RSS

Arxiu d'etiquetes: bloc històric

Sobre Gramsci i el dret d’autodeterminació

gramsci.jpeg

En els dos dies que han passat des del post anterior hi ha una trista novetat de la que no em vull sentir obligada a parlar. En canvi, em sembla constructiu recollir els comentaris rebuts sobre pactes, sentiment nacional i unitat d’esquerres, amb noves aportacions sobre el dret d’autodeterminació i algunes reflexions sobre Gramsci.
Sobre la normativa electoral i les seves conseqüències, l’ Elena opina “que propugnar que governi la llista més votada, no només va en contra de la nostra llei electoral sinó que també propiciaria el bipartidisme i les majories absolutes” i Antoni-Italo que “històricament les esquerres sempre han obtingut millors resultats en les grans àrees urbanes per la seva composició específica de la divisió social del treball” i que al temps que cal fer una reforma de la llei electoral per garantir major porporcionalitat, (en la seva opinió “seguir amb l’actual llei electoral no només no serveix per corregir el desequilibri sinó que el legitima i l’augmenta) també fan falta polítiques d’equilibri territorial (millorar les línies de rodalies de renfe, millors infrastructures i equipaments als municipis de fora de l’àrea metropolitana, i impulsar un desenvolupament industrial més equilibrat”.
Jordi Ribó i Flos fa una reflexió més política en el sentit que l’equilibri existent entre sentiment nacional i sentit de classe en temps de l’Assemblea de Catalunya “no només existia sinó que era a més un element de cohesió en el sí de la classe obrera, que identificava la construcció nacional amb la cohesió de classe”. En Jordi, veterà dirigent de CC.OO., pensa que l’equilibri es va trencar amb el primer govern democràtic a la Generalitat, amb el pacte CiU-ERC i la ruptura del PSUC. Val a dir, però, que l’Esquerra Republicana d’aquell temps, dirigida per l’actual president de la Borsa de Barcelona Joan Hortalà, tenia diferències considerables amb l’actual ERC.
En Gerard introdueix el dret d’autodeterminació, i opina que el “gran problema que tenim en aquest país és que una part de les esquerres (ICV i PSOE) tenen una vena lerrouxista molt gran, fins i tot més gran que el sentiment d’esquerres. Per això no s’han fet polítiques de construcció nacional clares a més de polítiques progressistes i per això ara hi ha muntat tot aquest enrenou. Afirmar amb vehemència el DRET d’autodeterminació d’un poble de l’altra punta del món i no fer-ho clarament i reiterada amb el poble català, tot girant als ulls a la seva dissolució com un terròs de sucre, sols té un nom, amiga Àngels: HIPOCRESIA.”
Estic d’acord amb l’amic Gerard en no transigir amb les hipocresies, i segurament ara ens ho podem permetre menys que mai. En relació al lerrouxisme, crec que la ruptura del PSUC va donar facilitats a la creació de minories lerrouxistes en partits d’esquerres, però aquest darrer any Ciutadans se n’ha encarregat de fer una primera neteja, vinculant precisament aquest suposat “lerrouxisme” d’esquerres amb la seva matriu política en el PP. Podem seguir parlant-ne, perquè hi ha partits i persones que mai han deixat de defensar el dret d’autodeterminació fos on fos –en circumstàncies favorables i adverses—i a més vindrà molt a tomb en la discussió que s’acosta sobre la mini-Constitució europea “à la Merkel-Sarkozy”….

Sobre la lluita per l’autodeterminació en Jordi creu que cal vincular-la a la lluita per una societat diferent, sense explotadors ni explotats… Coincideixo plenament en la primera part de l’enunciat, perquè forma part de la lluita contra la desigualtat i l’explotació però per portar-la a terme calen, en paraules d’ Antoni-Italo governs d’esquerra amples i plurals: “L’esquerra no pot governar amb el 51% dels vots. No perquè no sigui legítim, sinó perquè difícilment es té el poder polític necessari per tirar endavant les propostes d’esquerres. Cal recordar els dos “allargaments” (econòmic i societat civil) que planteja Gramsci en els quaderns. I un 51% dels vots difícilment dona la garantia d’un marge de força prou gran en la societat civil per contrarestar la mancança (de força) en l’econòmic. Per tant malgrat aquest 1% s’està en minoria.” Prova palpable del que diu l’Antoni-Italo és que en el Cercle d’Economia ja es donava aquest any a Rodriguez Zapatero per cadàver polític… (Esperem que amb el mateix encert que l’any passat es deia del senyor Rajoy…)
Toni Salado parlava fa uns dies en el seu blog de la coincidència de Gramsci amb el president xilè Allende, el qual va dir “que entre respectar la virginitat de l’ortodòxia i fer les coses, sempre es quedaria amb la segona, és a dir, que la pràctica quotidiana ha de ser la prova de foc de la validesa d’un pensament, i no al contrari, deformar la realitat, falsejar-la, per encabir-la en el corsé ideològic preestablert.”. Aquest repte en majúscules que es feia Allende està a l’aire i Sandro Maccarrone trenca sectarismes inútils quan planteja que Gramsci ha fet “l’aportació més fonamental a la teoria revolucionària en països del centre del sistema capitalista.(…) en aquests països, l’alt nivell de desenvolupament de la societat civil i dels elements culturals comporten una sèrie de conseqüències com la superació dels esquematismes en la relació entre estructura i superestructura, o la famosa metàfora de la guerra de maniobra i guerra de posicions.” Com Gramsci va escriure, si una classe social (qualsevol, la que sigui) vol ser la dominant en les condicions del nostre temps ha d’anar més enllà dels seus propis interessos “econòmics-corporatius”, i exercir un liderat moral i intel•lectual, amb aliances i compromisos amb altres forces. D’aquesta unió Gramsci en deia bloc històric. I els partits haurien de saber no sols quina classe social representen, sinó quins altres partits són els que ajuden a formar, sense falsos emmirallaments, el bloc històric.
Antoni Puig Solé recorda que quan es varen descobrir els Quaderni de la presó de Gramsci va quedar palesa, per si algú encara ho dubtava, la capacitat d’elaboració teòrica que el marxisme conservava. Tot i així, prefereixo acabar amb un tros d’una carta que Gramsci va enviar, des de la presó, a la seva dona Yulca, i que a en Toni Salado i a mi ens emociona: “Quantes vegades m’he preguntat si era possible unir-se a les masses quan no s’ha estimat a ningú, ni tan sols la pròpia família; si és possible estimar a la col•lectivitat quan no s’ha estimat profundament a criatures humanes individuals. No tindrà això un reflex en la meva vida militant? No esterilitzarà ni reduirà a un mer fet intel•lectual , a pur càlcul matemàtic, la meva qualitat revolucionaria?”

 
2 comentaris

Publicat per a 6 Juny 2007 in Ciutadania/Política

 

Etiquetes: , , ,

 
A %d bloguers els agrada això: