RSS

Arxiu d'etiquetes: abstenció

La llei electoral i els perills per a la democràcia.

cravo-dabril.JPG

El president de la Generalitat José Montilla està parlant aquests darrers dies (avui mateix, a Els Matins de TV3) sobre la necessitat d’impulsar una nova llei electoral catalana a fi de reforçar la democràcia. Uns dies abans, el President del Parlament, Ernest Benach, havia fet unes declaracions força solemnes en el mateix sentit. De fet, els dos Presidents impulsen els esdeveniments en aquesta direcció perquè s’estan ajuntant moltes coses i diverses:  des de la perspectiva d’un increment de l’abstenció motivada per  la “desafecció”  fins  l’èxit en la recollida de signatures de la ILP  impulsada per Ciutadans pel Canvi i altres polítics de les esquerres catalanes, i una creixent mobilització i  participació política “a contra corrent” podríem dir que “malgrat ells” de grups i organitzacions d’esquerres que, en determinats casos,  s’han vist força maltractades per l’actual stablishment polític de Catalunya (vegis, per exemple com es va “ventilar” en el Parlament la proposta de la ILP sobre transgènics, o com es dóna unes “llargues” que fa vergonya al compliment de la Resolució 203/VIII, aprovada per unanimitat en el Parlament, i que va ser resultat de la ILP per a un millor tractament a les persones malaltes de Fibromiàlgia i la Síndrome de Fatiga Crònica.)

La preocupació del President del Govern, José Montilla, és la d’evitar que la “futura”  Llei Electoral de Catalunya no debiliti  les estructures de les formacions polítiques, ja que “un sistema democràtic amb partits febles acaba sent una democràcia feble”.  I jo em pregunto què entén exactament el President Montilla  per “partits febles”,  perquè si la fortalesa  s’identifica amb partits capaços d’aconseguir majories absolutes que no escolten per a res les minories (i es limiten a passar el corró parlamentari), ja en tenim massa evidències de com en pateix i s’afebleix  la democràcia. I si per partits forts es pensa en el somni de dos grans partits que es mouen en una desencisadora alternancia i en un bipartidisme tan empobridor com mancat d’idees de canvi real, també la democràcia en surt  tocada i ferida.

Recupero, doncs, unes reflexions fetes fa temps que potser poden ajudar en aquest moment en que qualsevol reforma tendirà a reduir-se a qüestions més o menys tècniques sobre com fer la Reforma Electoral (o com no fer-la, fent veure que es fa):

1) Les eleccions són un moment més de la lluita d’interessos i de classes, fins i tot en el més petit dels municipis.

2) Com ja els clàssics ens han advertit, qui té el poder i en treu profit, difícilment el cedirà de forma versallesca… i per tant, difícilment afavorirà una Llei Electoral que el pot perjudicar.

3) Si hi ha corruptes a la política és perquè hi ha corruptors: és a dir, interessos que no es voten ni es controlen però que volen estar ben representats a qualsevol cambra, amb poder decisori. Un exemple en varen ser en les anteriors eleccions a la Comunitat Valenciana les declaracions de  Bernie Ecclestone, protector de la família Agag-Aznar, comprometent-se a cedir el circuit de fòrmula 1 a la ciutat de València…  sempre que continuï sent la capital d’una comunitat pepera. (Es tracta del mateix Ecclestone que aquest any ha dit a la revista “Timesque prefereix els règims totalitaris i ha lloat ” Hitler per fer que les coses funcionessin“)

4) Hi ha massa diputats complaguts amb la idea de pertànyer a la “classe política”. De fet, quan són persones d’esquerres el contrasentit no pot ser més gran, ja que una suposada “classe política” per sobre de les classes socials significa tot el contrari de les idees que ideològicament i democràticament diuen representar.

5) Cal alguna cosa més que una participació real els 365 dies de l’any per reforçar la credibilitat del sistema polític i allunyar-nos d’abstencions tan vergonyoses com massa justificades. Això vol dir assumir el repte de demostrar en el dia a dia  que “no tots els polítics són iguals” perquè les esquerres no sols no són corruptes sinò que no es creuen que hi ha conflicte entre equitat i eficiència, que la gestió no pot mai imposar-se a la política, i que a la reducció del dèficit no es pot sacrificar mai ni el benestar de les persones, ni les polítiques “amigues de les dones”, ni les conquestes obreres.

6) Cal anar pensant seriosament en posar mesures reals de control democràtic, en uns mitjans de comunicació públics al servei també de qui no té veu, i en fer de l’ética un exercici polític i democràtic de cada dia.

Estaria tant bé que quan els partits es reunissin per parlar de la Llei Electoral de Catalunya  per reforçar la democràcia, tinguessin un pensament, ni que fos un sol moment, en algun dels punts anteriors… perquè com deia també un poeta (o una poetessa) que preferia quedar-se a l’anonimat:

El bipartidismo caníbal
Se alimenta de esta suerte:
Votar para darle muerte
le asegura larga vida
.

 
 

Etiquetes: , , , , ,

La privatització de la política

perill-europa.jpg
Fa cosa de dos anys, desprès d’unes altres eleccions, i encara sota el fort impacte de la gran abstenció –com ara– vaig escriure que no s’hi valia a dir que havia fet sol, que les platges estaven plenes, ni em consolava tampoc que, en el seu conjunt, les esquerres haguessin guanyat les eleccions a Catalunya… avui la majoria de progrès és molt més justa, i això representa un motiu seriòs per aturar-nos a pensar –i repensar tantes vegades com faci falta– quina pedagogia de la política s’està fent en el dia a dia des de l’esquerra plural i progressista.

Com ara fa una mica més de dos anys, hem viscut una jornada que representa l’exclusió conscient d’una part massa gran de la ciutadania. I em tornen a venir al cap la paradoxa –per altra banda, força lúcida—de Pierre Bourdieu en el sentit que una de les estratègies dels professionals de la política és el desenvolupament de la política de despolitització. Segons el sociòleg, la despolitització pot raure tant en l’impuls clar i volgut de l’abstenció política com en l’exercici de la delegació i la representació gairebé esotèrica de la política, reduint-la tant sols a un afer del que sols n’entenen els professionals que s’hi dediquen. I si aquestes paraules podien semblar una mica forçades en el cas d’unes eleccions municipals, s’adiuen perfectament amb les eleccions europees, on a més, en la seva campanya, s’han viscut totes les cerimònies de la confusió possible… Hi havia massa moments, massa, que Europa –la seva construcció i el seu futur– quedava sacrificada a una baralla estèril de dos galifardeus de l’alternància que amb prepotència absolutista negaven espai i llibertat d’expressió a opcions alternatives.

Pel que fa a Catalunya, una abstenció que supera el 60% indica que la democràcia a casa nostra no té bona salut, que necessita cures intensives i ser tractada amb especial delicadesa, sobre tot si els que han decidit no anar votar no són precisament els que millor viuen. A més, unes eleccions guanyades a Espanya pel Partit Popular i a Europa pels partits de dreta amb un creixement important de l’extrema dreta, han de fer reflexionar amb honradesa i urgència. No cal perdre el temps ni caure en el ridícul d’encarregar més estudis sobre l’abstenció: el que cal és canviar la manera de fer política per superar amb participació i democràcia les barreres socials que també existeixen a l’hora d’acostar-se a les urnes….

Per mi és tan llastimós com necessari admetre que anem de mal en pitjor, i que desprès d’aquestes eleccions s’ha incrementat encara més el grau de monopoli dels professionals de la política, amb el perill de fer creure que el que hauria de ser cosa de tots és propietat privada dels polítics, i que el neoliberalisme que tot ho impregna s’ha llançat també a fons –en temps de crisi– a privatitzar la democràcia i la participació política. Fa un parell d’anys acabava dient, com en Lluis Llach, no és això, companys, no és això…. Els partits realment democràtics que expressin satisfacció perquè han guanyat en vots o han conservat posicions s’han de fer corregir amb urgència la miopia política. Avui, dos anys desprès, toca repetir amb més amargor i una certa incredulitat: no és això, companys i companyes, no és això…

 
11 comentaris

Publicat per a 7 Juny 2009 in Ciutadania/Política, Europa

 

Etiquetes: , , , ,

 
%d bloggers like this: