El president de la Generalitat José Montilla està parlant aquests darrers dies (avui mateix, a Els Matins de TV3) sobre la necessitat d’impulsar una nova llei electoral catalana a fi de reforçar la democràcia. Uns dies abans, el President del Parlament, Ernest Benach, havia fet unes declaracions força solemnes en el mateix sentit. De fet, els dos Presidents impulsen els esdeveniments en aquesta direcció perquè s’estan ajuntant moltes coses i diverses: des de la perspectiva d’un increment de l’abstenció motivada per la “desafecció” fins l’èxit en la recollida de signatures de la ILP impulsada per Ciutadans pel Canvi i altres polítics de les esquerres catalanes, i una creixent mobilització i participació política “a contra corrent” podríem dir que “malgrat ells” de grups i organitzacions d’esquerres que, en determinats casos, s’han vist força maltractades per l’actual stablishment polític de Catalunya (vegis, per exemple com es va “ventilar” en el Parlament la proposta de la ILP sobre transgènics, o com es dóna unes “llargues” que fa vergonya al compliment de la Resolució 203/VIII, aprovada per unanimitat en el Parlament, i que va ser resultat de la ILP per a un millor tractament a les persones malaltes de Fibromiàlgia i la Síndrome de Fatiga Crònica.)
La preocupació del President del Govern, José Montilla, és la d’evitar que la “futura” Llei Electoral de Catalunya no debiliti les estructures de les formacions polítiques, ja que “un sistema democràtic amb partits febles acaba sent una democràcia feble”. I jo em pregunto què entén exactament el President Montilla per “partits febles”, perquè si la fortalesa s’identifica amb partits capaços d’aconseguir majories absolutes que no escolten per a res les minories (i es limiten a passar el corró parlamentari), ja en tenim massa evidències de com en pateix i s’afebleix la democràcia. I si per partits forts es pensa en el somni de dos grans partits que es mouen en una desencisadora alternancia i en un bipartidisme tan empobridor com mancat d’idees de canvi real, també la democràcia en surt tocada i ferida.
Recupero, doncs, unes reflexions fetes fa temps que potser poden ajudar en aquest moment en que qualsevol reforma tendirà a reduir-se a qüestions més o menys tècniques sobre com fer la Reforma Electoral (o com no fer-la, fent veure que es fa):
1) Les eleccions són un moment més de la lluita d’interessos i de classes, fins i tot en el més petit dels municipis.
2) Com ja els clàssics ens han advertit, qui té el poder i en treu profit, difícilment el cedirà de forma versallesca… i per tant, difícilment afavorirà una Llei Electoral que el pot perjudicar.
3) Si hi ha corruptes a la política és perquè hi ha corruptors: és a dir, interessos que no es voten ni es controlen però que volen estar ben representats a qualsevol cambra, amb poder decisori. Un exemple en varen ser en les anteriors eleccions a la Comunitat Valenciana les declaracions de Bernie Ecclestone, protector de la família Agag-Aznar, comprometent-se a cedir el circuit de fòrmula 1 a la ciutat de València… sempre que continuï sent la capital d’una comunitat pepera. (Es tracta del mateix Ecclestone que aquest any ha dit a la revista “Times” que prefereix els règims totalitaris i ha lloat ” Hitler per fer que les coses funcionessin“)
4) Hi ha massa diputats complaguts amb la idea de pertànyer a la “classe política”. De fet, quan són persones d’esquerres el contrasentit no pot ser més gran, ja que una suposada “classe política” per sobre de les classes socials significa tot el contrari de les idees que ideològicament i democràticament diuen representar.
5) Cal alguna cosa més que una participació real els 365 dies de l’any per reforçar la credibilitat del sistema polític i allunyar-nos d’abstencions tan vergonyoses com massa justificades. Això vol dir assumir el repte de demostrar en el dia a dia que “no tots els polítics són iguals” perquè les esquerres no sols no són corruptes sinò que no es creuen que hi ha conflicte entre equitat i eficiència, que la gestió no pot mai imposar-se a la política, i que a la reducció del dèficit no es pot sacrificar mai ni el benestar de les persones, ni les polítiques “amigues de les dones”, ni les conquestes obreres.
6) Cal anar pensant seriosament en posar mesures reals de control democràtic, en uns mitjans de comunicació públics al servei també de qui no té veu, i en fer de l’ética un exercici polític i democràtic de cada dia.
Estaria tant bé que quan els partits es reunissin per parlar de la Llei Electoral de Catalunya per reforçar la democràcia, tinguessin un pensament, ni que fos un sol moment, en algun dels punts anteriors… perquè com deia també un poeta (o una poetessa) que preferia quedar-se a l’anonimat:
El bipartidismo caníbal
Se alimenta de esta suerte:
Votar para darle muerte
le asegura larga vida.