El que escric és una reflexió de qui va viure la manifestació del 77 (la de la foto de dalt) i que, sense esperar massa res de l’España que et gela el cor, sí que espera de les esquerres i de la gent que pensa i raona per tota la pell de brau. Ho escric des de la satisfacció d’haver participat en la manifestació del dissabte, colze a colze, amb tants ciutadans i ciutadanes de Catalunya que varen sortir al carrer a demostrar que tenien ganes de prendre el futur en les seves mans, que volen decidir, que no volen que ningú decideixi per ells o elles, i esperen que ningú (o uns pocs, siguin d’on siguin, i parlin l’idioma que parlin) decideixin per totes i tots.
La manifestació del 10 de juliol amb el PSUC que jo havia conegut, el de l’Assemblea de Catalunya i l’hegemonia innegable entre les esquerres, hauria tingut tantas banderes catalanes com aquesta, però potser algunes banderes independentistes menys –tot i que a mi no em varen semblar masses– però sí s’hi haurien vist algunes ikurriñes, i banderes d’Andalusia i galegas, i d’Extremadura, i d’Astúries… i totes les que no menciono de gent que viu i treballa a Catalunya que no haurien tingut cap por a ser mal vista o escridassada perquè també tenen la senyera al cor tot i recordant els seus orígens, i els estimen, i n’estan orgullosos. I ara, a diferència del 77, hi hauria hagut també alguna bandera de Rumania, i de Gàmbia i del Marroc, que hi cabien perfectament entre les senyeres, com sempre ha estat, o hauria d’haver estat, o hauria de ser.
I hi haurien banderes vermelles, perquè hi havia rojos i rojes internacionalistes a la manifestació, però cap bandera que ho fes palès, i banderes republicanes per unir gent que estava al Passeig de Gràcia amb gent que s’ho mirava per la televisió a Madrid o a Mèxic, o que desprès es miraria les fotografies des de qualsevol altre racó del món.
Aquesta era, al meu entendre, la proposta del PSUC del 77 als ciutadans i ciutadanes de Catalunya que hem perdut el 2010: una proposta més rica en lemes… fins i tot més participativa. Omnium Cultural, amb tota l’estimació que li tinc a l’amiga Muriel Casals, no és l’Assemblea de Catalunya… I tot i així, el meu reconeixement i agraïment, perquè sort n’hi ha hagut!
I tot això no ho dic ni amb recança, ni nostalgia, ni bescantant de cap manera la magnífica realitat del 10 de juliol. Ho dic perquè potser cal que les esquerres reflexionem, perquè cal saber i tenir present la història –però no per erudició llibresca, sinò per aprendre’n de les lliçons que ens dóna.
Perquè, en definitiva, a mi em sembla més aprop de fer realitat el “nosaltres decidim” en tants d’aspectes econòmics i socials i amb tota la riquesa de la pluralitat de la primera persona del plural, un escenari on es vegi ben evident que Catalunya és terra de participació real i d’igualtat, és terra en la seva majoria oberta i integradora, i on la ciutadania compta i es fa sentir en català i en tots els seus accents, i les esquerres no sols hi són, sinò que es fan visibles, aporten el millor que tenen i les representa, i també decideixen.
Avui, 
Aquest dimarts, 14 d´abril, es compleixen 78 anys de la proclamació de la II República i EUiA ho commemorarà amb activitats diverses. Per començar, Barcelona clarejarà amb gegantines banderes republicanes penjades dels ponts de tota la circumval.lació de la Ronda Litoral, des del port fins passat Potosí. Se´n encarregaran, de matinada, vàries brigades de militants d´EUiA.
Barcelona, 28 feb (EFE).- Más de un centenar de firmas de profesionales de distintos campos, usuarios y pacientes de hospitales y ambulatorios catalanes, apoyan un manifiesto que defiende el carácter público de la salud y del sistema sanitario.