Sanidad pública menos pública “gracias” a Boi Ruiz

Escribe hoy Jéssica Mouzo Quintans en la edición de Catalunya de ElPais que el consejero de Salud de la Generalitat, Boi Ruiz, retaba desafiante a la oposición en el Parlament: “¡Díganme algo que yo haya privatizado!”. Y no sólo reta al Parlament. También tuve oportunidad en 8tv de ver a Boi Ruiz blasonar de su defensa de la sanidad pública, de la ausencia de imputados en sanidad (?), de que la Oficina Antifrau sólo pedía “pequeños retoques”… y de lo contenta que la gente estaba con su gestión!

Boi Ruiz se especializa en cruzar los límites y “quedarse” también con la buena relación y agradecimiento de las personas enfermas hacia quienes les tratan -en circunstancias laborales adversas gracias al señor Ruiz en gran medida- con toda su entrega y buen nivel profesional. Convierte el alivio y respeto de las personas enfermas tratadas en la sanidad pública en aplauso a su gestión. Si antes Pujol era Catalunya (y ahora lo quiere ser Mas), Boi Ruiz es la sanidad. Porque puestos a quedarnos con lo que es de todos, esos señores de Convergencia no se andan con chiquitas en las maniobras de desposesión: Boi Ruiz se apunta en su haber, directamente, la estima de las personas enfermas a los profesionales que las atienden.

Para su arte de trilerío este conseller usa y abusa de los medios de comunicación. Nadie como Boi Ruiz pretende utilizar sus repetidas y melifluas apariciones en radio y televisión para mentir, mientras se hace la víctima incomprendida ante unas cámaras que, a su pesar, no le “quieren” nada y dejan filtrar su hipocresía de gran devastador… Y ahora cuenta la periodista cómo Boi Ruiz llevó su ya usadísimo “yo no he sido” ante el Parlament, negando la privatización sanitaria global de la que se le acusa por todas partes menos por una: la que se beneficia de sus atropellos. Y si bien es cierto que Boi Ruiz, al frente de su conselleria, no ha “vendido” (que se sepa) nada a entes privados, ni los pacientes tienen que pagar (REPAGAR) en el momento de ser atendidos en un centro público, las empresas privadas sí tienen cada vez más peso en el sector público a través de dos grandes eufemismos: la externalización de servicios y las alianzas estratégicas.

Y sigue: “La cúpula de Salud puso sobre la mesa desde el inicio de la legislatura un cambio de modelo del sistema sanitario. Dos informes de la consultora PriceWaterHouse Coopers (PWC) a petición del Departamento dibujaban la hoja de ruta del equipo de Boi Ruiz: el primero pasaba por trocear el Instituto Catalán de la Salud en una veintena de empresas abiertas al capital privado. El segundo sugería dejar en manos de entes con afán de lucro a 18 hospitales de la red pública propiedad de fundaciones y consorcios, y subastar 30 laboratorios y las ambulancias.”

MÁS INFORMACIÓN

Catalunya ultima un plan para vender datos de la sanidad pública
100.000 catalanes reclaman la devolución del euro por receta
Los hospitales del ICS derivan este año 2.500 operaciones a la privada
Salud externaliza parte del servicio de alergias de Girona
Salud privatiza la atención oftalmológica de 126.000 personas del Baix Llobregat
PWC recomendaba hacer esta transición a través de las llamadas alianzas estratégicas —acuerdos entre hospitales independientemente de su titularidad, para transferirse la gestión de servicios—.

Con la excusa de la falta de recursos, los centros sanitarios también podían externalizar algunas actividades a empresas privadas a través de concursos públicos o por adjudicación directa. Al final, fueron más los intentos que los hechos consumados de entrada de capital privado en la sanidad pública. La presión social frenó el desmantelamiento del ICS y tiró atrás los proyectos sanitarios más controvertidos.

VISC+. El plan de vender datos sanitarios anónimos está a punto de activarse pero poco tiene que ver con su génesis. Salud pretendía sacar a concurso la gestión del VISC+ por 25 millones de euros durante ocho años. Sin embargo, por esa presión social, Salud descartó el concurso, asumió toda la gestión del VISC+ y redujo la venta, en una primera fase, sólo a entes públicos. En la segunda podrán entrar empresas privadas.

Privatización CAP. Uno de los grandes conflictos surgió cuando Salud sacó a concurso la gestión de varios centros de atención primaria (CAP). El ICS controla el 80% de ellos, pero el otro 20% depende de consorcios públicos, fundaciones privadas y entidades de base asociativa gestionadas por los sanitarios. La adjudicación del CAP de L’Escala a EULEN, una empresa ajena a la atención sanitaria directa, levantó todas las alarmas de privatización. Se impugnó la licitación y Salud frenó los concursos de otros 20 CAP.

Euro por receta. Seis meses duró la medida por la que Salud obligaba a pagar un euro por cada receta dispensada. El Constitucional la declaró inconstitucional. La recaudación fue, según Salud, de 45,7 millones de euros. Unos 100.000 catalanes ya han reclamado la devolución de la tasa.

Derivaciones. Para reducir listas de espera, Salud optó por derivar pacientes a otros centros de la red pública, en la que desde 2012 están tres hospitales propiedad de la compañía privada, IDC Salud. Sólo en 2014, el Departamento derivó 16.253 pacientes, casi el 50% de ellos a estos tres centros.

Convenio Clínic-Sagrat Cor. Un acuerdo entre el Clínic y el Sagrat Cor, de IDC Salud, permitió que el primero cediese pacientes de traumatología al segundo e incluso médicos que iban a operar directamente a las instalaciones del Sagrat Cor para reducir lista de espera. El proyecto se paralizó después de que los médicos se posicionasen en contra de estas prácticas.

Oftalmología en Viladecans. Salud derivó a más de 126.600 pacientes de oftalmología del hospital de Viladecans (ICS) al de Sant Boi, de una orden religiosa. Estos pacientes serían atendidos en el Instituto Catalán de la Retina (ICR), de titularidad privada, que mantiene acuerdos de colaboración con el de Sant Boi.

Alergología en el Trueta. El proyecto CIMS permitió que Salud externalizase parte del servicio de alergología del Josep Trueta a una empresa privada a través de un concurso licitado por el IAS. Sindicatos y alergólogos denuncian que con este movimiento, el Trueta amortizó una de sus dos plazas de alergología.

 

Alfons Quintà: tres articles sobre la destrucció de la sanitat pública a Catalunya

Alfons Quintà ha escrit una trilogia d’articles amb el títol compartit de “Mas no pararà la destrucció de la sanitat” . En el tercer,  publicat avui a Crònica Global, Quintå es refereix al Ple de salut celebrat al Parlament  en el que Ruiz va admetre la seva dèria de voler marginar el dret administratiu. El periodista creu que, de manera deliberada,  Mas va usar la separació de CDC i UDC per fer passar per alt el ple de sanitat. Ell i Ruiz es mostraren decidits a destrossar-ho tot. Volen anihilar la sanitat pública i fer-ho ràpid. Ja reconeixen voler marginar el dret administratiu, cosa que afavoriria la corrupció. Els favorables a la sanitat pública han de poder formular i exposar millor els seus criteris.

Els articles anteriors podeu trobar-los aquí:

Mas no pararà la destrucció de la sanitat (1): un procés perseguit des de fa anys per CDC

Mas no pararà la destrucció de la sanitat (2): sanitat, corrupció, pujolisme i velles raons estructurals

Després de trenta anys sense haver-n’hi, dimecres hi hagué un ple del Parlament sobre sanitat. A la vista del resultat es podia haver esperat 30 anys més. La primera barrera defensiva va ser el cinisme de Boi Ruiz. La segona, l’indecent control mediàtic posterior. Tanmateix, goso citar un vers del millor poeta obrer català del segle XX, Joan Salvat-Papasseit: “Res no és mesquí, ni cap hora és isarda”.

El seu desenvolupament va quedar afectat pel l’arribada al seu zenit de la batussa entre CDC i UDC. No va ser per atzar. Llavors mateix, una destacada font de CDC em va fer saber que la coincidència en el temps del debat sanitari i el trencament entre CDC i UDC havia estat premeditadament buscat per CDC. Per això CDC va efectuar un “ultimàtum”, com digué UDC. La coincidència en el temps era per CDC un factor important. Res no fou cap atzar.

La font me’n va donar detalls. No volien que les portades dels diaris de l’endemà es referissin a aquell ple, malgrat estar essencialment controlats per la Generalitat, excepte mínimes escletxes. Ho van assolir: la informació sobre el ple de salut va ser tapada per la informació sobre la fi de la federació CiU.

La Vanguardia, callant descaradament

El més gros és que La Vanguardia de dissabte no va publicar ni una línia de les conclusions del ple, ni de res del tema, malgrat que aquelles conclusions fossin fetes públiques el divendres, després d’haver estat acordades per CDC i ERC des de l’inici. Els diaris de dissabte que volgueren les van publicar, sempre molt marginalment. Les conclusions, en qualsevol cas, estaven destinades a ser passades pel folre per Mas. Els que volen seguir l’agonia de la sanitat pública i encara compren La Vanguardia cometen un greu error. Una altra equivocació és que mostra la por cerval que el tema produeix en Mas. Els partits contraris a aquell silenci haurien d’obrar en conseqüència.

Ara bé, hi hagué novetats positives. Per primera vegada, una diputada (Carme Pérez, de Ciutadans) es va referir en el Parlament, i de manera solemne, a que en el 2012 hi hagué a Catalunya un increment de la mortalitat del 5,3 per cent, Ho vaig calcular jo mateix fa mesos i ho he estat publicant, primer com primícia i després com justificada base de molts de anàlisis, des del llunyà 3 de desembre del 2013.

Augment acreditat de la mortalitat

Era i és així. Hi haurà reacció a la intervenció de la diputada? No ho crec. A més de no llegir-me, cosa excusable, també faran veure que no van sentir a la diputada Carme Pérez. Són així i encara poden ser pitjors. El 23 de febrer del 2015 en vaig publicar un informe encara més detallat.

Afegeixo que, poc després de la meva primícia, el butlletí del Sindicat de Metges de Catalunya va demanar als seus membres quina creien que era la causa d’aquell enorme augment de la mortalitat a Catalunya. Un 78 per cent dels metges va afirmar que eren “les retallades sanitàries” de la Generalitat. Però va continuar i continua el silenci mediàtic. Només jo ho vaig reproduir.

Eliminar de la sanitat pública el dret administratiu

Un altre fet cabdal del ple és la confessió formal de Ruiz de voler posar “elements de dret mercantil” en l’avui lògicament obligat dret administratiu per, digué, agilitzar la gestió dels diners (públics) de la sanitat catalana. Ho he estat exposant durant mesos, com un dels més grans perills, o potser el més gran. Seria alimentar de manera descarada la corrupció ja existent en la sanitat catalana. La Generalitat no solament destrueix la sanitat pública i augmenta la mortalitat sinó que a més vol carregar-se una distinció jurídica -l’existent entre dret civil i el mercantil, per un costat, i administratiu, per l’altre. Per manca d’ambició i per ximpleria no queden.

Com escrivia jo mateix el passat 15 d’abril “estan obsessionats en marginar el dret administratiu, millor garantia contra la corrupció”. Impedir-ho ha de ser absolutament prioritari. No solament per defensar la sanitat pública sinó també l’Estat de dret. Jo ja ho he escrit diverses vegades però oficialment la Generalitat no en deia res. Cal agrair el bocamoll Ruiz la seva insolent confirmació.

El cinisme radical d’ERC

Una altra revelació també clau fou l’actitud d’ERC. El seu cinisme va ser d’una claredat meridiana. Malgrat que la convocatòria del ple, que ERC havia signat, havia estat per a condemnar “les polítiques de Boi Ruiz”, una vegada més ERC va salvar descaradament a l’inefable conseller. ERC tornà demostrar que se’n fot de tot el que no sigui aconseguir el poder pel poder. Aconsello cercar i escoltar a internet les intervencions d’Oriol Junqueras i del gran paradigma de la ignorància que és Alba Vergés, portaveu d’ERC en sanitat. Tenen un fetge com un armari mirall.

Mas i Ruiz van faltar a la veritat de forma sistemàtica. Respecte a l’escàndol Innova, amb els seus 40 imputats, van superar els límits de la decència. És un front que requeriria un atac precís per part de partits que en són capaços, però que sovint no volen efectuar-ho.

Josep Prat i Artur Mas, un vella i forta relació

Els que hagin comès errors ho han d’aclarir, malgrat que la certesa de les certeses és que Josep Prat sempre ha estat un home de CDC i en concret de Mas. Com director general del Servei General de la Salut (CatSalut) va estar despatxant sistemàticament amb Artur Mas. Anys després, el va fer el seu assessor àulic en sanitat. El model Innova era el model que CDC volia aplicar a tota Catalunya.

El Parlament va tornar a demostrar que no és, per desgràcia, el lloc més apte per l’obligat i urgent aclariment de la monstruosa destrucció de la sanitat catalana. Per això, estic proposant a diverses forces polítiques que organitzin, de la manera més àmplia possible, sense cap apriorisme, un seguit de debats públics, estructurats i articulats, amb presència dels mitjans, que duguin a terme el que no ha estat possible en el Parlament.

Una comissió cívica sobre sanitat

No es tracta de repetir el que volia ser el “Tribunal Bertrand Russell” sobre la guerra de Vietnam, ni el raport Rettig xilè, ni els magnífics debats públics, cercant la reconciliació, que hi hagué a Sud-àfrica, després de l’apartheid. Contemplaria un tema menys greu. El que el fa més greu és la seva maldat estructural. Ens ha portat a un desastre enorme i pot portar-nos a un de pitjor.

Els debats que he esmentat, en particular el Sud-africà, foren un model d’exposició pública i de voluntat de superar una maldat. El que caldria és una exposició ponderada i clara de la més gran monstruositat comesa per Mas. Faria que el vot del 27-S fos qualitativament millor, més conscient. La manera d’obrar de La Vanguardia i de TV3 són models a superar, a contradir. Contra silenci i mentides, veus i veritats.

Liquidar la pública, afavorir la privada

Ruiz va posar de relleu una altra gran maldat en parlar mil vegades de CatSalut, no pas l’Institut Català de la Salut, tot i mostrant la tarja del CatSalut com si fos el remei per a tots els mals. No és res banal. Vol que el CatSalut disposi de tots els diners i des d’allí dur a terme la definitiva privatització de tot. Unifiquen la caixa, primant la privada i marginalitzant la pública. Per això no parlen de titularitat ni de “privatització”. Si destrueixen el que és públic només quedarà del privat: objectiu assolit.

La creació del SISCAT (Sistema Integral d’Utilització Pública) com una ampliació de la XHUT (Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública) ha consagrat als hospitals amb ànim de lucre com a part integral d’un sistema de pagament públic. A la vegada hi ha hagut una destrucció brutal de Institut Català de la Salut (ICS).

Mostra que es vol convertir tota la sanitat fins ara pública en un sistema cada dia més privat i pitjor. L’ICS passaria de ser central a esdevenir residual, per estar mal finançat, o sigui ofegat. Això s’ha d’explicar molt bé, de manera comprensiva i detallada. Fins ara ha estat impossible efectuar-ho. Calen, per tant, nous instruments. N’haurem de parlar en altres capítols d’aquesta sèrie. El seu títol (“Mas no pararà la destrucció de la sanitat”) ha quedat reafirmat pel recent ple. El que no ha quedat clara, com caldria, és la via per parar-los-hi els peus ràpidament.

 

Perquè per la Marea Blanca i Dempeus la SALUT és el que importa….!

(amb el meu agraïment a totes les companyes i companys solidaris que ahir em varen fer costat al plató de 8TV…)

El debat d’ahir a 8tv sobre “La Salut és el que importa” no era gens fàcil per a qualsevol persona que representès i defensès, des de l’activisme social, la salut pública. Sols cal veure qui havia estat convocat, repassar els ex-consellers (i ex-consellera) que ocupaven els llocs d’honor, i que encapçalava en Boi Ruiz, cínic com sempre, negant la major, i intentant menjar-se al personal que li portava la contrària. Francesc Duch, de Metges de Catalunya i fins i tot Ramon Espasa, l’ex-conseller degà, varen haver d’encaixar els seus desmentiments del que és més obvi: que ha pervertit un model “català” -que mai pot ser neutre- i que condiciona la gestió. El conseller que es banta de no haver encarregat mai un informe de la PwC no diu que de fet, no li cal. Ell ja fa el que la PwC (i els grans interessos financers que especulen a la sanitat) vol, encarregui informes o no. De fet, ell sols s’encarrega de portar a la pràctica el que ordenen. Perquè encara hi ha qui mana i qui obeeix. I el conseller de (la mala) Salut de Catalunya és dels darrers. Per això el seu partit no s’oposa, sinò que signa i promou el TIPP, TISA, i tot el que vingui recomanat per Wall Street i Washington. Però quan està a la televisió, ha de fer veure que és el gall del galliner…

Si l’ex-conseller Pomès i Boi Ruiz es mostraven tan valents, no era cap casualitat. Con solen fer des de CiU, sabien que jugaven amb molt d’avantatge a plató. Però no comptaven amb la xarxa, que sobre tot a travès de twitter no els hi va deixar passar cap mentida. I pel que fa a mi, saber que aquesta campanya tuitera s’estava lliurant amb gent tant honesta, lluitadora i lùcida, em va donar moltes forces per aguantar un debat en precari, tocat ja d’inici pels minuts esmerçats a la campanya del que Rosa María Artal ha qualificat amb encert “Fusilar al concejal Zapata” . I quan finalment em donen la veu, haver de desmentir una presentació que no s’ajusta a la realitat. Qui em coneix sap que ni represento ni puc representar mai “els pacients”, sinò en tot cas, ciutadania empoderada que vol mantenir i millorar el seu dret a la salut i sanitat públiques… Però desfer la presentació esbiaixada també cansa, i fa perdre segons.

Vull agraïr la quantitat enorme d’afecte i ànim en forma de SMS, links, mails i trucades que vaig rebre abans del programa. Vaig entendre que sols em calia ser valenta, perque els raonaments, els desmentiments, les argumentacions, les posarieu vosaltres en 140 caracters. Era impossible estar còmode entre tant d’interès creat i tantes ganes de que no es diguessin les coses pel seu nom. CIU, com sabeu, a travès del seu conseller, s’entesta en infantilitzar a la gent, i pensa que amb una bonica tarjeta sanitària per rebre atenció sanitària, ja en tenim prou. El dret a la salut bescanviat per un troç de plàstic….

No importa el patiment dels professionals, ni el que diuen des de la Sindicatura, ni tan sols que el nombre d’imputats creix i no s’atura… No s’ha de dir que les llistes d’espera desesperen, ni que es tanquen llits, ni que es fan desaparèixer serveis, ni que s’expulsen malalties de la sanitat pública, ni que els pressupostos (retallats) estan esbiaixats en contra de la pública i a favor de la concertada, ara “engreixada” a més amb CAPIO (que segons Boi Ruiz, a la cimera del cinisme, també és “pública”!)

Una cosa que sí lamento és no haver tingut temps per explicar els 10 punts de la Marea Blanca al final del programa, i limitar-me a enunciar-ne alguns, potser fins i tot no els més importants… Pel que fa a la resta, i perdoneu la manca de modèstia, penso que si volien menystenir-nos o desactivar-nos, ho tenen difícil. També en el debat, i gràcies a vosaltres, la por no es va quedar del costat que ells volien i tenien predeterminat (i com sempre passa quan la gent es posa dempeus, la por va anar cambiant de banda).

Ho podeu veure (o reveure) tot plegat aquí, i opinar si ho veieu o no de la mateixa manera. A mi sols em toca constatar, una vegada més, que quan la solidaritat s’activa, no hi ha tasques impossibles.

Perquè la SALUT s’ho val, i perquè queden encara massa batalles per lliurar, moltes, moltes gràcies! I seguim!

 

Buen pacto para la recuperación del agua, malas prisas para la privatización de la sanidad

Los procesos que parecen más perjudiciales para la ciudadanía perpetrados por los malos gobiernos, pueden revertir en favor del bien común si llegan nuevas mayorías sensibles y atentas a las necesidades sociales. Por ejemplo, la promesa de devolver la gestión del agua a la comunidad la cuenta en Nueva Tribuna Paco Rodríguez de Lecea, aunque se refiere también a las desordenadas prisas de Boi Ruiz por privatizar a todo trapo todo lo que puede. Un saqueo que también denuncia Milagros Perez Oliva con gran contundencia. En cambio, los medios no han recogido las dos noticias de formsa similar. Aunque es difícil dudar de la importancia de que se haya presentado en Barcelona el Pacto Social para el Agua Pública en Catalunya, donde se habla de una gestión integral, pública y participativa del agua, la prensa de mayor tirada no parece haber captado la importancia del acuerdo.

En la actualidad, en los principales centros urbanos el suministro del agua se gestiona por la empresa mixta formada por la multinacional Agbar (Aguas de Barcelona) y la AMB (Área Metropolitana de Barcelona), que aprobó la creación de dicha empresa con los votos favorables de CiU y PSC. Ahora se pretende revertir el proceso desde la plataforma Aigua és Vida, los sindicatos CCOO y CGT, la Federación de Asociaciones de Vecinos de Barcelona (FAVB), la Confederación de Asociaciones Vecinales de Catalunya (CONFAVC), Ecologistas en Acción, y hasta un total de más de veinte organizaciones. Han suscrito el pacto las siguientes instancias políticas: ERC, ICV, EUiA, la CUP, Barcelona en Comú, Podemos y Procés Constituent, que se han comprometido a incluirlo en sus programas para las próximas elecciones municipales. Si logran la mayoría (perfectamente factible)  el Pacto por el agua podrá cumplirse.

Sigue Rodríguez de Lecea advirtiendo que quizás la importancia de la propuesta ha quedado oscurecida en los grandes medios por el anuncio hecho por el alcalde Trías de un nuevo cuerpo policial que perseguirá conductas incívicas tales como el consumo de alcohol y el orinar en la calle (ya ven, cada uno ve a su manera cómo acercarse a la ciudadanía…) Sin embargo, se consuela el autor al encontrar en los medios “el eco del malestar que está provocando el conseller de Sanidad Boi Ruiz, reincidente empedernido en políticas privatizadoras, con dos iniciativas de su departamento: la creación del Consorci de Lleida, y la propuesta de venta de datos sanitarios recogidos e informatizados por la Administración. Son dos temas en los que el Parlament ha dado el alto al conseller, sin conseguir detenerlo hasta el momento. Alega el hiperactivo Boi Ruiz que publicar en el Diario Oficial de la Generalitat la propuesta de Estatutos del futuro Consorci no implica desobediencia al mandato del Parlament de paralizar las gestiones para su creación. En el caso de los datos sanitarios, afirma estar llevando a cabo su “anonimización” e insiste en los beneficios de ponerlos a disposición de la ciencia y la investigación. Pero no estamos hablando de puesta a disposición sino de venta, y esta no se limitará a organismos científicos y universidades, sino que podrá recaer en primera o en segunda instancia en otras entidades; por ejemplo las compañías farmacéuticas, vieja obsesión de sor Teresa Forcades, las cuales cuentan con medios muy avanzados y sofisticados, susceptibles de “desanonimizar” lo “anonimizado”.

Y concluye Rodríguez de Lecea: “Ante semejantes desafueros por parte de un gobierno de Catalunya que ha puesto ya el piloto automático para conducir al país a una declaración unilateral de independencia, uno se pregunta si tantas prisas por tener un «Estat propi» no se deberán al hecho de que cuentan en firme con un comprador para el mismo, y no tienen la menor intención de echar a perder el negocio.”

 

La difícil neteja dels pous negres de la sanitat sociovergent mentre hi mani Boi Ruiz

Desprès del “debat” de la vergonya a TV3 en el que Boi Ruiz demanava “no confondre” a la ciutadania i amagava els casos de corrupció de la sanitat, val la pena recordar-li un dels afers més bruts que afecten -sols- a les terres de Tarragona però que com molt bé valora Mercè Pérez Pons, “ha posat contra les cordes bona part dels responsables de la sanitat catalana de les dues últimes dècades, nomenats a l’empara dels successius Governs del PSC i de CiU a la Generalitat.”

Es referix al cas Innova, un macro-procés que s’instrueix sota secret de sumari als jutjats de Reus (Tarragona) i s’estén com una taca d’oli: acumula almenys nou peces separades i al voltant de 50 imputats, la majoria polítics i dirigents sanitaris. Tot i que l’ instructor del cas Innova ja no podrà investigar la peca separada en la que s’acusa al president de la Diputació de Tarragona i alcalde de Vila-seca (Tarragonès), Josep Poblet (CiU) per presumpte blanqueig i malversació, prevaricació, falsedat documental, tràfec d’influències i omissió del deure de perseguir delictes. perquè.l’Audiència de Tarragona ha decidit que aquest tram sigui investigat èl jutjat de Tarragona i no por el de Reus, com fins ara,

Però les  investigacions del cas Innova (que el conseller sembla ignorar) segueixen endavant a Reus, centrades en adjudicacions, generoses remuneracions sufragades amb fons públics, favors polítics, pagaments i contractes dubtosos. Ens explica Mercè Pérez  que l’opacitat i les portes giratòries teixides en el sector durant anys van començar a enfonsar-se el 27 de febrer del 2013. Aquell dia, la Guàrdia Civil va detenir i va escorcollar per ordre judicial els domicilis de dos homes clau: Carles Manté i Josep Prat.  I encara que Boi Ruiz ara fa veure que no els coneix (o ni els recorda) són dos dels últims quatre directors del Servei Català de la Salut (Catsalut) imputats per delictes greus, entre els quals, també,  blanqueig i malversació.

Fa bé el Conseller de demanar que no confonguem a la població. Per això trèiem a la llum les seves biografies: Prat també va presidir l’Institut Català de la Salut (ICS). Nomenat pel Govern d’Artur Mas, el conseller de Salut, Boi Ruiz, el va defensar durant mesos fins que, el juny del 2012, va dimitir després de revelar-se que es podria haver lucrat en llogar a la Generalitat un edifici de la seva propietat que alberga un centre de menors. Ens diu la periodista: “Prat va dirigir durant anys Innova, el conglomerat d’empreses de l’Ajuntament de Reus. Aquesta ciutat és l’epicentre del cas: Manté va ser contractat per aquest Consistori poc després d’abandonar el CatSalut. Està acusat de cobrar d’Innova entre el 2007 i el 2011 almenys 720.000 euros (sense IVA) presumptament per treballs no realitzats. Els diners els va pagar l’hospital local, finançat gairebé íntegrament pel mateix CatSalut. Enmig d’aquest embolic d’interessos, Manté, a més, va presidir una empresa d’Innova dedicada a la investigació nutricional. La societat es va crear amb fons públics i privats. Però l’Ajuntament de Reus va assumir tots els riscos avalant amb tres milions d’euros l’aventura, que va resultar un fiasco. Per aquest motiu estan imputats tots els edils del PSC, ERC i ICV que van governar Reus el mandat passat.”

I acaba fent menció explícita del tema tan opac de les ambulàncies, perquè entre la documentació confiscada per la Guàrdia Civil al domicili de Prat hi ha proves que les moltes il·legalitats investigades en la sanitat catalana estan relacionades. Per exemple, el jutge va imposar al desembre una fiança civil d’1,2 milions d’euros al president de la patronal espanyola d’ambulàncies, Bernardo Coslado, que controlava aquest sector a les Terres de l’Ebre. L’empresari està acusat de pagar a Prat 5.000 euros al mes per beneficiar les seves societats en concursos de la Generalitat. La justícia investiga en paral·lel 640.295 euros cobrats per Coslado des d’ens lligats a Innova, a més de facturacions dobles.

I per tot plegat, potser el Conseller hauria d’anar més en compte a l’hora d’utilitzar TV3 com paper higiènic, No és tan fàcil aparentar anar ben net quan sols en El Pais, i sols pel cas Innova, podem trobar aquí més de 100 articles que no aconsegueixen ni esclarir ni buidar  -ni de bon troç- el pou negre que és  Innova a la sanitat catalana. I no es perdi el PDF de la vergonya que va fer cafeambllet elm juny del 2012, i que segueix sent molt, molt instructiu!

 

Un debate real s/salut y #MareaBlanca vs. publireportajear a Boi Ruiz

Después del penoso publireportaje que se montó Boi Ruiz en TV3 el pasado jueves, Oriol Güell publicó en El País Catalunya algunas reflexiones que sirven para enfocar este nuevo debate, mucho más interesante, al que se ha invitado a participar al conseller (sin que de monento haya dado noticias…). Espero que después del programa de l’Alternativa.tv se resuelvan varias confusiones interesadas. Por ejemplo, para no ser exhaustiva:

1)qué es periodismo y qué es un pobre sucedáneo afín a la propaganda (especialmente deleznable en temas sociales muy sensibles)

2)cuál debería ser la política de salud enfocada al bien común, no sólo en Catalunya, frente al TTIP y qué es manipulación y pirateo de la sanidad en ese “capitalismo de amiguetes” que nos estafa…

3)la necesaria importancia y función de las Mareas para dar un vuelco en positivo a tanta mentira y basura que infecta la sanidad pública.

Vean mañana el debate “alternativo”, si quieren y pueden, y seguimos…

El debate sobre la sanidad pública emitido por TV3 el pasado jueves, pese a todas las críticas recibidas, tuvo una gran virtud: en apenas hora y media mostró con toda su crudeza los problemas que acechan al sistema. Las que siguen son siete lecciones que pueden sacarse del programa:

1.— La autocomplacencia. Los responsables sanitarios llevan décadas instalados en la autocomplacencia. Se aplauden y se felicitan por un modelo de cuyo futuro dependen. Lo hacen sin rubor y en directo ante los ojos de quienes sufren listas de espera eternas, pasillos abarrotados y recortes en su salario. El lema, sin aportar un solo dato, es que “Cataluña tiene la mejor sanidad de Europa” y el que no lo entienda debe ser un demagogo o un ignorante. No importa que un trabajador autónomo explique que su hospital —el de Palamós— le aplaza un año la operación por el sistema público mientras le abre la puerta del quirófano mañana mismo si paga lo que “cuesta un coche”. La culpa, en realidad, es del propio paciente por no saber reclamar en la ventanilla que toca. Y si se indignan ya lo saben: en Grecia están peor

2.— La ‘sociovergencia’. Boi Ruiz y Marina Geli bromean y se guiñan el ojo. Han sido los consejeros de Salud de los últimos 12 años, uno por CiU y la otra por el PSC. Dos partidos llamados (hasta ahora) a relevarse en el poder y, por tanto, a marcarse en una feroz oposición. Pero alardean de haber hecho justo lo contrario. Y si no hay oposición, hay complicidad y reparto de prebendas. El PSC vive desde hace un tiempo —por fin, aunque quizá ya sea tarde— cambios internos en los que ganan fuerza los que quieren plantar cara a las privatizaciones, la opacidad y la sanidad entendida como una cadena de montaje. El cambio coincide con el acercamiento de Geli a ERC, el nuevo gran partido de la izquierda. La historia, a veces, tiende a repetirse.

3.— El Colegio de Médicos al rescate. Boi Ruiz balbucea en un plató sin casi voces críticas. Pero ahí está el presidente del Colegio de Médicos, Jaume Padrós —exdiputado de CiU— para echarle un cable. La anécdota muestra el papel de una institución convertida en muleta del poder mientras hace crecer su holding empresarial (Sicav incluidas). Las comparaciones son odiosas, pero en Madrid fueron los médicos quienes frenaron las privatizaciones del PP.

4.— Enfermeras excluidas. El papel clave de la enfermería (y los auxiliares) en la sanidad tuvo escasa presencia en el debate y sufrió un feo truco televisivo: una declaración grabada que fue despachada, sin derecho a réplica, por un displicente Boi Ruiz. La intervención de la (subvencionada) representante de los usuarios fue tan irrelevante como su papel en defensa de los pacientes en tiempos de recortes.

5.— La corrupción. Sería un error decir que la corrupción es el primer problema de la sanidad. Pero haberla ignorado agranda la sospecha de que tras las puertas giratorias se esconden armarios llenos de cadáveres. Dos de los tres últimos directores del CatSalut están cerca de ser juzgados por graves delitos. A Carles Manté lo nombró Marina Geli. A Josep Prat lo recuperó Boi Ruiz para trocear el ICS. Sin oposición tampoco hay exigencia de responsabilidades.

6.- El escenario. Montar hoy un debate sobre la sanidad solo con poderes establecidos y sin apenas voces críticas revela muchas cosas. No se ha conseguido imponer el mensaje hegemónico sin tejer durante años una vasta red de complicidades. Los encomiables esfuerzos de Ariadna Oltra para poner orden en el desaguisado estaban abocados al fracaso. El programa estaba viciado de origen. Quien hizo la lista de asistentes demostró tal ignorancia sobre la situación de la sanidad que el debate —o el malintencionado ejercicio de propaganda— acabó por convertirse en un bumerán.

7.- El fin de los eufemismos. Desde despachos y escuelas de negocios, los dirigentes del sistema han escrito un relato trufado de eufemismos. Hasta que pacientes y trabajadores han comenzado a sufrir sus efectos. La sanidad ya no será más la balsa de aceite que fue. Asociaciones y entidades hacen bullir la calle y los centros de trabajo. Hay nuevos partidos y los viejos se renuevan. La omertá que tapó el caso Crespo sería hoy inconcebible. La sanidad pública ha pasado a ser un noble campo de batalla en el que se lucha por la salud de todos los ciudadanos.

 

TV3, la servitut dels mitjans, i la tasca impossible de rentar la cara a Boi Ruiz

Quan es va presentar el programa .CAT, a l’abril del 2014, deia la seva subdirectoria i també presentadora, Ariadna Oltra: “Som molt ambiciosos, abordarem un tema amb més profunditat i més veus que altres programes d’informatius de la casa”. I des de TV3 declaraven que volia ser un punt de trobada i de confrontació d’idees, amb la vocació de convertir-se en un dels principals referents mediàtics de l’actualitat política i social al país. I insistien: .CAT és “un debat amb arguments”. El públic venia garantit, per poc bé que ho féssin, en seguir el “Polònia”.

Totes aquestes afirmacions varen ser poc més que un fóc d’encenalls en el programa (més aviat publireportatge pre-electoral) que podeu veure aqui, esperant la resposta que ens promet CafeambLlet i el programa de LÁlternativa.tv el proper dia 10, a les 12:30, amb Marta Ribas Frías, Isabel Vallet, Albano Dante Fachin de Cafeambllet i jo mateixa, si no accepta a darrera hora la invitació que han fet i reiterat els companys de SICOM al conseller Boi Ruiz. Però molt em temo que si no manega el cotarro el senyor Ruiz, acabarè sortint al programa!

I mentrestant, recupero aquest article de ElCritic que ja té unes quantes setmanes, però que manté una vigència total pel que fa a aspectes destacats de les penoses condicions de la sanitat pública a Catalunya (gràcies a com es beneficia, de manera especial amb Boi Ruiz, la sanitat privada):

Boi Ruiz augmenta les subvencions al grup privat IDCsalud mentre retalla un 16% a la sanitat pública

La sanitat privada avança en temps de retallades. El hòlding sanitari IDCsalud, controlat per un fons de capital de risc, ha augmentat les partides que reben els seus tres hospitals concertats per part del Servei Català de la Salut. Segons dades a les quals ha tingut accés en exclusiva CRÍTIC, ha rebut prop de 300 milions d’euros en els darrers quatre anys. Dels 64 milions del 2010 ha crescut fins als 79 milions el 2013. Mentrestant, el pressupost de CatSalut s’ha reduït en un 16%.

CatSalut ha destinat prop de 300 milions d’euros als tres hospitals propietat de l’empresa en els últims quatre anys

“Recomanaria als catalans que es fessin una mútua privada?”. Pregunta del periodista Xavier Bosch al conseller de Salut de la Generalitat, Boi Ruiz, en el marc del desaparegut programa Àgora, de Televisió de Catalunya. “Evidentment, sí. Una mútua privada és una solució pel sistema de salut pública”, va respondre. La resposta és del gener de 2011. Quatre anys després, les paraules de Boi Ruiz agafen més sentit que mai. Plataformes, sindicats i associacions defensores de la sanitat pública alerten contra la tendència del Servei Català de la Salut (CatSalut) d’augmentar les partides destinades a empreses i entitats de caràcter privat mentre s’han disminuït les inversions en el 100% públic Institut Català de la Salut (ICS). El conseller Boi Ruiz sovint ha justificat l’augment de la sanitat concertada pels moments actuals de recessió econòmica i per la dificultat d’assumir dins el sistema netament públic tota la demanda.

El pressupost de CatSalut ha passat de 9.547 milions d’euros el 2010 a 8.044 aquest darrer any, cosa que suposa una reducció del 16%. L’Institut Català de la Salut també ha vist reduït en un 13% el seu pressupost en aquest període, passant de 2.915 milions el 2010 a 2.518. Mentrestant, hi ha entitats sanitàries que han augmentat la seva activitat —i beneficis— a través de la concertació amb el servei públic català. És el cas d’IDCsalud, un hòlding sanitari obert a l’ànim de lucre en mans del fons internacional de capital de risc CVC Capital Partners. El grup ha rebut gairebé 288 milions d’euros en quatre anys de contractació amb CatSalut. La tendència, a més, ha anat a l’alça. Segons les dades del Departament de Salut a les quals ha tingut accés CRÍTIC, l’any 2010, moment en què Boi Ruiz entrava com a conseller de Salut, IDCsalud va rebre 64 milions d’euros de les arques públiques i quatre anys després, el 2013, la xifra pujava a quasi 79 milions. Aquesta subvenció és per a tres centres concertats: l’Hospital Universitari Sagrat Cor, la Clínica del Vallès i l’Hospital General de Catalunya. Actualment, el mateix grup IDCsalud reconeix que el 39% de la seva activitat a Catalunya prové de la sanitat concertada amb CatSalut.

Inicialment el Registre de convenis i contractes en l’àmbit de l’assistència sanitària pública de CatSalut mostrava que el 2012 IDCsalud hauria doblat els seus ingressos a través de la concertació passant de 63,7 milions el 2010 a gairebé 127 milions el 2012.

A preguntes de CRÍTIC, el departament de comunicació d’IDCsalud a Catalunya nega que la seva companyia hagi incrementat els concerts amb CatSalut. De fet, afirmen que han patit una rebaixa, com la resta de centres. Una afirmació que contrasta amb les dades facilitades per la mateixa Generalitat. Des del Servei Català de la Salut es justifica la concertació a IDCsalud estrictament per criteris tècnics. Un portaveu del departament assegura que “la gestió d’un servei sanitari s’adjudica a través d’un concurs i, per tant, qualsevol licitador pot presentar-s’hi. Si al final IDCsalud en aquest cas és qui guanya el concurs es deu al fet que és la millor oferta que s’hi presenta”.

Un aspecte discutit pels sindicats i la Plataforma d’Afectats per les Retallades Sanitàries ha estat el creixement d’IDCsalud per la derivació de pacients, a través d’aliances estratègiques i convenis de centres semipúblics a altres propietat directa de la mateixa empresa. A l’octubre de 2013, la CUP va dur a l’Oficina Antifrau de Catalunya els convenis entre l’Hospital Clínic de Barcelona i Capio (antiga denominació d’IDCsalud) signats l’any 2009, considerant que concorren en possibles irregularitats i que aquests convenis obren la porta a la “privatització encoberta” de l’hospital. L’any 2009, Capio va firmar una “aliança estratègica” de col·laboració amb l’Hospital Clínic per tal de cedir una part de l’activitat d’aquest centre a l’Hospital Universitari Sagrat Cor, propietat d’IDCsalud. En el moment de signar-se l’acord, el director general del Clínic era Raimon Belenes. Només dos anys més tard, Capio contractava Belenes com a director general d’innovació de la seva companyia. Mentrestant, el 2013, el Clínic va experimentar una retallada de 17,5 milions d’euros del seu pressupost.

També ICV-EUiA va preguntar aquest estiu al Govern català pels convenis entre IDCsalud i la Corporació Sanitària Parc Taulí, que, segons fonts parlamentàries, havia vist rebaixat el seu pressupost de 194,2 milions el 2010 a 173,9 el 2012, un 10,5% menys, mentre augmentaven els pacients derivats. Altres hospitals públics, segons càlculs de la diputada de la CUP Isabel Vallet sobre la base de les xifres emeses per CatSalut, han vist reduït el seu pressupost en els últims temps de retallades. El pressupost de l’Hospital de Bellvitge ha passat de 322,6 milions d’euros el 2010 a 288,9 milions el 2012, o el del Consorci Sanitari de Terrassa, de 100,7 milions el 2010 a 84,6 el 2011.

El mateix conseller de Salut, Boi Ruiz, admetia públicament l’any 2011 que les retallades en sanitat farien augmentar les llistes d’espera. Aquest estiu, però, Ruiz, responent a les preguntes de la diputada ecosocialista Marta Ribas al Parlament, confirmava que “bona part de la reducció de les llistes d’espera és atribuïble a l’activitat derivada a aquests centres hospitalaris”, amb referència als centres propietat d’IDCsalud. Segons un document al qual va tenir accés El País, 12 hospitals del Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública de Catalunya (SISCAT) han derivat aquest any gairebé 5.000 pacients per ser operats al Sagrat Cor, propietat d’IDCsalud. D’aquests, la meitat dels pacients, uns 2.500, procedeixen de quatre hospitals de l’ICS.

En un altre context, Salut va inflar un 32% un servei adjudicat a dit al Sagrat Cor, segons una investigació del periodista Oriol Güell publicada a El País. La polèmica és una adjudicació directa feta el 2010 per part de CatSalut al Sagrat Cor, que hauria servit perquè aquest hospital d’IDCsalud subcontractés l’empresa Codebi BCN —exclosa de concurs públic i que va encarregar aquesta feina a professionals autònoms—, per prestar un servei que ha resultat ser un 32% més costós que la mateixa tasca portada a concurs sis anys abans. El sindicat CATAC-CTS ho ha denunciat a l’Oficina Antifrau, i el Síndic de Greuges ha obert una investigació “per presumptes adjudicacions irregulars del Departament de Salut i pel canvi de gestió d’alguns serveis”.

Per què tenir sanitat concertada?

La xarxa pública catalana, sota el paraigua del Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública de Catalunya (SISCAT), ha estat conformada històricament per una àmplia cartera d’entitats de naturalesa i caràcter ben divers. A més de l’Institut Català de la Salut, l’organisme 100% públic de Catalunya, la xarxa catalana disposa també de la figura dels consorcis, empreses i societats mercantils, entitats benèfiques aparentment sense ànim de lucre —fundacions o centres eclesiàstics— i entitats privades obertes a l’ànim de lucre. Dins d’aquest últim grup s’hi troba IDCsalud, motiu pel qual ha estat font de polèmica en els darrers temps.

Catalunya és la comunitat autònoma que més gasta en la concertació de serveis privats. La partida sanitària és la més elevada del pressupost de la Generalitat —amb 8.290 milions d’euros aquest 2014, la qual cosa suposa un 40% del total. Generalment, a Catalunya es pot parlar d’un sistema sanitari mixt, conformat a base d’una forta dependència de col·laboracions publicoprivades. El gerent de l’Institut Català de la Salut, Pere Soley Bach, aclaria aquest concepte en una entrevista aquest estiu a Redacción Médica: “No hi ha secret. Hi ha una història i hi ha un concepte. No es pot parlar de sanitat privada a Catalunya perquè només adquireix aquesta condició des del punt de vista tècnic, però no conceptual o històric”.

IDCsalud, al punt de mira

Però, quin és l’origen de l’actual IDCsalud? El 2005, la multinacional sueca Capio entrava a l’Estat espanyol a través de la compra del Grupo IDC (Ibérica de Diagnóstico y Cirugía). Posteriorment, el 2011, el fons de capital de risc CVC Capital Partners adquiria els hospitals espanyols de Capio, en una operació que suposava la creació d’IDCsalud, desapareixent així la marca Capio. Pel que fa a Catalunya, a inicis del 2011 Capio va adquirir els hospitals de l’antic grup l’Aliança arran de la seva crisi —Hospital Sagrat Cor i Clínica del Vallès—, sumant-los a l’Hospital General de Catalunya, que ja gestionava.

A Catalunya, el model sanitari d’IDCsalud ha quallat amb èxit, i això s’ha reflectit en el creixement que ha anat experimentant any rere any. Fins al punt que actualment, segons dades de la mateixa entitat, el 39% de la seva activitat procedeix de la concertació amb el Servei Català de la Salut. De la resta del percentatge, un 53% prové d’asseguradores, un 5% d’altres serveis privats i un 3% de mútues d’accidents de trànsit. En total, IDCsalud gestiona a Catalunya l’Hospital Universitari Sagrat Cor —amb un 70% concertat amb CatSalut—, la Clínica del Vallès —amb un 47%—, l’Hospital General de Catalunya —amb un 18%— i la Clínica del Pilar —aquest darrer és l’únic dels tres centres que no té concert de CatSalut.

Catalunya, no obstant això, no és ni de bon tros l’únic territori on aquest model s’ha imposat amb èxit. Sense anar més lluny, en el global de l’Estat espanyol, l’any 2011, encara sota l’epígraf de Capio Sanidad, el grup multinacional va facturar més de 673 milions d’euros, i al voltant del 75% d’aquesta xifra provenia de les arques públiques. Per tant, més de 500 milions procedien de concerts amb les administracions públiques. Aquesta xifra el convertia en el principal proveïdor privat de serveis sanitaris públics de l’Estat.

 

La propera tupinada de Boi Ruiz: legalització de les portes giratòries

Va publicar la notícia la periodista Jessica Mouzo Quintáns fa tres dies, però ha tingut molt poca repercusió. No és estrany, així és com es fan les coses a can Boi Ruiz, de tapadillo, com si fos una qüestió de tràmit sense importància, i quan te n’adones ja està aprovada la tupinada, com una mena d’excrecència més de la “col.laboració” público-privada que algunes polítiques d’ERC (i no sols) consideren “inevitable”. Fan com que tanquen els ulls i quan els obren, ja tenen al davant una bona i sòlida instal.lació reforçada de les portes giratòries a la sanitat. Amb la seva ignorància o el seu consentiment.

Mirin que, com els cucs, des del Departament de Salut s’arrosseguen sense fer soroll i aprofiten la llei d’acompanyament dels pressupostos del 2015 per incloure canvis legislatius en matèria sanitària. I canvis greus. Ens explica Mouzo Quintáns: “El Govern planeja modificar diversos articles de la Llei de l’Institut Català de la Salut (ICS) per permetre que, en el marc d’aliances estratègiques entre aquest ens i hospitals de la xarxa pública, els alts comandaments de l’ICS puguin tenir més d’un càrrec i compatibilitzar la gestió en l’organisme públic —que controla vuit grans hospitals i el 80% de l’atenció primària— amb més funcions de comandament en altres centres aliens a l’ICS. Algun d’aquests hospitals és privat, però la seva funció és pública.

Fins ara, tenir un càrrec directiu a l’ICS era incompatible amb qualsevol activitat que no fos de docència o d’investigació. No obstant això, l’Executiu de Mas afegeix ara una altra excepció i obre la porta al fet que els comandaments de l’ICS puguin exercir funcions directives en altres centres, sempre que hagi “aliances estratègiques o projectes de gestió compartida” entre l’ICS i altres empreses, com és el cas del projecte CIMS a Girona (conveni de col·laboració entre l’hospital Josep Trueta i l’Institut d’Assistència Sanitària). A més, la Generalitat preveu que aquests càrrecs puguin cobrar fins un 30% més del sou que perceben a l’ICS i, fins i tot, amb un acord de govern, “poder superar aquest límit retributiu”.

Però la reforma legislativa de la Generalitat ha topat amb un dictamen desfavorable del Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya (CTESC), òrgan assessor del Govern en matèria socioeconòmica i laboral. El CTESC critica que les retribucions d’aquests càrrecs directius “no s’estableixen en funció de la dedicació horària, sinó de les activitats encomanades”.
En el seu reguitzell de canvis, la Generalitat preveu, a més, que, també a través d’aliances estratègiques, tots els professionals de l’ICS puguin prestar serveis en qualsevol dels centres adscrits a l’acord de col·laboració. El CTESC rebutja aquesta reforma, ja que considera que la mesura permet que treballadors amb “condicions laborals i retributives diferents” —els de l’ICS són estatutaris, mentre que els dels altres centres es regeixen per altres convenis laborals— facin la mateixa feina.

El Govern també preveu derogar l’article que limita l’activitat del personal amb funcions de comandaments intermèdies —càrrecs en unitats de gestió i gerències territorials—. La Generalitat, que prohibia als càrrecs intermedis de l’ICS qualsevol activitat de responsabilitat en altres centres sanitaris, deixa ara via lliure al fet que, amb aliances estratègiques o sense, aquests comandaments intermedis puguin compaginar les funcions a l’ICS i en altres centres, públics o privats. El CTESC critica que no queda clar si aquesta activitat es duu a terme en el marc d’una aliança estratègica o no, i tampoc no hi ha cap “text alternatiu que ho aclareixi”.

Una altra modificació legislativa, fora de la llei de l’ICS, és la que dóna potestat al director del Servei Català de la Salut (Catsalut) per “establir acords, convenis, concerts i encàrrecs de gestió per a la prestació de serveis” sense comptar amb el consell de direcció, que passarà de tenir poder de decisió a simplement “ser informat periòdicament” de les accions.

Encara que la seva decisió no és vinculant, el CTESC ha proposat per unanimitat eliminar totes les reformes sanitàries de la Generalitat. La UGT i CC OO, presents a CTESC, critiquen que Salut aprofiti aquesta llei per “colar” reformes sense passar pel consell de direcció de Catsalut.”

 

Es tiempo de respuestas más duras y más comprometidas

En otro de sus reportajes imprescindibles, Jessica Mouzo Quintans recoge las declaraciones de la Coordinadora de entidades del SAP Muntanya, integrada en la PDS y formada por 12 asociaciones vecinales y sindicatos sobre derivaciones de enfermos de la pública a la sanidad privada. Según la propia dirección del hospital, desde principios de año ya suman 575 las intervenciones con tiempo límite de espera que se “traspasaron” al Hospital del Sagrat Cor, de titularidad privada, lo que significa un 12% de la lista de espera en artroscopias (20 pacientes), otro 20% de las intervenciones de rodilla (unas 90), más un 10,5% de las de juanetes (15 operaciones) y finalmente un total de 450 cataratas (que corresponden al 21% de la lista de espera de esta patología). Ya ven ustedes, intervenciones no especialmente complicadas, de las que la sanidad privada agradece. Por ello, el médico Josep Martí, ex director asistencial del Vall d’Hebron y miembro de la Coordinadora del SAP Muntanya, y uno de los redactores del Manifiesto por el derecho a decidir nuestra salud y el sistema sanitario de Catalunya, afirma que “estamos asistiendo a una privatización encubierta por la vía de los hechos”.

También la Junta de Personal del Hospital de Bellvitge denuncia la desaparición de “unos mil pacientes de la lista de espera” entre junio y julio. “No puede ser que se deriven operaciones a otros centros cuando Bellvitge tiene capacidad para asumirlo. Que doten de recursos y presupuesto a este hospital público en vez de mandarlos a la privada”, explicó la delegada de Metges de Catalunya, Teresa Fuentelsaz.

Pero así impone también Boi Ruiz la privatización, que quiere manener lo más oculta posible, y que una mayoría parlamentaria esta semana, gracias al pacto PSC-ERC, no se atrevió a condenar. Tiene sentido, pues, lo que ha escrito Carlos Jimenez Villarejo, ex-fiscal anticorrupción, en el blog de Dempeus y que en parte transcribo aquí. Jimenez Villarejo opina, con su solidaridad y apoyo a los pacientes, usuarios y familiares de la sanidad pública y en concreto de Bellvitge, que no se trata de hechos nuevos, sino “la consecuencia, esta vez ante una ejemplar rebeldía ciudadana, de las políticas neoliberales y, por tanto, de reducción y privatización de la sanidad publica, como lo han acreditado las actuaciones de colectivos sanitarios y de Cafeambllet. Ya meses antes, Boi Ruiz y su equipo directivo fueron denunciados ante la Fiscalía y el Tribunal Superior de Justicia,por muchas razones. La principal, la imposicion arbitraria e injusta,en favor de sus intereses privados-de donde procedían-de una privación a los ciudadanos de un derecho cívico fundamental, como es el derecho a la salud. Denuncias que fueron rechazadas. La impunidad que les otorgó el carpetazo a dichas denuncias ha estimulado su respuesta actual, que está llevando los hospitales, por imposicion de los políticos irresponsables,a “denegar la asistencia sanitaria” a muchos pacientes, otra forma de delito que equivale a acentuar el desamparo y desasistencia clínica de los mismos.”

Jimenez Villarejo, que ayer fue personalmente a manifestar su solidaridad con la #rebeliónBellvitge sugiere que más que reprobaciones destinadas a no salir adelante, es tiempo de superar las estrechas vias parlamentarias y formular “una querella criminal contra esos responsables del hundimiento de la sanidad pública en Cataluña”, como la que hace tiempo planteó ICV, por fraude fiscal, contra Emilio Botín y todo su equipo del Grupo Santander. En opinión de Carlos Jimenez Villarejo, el “estado actual de la sanidad publica exige a la izquierda respuestas más duras y más comprometidas. Lo demás, una vez que pasan los primeros momentos, se convierte en superfluo. Los ciudadanos y, sobre todo, los pacientes de Catalunya no lo merecen. Está en juego su salud y su dignidad, antes que promesas controladas, que no se olvide, por la derecha nacionalista.”

Y vistos los últimos “descubrimientos” sobre cuentas en Suiza de quien lideró durante tantos años esta derecha nacionalista (y que tanto persiguió a Carlos Jimenez Villarejo por hacer bien su trabajo en la Fiscalía) las recomendaciones de quien salió elegido eurodiputado por PODEMOS cobran (si es que hacía falta) mayor sentido.

 

La reprovació a la política sanitària i a un tripijoc indecent: “Artur Mas: sereu jutjats”

Ahir la tarda molta gent a Catalunya que seguia el debat parlamentari sobre llistes d’espera, transparència al sector sanitari, derivacions, corrupció i finalment, la reprovació a Boi Ruiz que va presentar el grup d`ICV-EUIA, en un moment o altre, va perdre els nervis. No sols pel vot injustificable d’ERC “salvant” a un personatge que no s’ho val, en Boi Ruiz, que no es quedaria pas a l’atur si desapareix de la Conselleria (la privada ja deu tenir les seves portes ben obertes) sinó per tot el que s’amagava. Quin valor tenen (segurament més pel que callen) personatges com Xavier Crespo o Boi Ruiz, que s’han de “protegir” com si fossin espècies en extinció?

El cert és que la sessió d’ahir al Parlament va ser com anar a passejar per un galeria de retrats que poc a poc esdevenien caricatures grotesques: La diputada del PP i l´infranivell de la seva intervenció (el més “ric” del seu discurs parlamentari va ser el dubte en la tria entre “anar a missa o repicar” o “fer la puta i la ramoneta”) o la diputada de CiU, que amb una “actuació” fonamentalista al màxim, digna de les Creuades, havia de suplir amb grans dosis d’indignació sobreactuada i mentides a l’engros que no hi havia defensa pel seu partit… Tant penós, tot plegat! I ja, per acabar, el despreci que es va escapar del micro de la presidenta del Parlament, Sra. de Gispert, quan va captar el seu disgust contra la gent treballadora que ja n’estava farta d’una representació grotesca: “És vergonyós, eh? Convidar a aquesta gent…!” Precisament aquesta gent que amb el seu treball a la sanitat i els seus drets de ciutadania fan que el Parlament tingui encara algun sentit, malgrat la mediocritat i la mala fe que alguns polítics i polítiques oferien impunement (o no!) a la ciutadania.

L’Albano Dante, de cafeAMBllet, ha expressat en el seu video bona part del que jo voldria dir… però encara queda. I sortirà. Es un video valent que els hi recomano de cafeambllet, però també si poden, vegin, en positiu, les intervencions d’Isabel Vallet i de Marta Ribas Frías. I ja desprès, escoltin amb atenció d´on venen els llots d’avui, com destapa la parlamentaria del PSC, i si en tenen humor i ganes (o necessiten un “xute” d’adrenalina) dediquin uns minuts més a la resta d’intervencions. Tota la sessió d’ahir ja està penjada a la web del Parlament. Per tot plegat, estic d’acord amb l’Albano: continuarà.

Veure també el que diu Jessica Mouzo Quintans a l’edició de Catalunya deElPais.