Josep Fontana: “Jo penso en aquesta cosa tan elemental com és la gent”

Llegia l’entrevista d’Andreu Barnils a Josep Fontana i m’havia d’esforçar per recordar els bon resultats que a vegades en resulten d’una situació difícil, tot i el pessimisme de la intel.ligència que sembla instal.lar-se a la política… quan encara es permet fer-se evident i visible. Crec que ve a tomb aquesta reflexió pel to del diàleg publicat a Vilaweb, per les notícies que ens sobten cada dia, i perquè el mateix pas del temps -en una carrera contra-rellotge i contra un clima inclement- no sembla anar a favor d’anar reforçant la fonamentació de massa alegria… Caldrà més que mai l’optimisme de la voluntat i, si és possible, anivellar alguns egos desafinats per anar fent camí i treure pals a les rodes. Fontana ens pot servir també d’exemple en això, i sobre tot en honestedat i humanitat. Cal recordar, sobre tot, i com idea-guia, una de les frases que de passada deixa anar Fontana a la conversa, però que en aquest post m’he permès ressaltar al màxim. De fet, és la que poso com a títol, substituint l’original.

Ens diu Andreu Barnils que Josep Fontana (1931) és un dels historiadors catalans més prolífics i llegits. (Jo hi afegiria que també de més prestigi i un dels homes savis de Catalunya.) Més de quinze llibres escrits, doctor en lletres per la Universitat de Barcelona i deixeble de tres grans historiadors: Pierre Vilar, Ferran Soldevila i Jaume Vicens i Vives, de qui fou ajudant. La seva història de Catalunya, La formació d’una identitat (Eumo Editorial) ha estat un dels llibres de l’any. Políticament molt implicat, i referent de molta gent d’esquerres, Fontana va anar a les llistes d’Ada Colau a les darreres eleccions municipals. En aquest entrevista l’historiador informa que el 27-S no té intenció de presentar-se per cap llista i que no pensa fer campanya per cap dels partits. Fontana és dels que creu que cap partit espanyol s’avindrà mai a negociar una independència, però tampoc veu gens clar el full de ruta unilateral plantejat fins ara. I se li nota que està més aviat molest per tot plegat.

Josep Fontana: ‘Els que parlen de federalisme, quina credibilitat tenen?

—Com veieu la llista de Junts pel Sí?
—La llista del Sí el problema que té és que no se sap de què va la història. Hi ha dues realitats. Una és la continuïtat del post pujolisme, amb el senyor Mas al davant una altra vegada. Ha estat una jugada molt hàbil, perquè si hagués anat amb Convergència és evident que s’enfonsava. Per tant, aquí, si totes les històries de la desconnexió amb l’estat fallen, doncs seguirà havent-hi un govern del senyor Artur Mas. I la segona és què passa amb tot aquest entusiasme que s’ha sabut crear. I que té per mi uns elements que el fan pràcticament incomprensible. Realment hi ha algú que creu que per aquest camí es pot aconseguir una separació? En vuit mesos? No coneixen què hi ha a l’altra banda? No saben amb qui s’han de jugar els calers? La feina d’anar aconseguint coses i nivells autogovern ja és prou difícil. De la concessió d’un estatut que havia de ser l’inici d’una nova etapa, en realitat s’ha fet marxa enrere amb el procés de recentralització. Essent així, algú creu que ho hem de fer així? I sents coses que et produeixen estupefacció: si fem una votació que tingui uns grans resultats, aleshores Europa… Europa està disposada a què li creïn un problema? Però si la UEFA amenaça el camp del Barça per les banderes!

—D’aquesta llista, com interpreta el moviment de Raül Romeva. Li sembla bé, malament?
—No ho sé. No ho veig de cap manera. De tota manera, crec que ell mateix no ho sap. Acaba de dir que el Mas no ha de ser…Per què es creia que el cridaven?

—Parlem de la segona llista: Catalunya Sí que es pot.
—No se sap què serà això. En principi no es veu que hi hagi gran cosa al darrere, per ara. Una cosa era una mobilització de caràcter urbà, com a les municipals. Sí crec que les municipals era el terreny més fàcil per a poder assaltar el sistema, perquè és un lloc que els que creen opinió tenen menys importància, i el contacte directe amb els veïns és més fàcil. A escala del país és molt més difícil que es doni. I sembla que aquí només s’està pensant en el vot de la ciutat de Barcelona.

—Vostè va anar a llistes amb Ada Colau.
—Un dels últims, sí. I no em va fer res. Creia que pitjor que Trias i companyia no ho podrien fer.

—I ara, anirà a la llista de Catalunya Sí Que es Pot?
—No m’ho han demanat. I no. No aniria a cap altra llista. I no per desaprovació. Però ara hi ha un garbuix considerable. Queden setmanes, només, però poden passar coses, que vés a saber com canvia tot l’escenari.

—Com creu que els hi anirà?
—No ho sé. A mi la transposició del panorama municipal al general em sembla una cosa molt difícil d’aconseguir. Depèn de quines cordes són capaços de tocar. Però no sé què faran. Ni el suport que tindran.

—I a ICV com els veu? Han fet com CiU, desaparèixer rere unes altres sigles.
—Aquest era un protagonista important quan va arribar la transició. Aquí l’important era el PSUC, que era una altra cosa. Això va desaparèixer, ho van sacrificar. S’ha intentat treure el cap com han pogut. L’opció que han fet de sumar-se a forces socials emergents no crec que sigui una mala opció. Respecte del que haurien aconseguit anant sols, no és mala opció. No hi tenien res a fer a la llista del si. Era el seu suïcidi final. La llista del sí, que vol dir la política del Boi Ruiz? No fotem conya.

—Rabell, bon candidat?
—La idea d’entrar en contacte amb les associacions de veïns no és una mala idea. No sembla que la llista estigui acabada

—Procés Constituent. Algun comentari?
—No. Crec que és una situació´d’una confusió extrema. Hi ha desestructuració dels partits que controlaven la situació.

—Pablo Iglesias li genera confiança?
—A mi no em genera confiança ningú. Aquesta és la primera. I d’Iglesias s’oblida que el seu origen no és tant el 15M, sinó els pactes a la política gallega. On va tenir relació amb aquests nuclis de moviments socials. Quan els polítics d’esquerres s’han desacreditat d’una manera miserable, Iglesias ha vist el que venia a sobre i vol aprofitar aquest filó.

—Queda la CUP
—La CUP té un avantatge de cara a tothom: són gent que se sap que són honestos i coherents. Això també té problemes, com és lògic. Avui he vist el David Fernández a la televisió i deia clarament que el que els ha separat de la llista del sí és que ells tenen clar la independència i la lluita de classes. I que no volen creure que primer una cosa, i després l’altra. No volen creure primer independència, i després en parlarem. Hi ha coses de la CUP que aprecio prou: són joves i tenen credibilitat. Per altra banda tenen un programa del tot o res que els farà anar guanyant vots. I seguiran essent un element pertorbador si conserven aquesta consciència, que l’element social també hi és.

—Com ho faria vostè personalment?
—No em toca fer-ho. No tinc receptes. No sé què passarà el 27-S. Inclosa l’abstenció. Si maregem massa segons quin personal… Jo penso en aquesta cosa elemental que és la gent. Que quan es posen d’acord, surten al carrer. Jo no sé què faran amb aquest garbuix que se’ls presenta ara. Molt em temo que els resultats sigui tan desgavellats, que no se sàpiga ben bé que es podrà fer.

—Que no es pugui formar govern?
—Govern sí que podran formar. Veurem com s’entenen dins. Però la capacitat que tindran de presentar-se i dir que tenen el poble al darrere amb el 99% de la població…Es farà bastant difícil.

—Mentre hi hagi més del 50% del vot.
—Si hi hagués alguna cosa que tingués la unanimitat que tenia l’SNP potser sí. Però no veig que el senyor Mas sigui això. Si hagués hagut realment alguna cosa que haguera permès pensar en un procés…

—No hi veieu solucions.
—En primer lloc, esperar que els altres et deixaran marxar és inconcebible. Estan disposats a tornar-se a armar per liquidar això quan calgui. Com vols que deixin escapar la millor vaca del ramat? Així com així? No els hi perdonaria ningú. I si s’acaba aquesta vaca, després ve el País Basc. Precisament com que saben que això no passarà de retòrica, doncs en realitat s’ho prenen amb aquesta tranquil·litat.

—Què creu que passarà el 27-S?
—El més probable és que guanyí la llista del sí. I després què? No hi ha resposta. Després no està gens clar. Només hi ha dos camins: la força i la negociació. De força, no en tenim. I de negociació jo penso, per experiència històrica i coneixement de l’estat espanyol, que cap partit arribarà a Madrid i formarà un govern que negociés una secessió. Per què ho hauria de fer?

—Doncs hi ha gent que creu Pablo Iglesias ho permetrà.
—Pablo Iglesias diu que ell respecta el dret de decidir, i després parlem-ne. I parlem-ne….I els que parlen de federalisme, quina credibilitat tenen? No fotem conya. Ja ens van enganyar prou amb un estatut tarat. L’únic principi polític que jo tinc és que resignar-se no és acceptable. Hi ha una situació que no és tolerable. I per tant, s’ha de tirar endavant i fer el que s’hagi de fer. S’ha de lluitar, s’ha de desobeir. Però plantejar-se objectius racionals: no anar a què et fotin una hòstia. Aquí m’agradaria saber si els que han muntat la idea de 8 mesos i independència se la creuen, o no se la creuen. No ho sé. Però jo no me la puc creure. Fa cinc-cents anys que estem amb aquestes conyes. I sembla que quan guanyem una mica, ens foten una garrotada. Hi ha coses que estant clares: la revolta de Sanjurjo de 1932 es fa, i això ho ha explicat gent que estaven a dintre, fonamentalment contra l’Estatut de Catalunya. La guerra civil en una gran mesura es fa, entre més coses, contra la continuïtat de res que s’assembli a l’autogovern a Catalunya. I així estem. I pensar que si nosaltres som bons i sortim al carrer i ens diran té, dóna’ls-hi, que són bons nois, no és creïble.

—Escoltant-lo penso: no hi ha solució. No podrem marxar mai d’Espanya.
—Per ara, no. Per l’any que ve, no. Això està clar. Hi ha d’haver una correlació de forces que ens ajudi. Per ara no tenim els avions nord-americans que vindran a bombardejar les tropes espanyoles si ens envaeixen. No els tenim. Per exemple. En el curt termini, no ens en podrem sortir mai. El que sembla il·lícit és que algú et digui que ja ens ho podem jugar tot perquè en vuit mesos està guanyat. I no cal que us preocupeu, perquè amb això tot es resoldrà: l’ensenyament, la sanitat. Vale vale. Què vol dir una independència? Està previst com es posaran les duanes a les fronteres? Això s’ha de començar a negociar. Hi ha algun pacte de negociació fet per parlar d’un règim transitori de circulació de mercaderies? Aquí mentre no hàgim convençut perquè ens donin suport la Caixa, Banc de Sabadell, la SEAT, està una mica difícil.

—Ja ens aniran a favor, si guanyem. No pateixi.
—Ah, doncs molt bé.

—Haha!
—Mira. No sé què passarà. Però veig que hi haurà força fragmentació. La CUP tindrà uns guanys que s’ha guanyat per ser conseqüent. Per exemple, no comprar la carta a qualsevol preu. I han dit no a la llista. Això els donarà guanys. També crec que efectivament la llista del Junts pel Sí pot guanyar. I un cop hagi guanyat no té gran cosa més a fer que organitzar desfilades.

—Perdoni que insisteixi: quan vostè tingui el vot decidit no m’ho dirà, ara a l’agost?
—No. Però jo no faré cap campanya per ningú.

—A Barcelona va fer-ho.
—Però era una cosa totalment diferent. Un dels arguments que utilitzava en el cas de Barcelona era que l’equip anava pura i simplement a guanyar l’ajuntament. No com els altres partits organitzats que anaven pensant a guanyar l’ajuntament com un element per finançar les seves organitzacions. Com feia Trias amb Convergència. I per tant era una cosa diferent.I vaig pensar que eren els més preparats per ocupar-se dels problemes dels ciutadans. I fan bé, si no es barregen amb cap altra cosa. I a mi, que treguin el bust del Joan Carles em sembla perfectament bé. Em resulta profundament simpàtic.

—De fet, Joan Carles tampoc era el cap d’estat.
—De fet, què hi pinta, el cap d’estat aquest?

 

Josep Ramoneda alerta dels perills d’ “anar a totes”

Més opinions que van sortint en aquesta pre-campanya xafogosa i massa espessa. Avui, la del filòsof i periodista Josep Ramoneda s’afegeix a les ja poden trobar en els post anteriors de Quim Sempere, Jordi Borja, Albano Dante Fachin i Josep Fontana per anar bastint argumentari cara al 27-S.

Els perills dels que avui alerta Josep Ramoneda són ja prou evidents, i el desenvolupament del dia a dia fa tèmer un creixement força desbocat d’irracionalitats “plebiscitàries”. Tot plegat no és el millor ni per la veritat, ni per una convivència amable, ni per bastir projectes sòlids que serveixin al bé comú i donin prioritat a les persones més afeblides per la crisi-estafa que -diguin el que diguin- continua.

Pel que fa a aquest bloc, aniré intentant aportar en el temps que queda, elements que ajudin a pensar…

A la recerca del plebiscit

1. Unitat. D’aquí al 27-S estarem permanentment en la dinàmica de l’“estàs amb mi o estàs contra mi”. Anem a una elecció plantejada en termes de confrontació simple: independència o unió. I, per tant, són moments de grans promeses, de sentències inflamades, d’exaltacions ditiràmbiques. Sotmès permanentment a expectatives que no acaben de realitzar-se, el moviment sobiranista té un inevitable caràcter ciclotímic. Després d’uns mesos de depressió, l’anunci de la llista Junts pel Sí ha desencadenat una nova fase eufòrica. Però les opcions de moral provisional que porten a fer apostes polítiques (en aquest cas, a favor de la independència) no justifiquen donar vacances al sentit crític. I jo personalment segueixo pensant que diverses llistes és millor que una. I no m’agrada que s’utilitzi la causa superior -la independència, en aquest cas- per eludir el judici sobre la pròpia gestió, amagant-se en una llista calaix de sastre. Sempre m’han incomodat les unitats incontestables, sempre he sospitat del discurs que la unió fa la força. Per compartir un gran objectiu no cal que ningú hagi de renunciar a la seva singularitat, ni servir de coartada de l’altre, ni incloure en el seu programa coses que no ha defensat mai. Afortunadament, als que ens sentim incòmodes per no poder triar sempre ens quedarà la CUP. Encara que també pot passar que n’hi hagi de més conservadors que acabin a Unió o gent d’esquerres que opti per la llista de Podem i companyia.

Un dels arguments per la llista única és que fa bola de neu, pel típic mecanisme de l’espiral del silenci que minimitza tot el que en queda fora. Crec que és més fàcil que cadascú faci el ple dels seus per separat que junts. En tot cas, un argument juga a favor dels partidaris de la llista unitària: el sol fet d’anunciar-la ha despertat la irritació del govern espanyol, que donava el tema de la independència per amortitzat. I ha començat el carrusel de les amenaces, sobretot per part de Margallo. No deixa de ser curiós -potser un acte fallit- que l’ariet de la batalla ideològica contra l’independentisme sigui el ministre d’Afers Estrangers.

Més enllà d’alguns interessos partidistes evidents, entenc les raons de la llista que voldria ser única però no ho és. Perquè l’independentisme guanyi aquestes eleccions cal polaritzar. La irrupció amb força de l’esquerra alternativa en l’escena política catalana, ara encallada a la recerca de candidat, ha complicat sensiblement l’escenari del 27-S, perquè pot canalitzar un vot de protesta que en altres circumstàncies es podia haver apuntat a la independència. L’elecció s’anava a jugar amb quatre variables: unionisme, catalanisme no independentista, independentisme i esquerra alternativa, que duia a una dispersió del vot que feia molt difícil una majoria clara. La llista i la sobreactuació verbal en relació a ella poden fer pujar, com a resposta, el to dels partits espanyols i dels unionistes confessos, i portar la campanya al terreny de la confrontació simple: independència sí, independència no. És a dir, forçar el caràcter plebiscitari de la convocatòria.

L’eslògan deixat anar per Raül Romeva, i destinat a ser emblema de campanya, “Anem a totes”, simbolitza aquesta estratègia. Tanmateix, tal vegada impulsat per la incomoditat de trobar-se entre gent que havia combatut durant molts anys, Romeva va apujar el to, anunciant que en cas de bloqueig de l’estat espanyol “es procedirà a la proclamació immediata de la independència”. ¿Factor de mobilització o factor de por? En una societat malgrat tot benestant, que no sembla disposada a córrer més riscos del compte, anunciar passos impossibles pot generar més dubtes que adhesions. Per guanyar la independència s’han de sumar vots, molts vots, perquè el vot i la paraula són les úniques armes de què es disposa perquè la negociació amb Espanya i amb Europa s’imposi com a inevitable. Però prometre la proclamació de la independència és garantia de frustració. Es proclamaria i tot seguiria igual. ¿O és que es pot pensar seriosament que es compta amb alguna capacitat de coerció i coacció per imposar la decisió presa?

2. Por.Diu el filòsof Jürgen Habermas: “Em temo que el govern alemany, incloent-hi el seu soci socialdemòcrata, ha dilapidat en una nit el capital polític que una Alemanya millor havia acumulat durant mig segle”. Torna la desconfiança en Alemanya. I ja no és tabú evocar el passat. “Per primer cop hi ha por”, diu un home tan prudent com Romano Prodi.

 

Josep Fontana i @AlbanoDante76 : uns cracks desmuntant les trampes d’Artur Mas i cia

No és tot el que cal saber sobre les trampes d’Artur Mas i la seva llista, les seves falses promeses i mentides incontinents, però sí és una bona part, i molt important, del que poca gent s’atreveix a dir en els mitjans. Per sort, avui recuperem el millor Albano Dante amb aquest video no gaire bo en so, enquadrat de manera deficient, però FONAMENTAL en continguts.

Un dia em deia l’Albano que no calia que ell fos el que pugui parlar de tot si sabia on anar a buscar els arguments més fonamentats, la gent amb més credibilitat i les idees més oportunes de les persones més honestes i lùcides… doncs una vegada més, l’Albano ho ha encertat. I ha aconseguit, a més, teixir els arguments del mestre Fontana amb les seves opinions, i el seu encert i consciència de periodista insubmís.

Disfrutin i difonguin aquest vídeo que estic especialment contenta de poder acollir al meu bloc.

 

Jordi Borja i Quim Sempere parlen de l’esquerra davant el 27-S

(Vist a El Periodico) :

El Parlament va declarar en el seu moment que Catalunya és una nació sobirana. Aquella declaració la van reforçar les últimes eleccions al Parlament: les forces que ho defensen sumen el 70% dels diputats, bona base per exercir pressió a favor del sobiranisme. Però alguns van optar per posar la independència en primer terme, amb l’argument que, un cop descartat pel Govern espanyol el referèndum pel dret a decidir, l’única possibilitat era proclamar la independència. Aquesta opció és il·lusòria: la independència, si no s’aconsegueix amb mitjans violents, s’ha d’aconseguir amb negociacions, i la millor manera d’obligar Espanya a negociar és aplegar una majoria prou àmplia perquè sigui difícil d’ignorar.

Avui l’independentisme representa només la meitat de la població: una força bastant inferior a la que agrupa el dret a decidir. Per això, la política més realista és tornar a posar al centre de la lluita per la sobirania nacional el dret d’autodeterminació, més inclusiu. Afavoriria totes les opcions catalanistes, inclosa la independentista.

Si en les eleccions del 27-S no s’aconsegueix una majoria de diputats per la independència, és previsible que des d’Espanya es consideri un fracàs de Catalunya: el front independentista està a punt de marcar-se un gol en pròpia porta. Per evitar-ho cal posar en primer terme el dret a decidir i no la defensa de la independència immediata.

En lloc de plebiscit, cada formació podria presentar-se a les eleccions amb un compromís comú de defensa del dret a l’autodeterminació. Si s’acceptés un compromís així, es faria visible l’àmplia unitat del poble de Catalunya al voltant d’aquest punt.

La fórmula concreta d’una nova relació amb Espanya -sigui la independència o qualsevol forma d’associació confederal o federal- haurà de ser resultat combinat de negociació amb l’Estat i de consulta referendària. El tema és prou important perquè la consulta al poble de Catalunya sigui obligada. Les esquerres en general, favorables o no a la independència, han de deixar ben clar que la defensaran si aquesta és la decisió que surti d’un referèndum.

El procés no es pot reduir a negociacions i consulta sobre la relació Catalunya-Espanya. Hi ha també un ampli debat social sobre quina Catalunya volem, com a preparació del procés constituent que s’haurà de posar en marxa tan aviat hagi fet efectiu el dret a decidir. Un dret que comprèn tots els aspectes de la vida social i econòmica que avui estan determinats pel gran capital. Una declaració unilateral d’independència feta pel Parlament seria un acte simbòlic sense efectes pràctics que dividiria el poble de Catalunya i posaria una bona part dels sectors populars davant el dilema entre ser només català i ser català i espanyol. L’opinió no independentista s’ha de tenir en compte. Allunyar el perill de trencament segons línies etnicolingüístiques és un imperatiu categòric.

L’exercici efectiu del dret d’autodeterminació només es pot concretar en un referèndum vinculant. Perquè ho sigui, es necessiten condicions institucionals prèvies. Això inclou el reconeixement constitucional espanyol del dret de Catalunya a la sobirania, incloent-hi la separació. Pretendre que podem fer el camí ignorant l’organització institucional espanyola no porta enlloc. Això no significa subordinar el procés català a l’evolució política espanyola. Cal promoure una pressió permanent per a l’autodeterminació de Catalunya, perquè cap força a Espanya estarà disposada a acceptar la sobirania de Catalunya si la voluntat popular no es manifesta amb el vigor suficient.

El procés sobiranista català és una part de la crisi del règim espanyol del 1978 i de la crisi de l’autonomisme. Si, com és previsible, el viratge de la política espanyola cap a l’esquerra debilita els trets més reaccionaris dels governs d’aquests últims anys, la causa de Catalunya en sortirà beneficiada. L’aposta que l’esquerra hauria de fer és a favor d’aquest viratge, davant l’aposta d’alguns independentistes de com pitjor, millor, sota el supòsit que com més centralista i autoritari sigui el Govern, més exciten les ànsies independentistes. Els sentiments no són com les trompetes de Jericó: per si mateixos no fan ensorrar-se cap muralla ni enderroquen cap règim. La causa del sobiranisme de Catalunya sortirà beneficiada de l’esfondrament del règim del 1978. No en podem estar indiferents.

Firmen aquest article juntament amb Jordi Borja (urbanista) i Joaquim Sempere (sociòleg), Joan Busquet (periodista), Anna Camps (catedràtica de Didàctica de la Llengua) i Dolors Comas (antropòloga).

 

Dia de reflexió.. motius per la indignació i l’alternativa

Fem una pausa curta, si cal, per acabar de teixir la consciència que ens cal per demà (com qualsevol altre dia) demostrar el què ens és ben NOCIU com a poble. Jo no sé vostès, però no m´he cregut ni per un moment que des de Convergència ens poguéssin conduir a cap altre lloc que a fer d’extres explotats i maltractats del que volen imitar de manera maldrestra com super-produccions “à la Cécil B. Mille” (i que sempre  es queden en males còpies de sèrie B, de mossos que atonyinen manifestants,  policies que no entreguen a temps els informes, i lladres que segueixen fent el pinxo a les llotges del Liceu…)

Demà vull tenir la oportunitat de dir, amb molta gent, que ja n’estic farta de que impresentables com l’empresari Grífols ens amenaci de portar les seves inversions, els diners que ens ha guanyat,  a Gilbraltar o als Estats Units perquè aquí no pot explotar de la manera tan salvatge com li agrada, ni pot comprar a bon preu la sang de les persones a l’atur perque “complementin” -venent-se físicament a porcions el seu físic-  un subsidi d’atur cada vegada més infame (i així el seu laboratori poder aconseguir plasma a dojo). Estic farta que des d’Escoles suposadament d’Alts Negocis com Esade es donin diplomes daurats als nous trilers que evadeixen impostos, o serveixi de tribuna per incitar als empresaris a llençar-se com voltors sobre els serveis públics (robats a la gent i oferts a la privatització per part de polítics sense vergonya qeu ara ens demanen majories absolutes)…. I estic farta que la gent es quedi sense casa, sense feina i sense ajudes sociales, mentre els polítics que ens governen es posen brillantina i s’emboliquen amb senyeres fins a fer-nos prendre mal…

Les superproduccions a la Cécil B. de Mille sempre acaben en desgràcia…. darrera l’espectacle -que no tenia res a veure amb la realitat, ficció és ficció- s’amagava la gent maltractada per un director-dictador. Fins i tot persones que treballaven d’extra es varen ofegar  perquè no hi ha cap mar que s’obri per la paraula de cap cabdill (i menys si és d’atrezzo),   i no hi ha cap altra terra promesa que la que ja tenim: la  que hem de defensar  nosaltres cada dia (dels Monsanto,  Sheldon Adelson o Bolaños i tants d’altres)  amb la nostra lluita conscient,  fent valer els nostres drets,i  seguint el fil roig de la història, i no un Mesies de segona B, sortit de la planta de senyores d’un grans magatzems.

Amarguem-li la jugada al PP i a  CiU i fem que s’empasin totes les mentides i els seus gestos grandiloqüents.  Desmuntem  tota la representació de “bon noi perseguit” a Artur Mas. Que no li surti bé l’enganyifa d’un plebiscit per seguir privatitzant la SANITAT. Que se’n guardi molt i prou de tocar l’Hospital Clínic, de desmuntar l’ICS, d’allargar les llistes d’espera, de seguir tancant quiròfans públics per fer-nos anar a parar a les mans de les mútues i les clíniques privades…..de deixar-nos sense sanitat pública per contentar als seus amics de Qatar, i al marit de la Cospedal i a Rodrigo Rato i els seus socis de Capio. Quina manera més peculiar de defensar Catalunya, la de CiU, que ens ven a trossos a interessos aliens i contraris a la nostra vida, la nostra cultura, el nostre benestar, la nostra salut!

Diguem no a les estafes programades, anunciades, previstes. No ens deixem enganyar una vegada més per qui pren Catalunya per la seva hisenda particular, el seu cortijo a la catalana… Cada dia ho podem fer en mobilitzacions, tancaments, lluites que prenen mil i una maneres, alguna força divertida. Ho podem aconseguir cada dia practicant la INSUMISSIO a la que ara fins i tot alguns jutges comencen a sumar-s’hi. Però demà també ho podem fer amb el nostre vot, que no podem regalar a qui es burla de nosaltres, i a més, ens roba.

No deixem que les maniobres dels trilers ens facin perdrer de vista el que és important, ni permitim que cap senyera emprada amb males arts, amagui el poble, les seves necessitats, i els seus drets.

La gent d’ICV-EUiA ha escrit :

Qui diu que no hi ha alternativa? Ho diuen els grans poders econòmics, el sistema financer i els governs de la dreta europea. Ho diu l’1% de la societat, els que volen reduir els salaris i les despeses socials retallant i privatitzant l’Estat de Benestar mentre mantenen o, fins i tot, incrementen els seus marges de beneficis. Ho diuen Merkel, Rajoy i Mas, que han aplicat la mateixa política d’austeritat salvatge que ens ha portat novament a la recessió econòmica.

Els que estan guanyant amb aquesta crisi són els que diuen que no hi ha alternativa, que no podem canviar res. Però l’alternativa no només és possible sinó que és necessària. La política de l’austeritat dogmàtica ha fracassat arreu.

Els països del sud d’Europa que l’han aplicada estan en pitjors condicions que abans: recessió, creixement de l’atur i de la pobresa, enfonsament de les classes mitjanes i desmantellament de l’Estat de Benestar. I en els països del nord d’Europa s’han incrementat les desigualtats i la precarietat laboral i social i les perspectives econòmiques han empitjorat.

Hi ha alternativa. Moltes catalanes i molts catalans estan lluitant per la Catalunya que volen. I han sortit al carrer per defensar la sanitat, l’educació, les pensions, els drets socials i la cultura. Exigint un lloc de treball i un salari digne. Lluitant per evitar que els bancs ofeguin els autònoms i la petita empresa. Lluitant contra els desnonaments i contra la pobresa. Reclamant més participació i democràcia. Exigint que es rescatin les persones i no els bancs. Expressant que som una nació i tenim dret a decidir.

El proper 25 de novembre, tots els catalans i totes les catalanes estem cridats a decidir quina Catalunya volem.
Uns ens diran que no podem fer les coses d’una altra manera, que no hi ha altre remei que retallar, que no hi ha alternativa.
Uns altres ens diran que no podem lluitar contra els qui han creat la crisi, contra els bancs i el sistema financer.
Ens diran que no podem decidir el futur del nostre país.
Ens diran que no podem fer res perquè manen els mercats i no la gent.

El 25 de novembre els direm “…I TANT, SI PODEM!”

 

El fracaso de Convergència i Unió se paga con privaciones y pobreza

Un excelente y revelador artículo en la edición de El Pais- Catalunya de Clara Blanchar, que nos pone al día de una situación insostenible mientras advierte que las cosas todavía pueden ir a peor.

Mientras se descubren nuevos chanchullos en la sanidad pública, se agota la partida para pagar hasta finales de año la renta mínima de inserción (RMI), el antiguo PIRMI. Como saben, el Gobierno decidió “endurecer las circunstancias de acceso a este subsidio, para atajar el fraude” y para convertirlo no en una mera ayuda, sino en una pata más de lo que calificó de itinerario de inserción de personas en riesgo de exclusión. De aquella purga resultaron excluidas 4.500 personas y el número de beneficiarios son ahora unos 24.000. Y parece que va a ser muy difícil que reciban esta renta mínima…

La tasa de pobreza en Cataluña supera en ocho puntos la media europea

Albert Batiste: “els tancs del 36 els va finançar en Cambó”

Una funció que els blocs poden fer (i han de fer) és donar la paraula a persones gens sospitoses de parlar sota comanda. Tot just comença la pre-campanya electoral i la cerimònia de la confusió ja fa perdre protagonisme a l’explotació, les necessitats i els drets socials i econòmics del poble que es diu voler determinar mentre se li retallen rendes i serveis… Algunes persones que mai han cregut en el dret d’autodeterminació dels pobles ara volen majories absolutes perquè segueixin autodeterminant-se els mateixos de siempre. I sembla que no estic sola en els meus temors. L’amic Albert Batiste, d’Attac Acordem, vol prendre la paraula i li agraeixo la confiança de deixar que el meu bloc reprodueixi el seu text. Cal que molta gent com ell ens ajudi a reflexionar.

Els tancs del 36 els va finançar en Cambó

Ensenyo d’entrada les meves cartes. Tinc 66 anys, sóc català, nascut a Barcelona, de jove vaig lluitar contra el franquisme, per la democràcia i per la llengua i la cultura catalana. Després em vaig casar amb una sevillana i he viscut 18 anys a Sevilla. Ara visc a Barcelona, tinc una parella catalana, un fill que viu a Sevilla i una filla que viu entre Catalunya i Sevilla.
No m’agraden les pàtries ni el nacionalisme, si bé naturalment em sento vinculat més estretament amb la gent que viuen més a prop o amb qui estic més lligat. Per això no em causa cap problema dir que sóc català i espanyol.
Ara em trobo submergit en el tsunami independentista que hi ha al voltant meu, i encara que estic intentant que no m’afecti, ha arribat el moment en que necessito expressar-me al respecte. El detonador han estat les declaracions de l’ex-president Pujol dient que espera que Espanya no torni a enviar els tancs a Catalunya com al 1936.

Ja n’hi ha prou de manipular la història sense que ningú a Catalunya digui res. Ja ni ha prou de que la burgesia catalana s’amagui darrera de les aspiracions legítimes d’autonomia de part del poble català per dissimular els seus interessos de classe.

El senyor Pujol és representant de la dreta catalana, hereva de la Lliga Regionalista del senyor Francesc Cambó. Aquesta dreta sempre ha preferit presservar els seus interessos econòmics abans que defensar l’autogovern de Catalunya. Està als llibres d’història (si ho voleu comprovar només cal que consulteu a Viquipèdia la biografia del sr. Cambó) que Cambó, i amb ell bons part de la burgesia catalana, devant dels progressos de la revolució a Catalunya, van finançar l’aixecament del colpista i dictador Franco, que no va dissimular mai la seva intenció d’acabar amb l’autonomia catalana.

La idea que el nacionalisme català ha volgut donar de que la guerra civil va ser una guerra d’Espanya contra Catalunya, és un insult al poble espanyol, que com el poble català va lluitar contra Franco heroicament, que va patir una represió enorme quan va triomfar el cop d’estat (una dada poc coneguda és que les províncies espanyoles on hi va haver més morts per aquesta represió són Córdoba i Sevilla), i que en els anys de lluita comú contra el franquisme va donar suport a les aspiracions d’autogovern de Catalunya.

Avui una part del poble de Catalunya vol anar més endavant en el seu autogovern. A mi em sembla una aspiració legítima que respecto, si bé no és la meva causa. Jo crec que els problemes importants dels catalans són els mateixos que els de la resta dels espanyols, europeus i ciutadans de món: la crisi medioambiental, democràtica, social i econòmica a la que ens ha portat el capitalisme neoliberal. Problemes que crec que no es resoldran amb la independència de Catalunya.

Però el meu respecte als independentistes no fa que deixi de veure que estan tornant a ser utilitzats per la burgesia catalana. El neoliberal Artur Mas, responsable de greus atacs a l’estat del benestar -i per tant al poble català-, està manipulant aquest sentiment per a dissimular la seva gestió antipopular. Ara ha convocat unes eleccions en les que només es parlarà de independència si independència no (malgrat pensin el contrari els meus amics d’Iniciativa per Catalunya), oblidant les retallades i privatitzacions dels serveis públics, reducció de la despesa social i demés agressions al poble català.

Sóc pessimista i crec que en aquest context, CiU treurà majoria absoluta i, inmediatament després, seguiran aplicant el seu programa neoliberal i tornaran a la seva ambigüetat habitual pel que fa a l’autogovern, defraudant als independentistes de bona fe. Tant de bò m’equivoqui.

En tot cas, crec que als moviments socials i ciutadans -en els que estic integrat a través de diverses associacions i plataformes-, amb independència o sense, ens queda per endavant una lluita, llarga però necessària, contra el capitalisme neoliberal i a favor d’una democràcia al servei de les persones i respectuosa amb el planeta on vivim.

Albert Batiste Triadó

 

Els voltors sobrevolen Catalunya: de Sheldon Adelson a Enrique Bañuelos

Mas – Bañuelos

El grup inversor Veremonte amb qui CiU vol fer sis parcs temàtics a Tarragona és del mafiòs propietari d’Astroc, l’immobiliària que primer va enfonser-se i deixar als petits accionistes en la ruina mentre que un grup -entre ells Amancio Ortega- es feien d’or amb els negocis tèrbols del PP valencià de Zaplana. (…)

Enrique Bañuelos és l’empresari valencià que va arribar a ser fa dos anys el número 95 en el rànquing de fortunes de tot el món, segons la revista Forbes. (…)  Va crear una immobiliaria aprofitant els PAI, les facilitats de construcció que oferia l’antiga Llei Reguladora de l’Activitat Urbanística valenciana (LRAU, que regularitzava la figura d’agent urbanitzador. Durant deu anys, Bañuelos va arribar a promoure més de 50.000 habitatges. La seva immobliària, Astroc, va rebre el suport financer del Sabadell i Caixa Galicia, segons el diari El Economista, la qual el va ajudar a impulsar-la. A partir d’aleshores, Bañuelos va ser una de les figures més rellevants del boom immobiliari, fins que el 2007 Astroc va començar a tenir enormes pèrdues, amb les conseqüents pèrdues per a milers d’accionistes, fins a la fallida.

Després del fracàs d’Astroc, Bañuelos se’n va anar al Brasil, on, mitjançant el grup inversor Veremonte, va fer compres de sòl agrícola amb inversions a les empreses Agre i Vanguarda Agro. Però passat un temps se’n va desfer, i per comprar el 28% del capital de l’empresa de telecomunicacions Amper. Aquest estiu passat ha signat un conveni amb el Alejandro Agag, gendre de l’ex-president espanyol José María Aznar, per a potenciar la Fórmula 1 en cotxes elèctrics.

Agag i Bañuelos

‘Enrique Bañuelos  va arribar a ser fa dos anys el número 95 en el rànquing de fortunes de tot el món, segons la revista Forbes. (…) i es fa amb l’elit econòmica i la política. El  2006 va anar a una recepció amb l’aleshores president dels EUA, George Bush, a la Casa Blanca; hi va anar acompanyat d’ambaixadors i de responsables de grans companyies espanyoles, com Iberdrola, FCC i Mango. Aquests contactes el van ajudar a sumar al seu projecte destacats accionistes d’Abertis i Inditex, entre més. En ple creixement de la bombolla immobiliària i quan Astroc vivia els temps de més èxit borsari, Bañuelos va comprar el 5% del Banc Sabadell, que després, amb la fallida, hauria de tornar a vendre. El 2007 Astroc va començar a tenir enormes pèrdues, que van repercutir en milers d’accionistes, fins a la fallida.

L’empresari que ara vol liderar la construcció de sis parcs temàtics en terrenys de La Caixa pel Port Aventura amb una inversió de 4.500 milions d’euros va passar per un dels seus pitjors moments arrel de la querella presentada per diversos accionistes d’Astroc desprès de la seva fallida, però el jutge Baltasar Garzón la va arxivar  tres mesos després (…)

Els orígens d’ Enrique Bañuelos (Sagunt, 1966) són obscurs. Es diu que el seu pare treballava en Alts Forns de Sagunt i va morir en un accident laboral quan Enrique tenia 9 anys. Bañuelos va fundar la seva primera empresa amb 18 anys. La siderúrgia de Sagunt travessava una virulenta reconversió industrial. A través de la Caixa de Sagunt va aconseguir una subvenció per produir i comercialitzar mel mentre estudiava Dret. I va ‘enlluernar’ els responsables de la caixa. Tot plegat un d’aquests contes de fades per a crèduls típics de l’Espanya dels testaferros i els corruptes.

Format en lleis, va apreciar les possibilitats que oferia la figura de l’agent urbanitzador consagrada per les Corts valencianes el 1994. Essencialment, la possibilitat de promoure la urbanització de sòl sense necessitat de ser propietari.  I per al PP, que va ocupar la Generalitat el 1995, tot el sòl era urbanitzable.

La integració de les caixes d’estalvi locals en Bancaixa va créixer en paral·lel a la fortuna de Bañuelos, que va ser generosament avalat per la filial immobiliària de l’entitat valenciana fins que va aconseguir consolidar un espectacular patrimoni.

Va comprar el palauet del Marquès de Salamanca al passeig de la Castellana. Era propietari del Castell de Bendinat a Calvià, a Mallorca. Es va fer amb un altre edifici històric al carrer de la Pau, al centre de València. Els tres immobles estaven cridats a ser la seu de la Fundació Astroc, una entitat destinada al foment de les arts i de la cultura valenciana. Desprès de contribuir a la bombolla immobiliària de la Comunitat Valenciana, aspirava a donar el salt a la resta d’Espanya, a Mèxic, a Brasil. Va dissenyar una torre de negocis a Nova York. I es va presentar a Nova York amb una paella per a 25.000 comensals a Central Park el setembre de 2006.

Quan va treure a Borsa la quarta part d’Astroc al maig de 2006 ja era molt ric. Caixa Galicia i Carmen Godia, vicepresidenta d’Abertis, es van vincular a Astroc a primera hora. Félix Abánades, president del Grup Rayet, va prendre una participació quan Bañuelos va comprar el 60% de Rayet Immobiliària, al desembre. Poc després va entrar en l’accionariat la família Nozaleda, propietària de la immobiliària Nozar. Amancio Ortega, propietari d’Inditex, va ser l’últim notable que va apostar per Bañuelos.

Quan Astroc va sortir a Borsa la seva major actiu era un extens terreny no urbanitzable a Mallorca, en gran part protegit. Un os fins i tot per a un gestor de sòl d’èxit.  El febrer del 2007, les accions d’Astroc s’intercanviaven per 72 euros. Fins que les aigües van tornar a mare de forma torrencial. En sis setmanes el valor de l’empresa es va depreciar un 76%. (…)

A finals de juny, a la junta en què Felip Izquierdo clamava pels estalvis que havia vist evaporar-se en uns mesos, Bañuelos va explicar: “Jo m’aparto totalment de la gestió i em plantejo deixar el meu lloc en el consell. Sento no haver sabut transmetre el model d’Astroc”.  El promotor va abandonar l’empresa i va viatjar al Brasil, on va anunciar que pretenia instal · lar 40 anys. Però no ha deixat de moure.  (…) “Bañuelos no torna a Espanya”, va assegurar ahir una portaveu de l’empresari, “perquè mai s’ha anat. I ara aporta 900 milions d’euros per a Barcelona World, un negoci de turisme familiar, res a veure amb l’especulació immobiliària”,

Només amb les màfies del narcotràfic, la prostitució i la ludopatia o el blanqueig de capitals .

Fonts:  Sirius i :http://elpais.com/

 

El Tribunal Suprem felicita les Festes!

Tweet

El Suprem torna 30 anys enrera i dicta adaptar el sistema d’ensenyament a la sentència del Constitucional obligant a fer del castellà també llengua vehicular. Es carrega la bona feina feta en política d’integració lingüística que tenia un ampli suport a Catalunya. O són uns provocadors… o “ils sont fous, ces romains…”

Noticia a l’ara.cat, a l’Avui, vilaweb i a 3cat24.cat

Segons aquest darrer mitjà, “El Suprem adverteix que la Generalitat haurà de prendre les mesures que consideri oportunes per adaptar el sistema educatiu català a la nova situació creada arran de la sentència del TC. Això afecta el dret dels nens a rebre les classes en castellà si així ho demanen els seus pares.

D’aquesta manera els pares que havien presentat els recursos poden sol·licitar l’execució de la sentència. És a dir, adreçar-se al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que serà l’encarregat d’ordenar a la Generalitat els canvis que sol·licita el Suprem. Per tant, és el TSJC l’encarregat de fixar com es modifica el model lingüístic als centres educatius de Catalunya.

El Suprem ha acabat donant la raó a uns pares de centres concertats de Catalunya -a Tarragona, Sabadell i Barcelona- que van demanar a Ensenyament que considerés el castellà llengua vehicular per a l’educació. Ensenyament s’hi va negar i el cas ha acabat a l’alt tribunal.”

Aquesta sentència recorda el que va succeïr a finals del 2009 amb l’euskera al País Basc, que va deixar de ser llengua vehicular a les aules d’Euskadi després que l’executiu de Patxi López (PSE) modifiquès una sèrie de decrets educatius aprovats pel Govern anterior durant la darrera legislatura.

Veure també a Sírius, “Tornem al decret de Nova Planta”.

 

Reflexions entorn als resultats d’ICV-EUIA

Tweet

Les valoracions des de l’esquerra de les eleccions d’ahir tot just comencen. Des d’enfocaments diferents –ni que sigui per la geografia– però que segurament tenen punts de trobada, reprodueixo les declaracions de Dolors Camats avui en Els Matins de TV3, seguides d’algunes reflexions d’Hugo Martínez Abarca en el seu blog. Per la meva banda, afegir avui al que deia ahir en un primer escrit d’urgència, que lamento especialment que a Lleida la coalició no hagi aconseguit els vots necessaris per reelegir en Francesc Pané, una magnífica persona i un parlamentari que escoltava a la gent.

Per altra banda, els resultats de la coalició ICV-EUiA no em satisfan, ni de lluny, ni molt menys pels temps que corren. I hem d’entendre i poder explicar no sols perquè no hem aconseguir més vots, sinò perquè n’hem perdut 52.000, quan el que calia era revertir la tendència, i créixer. Pel que jo sé, hi ha persones que haurien de treballar amb la nostra coalició però que no poden esforçar-se tant com d’altres per veure també roig on s’enfocava massa en verd. I sé perfectament que hi ha gent disposada a assumir daltonismes transitoris, però també molta d’altra que entén que l’esperança (i la proposta) no pot ser monocroma. I que segurament seria bo que des de les esquerres s’entenguès que no calen ordenacions nominals o cardinals de colors… que el roig, el verd i el violeta no s’autoexclouen… i que sumar persones, projectes i propostes d’esquerres és imprescindible. I ara menys que mai.

Diu la Dolors Camats:

http://www.tv3.cat/ria/players/3ac/evp/Main.swf

.

I ha publicat Hugo Martínez Abarca:

“Lo bueno de los resultados de la candidatura conjunta de ICV y EUiA es que no suponen el monumental derrumbe de los otros socios del tripartito, pero sí que exigen una seria autocrítica. Desde hace tiempo miramos las encuestas que dicen que IU sube mes a mes pero demasiado lentamente y criticamos que en la actual crisis del neoliberalismo, la única fuerza que se opone al modelo tendría que subir mucho más: si una subida moderada no es un buen resultado, una bajada tiene que ser entendida como un resultado muy tristón, especialmente si se ha tenido la ventaja de poder demostrar desde el gobierno que hay otra forma de hacer las cosas.

Como la autocrítica no se hace desde fuera, no seré yo quien se la haga a ICV. Ya he dejado escrito que considero que su campaña electoral conjunta con EUiA ha sido la más limpia e inteligente, así como la única que ha reclamado la necesidad de un gobierno de izquierdas. En medio del lodazal, creo que ha sido esa campaña la que ha hecho que sólo ICV y EUiA hayan escapado a la catástrofe que anticipaban las encuestas también para ellas mientras PSC y ERC se hundían: así lo muestran las encuestas que han hecho que la candidatura de Joan Herrera fuera subiendo durante la campaña electoral.”

seguir llegint a ICV o qué queremos ser de mayores

(Les fotos són tretes d’un acte de la coalició amb Cayo Lara i Jordi Guillot a Badalona que l’amic Toni Barbarà explica a La Ratera.)