RSS

Arxiu d'etiquetes: Catalunya

… y ahora a Mas le toca

foto-artur-mas.jpg

No pretendo hacer burla de las elecciones de Catalunya. Al contrario. Tómenlo como la confirmación en las urnas en versión de humor casi negro de las palabras del ex-presidente Maragall hace algunas semanas: “Ahora le toca a Mas”. Parece como si esas familias de toda la vida de Catalunya deciden quién juega, y cuándo juega, y la ciudadanía lo avala en las urnas. Esta vez con menor abstención, y eso es bueno. Pero todavía insuficiente, porque mientras la participación sea el mayor esfuerzo político consciente de las personas, el gobierno seguirá creando sus propios mundos matrix, sus propias “clases políticas” y sus cabildeos ajenos a las necesidades reales.. Lo ejemplificó muy bien la señora Ferrusola (esposa de Jordi Pujol, por si hay todavía alguien despistado) cuando exclamó tras la formación del primer tripartito que frustraba el paso de CiU: “és com si ens haguéssin entrat a robar a casa!”

Pues ahora CiU no ha robado nada a nadie. Ha recibido regalos –por torpeza, por autismo, por enajenación y división de las izquierdas– a manos llenas.

(…seguirá)

 
6 comentaris

Publicat per a 28 Novembre 2010 in Ciutadania/Política

 

Etiquetes: ,

La irresponsabilitat del PP a Catalunya

fullet_pp_badalona_280.jpg

Tot sigui per esgarrapar vots, encara que siguin de la irracionalitat i la xenofòbia. No ha passat el moment en que García Albiol i Alícia Sánchez-Camacho repartien “sense haver-lo vist” el fullet de la imatge per Badalona. Ara ja no dubta en estimular obertament les baixes passions de la ciutadania de tot Catalunya que pot estar ressentida amb la vida, amb una feina precària o a l’atur, i que per tant pot ser receptora dels discursos interessadament mentideers de la xenofòbia. Alícia Sanchez Camacho repeteix a tort i dret que no pensa deixar les persones inmigrades al marge de la campanya electoral. Al contrari, si a més de tot el suc que ja s’les hi treu, poden encara fer guanyar al PP alguns vots de la por i la rancúnia, la Sánchez Camacho no dubtarà en fer-los passar per l’exprimidor, en una campanya que més que dura, serà, sens dubte, bruta, injusta, irresponsable… i massa perillosa

La proposta electoral concreta és que el PP català planteja restringir l’empadronament dels immigrants que estan en situació irregular, establint per a això «un control més gran en la inscripció i exigir a més a més una identificació legal (passaport o permís de residència)». Al marge de les implicacions que això pot tenir per la salut pública entesa fins i tot de la manera més tradicional, al marge del que pot representar com atemptant a l’equitat per la manca d’atenció i escolaritat de fills i filles d’inmigrants, al marge de qualsevol escola democràtica de convivència… el que val és el control policial més estricte de les societats sota sospita.

Però que quedi clar que la Sánchez Camacho del PP no està sola. En aquest enduriment d eles mesures l’acompanya, com a mínim, l’alcalde de Vic de CIU per Unió Democràtica, Josep Maria Vila d’Abadal, que ja ho va intentar posar en pràctica amb desgavell de Brussel.les inclòs i una de les habituals ficades de pota de l’eurodiputat Ramon Tremosa. Com recorda El Periodico: “El rebuig i la polèmica que va generar aquest anunci va fer que l’ajuntament rectifiqués i advertís que el que pretenia en realitat era no empadronar els sense papers. La mesura també va ser durament criticada, fins i tot per part de diversos alcaldes de CiU, i finalment Vic es va fer enrere en les seves intencions.”

Però potser ara, Vila d’Abadal es sentirà menys sol en la dubtosa companyia de Garcia Albiol i la Sánchez Camacho, i tornarà a enverinar la seva ciutat i tot Catalunya per aconseguir que el vot que finalment es depositi a les urnes el 29 de novembre vingui condicionat per la por, l’enveja, l’avarícia, la mentida… Totes les emocions i baixes passions que transformen una ciutadania lliure en aprenents de súbdits mirant de reüll “l’estranger” però, sobre tot, qui és més pobre… i diferent.

I què s’aconsegueix amb aquest tipus de propostes i campanyes? A la meva manera d’entendre, una Catalunya més provinciana, més petita, més resclosa, de molt mal humor i menys habitable… perquè sols aconseguint aquests ambients tancats, irrespirables, de sospita i d’insolidaritat aconsegueixen tirar endavant els seus programes l’alcalde de Vic d’Unió Democràtica i el PP de Catalunya.

 
2 comentaris

Publicat per a 11 Octubre 2010 in Ciutadania/Política, Igualtat

 

Etiquetes: , , , ,

Andreu Mayayo: Laporta i el seu lapsus freudià

Molt bé per l’escrit d’Andreu Mayayo sobre Joan Laporta. No em canso de dir-ho: cal saber història. I no hi ha dubte que n’Andreu Mayayo en sap, i fa les cites oportunes quan toca. Sols adverir que aquesta Catalunya  amb lideratges tant discutibles com els laportians  –i Sala-i-Martins remanant a les conselleries–  seria una Catalunya privatitzadora i privatitzada, neoliberal i antisocial, amb sous d’escàndol per als privilegiats i deutes i amargor per a la majoria. Una Catalunya que no ens acosta al  “nosaltres decidim” que ens hauria de moure sempre, amb eleccions, o sense.

laporta.jpgJoan Laporta ha entrat en la vida política com un elefant (blau, per descomptat) en una botiga de terrissa. D’una banda, apel·la a la unitat de les forces polítiques catalanistes el mateix dia en què han estat incapaces de votar una resolució conjunta al Congrés dels Diputats. De l’altra, proposa una candidatura unitària (excloent de manera barroera el PSC) a les properes eleccions al Parlament de Catalunya amb el nom de Solidaritat Catalana, en record de la candidatura d’èxit de l’any 1907. Un nom, però, que també va fer servir el seu exsogre, Juan Echevarría Puig, a les eleccions al Parlament del 1980 i que, malgrat el suport de Manuel Fraga, va resultar un fracàs total i absolut i no va aconseguir cap escó. Convé recordar que el dirigent de Motor Ibérica era un devot de José Antonio Primo de Rivera que es vantava de ser l’únic empresari que havia tingut pebrots d’acomiadar dues vegades Marcelino Camacho, el líder de CCOO.

L’expresident del Barça no és nou en política i és prou conegut el seu tarannà independentista, que ve de lluny, si més no del seu pas pel Partit per la Independència (PI) dirigit per Àngel Colom i Pilar Rahola. Tanmateix, a hores d’ara hauria d’entendre que en política juga en una altra lliga, ja que la Champions se la disputen, des de fa anys, el PSC i CiU.

El senyor Laporta té tot el dret de presentar-se a les eleccions, però necessitarà alguna cosa més que Alfons López Tena, per la dreta, i Uriel Bertran, per l’esquerra, i fins i tot el Reagrupament de Joan Carretero al darrere, per marcar i seure al Parlament. El seu exsogre li podria donar, de segur, una pila de bons consells.

—-

Andreu Mayayo i Artal (1959) és Catedràtic d’Història Contemporània i Vice-director del Centre d’Estudis Històrics Internacionals-Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona. El darrer llibre publicat, en català i castellà, és Josep Solé Barberà. La veu del PSUC (L’Avenç, 2007/RBA, 2008). Així mateix, és director de “SEGLE XX. Revista Catalana d’Història” i col·labora habitualment a les tertúlies de Barcelona Televisió, Catalunya Ràdio, COM-Ràdio i Ràdio-4.

Vist a Publico.

 
1 comentari

Publicat per a 23 Juliol 2010 in Ciutadania/Política

 

Etiquetes: , , ,

Però que dius? Miranius!

miranius.jpg

El conseller d’Innovació, Universitats i Empresa, Josep Huguet, parlant a títol personal, ha descartat reeditar el tripartit en la pròxima legislatura i ha defensat un govern “de concentració” entre CiU, PSC i ERC en la Generalitat, deixant fora ICV-EUiA. I preguntat sobre aquesta opinió el passat dimarts, quan feia de portaveu del Govern, ha dit que no li tocava “ni ratificar-ho, ni rectificar-ho”

En declaracions a Ràdio Barcelona – Cadena SER, Huguet va dir que en aquesta gran coalició haurien de participar “les forces centrals de l’àmbit parlamentari català”, fet que exclou ICV-EUiA, que durant els set anys de governs d’esquerres ha mantingut obertes polèmiques amb els republicans. Aquest gran caldo de consens que Huguet proposa, hauria d’abordar els grans problemes de Catalunya, i fer “modificacions profundes” en les relacions entre Catalunya i l’Estat, a més d’una reforma de l’administració pública catalana.

la-rateta-presumida.jpgDoncs si el senyor Huguet es pensa que aquests són els grans problemes de la societat catalana, no sé de què li serveix estar al Govern perquè no se n’entera de què va la pel.licula. I si es pensa que hi ha solució a uns problemes econòmics, socials i de valors –d’abast sistèmic i internacional– fent un gran aplec de partits en el govern de Catalunya, és que encara no ha entès la profunda saviesa d’aquella cançó que diu: “el meu pais és tan petit que quan el sol se’n va a dormir, mai està segur d’haver-lo vist…”

Doncs què hi farem! El pais és petit per la magnitut dels problemes que s’han de resoldre, i el senyor Huguet (a jutjar per les seves declaracions) queda per sota de la talla reglamentària…

—-

Nota bibliogràfica: El títol de l’entrada ve de frases populars catalanes relatives a la distracció o la incredulitat. La que he triat, sencera, diu:

-Què dius?
-Miranius!
-Què deies?
-Miraneies! Digues a ton pare que t’estiri les orelles!

Una divagació personal feta arran del que he llegit a e-notícies

 
2 comentaris

Publicat per a 4 Març 2010 in Despropòsits

 

Etiquetes: , , ,

Artur Mas a Sant Benet

sant-benet.jpg

Avui, els dirigents de Convergència i Unió s’han trobat al Mont Sant Benet de St. Fruitós del Bages i han complert el ritual d’escollir, per darrera vegada, diuen, a Artur Mas com a candidat a President de la Generalitat de Catalunya. I ho han fet entre una èpica supèrflua i casolana i gestos sobreactuats: tot plegat desprenia una certa olor de ranci.

No massa rés de nou, ni la retòrica d’una Catalunya que ja no és, ni les abraçades de rigor amb un Jordi Pujol que sembla que cada dia passa més de Convergència, ni els retrets sobreentesos d’un Duran i Lleida que sempre vol més protagonisme del que li dónen (o del que li toca?). Una certa tristesa ho embolcallava tot plegat, com una esquerda en el convenciment de triomf que denuncia defectes d’estructura: ha estat un tret de sortida electoral amb pólvora mullada.

En qualsevol cas, la càmera, indiscreta, s’ha aturat un moment en Josep M. Vila d’Abadal, l’alcalde de Vic, que estava a les darreres fileres. I l’esquerda s’ha fet més gran i ha deixat veure algunes misèries… Aleshores he recordat el que fa tres o quatres dies va publicar el meu amic Antoine en el seu bloc Sin Perdon. I ho he recordat perquè la nostàlgia de les paraules de l’Artur Mas (en el lament d’un desert de 7 anys sense governar que desmereixia la imatge que es volia donar, de més alçada renaixentista, d’una Catalunya mil•lenària i mítica) oblida reiteradament que ara la sang de Catalunya és de moltes ètnies, i el treball que ens fa créixer com a nació, cotze a cotze amb la gent d’aquí (i que molta, en el seu moment, també va venir de fora) el fan, amb menys drets i pitjors condicions, persones de tot el món.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 17 gener 2010 in Ciutadania/Política

 

Etiquetes: , , , , ,

El cessarisme nostrat de Jan Laporta

joan_laporta.jpgA l’inici d’una conferència sobiranista amb el títol “El Barça, motor de Catalunya”, en Joan Laporta, el President del més que un club, s’ha despenjat avui amb una declaracions que m’han fet ennuegar mentre sopava. Amb posat solemne, i reprenent la seva peculiar campanya electoral servint-se d’un club que hauria de respectar, no s’ha pogut estar de ser l’enèssim ciutadà més que benestant del Principat en declarar el seu enuig per l’operació “Pretòria”. Laporta també veu una ‘humiliació’ per Catalunya l’empresonament d’Alavedra i Prenafeta (ambdòs, a més de pressumptes delinqüents, membres de la Fundació Catalunya Oberta de la que són també membres de la Presidència i Patronat en Joan Oliver (el super-gerent espieta) i el que en diuen President del Barça “tapado”, en Xavier Sala-i-Martín (un fiasco d’aspirant a Premi Nobel que pensava que Pigou és un economista francès –se suposa que per la fonètica del cognom!).

Per cert, la Fundació Catalunya Oberta “és una entitat independent emmarcada en la ideologia liberal” una mica rònega perquè d’entre els seus 34 destacats dirigents (com Vicenç Villatoro i Vicent Sanchis) sols hi ha dues dones. Però n’hi deu haver prou –i de sobres– per aportar la visió de la meitat de la població als “objectius d’analitzar, defensar i promoure els valors de la societat oberta, la llibertat, la democràcia i l’economia de mercat”… de fet, l’economia de mercat no es porta gens bé amb les dones treballadores.

Senyor Laporta, no sap el greu que em sap que es senti humiliat per la detenció dels seus amics, però no crec que sigui massa digne que vostè, que “encara” no ha estat elegit amb el vot de la ciutadania, parli en nom de Catalunya com una edició aggiornada del que solia fer el President Pujol… i no utilitzi la presidència del Barcelona pels seus fins personals, que al final qui prendrà mal serà l’equip… amb lo bé que està anant ara, quan pel que sembla no el deixen baixar al vestidor ni celebra els resultats amb en Ronaldinho!

Doncs, això, senyor Laporta, que a molta gent és el seu capteniment el que ens fa vergonya!

 
5 comentaris

Publicat per a 12 Novembre 2009 in Ciutadania/Política

 

Etiquetes: , , , , ,

Antoni Castells i l’esgotament d’un cicle

antoni-castells.jpgAra que tothom està fent declaracions polítiques, no voldria que passessin sense més ni més les del conseller d’economia a l’Institut d’Estudis Catalans. Sempre he volgut deixar clar el meu respecte per Antoni Castells. Les seves paraules em refermen en el que penso d’ell: és, sobre tot, d’un home lùcid i honest… que a més en sap molt d’economia, tot i que en el seu discurs a l’IEC apenes va haver de recòrrer als seus coneixements professionals… L’esgotament de cicle al que es referia semblava més polític que econòmic (si es que són indestriables), i per tant crec que la conferència va acabar massa aviat: m’haguès agradat que aprofundís en les reformes que estima necessàries i analitzar amb ell si, entrant ja en economia, el que s’esgota és un “cicle basat en un determinat sistema”, o s’esgota aquest mateix sistema… i en les seves darreres revolades comet –i seguirà cometent, mentre duri– tots els estralls que pateix la immensa majoria de la població i que impliquen major duresa en les condicions de vida, però també comportaments execrables en política. És evident que un punt condiciona l’altre, i que tan imprescindible és que desapareixi el cinisme d’alguns polítics que fan més mal que be a les institucions, com que les reformes polítiques cap a la transparència, l’honestedat i una major participació i control de la ciutadania siguin absolutament inajornables per a una sortida a la crisi (econòmica i política) que no deixi entreveure la propera tot just a la cantonada.

De les paraules de Castells en deia l’Avui:

“Catalunya pateix una crisi econòmica però també una crisi política, provocada per l'”esgotament” d’un cicle, i una crisi de relacions amb Espanya. Aquest és el diagnòstic que ahir va exposar el conseller d’Economia, Antoni Castells, a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Com a reacció, va reclamar un “reformisme regeneracionista” basat en un lideratge fort, amb coratge, projecte i exemplaritat.

La crisi política a Catalunya la genera, segons l’anàlisi de Castells, l’“esgotament d’un cicle polític” que té a veure amb el sistema electoral, el funcionament dels partits i el funcionament de les institucions, com el Parlament. A tot plegat s’hi afegeixen els escàndols de corrupció política, davant els quals reclama evitar la tendència tant a “empastifar i estendre la porqueria per tot arreu” com “a tapar-ho tot”.

El conseller va alertar igualment de l’esgotament d’una etapa pel que fa a les relacions entre Catalunya i Espanya, cosa que està posant en perill els consensos bàsics de la Transició. A parer de Castells, existeix un distanciament de Catalunya respecte als afers de l’Estat espanyol però també una hostilitat a Espanya respecte a Catalunya que la negociació del finançament va fer evident. “Estic molt orgullós de la feina feta amb el finançament, però n’hem de treure lliçons. Això no pot tornar a passar”, va reblar.

La triple crisi descrita per Castells amenaça generar, a parer seu, el distanciament dels ciutadans en relació amb la política o bé l’aparició d’alternatives fora del sistema que abonin el terreny a opcions demagògiques i populistes.

Fins aquí el diagnòstic. A l’hora de plantejar sortides a aquesta situació, el dirigent socialista alerta contra la temptació de posar-ho tot “potes enlaire” i també contra la d’adoptar petits retocs de “maquillatge lampedusià”.

Per Castells, calen reformes polítiques, que requereixen un lideratge fort capaç de “crear unitat”. Aquest lideratge s’hauria de basar en el coratge per assumir decisions que poden resultar impopulars -“Quan es fa el que vol l’opinió pública no es fa el que cal”-, un projecte que es faci mereixedor del “sacrifici”, i l’exemplaritat necessària per guanyar credibilitat.”

 
Deixa un comentari

Publicat per a 5 Novembre 2009 in Ciutadania/Política

 

Etiquetes: , , , , ,

 
%d bloggers like this: