RSS

Arxiu d'etiquetes: Assemblea de Catalunya

Un 10 de juliol amb el PSUC que vaig conèixer

manifestació 77 Barcelona

El que escric és una reflexió de qui va viure la manifestació del 77 (la de la foto de dalt) i que, sense esperar massa res de l’España que et gela el cor, sí que espera de les esquerres i de la gent que pensa i raona per tota la pell de brau. Ho escric des de la satisfacció d’haver participat en la manifestació del dissabte, colze a colze, amb tants ciutadans i ciutadanes de Catalunya que varen sortir al carrer a demostrar que tenien ganes de prendre el futur en les seves mans, que volen decidir, que no volen que ningú decideixi per ells o elles, i esperen que ningú (o uns pocs, siguin d’on siguin, i parlin l’idioma que parlin) decideixin per totes i tots.

La manifestació del 10 de juliol amb el PSUC que jo havia conegut, el de l’Assemblea de Catalunya i l’hegemonia innegable entre les esquerres, hauria tingut tantas banderes catalanes com aquesta, però potser algunes banderes independentistes menys –tot i que a mi no em varen semblar masses– però sí s’hi haurien vist algunes ikurriñes, i banderes d’Andalusia i galegas, i d’Extremadura, i d’Astúries… i totes les que no menciono de gent que viu i treballa a Catalunya que no haurien tingut cap por a ser mal vista o escridassada perquè també tenen la senyera al cor tot i recordant els seus orígens, i els estimen, i n’estan orgullosos. I ara, a diferència del 77, hi hauria hagut també alguna bandera de Rumania, i de Gàmbia i del Marroc, que hi cabien perfectament entre les senyeres, com sempre ha estat, o hauria d’haver estat, o hauria de ser.

I hi haurien banderes vermelles, perquè hi havia rojos i rojes internacionalistes a la manifestació, però cap bandera que ho fes palès, i banderes republicanes per unir gent que estava al Passeig de Gràcia amb gent que s’ho mirava per la televisió a Madrid o a Mèxic, o que desprès es miraria les fotografies des de qualsevol altre racó del món.

Aquesta era, al meu entendre, la proposta del PSUC del 77 als ciutadans i ciutadanes de Catalunya que hem perdut el 2010: una proposta més rica en lemes… fins i tot més participativa. Omnium Cultural, amb tota l’estimació que li tinc a l’amiga Muriel Casals, no és l’Assemblea de Catalunya… I tot i així, el meu reconeixement i agraïment, perquè sort n’hi ha hagut!

I tot això no ho dic ni amb recança, ni nostalgia, ni bescantant de cap manera la magnífica realitat del 10 de juliol. Ho dic perquè potser cal que les esquerres reflexionem, perquè cal saber i tenir present la història –però no per erudició llibresca, sinò per aprendre’n de les lliçons que ens dóna.

Perquè, en definitiva, a mi em sembla més aprop de fer realitat el “nosaltres decidim” en tants d’aspectes econòmics i socials i amb tota la riquesa de la pluralitat de la primera persona del plural, un escenari on es vegi ben evident que Catalunya és terra de participació real i d’igualtat, és terra en la seva majoria oberta i integradora, i on la ciutadania compta i es fa sentir en català i en tots els seus accents, i les esquerres no sols hi són, sinò que es fan visibles, aporten el millor que tenen i les representa, i també decideixen.

 
14 comentaris

Publicat per a 12 Juliol 2010 in Ciutadania/Política

 

Etiquetes: , , , ,

De pactes, crisi, sentiment nacional i unitat d’esquerres

Pi de les tres branques

Tota la discussió que hi està havent sobre crisi i pactes (en els matins de TV3 fins i tot es pregunta, sense cap innocència, si avorreixen) em fa pensar unes quantes coses que enumero tot seguit:

1.- Les majories absolutes són dolentes per la democràcia, però els partits majoritaris no deixen de procurar-les. Tendir a un sistema bipartidista com el dels Estats Units assegura la professionalització de la política i la desatenció creixent dels problemes reals de la gent. Però els grans partits fan campanya pel bipartidisme, i això implica no donar arguments per entendre els pactes posteriors. Per crear una democràcia més rica, amb més veus representades, caldria assegurar governs plurals fins i tot en majories absolutes quan les ideologies són properes, i no estic dient res que no s’hagi vist : l’alcalde Maragall va fer-ho a Barcelona en una situació semblant. Les coalicions no haurien de ser una solució per governar amb tranquil•litat, sinó una cultura de diàleg permanent.

2.- Els partits haurien d’explicar en campanya amb qui volen pactar, i tant si són grans com no tant : aquesta claredat va afavorir a les eleccions al Parlament de Catalunya la coalició ICV-EUiA. En canvi, no fer-ho ha perjudicat per dues vegades ERC, encara que en un primer moment no es traduís en pèrdua de vots: ara, la seva crisi té arrels en l’anterior campanya, i en l’ambigüitat d’un concepte que s’utilitza, l’equidistància, que s’assembla massa a un dubte no resolt entre afavorir CiU o afavorir les forces d’esquerra en la seva pluralitat (i on, dissortadament, el PSC-PSOE confon massa vegades les seves opcions amb el consens).

3.- És difícil, per no dir impossible, trobar o crear de bell nou, des de les esquerres, un equilibri entre sentiment nacional i sentit de classe. Crec que ajuda a entendre el que vull dir haver viscut l’Assemblea de Catalunya i com es va resoldre, de manera gairebé espontània, aquesta qüestió. Els “nous catalans” varen aixecar amb igual força la bandera catalana i la bandera roja, i era a les fàbriques on més impressió feia sentir el crit de “llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. En el primer 1 de maig de la democràcia els drets nacionals i les reivindicacions obreres eren la mateixa cosa. I sé que la història no s’ha de repetir, però tampoc es pot oblidar ni trair.

4.- Altres coses d’ordre menor: la condició que vol posar CiU de que governi la llista més votada ni tant sols aquesta coalició la respecta, però a més no satisfà, al contrari del que s’argumenta, més voluntats de la població. Tampoc la sortida que es dona d’obligar a coalicions més amples. Quan hi ha majories plurals d’esquerra no hi ha en democràcia cap argument per exigir que sensibilitats polítiques diferents es presentin sota unes mateixes sigles: en canvi, hi ha un munt d’arguments, entre ells el de que més gent es senti representada en el nou govern, per arribar a un programa comú .

5.- Benvinguda la discussió política, si pot ser amb serenor, perquè enraonar vol dir donar raons, i el pitjor que pot haver-hi en política és que ens abstinguem fins i tot del necessari diàleg. Però no hauria de perillar la unitat de les esquerres perque crec que hem de posar per davant la política contra la precarietat i els accidents laborals, l’habitatge social, millorar el sistema de salut per exemple fent que malalties que no hi són prou ben tractades siguin ben ateses, i prendre mesures més actives contra la violència de gènere, i l’acolliment i drets de les persones immigrades, sense eufemismes i tenint en compte les necessitats específiques de les dones immigrades. En aquest sentit, darrerament s’ha iniciat a Europa una discussió molt interessant sobre el paper de les religions i les condicions de les dones, on s’hi inclou les invisibilitats obligades en el vestir, les mutilacions, la “conformitat” als papers tradicionals que allunyen de qualsevol empoderament… En aquest sentit, no veig en millors mans l’Institut Català de les Dones, però tampoc la Conselleria de Treball… (i fins i tot el senyor Bru de Sala reconeix avui els mèrits del conseller Saura!!!)

 
5 comentaris

Publicat per a 4 Juny 2007 in Ciutadania/Política

 

Etiquetes: , , , , ,

 
%d bloggers like this: