RSS

Arxiu d'etiquetes: crisi econòmica i financera

Un inici del 2010 sota sospita

presidencia-ue1.jpg

Passada l’eufòria del cava o d’una ingesta de dolços sempre excessiva en aquestes dates, inaugurem el 2010 amb la ciutadania preocupada, amb tota la raó, per unes taxes d’atur difícils d’assumir. Espanya –sobre tot l’Espanya oficial– inaugura la presidència d’una institució europea massa dominada pel fonamentalisme neoliberal, tradicionalment gens preocupada per l’ocupació i els temes socials, i mirant tossudament a una economia USA que ha demostrat els seus immensos errors… i els ha fet pagar a la seva ciutadania i a la resta de països del món. I l’inaugura, a més, amb la posada en vigor d’un Tractat de Lisboa que ben poca sensibilitat social conté, i en canvi sí que representa la sacralització de tots els dogmes i rites que han portat l’economia capitalista al desastre i a la crisi econòmica que patim. Tot i així, el discurs europeu no té ni un bri d’autocrítica, i és de tèmer que la presidència europea poca cosa serà que “més de lo mateix”… i algunes fotografies ansiosament desitjades.

La realitat és ben bé una altra, i es manifesta a totes les enquestes en les que la preocupació per l’atur ocupa un lloc molt destacat, ja que percentatge s’acosta massa ràpidament al 20% de la població activa. Iniciar l’any amb aquestes taxes d’atur equival a iniciar un any en precari, amb el benestar de la majoria de la societat sota sospita.

En altres ocasions ja he dit el que massa gent sap per experiència pròpia i amarga: que les repercussions de l’atur en la salut i la felicitat de qui el pateix i les persones properes són devastadores. Amb raó s’ha considerat el segon gran trasbals que més afecta a una societat, desprès d’una guerra. Però, curiosament, no es veu que davant d’un problema d’aquesta magnitud es mobilitzin recursos i idees amb la celeritat i disponibilitat amb que la majoria d’estats varen córrer a salvar els bancs que, per la seva mala gestió, estaven (i potser alguns estan encara) en fallida.

Enumeraré uns quans camps on és urgent i imprescindible la creació d’ocupació:
– en una banca pública que asseguri que el finançament necessari arribi en forma de crèdits, a uns tipus d’interès raonables, a les petites i mitjanes empreses i als particulars que ho necessiten;
– en uns serveis socials que atenguin els estralls de la crisi en col•lectius especialment afectats (els actuals, totalment desbordats, estan a un pas del col•lapse, amb seriores repercussions en la salut de les pesones que hi treballen);
– en millorar i enfortir un sector de salut que té massa mancances, i ara s’està demostrant, a més, que pateix la mala gestió i desatenció de les noves malalties que cada vegada afecten a més població treballadora, i en especial, a dones. També en el sector de la salut la manca de pediatres mereix una actuació urgent.
– en una millor gestió de la política d’habitatge –públic i privat– que asseguri que ningú perd la seva casa per causa d’una crisi de la que no n’és en absolut responsable, sinó víctima;
– en la inspecció i vigilància del frau fiscal de les grans empreses i els grans professionals que cotitzen menys que les persones treballadores i condemnen a que, a través dels impostos, les persones pobres (cada vegada més pobres) es redistribueixin els migrats recursos.

La manca de qualsevol senyal de que s’actuarà (o fins i tot que es contempla la necessitat d’actuar) en la creació d’aquests llocs de treball em porta a dir que el segon element que fa que el 2010 neixi sota sospita sigui la renovada constatació de que els polítics segueixen massa entestats en mirar i maniobrar en el curt termini d’una enquesta o d’unes eleccions, que a trobar sortides reals (sobre tot per a les persones) a una crisi econòmica que exigeix necessariament canvis en el propi sistema.

Si juntament amb aquesta creació de llocs de treball del sector públic es considera seriosament una reducció de la jornada i repartir millor els treballs necessaris entre tota la societat, amb uns salaris dignes, es començaran a posar les primeres pedres perquè realment el 2010 sigui l’any que la crisi comença a cedir i –al marge de Presidències europees i altres escenografies més o menys aconseguides– s’obren les perspectives per una societat de més igualtat.

 
6 comentaris

Publicat per a 1 gener 2010 in Economia crítica, Europa

 

Etiquetes: , , , , , ,

La hipocresia institucional: dels “paquets” de rescat als Objectius del Mil.leni

Amb l’amic i company Andreu Espasa intercanviem informacions que personalment em semblen molt interessants. Des de que està a la Universitat de Harvard l’Andreu disposa a més d’una panoràmica excepcional sobre la crisi econòmica i li arriben reflexions de tot el món que ell, amb molta lucidesa, sap triar i difondre. Per exemple, avui mateix ha penjat al Facebook l’enllaç amb un escrit en anglès de Ramzy Baroud que preveu un proper Dia Internacional de l’Alimentació especialment penós.

sosemergencias-inyeccion-espanola-en-los-objetivos-del-milenio.png

Baroud considera que la hipocresia dels nostres governs ha quedat en evidència amb el doble raser amb el que es fa front a la crisi alimentària mundial, i ho justifica perquè gran part dels mitjans de comunicació sols es preocupen per la crisi econòmica de proporcions èpiques –la pitjor des de la Gran Depressió— i que ningú entén com un fenomen fugaç per al que es poden trobar solucions ràpides –o gairebé màgiques.

Fins i tot en una entrevista a la Fox Business Network, el secretari del Tresor de Bush, Henry Paulson va expressar–de manera inusual per a qualsevol alt càrrec dels USA– el seu pesar pels “errors” comesos en el desenvolupament econòmic i que semblaven traduir-se en una recessió mundial en els propers anys, i va prometre que els USA “mitigarien l’impacte sobre l’economia real i farien que aquest sistema financer funcionés novament”.

Ramzy Baroud no posa en dubte el compromís de Paulson amb el sistema financer. De fet, afegeix, tot i que el FMI ha repudiat governs a Àsia, Àfrica i Amèrica del Sud durant molts anys per qualsevol petita intervenció en l’economia del seu país (se’ls havia advertit que una “economia de lliure mercat” ha de ser totalment NO regulada a fi que els controls i equilibris “naturals” puguin resoldre qualsevol crisi), l’administració Bush i les principals potències occidentals no varen dubtar a nacionalitzar algunes de les més grans institucions dels seus propis mercats. En aquest sentit, compara el PIB USA en el 2007 – 13,8 bilions de dòlars– amb el primer paquet de rescat de 700 mil milions de dòlars (tot i que posteriorment a aquest escrit el nou President Obama farà aprovar un segon “paquet” de 819 mil milions de dòlars) , i el PIB de Gran Bretanya estimat pel 2007 en 2,457 bilions de dòlars amb el paquet de rescat inicial de 680 mil milions de dòlars, i el rescat estimat de la zona euro, que era inicialment de 1,37 bilions de dòlars. La saviesa convencional, com han repetit gairebé tots els experts financers en la majoria dels mitjans de comunicació, indica que aquests números són simplement un reflex de la magnitud de la crisi que potser ha arribat a ser tant important perquè, en el seu moment, l’administració Bush no va nacionalitzar a temps el Lehman Bros com ho va fer més tard amb Fannie Mae i Freddie Mac.

Ramzy Baroud troba força irònic que els que s’indignaven cada vegada que un govern del Tercer Món gosava intervenir en la seva economia nacional – encara que fos per garantir el benestar dels segments més pobres de la seva societat – varen callar quan els EUA, el Regne Unit i altres governs es varen saltar totes les regles de l’economia de lliure mercat tan defensades pels economistes neoliberals. El darrer argument per justificar el comportament del govern USA era, una vegada més, l’efecte “degoteig”: un terme encunyat per un que li feia els discursos a Ronald Reagan i que simplement vol dir que el que és bo per als rics potser podrà ser, en última instància, bo per als pobres… però es pot desafiar aquest punt de la reaganomania preguntant perquè cal fer aquests recats impressionants als poderosos (pel bé de les persones pobres, en un punt imaginari en el futur), sempre que les persones pobres poden ser salvades directament amb molt menys cost i molt més ràpidament…

El fet és, ens diu Baroud, que ni els pobres d’Amèrica ni els d’Àfrica estan en la ment dels dirigents europeus. I ens recorda unes declaracions d’Oxfam del Regne Unit: “El nombre de persones que pateixen fam, actualment, s’estima en uns 967 milions. I al voltant de 24.000 persones moren diàriament per causes relacionades amb la fam. Uns 2,7 milions de persones viuen amb menys d’una lliure esterlina al dia, i fins al 80 per cent d’aquest import es destina a queviures.” Altres càlculs fets per organitzacions internacionals són igualment sinistres: 220 milions de persones al món estant prop del punt d’inanició. I aquesta crisi ja existia abans de la crisi financera de Wall Street, i és molt més greu, perquè afecta a la pròpia vida, no només al nivell de vida, de molts milions de persones a tot el món.

També Barbara Stocking va escriure en el New Statesman, “Segons les últimes dades, la crisi alimentària s’ha traduït en un 119 milions de persones desnodrides, amb la qual cosa el total ascendeix a gairebé a mil milions – o sigui, una de cada set persones pateix fam. Aquesta és una fam a tan gran escala que és difícil entendre com el món ha pogut arribat a aquest punt.”

Tanmateix, ja s’han gastat bilions de dòlars en les institucions financeres d’àmbit mundial, mentre que a principis d’aquest any es va comprometre a Roma la comparativament petita suma de 12.300 milions de dòlars per compensar la crisi alimentària… i només se n’han lliurat mil milions de dòlars. L’esperança de que l’extrema pobresa pogués ser eradicada a finals de 2015, tal com es fixa en els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni de l’ONU, sembla poc realista com sempre, però no per manca de recursos, sinó per manca d’una veritable preocupació pels pobres del món.

Encara que els governs americans, europeus o de qualsevol altre lloc del món aconsegueixin rectificar la crisi financera mundial mitjançant els paquets de rescat, el més probable és que el 16 octubre del 2009 podrem llegir novament notícies devastadores sobre la difícil situació dels pobres del món i el més probable és que no passi d’aquí: de ser simples “notícies” que no impliquen cap acció per posar-hi remei.

 
1 comentari

Publicat per a 5 Juliol 2009 in Economia crítica

 

Etiquetes: , , ,

Parlem de la crisi…

090127_mollet.jpg

 
1 comentari

Publicat per a 27 gener 2009 in Economia crítica

 

Etiquetes: ,

Més preguntes sobre Madoff i el sistema

 
Deixa un comentari

Publicat per a 16 Desembre 2008 in Mitjans de comunicaci

 

Etiquetes: , ,

Reflexions entorn a l’ERO de NISSAN

treballadors-en-crisi.JPGL’estratègia de les multinacionals en les deslocalitzacions –o amenaçant amb deslocalitzar-se– es pot comparar com deia Sami Naïr a la de les aranyes. Teixeixen la seva teranyina en el lloc que creuen més adient per atrapar les seves víctimes: treballadors i treballadores, empreses subministradores molt més dèbils i subordinades, i hisendes públiques a tots els nivells: locals, regionals i estatals…

No han deixat mai de tenir beneficis, però els incrementen contínuament amb una triple tàctica:

1) Per una banda, utilitzen tota la enginyeria comptable de les multinacionals entre les seves diferents localitzacions, que pot “enriquir-se” en participar d’operacions financeres opaques que els permeten especular en els mercats de futurs i derivats, les cotitzacions de les accions i, quan poden, els fons de pensions dels seus propis treballadores i treballadores.

2) Per un altre costat, rebaixen les condicions de contractació i els sous reals, sense permetre que ni una petita part dels increments de productivitat es destinin a augmentar salaris. Han obert el ventall salarial com mai, de manera que el que cobren els directius pot significar 20 vegades o més el salari mitjà. Les permissives normes sobre amortitzacions permeten que les inversions –en especial les poc intensives en capital— madurin amb molta més rapidesa, fomentant la cacera de noves subvencions i la contractació en precari –contractes escombraria– amb sous més baixos, sense plusos, ni antiguitats. Es forma una nova teranyina que atrapa una plantilla més jove, suposadament més rendible, i molt més dòcil. Però com tantes crisis properes demostra, també és especialment agressiva per a les dones en edat fèrtil, amb responsabilitats familiars, i per a les dones conscients dels seus drets i disposades a defensar-se.

3) Aconsegueixen noves “rendes” en forma de subsidis i avantatges fiscals de tot ordre i de tots els nivells de govern, que són fàcilment objecte de xantatge d’aquestes grans corporacions totalment descompromeses amb les persones i el territori que les han acollit. Les crisis econòmiques que afecten el teixit industrial i impliquen deslocalitzacions, alteren les fonts de riquesa de comunitats senceres i les xarxes que estructuren els territoris, i encara que no s’expliqui en els llibres de text, tenen costos socials i personals enormes. Pretenen domesticar el moviment obrer i els sindicats. I, a més, tenen importants efectes de gènere que transcendeixen l’economia i s’endinsen en les condicions de vida i salut, en l’equilibri i la felicitat de les persones, i en la qualitat de la democràcia.

Si els acomiadaments que demanava NISSAN es transformen definitivament en una reducció temporal d’ocupació, serà una victòria important per a totes les persones, a tots els nivells, que han lluitat contra un ERO salvatge, començant pels treballadors i treballadores que han portat a terme una lluita exemplar… Una lluita que no s’acaba fins exterminar definitivament les aranyes i les seves teranyines.

 
2 comentaris

Publicat per a 7 Desembre 2008 in Economia crítica, Igualtat

 

Etiquetes: , , , ,

Pot sobreviure la democràcia al capitalisme financer?

Michael Krätke, intentarà contestar a la pregunta en una Jornada organitzada per la revista SinPermiso i la Fundació Pere Ardiaca el proper dissabte dia 13 de desembre, on hi participaran també Antoni Doménech, Florence Gauthier i Gustavo Búster, entre d’altres.

Michael Krätke va publicar la passada primavera a SP un article sobre PARADISOS FISCALS que dóna unes dades imprescindibles de l’actual crisis financera:lavado01.jpg

“Desde hace años se le vienen imponiendo al pueblo elector alemán una serie de reformas de todo punto unilaterales en su orientación favorable a las grandes empresas y a los grandes patrimonios. El argumento una y otra vez avanzado: sin esos obsequios fiscales, el capital y “quienes lo hacen rendir” se fugarían en masa al extranjero. Regalos y obsequios no lograron impedir, empero, que las grandes fortunas y los primeros ingresos, que los bancos y las grandes empresas depositaran dinero a manos llenas en los oasis fiscales. Tal vez eso explique la indignación de los dirigentes socialdemócratas y verdes: nos hemos sometido a vuestra voluntad y aun al menor de vuestros caprichos, y tampoco eso os ha bastado.

Read the rest of this entry »

 
Deixa un comentari

Publicat per a 6 Desembre 2008 in Economia crítica

 

Etiquetes: , , ,

La canción del Presidente

jose_luis_rodriguez_zapatero_antes_y_ahora.jpgLeo en Público que Rodríguez Zapatero caracterizará en Washington la actual crisis como “sistémica”, y relacionará el cataclismo financiero con el cambio climático, la crisis alimentaria y la lucha contra la pobreza y los desequilibrios del comercio mundial. Seguramente irá mucho más allá que Bush. Sin embargo, nada dice Público sobre si Zapatero hablará también del papel desestabilizador que ha jugado la disminución constante del poder adquisitivo de los salarios, la distribución factorial de la renta cada vez más favorable al capital, y el incremento de la desregulación, la precariedad y la pérdida de conquistas obreras importantes (por ejemplo, la indexación de los salarios con la inflación…) por la avidez desbocada de los grandes buitres del capitalismo.

No parece que el discurso de Rodríguez Zapatero vaya por ahí, entre otras cosas porque la Fundación Ideas, según sigue informando Público, ha señalado que “La economía social de mercado, la paz social y la inversión a largo plazo son más eficientes económicamente que la desregularización y las inversiones especulativas”. O sea, que era más “eficiente” el capitalismo de los años 60 en Alemania, con sus “principios” basados en un sistema de precios cercano a la competencia perfecta (lo cual significa un control imposible sobre los monopolios), estabilidad monetaria, acceso libre a los mercados, propiedad privada, libertad contractual (en un mercado reglamentado y con la existencia de salarios mínimos garantizados), responsabilidad de políticas fiscales (con políticas redistributivas) y transparencia económica…. Pues si tan eficiente era ¿por qué desapareció, y quedó sólo como proposición declarativa en la fallida Constitución de la Unión Europea? ¿O los grandes monopolios alemanes no tuvieron nada que ver con sus intereses expansionistas hacia los países del este? El muro de Berlín cayó sobre las trabajadoras y trabajadores (sobre todo sobre las mujeres), pero liquidó también cualquier ficción remanente de Economía Social de Mercado… Poca ambición parece refundar el capitalismo no ya sobre la socialdemocracia, sino sobre algo mucho más periclitado e irreal en tiempos globalizados.

Pero volviendo al discurso de Zapatero, parece ser que propondrá un “organismo supervisor internacional, que podría ser el FMI con un nuevo mandato o bien una nueva organización que tendría como misión unificar los criterios de supervisión de los mercados”. Y junto a ello, “la “democratización” del Banco Mundial y del Fondo Monetario Internacional (FMI), con una redefinición de sus funciones y una apertura a los países emergentes para dar mayor legitimidad a sus actuaciones”. O, lo que es lo mismo, ¡intentar convencer al tigre que es mucho más saludable ser vegetariano! O hay algo más que una simple “apertura” (un cambio de quien manda en estas instituciones y quien tiene poder de veto) o todo quedará en fotos y palabras vacías.

Es particularmente curioso el párrafo que pone en duda si Zapatero podrá pedir o no la desaparición de los paraísos fiscales, donde están radicadas la mayoría de las sociedades gestoras de los activos tóxicos, puesto que podría chocar con los intereses de otro miembro de la Unión Europea, el Reino Unido, que tiene “los paraísos de Islas Vírgenes y Caimán entre sus zonas de influencia”. ¡Buen momento para diplomacias cuando los paraisos fiscales son el gran almacén de la toxicidad y opacidad financiera! ¿En qué quedamos?

Finalmente, sigue diciendo Público que “Zapatero pedirá que se extiendan a todo el mundo dos de los aspectos diferenciales de la supervisión financiera española. Por un lado, que se impongan las denominadas provisiones anticíclicas, con las que se crea una hucha en las épocas buenas de crecimiento crediticio para afrontar la morosidad en las épocas malas. Y, por otro, la obligación de dotar un fondo cada vez que se externalizan determinados riesgos, como la venta de créditos en forma de deuda. Esa exigencia evitó que las entidades españolas comercializaran activos tóxicos, ya que el peaje a pagar hacía que la operación no fuera rentable.”

Creo que Rodríguez Zapatero tendrá que esforzarse un poco más para conseguir un discurso coherente y pegado al terreno. No sólo para que la crisis no caiga sobre los de siempre, sino para no volver a presumir de méritos difícilmente demostrables. Sobre este apartado en concreto –y la ejemplaridad de la banca española– cedo la palabra a Iñaki Gabilondo:

 
1 comentari

Publicat per a 13 Novembre 2008 in Economia crítica

 

Etiquetes: , , ,

Michel Collon: 10 preguntas sobre la crisis

lourde_crise.jpg

1. ¿Subprimes ? El punto de partida es una verdadera estafa ya que los bancos occidentales han ganado una enorme cantidad de dinero a costa de los hogares estadounidenses, diciéndose que si no eran capaces de pagar, les quitarían sus casas por cuatro monedas.

2. ¿Es sólo una crisis bancaria? No, en absoluto. Se trata de una verdadera crisis económica que ha comenzado en el sector bancario, pero cuyas causas son mucho más profundas. En realidad, toda la economía de los Estados Unidos vive a crédito desde hace 30 años. Las empresas se endeudan por encima de sus posibilidades, el Estado se endeuda también por encima de sus posibilidades (para hacer la guerra) y se ha impulsado sistemáticamente a los ciudadanos a endeudarse, la única manera de mantener, artificialmente, un crecimiento económico.

3. ¿La verdadera causa? Por supuesto, los medios de comunicación tradicionales no nos dicen nada. Y sin embargo, las subprimes no son más que la punta del iceberg, la manifestación más espectacular de una crisis de superproducción que golpea a los Estados Unidos, pero también a los países occidentales. Si el objetivo final de una multinacional consiste en despedir a trabajadores en masa para hacer el mismo trabajo con menos personas, si además se bajan los salarios por todos los medios y con la ayuda de los gobiernos cómplices, ¿A quién van a venderles los capitalistas sus mercancías? ¡No han parado de empobrecer a sus clientes!

4 ¿Es sólo una crisis de la que sobreponerse? La historia demuestra que el capitalismo ha ido siempre de una crisis a otra con, de vez en cuando, una buena guerra para salir de ella (eliminando a sus rivales, empresas, infraestructuras, lo que permite un buen reimpulso económico). En realidad, las crisis son también un periodo que aprovechan los grandes para eliminar o absorber a los más débiles. Es lo que ocurre ahora en el sector bancario estadounidense, o en el caso de BNP que se traga a Fortis (y todo esto no ha hecho más que empezar). Pero, si la crisis refuerza la concentración de capital en manos de un número aún más pequeño de multinacionales, ¿cuál será la consecuencia? Estos super-grupos tendrán aún más medios de eliminar o empobrecer la mano de obra y así convertirse en una competencia aún más fuerte. Estamos otra vez en la casilla de salida.

5. ¿Un capitalismo sobre bases éticas? Hace ciento cincuenta años que nos lo prometen. Hasta Bush y Sarkozy lo han hecho. Pero en realidad, es tan imposible como un tigre vegetariano. Y es que el capitalismo se apoya en tres principios: 1. La propiedad privada de los grandes medios de producción y de financiación. No es la gente la que decide, sino las multinacionales. 2. La competitividad: ganar la guerra económica, es decir, eliminar a la competencia. 3. El máximo beneficio: para ganar esta batalla no basta con tener unos beneficios normales o razonables, sino una tasa de beneficios que permita distanciar a las empresas de la competencia. El capitalismo no es sino la ley de la selva, como ya escribía Karl Marx: “Al capital le horroriza la ausencia de beneficio. Cuando siente un beneficio razonable, se enorgullece. Al 20%, se entusiasma. Al 50% es temerario. Al 100% arrasa todas las leyes humanas y al 300%, no se detiene ante ningún crimen.”

6. ¿Salvar a los bancos? Por supuesto, hay que proteger a los clientes de los bancos. Pero en realidad, lo que el Estado está haciendo es proteger a los ricos y nacionalizar las pérdidas. Por ejemplo, el estado Belga no tenía 100 millones de euros para ayudar a la gente a mantener su poder adquisitivo, pero para salvar a los bancos, ha encontrado 5.000 millones en dos horas. Miles de millones que nosotros tendremos que rembolsar. Lo irónico es que Dexia era un Banco Público y que Fortis se ha tragado un banco público que funcionaba muy bien. Gracias a ello, sus dirigentes han hecho negocios durante veinte años. Y ahora que la cosa no funciona, ¿se le pide a estos dirigentes que paguen los platos rotos con el dinero que han estado ganando y que se han guardado? No, se nos pide que paguemos nosotros.

7. ¿Los medios de comunicación? Lejos de explicarnos todo esto, fijan su atención en asuntos secundarios. Nos dicen que habrá que buscar los errores, a los responsables, combatir los excesos y bla, bla, bla. Sin embargo, no se trata de tal o tal error, sino del sistema. Esta crisis era inevitable. Las empresas que se están derrumbando, son las más débiles o las que peor suerte han tenido. Las que sobrevivan, tendrán aún más poder sobre la economía y sobre nuestras vidas.

8. ¿El neoliberalismo ? La crisis no ha sido provocada sino acelerada por la moda neoliberal de los últimos veinte años. Los países ricos han intentado imponer este neoliberalismo en todo el tercer mundo. En América Latina, como acabo de estudiar durante la preparación de mi libro Los 7 pecados de Hugo Chávez, el neoliberalismo ha sumido a millones de personas en la miseria. Pero al hombre que ha lanzado la señal de la resistencia, el hombre que ha demostrado que se podía resistir al Banco Mundial, al FMI y a las multinacionales, el hombre que ha enseñado que había que darle la espalda al neoliberalismo para reducir la pobreza, este hombre, Hugo Chávez, no deja de ser diabolizado a golpe de mentira mediática y de difamación infundada. ¿Por qué?

9. ¿El tercer mundo ? Sólo se nos habla de las consecuencias de la crisis en el Norte. En realidad, todo el tercer mundo sufrirá gravemente a causa de la recesión económica y de la bajada de precios de las materias primas que provocará la crisis.

10. ¿La alternativa ? En 1989, un famoso autor estadounidense, Francis Fukuyama, nos anunciaba el Fin de la Historia : el capitalismo había triunfado para siempre, nos decía. No ha hecho falta mucho tiempo para que los vencedores se estrellen. La humanidad necesita verdaderamente otro tipo de sociedad. El sistema actual fabrica miles de millones de pobres, hunde en la angustia a aquellos que tienen (provisionalmente) la suerte de trabajar, multiplica las guerras y arruina los recursos del planeta. Pretender que la humanidad está condenada a vivir bajo la ley de la selva, es tomar a la gente por imbéciles. ¿Cómo debería ser una sociedad más humana, que ofrezca un porvenir digno para todos? Este es el debate que tenemos todos la obligación de lanzar. Sin tabúes.

Michel Collon, 6 octobre 2008
Puedes enviar tus preguntas y comentarios a: michel.collon@skynet.be

 
4 comentaris

Publicat per a 9 Octubre 2008 in Economia crítica

 

Etiquetes: , , ,

Propostes de Portugal front la crisi internacional

jeronimo-de-sousa.jpgDes de Portugal, Jerónimo de Sousa, secretari-general del Partit Comunista Portugués (PCP) denúncia que és una mistificació afirmar que la crisis es deu al comportament d’uns quants, com si la crisi fos la violació d’unes normes ètiques, o com si la maximització dels beneficis no fos inherent al sistema capitalista. També li sembla un engany reduir l’explicació al fet que ha explotat la bombolla de les hipoteques sub-prime. A parer seu, el pes creixent del sector financer a l’economia mundial en detriment de la producció real, les pràctiques especulatives dels grans senyors del diner als que tot els hi era premés, la creixent desvalorització dels salaris i la seva substitució per incentius, juntament amb la facilitat amb la que es recorria a l’endeutament, són aspectes indefugibles de la greu situació a la que hem arribat.

Jerónimo de Sousa denúncia també que és una il•lusió i una mistificació pensar que pot haver-hi transparència i regulació en el marc actual d’economia de mercat, amb la lliure circulació de capitals i els off-shore (paradisos fiscals), com per altre banda posen de manifest les mesures preses després de l’explotació de la penúltima bombolla especulativa – “la de la nova economia” – quan ja es varen prendre noves mesures de regulació, control i transparència, sense canviar les qüestions de fons. Això no significa, però, que els comunistes portuguesos creguin que no s’han de posar sancions ni prendre mesures per reforçar la transparència dels mercats i la obligació de les institucions de donar informació sobre la seva activitat i els seus “productes”.

Des del PCP es considera que aquesta crisis posa també en evidència la falsedat dels dogmes del neoliberalisme, del “menys Estat”, del “Estat no intervencionista”, de la “mà invisible del mercat”, del mercat “regulador”. Els grans defensors del “tot a la privada” i del “Estat mínim”, són ara els grans defensors de la intervenció de l’Estat i de la nacionalització de les pèrdues, i procuren així passar la factura de la crisis al poble en general i premiar amb milions procedents dels fons públics als que ja han guanyat i guanyen milions amb l’especulació. El capitalisme revela un cop més la seva naturalesa i les seves profundes contradiccions perquè no soluciona els problemes de la humanitat, sinó que els agreuja fomentant les desigualtats, les injustícies, la pobresa, la misèria de milions de éssers humans. En la seva opinió, per fer front a la greu crisis, considera que el govern portuguès ha de prendre les següents mesures urgents:

1) En el pla intern, intervenir sobre el sistema bancari per a disminuir els tipus d’interès; prendre mesures per valoritzar, defendre i promoure la producció nacional, alleugerir la tresoreria de les empreses accelerant els pagaments del deute i de tots els fons comunitaris; augmentar els salaris i restablir el poder de compra de les famílies treballadores; reforçar les prestacions socials de manera especial a les famílies amb més carències; i millorar la distribució de la Renda Nacional.

2) Pel que fa a la Unió Europea, intervenir sobre el BCE per baixar els tipus d’interès; deixar en suspens el Pacte d’Estabilitat; combatre les deslocalitzacions; reforçar els Fons Estructurals i altres mesures pressupostaries que rellancin les activitats econòmiques i la inversió; augmentar els salaris de forma que es millori el poder de compra i permeti créixer el mercat intern. El Govern hauria de prendre la iniciativa junt a la UE per acabar amb els offshores (paradisos fiscals).euros2.jpg

3) Cal, a més, revisar el Sistema Monetari i Financer internacional i acabar amb els privilegis del dolar, sense que això signifiqui una revaluació artificial de l’Euro, a costa de les economies més dèbils de la Unió, com és el cas de Portugal.

El PCP considera també que malgrat els plans Bush/Paulson, les intervencions en bancs en alguns països d’Europa i les injeccions de liquiditat, no es pot donar la crisi per acabada. Les principals mesures que fins ara s’han posat en pràctica intenten passar els costos de la crisis a les pobles en general i tindran com a conseqüència una major concentració de la riquesa i el capital.
tempo_mudar_over.jpg

 
2 comentaris

Publicat per a 8 Octubre 2008 in Economia crítica

 

Etiquetes: , , ,

 
%d bloggers like this: