RSS

Arxiu d'etiquetes: Baltasar Garzón

Jo tampoc respecto, ni acato, ni accepto

monsjuizcopy1.JPG

Monsaraz (Portugal):  pintura al fresc sobre el Bon jutge i el Mal jutge

Estem retrocedint desenes d’anys en la vida democràtica, en els drets de treballadores i treballadors, en polítiques de convivència i de benestar. No és casual que totes aquestes pèrdues vagin tan unides. Es tracta d’un atac “amb totes les de la llei” a les normes democràtiques de convivència, una ofensiva fatxenda contra el poc que quedava a l’Estat Espanyol d’un estat de dret que pretenia assemblar-se a la mínima (i espanyola) expressió d’un Estat de Benestar keynesià… Estan acabant amb tot el que era pacte, dignitat, convivència.

No es pot deslligar la suspensió de Garzón de les imposicions neoliberals de les que es va fer missatger Obama, de les mesures polítiques en que es tradueixen contra els més febles de la societat i que proposa  Rodríguez Zapatero, ni de la prepotència amb la que trepitjen els nostres drets i la gent més feble els neo-feixistes que estan creixent entre nosaltres, ja visquin a Vic o a Badalona o tinguin negocis a Seseña. Qui no relacioni totes les dades no entendrà rès, i no estarà preparat pel que s’ens acosta. Perquè no cal tenir cap bola de vidre per entendre que venen temps molt difícils per viure i conviure.

José Saramago  ens avisa de que “las campanas, después del repique a gloria que harán los falangistas, los implicados en el caso Gürtel, los narcotraficantes, los terroristas y los nostálgicos de las dictaduras, volverán a sonar a muerto, porque la justicia y el estado de derecho no han avanzado, no han ganado en claridad, y quien no avanza, retrocede”.

manifestacion_apoyo_juez_garzon_madrid5.jpg Inés Sabanés explica la concentració d’ahir de suport a Garzón en la que familiars de víctimes i de desapareguts del franquisme observen amb incredulitat com sortia de l’Audiència, suspès de funcions, qui havia intentat fer sentir la seva veu… i amb ell sortien derrotades les reivindicacions de tants i tants anys de les víctimes.

En paraules de nou de Saramago, les campanes “Tocarán a muerto, sí, pero millones de personas saben señalar el cadáver, que no es el de Garzón, esclarecido, respetado y querido en todo el mundo, sino de quienes, con todo tipo de argucias, no quieren una sociedad con memoria, sana, libre y valiente” (…) “El destino del juez Baltasar Garzón está en las manos del pueblo español, no de los malos jueces que un anónimo pintor portugués retrató en el siglo XV”.

Jo també em sumo a les manifestacions de Saramago, d’Inés Sabanés i de  Gaspar Llamazares que es declaren en rebeldia i es neguen a acceptar que el que està passant mereixi el nom de Justícia. Em sento tan indignada com Gaspar Llamazares, tan entristida com José Saramago, i em poso dempeus, amb Inés Sabanés, en una concentració permanent, majúscula, racional, plena de raó i molt lúcida dels que cada vegada som més…   Jo tampoc comparteixo, ni respecto, ni acato, ni obeiexo…

jose_saramago01.jpg

Llegir també: “José Saramago: Ni leyes, ni justicia”.

 
10 comentaris

Publicat per a 15 Mai 2010 in Ciutadania/Política

 

Etiquetes: , , , ,

Una crida a la despolitització de la justícia: en defensa de Carlos Jiménez Villarejo

jose-maria-mena.jpg

Avui en El Periodico, podeu llegir “Criticar no és ofendre” un excel.lent article d’opinió de l’ex-fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, José María Mena que recorda al poder judicial que “criticar no és ofendre”… una frase que hauria de ser òbvia però que les “autoritats” d’aquest Estat nostre obliguen a repetir massa sovint, i una recomanació vàlida per a totes les persones, institucions i partits que quan no se’ls hi aplaudeix el que fan i diuen, posen de manifest que tenen la pell massa prima. Tota aquesta gent que es creu tant important mai ha aprés a entomar les crítiques…. però de fet és força lògic, perquè la intolerància exagerada, la mediocritat i la manca de qualsevol bri de sentit de l’humor ajuden a definir els trets característics del franquisme i els seus hereus.

Coincideixo plenament amb  José Maria Mena que l’acte de la Complutense ha estat una gran coartada per al PP, per portar a escena el que Mena qualifica “d’estudiat escàndol”. Mancats de qualsevol política d’oposició homologable amb les democràcies més avançades (s’els hi estan veient les vergonyes d’un ADN franquista mal paït arreu del món) es nodreixen de crítiques tant desafortunades com la de la Cospedal sobre la deriva “chavista” de la política de ZP (!) (una frase que si es pronuncia davant un públic intel.ligent fins i tot arrancaria xiulets en el Club de la Comedia).

En qualsevol cas, tornant a l’acte de la Complutense que ha obert la caixa dels trons del PP (i l’ha descavalcat d’un centrisme que mai s’havia cregut) ens dóna Jose María Mena uns criteris sobre la llibertat d’expressió que provenen (quina ironia!) dels mateixos Tribunal Suprem i Tribunal Constitucional, i que són:

“1. En l’exercici del dret a la llibertat d’expressió la Constitució no veda l’ús d’expressions feridores, molestes o desagradables. N’estan excloses les obertament vexatòries que, al marge de la seva veracitat o inveracitat, siguin ofensives i resultin impertinents per expressar les opinions de què es tracti. (Per tant, podem concloure, si les paraules feridores són imprescindibles per a l’expressió que es desitja exposar lliurement, que tals paraules són lícites encara que ofenguin).
2. Els límits permissibles a la crítica són més amplis si aquesta es refereix a persones que, per dedicar-se a activitats públiques, estan exposades a un control més rigorós de les seves activitats. En un sistema inspirat en valors democràtics la subjecció a aquesta crítica és inseparable de tot càrrec de rellevància pública. (Per tant, podem concloure que el Tribunal Suprem i el Consell General del Poder Judicial haurien de suportar, impertorbables, les crítiques ciutadanes).
3. La llibertat d’expressió s’amplia de manera sensible quan versa sobre institucions, donat que aquestes no gaudeixen d’aquest atribut exclusiu de la persona que és l’honor. (Per tant, podem concloure que si l’expressió feridora no es refereix a la vida privada de la persona, sinó a la seva actuació oficial, pública, està emparada per la llibertat d’expressió).
4. No es pot definir el que és obertament ofensiu al marge per complet de les circumstàncies i del context en què es desenvolupa la conducta expressiva. (Per tant, podem concloure que el que s’hagi dit en el marc d’un acte públic, multitudinari, en una universitat, s’haurà de valorar a la llum del context divulgatiu i crític propi d’aquest marc.)”

I una vega establerts els criteris, Mena els aplica al que va dir Carlos Jiménez Villarejo. Per exemple,  que fins al 1976 els tribunals van ser còmplices de les tortures, ja que mai es van atrevir a obrir causa penal per aquells delictes. I afegeix: “No es va dir res incert. I jo diré més. Quan  va iniciar actuacions per perseguir unes tortures policials a Barcelona, va resultar expedientat, sancionat i traslladat forçosament lluny d’aquesta ciutat.”

I continua: “Es va dir que els òrgans judicials que han incoat causa penal contra Garzón s’han constituït objectivament en instruments del feixisme. La frase és realment feridora. Però ni és, objectivament, inveraç, ni és prescindible, per al concepte que es desitjava exposar.  És un fet objectiu que, en contra del criteri de la fiscalia, que està absent en aquestes acusacions, el magistrat instructor és l’única via o instrument processal de què se serveixen els acusadors, que són els representants de Mans Netes i Falange Española, l’adjectivació dels quals com a feixistes no és forassenyada. Això equival a constituir-se, objectivament, en instrument d’aquesta gent.”

I Mena acaba explicant-nos que amb aquests  processos oberts contra el jutge Garzón (que ell considera reprovables) “s’està criminalitzant la independència judicial, en contra de la fiscalia, perquè es persegueix penalment una determinada interpretació de les lleis, que permetia investigar crims i descobrir enterraments il·legals, criminals.
Era una interpretació legal compatible amb el dret internacional, vàlida per a altres magistrats de la mateixa categoria i rang i per a altres juristes. Havia estat consentida pel Tribunal Suprem quan es va utilitzar contra dictadors llatinoamericans. Aquesta afirmació precisa de criminalització de la independència judicial és, possiblement, la més greu de totes, encara que no sembli la més feridora.”

I si finalment avui reprodueixo en el bloc aquests savis comentaris de José María Mena es perquè no puc estar més d’acord amb les paraules que conclou el seu article i que entenc també com un al.legat per la despolitització de la justícia que ha acabat convertint els Tribunals (Constitucional inclós) en una espècie de teatre de titelles tronat i que ja no engalipa ni a la canalla. Diu Mena:

“El poder judicial hauria d’aprendre a suportar les crítiques, amb la mateixa actitud democràtica que exigeix a les altres institucions del poder executiu, i del poder legislatiu, i hauria de baixar de pedestals distanciadors i apartar-se de mals companys de viatge, experts a fingir escàndols interessats.”

 
2 comentaris

Publicat per a 18 Abril 2010 in Ciutadania/Política

 

Etiquetes: , , ,

Discurso de Jiménez Villarejo en defensa del juez Garzón

Despues de oír las palabras de ex-Fiscal anti-corrupción Carlos Jiménez Villarejo, puedes solidarizarte con él en este grupo de Facebook. Los administradores del grupo, Inés Sabanés y Ricardo Royo,  dicen:

jimenez-villarejo.jpg“El PP señala, Manos Limpias apuñala. Un día, Cospedal dice que celebrar un acto en apoyo al juez Baltasar Garzón es una algarada antidemocrática, y al día siguiente el sindicato ultraderechista Manos Limpias -con gran predicamento entre algunos magistrados considerados progresistas del Tribunal Supremo, presenta una denuncia contra Carlos Berzosa, Rector de la Universidad Complutense en cuya Facultad de Medicina tuvo lugar el acto, y Carlos Jiménes Villarejo, uno de los oradores que intervinieron en el mismo.

Además, Manos Limpias asegura que el acto celebrado en la Complutense fue ilegal, y que “supuso un ataque y subversión del sistema democrático español” y una incitación al golpismo”.

Nosotros y nosotras no sólo estuvimos en dicho acto, sino que aplaudimos a rabiar las intervenciones de ambos oradores, y por ello, queremos que el sindicato ultraderechista nos denuncie también.”

 
5 comentaris

Publicat per a 14 Abril 2010 in Ciutadania/Política

 

Etiquetes: ,

José Saramago: Ni leyes ni justicia

monsjuizcopy1.JPG

En la Tribuna de hoy en El Pais:

En Portugal, en la aldea medieval de Monsaraz, hay un fresco alegórico de finales del siglo XV que representa al Buen Juez y al Mal Juez, el primero con una expresión grave y digna en el rostro y sosteniendo en la mano la recta vara de la justicia, el segundo con dos caras y la vara de la justicia quebrada. Por no se sabe qué razones, estas pinturas estuvieron escondidas tras un tabique de ladrillos durante siglos y sólo en 1958 pudieron ver la luz del día y ser apreciadas por los amantes del arte y de la justicia. De la justicia, digo bien, porque la lección cívica que esas antiguas figuras nos transmiten es clara e ilustrativa. Hay jueces buenos y justos a quienes se agradece que existan; hay otros que, proclamándose a sí mismos justos, de buenos tienen poco, y, finalmente, además de injustos, no son, dicho con otras palabras, a la luz de los más simples criterios éticos, buena gente. Nunca hubo una edad de oro para la justicia.

Hoy, ni oro, ni plata, vivimos en tiempos de plomo. Que lo diga el juez Baltasar Garzón que, víctima del despecho de algunos de sus pares demasiado complacientes con el fascismo que perdura tras el nombre de la Falange Española y de sus acólitos, vive bajo la amenaza de una inhabilitación de entre doce y dieciséis años que liquidaría definitivamente su carrera de magistrado. El mismo Garzón que, no siendo deportista de élite, no siendo ciclista ni futbolista o tenista, hizo universalmente conocido y respetado el nombre de España. El mismo Garzón que hizo nacer en la conciencia de los españoles la necesidad de una Ley de la Memoria Histórica y que, a su abrigo, pretendió investigar no sólo los crímenes del franquismo sino los de las otras partes del conflicto. El mismo corajoso y honesto Baltasar Garzón que se atrevió a procesar a Pinochet, dándole a la justicia de países como Argentina y Chile un ejemplo de dignidad que luego sería continuado. Se invoca en España la Ley de Amnistía para justificar la persecución a Garzón pero, según mi opinión de ciudadano común, la Ley de Amnistía fue una manera hipócrita de intentar pasar página, equiparando a las víctimas con sus verdugos, en nombre de un igualmente hipócrita perdón general. Pero la página, al contrario de lo que piensan los enemigos de Baltasar Garzón, no se dejará pasar. Faltando Baltasar Garzón, suponiendo que se llegue a ese punto, será la conciencia de la parte más sana de la sociedad española la que exigirá la revocación de la Ley de Amnistía y que prosigan las investigaciones que permitirán poner la verdad en el lugar donde estaba faltando. No con leyes que son viciosamente despreciadas y mal interpretadas, no con una justicia que es ofendida todos los días. El destino del juez Baltasar Garzón está en las manos del pueblo español, no de los malos jueces que un anónimo pintor portugués retrató en el siglo XV.

 
7 comentaris

Publicat per a 13 febrer 2010 in Ciutadania/Política

 

Etiquetes: , ,

 
%d bloggers like this: