RSS

Arxiu d'etiquetes: ANC

Sala-i-Martin en mode “sectorial” de pensions privatitzades

imageNo sé si els motius pels que una sectorial de l’ANC recomanès un exèrcit català tenen a veure amb guanyar el suport de les empreses i entitats financeres vinculades amb la indústria d’armament que es mencionen a 18,9 milions en subvencions per la indústria militar catalana. El que si sé és que va aixecar moltes crítiques perquè la majoria de gent que sembla lluitar pel dret a decidir té més a veure amb el pacifisme i vol una Catalunya en pau, sense F-16 ni canons.

Tampoc sé amb certesa si un altre document sobre sanitat i presentat per Helena Ris, directora de la Unió Catalana d’hospitals que aplega la patronal hospitalària (i que abans tenia com president a Boi Ruiz) en presència de la presidenta de l’ANC, tenia l’objectiu de guanyar-se el favor del grans laboratoris farmacèutics catalans i la sanitat privada (en especial, la que està guiada per aquest ànim de lucre que cada dia descobrim que ens ve de lluny i és molt nostrat). Sembla que el CAPS, Dempeus, Cafeambllet, CATAC/Iac, Podem-Sanitat, 15-M Sanitat, GREDS-Emconet i tans d’altres grups i persones que defensen la sanitat pública tenien raó, perquè es va retirar el document de la pàgina web de l’ANC…

Ara sembla també que és en Xavier Sala-i-Martin, la reina mare dels economistes de Catalunya, qui fa les funcions de “sectorial” de les pensions. Un senyor que tot i que declara que “no és ni de dretes ni d’esquerres” ha de ser molt de dretes per dir que Samuelson és un economista d’esquerres, (però tant s’hi val!) El missatge de l’economista en cap de TV3 sembla ser “Tranquil, Fainé, tranquil”, que si t’apuntes a la “nostra” independència et privatitzarem les pensions i CaixaBanc ferà el gran negoci de la seva vida. Aconseguirà finalment el somni que persegueix des de fa tants i tants anys i pel que ha pagat tants estudis de fantasia a sengles mercenaris en ciències econòmiques… (Per si hi ha dubtes de qui parlo, Isidre Fainé és el president de CaixaBank, de la Fundació ”la Caixa” i de Criteria CaixaHolding, de la Confederació Espanyola de Caixes d’Estalvis (CECA) i és vicepresident d’European Savings Banks Group (ESBG), membre titular de la Comissió Gestora del Fons de Garantia de Dipòsits en Caixes d’Estalvis i de la Comissió Rectora del fons de reestructuració ordenada bancària (FROB), vicepresident de Telefónica, Abertis, Repsol i de la Societat General d’Aigües de Barcelona… és a dir, un peix molt, molt, molt gros, dels que es menja peixos mitjans i petits, i pot decidir si s’alimenta d’independentistes, federalistes, o centralistes segons convingui; és a dir, ell és el que posa i tria l’esquer.

Però no sé si en Fainé estarà massa content, perquè l’economista de les jaquetes llampants ha estat tant maldestre com els intents que (pressumptament) el precedeixen: compara el sistema de repartiment de les pensions amb estafes piramidals que són delicte “si no les fan els governs”, oblidant, com li sol passar, el que és fonamental: que el sistema de “capitalització” que ell defensa sí que ha representat en molts casos un delicte perquè ha deixat a molta gent sense pensió i en una vellesa de miseria.

Sala-i-Martín reprodueix ara a Catalunya, jugant a ser un Rick Perry de “l’Aromes Party”, un atac a les pensions públiques que es va iniciar amb l’assessorament de Milton Friedman a les dictadures de Xile i Argentina, i el fet que des de 1995 aquesta nova despossessió dels més febles hagi estat beneït pel Banc Mundial, sols vol dir que els poders financers es deleixen per fer-se amb l’estalvi ingent que les pensions representen… I que han de mentir i difamar perquè el sistema es pot mantenir si aconseguim apartar els voltors i els tril.lers que vénen arguments falsos… Sols cal llegir els treballs de Miren Etxezarreta i altres economistes del Seminari Taifa, o a Juan Torres Lopez, Vicenç Navarro i Alberto Garzón.

Amb Sala-i-Martín (que segons ell mateix diu de sí mateix) “ha rebut nombrosos premis incloent el Premi Joan Carles I concedit bianualmente pel Banc d’Espanya al millor economista d’Espanya i Amèrica Llatina, el Premi Arrow concedit per l’International Health Economics Association al millor economista del món en el camp de l’economia de la salut” (?!!)i el premi Conde de Godó de Periodisme, comparteixo la pell prima quan algú diu “rentable” per “rendible”, però em molesta molt més que un economista amb tots aquests guardons demostri una gran ignorància afirmant que Arthur Cécil Pigou, nascut el 1877 en Beachlands (Ryle, illa de Wight) professor de Cambridge, succesor de Marshall, fundador de l’Economia del Benestar i mort a l’any 1959, és francès. I que el mateix “conde Godó” que li dóna premis no deixi publicar una carta al director dient que Sala-i-Martí no és cap ésser superior infalible, i que malgrat com s’ha sabut vendre, té alguna que altra llacuna en història del pensament econòmic. I això ve a tomb d’un llarg intercanvi de piulades amb el periodista Oriol Güell, però també d’una de les primeres entrades d’aquest bloc.

El fet és que a la vida ens trobem, algunes vegades, en situacions especialment irritants: per exemple, la que pot provocar una persona que es creu per sobre del bé i el mal, pontificant sobre tot, per acabar donant-se la raó i felicitant-se per haver-se conegut… Aquestes persones enamorades d’elles mateixes i que disfruten intentant posar en ridícul als altres poder arribar a dir, d’un mateix, que “Xavier és capaç de transmetre idees complexes en un format fàcil d’entendre utilitzant exemples acolorits i llenguatge entretingut. Amb una reputació de presentacions humorístiques i esclaridores, Xavier està en gran demanda com a conferenciant en els principals esdeveniments financers de tot el món.”

Doncs quina sort! Perquè ara també s’han trobat oferta i demanda. La oferta en mode “privatització de pensions” à la Milton Friedman, i la demanda d’una Catalunya lliure però de molt, molt “alt standing”, amb un exèrcit de F-16, i sanitat i pensions sols per a qui se les pugui pagar.

I si és així, crec que no anem bé. I que cal començar a treure caretes. Però de bon rotllo, que deia en Buenafuente, perquè no cal fer-se mal. Però tampoc fer passar bou per bèstia grossa.

 
19 comentaris

Publicat per a 8 Agost 2014 in Serveis Públics

 

Etiquetes: , , , ,

Albano de @_cafeambllet pregunta mentre es multipliquen els insubmisos

Diverses persones li pregunten a l’Albano, editor de la revista cafeAMBllet.com  que perquè no es suma a la sectorial de sanitat de l´ANC per aportar la seva visió. Però el fet és que ni l’Albano ni cap de les desenes d’entitats que fa anys defensen la sanitat pública hem rebut cap invitació a participar a la sectorial.

Aquests són els enllaços que l’Albano recomana a la senyora Forcadell que es llegeixi:

Carta oberta de la IAC a l’ANC
http://www.catacctsiac.cat/docs_obser…

Pel dret a decidir també la nostra salut i el Sistema Sanitari de Catalunya
http://dempeusperlasalut.wordpress.co…

Salut per la independència? Estem sorpreses
http://www.eldiario.es/catalunyaplura…

Dani Sierra va iniciar la insubmissió a traumatologia

Dani Sierra va iniciar la insubmissió a traumatologia de Bellvitge

No sé si al final la Sra. Forcadell llegirà aquests arguments i podrà contestar a l’Albano… el que sí sé és que hi ha cada dia més gent indignada, descontenta i insubmisa que perd la por. Fins i tot en el llit d’un hospital.

Per acabar, passin per la secció de Catalunya de El Pais i llegeixin el magnífic article de la Jessica Mouzo Quintans sobre els darrers (o potser primers?) mohicanos de Bellvitge… gent magnífica, davids per la salut que perden la por davant els Goliaths austericides.

El camí que passa per plantar-se i dir PROU per la salut i la veritat, contra la corrupció, llistes d’espera i tancaments, l’estant recorrent de fa temps l’Albano Dante i la Marta Sibina de Cafeambllet. Ells, que ja han aconseguit les seves primeres victòries, ja saben que es pot guanyar a qui, amb mentides i mesures indignes, transita i repta per les portes giratòries i ens vol arrabassar (per fer-ne negoci gens saludable) la nostra sanitat pública.

 

 

Etiquetes: , , , ,

Un manifiesto exige el “derecho a decidir” el modelo de sanidad pública

Escribe Benoit Cros en eldiario.es : “Desde que comenzaron los recortes presupuestarios por parte de la Generalitat, la defensa de la sanidad pública ha sido -junto con el proceso soberanista- un tema central de la agenda política catalana. Es en este contexto que diferentes movimientos sociales han publicado un manifiesto para reclamar el derecho a decidir también sobre el futuro de la sanidad pública catalana que resume las principales reivindicaciones actuales.

El documento -firmado entre otros por representantes de Dempeus per la Salut Pública, del centro de investigación Greds-Emconet, de la ONG Sicom y los editores de la revista CafeambLlet- reclama un sistema sanitario 100% público. Es decir, que recomienda terminar con el modelo específicamente catalán de los centros concertados, donde se han concentrado en los últimos años los escándalos de corrupción y de confusión de intereses. “La colaboración pública-privada existente debe ir reduciendo su ámbito hasta su total separación y definitiva eliminación, ateniéndose mientrastanto a los intereses de la sanidad pública”, afirman los firmantes.

En este sentido, el documento es una respuesta a la sectorial de sanidad de la Asamblea Nacional de Catalunya, que defendió recientemente el modelo catalán de consorcios. De hecho, este manifiesto no es la única voz en contra de la posición de la ANC que se ha expresado en los últimos días. Ayer el grupo de sanidad de Podemos Catalunya también se puso en contra, como imagetambién lo hizo el sindicato alternativo IAC. La sectorial de sanidad de la ANC se presentó oficialmente el mes pasado en el Colegio de Médicos. Llamó la atención que la presentación se hizo a cargo de la Dra. Helena Ris, directora general de la patronal Unión Catalana de Hospitales -organismo dirigido previamente por el actual conseller Boi Ruiz.

Los autores del manifiesto también exigen la restauración de la Agencia de Salud Pública de Catalunya, que tenía hasta el año pasado una personalidad jurídica y trabajaba así de manera independiente con una vocación interdepartamental. Una ley impulsada por el Gobierno la degradó y la colocó bajo el control de la secretaría de Salud Pública del Departamento de Salud.

Por otra parte, los firmantes se oponen a cualquier copago en el sistema sanitario y abogan por una mayor participación de los usuarios en la gestión de la sanidad. También reclaman que la sanidad pública permita la interrupción voluntaria del embarazo.”

Ver también en Dempeus la crítica de PODEMOS sanitat

 

Etiquetes: , , , , ,

Pel dret a decidir també la nostra salut i el Sistema Sanitari de Catalunya

Pel dret a decidir també la nostra salut i el Sistema Sanitari de Catalunya

Cada dia ens colpeja la noticia d’una nova retallada en salut, de tancament de llits, quiròfans i serveis, d’increment de les llistes d’espera, de noves precaritzacions en les condicions de treball del personal del sector i de derivacions injustificables de la sanitat pública a la privada. Cada dia apareix una nova amenaça contra la integritat del sistema de salut català, com l’intent de desballestament de l’ICS a Lleida i a Tarragona, o es desafia el nostre enteniment i raó amb declaracions del tot irreals sobre l “estat del benestar” que gaudim o que qualsevol empitjorament en la qualitat i atenció a la sanitat pública és un mite. Però la realitat és la que és, poc transparent i amb nínxols de corrupció que corquen el sistema de salut, com demostren les demandes judicials a qui exigeix transparència, o el menysteniment de qui vol i fa els comptes clars, i darrerament també, cada dia, represàlies de tota mena contra les persones que expliquen la veritat sobre les urgències col•lapsades, o les retallades a la dependència, i que, malgrat les seves limitacions, s’organitzen per defensar un sistema de salut realment universal i pels drets i la dignitat en l’atenció i el tracte a les persones malaltes.

El nostre sistema sanitari públic està travessant un moment crític que pot fer impossible la seva recuperació. Creiem que cal dir prou i denunciar el desballestament del sistema de salut, així com el servilisme als interessos de la indústria farmacèutica i de productes sanitaris, i als fons d’inversió que han convertit la sanitat en el seu objectiu de negoci. No sols cal denunciar les polítiques contràries a la salut i del bé comú del conseller Boi Ruiz (que ja va deixar clares les seves fidelitats des del primer moment en recomanar-nos que ens féssim d’una mútua) sinó denunciar també la pretensió de confondre la sobirania del poble de Catalunya amb el propi interès particular i de classe d’una minoria que elabora Manifestos(1) i proclames recorrent als tòpics de sempre del món empresarial privat de la sanitat. La propaganda ideològica no pot amagar de qui són els arguments i per què serveixen les eines pretesament apolítiques dels autors que molt poc tenen a veure amb la salut pública i la sobirania del poble de Catalunya i el benestar de la seva gent.

Per conquerir la sobirania també en salut i sanitat: actuar sobre els veritables determinants de la salut.

La salut no és una qüestió individual, exclusiva de cada persona. La salut col•lectiva, de tots i totes, depèn sobre tot de condicions socials, econòmiques i polítiques. El Congrés de Metges i Biòlegs de Perpinyà de 1976 va definir la salut «com aquella manera de viure autònoma, solidària i joiosa», descripció que posa en evidència que la salut és una via de promoció de la llibertat i l’equitat. Lamentablement, la majoria de persones tampoc a Catalunya no tenen una situació vital, econòmica o laboral adequada amb la qual poder gaudir i compartir una vida plenament saludable, independent, fraternal i alegre, i menys en temps de crisi. I ara, quan els determinants de salut s’ensorren, es pren la determinació de reduir el sistema de suport social i el sector sanitari que podrien, com a mínim, pal•liar els seus efectes més devastadors. La malnutrició de la canalla, els desnonaments continuats i l’increment de suïcidis a Catalunya ens estan dient que no es fan les polítiques que la població necessita ni les inversions socials i de reforçament dels serveis públics. I tampoc s’emprenen les mesures que poden afectar en positiu a les persones, doncs la sanitat només contribueix en una part de la nostra salut.

Les decisions crucials relacionades amb valors sobre el que és bo o dolent per a la societat i per a la salut es prenen en el terreny de la política. És per aquest motiu que, fora de l’àmbit sanitari (com, per exemple, economia, treball, urbanisme, educació, etc., i també a l’hora d’elaborar els pressupostos) s’ha de tenir en compte, ara més que mai, el seu impacte en la salut, en una aproximació que s’ha denominat «salut en totes les polítiques».(2)

Punts bàsics de sanitat i salut per una Catalunya de totes i tots

Per tots els arguments anteriors volem sotmetre a ampli debat uns punts bàsics que considerem rellevants per donar alternativa a la privatització-mercantilització i biomedicalització de la salut pública, apartant-la de la influència del complex industrial médico-farmacéutic i biotecnològic.(3) Volem bastir una proposta de programa per a la Salut i la Sanitat Pública a Catalunya que pugui ser, si s’escau, un punt de trobada i confluència per a la majoria d’organitzacions que defensen la salut i una sanitat pública per a totes i tots, de qualitat i accés garantit, al servei de la població de Catalunya.

1.- En aquest sentit, cal garantir el Dret a la protecció de la salut i a un model d’assistència sanitària públic, de cobertura universal i sense exclusions, equitatiu i finançat suficientment per impostos progressius. No és cert que la sanitat pública sigui deficitària. En la mesura que ha de respondre a costos i beneficis públics, el seu dèficit el provoca, entre altres qüestions, un finançament insuficient, les mancances en l’execució i control pressupostari. El dèficit en la sanitat pública es deu també a la seva poca transparència i és, per tant, de responsabilitat política, també a Catalunya.(4) Garantir aquest punt suposa la derogació de les lleis, decrets i altres instruments jurídics que s’oposin a aquests principis generals.

2.- Pla de Nacionalització dels serveis públics de salut. Convertir el Servei Català de la Salut (SCS) en el Servei Nacional de Salut de Catalunya (SNSC), amb funcions de planificació, finançament, gestió i avaluació dels serveis de salut públics, integrals i integrats de Catalunya. La sanitat pública te un valor social indubtable perquè conté, cohesiona i crea sinergies en la investigació, formació, docència, prevenció, atenció, rehabilitació i cures i és la única que permet treballar per a millorar els determinants de la salut i la malaltia. Entenem que la sanitat privada s`ha de finançar privadament, i que la col•laboració pública-privada existent ha d’anar limitant el seu àmbit, on existeixi, fins a la seva total separació i definitiva eliminació, atenint-se mentrestant als interessos de la sanitat pública.

3.- Amb el criteri de que tot el que es paga amb diners públics ha de ser públic, cal la definició i declaració, per part del SNSC dels proveïdors públics com a medi propi del SNSC: Progressivament la totalitat de les entitats SISCAT, amb hospitals de la XHUP i/o amb equips d’atenció primària hauran de passar a ser entitats que siguin mitjà propi de la Generalitat.(5) Aquest punt implica també l’eliminació de les portes giratòries en la sanitat pública i que les persones incriminades per corrupció siguin jutjades i castigades.

En aquest sentit, alertem de la proposta de la sectorial de sanitat de la ANC (en la que hi ha participat Helena Ris actual directora general de la Unió Catalana d’Hospitals, i que ja havíem llegit de l’assessor d’Artur Mas, Josep María Via) de no comptabilitzar com “administració pública” els consorcis sanitaris, quan és precisament aquesta consideració la que permet el control de la gestió que fan dels fons públics per part de les institucions democràtiques, i que es demostra totalment necessari a tenor de les gravíssimes irregularitats descobertes al sector concertat en els últims anys. De no seguir-se la directriu europea de la SEC-95 d’integrar les EPIC en el sector públic a efectes comptables, les irregularitats detectades, encara que il•legítimes, haurien pogut tenir cobertura legal.(6)

4.- Sobre política dels medicaments: Volem un sistema de salut sense la omnipresència de la indústria farmacèutica, i en el que es regulin i es vigilin els conflictes d’interessos de polítics, gestors i prescriptors, i s’ hi seleccionin els que de veritat són necessaris, de manera que es deixi de comprar fum a preu d’or en el mercat internacional de les tecnologies. La indústria farmacèutica no pot ser màrqueting disfressat de formació mèdica.

5.- Reforçament de l’Atenció Primària i Comunitària, com a instrument bàsic per la resolució i integració dels circuits i intervencions que es realitzen sobre la ciutadania del territori amb una direcció general única per tots els equips d’atenció primària del territori.. Sobre aquest punt, insistint en assegurar la transparència, equitat, universalitat, eficiència, autonomia de gestió, avaluació independent i preeminència de l’Atenció Primària amb un Codi ètic comú de tots els serveis, autonomia de gestió (no autogestió) dels governs sanitaris territorials, centres i professionals. I avaluació independent (7) amb transparència absoluta de resultats en salut i despeses.

6.- Restauració de l’Agència Catalana de Salut Pública amb les funcions de la Llei General de salut Pública de Catalunya, reforçant els programes de prevenció, promoció i protecció de la salut (com per exemple: aliments, medi ambient, salut laboral, salut mental), promovent l’enfocament de salut en totes les polítiques, per tal d’orientar les prioritats no només als principals problemes de salut, sinó als determinants socials de la salut.

7.- Derogació de coREpagaments sanitaris i farmacèutics i compromís de no imposició de noves taxes com l’euro per medicament que, com s’ha demostrat, signifiquen barreres d’accés al tractament. Són impostos a la malaltia, especialment injustos i regressius perquè res tenen a veure amb la renda o la riquesa de les persones malaltes.

8.- Dret a la interrupció voluntària de l’embaràs en el sistema públic, com a mínim en els terminis actualment en vigor, i sense penalització en el Codi Penal, que apoderi a les dones com a persones autònomes i amb dret a decidir, i que vagi acompanyada d’accions d’educació sexual i afectiva per a tota la població (homes i dones).

9.- En una visió molt més integral de la sanitat i la salut que incorpori els aspectes biològic, psicològic i social, cal posar l’accent en el paper del treballador/a social, que juntament amb el personal sanitari mèdic i d’infermeria d’atenció primària, constitueix una figura local molt propera als sectors més vulnerables i que requereixen més solidaritat social.

Entenem, finalment, que cal fomentar la participació ciutadana apoderada en sanitat i salut en el sentir d’afavorir la democràcia real per millorar la sanitat a Catalunya, però també democratitzar la Salut Pública a partir de l’anàlisi i seguiment dels Determinants Socials i per reduir les desigualtats.

La participació: clau de volta de la sobirania dels pobles en salut

De manera similar a com ara ens alerten amb el Manifest “Ultima llamada” que la via de creixement que segueix el sistema és un genocidi en càmera lenta, ja l’any 2000 a la Conferència de Bangladesh es va valorar que una gran part de la població mundial no tenia accés ni a la terra ni als seus recursos, ni tampoc a aliments, ensenyament, aigua potable, sanejament, habitatge, ocupació i serveis de salut.

Bangladesh es va sumar a la denúncia de que els recursos s’estaven esgotant a una velocitat esfereïdora, i que la degradació de la natura significava una amenaça per a tot el món, incrementant les desigualtats en salut amb la «concentració dels recursos en mans de poques empreses que s’esforcen a maximitzar els seus guanys privats». Les directrius de les polítiques econòmiques s’allunyaven de les institucions democràtiques i quedaven en mans d’un petit grup de governs poderosos, i institucions internacionals com el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional i l’Organització Mundial del Comerç. Les mesures imposades, que signifiquen deute en molts casos impropi, juntament amb les activitats no regulades de les empreses transnacionals, han tingut efectes severs en les vides i en les formes de guanyar-se el jornal, en la salut i el benestar de poblacions, tant en països del sud com del nord. La política desatén les necessitats de la població en reduir el finançament pressupostari als serveis públics i en concret a la sanitat, encara més amenaçada amb la negociació secreta de la TTIP.

No és estrany, doncs, que les organitzacions i moviments dels pobles es considerin «fonamentals perquè els processos de presa de decisions siguin més democràtics, responsables i transparents» i es puguin garantir els drets cívics, polítics, econòmics, socials i culturals, amb un nou paper dels mitjans de comunicació acompanyant la societat civil en el control de la implementació, desenvolupament i impacte de les polítiques. Perquè val també avui per Catalunya, i per tota la riquesa de l’anàlisi polític, de gènere i de classe de la Conferència de Bangladesh, volem acabar aquest text amb la seva definició de salut, que és una de les més colpidores que s’han escrit i de les que més crida a la reflexió i a l’acció:

«La salut és un assumpte social, econòmic i polític, i és, sobretot, un dret humà fonamental. La desigualtat, la pobresa, l’explotació, la violència i la injustícia són a l’arrel de la mala salut i de les morts dels pobres i els marginats. La salut per a totes les persones significa que s’han de desafiar els interessos dels poderosos, que cal fer front a la globalització i que les prioritats polítiques i econòmiques s’han de canviar de forma dràstica.»

Notes:
1 https://assemblea.cat/sites/default/files/documents/DTSalut.pdf
2 Veure Borrell, C., i Benach, J., “Els determinants socials de la salut” a http://espaifabrica.cat/index.php/el-preu-de-la-salut/item/794-els-determinants-socials-de-la-salut#footnote-13124-6
3 En aquest sentit, també, Martínez, Ana i Vergara, M., (coord.) i Benach, J i Borrell, C., (dir. científics) (2014) Cómo comercian con tu salud, Privatización y mercantilización de la sanidad en Catalunya, Icaria.
4 Veure de Sibina, M., i Dante, A., (2013) Artur Mas, on són els meus diners?
5 En aquest sentit, s’hauran de prendre les següents mesures:
-Que consti en els estatuts de l’entitat que es medi propi del SNSC
-Que sigui acreditat pel Sistema amb les garanties de qualitat i sostenibilitat
-Que el proveïdor accepti majoria de representats del SNSC en el seu consell d’administració
-Que signi el codi ètic i accepti explícitament els valors del proveïdor públic (servei públic, no ànim de lucre, no pràctica privada en centres públics, incompatibilitats, no portes giratòries)
6 La SEC-95 és percebuda pels sectors que la denigren com un atac al model d’autonomia de gestió. Una autonomia que gestió que, de manera acreditada, ha facilitat la comissió d’irregularitats molt greus. La proposta de fugir del SEC-95 no només no aporta cap solució a aquesta situació sinó que aprofundeix l’opacitat i la manca de retiment de comptes que la faciliten La proposta de l’ANC, doncs, persegueix una fugida del dret públic que tant molesta als gestors dels diners públics. De fer-se realitat, aquests gestors tindrien les portes obertes per aprofundir en una manera de gestió que allunya la sanitat del control democràtic i que deixa les mans lliures per a que coses com l’opacitat, les portes giratòries i els concursos a mida per a les empreses dels amics tinguin carta de naturalesa.
7 Agència de Qualitat i Avaluació Sanitària (AQAS)

Primeres signatures:

Josep Martí (CAPS)
Olga Quiroga Fernández (CAPS)
Carme Borrell (CAPS)
Angels Martínez Castells (Dempeus per la Salut Pública)
Sergi Raventós Panyella (Dempeus per la Salut Pública)
Vanessa Puig (Dempeus per la Salut Pública)
Antoni Barbarà Molina (Dempeus per la Salut Pública)
Gemma Tarafa (GREDS-EMCONET, UPF)
Joan Benach (GREDS-EMCONET,UPF)
Joan-Ramon Laporte (Fundació Institut Català de Farmacologia)
Montse Vergara (Dempeus per la Salut Pública)
Joan-Ramon Lladós (Dempeus per la Salut Pública)
Albano Dante-Fachin (Cafeambllet)
Marta Sibina (Cafeambllet)
José Aznar (advocat)
Luisa Blanco Delgado (advocada)
Matilde Barrabès (advocada)
Elena Alvarez (Dempeus per la Salut Pública)
José Alberto Moreira da Silva (Dempeus per la Salut Pública)
Alex Bosso Gaspar (UPF)
Maria Eugènia Sanchez Carreté (Dempeus per la Salut Pública)
Josep Cabayol (SICOM)
Frederic Pahisa (SICOM)
Siscu Baiges (SICOM)
Carmina Olivé (Dempeus per la Salut Pública)
Carlos García Vera (SICOM)
Carlos Collazos (SICOM)
Adela Castellanos (SICOM)
Jordi Escofet (SICOM)
Antonio Cera Rodríguez (Federació AA.VV de Montcada i Reixac. FAVMiR)

 
6 comentaris

Publicat per a 17 Juliol 2014 in Salut

 

Etiquetes: , , , , , , ,

 
%d bloggers like this: