RSS

Arxiu d'etiquetes: crisi econòmica

La vaga de demà, Rosa Luxemburg i Angela Merkel

lo-peor.gifLa canceller alemanya, Angela Merkel ha donat avui nous motius perquè la vaga de demà de la funció pública sigui tot un èxit. Ha anunciat la retallada de la despesa més gran de la història d’Alemanya des de la Segona Guerra Mundial: ella en diu “estalvi”, però significa de fet que  80.000 milions d’euros fins a l’any 2014 deixaran d’anar a ministeris fonamentals per assegurar la plena ocupació i serveis de benestar com són Treball i Assumptes Socials. Hi ha sumat també la proposta de menors despeses en Defensa i Infraestructures, però tot i que no va complir la rebaixa d’impostos del seu programa electoral, tampoc pensa que calgui fer cap augment d’impostos.

«Hem d’assegurar el futur del nostre país», ha dit Merkel en roda de premsa al terme de les dues jornades de reunió extraordinària del seu consell de ministres per a detallar les mesures d’estalvi. Quin país i quin futur, això no ho ha explicitat. No és un país per viure la immensa majoria, això sí queda clar.  I un futur en el que s’avança cada vegada més en la destrucció d’una Europa mínimament social, i en la que triomfa a passos de gegant  l’insostenible model individualista, mercantilista,  insolidari.

Quina ingenuïtat i quin malbaratament de lluita i de comprensió del moment que vivim si demà es fa la vaga de la funció pública sols per la retallada de sous, encara que s’hi afegeixi també la retallada en la dotació de plantilles (ja saben, a Catalunya, per cada 10 funcionaris que es jubilin, sols es cobrirà una plaça, i una de cada dues en ensenyament, sanitat i emergències… ) La vaga l’hem de fer i donar-hi suport tots i totes perquè el que està en joc són els serveis socials, és el que queda de  l’Estat del Benestar en precari, són els serveis públics que permeten que el model social guardi encara certes aparences de civilització i no quedi en la llei de la selva, en l’explotació descarnada a la vista, en la marginació (més encara) i l’abandó de les persones més desvalgudes…

Hem de recordar la història. Hem d’aprendre història. Quan un altre model econòmic era realitat, el capitalisme a la majoria de països d’Europa havia de permetre, a desgrat i per força, un millor nivell de vida als treballadors i treballadores… Aplicava el que li havia ensenyat Keynes per a la seva pròpia supervivència, i va aconseguir lliurar-se un temps de les crisis a costa d’anar contra la seva pròpia essència de desequilibri i destrucció. Ara que aquest model ja fa anys que no els fa por… no representa cap amenaça real… ho volen tot. Encara que no ho puguin digerir, encara que ho vomitin, encara que amb el seu petroli destrueixin les costes d’uns Estats Units insostenibles i la riquesa de pescadors i famílies humils, encara que a la Unió Europea, en començar el passat mes d’abril,  l’atur ja superava el 10% de la població,  i  entre els joves el 20% (a Espanya, més del 40% d’atur dels joves)  De quin futur parlen?  I de qui hauria de ser el futur?

Però els de Bilderberg, els del G-20, els dels grans bancs i les grans empreses, els del FMI i la OMC no volen repartir res, no volen produir d’una altra manera, no admeten que l’ensenyament i la salut són drets i no mercancies… ens neguen el futur, i es neguen a conviure…

Demà hi ha vaga de la funció pública. Esperem que no tardi massa la vaga general.   Ho deia Rosa Luxemburg: o socialisme, o barbàrie.

Veure també: Ventanas del Falcón, Moscas en la Sopa i Dempeus per la salut pública

 
3 comentaris

Publicat per a 7 Juny 2010 in Benestar, Europa, Serveis Públics

 

Etiquetes: , , , , ,

El conseller Castells, els salaris i els manuals (i II)

segueix de l’entrada anterior

lacrisis_que_la_paguen_los_ricos_ii.jpg

Segons informa El Periodico, ahir en el Govern de la Generalitat també es va discutir en base als models dels manuals d’Hisenda dels que parlava en l’entrada anterior. Sembla que es considera massa escàs el volum de recaptació que es pot aconseguir amb la pujada de l’impost sobre la renda (IRPF) per als contribuents més rics, i que per tant s’ha “contingut” la pressió que en aquest sentit feien ERC i d’ICV-EUiA per incrementar en cinc punts (del 43% al 48%) el tipus impositiu de l’IRPF per als contribuents amb ­ingressos superiors a 100.000 euros… Ha sorgit un nou problema gairebé metafísic, que és el de no perjudicar les capes mitjanes… sense que s’arribi a cap acord sobre què són i qui formen les capes mitjanes. I tot ha quedat, de moment, en declaracions molt poc concretades: compromís d’un avantprojecte de llei de mesures fiscals dirigides a «persones amb rendes i patrimonis elevats» emparant-se en la «justícia tributària»… L’avantprojecte aniria dirigit, doncs, a persones que es consideren “un grup selecte”… Selecte, sí, però no precisament petit…

rendes-catalunya.png

Com es pot veure en el gràfic de El Periódico, les rendes susceptibles d’augmentar, de forma progressiva,  per a una millor redistribució de la renda i fer front als costos de la crisi, van molt més enllà del 0,01% que anunciava Zapatero, i hauria d’afectar de manera molt clara  un  5,1% si es limita  l’augment de la tributació a rendes superios als 60.000 euros anuals declarats.  Però és que també s’hauria d’afinar més en les mesures entre el grup dels super-selectes coneguts, on destaquen els consellers de les empreses que formen l’Ibex, amb contractes blindats,  i que poden arribar als 294 milions d’euros al any. (Llegir més, aquí.)  I també són més de 0,01% , un  col·lectiu d’autèntics rics dels que parlen els estudis de la Banca Popular de Inversión, que té com a clients   “empresaris a qui les coses han anat bé, autònoms i professionals de despatxos importants i després, evidentment, els hereus de famílies amb fortuna”. Dels 400.000 clients super-selectes de banca privada que Banif calcula que hi ha a Espanya, gairebé 100.000 s’ubiquen a Madrid, uns 75.000 a Catalunya i 30.000 a Andalusia.

Tot i així,  mentre hi hagi aquestes relacions “fraternals” amb Andorra, Miami, i altres paradisos fiscals dels nostres “famosos” dels esports,  les finances  i el paper couché, les mesures seguiran sent poc equitatives. Per això, i per sobre de tot,  manca el restabliment de l’Impost sobre el Patrimoni… difícilment es podrà creure en la justícia fiscal sinó s’elimina l’eliminació d’aquest impost sobre la riquesa i les possessions de la que fan ostentació obscena en temps de crisi els autèntics poderosos… Per no parlar de modificar el règim de les SICAV que poden tributar un 1% sobre els Beneficis!

I parlant de grans patrimonis, vegi’s, per exemple, aquest altre gràfic que avui ha publicat El Periódico, on Espanya ocupa el dotzè lloc, i per al que no calen massa comentaris addicionals:

Si desitja veure el gràfic en PDF faci un clic a la imatge.

(per ampliar, clickar sobre l’imatge)

Sobre l’Impost de Patrimoni i la congelació de les pensions, a Ventanas del Falcón.

 
4 comentaris

Publicat per a 30 Mai 2010 in Economia crítica

 

Etiquetes: , ,

El conseller Castells, els salaris i els manuals (I)

salario-minimo-minimo-esfuerzo.jpg

Qui ha estudiat l’assignatura d’Hisenda coneix perfectament (altra cosa és que se la cregui o no) la corva de Laffer en la que s’intenta demostrar (diuen que el seu creador la va explicar per primera vegada sense dades sobre un tovalló de paper) que apujar els impostos per sobre d’un determinat tipus provoca una devallada de la recaptació. Jo mateixa havia explicat a Introducció a la Política Econòmica un gràfic de Weber en el que destacava com a òptim un punt de pressió fiscal que complia el criteri de recaptar el màxim dels mínims de Rawls, però també, més enllà, una recaptació que era la més igualitària pel que fa a la distribució de le rendes però que “tenia efectes perversos sobre la producció” (gràcies en bona mesura a l’existència consentida dels paradisos fiscals, la insuficient persecució del frau dels més poderosos, etc.)… I a més d’aquests models simplificats, hi havia la constant de que si es volia aconseguir incrementar de veritat la fiscalitat s’havia d’intervenir sobre les rendes mitjanes (que no implica, de cap manera, que les persones que la cobrin nedin en l’abundància…) En qualsevol cas, sí que semblava demostrat que la recaptació proporcional augmentava les diferències entre rics i pobres a la societat i que per tant calia el criteri de recaptació progressiva (no parlem ja dels efectes d’una imposició regressiva que tant s’ha estilat a l’Estat espanyol!)

Tot i així, cap dels models teòrics s’acostuma a interpretar-los en relació al pais on s’apliquen, ni al moment històric i a la conjuntura concreta, tot i que aquestes dades reals són determinants. Per exemple, per al 2008 Eurostat informava que a la Unió Europea el salari mínim interprofessional presentava aquestes diferències:

salari-minim-interprofessional-2008.png

(A l’any següent, el govern del PSOE va apujar el SMI fins a 624 euros, amb l’objectiu d’arribar als 800 euros l’any 2012).

Ja poden entendre que en temps de crisi el SMI s’imposa cada vegada més, fins i tot a Catalunya on el nivell de sous i salaris estava tradicionalment per sobre d’aquesta xifra, i estaran amb mi que difícilment es pot (sobre)viure amb aquests ingresos. Però és que tampoc els salaris mitjans són massa generosos, segons podia llegir-se a  Euribor:

El salario medio en España se sitúa en los 21.500 euros brutos al año, lo que supone casi la mitad de la retribución de más de 40.000 euros de Reino Unido, Holanda y Alemania, y un 20% inferior a la media de la UE, según un informe elaborado por Adecco y la escuela de negocios IESE sobre la evolución del salario en 14 países europeos entre 2003 y 2008.

En concreto, la retribución media en el Viejo Continente alcanzó los 27.036 euros en 2008. Reino Unido encabezó el ranking de remuneraciones, con 46.058 euros para los empleados de jornada completa, seguido de Holanda (42.720 euros) y Alemania (40.914 euros).

En el extremo opuesto, Hungría, Eslovaquia, Rumanía y Bulgaría, los cuatro últimos miembros incorporados a la UE de los Veintisiete, no superan los 10.000 euros al año de salario.

Con todo, los tres países con mayor remuneración bruta redujeron su diferencia con aquellos con los salarios más bajos, que suponía 11,9 veces más en 2003 y que ahora se sitúa en 7,8 veces.”

I a tot això, convé no oblidar que les diferències salarials entre home si dones segueixen situades entorn al 28%!

Sembla clar, doncs, que qualsevol intent d’augmentar la fiscalitat sobre la renda en temps de crisi (i en contra del que aconsellen els manuals) s’ha de fer, com a mínim, i pel que fa a l’Estat espanyol, a partir (que vol dir molt més enllà) d’aquestes quantitats…

Però, donat que hi ha urgència per recaptar molt més per part d’Hisenda (no tot el dèficit es pot reduir amb retallades a la despesa, com voldrien els neo-cons!), la pregunta que s’està fent arreu sembla òbvia: hi ha suficient “massa crítica” de rics per poder recaptar fomentant el principi d’equitat i no augmentant (sinò disminuint) de manera desesperant les desigualtats?

Segueix...

 
Deixa un comentari

Publicat per a 30 Mai 2010 in Economia crítica

 

Etiquetes: , , ,

Sols és el començament… cap a la Vaga General

mani-barcelona.jpg

Una fotografia de la manifestació d’ahir, segurament molt semblant a les que es van celebrar a tot l’Estat. Me l’envia en JJ.Nuet amb aquest text: “Sols és el començament. La Vaga General és inevitable… ens hem de defensar o plouran pedres; mobilització!

Algunes de les mesures que EUiA SI defensa:

– Recuperar el pes de la fiscalitat i reforçar-ne la progressivitat.

– Rebuig de la congelació de les pensions i qualsevol retallada.

– Priorització de les inversions per criteris de rendibilitat social en termes d´estímul econòmic.

Increment de l´ocupació i del desenvolupament de capacitats competitives sostenibles amb l´objectiu de canviar el model productiu.

– Negativa a reduir l´ajut al desenvolupament.

– Lluitar contra frau fiscal.

– Gravar en major mesura els nivells més alts de renda. Que els que guanyin més de 7.000 o 8.000 euros bruts al mes paguin més impostos.

– Establir un nou impost sobre la riquesa que gravi la tinença de béns mobles i immobles a partir d´un milió d´euros. Això permetria un ingrés de 2.250 milions d´euros.

-Garantir un tracte igualitari en l´Impost de Societats per a les societats productives i les societats d´inversió, així s´acabaria amb el fet que les grans fortunes tributin a l´1%.

-Tram impositiu del 5% addicional en l´Impost de Societats per a tots aquells guanys superiors als 1.000 milions d´euros, el que implicaria una recaptació superior als 2.500 milions d´euros, la meitat del que s´aconseguiria amb el retall del sou dels treballadors públics.

– Tractament diferencial en els increments patrimonials, gravant en major mesura els que es generin en un període inferior a un any, com a mesura per fer front a l´especulació.

Reorientació de la reforma de l´IVA.

– Aposta per una fiscalitat ambiental.

– Desplegament de la fiscalitat immobiliària.

– Eliminació o reducció substancial de les deduccions de l´IRPF per aportacions a plans de pensions privats. La recaptació fiscal s´incrementaria en 800 milions d´euros anuals.

– Suprimir el finançament de l´Església amb aportacions de l´IRPF.

– Iniciar el des topall dels límits de les cotitzacions a la Seguretat Social.

– Recuperar els tipus patronals de cotització per desocupació rebaixats en èpoques anteriors.

– Establiment d´un impost sobre les transaccions financeres a l´estil de la Taxa Tobin, llargament reclamada pels moviments progressistes per la necessitat d´aplicar la seva recaptació a causes socials, al servei del deute públic i a la cooperació internacional.

Limitació dels salaris i els cobraments per incentius dels alts directius del sector financer. La regulació de les remuneracions ha de deslligar-se dels riscos a curt termini que tanta especulació han generat.

– Reducció de la despesa dels alts càrrecs de l´administració pública estatal.

– Iniciar un procés de simplificació dels organismes públics.

Suspensió dels processos d´execució del desnonament per l´impagament d´hipoteques de treballadors aturats.

– Garanties d´arribada del crèdit a empreses i particulars.

– Reducció d´un mínim del 15% del pressupost destinat a la Casa Reial.

– Acotar el xec nadó exclusivament a les famílies amb menys ingressos.

– Reducció de la despesa militar, retirant les tropes espanyoles de l´Afganistan.

Per uns serveis públics i de qualitat,
Per una sortida social a la cris,
Per un Estat del benestar que doni respostes a les demandes i necessitats de les seves ciutadanes i ciutadans,
Per la dignitat i el respecte a les empleades i empleats públics,
Pel respecte al dret a la negociació col·lectiva,
Pel respecte i el compliment dels acords signats i vigents.

 
3 comentaris

Publicat per a 21 Mai 2010 in Economia crítica, Igualtat

 

Etiquetes: , , ,

Coses estúpides fetes per gent estúpida

sirius-keynes.jpg

Keynes sabia construir grans aforismes, a l’estil d’Oscar Wilde. La gràcia de Keynes és, però, que la majoria tenen a veure amb l’economia (coses de l’ofici!). Entenc perquè hi ha tanta gent, des de fa tants anys, que el volen ben mort i enterrat, a ell i al seu pensament… No ho aconsegueixen, però, perquè fins i tot els marxistes, davant tanta desfeta, estupidesa i rebrot feixista, ens hem posat a defensar, seriosament, que no es prengui el seu nom en va.

Exemples de coses que no haurien de passar en una societat entenimentada (o un calaix de sastre que fa molta, molta vergonya):

– que el senyor Fernández Díaz, amb un atreviment que no fa el cas, demani canviar el nom a l’Estadi Lluís Companys pel del feixista Joan Antoni Samaranch…   (Espero pel seu bé que sigui solament una mostra d’ignorància).

– que el senyor García Albiol, núm. 1 del PP a Badalona, però que viu a Pedralbes, repartís ahir amb Alícia Sánchez Camacho pamflets amb una foto de romanesos d’ètnia gitana impresa amb la pregunta “¿Tu barrio es seguro?” mentre promet que si ell és alcalde “podrem (sic) sortir el barri amb  la seguretat de no ser atracats”, com si ell també visqués al barri de La Salut, com si no fos la marginació, l’explotació i la pobresa que tant bé fomenten les polítiques del PP les que creen inseguretat.  (Veure més detalls a La Ratera).

–   “Està clar que la dreta judicial vol donar-li un cop de mà a la dreta política que està esquitxada pel ‘cas Gürtel’. S’imaginen que a Alemanya un partit nazi proposés processar els jutges del processos de Nüremberg en què es va jutjar a la jerarquia del nazisme? Allà és impensable, però aquí els fatxes de Manos Limpias i els falangistes volen asseure Garzón per investigar els crims del franquisme. Simplement esperpèntic.”  I això ho denuncia, amb tota la raó del món, una persona tant assenyada com en Joan Josep Nuet

– i en canvi, el senyor Rajoy ens ha anat repetint aquest cap de setmana, a totes les edicions dels telenotícies, que estava “abochornado” per les manifestacions i declaracions de dirigents polítics que posaven en dubte la legitimitat del Poder Legislatiu (des del Tribunal Suprem al Constitucional), sense entendre que els milers i milers de persones que varen sortir al carrer de tantes ciutats d’Espanya i de l’estranger estan “abochornadas” per aquest espectacle indecent que estan oferint els més alts tribunals espanyols… i pel cas Gürtel… i pel PP de Balears… i per la “bona sort” del president de la Diputació Fabra (PP a Castelló)… i per la injustícia del cas Egunkaria amb el jutge com a mínim del tot incompetent que se n’ha sortit xiulant,  i pel doble jóc de la UPM, i per la cara gruixuda de Félix Millet que se n’ha rigut de lo bo i millor de la burgesia catalana (clar, de la que no n’estava al cas, que cada vegada és més clar que Félix Millet empastifava a tot el que es deixava empastifar…!) I, naturalment, pel cas Malaia i la folklòrica… però també per l’alcalde de Vic i els informes que li fan des del despatx del senyor Roca i Junyent….

–  I la cirereta: que per desfer l’empat del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya s’encarregui la propera ponència a un dels membres del Tribunal Constitucional, del tot caducats i agres, que en el seu moment foren nomenats pel PP i que es passa (es passen) pel forro la sobirania dels Parlaments català i espanyol i el referèndum de Catalunya… Aquesta burla és tan descarada que ha aconseguit que el President Montilla fins i tot sembli (potser a la vista de les eleccions) que es despentina!

I si algú es pregunta qué té a veure tot això amb el cartell que gràcies a l’Agència Catalana de Notícies Sírius he penjat a dalt, sols ens cal recordar que: és l’economia, companys i companyes, és l’economia… És l’economia (és a dir, els grans capitalistes) els que en temps de crisi no dubten de treure a passejar el feixisme.

I lo poc que els hi costa si el feixisme sempre s’ens ha passejat per davant els nassos, i nosaltres sense voler (o poder) ni enterar-nos!

 
3 comentaris

Publicat per a 26 Abril 2010 in Economia crítica

 

Etiquetes: , , , , ,

Però que dius? Miranius!

miranius.jpg

El conseller d’Innovació, Universitats i Empresa, Josep Huguet, parlant a títol personal, ha descartat reeditar el tripartit en la pròxima legislatura i ha defensat un govern “de concentració” entre CiU, PSC i ERC en la Generalitat, deixant fora ICV-EUiA. I preguntat sobre aquesta opinió el passat dimarts, quan feia de portaveu del Govern, ha dit que no li tocava “ni ratificar-ho, ni rectificar-ho”

En declaracions a Ràdio Barcelona – Cadena SER, Huguet va dir que en aquesta gran coalició haurien de participar “les forces centrals de l’àmbit parlamentari català”, fet que exclou ICV-EUiA, que durant els set anys de governs d’esquerres ha mantingut obertes polèmiques amb els republicans. Aquest gran caldo de consens que Huguet proposa, hauria d’abordar els grans problemes de Catalunya, i fer “modificacions profundes” en les relacions entre Catalunya i l’Estat, a més d’una reforma de l’administració pública catalana.

la-rateta-presumida.jpgDoncs si el senyor Huguet es pensa que aquests són els grans problemes de la societat catalana, no sé de què li serveix estar al Govern perquè no se n’entera de què va la pel.licula. I si es pensa que hi ha solució a uns problemes econòmics, socials i de valors –d’abast sistèmic i internacional– fent un gran aplec de partits en el govern de Catalunya, és que encara no ha entès la profunda saviesa d’aquella cançó que diu: “el meu pais és tan petit que quan el sol se’n va a dormir, mai està segur d’haver-lo vist…”

Doncs què hi farem! El pais és petit per la magnitut dels problemes que s’han de resoldre, i el senyor Huguet (a jutjar per les seves declaracions) queda per sota de la talla reglamentària…

—-

Nota bibliogràfica: El títol de l’entrada ve de frases populars catalanes relatives a la distracció o la incredulitat. La que he triat, sencera, diu:

-Què dius?
-Miranius!
-Què deies?
-Miraneies! Digues a ton pare que t’estiri les orelles!

Una divagació personal feta arran del que he llegit a e-notícies

 
2 comentaris

Publicat per a 4 Març 2010 in Despropòsits

 

Etiquetes: , , ,

Jubilació als 67? Ni de conya!

n300179818479_6810.jpg

La proposta de reforma del Sistema de pensions ha rebut el nostre més absolut rebuig degut a la voluntat d’endarrerir de l’edat de jubilació de forma obligatòria fins els 67 anys i els possibles increments del període mínim cotitzat per accedir al dret. El Govern ha vulnerat les regles del joc, fent propostes als mitjans de comunicació enlloc de la Mesa de Negociació, creant una alarma social innecessària i pretenent una retallada de drets que no tindrà una repercussió sobre la viabilitat del sistema que compensi el seu impacte social.

No admetrem retallades de drets ni del nivell de protecció social. El debat ha de centrar-se en millorar el nivell d’ingressos i no només en la reducció de la despesa.

Per això, avui, el 23 de Febrer convoquem una manifestació ciutadana per rebutjar la proposta.

Barcelona: 18 h. Pl. Urquinaona
Lleida: 18.30h. Av. Catalunya, 2 (seu de CCOO)
Girona: 18 h. Pl. de la Independència
Tarragona: 19 h. Rbla.Nova (estàtua dels Despullats)
Tortosa: 19.30 h. CAP del Temple

L’allargament de l’edat de jubilació és una proposta injusta i ineficient. No podem garantir el futur del nostre sistema de pensions amb mesures que només es basin en la retallada de les despeses.

El nostre sistema fa que les pensions que cobren les persones jubilades es paguin amb les cotitzacions de les persones que estan treballant. És el mercat de treball, basat en baixos costos laborals i en la precarització de les condicions, que fa perillar el futur del sistema. No l’edat de la jubilació.

Per això l’ocupació estable i els salaris dignes asseguren més ingressos per a la Seguretat Social. Els beneficis empresarials, a més, també haurien de contribuir al futur del sistema de pensions.

JUBILACIÓ ALS 67? NI DE CONYA!

A Facebook:http://www.facebook.com/event.php?eid=300179818479&ref=nf

Una lectura interessant i recomanada a Nueva Tribuna. “Fortalecer el sistema público de pensiones”.

 
1 comentari

Publicat per a 22 febrer 2010 in Benestar

 

Etiquetes: , , ,

Dempeus per la salut pública de l’Ateneu al Pati Llimona

acte3.jpg

Demà, divendres 19, en farà un any que ens varem presentar a l’Ateneu. Ara, avui, les paraules del Manifest són més vàlides que mai. La proposta que fa, més urgent  d’escoltar i de seguir. I també el llenguatge, els valors, l’actitud i la invitació a que la ciutadania es faci sentir, amb més força que mai,  pels seus drets i necessitats, i per una salut pública entesa com el Manifest explica.

Per això us demanem que us reserveu  el divendres, dia 12 de març, perquè ens acompanyeu a celebrar la publicació del llibre de Dempeus, amb textos de molta gent i fotografies de David Tortosa, entre altres, al Pati Llimona, carrer Regomir,3 de Barcelona,  a les 7 de la tarda.

És un luxe tenir aquest Manifest llegit en part per la Vicki Peña i la Carme Sansa, aquestes dues magnífiques actrius i ciutadanes. En record d’una jornada excepcional viscuda a l’Ateneu Barcelonés, i en el convenciment que en viurem d’altres tan importants com aquesta, us reproduïm el vídeo fet pel company  J.L.de la Torre.

Podeu veure també la benvinguda, la intervenció de la companya Rosa Regàs i llegir també la presentació i intervenció de Toni Barbarà, Lucía Artazcoz, Sergi Estanyol, Joan Ramon Lladós, Mario Bofill i Montserrat Lamarca.

Per signar el manifest:

(en el comentari poseu el DNI i si voleu també la vostra adreça mail)

http://www.efirmas.com/463176/index.html

Text del manifest (en català) 

Texto del manifest (en castellano)

 

Etiquetes: , , , , ,

És el perill l’absentisme o el “presentisme” punitiu?

the-sherlock-holmes-museum-1.jpg

Avui informa El Pais que la Seguretat Social paga als metges per donar menys baixes. De fet, a l’article d’Elena G. Sevillano es donen dades i xifres: per exemple, un facultatiu pot arribar a cobrar fins a 1.700 euros (se suposa que addicionals al seu sou) si aconsegueix els objectius que li han fixat de reducció de baixes laborals. En total, el pressupost del Ministeri és de 30 milions d’euros a l’any per al que anomenen “racionalitzar la despesa” i “frenar abusos”, amb perspectives d’increment per a l’any 2010.

Les reaccions no s’han fet esperar. Des dels que afirmen que “és un disbarat”, com diu Paulino Cubero, president de la Sociedad Madrileña de Medicina de Familia y Comunitaria (Somamfyc) i una “mesura inútil que no millorarà la gestió de la IT”.  Altres metges opinen també que: “és una vergonya, una perversió més que posa en dubte l’ètica professional dels metges i metgeses.”  De fet, i com és lògic, el dubte sobre la bona praxi no s’ha rebut gens bé per part dels metges d’atenció primària. No vull esmerçar ni una sola línia per reproduir les excuses que dóna la subdirectora general del INSS, i en canvi sí recordar l’alerta que la Dra. Lucía Artazcoz ens va fer en la seva intervenció a la Jornada monogràfica convocada pel Consell Assessor de Salut Laboral de l’Ajuntament de Barcelona sota el títol de Crisi i Salut laboral.

La Dra. Lucía Artazcoz explicava que, en temps de crisi, les persones que temen ERO’s a les seves empreses, o les que viuen sota la pressió i l’amenaça d’acomiadaments, no respecten el temps necessari de baixa laboral per a refer-se d’una malaltia i incòrren en el perill del “presentisme” (el contrari de l'”absentisme” que es vol combatre) amb greus perjudicis per a la pròpia salut, més risc i increment de les probabilitats de patir un accident laboral, o fins i tot possibilitat, en casos de grips o altres malalties infeccioses, de contagiar la malaltia als companys i companyes de feina.

En relació a les paraules de la Dra. Artazcoz vaig tenir oportunitat de comentar en aquesta mateixa Jornada  –on representava a Dempeus per la salut pública—   la deficient atenció i cura que es dedica a malalties relacionades amb determinants i causes encara no ben investigades i amb patologies no reconegudes, o negades fins i tot, o insuficientment considerades, mal abordades i tractades… en referència explícita a la Fibromiàlgia, la Síndrome de Fatiga Crònica i la Sensibilitat Química Múltiple. Vaig poder explicar molt breument un cas gens rar de “presentisme” obligat que hauria pogut costar la vida a una persona afectada per Fibromiàlgia i que no podia soportar l’alta obligada” (i potser relacionada amb aquests incentius que es dónen des del Ministeri). Les altes punitives poden costar la vida, i la denúncia que cal fer és inqüestionable.

Si els experts detecten que amb la crisi el perill que apareix és el que anomenen “presentisme”, en quin món es viu quan es pretén combatre amb mesures tan ofensives per als professionals de la salut, un suposat “absentisme”…?

 

Etiquetes: , , ,

Plantant cara a la crisi

780_008_2904573_8c41cd3aec47b55d187bf7728facbf05.jpg

Els sindicats CCOO i la UGT van convocar ahir una manifestació al centre de Barcelona amb l’objectiu de reclamar mesures urgents contra la crisi. La protesta, que tenia el lema de «Plantem cara a la crisi» va començar a les 6 de la tarda a la plaça Urquinaona i va finalitzar davant de la seu de Foment del Treball, al voltant de les 7. Els líders sindicals van reclamar més responsabilitat als governs i als empresaris i van destacar que estan disposats a parlar de la flexibilitat laboral sempre que no es perjudiqui els treballadors. Segons els organitzadors de l’acte, hi van participar més de 20.000 persones, en una marxa tranquil·la i que, en tot moment, va demanar més compromís dels governants i empresaris en aquest moment de crisi.

Josep Maria Álvarez, secretari general de la UGT, va manifestar que ha arribat el moment de «sortir al carrer» i va reivindicar que els sindicats «no volem ni cap ERO ni cap tancament sense justificació». Álvarez també va reclamar que «ara més que mai s’ha de sortir al carrer» i que és moment d’afrontar la negociació col·lectiva, va reclamar el compliment dels convenis i que es potenciï el pla renove per generar més ocupació.

Joan Carles Gallego, líder de CCOO a Catalunya, va demanar al govern que protegeixi més els treballadors. «No acceptarem una sortida de la crisi que ens deixi en el mateix lloc on érem», va declarar. Gallego també va alertar a la patronal del retard de la negociació col·lectiva dels convenis del 2009 i va assegurar que «continuen sense resoldre’s» la majoria dels conflictes salarials i va demanar amb urgència que es reactivin les reunions per resoldre-ho.

I el dissabte, 12 de desembre, seguirem plantant cara a la crisi: Manifestació a Madrid (12.00 – Atocha)

Vist a El Punt.cat

 
2 comentaris

Publicat per a 4 Desembre 2009 in Economia crítica, Igualtat

 

Etiquetes: , , , ,

 
%d bloggers like this: