RSS

Arxiu d'etiquetes: CAPS

Un manifiesto exige el “derecho a decidir” el modelo de sanidad pública

Escribe Benoit Cros en eldiario.es : “Desde que comenzaron los recortes presupuestarios por parte de la Generalitat, la defensa de la sanidad pública ha sido -junto con el proceso soberanista- un tema central de la agenda política catalana. Es en este contexto que diferentes movimientos sociales han publicado un manifiesto para reclamar el derecho a decidir también sobre el futuro de la sanidad pública catalana que resume las principales reivindicaciones actuales.

El documento -firmado entre otros por representantes de Dempeus per la Salut Pública, del centro de investigación Greds-Emconet, de la ONG Sicom y los editores de la revista CafeambLlet- reclama un sistema sanitario 100% público. Es decir, que recomienda terminar con el modelo específicamente catalán de los centros concertados, donde se han concentrado en los últimos años los escándalos de corrupción y de confusión de intereses. “La colaboración pública-privada existente debe ir reduciendo su ámbito hasta su total separación y definitiva eliminación, ateniéndose mientrastanto a los intereses de la sanidad pública”, afirman los firmantes.

En este sentido, el documento es una respuesta a la sectorial de sanidad de la Asamblea Nacional de Catalunya, que defendió recientemente el modelo catalán de consorcios. De hecho, este manifiesto no es la única voz en contra de la posición de la ANC que se ha expresado en los últimos días. Ayer el grupo de sanidad de Podemos Catalunya también se puso en contra, como imagetambién lo hizo el sindicato alternativo IAC. La sectorial de sanidad de la ANC se presentó oficialmente el mes pasado en el Colegio de Médicos. Llamó la atención que la presentación se hizo a cargo de la Dra. Helena Ris, directora general de la patronal Unión Catalana de Hospitales -organismo dirigido previamente por el actual conseller Boi Ruiz.

Los autores del manifiesto también exigen la restauración de la Agencia de Salud Pública de Catalunya, que tenía hasta el año pasado una personalidad jurídica y trabajaba así de manera independiente con una vocación interdepartamental. Una ley impulsada por el Gobierno la degradó y la colocó bajo el control de la secretaría de Salud Pública del Departamento de Salud.

Por otra parte, los firmantes se oponen a cualquier copago en el sistema sanitario y abogan por una mayor participación de los usuarios en la gestión de la sanidad. También reclaman que la sanidad pública permita la interrupción voluntaria del embarazo.”

Ver también en Dempeus la crítica de PODEMOS sanitat

 

Etiquetes: , , , , ,

Pel dret a decidir també la nostra salut i el Sistema Sanitari de Catalunya

Pel dret a decidir també la nostra salut i el Sistema Sanitari de Catalunya

Cada dia ens colpeja la noticia d’una nova retallada en salut, de tancament de llits, quiròfans i serveis, d’increment de les llistes d’espera, de noves precaritzacions en les condicions de treball del personal del sector i de derivacions injustificables de la sanitat pública a la privada. Cada dia apareix una nova amenaça contra la integritat del sistema de salut català, com l’intent de desballestament de l’ICS a Lleida i a Tarragona, o es desafia el nostre enteniment i raó amb declaracions del tot irreals sobre l “estat del benestar” que gaudim o que qualsevol empitjorament en la qualitat i atenció a la sanitat pública és un mite. Però la realitat és la que és, poc transparent i amb nínxols de corrupció que corquen el sistema de salut, com demostren les demandes judicials a qui exigeix transparència, o el menysteniment de qui vol i fa els comptes clars, i darrerament també, cada dia, represàlies de tota mena contra les persones que expliquen la veritat sobre les urgències col•lapsades, o les retallades a la dependència, i que, malgrat les seves limitacions, s’organitzen per defensar un sistema de salut realment universal i pels drets i la dignitat en l’atenció i el tracte a les persones malaltes.

El nostre sistema sanitari públic està travessant un moment crític que pot fer impossible la seva recuperació. Creiem que cal dir prou i denunciar el desballestament del sistema de salut, així com el servilisme als interessos de la indústria farmacèutica i de productes sanitaris, i als fons d’inversió que han convertit la sanitat en el seu objectiu de negoci. No sols cal denunciar les polítiques contràries a la salut i del bé comú del conseller Boi Ruiz (que ja va deixar clares les seves fidelitats des del primer moment en recomanar-nos que ens féssim d’una mútua) sinó denunciar també la pretensió de confondre la sobirania del poble de Catalunya amb el propi interès particular i de classe d’una minoria que elabora Manifestos(1) i proclames recorrent als tòpics de sempre del món empresarial privat de la sanitat. La propaganda ideològica no pot amagar de qui són els arguments i per què serveixen les eines pretesament apolítiques dels autors que molt poc tenen a veure amb la salut pública i la sobirania del poble de Catalunya i el benestar de la seva gent.

Per conquerir la sobirania també en salut i sanitat: actuar sobre els veritables determinants de la salut.

La salut no és una qüestió individual, exclusiva de cada persona. La salut col•lectiva, de tots i totes, depèn sobre tot de condicions socials, econòmiques i polítiques. El Congrés de Metges i Biòlegs de Perpinyà de 1976 va definir la salut «com aquella manera de viure autònoma, solidària i joiosa», descripció que posa en evidència que la salut és una via de promoció de la llibertat i l’equitat. Lamentablement, la majoria de persones tampoc a Catalunya no tenen una situació vital, econòmica o laboral adequada amb la qual poder gaudir i compartir una vida plenament saludable, independent, fraternal i alegre, i menys en temps de crisi. I ara, quan els determinants de salut s’ensorren, es pren la determinació de reduir el sistema de suport social i el sector sanitari que podrien, com a mínim, pal•liar els seus efectes més devastadors. La malnutrició de la canalla, els desnonaments continuats i l’increment de suïcidis a Catalunya ens estan dient que no es fan les polítiques que la població necessita ni les inversions socials i de reforçament dels serveis públics. I tampoc s’emprenen les mesures que poden afectar en positiu a les persones, doncs la sanitat només contribueix en una part de la nostra salut.

Les decisions crucials relacionades amb valors sobre el que és bo o dolent per a la societat i per a la salut es prenen en el terreny de la política. És per aquest motiu que, fora de l’àmbit sanitari (com, per exemple, economia, treball, urbanisme, educació, etc., i també a l’hora d’elaborar els pressupostos) s’ha de tenir en compte, ara més que mai, el seu impacte en la salut, en una aproximació que s’ha denominat «salut en totes les polítiques».(2)

Punts bàsics de sanitat i salut per una Catalunya de totes i tots

Per tots els arguments anteriors volem sotmetre a ampli debat uns punts bàsics que considerem rellevants per donar alternativa a la privatització-mercantilització i biomedicalització de la salut pública, apartant-la de la influència del complex industrial médico-farmacéutic i biotecnològic.(3) Volem bastir una proposta de programa per a la Salut i la Sanitat Pública a Catalunya que pugui ser, si s’escau, un punt de trobada i confluència per a la majoria d’organitzacions que defensen la salut i una sanitat pública per a totes i tots, de qualitat i accés garantit, al servei de la població de Catalunya.

1.- En aquest sentit, cal garantir el Dret a la protecció de la salut i a un model d’assistència sanitària públic, de cobertura universal i sense exclusions, equitatiu i finançat suficientment per impostos progressius. No és cert que la sanitat pública sigui deficitària. En la mesura que ha de respondre a costos i beneficis públics, el seu dèficit el provoca, entre altres qüestions, un finançament insuficient, les mancances en l’execució i control pressupostari. El dèficit en la sanitat pública es deu també a la seva poca transparència i és, per tant, de responsabilitat política, també a Catalunya.(4) Garantir aquest punt suposa la derogació de les lleis, decrets i altres instruments jurídics que s’oposin a aquests principis generals.

2.- Pla de Nacionalització dels serveis públics de salut. Convertir el Servei Català de la Salut (SCS) en el Servei Nacional de Salut de Catalunya (SNSC), amb funcions de planificació, finançament, gestió i avaluació dels serveis de salut públics, integrals i integrats de Catalunya. La sanitat pública te un valor social indubtable perquè conté, cohesiona i crea sinergies en la investigació, formació, docència, prevenció, atenció, rehabilitació i cures i és la única que permet treballar per a millorar els determinants de la salut i la malaltia. Entenem que la sanitat privada s`ha de finançar privadament, i que la col•laboració pública-privada existent ha d’anar limitant el seu àmbit, on existeixi, fins a la seva total separació i definitiva eliminació, atenint-se mentrestant als interessos de la sanitat pública.

3.- Amb el criteri de que tot el que es paga amb diners públics ha de ser públic, cal la definició i declaració, per part del SNSC dels proveïdors públics com a medi propi del SNSC: Progressivament la totalitat de les entitats SISCAT, amb hospitals de la XHUP i/o amb equips d’atenció primària hauran de passar a ser entitats que siguin mitjà propi de la Generalitat.(5) Aquest punt implica també l’eliminació de les portes giratòries en la sanitat pública i que les persones incriminades per corrupció siguin jutjades i castigades.

En aquest sentit, alertem de la proposta de la sectorial de sanitat de la ANC (en la que hi ha participat Helena Ris actual directora general de la Unió Catalana d’Hospitals, i que ja havíem llegit de l’assessor d’Artur Mas, Josep María Via) de no comptabilitzar com “administració pública” els consorcis sanitaris, quan és precisament aquesta consideració la que permet el control de la gestió que fan dels fons públics per part de les institucions democràtiques, i que es demostra totalment necessari a tenor de les gravíssimes irregularitats descobertes al sector concertat en els últims anys. De no seguir-se la directriu europea de la SEC-95 d’integrar les EPIC en el sector públic a efectes comptables, les irregularitats detectades, encara que il•legítimes, haurien pogut tenir cobertura legal.(6)

4.- Sobre política dels medicaments: Volem un sistema de salut sense la omnipresència de la indústria farmacèutica, i en el que es regulin i es vigilin els conflictes d’interessos de polítics, gestors i prescriptors, i s’ hi seleccionin els que de veritat són necessaris, de manera que es deixi de comprar fum a preu d’or en el mercat internacional de les tecnologies. La indústria farmacèutica no pot ser màrqueting disfressat de formació mèdica.

5.- Reforçament de l’Atenció Primària i Comunitària, com a instrument bàsic per la resolució i integració dels circuits i intervencions que es realitzen sobre la ciutadania del territori amb una direcció general única per tots els equips d’atenció primària del territori.. Sobre aquest punt, insistint en assegurar la transparència, equitat, universalitat, eficiència, autonomia de gestió, avaluació independent i preeminència de l’Atenció Primària amb un Codi ètic comú de tots els serveis, autonomia de gestió (no autogestió) dels governs sanitaris territorials, centres i professionals. I avaluació independent (7) amb transparència absoluta de resultats en salut i despeses.

6.- Restauració de l’Agència Catalana de Salut Pública amb les funcions de la Llei General de salut Pública de Catalunya, reforçant els programes de prevenció, promoció i protecció de la salut (com per exemple: aliments, medi ambient, salut laboral, salut mental), promovent l’enfocament de salut en totes les polítiques, per tal d’orientar les prioritats no només als principals problemes de salut, sinó als determinants socials de la salut.

7.- Derogació de coREpagaments sanitaris i farmacèutics i compromís de no imposició de noves taxes com l’euro per medicament que, com s’ha demostrat, signifiquen barreres d’accés al tractament. Són impostos a la malaltia, especialment injustos i regressius perquè res tenen a veure amb la renda o la riquesa de les persones malaltes.

8.- Dret a la interrupció voluntària de l’embaràs en el sistema públic, com a mínim en els terminis actualment en vigor, i sense penalització en el Codi Penal, que apoderi a les dones com a persones autònomes i amb dret a decidir, i que vagi acompanyada d’accions d’educació sexual i afectiva per a tota la població (homes i dones).

9.- En una visió molt més integral de la sanitat i la salut que incorpori els aspectes biològic, psicològic i social, cal posar l’accent en el paper del treballador/a social, que juntament amb el personal sanitari mèdic i d’infermeria d’atenció primària, constitueix una figura local molt propera als sectors més vulnerables i que requereixen més solidaritat social.

Entenem, finalment, que cal fomentar la participació ciutadana apoderada en sanitat i salut en el sentir d’afavorir la democràcia real per millorar la sanitat a Catalunya, però també democratitzar la Salut Pública a partir de l’anàlisi i seguiment dels Determinants Socials i per reduir les desigualtats.

La participació: clau de volta de la sobirania dels pobles en salut

De manera similar a com ara ens alerten amb el Manifest “Ultima llamada” que la via de creixement que segueix el sistema és un genocidi en càmera lenta, ja l’any 2000 a la Conferència de Bangladesh es va valorar que una gran part de la població mundial no tenia accés ni a la terra ni als seus recursos, ni tampoc a aliments, ensenyament, aigua potable, sanejament, habitatge, ocupació i serveis de salut.

Bangladesh es va sumar a la denúncia de que els recursos s’estaven esgotant a una velocitat esfereïdora, i que la degradació de la natura significava una amenaça per a tot el món, incrementant les desigualtats en salut amb la «concentració dels recursos en mans de poques empreses que s’esforcen a maximitzar els seus guanys privats». Les directrius de les polítiques econòmiques s’allunyaven de les institucions democràtiques i quedaven en mans d’un petit grup de governs poderosos, i institucions internacionals com el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional i l’Organització Mundial del Comerç. Les mesures imposades, que signifiquen deute en molts casos impropi, juntament amb les activitats no regulades de les empreses transnacionals, han tingut efectes severs en les vides i en les formes de guanyar-se el jornal, en la salut i el benestar de poblacions, tant en països del sud com del nord. La política desatén les necessitats de la població en reduir el finançament pressupostari als serveis públics i en concret a la sanitat, encara més amenaçada amb la negociació secreta de la TTIP.

No és estrany, doncs, que les organitzacions i moviments dels pobles es considerin «fonamentals perquè els processos de presa de decisions siguin més democràtics, responsables i transparents» i es puguin garantir els drets cívics, polítics, econòmics, socials i culturals, amb un nou paper dels mitjans de comunicació acompanyant la societat civil en el control de la implementació, desenvolupament i impacte de les polítiques. Perquè val també avui per Catalunya, i per tota la riquesa de l’anàlisi polític, de gènere i de classe de la Conferència de Bangladesh, volem acabar aquest text amb la seva definició de salut, que és una de les més colpidores que s’han escrit i de les que més crida a la reflexió i a l’acció:

«La salut és un assumpte social, econòmic i polític, i és, sobretot, un dret humà fonamental. La desigualtat, la pobresa, l’explotació, la violència i la injustícia són a l’arrel de la mala salut i de les morts dels pobres i els marginats. La salut per a totes les persones significa que s’han de desafiar els interessos dels poderosos, que cal fer front a la globalització i que les prioritats polítiques i econòmiques s’han de canviar de forma dràstica.»

Notes:
1 https://assemblea.cat/sites/default/files/documents/DTSalut.pdf
2 Veure Borrell, C., i Benach, J., “Els determinants socials de la salut” a http://espaifabrica.cat/index.php/el-preu-de-la-salut/item/794-els-determinants-socials-de-la-salut#footnote-13124-6
3 En aquest sentit, també, Martínez, Ana i Vergara, M., (coord.) i Benach, J i Borrell, C., (dir. científics) (2014) Cómo comercian con tu salud, Privatización y mercantilización de la sanidad en Catalunya, Icaria.
4 Veure de Sibina, M., i Dante, A., (2013) Artur Mas, on són els meus diners?
5 En aquest sentit, s’hauran de prendre les següents mesures:
-Que consti en els estatuts de l’entitat que es medi propi del SNSC
-Que sigui acreditat pel Sistema amb les garanties de qualitat i sostenibilitat
-Que el proveïdor accepti majoria de representats del SNSC en el seu consell d’administració
-Que signi el codi ètic i accepti explícitament els valors del proveïdor públic (servei públic, no ànim de lucre, no pràctica privada en centres públics, incompatibilitats, no portes giratòries)
6 La SEC-95 és percebuda pels sectors que la denigren com un atac al model d’autonomia de gestió. Una autonomia que gestió que, de manera acreditada, ha facilitat la comissió d’irregularitats molt greus. La proposta de fugir del SEC-95 no només no aporta cap solució a aquesta situació sinó que aprofundeix l’opacitat i la manca de retiment de comptes que la faciliten La proposta de l’ANC, doncs, persegueix una fugida del dret públic que tant molesta als gestors dels diners públics. De fer-se realitat, aquests gestors tindrien les portes obertes per aprofundir en una manera de gestió que allunya la sanitat del control democràtic i que deixa les mans lliures per a que coses com l’opacitat, les portes giratòries i els concursos a mida per a les empreses dels amics tinguin carta de naturalesa.
7 Agència de Qualitat i Avaluació Sanitària (AQAS)

Primeres signatures:

Josep Martí (CAPS)
Olga Quiroga Fernández (CAPS)
Carme Borrell (CAPS)
Angels Martínez Castells (Dempeus per la Salut Pública)
Sergi Raventós Panyella (Dempeus per la Salut Pública)
Vanessa Puig (Dempeus per la Salut Pública)
Antoni Barbarà Molina (Dempeus per la Salut Pública)
Gemma Tarafa (GREDS-EMCONET, UPF)
Joan Benach (GREDS-EMCONET,UPF)
Joan-Ramon Laporte (Fundació Institut Català de Farmacologia)
Montse Vergara (Dempeus per la Salut Pública)
Joan-Ramon Lladós (Dempeus per la Salut Pública)
Albano Dante-Fachin (Cafeambllet)
Marta Sibina (Cafeambllet)
José Aznar (advocat)
Luisa Blanco Delgado (advocada)
Matilde Barrabès (advocada)
Elena Alvarez (Dempeus per la Salut Pública)
José Alberto Moreira da Silva (Dempeus per la Salut Pública)
Alex Bosso Gaspar (UPF)
Maria Eugènia Sanchez Carreté (Dempeus per la Salut Pública)
Josep Cabayol (SICOM)
Frederic Pahisa (SICOM)
Siscu Baiges (SICOM)
Carmina Olivé (Dempeus per la Salut Pública)
Carlos García Vera (SICOM)
Carlos Collazos (SICOM)
Adela Castellanos (SICOM)
Jordi Escofet (SICOM)
Antonio Cera Rodríguez (Federació AA.VV de Montcada i Reixac. FAVMiR)

 
6 comentaris

Publicat per a 17 Juliol 2014 in Salut

 

Etiquetes: , , , , , , ,

10 propuestas de cambio en la mala política sobre medicamentos

El co-pago y los recortes indiscriminados de medicamentos son dos medidas injustas, perjudiciales para la salud y que no ahorran recursos al sistema público. En el tema de los medicamentos parece que haya competición entre el gobierno de Cataluña y el de España a ver quién tiene premio al mayor disparate. Los primeros poniendo una tasa de un euro por medicamento que penaliza sobre todo a las personas con enfermedades crónicas ya las personas con pocos recursos (tasa a la enfermedad ya la pobreza), siempre con el pretexto de ahorrar dinero del sistema público y moderar el consumo (dicen), como si fuera el o la paciente y no el profesional de la medicina que prescribe los medicamentos.

El gobierno del Sr. Rajoy aumenta el co-pago (hay que decir re-pago, ya que los hemos pagado ya con nuestros impuestos), exigiendo un mínimo del 10% del precio a los pensionistas y entre un 50% y un 60% a quienes trabajan (un aumento de entre el 10% y el 20%), de manera que en Catalunya, a una persona jubilada, con enfermedades crónicas que toma seis pastillas al día, le sale a pagar un promedio de 12 euros al mes. Además de estas medidas el gobierno español retira del sistema público 426 medicamentos que considera “menores”, también con el criterio de “ahorro económico”.

¿Gastamos demasiado en medicamentos? Pues efectivamente, España es uno de los países del mundo que más medicamentos consume, muy por encima de la media de los países de la UE. Décadas de un modelo sanitario configurado por las autoridades políticas y la industria farmacéutica, caracterizado por ser individualista, “curativista”, centrado en la “farmacodependencia”, han creado una fuerte medicalización de la salud con un gasto farmacéutico muy excesivo (18.000 millones de euros en 2010, lo que supone el 30% del gasto público sanitario) y un bajo consumo de genéricos. Pero con las actuales medidas, que ya se han probado otras veces, no conseguiremos el objetivo de moderar el gasto, tan sólo servirán para recaudar dinero. En España en el año 1967 se introdujo un copago de fármacos del 10%, en 1978 subió a un 20%, en 1979 al 30% y en 1980 al 40%, en los años 1992 y 1994 se aprobaron regulaciones de precios, y en los 1994 y 1999 se introdujeron listas negativas. Todas estas medidas no han podido frenar nunca el incremento constante de recetas y de gasto en farmacia, el incremento de recetas en España ha sido de un 57% en diez años (596 millones en el 2000 y 936 millones en 2009).

En cuanto a la propuesta de retirada de financiación pública de más de 400 fármacos, es otro disparate que encarecerá más el gasto. No es casual que la lista de los 400 tenga el apoyo de la industria farmacéutica. Hay que hablar de financiación selectiva para aquellos que sean más costo-efectivos; por el contrario, excluir grupos enteros de medicamentos conduce a su sustitución por otros no retirados que suelen ser más caros. Hay que recordar que en España la industria farmacéutica sigue siendo, en tiempos de crisis, un sector empresarial muy rentable que influye enormemente en el sistema de salud y que es el sector privado el que, en gran medida, decide hacia dónde debe evolucionar estratégicamente el sector sanitario. Determina los nichos más rentables dónde focalizar la I+D, y dónde hay que centrar el llamado “disease-mongering” (o creación y exageración de enfermedades, y comercialización de fármacos ad-hoc), en lugar de responder a las necesidades que las autoridades públicas y la sociedad determinen. La industria tiene el control absoluto sobre todas las fases de vida de sus productos (I + D básica, desarrollo, fabricación, comercialización y vigilancia de los productos sanitarios), en un proceso en que las autoridades ejercen un papel fiscalizador, regulador y vigilante, pero donde han renunciado a desempeñar un papel activo en la conducción del sector, en la determinación de las líneas estratégicas a seguir. Finalmente, es fundamental ofrecer formación continuada pública e independiente a los profesionales de la sanidad. Recordemos que las mujeres y hombres que se dedican a la medicina se ven constantemente inundados de “novedades” farmacológicas, muchas de las cuales ni son nuevas ni tienen una efectividad probada, y se les presiona para “elegir” tratamientos o productos que compra el sistema de salud a los precios marcados por las empresas.

¿Cómo podemos mejorar la política y la gestión de los medicamentos? En un seminario reciente organizado por el Centro de Análisis y Programas Sanitarios (CAPS) se elaboró ​​y dio a conocer el documento Por un mejor Sistema Público de Salud que quiere hacer frente a la salida de la “crisis” por un camino alternativo a los recortes indiscriminados en el Sistema Sanitario Público.

Para mejorar las políticas y la gestión de los medicamentos proponemos diez medidas fundamentales sobre las políticas de precios, la financiación selectivo y, sobre todo, la gestión del conocimiento, formación y medios en manos de los profesionales.

1.- Es necesaria una selección centralizada de los medicamentos más idóneos para ser financiados por el sistema público de salud. Además de los criterios de eficacia y seguridad, la decisión de financiar o no debe basarse también en la efectividad relativa al costo (coste efectividad);
2.-Es necesaria una negociación centralizada de los precios de los medicamentos financiados con cargo al SNS;
3.- Se necesitan sistemas de información sobre medicamentos y terapéutica propios del sistema de salud, independientes de las compañías farmacéuticas, e integrados en las herramientas informáticas (historia clínica electrónica y receta electrónica);
4.- Es necesaria una formación continuada de los profesionales, organizada desde el sistema de salud, sin participación directa o indirecta de las compañías farmacéuticas;
5.- Es necesaria la prohibición de la actividad comercial sobre los centros del Sistema Nacional de Salud;
6.-Es necesaria la regulación de los conflictos de intereses de los profesionales sanitarios y los directivos;
7.-Es necesaria la constitución de comisiones farmacoterapéuticas en cada área de salud, para garantizar la participación profesional y la gestión clínica en terapéutica;
8.- Las funciones de estas comisiones deben ser seleccionar las recomendaciones terapéuticas y los medicamentos de elección, garantizar y acordar la continuidad asistencial entre hospitales, atención especializada y atención primaria, desarrollar y coordinar la formación continuada y hacer un seguimiento del consumo de medicamentos y sus resultados y promover la investigación clínica con acento sobre los resultados clínicos;
9.- Hay que aumentar los recursos humanos y materiales en Atención Primaria, de manera especial en el tiempo de atención y de visitas. Habría que establecer un sistema que asegure la mejor prescripción de medicamentos y productos sanitarios al margen de las presiones y propaganda de los laboratorios, en base a su adecuación terapéutica, relación coste-efectividad, y menor efecto iatrogénico. Y habría que incentivar, sin sesgo de género, las actividades de formación continuada e investigación.
10.-Hay que potenciar la participación real de la ciudadanía y de las personas usuarias en estas políticas

Autoría:

Josep Martí es doctor en medicina y Coordinador del Grupo de Políticas de Salud del CAPS, y Carme Valls Llobet es vicepresidenta del CAPS
Joan Benach y Gemma Tarafa son profesores de salud pública y miembros del Grupo de Investigación en Desigualdades en Salud (GREDS-EMCONET, UPF).
Angels Martinez Castells es doctora en ciencias económicas y presidenta de Dempeus per la Salut Pública

Publicado originalmente en el CAPS, la versión catalana puede consultarse en la web de Dempeus per la Salut Pública.

 
5 comentaris

Publicat per a 14 Juliol 2012 in Salut

 

Etiquetes: , , , ,

Salut en temps de crisi: un repte difícil per a la majoria, i una oportunitat pels poderosos.

20061031030028-el-roto.gif

Avui Dempeus per la salut pública s’ha presentat a les Jornades d’Experiències i Necessitats en participació ciutadana en Salut organitzades pel CAPS. Vull reflexionar sobre algunes de les coses que he vist i sentit –en especial l’experiència del “pacient expert”–  però en els 10 minuts que hem parlat sí que hem volgut deixar clar que tant en la nostra experiència en la gestació i tramitació de la ILP per un millor tractament de la Fibromiàlgia i la Síndrome de la Fatiga Crònica, com en el grau de compliment (més aviat d’incompliment ) de la Resolució, com en altres experiències viscudes en defensa de la salut pública, havíem pogut comprobar que hi havia dues maneres de viure i d’acceptar-se socialment i políticament la participació en salut: ben rebuda quan aquesta participació es feia empenyent a favor de la corrent, o especialment difícil i feixuga quan la participació qüestionada els models i les polítiques establertes, encara que en els dos casos es pretenguès el mateix: una societat més democràtica i una vida millor per a les persones malaltes.

També hem volgut deixar clar la nostra preocupació per les declaracions fetes ahir pel dr. Miquel Vilardell a la trobada feta a  Caixa Catalunya per les Mútues, clíniques privades i públiques i establiments hospitalaris i que era presidit pel lema de “Crisi econòmica i social: reptes i oportunitats”. Sobre aquesta idea especialment tendenciosa, des de Dempeus hem afirmat que si els reptes per obtenir una vida mínimament acceptable per a les persones amb malalties cròniques ja eren el nostre pà de cada dia en temps normals, s’agreujaven molt més en temps de crisi sense que hi trobessim res de positiu, sinò tot el contrari. I pel que fa les oportunitats, és tan sols el sector privat el que les aprofita retallant els serveis més  rendibles del sector públic per al seu benefici privat… Per això el Dr. Vilardell va tornar a parlar de copagaments (en el nostre llenguatge: repagaments) i de que s’havia de revisar “la cartera de serveis” del sector públic i veure si seguia fent-se càrrec de determinades prestacions “que no tenen eficàcia provada” …

Personalment m’esgarrifa que els serveis de salut s’assimilin a “carteres de serveis” en un llenguatge empresarial que no toca ni s’adiu en temes especialment sensibles com aquest. Però a més, comfirma el que com a Dempeus ja vàrem afirmar fa temps: que moltes malalties cròniques –i especialment la fibromiàlgia i la SFC– eren unes bones dispensadores de rendes per a les consultes privades  (per no parlar d’alguns laboratoris) i que seria especialment difícil  que el sector públic de salut les atengui amb qualitat i dignitat si entra en conxorxa (com està fent) amb el sector privat, malgrat el que determina la Resolució 203/VIII. El Dr. Vilardell pot dubtar –potser una mica massa interessadament– de si l’atenció pública és “eficaç” o no al tractar aquestes malalties, però ningú dubta –ni tampoc el Dr. Vilardell– de la seva rendibilitat per a clíniques i consultes privades, augmentant la desigualtat en l’accès a la salut de les persones malaltes.

En el torn de preguntes se m’ha dit que el Dr. Vilardell parlava a títol privat. Però és difícil acceptar-ho quan és l’autor de l’Informe Vilardell –del que en podeu llegir dues crítiques rellevants: la de Clara Valverde i la del excel.lent metge i millor amic Antoni Barbarà — i un destacat assessor del Departament de Salut i de la seva Consellera.

 

Etiquetes: , , , , ,

Dempeus per la salut pública a la Jornada del CAPS

Del bloc de Dempeus:

183_dempeus_f1.jpg

DEMPEUS per la salut pública participarà el proper divendres 22 en una Jornada d’Experiències i Necessitats en participació Ciutadana en Salut organitzada pel CAPS, Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris a les Cotxeres de Sants, amb una Comunicació de títol “Salut en temps de crisi”. La nostra idea és presentar-nos a les persones assistents i participar des de la nostra experiència que va contribuir –fins i tot abans de la “oficialització” de Dempeus— a la Resolució 203/VIII del Parlament de Catalunya sobre una millor atenció i tractament de la Fibromiàlgia i la Síndrome de la Fatiga Crònica.

Agraïm la invitació que se’ns ha fet perquè, a més, compartim els objectius fundacionals del CAPS, que en la seva declaració d’ara fa 25 anys, diu: “ Com que considerem determinant la participació dels ciutadans en la definició dels objectius i de les prioritats sanitàries, el CAPS es proposa, a més, oferir a la comunitat la informació i els instruments al seu abast que puguin ajudar-la a ésser protagonista de la pròpia salut (juliol 1983)”.En aquest sentit, i per la mateixa experiència viscuda en la ILP FM-SFC i com a membres de Dempeus, en la nostra Comunicació ens permetem alertar sobre el segon punt de les “orientacions estratègiques” del capítol 5.2. del Mapa Sanitari, Sòciosanitari i Salut Pública. Ens referim en concret a la proposta de: “Generar un canvi cultural, amb la participació activa dels ciutadans, per tal de promoure l’adaptació dels models d’utilització dels serveis públics de salut a les possibilitats reals d’actuació, tot evitant generar expectatives que no poden ser assolides pel sistema o sobre problemes que no es poden resoldre”.

DEMPEUS, tant en la pràctica com en el seu Manifest, proposa de fet un model de prioritats molt diferents i fins i tot invertit, i declara que qualsevol proposta “d’adaptació a les possibilitats reals” és de fet una instrumentalització metodològica que, en el pitjor dels casos, podria fins i tot convertir-se en perversió democràtica. Des de DEMPEUS pensem que no es pot donar per fet que hi ha “unes possibilitats reals d’actuació” inamovibles, a les que cal subordinar la participació activa dels ciutadans… Perquè: qui determina quines són aquestes “possibilitats reals”? En pensar en una mena de mà invisible que acomoda necessitats a possibilitats es nega de fet la política –en el sentit més noble de la paraula. Es nega que l’acció política pot i ha de millorar les possibilitats reals i atendre i no defraudar a les persones.

Nosaltres posem a les persones en el centre de la política de salut i l’economia al servei de les persones. El canvi de prioritats que proposem significa recuperar l’autèntica raó de ser dels SERVEIS PÚBLICS, i evita que la ciutadania hagi de passar per aquest adreçador de “possibilitats reals” sacralitzades, estalviant la perversió de “generar un canvi cultural” en el sentit de que les persones acceptin subordinar les seves pròpies necessitats de salut a unes altres necessitats –o incapacitats: les de qui delimiti “les possibilitats reals d’actuació” de forma inapel•lable, en un plantejament i comportament que podrien fins i tot semblar pre-democràtics. Creiem que la proposta continguda en el Mapa Sanitàri…., de dur-se a terme, incrementaria encara més el grau d’alienació de la nostra societat en una baula especialment feble, sensible i molt fàcil de culpabilitzar: les persones malaltes. En aquest sentit, el Manifest de Dempeus ja alerta de que:

“Darrerament, des de diversos àmbits de les Administracions i empreses vinculades al sector de la salut, es vol restringir de moltes maneres l’àmbit públic. Per exemple, es reclamen noves aportacions econòmiques de la ciutadania (“copagaments”), limitació de serveis, contractacions de pòlisses d’assegurança privada i particulars, taxes, tractament mixt del finançament, generalització de pràctiques de privatització o d’ externalització. És a dir, valors de “mercat” pel damunt dels socials i polítics, i la supremacia d’ una gestió orientada per valors privats per sobre de la satisfacció dels drets democràtics, econòmics i socials. La situació de crisi econòmica es ve a sumar al vell argument dels “límits econòmics del finançament públic”, per debilitar l’exigència dels drets i culpabilitzar la ciutadania. Es vol imposar una mena de “Pacte Apolític neutral” que obriria camí a la mercantilització de tot el sector… quan aquestes polítiques ultra-liberals estan fracassant a tot arreu.”

Creiem que els paràgrafs anteriors ajuden a posar de manifest la ideologia que hi ha al darrera de les limitacions que les “possibilitats reals” volen representar en el Mapa Sanitari, i s’avancen a tots els arguments que poden seguir sobre les limitacions que la crisi imposa –o el fet de que l’estat espanyol no compleixi els acords del nostre Estatut sobre finançament. Perquè si ja sembla massa absent de dignitat la proposta que la crisi i la manca de capacitats tècniques i polítiques les hagin de pagar les famílies més humils amb el seu habitatge, les petites empreses sense els crèdits dels que els priva una economia de casino, i els treballadors i treballadores amb acomiadaments i rebaixes de sous, més indignant és encara que es retallin o es desatenguin les persones malaltes, o es perverteixi el concepte de salut i l’aplicació d’unes polítiques de salut que s’haurien de privilegiar –precisament—en temps de crisi. Per això la nostra proposta de generació d’un canvi cultural va en un sentit contrari del que proposa el Mapa Sanitari, Sòciosanitari i de Salut Pública. Va en el sentit de fer entendre a la població el que és realment la SALUT, i que com a societat i TAMBÉ com a institucions i govern s’ha de vetllar per millorar els DETERMINANTS DE SALUT, i de manera especial en TEMPS DE CRISI.

 

Etiquetes: , , , , ,

 
%d bloggers like this: