La llei electoral i els perills per a la democràcia.

El president de la Generalitat José Montilla està parlant aquests darrers dies (avui mateix, a Els Matins de TV3) sobre la necessitat d’impulsar una nova llei electoral catalana a fi de reforçar la democràcia. Uns dies abans, el President del Parlament, Ernest Benach, havia fet unes declaracions força solemnes en el mateix sentit. De fet, els dos Presidents impulsen els esdeveniments en aquesta direcció perquè s’estan ajuntant moltes coses i diverses:  des de la perspectiva d’un increment de l’abstenció motivada per  la “desafecció”  fins  l’èxit en la recollida de signatures de la ILP  impulsada per Ciutadans pel Canvi i altres polítics de les esquerres catalanes, i una creixent mobilització i  participació política “a contra corrent” podríem dir que “malgrat ells” de grups i organitzacions d’esquerres que, en determinats casos,  s’han vist força maltractades per l’actual stablishment polític de Catalunya (vegis, per exemple com es va “ventilar” en el Parlament la proposta de la ILP sobre transgènics, o com es dóna unes “llargues” que fa vergonya al compliment de la Resolució 203/VIII, aprovada per unanimitat en el Parlament, i que va ser resultat de la ILP per a un millor tractament a les persones malaltes de Fibromiàlgia i la Síndrome de Fatiga Crònica.)

La preocupació del President del Govern, José Montilla, és la d’evitar que la “futura”  Llei Electoral de Catalunya no debiliti  les estructures de les formacions polítiques, ja que “un sistema democràtic amb partits febles acaba sent una democràcia feble”.  I jo em pregunto què entén exactament el President Montilla  per “partits febles”,  perquè si la fortalesa  s’identifica amb partits capaços d’aconseguir majories absolutes que no escolten per a res les minories (i es limiten a passar el corró parlamentari), ja en tenim massa evidències de com en pateix i s’afebleix  la democràcia. I si per partits forts es pensa en el somni de dos grans partits que es mouen en una desencisadora alternancia i en un bipartidisme tan empobridor com mancat d’idees de canvi real, també la democràcia en surt  tocada i ferida.

Recupero, doncs, unes reflexions fetes fa temps que potser poden ajudar en aquest moment en que qualsevol reforma tendirà a reduir-se a qüestions més o menys tècniques sobre com fer la Reforma Electoral (o com no fer-la, fent veure que es fa):

1) Les eleccions són un moment més de la lluita d’interessos i de classes, fins i tot en el més petit dels municipis.

2) Com ja els clàssics ens han advertit, qui té el poder i en treu profit, difícilment el cedirà de forma versallesca… i per tant, difícilment afavorirà una Llei Electoral que el pot perjudicar.

3) Si hi ha corruptes a la política és perquè hi ha corruptors: és a dir, interessos que no es voten ni es controlen però que volen estar ben representats a qualsevol cambra, amb poder decisori. Un exemple en varen ser en les anteriors eleccions a la Comunitat Valenciana les declaracions de  Bernie Ecclestone, protector de la família Agag-Aznar, comprometent-se a cedir el circuit de fòrmula 1 a la ciutat de València…  sempre que continuï sent la capital d’una comunitat pepera. (Es tracta del mateix Ecclestone que aquest any ha dit a la revista “Times” que prefereix els règims totalitaris i ha lloat ” Hitler per fer que les coses funcionessin“)

4) Hi ha massa diputats complaguts amb la idea de pertànyer a la “classe política”. De fet, quan són persones d’esquerres el contrasentit no pot ser més gran, ja que una suposada “classe política” per sobre de les classes socials significa tot el contrari de les idees que ideològicament i democràticament diuen representar.

5) Cal alguna cosa més que una participació real els 365 dies de l’any per reforçar la credibilitat del sistema polític i allunyar-nos d’abstencions tan vergonyoses com massa justificades. Això vol dir assumir el repte de demostrar en el dia a dia  que “no tots els polítics són iguals” perquè les esquerres no sols no són corruptes sinò que no es creuen que hi ha conflicte entre equitat i eficiència, que la gestió no pot mai imposar-se a la política, i que a la reducció del dèficit no es pot sacrificar mai ni el benestar de les persones, ni les polítiques “amigues de les dones”, ni les conquestes obreres.

6) Cal anar pensant seriosament en posar mesures reals de control democràtic, en uns mitjans de comunicació públics al servei també de qui no té veu, i en fer de l’ética un exercici polític i democràtic de cada dia.

Estaria tant bé que quan els partits es reunissin per parlar de la Llei Electoral de Catalunya  per reforçar la democràcia, tinguessin un pensament, ni que fos un sol moment, en algun dels punts anteriors… perquè com deia també un poeta (o una poetessa) que preferia quedar-se a l’anonimat:

El bipartidismo caníbal
Se alimenta de esta suerte:
Votar para darle muerte
le asegura larga vida.

 

A Portugal, la CDU i el Bloco avancen i el bipartidisme retrocedeix

Avancen les esquerres!

Desprès de les eleccions d’ahir queda clar que a Portugal  s’obre amb rotunditat un camí polític a seguir –si el PS no s’aventura en pactes contra-natura: el camí dels pactes entre l’esquerra social, cívica i dels drets dels treballadors i treballadores front la crisi. Fins i tot el conservador diari O Publico assenyala que un dels dos guanyadors clars de les eleccions: d’ahir és  la del dirigent de la CDU (7,88), Jerónimo de Sousa.  Aquesta coalició guanya un escò. L’altre guanyador clar des de l’esquerra  ha estat el Bloco (9,85%), amb 16 escons (8 més dels que tenia. malgrat que les expectatives mediàtiques i pròpies li atorgaven un creixement superior com a receptor “natural” dels vots desenganyats i realment “socialistes” d’un PS de José Socrates que no sols perd la majoria absoluta sinó que té una caiguda espectacular (del 45,03% al 36,56%). Del mig milió de vots que perd el PS, 200 mil varen anar al Bloco de Francisco Louça i uns 30.000 a la CDU.  La resta, augmenta  l’abstenció o fins i tot es perd cap a la dreta.

El CDS encapçalat per Paulo Portas (10,46%), la dreta pura i dura, augmenta vots per a sorpresa dels mitjans de comunicació i del propi partit,  i sembla poder ser –contra natura– una opció de majoria parlamentària (i potser de govern) al PS per a una sortida a la crisi que afavoreixi als poderosos, ja que el PSD  (29,09%) amb Manuela Ferreira Leite, que també va millorar resultats, no va assolir l’objectiu ni de ser ni poder formar amb el CDS una alternança de dretes  al PS. La victòria que havia tingut a les eleccions europees magnifiquen el fiasco electoral d’ahir.  Però cada elecció és diferent i important a Portugal, i no hi ha cap dubte que les properes municipals del dia 11 d’octubre posaran de relleu, amb més força, l’arrelament i creixement real i amb solidesa demostrada de la CDU en els municipis.

Més lluny del bipartidisme

I una nota curiosa: la suma dels percentatges del PS i el PSD que sempre havia estat superior al 70%, en aquestes eleccions es queda en el 66%. Una bona notícia en el sentit que Portugal  sembla avançar també cap a un pluripartidisme més democràtic, més proper a la realitat i les necessitats socials de la ciutadania.

 

Adiós, Mariano!

El darrer debat presidencialista a unes eleccions que no ho són va ser més lleuger de soportar que l’assaig general de la setmana anterior. La moderadora, Olga Viza, amb una dimensió més humana del protocol, va permetre interrupcions que en alguns moments es varen convertir en diàlegs imprevistos, trencant la rutina dels monòlegs gairebé autistes del format pactat. Zapatero va ser aquesta setmana més agosarat. Rajoy va manllevar arguments de les esquerres en contra de la distribució regressiva de la renda en els 4 anys de govern socialista (sense recordar potser que alguns dels que havien incrementat de forma substancial les seves rendes eren precisament el seu candidat a Ministre d’Economia, Manuel Pizarro, i els amics i companys de pupitre del senyor Aznar…). Però, naturalment, no va poder anar més enllà… el seu retret no tenia cap solidesa en proposar tot seguit baixar impostos i disminuir la despesa social, en el més pur estil neoliberal que ni Bush recomana ara amb la crisi econòmica a la vista…

Mariano Rajoy va començar a dir adéu en l’apartat de les polítiques socials i en el seu reiterat discurs sobre l’espantall de la immigració. Em va recordar el problema que deia tenir l’alcalde de Lepe amb les persones immigrades que treballaven molt i bé als hivernacles, però no eren ben vistes pels veïns en el seu escàs temps de lleure. Alberto Monreal, gens sospitós d’esquerrenisme, li va recordar que no deixar-les sortir dels barracots era una solució que sols havia funcionant abans de la Guerra de Secessió dels Estats Units, i la 13a. Esmena a la Constitució ratificada el 1865.

I així, front a les propostes més o menys realistes de Zapatero en els successius apartats, les respostes de Rajoy eren: “Usted no se entera” “Usted no sabe nada” “Usted no tiene propuestas” “Usted no sabe qué pasa en la realidad” “Usted no tiene credibilidad” “Usted no es solvente” “Usted no tiene una idea clara de nada”. Entre frase i frase encara vàrem poder fer un viatge en el temps de la mà de Rajoy, que justificava la guerra d’Irak i tornava a posar sobre la taula el transvasament de l’Ebre… quin malson! Mariano Rajoy va perdre el debat i, si es confirmen les enquestes, va perdre molt més: tota possibilitat de seguir liderant les posicions de la dreta a partir del 9 de març.

Pel que fa a les propostes socials de Zapatero, podran fer-se realitat si tria bé els seus al.liats: és a dir, si compta amb ICV-EUiA i Izquierda Unida. Si mira en canvi cap a les dretes nacionalistes, veurem què en queda de les 90 propostes, la majoria d’elles de caire social, i altres fàcils de convertir en paper mullat. Senyor Zapatero, no n’hi ha prou en el 2008 a parlar de plena ocupació: cal definir la qualitat, la seguretat i la dignitat d’aquesta ocupació, i això sols es pot fer ben fet amb unes esquerres plurals i fortes!

I potser es preguntaran: va tornar a sortir la nena de Rajoy? Doncs, sí, va sortir al final de tres minuts atropellats de discurs ràpid i poc convincent. Mariano Rajoy era conscient de l’expectativa que havia despertat la seva identitat, i ens va dir per ajudar-nos que la nena vivia en el seu cap i en el seu cor. I una, que és de lletres, va recordar tot seguit la cèlebre frase de Gustave Flaubert que ha donat la volta al món: “Madame Bovary, c’est moi.”

 

El joc de les esquerres

En un post molt lùcid, el company Hugo Martínez Abarca fa en el seu bloc http://blogs.tercerainformacion.es/iiirepublica/2008/02/28/si-te-roban-se-de-izquierdas/

unes quantes reflexions que no dubto en recomanar:
Perquè no hi ha ni empat ni incertesa: el PSOE guanya, com deien ahir els informatius de Telecinco que donaven un 44,2% dels vots a Zapatero i un 38,6% al PP en base a Demométrica, i que representaria entre 148 i 152 escons pels populars i pels socialistes entre 170 i 177, quan per tenir majoria absoluta en calen 176.).
Perquè el vot a ICV-EUiA i a IU es útil per evitar el bipartidisme i les majories absolutes de nefasta memòria, o que el PSOE quedi hipotecat per la dreta, nacionalista o no.
Perquè el vot a ICV-EUiA i IU és decisiu perquè el nou govern del PSOE no miri cap a la dreta i es faci un nou pacte de les esquerres a partir de l’autonomia de cada projecte polític.
Perquè cada vot a ICV-EUiA i a IU es útil i decisiu per aconseguir formar Grup Parlamentari, ja que calen el 5% dels vots.
Més arguments i millors els podreu trobar en l’acte de campanya d’aquest divendres, 29 de febrer:

———————————————————

• Míting electoral a l´Hospitalet amb Gaspar Llamazares

Lloc: La Farga (c/ Girona, 10). L´Hospitalet de Llobregat
Hora: 19:00
Presenta: Josefina Gómez
Intervenen: Núria Buenaventura, candidata nº 2 d´ICV-EUiA per Barcelona

Joan Josep Nuet, senador d´EUiA i candidat nº 3 de la coalició

Jordi Guillot, senador i secretari general d´ICV

Jordi Miralles, coordinador general d´EUiA i diputat de la coalició

Gaspar Llamazares, coordinador general d´IU .

——————————————————–

I finalment, uns deixo amb un joc que es difon per http://www.iloveiu.org/

demanant que allà on hi ha escrit solament IU s’hi vegi també ICV-EUiA.

 

La nena de Rajoy

Mentre la discussió sobre la ILP segueix en el post d’una Proposta Concreta que continuarà tot seguit, dedico la nit del dilluns al debat que més expectatives ha suscitat. De fet, els carrers estan vuits. Les persones semblen disposades a sentir arguments que les convencin per anar a votar, fins i tot –seguint la idea parcial del debat– en benefici del bipartidisme. Malgrat la preparació al mil•límetre –o als centímetres de més d’una de les cadires– dues hores de propaganda electoral maldestre. Fluixos tots dos en economia, opositors amb temes mal apresos que recitaven sense convicció fins a la primera sang. Repetitiu fins a la nàusea Rajoy en els temes de la caverna: ETA, immigració, seguretat… “se rompe España”. Poc valent Zapatero, passat de victimisme i apostant amb actius dubtosos: la defensa d’Aznar a Xile no li podia fer guanyar punts en aquest debat… Vestia el seu argumentari amb decorats massa rancis: el que pot fer guanyar a Zapatero és l’amenaça d’un futur amb Rajoy –no el passat d’aquest senyor–, i durant 110 minuts no ho va entendre.

Manuel Campo Vidal, un magnífic professional, tampoc va ajudar: va preferir convertir-se en un madelman del cronògraf, inútil àrbitre de cops baixos de Rajoy , mentre les acusacions de mentider –o pitjor– creuaven la taula sense provocar reaccions aïrades… Sense Izquierda Unida amb proposta pròpia, sense periodistes que posesin de relleu les mancances i contradiccions, va ser un debat sense preguntes perque ni Zapatero ni Rajoy tenien massa ganes de contestar-ne.

Tant sols els 3 darrers minuts varen provocar la diferència. Rajoy els va dedicar a parlar-nos d’una nena amb pare i mare (una pera i una poma) que podria anar de gran pel món perquè sabria idiomes i tindria una professió qualificada. Una nena que potser tampoc sabria el que és el bonobus perquè si la coneixia Rajoy estaria en nivell de renda molt per sobre del 20% de nens i nenes pobres de l’Estat. Zapatero, en els 3 minuts darrers, ens va parlar finalment d’una Espanya plural amb més i millor redistribució de la renda, amb respecte per la cultura, amb foment de la investigació, amb igualtat d’oportunitats. I va acabar amb la complicitat del “buenas noches y buena suerte” que Rajoy, naturalment, tampoc va entendre.

Dues hores de mala propaganda electoral per tres minuts finals de desitjable diferència. I una constatació massa evident: Zapatero necessita comprometre’s amb polítiques concretes, necessita una esquerra forta al seu costat, un grup parlamentari potent d’ ICV-EUiA i Izquierda Unida i necessita sobre tot una ciutadania organitzada que participi de forma molt activa en defensa dels interessos dels no poderosos, perquè siguin les polítiques concretes i ajustades a les necessitats de salut i d’ensenyament, les polítiques de la democràcia econòmica i social, les que s’emportin el protagonisme polític i social dels propers 4 anys.

 

Jugar amb foc: estratègia i tensió electoral

Els líders dels dos grans partits (gran es refereix a quantitat de vots i escons) trien el tempo i el to de la seva campanya, a vegades amb un assessorament millor o pitjor, però movent-se sempre de manera inevitable en el termini més curt: el d’obrir el TN de la nit o merèixer un titular en els diaris de demà matí. Avorreix la maneta de Rajoy (gràcies, Polònia!) movent-se al compàs de propostes de contracte sense ètica ni estètica per a persones immigrades que la única costum que de veritat interessa que adoptin és el de ser explotades –com les persones autòctones— amb menys possibilitat de defensar-se perquè no tenen els mateixos drets; i cansa també la cantarella de ZP prometent crear més d’un milió de llocs de treball per a dones quan ha tingut a les seves mans la possibilitat de promulgar una Llei sobre l’Avortament que no posi en precari el dret de les dones a decidir… (i no ho ha fet).

Les enquestes –qui les “cuina”– juguen amb foc: Intenten aconseguir i enfortir de manera desesperada el bipartidisme al preu d’una abstenció ciutadana que passa molt de jocs malabars a la política perquè la vida quotidiana no està per aquestes frivolitats. I és llàstima, perquè en lloc de la política es fa moneda comú la politiqueria, sense que els sembli massa car el preu a pagar: un empobriment de la qualitat democràtica de la societat, deixar sense representació política a milers de persones que no es senten representades pel bipartidisme estret, amb l’agreujant d’una Llei Electoral que s’hauria d’haver modificat ja fa molts anys.

I més jocs perillosos: Quin dimoni d’estratègia torna a ser aquesta que sembla alimentar ZP de pacte amb CIU i que permet insinuacions de desestabilització del Govern d’Entesa de Catalunya? I més jocs ideològics: Com és que un social demòcrata convençut no prefereix el suport d’ Izquierda Unida i ICV-EUiA, encara que li suposi tensions cap a l’esquerra i dur a terme una política econòmica amb millor repartidament de la renda i la riquesa, que no el dels nacionalismes dretans que de manera inevitable el conduiran cap a l’afavoriment de privilegis dels poderosos, d’una cúria a la que se li ha vist massa el llautó, i unes polítiques socials que massa vegades es pretenen confondre amb l’interès privat…?

Quedi clar que no m’és igual qui governi encara que lamento que l’ampliació de drets cívics del govern socialista no hagi anat acompanyada d’una millora efectiva de les rendes de les persones assalariades. No crec que existeixi cap “classe política” ni que totes les persones que s’hi dediquen siguin iguals (i menys iguals encara les que formaran el grup d’Izquierda Unida.) Llàstima, però, que jugant amb foc amb el bipartidisme costi tant de fer distincions entre els dos “grans”.