No significa NO!

La Unió Europea –a proposta de Sarkozy (aquell senyor de paraula demostrada ja que a punt de casar-se amb Carla Bruni li prometia a la seva ex-muller que si tornava deixaria la Bruni plantada)– considera que els irlandesos no varen votar bé en relació al Tractat de Lisboa i els dona la oportunitat de repetir el referèndum… No han explicitat, però, quantes vegades podran votar si torna a sortir que no…

El grup dels 27 ha decidit que tant important o més que trobar mesures efectives per fer front al canvi climàtic i a la crisi econòmica a Europa (que té característiques pròpies i ben arrelades en la manera que han aconseguit americanitzar les polítiques generals de la UE-27, lluny de les conquestes socials posterior a la IIGM) és fer rectificar el poble irlandès abans de novembre del 2009.

Han decidit sotmetre al poble irlandès, sense cap vergonya, a un nou xantatge: si es comprometen a ratificar el Tractat de Lisboa abans que acabi l’actual mandat, el Consell Europeu adoptarà la decisió de que “la Comissió mantingui un nacional de cada Estat membre”, (ja que, per ser més “eficaç” en el Tractat es preveu una reducció del nombre de comissaris a partir del 2014, i un els que “queia” era l’irlandès!). Sobre la resta de clàusules que promet concedir hi ha notícies contradictòries i s’aconsella un cert secretisme fins la campanya definitiva per un ARA DIGUEU QUE SI, SI US PLAU, IRLANDESOS DE M… ! I és que el gripau no fa de bon empassar: El president de la Comissió Europea, José Manuel Durao Barroso, ha assenyalat a la ràdio irlandesa que el Tractat ja no es pot modificar… “El que sí es pot donar als irlandesos són algunes garanties legals vinculants de que els aspectes que els preocupen es tindran en compte… aquests punts no seran aprovats en contra de la voluntad de Irlanda”… bla, bla, bla, bla… ha assegurat.

Ei, senyor Durao Barroso, jo no vull que cap poble europeu sigui tractat diferent ni a cap país la democràcia valgui menys. Per tant, si els irlandesos i les irlandeses poden votar com a mínim dues vegades (ja veurem si s’acaba aquí…) reclamo que com a mínim la ciutadania espanyola (i la francesa, i la holandesa, i així successivament, que no varen poder pronunciar-se sobre el Tractat de Lisboa, puguin també ser informades sobre què significa de veritat aquest Tractat i puguin pronunciar-se abans de novembre del 2009 sobre si el volen o no!

Si Irlanda ha de tornar a votar, VOTEM TOTS!!!!

 

Solidaritat amb Fernando Pastor

Fernando Pastor és el senyor amenaçat per una senyora(?) amb el cartell surrealista, autèntic exemplar de pràctica integrista per estudi freudià. Pastor va aconseguir que un jutge de Valladolid dictés una sentència òbvia: que a l’escola pública no hi ha d’haver símbols religiosos. L’alegria de la sentència va durar poc. Ell mateix escriu:

“Esperemos que la Junta no recurra y se acabe cuanto antes, pues hoy ha habido incidentes serios en el colegio, con un grupo de padres descangando su ira contra mí, tanto a la entrada como a la salida. Yo, que me tengo por una persona mentalmente fuerte, creo que no podré aguantar que se repitan más días, en presencia de mi hija como ha ocurrido hoy. Estoy muy triste y preocupado por ello, tanto que por primera vez ha pasado por mi cabeza abandonar, cambiar a la niña de colegio y dejarlo todo. Luego en frío veo que no puede ser que eso ocurra, y que hay que seguir, pero hoy que pensaba que iba a ser un día fliz, el primer día post sentencia, ha sido triste. Me recordaba la ira reaccionaria de los sectores más ultras, con infundios y demás. Y todo instigado por la directora del colegio, que ha debido de decir que por mi culpa este año no hay fiesta de navidad.

En fin, un saludo a todos y ya os iré contando.”
Fernando Pastor

Ja està be de tanta prepotència i de tanta instrumentalització!.
Un grup de blocs ens hem unit per denunciar aquestes coaccions medievals en ple segle XXI i enviarem a Fernando Pastor els missatges de solidaritat que volgueu deixar escrits com a comentaris.

De moment, podeu llegir altres versions a:

Les coses d’en Jomi

Pasaba por aquí

A sueldo de Moscú

III República.es

Amorin 69

… i espero que s’hi sumin molts més!

 

Per l’Eliminació de la Violència de Gènere

El 25 de novembre se celebra el Dia Internacional per l’Eliminació de les Violències contra les Dones

La violència contra les dones és la violació dels drets humans més freqüent, secreta i camuflada. A Catalunya en aquest any han mort assassinades onze dones a mans de les seves parelles o ex-parelles i al conjunt de l’estat 79. Segons el Consell d’Europa, entre el 20% i el 50% de les dones a Europa són víctimes de la violència a mans de la seva parella, sense que hi hagi cap tipus de diferència de categoria social o de grup d’edat. Amnistia Internacional assenyala que al món, una de cada tres dones pateix abusos al llarg de la seva vida i que el 70% de les dones assassinades ho són a mans de les seves parelles o ex parelles. La violència es dóna en temps de guerra, però també en temps de pau. Té moltes formes: física, psicològica, sexual, laboral, econòmica.

Aquest any, 60è aniversari de la Fundació de l’OTAN, recordem que les solucions bèl.liques als conflictes castiguen especialment les dones. Esquerra Unida i Alternativa tenim el compromís d’ avançar cap un nou model de relacions internacionals. Volem que els recursos econòmics dels països es destinin a millorar la qualitat de vida de la població i específicament de les dones que són les que pateixen la violència estructural de manca de serveis públics. Aquest any disposem d’una eina que ens pot ser útil: La Llei pels drets de les dones per l’eradicació de la violència masclista que va ser aprovada pel Parlament de Catalunya el 24 d’abril del 2008.

Esquerra Unida i Alternativa està al costat de les associacions de dones per exigir que les mesures que preveu la Llei en tots els àmbits : de prevenció, detecció, atenció, assistència, recuperació i reparació es facin efectives.

– Volem que es destinin els recursos necessaris per a l’aplicació d’aquesta llei.
– Creiem que les lleis són una eina necessària, però per eradicar la violència masclista és imprescindible que tota la ciutadania mostri el seu rebuig als maltractaments.
– Cridem a totes les persones, homes i dones, i entitats a mostrar públicament el seu rebuig davant de qualsevol tipus d’agressió a cap dona.
– Volem aportar el nostre treball perquè la violència contra les dones, que és l’expressió més virulenta del patriarcat, pugui eradicar-se de manera definitiva a Catalunya i a la resta del món.
– Ens posicionem a favor i solidaritzem amb les dones que han patit qualsevol mena d’agressió a Catalunya i a la resta del món.
– Recolzem el treball que estan desenvolupant les entitats i associacions.

EUiA articiparà en la manifestació- concentració del dia 25 i us convidem a acompanya-nos.

 

Per un Sistema Públic de Salut

A partir de reflexions a les que donem suport, com les que es poden llegir a “Toni Barbarà: Sobre determinantes de salud” i la contradictòria pràctica privatitzadora del sistema públic de salut per part d’algunes Comunitats Autònomes (Madrid en seria l’exemple en majúscules), un grup de persones de Catalunya volem fer pública la següent

DECLARACIÓ

“Les persones que adherim aquest document considerem que el moment present és determinant pel que fa al futur de la sanitat i la salut a Catalunya i ens pronunciem en defensa del Sistema Nacional de Salut amb tot el seu caràcter assolit: públic, universal, de qualitat, integral, solidari i d’ equitat garantida. Considerem igualment que el seu objectiu irrenunciable és el de donar la cobertura i els serveis adients per garantir el dret constitucional de la ciutadania a la protecció de la salut, sense discriminació per a les persones immigrades, que treballen o volen a treballar, a casa nostra.
Constatem, amb preocupació, com en aquests darrers temps sorgeixen una munió de declaracions, propostes, iniciatives, congressos i jornades, promogudes des de diversos àmbits de les Administracions i empreses del sector farmacèutic, tecnològic biomèdic, grans “media”, asseguradores i financeres privades i entitats de caire corporatiu. Sota el pretexta de “modernitzar” el Sistema Nacional de Salut de Catalunya, es reclamen noves aportacions econòmiques de la ciutadania – que anomenen “clients”. És el que es coneix, d’una o altra forma com a “copagaments”. En el discurs que s’intenta instal•lar es parla també de limitacions de cartera de serveis, contractacions de pòlisses d’assegurança particulars, tractament mixt – o híbrid públic- privat del finançament, generalització de pràctiques de privatització i d’ externalització, preeminència de rendiments. És a dir, valors economicistes pel damunt dels socials i polítics, i la supremacia d’ una gestió “moderna” i de “mercat” per sobre de la satisfacció dels drets democràtics, econòmics i socials.

La situació de greu crisi econòmica es ve a sumar al vell argument, reiteratiu i fal•laç, dels “límits econòmics i l’esgotament del finançament públic -sostenible del sistema públic”, i així pot estovar encara més les resistències d’una ciutadania, profundament confosa, espantada i culpabilitzada en les presents dificultats. En aquest sentit veiem amb inquietud com des dels tradicionals “globus sonda” i de les enquestes d’opinió interessades, es proposa passar ràpidament a la normativa tancada i al fet consumat. Això es sustenta en un discurs que de fet ignora l’existència real de les classes socials, les seves diferències, i les inequitats també en salut. Es vol imposar una mena de “Pacte Apolític”, “suprapartidista”, i pretesament “tècnic- neutral” que de fet obriria camí a la més absoluta impunitat per a la mercantilització de tot el sector… quan paradoxalment aquestes polítiques ultra neoliberals es demostren fracassades arreu.

Nosaltres, que provenim de diferents experiències, formacions, oficis i disciplines, organitzacions socials i polítiques, de diverses lluites i amplis compromisos per la salut, ens reafirmem en la concepció de la Salut com una categoria superior a la simple atenció en sanitat o l’absència de malaltia. Salut és aquella manera de viure, personalment i col•lectiva, autònoma, joiosa, plena, solidaria i harmònica amb un/a mateix/a, la resta de persones i amb l’entorn. Una definició que permet abordar el binomi salut/ malaltia des d’una visió en les seves tres dimensions : biològica, psicològica i social. Per tant ens comprometem a actuar a partir de les causes, dels Determinants de Salut: treball i les seves condicions, gènere, classe social, educació, estils de vida, medi ambient, urbanisme, origen, autonomia, mobilitat, etc.

Actualment ens orientem a promoure la reflexió col•lectiva, generar debats, cercar sinèrgies i acords des de la nostra pluralitat, manifestar públicament les nostres opinions i propostes, engrescar la mobilització social i l’acció cívica i política cap als objectius acordats. Igualment, per les característiques, espectre i composició del Grup, ens comprometem a donar a conèixer les elaboracions col•lectives i personals que tinguin interès per a la reflexió i l’acció sobre el tema.

Els tres àmbits en els que inicialment ens proposem treballar són:

1.- La defensa del caràcter PÚBLIC dels sistema nacional de salut. En forma argumentada i sostinguda des del rigor científic i de l’ interès col•lectiu, la bondat social, la justícia política i la oportunitat del moment. Sense mistificacions ni fórmules parasitàries, sempre orientades al benefici final del mercat, i que suposarien de forma molt greu la pèrdua de universalitat i d’ equitat.
2.- Participació social, empoderament i co- decisió, incorporant el gran ventall de potencialitat de la xarxa de societat civil organitzada, les associacions i grups d’ajuda. La salut, naturalment pública, per essència i concepció ho serà en funció de la incorporació real d’aquests agents socials.
3.- Abordatge interdisciplinari i de qualitat de les noves patologies emergents sotmeses a un tracte injust per a ser incorporades dins el sistema d’atenció sanitari i de l’ econòmic- social de cobertura, malgrat una prevalença i severitat inqüestionables. La recent experiència de la ILP per la Fibromiàlgia i la Síndrome de Fatiga Crònica en són exemples paradigmàtics i reeixits.

Sense competir amb cap de les plataformes, associacions i col•lectius que coincideixen en aquests objectius, i fent una crida a la major unitat i recolzament mutu, entenem com a necessari, urgent i oportú difondre aquesta Declaració en defensa del Sistema Públic de Salut.”

 

Visca Irlanda!

El Pla B de la Unió Europea –el Tractat de Lisboa— nascut per emmascarar l’enorme fracàs del Projecte de Constitució que varen tombar els pobles francès i holandès ha quedat ridiculitzat, fet miques, pel poble irlandès.

L’única ciutadania que podia votar i dir NO, ho ha dit. Amb prou contundència segons el recompte (en aquest moment, 58% NO i 42% SI) , perquè no calgui repassar de nou vot a vot, com havien promès hores abans els que no es creien que Irlanda pogués fer front als poderosos d’Europa. Tant és així, que dos dies abans de la votació els Ministres de Treball de la UE proposaven allargar la jornada laboral a 60 o fins i tot 65 hores… Quina petulància!

Els ciutadans i ciutadanes d’Irlanda es sumen a les victòries del NO prèvies de francesos i els holandesos i a l’alternativa d’una altra Europa possible.

Una reflexió, de moment: és Irlanda qui ha abocat la U.E, a una crisi institucional –com estant repetint amb obstinació els mitjans “progressistes” , o bé Irlanda s’ha limitat a defensar els interessos populars i de les persones que viuen del seu treball, posant així el dit a la nafra d’unes autoritats cada vegada més distants de les necessitats de les persones? Com es pot dir que sí a l’Europa de Sarkozy, de Merkel i de Berlusconi? El que fa més mal és que una vegada més es posa de relleu la gran anomalia:

Aquests Tractats neoliberals de la U.E, que les majories parlamentàries aproven molt contentes, els pobles –quan poden, quan estan prou informats– els rebutgen.

Visca Irlanda! i l’enhorabona! Comhgháirdeachas!

 

dio vi vede, Stalin no!

Les ingenuïtats poden pagar-se molt cares, i em sembla haver-ne copsat dues que no s’han de menystenir : La primera, que els assessors del PSOE estiguin contents amb la sortida de to de la Conferència Episcopal i creguin que els hi pot ser rendible en termes de vots. La segona, que s’accepti per part de comentaristes que el PP es “desmarca” dels temes de moral i en Rajoy –diuen—es centra en els temes econòmics. No veure una divisió del treball electoral entre la Conferència Episcopal i els assessors de Rajoy em sembla una miopia que es pot pagar cara.

En campanya electoral la cúpula de l’Esglesia té una llarga pràctica propagandística per defendre els seus interessos, i val a dir que gairebé sempre els hi anat bé. Com a mostra sorgida de l’història de post-guerra, la campanya política més aferrissada (Itàlia, 1948), en la que la ben instrumentada bel.ligerància propagandística de l’Esglèsia li va assegurar no perdre un concordat de màxims en temes d’hegemonia moral, ensenyament de la religió i finançament que havia aconseguit a la tardor del 1946. I també per a persones desmemoriades – per a les que sembla que és la primera vegada que les cúpules ecclesials entren en campanya– voldria reproduir unes quantes cites que crec oportunes si ara s’amplia el concepte a “socialistes, laics, lliurepensadors i comunistes” en homenatge també al conegut poema de Bertold Brecht: “Primer s’en varen emportar als comunistes…” Cal sempre recordar la història i els bons poetes!

Cites a tomb:

L’Encíclica Divini Redemptoris de Pius XI, de 1937, contra el comunisme i l’ateïsme, i on es defineix el comunisme com “intrínsecament pervers”. (Aquests dies es tornen a qualificar d’aquesta manera partits i lleis de les esquerres. Vidal Quadres ho acaba de dir aquest cap de setmana per terres lleidetanes..)

Els Comitès Cívics d’Acció Catòlica difonen a les eleccions del 1948 el següent slogan que fins i tot repetirà el “amable” capellà Don Camillo : “En el secret de les urnes, deu et veu, Stalin no”. Una manera que va ser molt eficaç de contrarrestar allò de que “al Cèsar el que és del Cèsar…”

Giuseppe Siri, arquebisbe de Gènova: “Comet pecat mortal qui amb el vot afavoreix les doctrines materialistes i atees” (En la versió “aggiornatta”, potser qui ara accepta com assignatura “l’educació per la ciutadania”?). Era el mateix de que s’havia de votar un partit “demòcrata” i “cristià.

Piero Calamandrei: “El dilema entre comunisme i anticomunisme no ha estat només xiuxejat en els confessionaris, sinó cridat des dels púlpits, com una tria immediata entre el paradís i l’infern.” (Ara ens ho posen una mica més complicat barrejant de forma que m’abstindré de qualificar “el diàleg amb els terroristes” per una banda, i per l’altra la patotjada de les màquines de triturar criatures de set mesos de les que l’infern en deu estar plé, com deu explicar molt bé Ana Botella.)

I finalment, una perla de l’any 49: