RSS

Arxiu d'etiquetes: Carta de Barcelona

Dona, Precarietat Laboral i Salut

Propostes en femení de la Carta de Barcelona


 

El treball, la naturalesa i condicions o la seva absència són elements determinants per a les condicions socials, els drets i l’estat de salut de la població. El treball mai és neutral en salut: genera malaltia o genera benestar.

temporeras.jpg

En el cas de les dones, és amb major freqüència font de malaltia que no pas de salut, ja que ens trobem en un món laboral, sigui aquest formal o submergit, que incrementa considerablement el grau de risc, d’incertesa, de precarietat, de sinistralitat i d’explotació de les dones a Europa. Aquest concepte de salut ha d’entendre’s com a comprensiu del conjunt de condicions de benestar de les dones i, per tant, ha d’incloure necessàriament la salut sexual i reproductiva -sense que en cap cas s’hagi de supeditar als interessos econòmics de les multinacionals de la indústria farmacèutica- i ha de proporcionar el mateix servei mèdic a homes i dones.

La precarietat té diverses cares: baixos salaris, infra-qualificació professional, treball a temps parcial com a única alternativa d’ocupació, accidents i malalties professionals, inestabilitat laboral, futur incert, falta d’autonomia i capacitat de planificació de la pròpia vida, dependència de la família, pèrdua de drets i falta de recursos estables. En definitiva, desregulació de les condicions d’existència.

Una desregulació que la Comissió Europea està impulsant sota la disfressa de la flexi-seguretat, sense tenir en compte el seu impacte sobre la salut i el benestar. Es tracta de reflexionar sobre un element essencial que ha de guiar la nostra societat: les persones i el seu benestar o l’enriquiment econòmic d’una elit…

La precarietat laboral generalitzada estableix la cultura general de la por, que genera noves formes d’exclusió i de violència social cap a les dones: maltractament físic i psicològic, assetjament moral i sexual, etc.

Per a les dones joves, existeix a més la frustració per la probable inadequació dels estudis realitzats i les dificul­tats d’accés al mercat de treball, una clara consciència del risc d’atur i de les dificultats d’inserció laboral que limiten la seva emancipació. Les joves veuen el seu propi projecte vital en precari en un primer món de benestar i suposadament opulent que tolera les empreses de treball temporal, els treballs desregulats i el mercat negre de treball, i que dificulta el desenvolupament d’un projecte vital propi. Les dones adultes, especialment les aturades de llarga durada, veuen com la seva experiència i coneixements es devaluen i queden en les mateixes condicions inestables que les dones joves, en una competència obligada però totalment desigual… La rotació de contractes, la pluriocupació, el mercat negre de treball, les jornades excessives, els increments de sinistralitat, la baixa sindicació, són altres tantes cares de la pre-carietat, especialment agreujades per a les dones a partir dels quaranta anys, sense ni tan sols possibilitats adequades de formació per a poder seguir actives en llocs de treball de qualitat i amb salaris dignes. La precarietat es torna particularment agressiva per a certs col-lectius com el de les dones amb discapaci-tats i les immigrants. Cal fer especial esment a la precarietat que és ja ‘de facto’ el sistema regular de vida i treball de les dones immigrades, que són part inseparable de la classe obrera de cada país i d’Europa en el seu conjunt. Les lleis d’immigració són insuficients i massa tímides per a garantir drets i deures. En canvi, la permissivitat front els brots de xenofòbia, l’aprofitament fins i tot electoralista de la immigració, la garreperia amb la qual es contempla el seu accés als drets de ciutadania i la dificultat d’implementar les lleis de reagrupament familiar de forma equitativa per a dones i homes formen part del nucli central de la precarietat. Pel que fa a les dones que perceben com renda principal un subsidi de jubilació, aquestes es veuen explíci-tament abocades a condicions de precarietat si continuen els intents de privatització dels fons de pensions i la seva substitució per fons privats, subjectes a la inestabilitat, l’especulació i els interessos dels grans capitals financers. A això cal afegir que la irregularitat de les dones en la seva trajectòria laboral determina que percebin pensions molt allunyades, en ocasions, del llindar mínim per a atendre les seves necessitats més elementals. És necessari canviar aquesta situació: Una altra Europa és possible. Fem una crida a l’actuació coordinada de les forces d’esquerres i les organitzacions sindicals i socials, i demanem que s’organitzin els debats i es prenguin les mesures necessàries a fi que prevalgui el treball digne i la salut de les dones per sobre de la precarietat que patim actualment.

 

 Per això és necessari:

 

1. L’estabilitat en l’ocupació, uns salaris mínims adequats i unes condicions de treball dignes. 2. El foment de la salut laboral, l’avaluació dels riscos laborals i la seva prevenció. 3. Disposar d’ajuda psicològica pública, gratuïta i “amiga” en els moments de crisi laboral o personal. 4. Assistència sanitària completa, inclosa la salut sexual i reproductiva. 5. Prohibir tot tipus de subcontractació que suposi desatenció de riscos. 6. Garantir el compliment dels empresaris, que siguin responsables de vetllar per la salut laboral. 7. Intervenir en el terreny de la política de la salut laboral i pública i advocar a favor d’actuacions sindicals i polítiques. 8. Oposar-se a les pressions que es facin per a desregular encara més les condicions i el mercat de treball, a la nul-la prevenció de riscos laborals, a l’ús de productes poc fiables o perjudicials, a treballar (de forma remunerada o no) en medis i condicions insalubres, així com combatre, inspeccionar i denunciar quan i allí on s’observi la desnutrició, el maltractament, el treball infantil, el mobbing empresarial, el setge i la violència de gènere. 9. Vigilar la contaminació ambiental, les condicions d’habitatge, i combatre les diferències entre les difer-ents societats i en l’interior de les mateixes, i prendre mesures contra les desigualtats, en termes de salut, que resultin de les normes i pràctiques d’aquestes societats.

 

Entrada relacionada: Carta de Barcelona sobre precarietat i salut.

 
1 comentari

Publicat per a 4 Març 2009 in Gènere, Salut

 

Etiquetes: , , ,

Toni Barbarà: Sobre DETERMINANTES DE LA SALUD.

toni_barbera.jpg

El Dr. Toni Barbarà presentarà aquest cap de setmana a Viena una comunicació sobre determinants de la salut. M’enorgulleix poder-ne publicar aquest resum:

1.- ¿Salud o Sanidad?

Estar sano no es sólo no estar enfermo. En efecto la SALUD no es sólo ausencia de enfermedad.
Salud es pues un concepto más amplio y complejo que “sanidad” a pesar de que muy a menudo se utilicen como equivalentes. La sanidad, o el sistema sanitario, son una aportación de servicios y de atenciones, tanto personales como sociales, para promover, proteger o recuperar la salud. Hablamos del concepto “atenciones personales”, sanitarias o médicas, cuando nos queremos referir a las actuaciones de los profesionales de la salud de forma específica; sin embargo hay muchas otras cuestiones que determinarán la salud.
Así, la sanidad podrá ser pública o privada (según la red que actúa). La salud, en cambio, siempre es pública, como públicos son la mayoría de sus parámetros definidores, como veremos.
No hay salidas de salud sólo a título individual. Enfermamos tal como vivimos, es decir, individualmente y también colectiva y socialmente.
Definiciones de salud hay muchas y están en continua evolución: podemos quedarnos con la de la OMS : “un estado de completo bienestar físico, mental y social”, y no sólo como ausencia de afecciones o enfermedades. O la que se dió en el Congreso de Médicos y Biólogos en lengua catalana… “aquella manera de vivir armónica y gratificante con un@ mism@ y con su entorno”.  Y posteriormente también como: “Una manera de vivir cada vez más autónoma, solidaria y feliz”.

Todo apunta a que los protagonistas de la salud de una sociedad son las personas que la componen, y las condiciones sociales en que viven.
Así pues, igual que decimos que las cosas de la paz son demasiado importantes para dejarlas en manos de los militares, las cosas de la salud son demasiado importantes como para dejarlas, solamente, en manos de los médicos. Estamos frente a un tema capital y de dimensión necesariamente pública. Ya en la civilización romana tenían clara la prioridad de la salud: “Salus publica suprema lex”, decían los juristas romanos.

2.- Prevención y promoción de la salud

Lo más importante es promover, educar, cultivar salud, y naturalmente prevenir la enfermedad. Mejor prevenir que curar.
Paradójicamente dedicamos muchos más recursos (económicos y humanos) a “curar” que a “evitar”. Un ministro de Sanidad en Canadá, M. Lalonde en 1974, y un estudio publicado en Denver en 1976 concluyen que factores determinantes clásicos como la biología, el medio ambiente, estilos de vida y el sistema asistencial reciben dotaciones y aportaciones enormes y nada proporcionadas a su repercusión en la mortalidad. Dedicamos un 90 % de los recursos a la asistencia que en conjunto podrían reducir la mortalidad en un 11%. En cambio,  para mejorar los hábitos de vida dedicamos el 1’5% y ellos contribuyen en un 43% en la reducción de mortalidad. Para mejorar el medio ambiente destinamos un 1’6% de los recursos y pueden reducir la mortalidad en un 19%… Todos los salubristas reclaman (sin demasiada fortuna) un incremento substancial en partidas presupuestarias dedicadas a la prevención respecto de las dedicadas a la curación o tratamiento.

Lamentablemente parece tener más prestigio social, pero sobre todo más interés económico y productivo curar/tratar enfermedades que no evitarlas. El verdadero negocio empresarial sanitario (farmacia, biotecnología, clínicas) reside en tratar enfermedades y casi hasta el extremo perverso de inventarlas o desproporcionarlas. Lamentable pero cierto: la enfermedad genera beneficios económicos y de cuenta de explotación empresarial. La salud genera otros beneficios no crematísticos: beneficios sociales, beneficios humanos.

3.-Factores Determinantes.

Las cosas realmente importantes y determinantes en salud son –más que  las atenciones personales– las condiciones sociales, económicas, laborales, medio ambientales y culturales. Así, según trabajes (o no), comas bien (o no), qué respires, cómo te muevas, leas, quieras, duermas, y en qué vivienda habites, según dónde nazcas en cuanto al lugar, familia, y en definitiva según vivas, así disfrutarás de salud o sufrirás su ausencia.
La OMS publicaba en 2003 un libro titulado “Los hechos probados” que trataba sobre 10 de estos “determinantes” en salud: la clase social, el estrés, los primeros años de vida, la exclusión social, el trabajo, el paro, el soporte social, las adicciones, la alimentación y el transporte. Nadie podrá dudar, desde el rigor científico, que estos parámetros que parecen menos “sanitarios” son los que condicionan el grado de salud o enfermedad de una sociedad, además del sistema de atención personal-sanitario.

Si las causas son de muy variada naturaleza, biológicas, pero también psicológicas, pero también sociales, la manera de abordar el tema de la salud deberá ser también pluri o multidisciplinario, es decir capaz de superar fronteras, profesiones y disciplinas. Los problemas reales provienen de las desigualdades (no de las diferencias que son biológicas y enriquecedoras).
Ya lo dijo Abraham Lincoln: “Todos los hombres nacen iguales, pero es la última vez que lo son”.

Hoy las desigualdades en salud, lamentablemente, no disminuyen sino que se agravan y afectan a desigualdades de género, clase social y económica y cultural, y etnia o lugar de origen. Estas desigualdades vergonzantes podrían reducirse mediante políticas sanitarias y sobre todo económicas y sociales. Son desigualdades enormes, graduales, crecientes, adaptativas, e históricas. En los inicios del siglo XXI cerca de la mitad de la población mundial, 2.800 millones de seres humanos, la mayor parte mujeres y niños, viven en la pobreza con menos de dos dólares/día. Entre los objetivos de desarrollo propuestos por la ONU para el presente milenio hay objetivos como acabar con la pobreza extrema, universalizar la enseñanza básica, promover la igualdad de género, reducir la mortalidad infantil, mejorar la salud materna, combatir el SIDA, el paludismo y otras enfermedades, garantizar un medio ambiente sostenible, fomentar una asociación mundial para el desarrollo… Pero a  pesar de los grandes discursos y declaraciones las cosas tienden a empeorar y las distancias e inequidades aumentan. El neoliberalismo y sus doctrinas, que cuidadosamente se apartan del lenguaje de la salud y de otros derechos humanos, están detrás como causa y motivo de tanta enfermedad y muerte.
De referencia obligada es el diagrama modificado de Dhalgren y Whitehead:dahlgrenandwhitehead.png

4.- Carácter bio-psico-social

Contra el tópico, la salud no la escoge quien quiere sino quien puede. La salud pública no depende de la suma de elecciones libres e individuales de las personas, sino de los múltiples condicionantes y necesidades sociales.
La pobreza, la desigualdad, la injusticia, engendran enfermedad: la principal causa de enfermedad y muerte en el planeta es, según la OMS, la “Z59.5” de su clasificación internacional de enfermedades de 1995. Este eufemismo técnico significa y esconde una dura realidad:  la Z59.5 no es otra enfermedad que la pobreza extrema.

El paro, la ausencia de trabajo digno, la precariedad y las malas condiciones generan enfermedad y mortalidad. Cada punto que aumenta el índice de paro, aumentan de forma inapelable los suicidios y las enfermedades mentales. En junio de 2007 celebramos en Barcelona unas Jornadas sobre “Precariedad y Salud”. De aquel trabajo resultó un documento de reflexión, análisis y recomendaciones llamado Carta de Barcelona que ha sido profusamente editado y distribuido por las organizaciones autoras y en el seno del mundo del trabajo y los sindicatos de clase. “La salud es inseparable de las condiciones sociales económicas y democráticas, o sea, es inseparable de la política” dijo Virchow ya en 1847- Berlín, informe para la Alta Silesia, como tampoco se pueden obviar las condiciones medio-ambientales. Sostenible y saludable son dos caras de la misma moneda, no son contrapuestas sino complementarias y se condicionan y retroalimentan recíprocamente.

Por tanto, se impone una nueva aproximación a la salud: qué hacer y qué no hacer, cómo actuar: con medidas políticas y no solamente técnicas. Con más democracia y con más justicia social, con más equidad en salud. Con más implicación personal.
Recordemos dos documentos de obligada referencia:
Carta de Otawa, OMS, 1986: Elaborar una política pública sana. Crear ambientes favorables. Reforzar la acción comunitaria. Desarrollar las aptitudes personales. Reorientar los servicios de salud.

Declaración de Yakarta, 1997:  El abordaje integral del desarrollo de la salud es más eficaz. Diversos escenarios ofrecen oportunidades prácticas para la ejecución de estrategias integrales.  La participación es indispensable para hacer sostenible la promoción de la salud.  El aprendizaje sobre la salud fomenta la participación.

5.- Participación y salud.-

Sin participación social no hay verdadera Salud Pública

Una paradoja democrática que nos incumbe: esperar más y mejor de los políticos, y con más honestidad y más eficiencia. Recordemos aquí los CRITERIOS:  Buena PRAXIS en Participación : – Vinculación política. – Representativa – Información creible. – Justa. – Igualitaria. – Explicando resultados/ rindiendo cuentas.

Ya en 1969 Arnstein afirmaba: “…los discursos sobre participación son como las espinacas. Nadie está en contra”. Y situaba 8 niveles, de menor a mayor calidad democrática: manipulación, terapia de grupo (fábrica de consenso), información, consulta, atemperar o sosegar, partenariado interlocutor, poder por delegación (codecisión), control ciudadano.

En 2000 el Consejo de Europa publicaba sus RECOMENDACIONES:
1.- La participación ciudadana y de los pacientes como proceso democrático. 2.- Información: accesible, oportuna, fácil, relevante. 3.- Políticas de soporte a la participación activa 4.- Mecanismos de participación. 5.- Expectativas: más participación, más estilos de vida saludable, más poder a ciudadanía y pacientes, más capacitación – formación.
UNA APORTACIÓN ESTRATÉGICA en salud: LOS G.A.M.- Grupos de Ayuda Mutua por lo que suponen de novedad al incorporar la sociedad civil organizada, por su alta participación social. Como agentes socio-sanitarios. Junto a Asociaciones de enfermos y familiares, Asociaciones profesionales y multidisciplinarias.

6.- Asistencia sanitaria

Nuestro objetivo: SOSTENER y MEJORAR EL SISTEMA PÚBLICO DE SALUD
Universal – Gratuito- Integral- De calidad- Público- Democrático y Solidario.

7.- Privatizaciones. Gestión de mercado. El modelo “mixto”.

Hoy se quiere imponer un sistema híbrido o “mixto”, público-privado que se argumenta desde las limitaciones del sistema público y de la necesidad de “complementar” la financiación a modo de un nuevo “Co-Pago” o aportación extra de recursos al requerir el uso de la red asistencial. El efecto conceptual es demoledor pues las gentes sencillas, culpabilizadas sistemáticamente por los medios de un uso y abuso de atenciones sanitarias, acceden a modo de autoexculpación a “pagar otra vez” una asistencia ya sostenida desde los impuestos públicos.

Privatizaciones, externalizaciones, son los términos habituales en la jerga actual de la gestión sanitaria. De tratar pacientes o enfermos/as se ha pasado a manejar “Clientes” y del derecho a la salud al mercado de la salud. Y otra estrategia perversa es la confusión premeditada entre conceptos distintos como son la “Rentabilidad” económica o la rentabilidad social. Pero en general,  hablando de economía sanitaria: GASTAMOS POCO Y MAL: Las desviaciones presupuestarias acostumbran a bascular sobre conceptos como Farmacia- “Hospitalocentrismo”- Conciertos externos – Crónicos y personas dependientes… La presión de las industria farmacéutica y de tecnológica biomédica es tremenda y determinante, así como sus beneficios. Como hemos visto la promoción y la prevención son las cenicientas.

Desde las políticas de izquierda se imponen CAMBIOS de criterio PRESUPUESTARIO : Más recursos sociales y para la salud. Más promoción de salud y prevención, más aportación a la asistencia primaria, a servicios de Urgencias. Necesariamente por imperativo demográfico más dotación a los servicios para crónicos y dependencias.

8.- Un instrumento substancialmente político.-

Las cosas de la salud no son cuestiones técnicas ni de las profesiones sanitarias. Son profundamente sociales y políticas y por tanto cosa de TODOS y TODAS. Hemos visto como los verdaderos determinantes de la salud humana son sociales y medio-ambientales: Cultura, trabajo, vivienda, urbanismo, alimentación, higiene, medio ambiente saludable, justicia, servicios públicos.

El estado de la cuestión :
La privatización de la sanidad pública en toda Europa, supone hoy el uso financiero del patrimonio sanitario, mediante todo tipo de especulaciones, creación de consorcios sanitarios, fundaciones, entidades mixtas, colaboraciones con empresas y mutuas privadas y patronales para el control de la Incapacidad Temporal (las bajas laborales), subrogaciones de servicios, externalización de prestaciones sanitarias y laboralización progresiva del personal estable, constituyen el núcleo de las contrarreformas del sistema.

De forma imparable el que pudo ser patrimonio social de los trabajadores ha ido pasando a titularidades mixtas o privadas, bajo pretendidos criterios de rentabilidad o viabilidad económica y de fórmulas de gestión mercantil, según intereses de mercado, liquidando el carácter social que las luchas y reivindicaciones populares habían alcanzado. Un ejemplo: Más de la mitad de los recursos económicos del presupuesto público de Cataluña para Sanidad son derivados hacia servicios y prestaciones externas a la red pública propia del Instituto público.

La gestión de la sanidad pública en manos privadas ha permitido mantener el obscurantismo más hermético sobre la utilización del presupuesto sanitario y de las diversas partidas, mientras descapitalizan el sistema, al tiempo que el sector privado ve multiplicar las ganancias, año tras año, adquiriendo cada vez más protagonismo en el campo asistencial.
Hoy la batalla por el control, utilización, la parasitación de los sistemas públicos de la salud, como en el caso de la enseñanza y otros servicios públicos y de interés general, está en centro de la lucha política. El neoliberalismo no acepta ni quiere prescindir de los posibles enormes beneficios que puede arrancar del sector público, empleando para ello una práctica de verdadera “competencia falseada”, al tiempo que destruye de forma brutal y rápida las conquistas y derechos de las luchas obreras y populares.

Cualquier programa de  izquierdas que quiera hoy discutir la hegemonía a la nueva oligarquía financiera envalentonada y desafiante habrá de pasar por reformular el estado de derecho democrático y social, el derecho universal a la salud, la batalla por los servicios públicos de calidad, la defensa de los derechos económicos y políticos pasando por la reivindicación de la salud y de la sanidad públicas. Debemos estar preparados para extender y defender estos derechos. La razón y la justicia que son expresiones de salud, como hemos visto, están de nuestra parte.

 

Etiquetes: , , , , ,

Carta de Barcelona sobre Precarietat i Salut

barcelona.jpg

El treball, la seva absència, naturalesa i condicions són elements determinants per les condicions socials, drets i l’estat de salut de la població. El treball mai és neutral en salut: genera malaltia o genera salut.

La manera que la nostra societat globalitzada organitza el treball no contribueix a la creació d’una societat saludable. Per davant de l’objectiu de la salut que hauria de generar condicions de treball i de vida gratificadores, segures i estimulants, ens trobem en un món laboral i uns treballs no mercantils que incrementen considerablement el grau de risc, incertesa, precarietat, sinistralitat i explotació de les persones. Reformulant la Carta d’Ottawa, nosaltres afirmem que “les condicions i requisits per a la salut són: la pau, l’ensenyament, l’habitatge, l’alimentació, la renda, un ecosistema estable, la justícia social i la equitat”, més el treball digne.

DENUNCIAR LA PRECARIETAT

El treball precari es defineix en relació als altres treballs en termes d’una major inseguretat i la desaparició de la relació empresari-persona treballadora tal com succeeix en el treball externalitzat o en el submergit, cosa que col•loca la responsabilitat de l’exposició als seus riscos o les mesures bàsiques per a la seva correcció sota la responsabilitat de les treballadores i els treballadors, que també han d’assumir-ne gairebé en solitari els seus efectes sobre la seva salut. Precarietat i salut són, a la nostra societat, elements contradictoris.

En els darrers anys, des del món empresarial i també en el Llibre Verd de la U.E, s’impulsa la flexibilitat laboral com un element necessari per millorar el rendiment de la població treballadora i facilitar l’adaptació als canvis tecnològics i a un món cada vegada més globalitzat, sense tenir en compte l’impacte negatiu d’aquesta flexibilitat sobre la societat, la salut i el benestar de la població treballadora. Es tracta de reflexionar quin és l’element essencial que ha de guiar la nostra societat: les persones i el seu benestar o l’enriquiment econòmic que cada dia es reparteix de manera més desigual.

La precarietat no és un efecte secundari, un preu col•lateral que cal pagar pel creixement econòmic sinó un caràcter definidor i condicionant del mateix tipus de creixement. Té caràcter estructural, crònic, i és causa determinant de desregulació i deteriorament laboral i de descohesió social. La precarietat laboral generalitzada estableix la cultura general de la por, que genera noves formes d’exclusió i de violència social. Així, la precarietat s’estén des de l’ àmbit del treball a la resta d’ àmbits de les nostres vides i s’ ha transformat en precarietat social com una nova forma d’opressió del sistema capitalista, constituint a més una forma d’exclusió poc visible des de respostes individuals. La precarietat es viu com inestabilitat laboral, incertesa de futur, manca d’autonomia i capacitat de planificació de la pròpia vida, causa de sinistralitat laboral, morbiditat emocional, dependència de la família, pèrdua de drets i manca de recursos estables.

Per als joves, hi ha a més la frustració per la probable inadecuació dels estudis fets i un accés tardà al mercat de treball, una clara consciència del risc d’atur i de les dificultats d’inserció laboral que limiten la seva emancipació. Els joves veuen el seu propi projecte vital en precari en un primer món de benestar i suposadament opulent que tolera les empreses de treball temporal, els treballs desregulats i el mercat negre de treball.

Les persones adultes a l’atur de més de quaranta-cinc anys veuen com la seva experiència i coneixements es devaluen i queden en les mateixes condicions inestables que les persones joves, en una competència obligada però totalment desigual… La rotació de contractes, la pluriocupació, el mercat negre del treball, les jornades excessives, els increments de sinistralitat, la baixa sindicació, són altres tantes cares de la precarietat, especialment agreujades per a les dones a partir dels quaranta anys, sense ni tan sols possibilitats adients de formació per a poder seguir actives en llocs de treball de qualitat i salaris dignes.

La precarietat esdevé particularment agressiva en certs col•lectius com el de les persones amb discapacitats i les persones immigrants. Cal dedicar especial esment a la precarietat que és ja de fet el sistema regular de vida i treball de les persones immigrades que són part indestriable de la classe obrera de cada país i d’Europa en el seu conjunt. Les lleis d’immigració son insuficients i massa tímides per garantir drets i deures i en canvi la permissivitat front els brots de xenofòbia, l’aprofitament fins i tot electoralista de la immigració, la gasiveria amb la que es contempla el seu accés als drets de ciutadania i la dificultat d’implementar les lleis de reagrupament familiar de forma equitativa per a dones i homes formen part del nucli central de la precarietat.

Pel que fa a les persones que perceben com a renda principal un subsidi de jubilació es veuen explícitament abocades a condicions de precarietat si continuen els intents de privatització dels fons de pensions públics i la seva substitució per fons privats, subjectes a la inestabilitat, l’especulació i els interessos dels grans capitals financers.

En aquest sentit, les actuals directrius i el desenvolupament legislatiu de la Comissió i el Consell europeus (Bolkestein reformulat, temps de treball, llibre verd sobre “flexicurity”, etc) són amenaces supranacionals molt serioses a la regulació del treball en positiu, i van en el sentit d’agreujar encara més la precarietat actual ja insostenible.

PROPORCIONAR ELS MITJANS

Tradicionalment la salut laboral ha analitzat el treball com a possible font d’exposició a riscos laborals de diferent naturalesa (de seguretat, higiènics, ergonòmics i psicosocials) i ha centrat la prevenció en l’àmbit de l’empresa. Des del punt de vista de la salut, però, és important la consideració del treball en una perspectiva estructural com determinant de desigualtats socials en la salut, on la precarietat ocupa un lloc central. Bona part de la prevenció i promoció de la salut es centra en l’equitat sanitària, però també en una organització laboral i de desenvolupament de tots els treballs necessaris per a la vida que posi la seguretat de les persones i la salvaguarda de l’estat físic, emocional i psicològic en el centre de les seves actuacions.

ACTUAR COM MEDIADOR

Inclosa la perspectiva laboral i la resta de treballs necessaris per a la vida, la prevenció i promoció de la salut exigeix una acció coordinada molt ampla: governs, sectors sanitaris, sindicats, empreses, autoritats locals, organitzacions de la societat civil i mitjans de comunicació. Les estratègies i programes de promoció de la salut s’han d’adaptar a les necessitats locals i a les possibilitats específiques de cada país i regió, i han de vetllar també perquè el món empresarial no sigui un factor desestructurador i desequilibrador de les condicions del medi i la salut de les persones.

LA PARTICIPACIÓ ACTIVA EN LA PROMOCIÓ DE LA SALUT IMPLICA:

-L’estabilitat a l’ocupació, una salaris mínims adequats i unes condicions de treball dignes;

-El foment de la salut laboral, l’avaluació dels riscos laborals i la seva prevenció.

-Disposar d’ajuda psicològica publica, gratuïta i “amiga” en els moments de crisi laboral o personal.

-Prohibir tot tipus de subcontractació que suposi la desatenció de riscos,

-Garantir el compliment de que els empresaris siguin responsables de vetllar per la salut laboral.

Estem d’acord amb la carta d’Ottawa que “La salut ha de formar part de l’ordre del dia de les persones responsables de l’elaboració dels programes polítics, en tots els sectors i a tots els nivells”. La prevenció i promoció de la salut laboral ha de combinar diversos enfocaments, tots ells complementaris, entre els que hi ha la legislació i el seu compliment, les mesures fiscals adients, el sistema tributari i els canvis organitzatius.” Nosaltres hi afegim, de manera especial, la política laboral per una ocupació digna i una especial dedicació de la Inspecció de Treball i dels Sindicats.

IRROMPRE EN EL FUTUR

Assumim com a pròpia l’afirmació que “La salut es crea i es viu en el marc de la vida quotidiana; en els centres d’ensenyament, de treball i de lleure” . Per aquest motiu els responsables de la posada en pràctica i valoració de les activitats de promoció de la salut han de tenir present el principi de la igualtat dels sexes i de les persones en cadascuna de les fases de la seva planificació. Tanmateix, valorem que malgrat hi ha encara pocs estudis fets sobre la interacció negativa entre precarietat i salut, les tendències observades no són gens optimistes, en especial des d’un punt de vista de gènere. Estem avançant cap a un futur de precarietat, enemic de la salut de les persones i d’una bona salut social, i per això cal reaccionar i prendre compromisos de canvi i millora. Cal pensar contínuament i de nou en mesures a tots els nivells de govern perquè sigui un objectiu prioritari de l’acció de tots els governs –locals, nacionals, estatals i supranacionals — l’aconseguiment d’uns bons nivells de salut per a totes les persones. En aquest sentit, reclamem l’acció positiva que pot desenvolupar i guiar el Parlament Europeu.

EL COMPROMIS A FAVOR DE LA SALUT I CONTRA LA PRECARIETAT

Els i les participants a aquesta conferència es comprometen:

1) A intervenir en el terreny de la política de la salut laboral i pública i advocar en favor d’actuacions sindicals i polítiques;

2) A oposar-se a les pressions que es facin per desregular encara més les condicions i el mercat de treball, els riscs laborals, utilitzar productes poc fiables o perjudicials, treballar (de forma remunerada o no) en mitjans i condicions insans, combatre, inspeccionar i denunciar quan i allí on s’observi la desnutrició, el maltractament, el treball infantil, el mobbing empresarial, l’assetjament i la violència de gènere;

3) a vigilar la contaminació, les condicions de l’habitatge, i combatre les diferències “entre les distintes societats i a l’interior de les mateixes i a prendre mesures contra les desigualtats, en termes de salut, que resulten de les normes y pràctiques d’aquestes societats;”

Per tot això caldrà:

1) Exigir l’ADOPCIÓ DE MESURES D’IMPACTE SOBRE LA SALUT I EL MEDI abans d’emprendre projectes i politiques,

2) L’impuls de la recerca sobre precarietat i la creació d’uns INDICADORS DE PRECARIETAT I SALUT, elaborats a partir de l’experiència i els coneixements de professionals, agents socials i els propis treballadors i treballadores per controlar i monitoritzar els avenços fets a fi d’anar eradicant la precarietat i els seus efectes nocius i potenciar la salut entesa com quelcom més que l’absència de malaltia,

i 3) POSAR EN COMÚ LES EXPERIÈNCIES DE CADASCUN DELS PAISOS DE LA U.E. per conèixer les característiques concretes de precarietat de cada país i mobilitzar a partir de l’experiència comuna per eradicar la precarietat d’ Europa.

Des de d’aquestes Jornades fem UNA CRIDA a la coordinació i acció de les forces d’esquerra, a les organitzacions sindicals i socials per donar suport a les idees i projectes que expressem mitjançant aquesta Carta de Barcelona i demanem que s’organitzin els debats i es prenguin les mesures necessàries a fi de que prevalgui el TREBALL DIGNE, i que prevalgui la SALUT per sobre la PRECARIETAT. Proposem també al Parlament Europeu, a organismes internacionals com la OMS i la OIT, que facin seves les propostes d’aquesta Carta.

Finalment, demanem que la societat en el seu conjunt sigui conscient que ha de prendre la paraula i defensar i fomentar els valors de la salut, la convivència, la igualtat i el respecte entre tots els éssers humans.

NOTA: La primera Conferencia Internacional sobre la Promoció de la Salut reunida a Ottawa el dia 21 de novembre de 1986 va fer la CARTA dirigida a aconseguir l’objectiu “Salut per a tothom a l’any 2000.” Aquesta conferència responia a la creixent demanda per una nova concepció de la salut pública a tot el món

 

Etiquetes: , , , ,

Precarietat i salut: camí de la Carta de Barcelona

jornades_logo1.jpg Els propers 29 i 30 de juny Esquerra Unida i Alternativa, la Fundació L’Alternativa, i els partits d’esquerres europeus que comparteixen el Partit de l’Esquerra Europea celebraran les “Jornades europees sobre precarietat i salut” .

Economistes i sindicalistes, persones expertes en salut laboral, en dret laboral i del món polític de diversos països parlaran a Barcelona de com la precarietat és responsable de bona part d’accidents laborals, de desigualtats socials i malalties psicosocials evitables. A les jornades es debatrà la relació i les interaccions del binomi precarietat-salut i les conseqüències que el treball precari té sobre la nostra societat i la salut humana , ja que ambdòs factors traspassen els àmbits laborals i manifesten els seus efectes en la vida personal i en les relacions socials fins a repercutir integralment en la bona salut i convivència d’una societat que s’autodenomina del benestar, com l’ Europa d’ avui. Finalment, i a mode de conclusió, les propostes que sorgeixin per donar sortida a aquesta situació es recolliran en un document: la Carta de Barcelona, que no pot oblidar els efectes de gènere de la precarietat en el treball i les seves conseqüències específiques en la salut de les dones.

Els riscs i la desprotecció creixents en el món laboral afecten de manera especial dones i persones immigrants, amb l’agreujant que es traslladen a la vida personal incrementant situacions de frustració, malalties i violència que cal aturar amb lleis laborals contra la precarietat, i lleis cíviques contra la violència de gènere i tot tipus de violències. Però a més cal que la societat en el seu conjunt sigui conscient que ha de prendre la paraula per defensar i fomentar els valors de la convivència, de la igualtat i del respecte entre éssers humans.

Aquesta trobada pot resultar especialment interessant desprès dels resultats del Consell Europeu que reforça els plantejaments més purs i durs de mercat, confirma la independència del Banc Central Europeu de qualsevol control parlamentari, fomenta directrius desreguladores à la Bolkestein, atemptat a conquestes obreres com la del temps de treball o el Llibre verd sobre “flexicurity” que pretenen liquidar anys de lluites socials i avenços sindicals.

La Carta de Barcelona serà el resultat de les propostes de les Jornades, però reflectirà també la voluntat expressa de posar els treballadors i treballadores i les seves necessitats laborals, de salut i d’enriquiment de la vida quotidiana en el centre de l’anàlisi i de les polítiques públiques.

Per a més informació: http://www.euia.cat/jornades_form/form.html

 

Etiquetes: , , , ,

 
%d bloggers like this: