RSS

Arxiu d'etiquetes: Banco de España

The Economist, MAFO… i Dubai

080625-el-roto-sindicats.png

Coincidències diàries, que no paren. Fa un parell de dies va ser de nou el Governador del Banc d’Espanya, Miguel Angel Fernandez Ordoñez (MAFO pels enterats) qui repetia (ho va fent habitualment, com un rite gairebé religiós) que a Espanya s’ha de flexibilitzar el mercat laboral (vol dir: fer més fàcil i barat l’acomiadament i baixar sous i salaris).

I ahir  la revista británica “The Economist”  ens volia fer por, dient que España és “el nou germanet pobre d’Europa”, perquè els efectes de la crisi en el mercat de treball són més intensos que enlloc i calen, doncs, que s’emprenguin en el món laboral “reformes radicals”.

MAFO i “The Economist” segueixen les consignes, i no s’adonen ni es volen adonar que la crisi econòmica financera i internacional es deu també, pel que fa al cantó de la demanda, a que la pèrdua de drets i capacitat negociadora de la classe obrera i els seus sindicats que s’ha traduit en una insuficient capacitat adquisitiva de la majoria de la població (és a dir, que els sous no han crescut en els darrers 20 anys com la producció i els beneficis i les famílies no arriben a poder comprar de manera solvent  tot el que aquest sistema produeix, malgrat l’augment de la població assalariada). Però la recepta de MAFO i The Economist és que augmenti la precarietat de les condicions laborals i la inseguretat a la feina. Ens venen a dir, en un deliri neoliberal que no s’ajusta a cap realitat: si  l’atur a Espanya ha arribat al 19%, la segona taxa més alta de la U.E. desprès de Letònia,  el que cal és empitjorar encara més la situació de les persones que tenen feina…

I quin és el motiu que els fa dir el que diuen? I per què s’haurien de seguir els seus consells, que ja s’han demostrat tantes vegades equivocats?  Perquè qui encara té una feina, de la qualitat que sigui,  no s’atreveixi a protestar tot i que empitjorin les condicions de seguretat, les jornades es saltin tots els convenis i els salaris no siguin dignes i no creixin –ni de bon troç– al mateix ritme que els beneficis privats?

“The Economist” parla també encara de que no hem superat  la bombolla immobiliària del 2007, i fa bé, perquè és un gran desajust complex i profund –amb implicacions de corrupció i mala gestió dels cabdals públics– que no permet que l’economia espanyola es recuperi  com ho han fet d’altres… però caldria analitzar el model en el seu conjunt i veure que quan el sistema per al que es vol la recuperació representa uns peus de fang perillosament inestables, més valdria seguir amb les idees de revisió en profunditat que varen caracteritzar les primeres reaccions de polítics i autoritats econòmiques incloses, davant la crisi.  Reaccions que poc a poc han anat reculant en el temps, engroguint en les pàgines dels diaris, per guanyar de nou protagonisme el model d’explotació que arriba als seus límits.

dubai.jpegL’enfonsament de l’economia de Dubai ens hauria de fer veure que la crisi internacional no ha acabat, i que el capitalisme va nu… Les conseqüències per a l’economia mundial tornaran a crear pànic… Però hi ha qui (com The Economist  i el governador del Banc d’Espanya), vol encara salvar el capitalisme a costa de les condicions salarials i laborals dels treballadors i treballadores. I no s’adonen que fenòmens massa estesos com els de “la feminització de la pobresa”, els”treballadors pobres”, i l’increment d’ajudes demanades per part de massa famíles per poder menjar alguna cosa cada dia, vol dir que l’explotació ja està arribant a la seva fi… que no n’hi ha més…. No s’adonen que la llimona no té més suc, i la vaca està seca. Que ja hi ha massa gent al món que mor de desnutrició. Que no podem seguir tolerant que se’ns prengui lo públic perquè les empreses més importants segueixin presentant beneficis i poder gaudir d’una comptabilitat B (la real) d’escàndol, amb tot el botí arrabassat a l’estil de les velles pirataries i els temps d’esclavatge….  I que o repartim millor la renda i la riquesa, regulem a fons i fem callar als poca vergonyes que volen seguir enganyant-nos, o comencem a canviar de model econòmic… i amb una certa urgència.

 
5 comentaris

Publicat per a 27 Novembre 2009 in Economia crítica

 

Etiquetes: , , , , , , , ,

El FROB, o la cara econòmica real del PSC-PSOE

zapateroyrajoy.jpg

Mentre a Catalunya estem pendents de si es dona llum verda o no a la darrera proposta de financiació, s’ha aprovat el Fondo de Reestructuración de Ordenación Bancaria amb el suport conjunt del PP i del PSOE (PSC inclòs). Hi ha qui tem, amb cert fonament, que aquesta confluència d’interessos econòmics dels poderosos continuï en una reforma laboral que satisfaci les reiterades peticions de la Patronal en “flexiexplotació” i acomiadament més fàcil i barat.

El secretari federal d’Economía i Treball d’Izquierda Unida, José Antonio García Rubio, ha explicat que “la convalidació del FROB significa que el Govern prefereix destinar els recursos públics limitats a ajudar als bancs, però nega un suport significatiu als centenars de milers de treballadors i treballadores que ja han esgotat la prestació per atur. A més de les persones en atur, qui necessita avui liquiditat per a seguir fent la seva feina i mantenir l’ocupació no són els bancs, sinó els petits empresaris i els autònoms”.

Aquest Fons posa en mans de bancs i caixes 9.000 milions d’euros, que podrien arribar a 90.000 milions, és a dir, pràcticament un 10% del PIB, sense contrapartides. En aquest cas, a ningú sembla preocupar-li el Pacte d’Estabilitat i Creixement amb les limitacions que imposa sobre el dèficit i el deute –potser perquè el FROB és també una amenaça de privatització per a les caixes d’estalvi en concedir drets polítics a les quotes participatives.

Amb el FROB es concedeix al Banco de España (cada vegada més liberal a les ordres de Miguel Angel Fernández Ordoñez que pretén no sols regular qüestions monetàries sinò les rendes salarials a la baixa) un poder que fins ara no havia tingut sobre les Caixes. Per part d’analistes de solvència es tem, molt fonamentadament, que les Caixes puguin ara ser més fàcilment privatitzades i perdin la seva qualitat d’instrument de desenvolupament regional des de l’acció i decisió pública.

De fet, l’aprovació del FROB segueix la línea política i econòmica habitual del PSOE que en qüestions econòmiques no s’aparta significativament dels interessos dels poderosos, afegint, en aquest cas, un fort agreujant centralista. En canvi, els poders econòmic, judicial i eclesiàstic posen tots els impediments que poden a que el PSOE pugui desenvolupar la seva “altra” línea més socialdemòcrata en l’extensió dels drets de ciutadania… A l’hora de fer balanç polític, sembla evident que tant Rodríguez Zapatero com el PSOE i el PSC haurien d’adonar-se que tanta concessió econòmica que fa més rics als rics i deixa sense empar (ni mitjans de subsistència) als que més pateixen la crisi, no pot compensar ni tan sols a un govern que es proclami tèbiament d’esquerres, o socialdemòcrata, o de la ja força periclitada “tercera via” .

Han parlat també (i molt encertadament) del tema els companys: RHortaleza a cerosalaizquierda
i RGAlmazán a Kabila

 
3 comentaris

Publicat per a 10 Juliol 2009 in Economia crítica

 

Etiquetes: , , , ,

Diez grandes familias y 20 empresas

denunciasporvivienda-blogspot-com-elroto-intereses1.jpg

Juan Torres López, miembro del Consejo Científico de ATTAC España ha publicado un artículo en Sistema Digital del que me parece especialmente oportuno reproducir los primeros párrafos.

Bajo el título de “Trichet, MAFO y los demás ¿hasta cuándo?”, Torres López nos dice que “Un estudio de Consultores de Gobierno Corporativo (CGC) señalaba que a finales de 2006 diez familias y una veintena de empresarios (la mayoría de las cuales se enriquecieron o consolidaron su riqueza durante el franquismo) tenían en esa fecha bajo su control a 19 de las 35 mayores empresas cotizadas en España y eran propietarios del 20,14% de su capital. Según el profesor Iago Santos, una pequeña elite que representa el 0,0035% de la población española controla recursos que equivalen al 80,5% del PIB. Un control que no sólo le permite tener las retribuciones más altas de Europa como miembros de los consejos de administración sino también, y sobre todo, influir muy directa y decisivamente en las decisiones gubernamentales que les afectan.

Esas personas y grupos tienen muy claro lo que desean y por lo que deben luchar en cada momento y mucho más ahora que hay que hacer frente a una crisis que en gran medida han provocado ellos mismos.

Ahora tratan de presionar al máximo para lograr tres grandes objetivos. El primero, establecer reformas en la legislación laboral que les den más libertad, que les permitan reducir costes y que debiliten aún más a los trabajadores a la hora de defender sus derechos laborales. El segundo, avanzar, o incluso llegar a establecer si tienen fuerza suficiente, un sistema de capitalización privado que sustituya al actual modelo de reparto de las pensiones públicas. Y, finalmente, disminuir genéricamente la capacidad de maniobra de los gobiernos para seguir desplazando el poder de decisión sobre cuestiones económicas hacia espacios e instituciones no representativas en las que lógicamente pueden influir más cómoda y eficazmente.

Para defender esa estrategia tienen medios de comunicación, periodistas, organizaciones sociales y empresariales, profesores, economistas y políticos que constantemente se encargan de propagar las ideas que les interesa poner en práctica y entre los que ocupan una posición privilegiada los directivos de los bancos centrales con sus gobernadores al frente.

El papel de estos últimos es fundamental porque, gracias precisamente a ese poder mediático, tienen fama de autoridades objetivas e independientes, lo que les permite defender esas mismas propuestas ante la población como si fueran sabios y neutrales portadores de las ideas objetivas y científicas que sin duda conviene aplicar al conjunto de la sociedad.

Lo hemos visto claramente en los últimos meses y lo seguiremos viendo de forma cada vez más evidente en el futuro próximo: el gobernador del Banco Central Europeo, Jean-Claude Trichet, y el de España, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, reclaman constantemente esas tres medidas centrándose en los últimos días de forma coincidente en la reforma laboral.

Frente a la prepotencia con la que se dirigen a los ciudadanos, es necesario que éstos sepan que las propuestas que hacen los gobernadores son el resultado de sus posiciones ideológicas y no de verdades científicas que puedan considerarse, como ellos las presentan, inexorables o indiscutibles.

(…) Los bancos centrales, como el Fondo Monetario Internacional o el Banco Mundial, se han consolidado como instrumentos al servicio de los grandes poderes económicos y financieros en donde se coopta a sus profesionales con criterios ideológicos y en donde se ha marginado y se margina hasta la extenuación a quienes no suscriben los postulados liberales. Y es necesario que sepan, además, que esa ideología liberal de la que parten sus proposiciones es especialmente irrealista y errónea.

(…) El Banco Central Europeo y los bancos centrales nacionales deberían haber tomado medidas para evitar la insolvencia generalizada a la que dado lugar el irresponsable comportamiento de los bancos y no lo hicieron. Deberían haber previsto la crisis que iba a provocar la ingente acumulación de riesgo y no lo hicieron, actuaron tarde y el sistema financiero ha paralizado la economía real sin que hayan sido capaces de evitarlo.

Deberían haber adoptado medidas en España para que el dinero de los bancos no se dedicara a financiar una burbuja inmobiliaria y miraron a otro lado. Y ahora, en lugar, de hacer frente con decisión a las reformas financieras que pudieran impedir en el futuro que los banqueros vuelvan a llevar a la ruina a la economía, se dedican a proponer reformas laborales o del sistema de pensiones que, en realidad, sólo podrían conseguir que los grupos privilegiados disfruten de mayores beneficios.

Los ciudadanos tienen que saber que las propuestas ideologizadas del gobernador del Banco de España no le convienen a la inmensa mayoría de la población y que, además, no inciden en los verdaderos problemas de la economía española. Los problemas del mercado de trabajo español, que crea mucho empleo en épocas de crecimiento pero tan precario que enseguida lo destruye cuando se ralentiza el crecimiento, no se resuelven disminuyendo los salarios, eliminando derechos laborales o aumentando el poder de negociación de las empresas. Así, como proponen los grupos oligárquicos de los que actúa como vocero el gobernador, lo que se logra es consolidar un modelo de competitividad basada en la mano de obra barata que está condenado al fracaso, no sólo porque nos empobrece cada vez más sino porque siempre habrá otro países que pueda situarse por debajo de nuestros niveles salariales.” (…)

Para leer más: www.juantorreslopez.com

Ah, y por cierto, las familias y los empresarios que eran también propietarios del 20,14% del capital de las empresas del Ibex-35 antes de que estallara la crisis, y según el estudio de Consultores de Gobierno Corporativo (CGC), son:

Familias Botín, Lara, Entrecanales, Del Pino, Polanco, March, Ortega y Nozaleda; las hermanas Koplowitz y los primos Alberto Cortina y Alberto Alcocer, y empresarios como Florentino Pérez, Luis del Rivero, Silvio Berlusconi Luis Portillo y Juan Abelló, que dominan la bolsa española, con presencia en la banca y las constructoras, hasta las mayores energéticas.

Y por lo que a empresas se refiere, el Banco Santander, Endesa, Inditex, ACS, Abertis, Unión Fenosa, Acciona, Banco Sabadell, Ferrocial, FCC, Acerinox, Bankinter, Cintra, Sacyr Vallehermoso, Telecinco, Inmobiliaria Colonial, Sogecable, NH Hoteles y Antena 3 están bajo su mando.

En este bloc, entradas relacionadas: ¡Falsa informació a ElPais: Pobres milionaris!

 
5 comentaris

Publicat per a 27 Juny 2009 in Economia crítica

 

Etiquetes: , , , ,

It’s capitalism, stupid!

its-capitalism.jpg

Iñaki Gabilondo es preguntava el mes de novembre per què callen els banquers. Ara comencem a entendre-ho. Fins fa poc les operacions que feien desaparèixer milions de milions d’euros i de dòlars eren “poc clares”, imprudents, el producte d’una “mala gestió”… Però semblaven mantenir-se, en línies generals, en un costat obscur però com a mínim a-legal. Ara s’ha començat a destapar fins a quin punt alguns bancs havien creuat la línia: i el punt d’inflexió i transgressió l’ha tingut que reconèixer, amb totes les cauteles del món, Miguel Angel Fernández Ordóñez. El Governador del Banco de España ha dit que ara sí està en joc la reputació de les institucions. Encara que especifica que els afectats són grans fortunes “ens importa l’impacte que tindrà en el compte de resultats dels bancs”, i acaba reconeixent que la pèrdua de reputació dels bancs afectats (bancs com el Santander, el BBVA, CajaMadrid) per haver dirigit els inversors que els hi feien confiança i fons de pensions cap el fons piramidal Madoff és quelcom més important que un risc entre grans fortunes.

Fernández Ordoñez havia afirmat en declaracions anteriors que gràcies a les regulacions del Banco de España el seu territori estava lliure dels productes contaminats per les sub-primes… però no ha quedat fora de les estafes que segueixen l’esquema Ponzi. Com és que si el frau piramidal de Carlo Ponzi ja va ser descobert –i el seu creador empresonat– els anys 20 del segle passat, encara el reprodueixen personatges fins la setmana passada tant “respectades” com Bernard L. Madoff? (aquest ex-guru estima el volum total del seu delicte en 50.000 milions de dòlars). Per això –i molt més– val la pena mirar una mica més enllà dels Ponzi, Gescartera, i Madoff que surten com a bolets. I de la mateixa manera que una frase semblant va explicar la realitat als Estats Units a la campanya de Clinton contra Bush-pare el 1992, hauríem de començar a explicar ara la veritat de les coses a tot el món repetint: it’s capitalism, stupid!

 
2 comentaris

Publicat per a 16 Desembre 2008 in Economia crítica

 

Etiquetes: ,

 
A %d bloguers els agrada això: