RSS

Arxiu d'etiquetes: classe obrera

Onada de vagues obreres a Xina

Chinese workers at Honda
Fotografia: Tyrone Siu/Reuters
Ho he llegit avui al Guardian, però també en dóna notícia l’Antoni Puig Solé:  

“La Xina s’ha convertit en una gran potència econòmica mundial, i això li ha permès  treure a milions de persones de la pobresa severa. Però aquesta transformació ha tingut un cost social elevat, ha fomentat la corrupció i ha donat lloc a una minoria molt rica.   Ara els obrers xinesos han decidit mobilitzar-se contra l’explotació desenfrenada de les multinacionals, sobretot en les empreses de tecnologia punta vinculades a la cadena mundial de producció.

Les vagues s’han portat a terme  des de fora de les estructures sindicals oficials i ja han arrencat augments salarials espectaculars. L’activitat dels vaguistes es beneficia de la política de fill únic aplicada durant les últimes dècades i de les millores de vida en el camp. Ambdós esdeveniments han reduït el pes de l’exèrcit industrial de reserva.

Fins a ara, les autoritats xineses han adoptat una actitud complaent i això ha sorprès a les grans empreses multinacionals i als mitjans de comunicació convencionals. L’actitud governamental té una doble explicació: En primer lloc, la pressió per a millorar els salaris concorda amb el canvi de les polítiques del govern que ha apostat per afavorir el consum intern. En segon lloc, l’èxit de les vagues ajudaria a reduir les desigualtats socials que, com hem dit més amunt, han crescut conforme Xina s’anava industrialitzant i  s’han convertint en una amenaça per a les autoritats xineses.

La premsa occidental s’ha dedicat durant anys a expressar el seu entusiasme per les privatitzacions i l’obertura econòmica de Xina amb la finalitat de fer creure que els èxits es devien a l’aplicació de polítiques neoliberals. Per altra banda, la precarietat de les condicions laborals dels assalariats xinesos en les empreses multinacionals i en la seva cadena de subministraments s’ha utilitzat de palanca per a empènyer cap avall els salaris dels treballadors en altres parts del món.

Però la major part de l’economia xinesa es manté sota control públic i això també ocorre amb el seu sector financer la qual cosa, fins a ara, li ha permès torejar la crisi econòmica internacional en condicions més favorables que les de la resta dels països industrialitzats. És normal, doncs, que ara els treballadors xinesos intentin treure profit d’aquesta situació.

Aquestes vagues estan causant preocupació en els cercles financers internacionals. Els treballadors de tot el món, en canvi, hem de observar-les amb simpatia.”

Que els treballadors i treballadores xineses tenen molts motius per lluitar per la millora de les seves condicions de treball ho demostra el fet que a la província de Guandong –altament industrializtzada–s’està debatent que treballadors democràticament elegits puguin portar a terme la negociació col.lectiva a fi de millorar salaris, jornada de treball (massa llarga) i condicions de treball.

chinese_worker_iphone.jpeg“Les regulacions s’han revisat desprès pels problemes que s’han viscut a la Foxconn i a Honda,” diu Ou Guangyuan, president del comité del Congrés del Poble de Guangdong. Però de fet, el que va preocupar més va ser l’onada de suicidis a empreses electròniques com la  Foxconn, que fabrica els  iPhones i altres productes Apple, i que ha fet créixer la preocupació  per les condicions de treball de la factoria.

“Es tracta d’un procés molt encoratjador, però caldrà veure com acaba,” ha declarat el Dr. Gan Li,  professor d’economia a la Cheung Kong Graduate School of Business. Afeigeix que Guangdong ha estat més endavantada que altres províncies pel que fa als drets laborals, i ho explica en part per l’enorme quantitat de persones que hi ha immigrades, i en part perquè Internet els ha permès agafar confiança en les seves reivindicacions en llegir que empreses com Honda han augmentat els salaris desprès de l’onada de vagues.

Les autoritats volen mantenir el creixement econòmic i temen que les demandes dels treballadors espantin als inversors estrangers. Però sembla que també els preocupa la realitat dels greuges obrers: segons informa China Daily les rendes salarials han vist disminuir any rera any  la seva proporció en relació al PNB des de l’any  1983 fins el 2005.

El Dr Liu Kaiming del  Institute of Contemporary Observation ha dit que malgrat l’oposició empresarial, és molt probable que es dictin les lleis que els treballadors i treballadores reclamen.  Tot i així, alerta de que “Hi ha moltes lleis a Xina i la qüestió fonamental és com es porten a la pràctica. I un problema afegit és que moltes vegades els treballadors i treballadores ni tan sols saben que les lleis existeixen i per tant, ignoren com es poden protegir….”

 

Etiquetes: , , , ,

Un triomf de la unitat: V Assemblea d’EuiA

1226226114757.jpgResolució
Per una economia al servei de les persones

La 5a Assemblea Nacional d’EUiA afirma que l’actual crisi econòmica no pot deslligar-se de l’ordre econòmic internacional imposat pels EEUU després de la II Guerra Mundial i les seves polítiques monetàries que imposen l’hegemonia del dòlar. De manera especial després de l’enfonsament de la URSS, l’expansió de l’imperialisme dels EEUU ha anat amb paral•lel a un augment de l’explotació dels treballadors i treballadores de tot el món, i de pobles sencers condemnats a la marginació, la fam i la misèria. A la creixent inestabilitat del sistema econòmic hi ha contribuït el finançament d’armes i de guerres imperialistes, com la d’Iraq, amb la destrucció i atemptats constants als drets humans i a la sobirania dels pobles.

El treball en precari i els baixos salaris, resultat de les polítiques deflacionàries dels governs dels països desenvolupats, han minat el sistema financer i creditici internacional. Una globalització basada en la privatització i la desregulació que el FMI, el Banc Mundial i la OMC, l’han imposada fins ara a totes les economies. Els governs i les institucions de la Unió Europea (UE) i els partits polítics d’Europa, que han donat suport a aquestes polítiques durant dècades, han d’assumir la seva responsabilitat.

Des d’aquesta Assemblea diem no a l’estratègia neoliberal que va conduir al derrocat Tractat de Lisboa, i proposem acabar amb els paradisos fiscals i els moviments especulatius de capital. Exigim, en canvi, la creació d’un impost sobre les transferències de capital (taxa Tobin) en benefici de les societats més pobres del planeta.

Aquesta crisi comporta corrupció i frau dels més poderosos, i actua de manera especial com un gran i regressiu mecanisme de redistribució de rendes contra les persones assalariades, apropiant-se dels estalvis dels treballadors i treballadores i posant en precari no sols el seu lloc de treball sinó el seu habitatge, en els casos tan freqüents de famílies treballadores hipotecades.

Denunciem que tot i que aquesta crisi és resultat de les polítiques neoliberals, s’utilitza contra tota lògica per a continuar fomentar-les. En aquesta crisi, que representa la injustícia i el desequilibri capitalistes, els neo-conservadors que dominen les institucions econòmiques més importants de la globalització volen acabar definitivament amb l’estat del benestar, juntament amb altres conquestes obreres. Mentre els governs destinen milions i milions de dòlars a salvar els establiments financers més culpables, imposen restriccions de la despesa i augmenten el ritme de les privatitzacions descarades o encobertes –com s’està demostrant en el sector de la salut i de l’ensenyament públics i la xarxa de protecció social.

Aquesta Assemblea denuncia els nous atacs que pateix la gent treballadora. En lloc de disminuir el temps de treball cap a les 35 hores i anar cap a la plena ocupació, des de la Comissió Europea intriguen per implantar jornades de fins a 65 hores, o fórmules de contractació individual fora de tot control i conveni. Amb això intenten debilitar encara més el poder de negociació de la classe obrera, els seus delegats i els sindicats de classe. La classe obrera industrial i el moviment obrer organitzat s’esquerda i transforma amb les externalitzacions de serveis, les deslocalitzacions, els canvis del model productiu, les noves tecnologies, la segmentació dels mercats de treball, el paper de la formació i els coneixements en la força productiva del que s’anomena amb volgut equívoc “capital humà”.
Les dones treballadores ho tenen especialment difícil en temps de crisi, perquè a la pèrdua de conquestes i seguretats s’hi ajunta l’ofensiva ideològica que les vol de retorn a casa. El fil roig passa ara, més que mai, per les dones treballadores que han d’enfortir i enfortir-se en els sindicats de classe; pels col•lectius altament feminitzats de treballs i contractes en precari; per les dones immigrades; per a les que cobreixen les vergonyes del sistema treballant per sous indignes en els serveis privatitzats o d’assistència i cura; per totes les dones treballadores que es mouen en el difícil equilibri entre la marginalitat i la consciència de classe; per les dones lluitadores que teixeixen xarxes entre els drets civils, socials, econòmics i laborals.
Denunciem que a la UE, i al govern espanyol, avancin les polítiques que tracten les persones immigrades exclusivament com a ma d’obra, subjectes a la llei d’estrangeria, al temps que se’ls responsabilitza de la crisi econòmica, tal i com es reflecteix en la coneguda Directiva de la “vergonya” i en diverses declaracions del Govern del PSOE. Nosaltres defensem els drets de ciutadania de les persones nouvingudes i una política de reconeixement de tots els drets i tots els deures en equitat per a les persones immigrades.

Ara més que mai no podem tolerar que grans empreses que gaudeixen de situacions privilegiades en els seus sectors, en lloc de pagar sous dignes i no discriminar ni per gènere ni per procedència, s’excusin en la crisi per a presentar ERO’s, reduir plantilla, forçar pre-jubilacions -com la vergonya de Telefònica als 48 anys- i per a dur a terme deslocalitzacions injustificades. No podem tolerar que en nom de l’augment de la taxa de benefici, utilitzin l’amenaça de les deslocalitzacions per aconseguir més ajudes públiques en un xantatge econòmic i social sense precedents. als tres nivells de govern –municipal, autonòmic i estatal.

Aquestes són només algunes de les empreses afectades: Nissan, SEAT, ACC, Pirelli, Frigo, DISA, Esteban Ikeda, Simón, Mercedes, FRAPE, Freudenberg, Tecnoconfort, Tyco, T–Systems, Delphi, Tallers Casals, SONY, Vitri, Primayor, Lehman Brothers, Essa Palau, Roca, Visteón, Durex, Eurosit, Ficotriad, Ficotrapsa o Magneti Marelli. Aquesta 5a Assemblea Nacional es solidaritza amb els treballadors i treballadores afectats.

Denunciem la manca de polítiques laborals actives que han permès que a l’estat espanyol, i a Catalunya, la taxa d’atur creixi molt per sobre de la resta de països de la UE, acostant-se al 12% de la població activa espanyola i superant ja el 9% a casa nostra. Defensem l’encert de l’esmena a la totalitat del Grup Parlamentari d’IU/ICV-EUiA als Pressupostos Generals de l’Estat perquè no afronta un canvi de model, per la poca sensibilitat social, perquè l’austeritat no es predica ni legisla per als que més tenen -amb l’eliminació del impost de patrimoni-, perquè no resolt el finançament autonòmic i redueix el municipal. És a dir, per la manca de mesures efectives del govern del PSOE per afrontar les causes i les conseqüències de la crisi.

Denunciem l’argument mentider que cal que “totes i tots” fem esforços per sortir de la crisi i per tan cal reduir els sous i revisar els subsidis i les pensions. Diem no a la “flexibilitat laboral” que entenem com a “flexiexplotació” renovada. Diem no a que s’augmenti per llei l’edat de jubilació. I denunciem que mentre els Governs gasten milers de milions d’euros per a salvar bancs i companyies asseguradores, es digui que no hi ha recursos per a millorar el servei de salut i l’ensenyament públics i de qualitat, per a finançar la llei de la dependència, per evitar els desnonaments de les famílies treballadores, perquè ni una persona gran més sigui objecte del mobbing immobiliari i especulador. Denunciem que la crisi és amable amb els culpables, i agressiva i dolorosa per a la gent treballadora i per als menys afavorits: gent gran, dones, persones malaltes o discapacitades i els més joves.

La gestió pública exigeix més que mai la màxima transparència. Denunciem que no es faci públic qui són els bancs i caixes receptors de les ajudes –o que la informació no es doni amb puntualitat i claredat (Espanya) i exigim la pràctica de balanços transparents. Denunciem que les necessàries nacionalitzacions (disposades amb urgència) s’anunciïn com a mesures “temporals” (Regne Unit). Denunciem que bona part del “rescat” es transformi en pagament de dividends pels accionistes de les empreses salvades de la fallida (EEUU). Les mesures preses sense control ni transparència i a títol “provisional” tan sols reforcen el capitalisme anomenat de casino -salvatge, especulatiu i impune- basat en una forta connexió entre l’estructura del mercat de treball i el mercat financer, per a benefici dels especuladors i dels paràsits. Les ajudes públiques del sistema bancari han de sotmetre’s a control públic i han de propiciar un model de desenvolupament econòmic i social diferent.

Els Pressupostos de la Generalitat d’enguany han d’avançar encara més –en la fase de tramitació— en el seu compromís social. Ens comprometem a vetllar perquè els compromisos a l’Acord d’Entesa i al Programa de Govern estiguin reflectits. Diem no al copagament dels serveis de salut en tant que denunciem les maniobres de la patronal sanitària per retallar, encara més, serveis i prestacions públiques del sector. Pel que fa a l’habitatge, proposarem en concret, al Departament d’Habitatge de la Generalitat, que negociï el títols hipotecaris de les famílies que no hi poden fer front de manera que, a canvi d’un lloguer assequible, cap persona es vegi privada de la seva llar. I vetllarem que els compromisos, en la resolució de la ILP sobre la fibromiàlgia i la síndrome de fatiga crònica, siguin atesos en la seva totalitat.

La 5a Assemblea Nacional d’EUiA, juntament amb els germans del Partit de l’Esquerra Europea (PEE) i del Grup Parlamentari de la Esquerra Unitària Verda Nòrdica (GUE), ens comprometem, més que mai, en l’Europa democràtica i social, sostenible i en pau perquè –com s’ha demostrat- els principis de la UE dels Tractats de Maastricht i Amsterdam han fracassat. Hem de construir des d’uns principis nous Europa per que s’afavoreix la creació d’ocupació i un sistema de benestar just. En primer lloc, s’ha de garantir el poder de compra i els estalvis de les treballadores i els treballadors incrementant el nivell de salaris de manera que augmenti també la demanda interna; el Banc Central Europeu s’ha de sotmetre al control públic i democràtic per poder fer una política de crèdit que ajudi a un nou tipus de desenvolupament basat en la justícia, la solidaritat i la equitat i a una ocupació estable. El Pacte d’Estabilitat i Creixement s’ha de transformar en un Pacte de Solidaritat donant màxima importància a l’ocupació i als criteris socials i ecològics. Cal de posar, de manera definitiva, l’economia al servei de les persones.

Des de la nostra convicció internacionalista i solidària, denunciem que la crisi originada en el nucli més ric del primer món i que s’estén cap els països en vies de desenvolupament, es produeix juntament amb una crisi alimentària que es podria resoldre esmerçant tan sols un 1% del que s’ha destinat fins ara a retornar la liquiditat i la confiança del sistema bancari i financer en els països més desenvolupats. També el model energètic ha entrat en crisi i reclama canvis en profunditat de les seves formes de producció, distribució, consum i finançament. I des de la nostra consciència i compromís ecologista, denunciem un model de producció depredador, responsable de la crisi ecològica i el canvi climàtic que atempten contra la supervivència del planeta, i estem compromesos en un model de desenvolupament sostenible.

EUiA vol deixar palesa la irracionalitat i la injustícia d’aquest sistema econòmic: el capitalisme; i a la seva manca d’equitat i la seva total incompatibilitat amb l’ètica i la justícia. Ens comprometem a seguir denunciant, mobilitzant i organitzant alternatives, EUiA diu NO a la refundació del capitalisme.

Ara més que mai és necessari que els treballadors i les treballadors sense distinció d’edat, sexe, ètnia, nacionalitat o sector d’ocupació, s’uneixin, s’organitzin i defensin els seus interessos: l’ocupació, els drets socials i laborals, l’estat del benestar, els serveis públics i de qualitat. Una agressió d’aquest tipus mereix una resposta.

Ara més que mai calen noves aliances entre les persones que viuen del seu treball i es veuen directament afectades per l’embranzida de la crisi. Sols així, amb la construcció d’amples aliances de les persones que viuen del seu treball, els autònoms, persones aturades i jubilades, les que tenen petits comerços, tallers o petites i mitjanes empreses, la política podrà imposar-se a l’economia, i l’economia estarà al servei de les persones.

Són moments per apel•lar i recuperar la solidaritat entre la gent treballadora. Són moments de noves complicitats entre l’esquerra política i social. Són moments per treballar plegats per a garantir una economia al servei de les persones. Només junts podrem seguir avançant cap a una societat més justa i avançada.

I també, volem fer una crida especial a les persones que es senten soles, amenaçades i esporuguides davant la crisi, una crida al compromís i a acostar-se a EUiA des del convenciment que la solució a la crisi i al capitalisme no serà mai individual, sinó col•lectiva.

Aquesta 5a Assemblea Nacional és una invitació a transformar aquest sistema capitalista des de Catalunya, una invitació a la participació per a la fundació democràtica i necessària del socialisme pel segle XXI.

Barcelona, a 9 de novembre del 2008

 
11 comentaris

Publicat per a 9 Novembre 2008 in Igualtat

 

Etiquetes: , ,

Barbara Ehrenreich: El Manifest Comunista fa 160 anys

arrob.jpg“Aquest any es celebra el 160è aniversari del Manifest Comunista i el capitalisme, alies “lliure empresa”, sembla disposat a observar l’ocasió caient mort. (…) Però en un punt Marx i Engels tenien tota la raó: Dins de societats capitalistes, o com a mínim a la classe del capitalisme salvatgement desregulat que Amèrica ha tingut, els rics són cada vegada més rics i els treballadors són cada vegada més pobres, mentre la classe mitjana va relliscant cap a la ruïna. Aquestes dues últimes conseqüències són el que Marx n’anomena depauperació, que és com el procés que una persona pateix quan té càncer i cap assegurança, o s’ha de pagar la hipoteca i no hi ha cap sou en perspectiva.

Marx va pronosticar que el capitalisme cauria perquè el farien caure: El proletariat, tip de depauperació, es revoltaria, s’apoderaria dels “mitjans de producció”, i s’entestaria en dirigir-ho tot per ell mateix: aquesta és la idea original, pre-soviètica, de socialisme. La revolució no es va produir, o com a mínim, no aquí. Durant molts i molts anys i fins ara, els treballadors i treballadores d’Amèrica han acceptat dolçament sous decreixents, preus creixents, més explotació a la feina, desaparició de pensions i assegurances de malaltia cada vegada més insegures. Mentre el sou del personal de direcció creixia fins a una xifra de 8 dígits i més, el que s’anomena “gent corrent” accepten segones feines i s’amunteguen diverses generacions en una mateixa casa, amb esperes incòmodament llargues per poder anar al bany.

Però tota aquesta depauperació – combinada amb un enriquiment fabulós “dels de dalt” – ha acabat per desestabilitzant el sistema capitalista, encara que sols sigui perquè, en els darrers anys, el substitut d’Amèrica de sous decents ha estat el crèdit fàcil. Fins fa un any, teníem gairebé diàriament missatges, de televenda i per correu, que ens instava a consolidar els nostres deutes, refinançar les nostres cases, transferir els nostres deutes d’una targeta de crèdit a una altre, i provar hipoteques noves que semblaven molt gustoses i ni tan sols exigien cap entrada. I hi quèiem massa sovint. Semblava tan raonable, per exemple, no deixar quiets els diners, sinó començar a gastar de seguida.

A l’altre extrem de l’espectre econòmic, hi havia el problema de què fer amb massa diners. Sí, això pot ser un problema. Alguns dels superrics han de contractar assessors per ajudar-los a gastar els seus diners: On aconseguir una ampolla de vi de 20.000 dòlars, o trobar un Picasso per a la paret del bany? Més seriosament, hi havia el problema d’en què invertir. Com explica Chuck Collins del Grup de Treball sobre Desigualtat Extrema, les concentracions enormes de riquesa poden funcionar com ones de tsunami, destruint tot el que toquen en la seva recerca de beneficis cada vegada més alts. Moltes d’aquestes ones de diners inunden, directament o indirectament, els arriscats crèdits que ofeguen a la majoria de no rics, amb els deutes tòxics de la classe “subprime”.

L’argument de Marx era que la coexistència de la gran riquesa per a pocs i creixent pobresa per a molts no sols era moralment objectable, sinó també inherentment inestable. Podia estar equivocat respecte a les raons per a la inestabilitat, però ningú pot negar que ja ha arribat. Quan la cobdícia dels rics topa frontalment amb les necessitats dels pobres – per tenir un habitatge, per exemple – el resultat és que pot desaparèixer el crèdit global.

Òbviament, la manera d’encarar la crisi és fer front a la pobresa i desigualtat que l’han provocat: ajudar a les persones amenaçades de desnonament, augmentar els menjadors gratuïts i les assignacions de lots de queviures, fer que el subsidi d’atur arribi a més persones sense feina, i, inversió pública massiva que generi feina en infrastructures, i, ja que les deutes de salut són el número un de causa de fallida personal, promulgar l’assegurança universal de salut, immediatament. Però ni tan sols Obama, del que encara porto el pin de campanya amb orgull, sembla que tingui prou estómac per capgirar les coses. Ha anunciat que no considera el rescat amb fons públics una oportunitat per canviar la llei de fallides, de manera que la gent que pot perdre la seva casa haurà de renegociar les seves hipoteques.

De manera que, feliç aniversari, Manifest Comunista! – encara que crec que el capitalisme sobreviurà aquesta vegada, perquè no hi ha cap alternativa preparada. Com a mínim, hauríem d’aconseguir alguna regulació i control seriós de qualsevol rescat fet amb fons públics, de manera que l’economia s’assembli una mica menys a “la lliure empresa.” Però una cosa que hauríem d’haver après en la darrera setmana, si no el darrer any, és que, quan s’aplica a l’empresa, “la llibertat” pot ser només una altra paraula per explicar el dolor d’altres.”

 
1 comentari

Publicat per a 14 Octubre 2008 in Economia crítica, Igualtat

 

Etiquetes: , , ,

PA I ROSES

(per a la meva amiga Pilar Fuster)

Quan per la llarga trajectòria de lluites del moviment obrer europeu ens pensàvem que ja teníem gairebé totes les respostes, ens han canviat les preguntes, i cal aprendre a desxifrar les noves incògnites i fins i tot a saber-nos mirar i reconèixer com a classe malgrat els canvis que han anat desfigurant la imatge clàssica fins a fer-la –en mirada miop– impossible d’identificar… sols una cosa no ha canviat: la necessitat de vendre la força de treball per sobreviure. La fórmula de transformació revolucionària que l’ortodòxia dels anys 70 s’identificava com la suma dels països socialistes, el moviment de països no alineats i la classe obrera ha quedat obsoleta… A partir dels anys 90 el daltabaix i confusió dels països de socialisme “real”, la nova identificació que cal fer del que ara són països no alineats (i els seus propis problemes) i la metamorfosi a la que s’està sotmetent a la classe obrera fan necessària una nova equació, en la que cal reconèixer el paper de moviments socials alliberadors.

Quan començàvem a tenir algunes respostes a la globalització i anàvem perfilant els trets del capitalisme del nostre temps, arriba una crisi econòmica de forta matriu immobiliària i financera en un sistema cada vegada menys regulat que es desplaça i creix en l’especulació, en els marges de la llei o en la opacitat de les economies submergides (encara que les aigües siguin transparents) … Un exemple: segons un informe de la UNIFEM del 2006, una de les activitats més rendibles del món és el tràfec de persones amb totes les seves derivacions: immigració per a mà d’obra barata (ja sigui amb papers o sense) i tràfec de dones… Noves formes d’esclavisme que ajuden a acumular els beneficis del capital del segle XXI, quan el nivell tecnològic i el desenvolupament del planeta haurien d’haver eliminat tantes malalties curables, la fam, la misèria, l’analfabetisme…

Un petit nombre d’institucions financeres i corporacions multinacionals que actuen a tot el món manipulen el mercat i determinen el nivell de vida i la supervivència de milions de persones a tot el món, –en especial en els sectors dels hidrocarburs, del complex militar-industrial, de la indústria agro-alimentària, de les químiques i farmacèutiques, i les empreses privatizadores de l’aigua– , amb el vist-i-plau dels principals organismes supranacionals com les Nacions Unides, el FMI, el Banc Mundial i l’Organització Mundial de Comerç, que han estat, a més, agents actius al seu servei en l’actual situació de crisi del planeta. Les directrius neoliberals que donen cobertura política a la conjuntura econòmica de crisi es confonen perillosament amb la xenofòbia, al racisme i el feixisme i signifiquen retrocessos gairebé centenaris en els drets socials, les conquestes obreres i del feminisme, l’estat del benestar i el procés civilitzador. En un model insostenible que externalitza costos empresarials però sobre tot ambientals fins arribar a posar en precari la subsistència i regeneració del medi, des de les esquerres es denuncia el neoliberalisme com l’anti-progrés que fa realitat com mai la disjuntiva de socialisme o barbàrie.

Pel que fa al component “classe obrera” sembla quedar enrera aquella primera línia formada els anys 60 i 70, de manera força homogènia, per treballadors (que no treballadores) en la seva majoria del metall, amb un nivell de sindicació superior a la mitjana, contracte fix i un sou lleugerament per sobre del nivell de subsistència (encara que sobre el nivell de subsistència hi hauria molt a dir perquè a vegades es confon també amb el progrés del propi sistema: recordi’s perquè Henry Ford va apujar a començaments del segle XX el sou dels seus treballadors…) La classe obrera industrial de fa poques dècades, avantguarda del moviment obrer, s’esquerda i transforma amb les externalitzacions de serveis, les deslocalitzacions, els canvis del model productiu, les noves tecnologies, la segmentació dels mercats de treball, el paper de la formació i els coneixements en la força productiva del que s’anomena amb volgut equívoc “capital humà” i que introdueix més segmentació i condiciona les possibilitats d’ascens a costosos requisits que han d’assumir les persones joves amb esforç i diners propis, o crèdits que els hi asseguren deutes abans que treball.

Pel que fa a les dones que havien adquirit visibilitat com a col•lectiu en creixement en el món laboral en les darreres dècades, han de fer front a tres ofensives importants de la crisi:
1) la pèrdua de conquestes i seguretat en el món del treball,
2) l’ofensiva ideològica que les vol de retorn a casa i les entebana perquè, més enllà i al marge del seu legítim dret i voluntat de ser mares, acompleixin un deure no escrit de donar a llum fills “nostrats” (també per compensar/contenir la immigració)
i 3) la desregulació en tota la seva amplada, des dels temps de treball i el desmembrement dels serveis “amics de les dones”, en especial de salut i ensenyament.

Les directrius que venen d’Europa (65 hores, però no sols) juguen sense respecte amb els temps i deures de la seva vida convertint l’agenda diària en cursa d’obstacles, i l’atenció i cura de les persones que s’estimen en obligació i deure. La conciliació dels temps es fa més difícil, el pes creixent de la hipoteca i l’encariment de la cistella de la compra té també biaix de gènere i obliga a nous equilibris quotidians. Finalment, les ajudes que des de les diferents administracions es donen o es volen donar no arriben a materialitzar-se en solució alliberadora.

Tot i així, les dones hem d’assumir el lloc que ens pertoca ara a l’avantguarda de les lluites contra la crisi i per un altre món possible. El fil roig passa ara, més que mai, per les dones treballadores que han d’enfortir i enfortir-se en els sindicats de classe; pels col•lectius altament feminitzats de treballs i contractes en precari; per les dones immigrades que tenen també dret a pa i roses, però que per ara sols tenen molts deures i els drets escatimats; per a les que cobreixen les vergonyes del sistema treballant per sous indignes en els serveis privatitzats o d’assistència i cura; per totes les dones treballadores que es mouen en el difícil equilibri entre la marginalitat i la consciència de classe; per les dones lluitadores d’ara i de sempre que teixeixen xarxes entre drets civils, socials, econòmics i laborals. Ara tenen més que mai, i com a col•lectiu, un lloc a l’avantguarda.

 

Etiquetes: , , , ,

Itàlia: la magnitud de la tragèdia

berlusconi.jpgDissortadament, les derrotes de la classe obrera –també les que es pateixen a les urnes– permeten no sols aprovar directrius per una explotació més gran (veure les darrers iniciatives de la Comissió Europea al respecte) sinò el resorgiment d’autèntics rebrots d’ideologia feixista. És a dir, els efectes invasors i dictadors de la manera de fer i pensar, sense enmascaraments, de les dretes incivilitzades penetra el dia a dia, retalla llibertats dolorosament conquerides, i va reviure els arguments de les tragèdies gregues elevant a drama de vida l’enfrontament entre deures inventats, prejuicis reals i moral imposada. I la magnitud de la tragèdia es pot copsar moltes vegades –com ara– en petites coses…

Tot això perque ahir vaig llegir la notícia signada per Rossend Domènech a El Periodico de Catalunya sobre un tribunal italià que ha tret la tutela d’un menor a la seva mare perquè el noi es va afiliar a Refundació Comunista. Reprodueixo alguns paràgrafs:

“Primer els gitanos, després els comunistes. I demà ¿qui ho sap? En plena canícula és gran la temptació de molts italians d’interpretar una recent sentència d’un tribunal de Catània (Sicília) com un nou pas cap al control i exclusió de les minories. El Tribunal Civil d’aquesta ciutat ha retirat la custòdia d’un noi de 16 anys a la seva mare i l’ha donat al pare, amb qui el noi no vol viure. El principal motiu sembla que és que el menor es va afiliar al Partit Refundació Comunista (PRC).
El pare del noi va trobar entre les pertinences del seu fill el carnet de la branca juvenil del PRC i una bandera amb la imatge del revolucionari argentí Ernesto Che Guevara, i va entregar els objectes als serveis socials de Catània com a prova de la mala influència de la mare. Els serveis socials els van presentar davant el tribunal que havia de decidir a quin dels progenitors entregar la custòdia i entre els arguments per concedir-la al pare es va assenyalar el fet que el menor tingués “el carnet de pertinença a un grup extremista”. Refundació Comunista és un partit legal que va formar part de l’àmplia coalició que va donar suport al Govern de centre-esquerra de Romano Prodi fins que va caure, el mes de gener passat.”

Les fonamentades opinions que a l’article es destaquen són la del jutje, segons el qual el jove freqüenta “llocs de trobada on és comú l’ús de substàncies alcohòliques i psicòtropes”, la dels assistents socials, per als qui els comunistes “són extremistes”, i el propi pare del jove, per a qui “els comunistes són tots drogats i perillosos”.

El joven, en canvi, ha dit del seu pare que “Creu que la meva mare no està en condicions d’ocupar-se de mi i per demostrar-ho ha agafat com a pretext el meu carnet de jove militant comunista. Amb aquesta gent hi estic bé. I no em drogo”. Per demostrar-ho, s’ha sotmès voluntàriament a una prova de drogoaddicció que ha donat negatiu.

No cal repetir que s’està revivint la història: la primera vegada va ser tragèdia, la segona, s’hi està assemblant força!

(Per a més referències, veure Dio vi vede, Stalin, no!)

 
3 comentaris

Publicat per a 23 Agost 2008 in Ciutadania/Política

 

Etiquetes: , , ,

 
%d bloggers like this: