RSS

Arxiu d'etiquetes: Antoni Castells

Antoni Castells i l’esgotament d’un cicle

antoni-castells.jpgAra que tothom està fent declaracions polítiques, no voldria que passessin sense més ni més les del conseller d’economia a l’Institut d’Estudis Catalans. Sempre he volgut deixar clar el meu respecte per Antoni Castells. Les seves paraules em refermen en el que penso d’ell: és, sobre tot, d’un home lùcid i honest… que a més en sap molt d’economia, tot i que en el seu discurs a l’IEC apenes va haver de recòrrer als seus coneixements professionals… L’esgotament de cicle al que es referia semblava més polític que econòmic (si es que són indestriables), i per tant crec que la conferència va acabar massa aviat: m’haguès agradat que aprofundís en les reformes que estima necessàries i analitzar amb ell si, entrant ja en economia, el que s’esgota és un “cicle basat en un determinat sistema”, o s’esgota aquest mateix sistema… i en les seves darreres revolades comet –i seguirà cometent, mentre duri– tots els estralls que pateix la immensa majoria de la població i que impliquen major duresa en les condicions de vida, però també comportaments execrables en política. És evident que un punt condiciona l’altre, i que tan imprescindible és que desapareixi el cinisme d’alguns polítics que fan més mal que be a les institucions, com que les reformes polítiques cap a la transparència, l’honestedat i una major participació i control de la ciutadania siguin absolutament inajornables per a una sortida a la crisi (econòmica i política) que no deixi entreveure la propera tot just a la cantonada.

De les paraules de Castells en deia l’Avui:

“Catalunya pateix una crisi econòmica però també una crisi política, provocada per l'”esgotament” d’un cicle, i una crisi de relacions amb Espanya. Aquest és el diagnòstic que ahir va exposar el conseller d’Economia, Antoni Castells, a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Com a reacció, va reclamar un “reformisme regeneracionista” basat en un lideratge fort, amb coratge, projecte i exemplaritat.

La crisi política a Catalunya la genera, segons l’anàlisi de Castells, l’“esgotament d’un cicle polític” que té a veure amb el sistema electoral, el funcionament dels partits i el funcionament de les institucions, com el Parlament. A tot plegat s’hi afegeixen els escàndols de corrupció política, davant els quals reclama evitar la tendència tant a “empastifar i estendre la porqueria per tot arreu” com “a tapar-ho tot”.

El conseller va alertar igualment de l’esgotament d’una etapa pel que fa a les relacions entre Catalunya i Espanya, cosa que està posant en perill els consensos bàsics de la Transició. A parer de Castells, existeix un distanciament de Catalunya respecte als afers de l’Estat espanyol però també una hostilitat a Espanya respecte a Catalunya que la negociació del finançament va fer evident. “Estic molt orgullós de la feina feta amb el finançament, però n’hem de treure lliçons. Això no pot tornar a passar”, va reblar.

La triple crisi descrita per Castells amenaça generar, a parer seu, el distanciament dels ciutadans en relació amb la política o bé l’aparició d’alternatives fora del sistema que abonin el terreny a opcions demagògiques i populistes.

Fins aquí el diagnòstic. A l’hora de plantejar sortides a aquesta situació, el dirigent socialista alerta contra la temptació de posar-ho tot “potes enlaire” i també contra la d’adoptar petits retocs de “maquillatge lampedusià”.

Per Castells, calen reformes polítiques, que requereixen un lideratge fort capaç de “crear unitat”. Aquest lideratge s’hauria de basar en el coratge per assumir decisions que poden resultar impopulars -“Quan es fa el que vol l’opinió pública no es fa el que cal”-, un projecte que es faci mereixedor del “sacrifici”, i l’exemplaritat necessària per guanyar credibilitat.”

 
Deixa un comentari

Publicat per a 5 Novembre 2009 in Ciutadania/Política

 

Etiquetes: , , , , ,

De pactos fiscales fallidos y declaraciones intempestivas

marioneta1.jpgPoco a poco van reaccionando –con cierta lentitud, pero con gran acierto– los blogs de compañeros y compañeras de IU a la “marcha atrás” del PSOE en política fiscal.

Kabila, piensa que ahora ya no caben más tapujos para declarar que“el PSOE es abiertamente de derechas” y Javier, de Moscas en la Sopa, compara lo que dura la alegría en casa del pobre con la duración de un telediario.

Entre otras aportaciones, Hugo Martínez Abarca habla de nuevo de famosas pinzas, pero no acierta a ver que si fue el propio Zapatero quien hizo los “cheques” fiscales y bajó la fiscalidad a los futbolistas, sería ahora incongruente que cumpliera el corto pacto con IU-ICV-euia.

Por mi parte, quiero destacar también las declaraciones de ayer mismo del secretario de estado de Hacienda (todavía en los minutos de la luna de miel de las “izquierdas”) en el sentido que no se puede disfrutar del nivel de bienestar de Suecia con los impuestos de Irlanda. Pero el problema es que, diga lo que diga cuando le toque hablar el secretario de estado de Hacienda, los que mandan de verdad no quieren, no les interesa un mejor estado del bienestar para todos que es de hecho incompatible con el reparto regresivo de rentas que el neoliberalismo propugna y la crisis agudiza. No pueden mejorar los derechos económicos y sociales para la mayoría porque implica menos ingresos para lujos indignantes, menos despilfarro del que atenta contra la sostenibilidad, y menos dinero negro con el que se nutren los paraísos fiscales que en los primeros días de la crisis Zapatero y Sarkozy querían eliminar y ahora han olvidado, convenientemente….

En Catalunya me ha defraudado profundamente Antoni Castells alineándose acompasadamente — con el sólo apoyo de su muleta(?)– a las tesis de reducción del gasto. Y a continuación me alegra felicitar la rápida reacción de los sindicatos.

Toda esa presión sobre las trabajadoras y trabajadores no se gestó ayer: por ejemplo, hace ya días que el ICAM viene mandando revisiones de bajas que convierte en altas laborales a pesar de no haber cambiado las condiciones de salud de las personas afectadas! Incluso pretenden acortar el tiempo de baja habitual después de intervenciones quirúrjicas sin que las analíticas demuestren la recuperación de las personas afectadas…. Y eso no es una anécdota más: se empieza presionando a las personas más débiles por su muchas veces nula capacidad de respuesta: pero así no se va ni al estado del bienestar, ni siquiera a poder mantener un pacto de izquierdas…

Porque vamos a ver, lo que puede ser, tiene lógica y puede ser y lo que no, ya sabemos que es imposible… Un pacto fiscal con IU-ICV-euia significaba mucho más que los pasos de gallina ciega que se dan en las medidas contra la crisis: significaba un giro de clase en las políticas económicas.. y eso es demasiado para un PSOE rendido desde hace demasiado tiempo al poder económico real de este país (ya desde sus inicios en el poder, allá por los ochenta del siglo pasado, cuando dejó de pedir la nacionalización de la Banca para declarar que en España cualquiera podía hacerse rico… ¿recuerdan? mientras la reconversión industrial acompañaba altísimas tasas de paro con pérdidas considerables de poder adquisitivo de los salarios).

Volviendo a Catalunya, creo imprescindible pedir explicaciones muy detalladas al ministro Castells, porque sus declaraciones de ayer no parecían las de alguien que forma parte de un gobierno plural y progresista.... Pero es que declaraciones como las suyas, o “coitos interruptus” como los que se dieron en política fiscal, serían mucho menos opacos si alguien se atreviese a correr el telón del poder político para ver quién maneja las marionetas…

 

Etiquetes: , , , ,

Tristes obvietats

balco-generalitat.jpgAquests dies es repeteixen en el món polític tot un reguitzell d’obvietats que inicia el president Montilla amb el recurs a la dita popular de “quien bien te quiere…” que més d’un periodista de renom i persones dedicades des de fa molts anys a la política consideren “inaugurals” d’una nova era de relacions entre PSC i PSOE. Si les paraules de Montilla –que per a mi haurien de ser sobreres— eren de fet tan “trencadores” seria més interessant explicar (i si cal, justificar) que un President de Govern de l’Estat pesi més per als polítics catalans que els interessos de la immensa majoria de les persones que viuen i treballen a Catalunya –i que al meu parer són nació, i tenen dret a decidir el seu destí. El malentès no pot haver-se iniciat quan Rodríguez Zapatero –quan encara el President de Govern era José M. Aznar– fou objecte d’un acte de companyonia, amistat i cortesia en ser convidat a saludar des del balcó de la Generalitat el dia de la presa de possessió del president Maragall. El balcó de la Plaça St. Jaume no és la talaia del Tibidabo des d’on la llegenda diu que el diable sol oferir territori català, ni el president Maragall cap dimoni escuat, –encara que no seria estrany que comencés ja aleshores a pagar els plats trencats d’un Estatut que segueix produint tristes obvietats.

La darrera: que el conseller Castells –en la trista situació d’haver de cercar l’ajut del seu homòleg del País Valencià— hagi de retreure a Solbes no complir en els terminis de negocació del 9 d’agost, ni tenir present l’augment de la població i el sobrecost en serveis públics que representa… Que una persona de tanta solvència com el vice-president hagi omès els nous valors en el nombre d’habitants sembla una deixadesa incomprensible si tenim en compte que el pes de la població és una variable fonamental i òbvia de còmput des de que es va crear el “Fondo de Compensación Interterritorial.”.

Nova obvietat: l’Estatut es va votar i aprovar pel poble i el Parlament de Catalunya i es va aprovar també a les Cortes. A més d’obvi, és molt trist i cansat haver de recordar que a tots i totes obliga. El problema, vist des del govern de l’Estat, és que per a Catalunya és un dret i pel que sembla, per a Solbes i companyia, tant sols un deure, i massa penós de complir. Però atenció perquè el que s’està fent des de la vice-presidència del Govern és més greu que el que potser farà el Tribunal Constitucional… La darrera de les obvietats que cal reconèixer és que deixar Catalunya sense el finançament que fa possibles les polítiques pactades a l’Estatut és convertir, de fet i de manera especial en temps de crisi, l’Estatut de Catalunya en paper mullat.

 
1 comentari

Publicat per a 24 Juliol 2008 in Ciutadania/Política

 

Etiquetes: , , , , , ,

 
%d bloggers like this: