RSS

Arxiu d'etiquetes: Constitució

Estatut, dignitat i rebelió

Avui aquest país es desperta tot empaperat amb el mateix editorial sobre “La dignitat de Catalunya” que es reprodueix a  El Períodico, La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa. El poden llegir en versió castellana, per exemple, aquí i en català al bloc del company Iñaki Escudero.

Desprès de recordar en el texte conjunt que Pacta sunt servanda, em sap greu que els diaris catalans que s’han posat d’acord en explicar que això del Tribunal Constitucional en relació l’Estatut ja és una presa de pèl descarada, tornin a caure en aquell tó victimiste de que nosaltres tot ho fem bé, paguem els impostos (només faltaria!) i no tenim ni cap Fur Especial ni cap Concert Econòmic que ens afavoreixi com el Pais Basc o Navarra… I no podem deslliurar-nos de la queixa, quan es tractava de fer un acte de dignitat, d’orgull i d’auto-afirmació rebel. Per això m’agrada més, avui, llegir l’article de Joan Barril perquè, fidel seu estil, barreja la denúncia amb l’anàlisi i una proposta que no serà massa ben rebuda, i perquè ens fa veure que un excès de paciència també pot ser símptoma de malaltia (o de que patim resignadament un estat vegetatiu i comatós).

Avui, doncs, amb Joan Barril, ‘¿Rebelión a bordo?’

TOÑO VEGA

Una de las noticias más angustiantes que recuerdo haber leído la publicaba ayer este mismo periódico. Se trataba de la historia de un joven belga, Rom Houben. A los 23 años, el joven Rom tuvo un accidente de circulación y en el hospital se consideró que el accidentado se encontraba en coma vegetativo. Fueron 23 años en los que Rom Houben fue tratado como un vegetal. A veces, los médicos y los familiares le decían cosas y él las entendía, pero era incapaz de responder y de clamar en favor de su propia conciencia. Cautivo de su propio cuerpo, Houben consiguió salir finalmente de su condición callada y consiguió expresarse, para sorpresa de propios y extraños. El dolor de oír y de no saberse escuchado es de una crueldad infinita.
Unas páginas más atrás el gran experto en anestesia, José Luis Rodríguez Zapatero, pedía que los catalanes mantuviéramos la calma y aseguraba que el Estatut tendría un final feliz. Pensé que nos estaba tomando a todos como colegas del pobre Ron Houben. El presidente habla, los periódicos y los tertulianos de Madrid vociferan, se montan recogidas de firmas contra el Estatut, se organizan boicoteos comerciales, se nos dice que esos ocho magistrados son la repera de sabios y de objetivos y aquí los únicos que se ven obligados a callar son esos ciudadanos que votaron y que esperan mientras la situación se va degradando. Dos cosas son evidentes: los catalanes no han mentido y el hecho de reivindicar un texto aprobado y votado no presupone ser intransigente sino que indica, en todo caso, un exceso de paciencia. Que esté tranquilo el presidente del Gobierno, que nadie va a recordarle aquello de «apoyaré el Estatut que salga del Parlament de Catalunya». A todo el mundo se le calienta la boca en algún momento. Pero no a todo el mundo se le enfría el ánimo, como pasa en Catalunya con el congelador constitucional.
Pues nada. Todos tranquilos y a esperar que el personal se muera de inanición política y de agotamiento mental. Y, mientras tanto, si algún partido político catalán tiene ganas de mantener el tipo, bueno es proponer actos para el día después. El catalán es un especimen político sereno y tranquilo, pero muy ciclotímico. Puede pasar de la euforia del Barça a la debacle nacional. Algunos –y no son tan pocos– ya preparan las urnas simbólicas de la independencia. Otros se aprestan a convocar grandes manifestaciones callejeras.
En este contexto, ¿qué margen de maniobra le queda a Montilla y al PSC? No en vano esta reforma del Estatut para la que se nos pide tanta calma surgió de la tenacidad de Maragall, un miembro del PSC que estuvo a punto de convencer a Zapatero de las bondades de algo de enunciado tan incomprensible como era lo del «federalismo asimétrico». Pero luego el PSC se quedó defendiendo el Estatut con el no de ERC y el debate eterno con CiU. Tanto trabajo para que ahora, tres años y pico después, llegue Zapatero a pedir calma. Como decía Cicerón en el Senado romano, «¿hasta cuando, Catilina, abusarás de nuestra paciencia?»
Le guste o no a ZP, el único camino honroso que le está dejando a Montilla es así de crudo. Si la sentencia del Tribunal Constitucional es adversa, el president de la Generalitat tiene la potestad –y yo diría el deber moral– de disolver el Parlament y convocar nuevas elecciones. Es la única manera de huir de la subordinación arbitraria a la que Zapatero está sometiendo a los socialistas catalanes. De lo contrario, el PSC también entrará en coma. Oirá, pero su familia política no le escuchará.

 

Etiquetes: , ,

Què passa amb l’Estatut?

images.jpeg

Avui, El Periodico de Catalunya dedica el seu editorial i articles interiors a denunciar  que –malgrat les paraules de la presidenta del Tribunal Constitucional, María Emilia Casas— el més probable és que tampoc aquest mes hi hagi la sentència sobre l’Estatut.

Diu l’editorial:  “La primera reacció és d’indignació. ¿Com pot ser que el recurs d’inconstitucionalitat del PP no s’hagi resolt en tres anys? Una sentència contra un Estatut aprovat per àmplia majoria pel Parlament de Catalunya, esmenat i aprovat després pel Congrés i el Senat espanyols i ratificat més tard pel poble de Catalunya sempre seria difícil d’explicar. Tres anys després seria un error.
La segona reacció és de veritable estupor. Un grup de quatre magistrats segueixen les directrius del Partit Popular, quatre més –més plurals– accepten l’Estatut i dos hi tenen objeccions. I la presidenta, que ja va tolerar que s’apartés de manera injustificada un magistrat (Pablo Pérez Tremps) no vol exercir el seu vot de qualitat.
Tots els tribunals constitucionals del món estan polititzats. És normal, no cal que ens esquincem les vestidures per això. No obstant, una altra cosa és que la cúpula d’un partit bloquegi el tribunal i enrareixi tant el clima que la presidenta tingui por d’exercir la seva prerrogativa del vot de qualitat. La tercera reacció és de fonda preocupació. El Tribunal Constitucional s’encamina cap a la seva deslegitimació i la culpa és de la cúpula dels partits. Dels 12 magistrats, un ha mort i no hi ha consens per al relleu. I a un altre se’l va inhabilitar sobre l’Estatut d’una manera força estranya. En queden 10. Però quatre estan a punt de complir 11 anys al càrrec, quan la Constitució fixa un mandat de nou.
És grotesc que el Tribunal Constitucional incompleixi la Constitució. ¿Pot un tribunal amb només la meitat (constitucional) dels seus membres dictar sentència sobre l’Estatut? ¿No sap la dreta que una sentència contrària en aquestes condicions fomentaria la «desafecció» de Catalunya respecte de la resta d’Espanya? ¿És admissible que la renovació del Tribunal Constitucional vagi amb dos anys de retard? ¿Té sentit d’Estat (espanyol) un partit com el PP que per interessos partidistes endarrereix la renovació i posa en perill la convivència entre les nacionalitats i regions que reconeix la Constitució?
Catalunya espera la sentència, però en aquest punt potser el que aniria millor (per a Catalunya i per a Espanya) seria forçar la renovació. I hi ha maneres de fer-ho.”

(… Perdonin, perdonin la llicència… Ja sabem que totes les comparacions són odioses, però baixant alguns esglaons en la jerarquització de les normes i canviant Tribunal Constitucional per Conselleria de Salut… no hi veuen algunes semblances amb el que està escrit a dalt i l’incompliment de la Resolució 203/VIII sobre un millor tractament de la Fibromialgia i la Síndrome de la Fatiga Crónica…?)

 

Etiquetes: , , ,

EUiA felicita la victòria del poble de Bolívia

evo-morales1.jpgFa poques hores que han tancat els col.legis electorals de Bolívia i encara que els resultats oficials no es donaran per vàlids fins d’aquí a uns dies ja és un clamor la victòria d’Evo Morales i el seu projecte constitucionalista, és a dir, repectuós amb la Constitució i la legalitat.
Tot porta a suposar que el percentatge de suport al MAS estarà en torn al 60% del total de vots emesos, superant ampliament el suport amb el que Evo va ser elegit President, fa poc més de dos anys. El referèndum suposa doncs un gran recolzament popular a les polítiques que desenvolupa el legítim Govern bolivià.

De forma immediata Evo Morales ha manifestat la seva alegria i ha convocat a totes les forces, incloses les de la oposició, a incorporar-se al procés de reconstrucció de la nació, dins els paràmetres de la legalitat i el respecte democràtic.

Altra cosa són els resultats a nivell provincial i en particular pel que fa a determinats governadors que s’auto-qualifiquen de “rebels” o “autonomistes” i que han guanyat en els seus respectius territoris i pretenen aguditzar la divisió del pais. Els seus principals partidaris han expressat sempre les seves reserves en relació a acceptar el resultat de les urnes, i insisteixen en lectures interessades i, en qualsevol cas, desprès d’haver perdut la consulta i tal com titul.lava en grans caracters el diari El País vaticinen que “Bolivia s’enfonsa en la divisió”. Aquesta és una conclusió molt peculiar sobre el que ha expressat la voluntat popular. Podríem preguntar-nos quin titular estava previst si s’haguès donat el cas d’una derrota d’Evo Morales.

Aquests suposats opositors autonomistes són l’expressió de la continuitat històrica anterior al MAS, amb privilegis de terra i família, de supremacia racial blanca i actius oligarques antindigenistes, còmplices i servidors de les multinacionals que expolien Bolívia des de sempre, milícies mercenàrias paramilitars sostingudes i dirigides pel govern USA, la CIA i els seus al.liats. Són les èlites excloents de riquesa insultant per aquell pais i que compten amb el suport explícit de l’esglèsia oficial, de molts estaments judicials i també amb algunes inquietants toleràncies militars, i totes les benediccions dels mitjans de comunicació control.lats per empreses com l’espanyola Prisa i similars. És curiosa, com a mínim, la interpretació d’aquests mitjans sobre la secessió-independentisme-separatisme segons qui, com i on. També la diferent força de legitimació de les votacions ajustades o com a mínim no aclaparadores… recorden el referèndum de la OTAN a l’Estat espanyol ??

El govern Bush ha anomenat embaixador a La Paz a Philip Goldberg, expert i acreditat mestre en atiar conflictes a la ex Iugoslàvia i eficaç director d’hostilitats i secessions, que sap com orientar i finançar conflictes en la direcció de la guerra civil, si el cas s’ho porta. Europa, como sol fer, va parlant sense massa solta ni volta de democràcies formals i mira cap a un altre cantó quan es queda sense arguments… i mentrestant ajuda els interessos de les multinacionals i les grans empreses europees.

El govern del MAS ha rebut un missatge clar de continuïtat en les seves polítiques nacionalitzadores, de recuperació econòmica i de captació de recursos públics, de noves relacions comercials més justes, de desenvolupament social i educatiu, de desenvolupament just per a la majoria indígena, d’impecable respecte democràtic i jurídic, d’inversions en salut i ensenyament… N’és una nova prova l’acord aconseguit entre el Govern i els sindicats per a canviar el sistema de pensions que passa d’administradors privats (amb empreses como el BBVA o el Grup Zurich) a una gestora pública i estatal.

Però a més, Bolívia no està sola. Altres països del seu entorn li donen ajuda solidària i es relacionen en termes de reconeixement mutu i respecte per les seves sobiranies. I, a més, a nivell internacional, són moltes les veus dels pobles i persones que aplaudeixen i es sumen al progrès i a la dignitat de Bolívia, el seu govern i el seu poble.

 
1 comentari

Publicat per a 11 Agost 2008 in Ciutadania/Política, Igualtat

 

Etiquetes: , , , ,

 
%d bloggers like this: