximo de sus potencial intelectual, nada tiene que ver con el “capital” aunque se le califique de “humano” y sí mucho con los derechos humanos, nuestro desarrollo como sociedad y un mundo mejor en equidad, en el que se respete a las personas, sus derechos y necesidades, en especial ya desde la infancia.

En cambio, sí estoy completamente de acuerdo con Joseph Stiglitz en no recomendar reducir impuestos a las empresas en todos los ámbitos, no sólo porque no existe evidencia de que con ello crece la economía:  “Todo el mundo siempre se queja de que paga demasiados impuestos, pero con más impuestos se puede invertir en las personas, en la tecnología… y ello es fundamental cuando nos enfrentamos a una situación de emergencia debido a la “enorme incremento en los niveles de desigualdad” que requiere tomar decisiones radicales en el corto tiempo puede revertir la tendencia de las últimas tres décadas y media.

“La desigualdad es una elección. Una elección que no está hecha por los pobres, sino por nuestros sistemas políticos “, dijo, recordando cuáles eran las medidas políticas tomadas en los Estados Unidos durante los años 80 del siglo pasado, lo que llevó al aumento de las desigualdades, tanto de la riqueza y el ingreso como oportunidades.

Y siguió diciendo Stiglitz: “Hemos tomado una serie de decisiones en el último tercio de siglo. El presidente Reagan dijo que mediante la reducción de los impuestos a los más ricos, el pastel sería más grande y por lo tanto la proporción que cada uno tendría derecho sería mayor. Lo que sí sabemos de esta experiencia es que la economía se ha ralentizado y que los únicos que se beneficiaron fueron el 10% más rico, especialmente el 1% más rico “.

Stiglitz repitió varias veces que una política económica que invierte en “dar más dinero a los más ricos y esperar a que vaya rodando hasta los pobres” es una fantasía. Por ello hay que empezar a tomar medidas en el sentido contrario de las que se iniciaron en los EE.UU. en los años 80, y se mostró particularmente crítico en relación a las llamadas reformas estructurales, las políticas de austeridad y los acuerdos comerciales internacionales. “Para los Estados Unidos, esta política ha sido un desastre para el país. Lo que no entiendo es cómo otros países, al ver lo que ha pasado, quieren emular el modelo estadounidense “, dijo, refiriéndose a Europa.

En su discurso, Stiglitz dejó un mensaje final con el que no puedo estar más de acuerdo: “El problema de la desigualdad no es económico, es político”.  Y añadiría: es también ideológico. Y por ello cabe actuar más allá de la economía: en una nueva estructuración de valores que mejoren la convivencia y actúen contra las desigualdades de base.

Ojalá el nuevo Gobierno portugués lo tenga en cuenta.

 
 

Etiquetes: , , , ,

Prestacions privades en centres sanitaris públics. Jornades CEAS 2015

2015-programa-jornades-ceas-v5-12015-programa-jornades-ceas-v5-3

 
1 comentari

Posted by a 18 Novembre 2015 in Uncategorized

 

HI HA VIDA CIVIL I DEMPEUS MÉS ENLLÀ DE LA CAMPANYA

Les activitats que construeixen i reforcen la societat civil, el pensament rebel i crític, i l’organització qüotidiana de marees alliberadores, per sort, no s’aturen en campanya.
Em faig ressò avui dels tres actes que recomana el company i gran amic Toni Barbarà, molt saludables i que val la pena no perdre’s tot i que es celebren en la primera setmana de campanya electoral.

La ratera

Cartell 9 barris

A punt d’iniciar la campanya electoral del “ese 27 S” que diu un amic nostre és el cas que fa dies, setmanes, mesos… que el conegut “mono tema” s’ho menja tot. Gairebé.

En aquests moments, malgrat la violenta intensitat dels esdeveniments al món mundial, el soroll de fons dels medias (més uns, i molt més uns altres) passa per la gran mística del final d‘etapa i per l’aura del futur independentista. I dic independentista, el “sí o no, so o ni”, que no pas independent. Hi ha diaris i cadenes de radio i TV que viuen un orgasme sostingut que pot arribar a l’èxtasi prop del 27S. O a la castanya, abans de la castanyada.

Sembla que els horrors de l’emigració que arriba -quan arriba, si arriba- a l’Europa de les meravelles, no dóna per massa més que un subtil i passatger rampell de bonhomia practicant i caritat…

View original post 487 more words

 
Deixa un comentari

Posted by a 9 Setembre 2015 in Uncategorized

 

Els oblits del balanç triomfalista de la segona legislatura d’Artur Mas

Val la pena donar la màxima difusió…

Dempeus per la salut pública

En l’artícle de El Diario que analitzaEls oblits del balanç triomfalista de la segona legislatura d’Artur Mas,  destaquem en negreta l’opinió que recull de Dempeus sobre la degradació de la sanitat catalana.

  • El president de la Generalitat considera que “és obvi” que Catalunya està millor, però reconeix que ha empitjorat en matèria de desigualtats
  • La despesa en educació, sanitat i benestar social s’ha reduït en 2.600 milions d’euros des que Mas és president, mentre que la taxa d’atur ha passat del 17,9% al 19,1%
  • A pesar del “gir social” anunciat després del pacte amb ERC el 2012 la Generalitat ha seguit confiant en les privatitzacions i vendes de patrimoni per intentar quadrar els seus comptes

“Allà on Catalunya té autogovern, gairebé sempre ens en sortim i aconseguim un país millor”. La frase l’ha pronunciada el president de la Generalitat, Artur Mas, en la roda de premsa de final…

View original post 2.053 more words

 
Deixa un comentari

Posted by a 8 Agost 2015 in Uncategorized

 
 
%d bloggers like this: