RSS

Arxiu d'etiquetes: crisi econòmica

Les delicades relacions internacionals i la premsa USA

mapamundi-al-revs.png

Les noves relacions internacionals, i com les veu la premsa dels Estats Units

L’amic Carles Acózar ha publicat al seu bloc El Colomí Missatger una sèrie d’informacions sobre el que succeeix als USA de Obama, Xina i Rússia que, qüestions de forma a banda, considero molt interessants. En concret, aquest matí es feia ressò d’una notícia donada per l’agència de Moscú, RIA Novosti en la que s’explicava que l’ambaixador nord-americà a Pequín (Jon Huntsman, amic íntim de Barack Obama) es va atrevir a expressar el seu malestar amb els mitjans de comunicació nord-americans. Novosti opina que es pot criticar una religió o una de les tantes sectes que abunden als EUA, es pot renyar als / es companys d’ofici com demostren els debats públics sobre l’Afganistan però, carregar contra els mitjans de premsa del stablishment, es pot considerar gairebé un suïcidi.

I tanmateix, Huntsman tot el que va fer va ser declarar que els mitjans d’informació nord-americana “no donen la importància que es mereix” al fet que les relacions xineses -americanes han aconseguit un avanç notable. En les seves paraules: “Les notícies publicades sobre el tema no tenien res a veure amb la situació real. Vaig llegir fins i tot uns comentaris sobre els problemes que encara no s’havien discutit”... Sobre això, tots els mitjans de comunicació s’acusen (molt cortesament) d’incompetència.

El fet és que l’acostament de l’administració USA a Xina no és cap política nova de Obama. També George W. Bush tenia previst estrènyer relacions amb la Xina, per entendre que l’època de confrontació amb aquell país ja ha passat a la història. Però els mitjans de comunicació nord-americans semblen renunciar a la realitat i a les filigranes de la diplomàcia; a l’altre cantó de la moneda, cal assenyalar que la premsa oficial xinesa i els mitjans d’Internet i Blocs (blogs), llegits per uns 380 milions de xinesos, van publicar una informació força objectiva de les negociacions.

Tampoc a Rússia s’informa bé

Novosti segueix explicant que des dels anys noranta, els mitjans de premsa russos fan el mateix que els nord-americans, sense que la situació millori. Hi ha poques publicacions que expliquen el perquè d’una o altra visita a un determinat país. Si no saps el que passa, és millor callar. Però aquesta ignorància és substituïda per mites que cultiven i divulguen els periodistes. El que passa ara als EUA s’assembla al que va passar en els temps de Gorbatxov i Ieltsin. Uns no veuen encara que Amèrica del Nord es va reestructurant, i altres ho entenen molt, massa bé.

Un exemple rellevant: La visita d’Obama al Japó va ser comentada de manera similar: en primer lloc els periodistes nord-americans van discutir per què el president dels EUA va fer una reverència tan profunda a l’Emperador del Japó, igual com en els anys vuitanta i noranta els mitjans de comunicació russos també exigien que el President rus no fes mai reverències. Segons sembla, es tornen a viure problemes semblants: avui dia els mitjans de comunicació poden fer seva en massa ocasions la frase “la mauvaise éducation, c’est moi!”

Pregunto, i en Carles Acózar em contesta…

Li confesso al Carles el meu interès per les relacions Xina-USA. No sóc massa original si repeteixo que el capitalisme representat ara per Obama i abans per Bush necessita el mercat xinès com a banda d’expansió necessària i urgent, i necessita també molta estabilitat econòmica. En aquest sentit, el secretari del Tresor d’Obama, Timothy Geithnerm ja es va haver de retractar per qualificar a la Xina de “manipuladora del mercat de divises” el passat gener. Tot i que els Estats Units temen i desitgen a la vegada aprofundir les relacions amb Xina, no hi tenen cap altre remei…

I en Carles em contesta que és clar que als USA els interessa mantenir bones relacions comercials amb Xina doncs, com a la resta del món, una bona part del comerç depèn dels seus preus ajustats. Sense els productes xinesos al mercat occidental les classes treballadores tindrien encara més minvada la capacitat adquisitiva i, tal com està ja, el conflicte social fora molt més violent. Però al mateix temps, aquesta dependència destrueix un mercat interior (ex.: les joguines i sabates a Valencia, Elx…) que no pot competir amb un yuan sostingut baix, pel recolzament que té, en reserves foranies de tot arreu i en bona part en miliards de dòlars, del Banc de la Xina.

Suprimir o minvar les importacions de Xina suposaria per occident, ara mateix, desabastiment i encariment brutal de molts productes bàsics, des de la roba o el calçat fins als estris de cuina o llar: només cal veure com ha desaparegut el petit comerç substituït pels basars xinesos. Altre tema a tenir en compte és l’equilibri d’interessos entre Xina, Rússia, India, Iran i Brasil. USA, malgrat els clams dels mercenaris, ja no és -si ho ha estat mai- la gran potència que pretenen que sigui.

El seu desprestigi i l’animadversió que reben arreu del món és cada vegada més gran i això afecta a les vendes i al consum, a part de que la qualitat de la seva tecnologia és cada cop menys competitiva, una bona mostra és el comerç i l’industria d’armes, on Xina i Rússia li van guanyant posicions. Però també a Rússia es queixen del fet incontenible de que les inversions xineses a l’Àsia Central són, de fet, una ampliació territorial i de influència. Ja es diu que el Kazakstán és xinés!

Penso que en pocs mesos Rússia, Xina i India podrien fer algun pas important en política monetària que podria alterar el tipus de canvi del dòlar. Rússia, Xina i la Índia sumen quasi la meitat de la població mundial, sense comptar els seus aliats i la nova àrea comercial duanera que va des de Bielorússia a Kirguizistan i Tayikistán, amb uns 500 milions més de clients potencials i amb economies emergents gràcies al seus jaciments imprescindibles. Un bon exemple d’aquesta forçosa complexitat pot ser aquest comentari de Ria: “Irán cuenta con que China y Rusia no arriesgarán sus intereses comerciales en la República Islámica respaldando una cuarta ronda de sanciones. Pekín importa un 15% de su petróleo de este país y Moscú usa su relación como carta negociadora con EE UU”.

 
 

Etiquetes: , , , , ,

Crisi, Salut i Participació: sostenibilitat i alternatives

Tercera i darrera entrada sobre la ponència de tema Crisi i Salut presentada a la Jornada de Dempeus per la Salut Pública el passat 21 d’octubre d’enguany. Podeu trobar la resta de materials en les dues entrades anteriors i al “Dossier Primera Jornada de Dempeus“.

salud-es-derecho.jpg

La sostenibilitat del sector sanitari

Cada vegada més es pretén fer-nos dubtar de la sostenibilitat del sistema sanitari, oblidant que és una peça cabdal de les polítiques de salut, i que la salut implica –per la seva mateixa naturalesa—la transversalitat de la majoria de polítiques públiques. Sobre aquesta qüestió em remeto a les reflexions d’Ortún i Puig-Junoy (2004) en les que afirmaven que “La sostenibilitat (del sistema sanitari) ha de plantejar-se una vegada que la societat està convençuda de la desitjabilitat de les prestacions sanitàries i constitueix més un problema polític” que no pas econòmic. En aquest sentit, recentment la Fundación del BBVA ha publicat un Informe (juliol 2009) en el que queda palès no sols l’interès de les persones pels temes de salut, sinó fins i tot que una majoria important de les persones enquestades (58,70%) preferirien un sistema ampli de Seguretat Social, tot i que això impliqués pagar més impostos, front a les que s’inclinaven per fórmules mixtes tipus co-pagament (15,6%), i els liberals recalcitrants (19%, als que cal suposar tanta bona salut com fortuna personal) que preferien impostos baixos i que cadascú tractés individualment de les seves necessitats.

Per tant, la disponibilitat social a que la ciutadania, mitjançant els seus impostos, assumeixi la sostenibilitat del sistema de salut sembla assegurada, i Ortún i Puig ens diuen que cal tenir present que:

1. Allò important no és la quantitat que es gasta sinó com es gasta. I aquí les consideracions clíniques i sanitàries són determinants.
2. La sostenibilitat política depèn del grau de transparència en els processos socials que porten a l’establiment de prioritats; en aquest apartat Catalunya està encara molt lluny de ser transparent. No cal anar al vergonyós, i massa aviat oblidat, episodi de la compra de “butlles” a mitjans de comunicació selectes -més de 3 euros per català i any per part de l’anterior Govern- per poder “pecar” impunement, n’hi ha prou d’observar la realitat quotidiana: són molt més accessibles les dades de les empreses privades que les dels organismes públics.
3. La planificació i regulació sanitàries han ser independents de les patronals (encara que sense patrons) i de les corporacions que confonen estat del benestar amb benestar dels qui treballen per a l’Estat.
4. Les reformes en el finançament de la salut necessiten un consens parlamentari més difícil d’obtenir com més progressiva es pretén que sigui la reforma. Convé recordar aquí la lliçó dels països amb estats del benestar més desenvolupats en què essencialment els “pobres financen els pobres”.

A manera de conclusió: Algunes alternatives des de la ciutadania…

Segurament serien moltes les conclusions que podríem treure de tot el que hem anat analitzant fins ara, però en un esforç de concreció –i juntament amb Sánchez-Bayle (2009) pel que fa al primer punt, recomanaríem:

1) A nivell global, reconèixer el dret a la salut com un DRET BÀSIC, a incorporar als tractats i acords internacionals. La salut és un DRET i no una MERCADERIA, i cal, en aquest sentit, treballar per la universalització del dret a l’atenció sanitària i eliminació de qualsevol barrera econòmica (co-pagaments, etc…)

2) Potenciar i desenvolupar serveis públics de salut que assegurin una atenció sanitària a tota la població, des del servei públic, de qualitat i el tracte digne, amb separació nítida del servei públic de salut i la sanitat privada, i assegurant mitjançant participació i control de la pròpia Administració i de la ciutadania, que els diners de tots van a la sanitat de tots (i no a l’enriquiment privat d’una minoria).

3) Potenciar a l’alça (i no a la baixa, com ja succeeix en algunes comunitats) l’anivellament de l’atenció, formació, investigació i tracte en el servei públic, amb particular atenció als condicionants i desigualtats en salut de cada indret , sense biaix de classe, ètnia o gènere.

4)Des de la participació compromesa, introducció de mecanismes de control i responsabilització (rendiment de comptes) realment democràtics….

5)I finalment, però no per això menys important, cal l’empoderament de les dones, especialment afectades pels retalls i la precarització dels serveis de salut; dels treballadors en el seu conjunt, i en la seva qualitat també de consumidors; i dels col•lectius d’ajuda mútua i de les persones més febles.

El repte és crear una societat en la que augmenti l’autonomia i la capacitat de decidir de les dones i les persones que pertanyen als col•lectius més febles. S’ha de construir una societat més participativa, amb un exercici més democràtic de les responsabilitats polítiques i un major control efectiu sobre les mateixes.

Bibliografia bàsica:

Artazcoz, L., (2005) La salut des de la sensibilitat de gènere, Quaderns de l’Institut, Institut Català de les Dones.

Baquero, J., (2009) “Más allá de la gripe A. No es la naturaleza ni una conspiración, es el sistema”, Viento Sur,

Baquero, J. (2004) , Privatización y negocio sanitario: La salud del capital. Tierra de Nadie Ediciones.

Baquero,J. I San José, P., (2008) “La mercantilización de la sanidad” Revista de Economía Crítica, núm. 6.

Barbarà Molina. A., (2009) “Capitalisme i crisi o salut, nosaltres triem” L’Espurna, núm. 8
.
Benach, J., i Muntaner, C., (2009) “Desigualtats en salut: una epidèmia que podem evitar”, L’Espurna, núm. 8.

Casanueva Artís, A., i Martínez Castells, A., (2009) “La crisis en femenino plural”. Revista de Economía Crítica, en premsa.

Fundación BBVA (2009), Departamento de Estudios Sociales y Opinión Pública. Percepción del modelo económico y valoración de la crisis.

Levy, B., i Sidel, V., “Crisis económica y salud pública”, a Medicina Social, juny 2009.

Martínez Castells, A., (2008) “El gran casino de l’economia financera” Illacrua, núm. 160.

Martínez Castells, A., “Arguments per a no refundar altra vegada el capitalisme” L’Espurna, núm. 8.

Martínez Castells, A., (2009) “¿Puede sobrevivir la democracia al capitalismo financiero?” El Viejo Topo, núm. 253.

Ortún, V., i Puig-Junoy, (2004) “És sostenible el model sanitari a Catalunya?”, Revista Econòmica de Catalunya., núm. 49-50.

Sánchez Bayle, M. (2009) “Salud y crisis global”, Nueva Tribuna.es.

 

Etiquetes: , , , , ,

Crisi, Salut i Participació: un dret de ciutadania que es privatitza

Segona entrada de la Ponència presentada a la Jornada de Dempeus per la Salut Pública el dia 21 d’octubre d’enguany.

escher_variaciones.jpg

Salut: dret de ciutadania

En aquests 30 darrers anys d’ hegemonia neoliberal, el FMI, el BM i la OMC han imposat les polítiques favorables al capital financer i a les empreses multinacionals i han restat sobirania als diferents països membres, per sobre dels interessos i necessitats de la ciutadania. Front el terreny planer que es troben alló on les polítiques liberals han aconseguit que la salut es considerés poc més que una mercaderia, la privatització dels serveis públics de salut representa un problema en els països que ho consideren un dret de ciutadania. Per tant, des de les institucions econòmiques internacionals (FMI, BM, OMC i OCDE) es recomanen diferents estratègies per aconseguir treure rendibilitat dels centres sanitaris i la seva posterior (?) privatització.

Així, l’estratègia privatitzadora consisteix en:
1) Debilitar i fragmentar el sector públic.
2) Crear competència entre proveïdors per reduir costos.
3) Crear organismes autònoms com fundacions, consorcis, etc., a fi d’escapar controls tan de l’administració pública com de la participació social que farien que el servei públic pogués actuar de manera més transparent i ser més democràtic.
4) Actuar directament en la provisió de serveis, transferint-los a les empreses privades.

Fites de la privatització a Espanya

L’any 1991, l’Informe Abril, seguint aquestes directrius que acabem de veure, aconsella separar finançament i gestió de gestió i provisió de serveis, introduir la gestió empresarial en els centres sanitaris, donar autonomia de gestió als hospitals, i sotmetre’ls al dret privat. L’ instrument fonamental de que es dota és la Llei 15/97 sobre noves formes de gestió, que tan sols aplicar-se ja origina problemes de mala gestió. Així, l’ empresarialització dels centres sanitaris es reflexa en negatiu a l’Informe del Tribunal de Cuentas sobre hospitals de l’ INSALUD del 1998 destacant que 10 hospitals havien “vulnerat sistemàticament els principis de publicitat, concurrència, eficiència i legalitat en la contractació de serveis”, i que en la compra de productes mèdics i farmacèutics cada centre pagava un preu diferent per un mateix medicament, i fins a 4 vegades per sobre del preu de mercat. (El País, 2001).

El “Tribunal de Cuentas”, en Informes successius, crida l’atenció sobre el mal control de les històries clíniques -o l’ incompliment de requisits legals i ètics en assajos clínics, en contractes al personal, i “absoluta falta d’ homogeneïtat” en aspectes jurídics, administratius, econòmics i financers, i “importants omissions” en facturació i ingressos.

Catalunya, tristament pionera…

La Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya ( LOSC ) de juliol de 1990, va consolidar un model “mixt” i va crear la Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública (XHUP). El 1991 es crea el Servei Català de la Salut (CatSalut), com un ens adscrit al Departament de Salut responsable de garantir la prestació dels serveis sanitaris de cobertura pública a la ciutadania de Catalunya sense cap tipus de discriminació, ni de gènere, ni classe, ni lloc de procedència. Catalunya va anar doncs –i tristament– per davant de la Llei 15/97 de “noves formes de gestió”.

L’experiència catalana afavorida per la Llei 15/97 permet que altres comunitats segueixin amb forta embranzida les tendències privatitzadores, i en destaquen de manera especial la de València i la de Madrid, on s’aplica la política de col•laboració público-privada (PPP ) per a construir i explotar establiments sanitaris i que va sorgir al Regne Unit el 1991. En diferents fases, hi ha 13 hospitals a la Comunitat Valenciana i els centres de salut de Torrevieja, Dènia, Manises y Elx (que representen l’atenció a un 25% de la població). A la Comunidad de Madrid són 8 els nous hospitals de gestió directa, i que han aixecat importants protestes per part de la població afectada en la mesura que a la Comunitat madrilenya s’han perdut en 10 anys un 23% dels llits hospitalaris (El País, 2009). La Comunitat Valenciana, per la seva banda, presenta els resultats pitjors en salut de tot l’Estat.

De totes maneres, aquestes nefastes experiències sols segueixen les orientacions de la Unió Europea, des d’on es van emetent orientacions i propostes reiterades per a la construcció d’ un “mercat sanitari intern” adient amb el contingut dels diferents Tractats i Directives.

La sanitat privada costa més que la pública

D’aquesta manera es va aprofitant per part de les empreses privades que “inverteixen” en el sector sanitari les vies d’expansió per als guanys del capital dels que hem estat parlant abastament. Fins i tot la OMS (2006), en un estudi sobre la col•laboració pública-privada, denuncia que a la privada tot és més car, tant la construcció com el funcionament. I afegeix: “Aparentment és una forma de tenir ajuda financera del sector privat per a finançar estructures cares, però a mig i llarg termini el cost pot ser més gran que si l’hagués assumit el sector públic… (arrendament de la infraestructura, prestació de serveis, contractes… tot això impedeix que s’aconsegueix l’estalvi que es pretenia.)

La conclusió que en podríem treure és que la salut està malalta a Europa, i donarem tan sols per il•lustrar-ho dues cites que semblen particularment rellevants. Per una banda, diu Frédéric Pierru, sociòleg i investigador del CNRS:

“En el terreny de les polítiques de salut, totes les comparacions fetes amb un mínim de rigor porten a rebutjar el model ara tant de moda de “clau en mà”. No hi ha cap excepció, en especial des del punt de vista de l’augment de les despeses de la sanitat. A tot arreu aquest model neoliberal fa que les despeses augmentin amb més rapidesa que el PIB i les polítiques públiques no poden contenir-les. De manera especial, està demostrat el fracàs i els efectes perversos de les mesures adoptades actualment a tota Europa, com la “corresponsabilitat financera” de la ciutadania, o la introducció de la competència entre hospitals, o la proliferació d’indicadors d’execució. La paradoxa és que alguns “bons alumnes” europeus semblen inspirar-se en l’experiència nord-americana que ha posat a prova els seus propis límits. Estats Units és el país de la OCDE que dedica una major proporció del PIB a despesa sanitària (16 % contra una forquilla que va del 9 % fins al 11 % a Europa), tot i que no existeix un sistema de salut universal i obligatori. En els USA hi viuen 46 milions d’americans sense cap tipus d’assegurança mèdica, per no parlar de les grans desigualtats que hi ha en aquell país davant la malaltia i la mort. …! “ (L’Humanité, 2009)

I l’ex-ministre de Sanitat del primer govern de Tony Blair, Frank Dobson, advertia a la ciutadania del Canadà per a no deixar-se arravatar el seu sistema públic de salut:

health_care_is_a_right_not_a_privilege_small.gif“Sé que esteu orgullosos del vostre sistema públic de salut. (…) Fins fa poc, Gran Bretanya tenia un sistema como el de Canadà , el National Health Service (NHS), (…) però el seu futur està en perill amb la introducció de les “forces del mercat” i de proveïdors que es mouen per l’afany de beneficis privats. Entenc que els polítics i els membres dels lobbies privats de la sanitat diguin que la privatització del sistema de salut al R.U. ha estat un èxit, però res està més lluny de la veritat. Gran Bretanya ha introduït recentment hospitals privats, com clíniques quirúrgiques privades, per encarregar-se de les operacions barates, de menor rics, i per a pacients en general benestants. Per dir-ho sense embuts, es queden amb les intervencions que donen benefici i deixen als hospitals del NHS a les persones amb menys possibilitats econòmics i totes les intervencions difícils (…)”(The Vancouver Sun, 2007).

Tot i que Dobson denuncia que els costos són un 11% superiors a la privada que a la pública, i aquest increment de costos sols pot tenir explicació en la necessitat de remunerar els capitals privats (recompensar “l’afany de lucre” que tan lluny hauria d’estar dels serveis públics) s’asseguren els guanys privats mitjançant contractes com el que Dobson explica: “Es contracta per atendre 5.000 persones a l’any i encara que n’atenguin menys, cobren igual.” I en tant es garanteixen els ingressos de la privada, s’obliga a competir a la pública, fins i tot entre els propis centres públics, mitjançant el mecanisme que es coneix com a “pagament per resultats” o “finançament centrat en el pacient”. Dobson explica també que amb aquest sistema s’ha augmentat la part del pressupost de salut destinat a burocràcia (des d’un 4% a un 15%) , tot i que la privatització es va presentar com una manera de reduir costos i llistes d’espera. La introducció del concepte de competència en serveis públics, denuncia Dobson, sols ha servir perquè els hospitals no compartissin les millores en investigació, organització i tractaments per treure avantatges entre sí… i en detriment de les persones malaltes.

Podríem seguir donant centenars d’exemples i testimonis, però podríem resumir en 6 punts fonamentals la deriva del que està succeint:
1) No funcionen mecanismes de control.
2) S’imposen en el sector públic les fórmules empresarials de direcció i funcionament i els interessos corporatius i de gestió.
3) Guanya la prioritat economicista per sobre les necessitats de salut de les persones.
4) La participació social en salut és testimonial i sense capacitat decisòria pràctica, en especial quan no va a favor de l’establer, i obliga a pensar més, a pensar millor, o a pensar diferent.
5) Es produeix una sistemàtica i dolorosa degradació de les condicions de treball.
6) Augmenta dia a dia la capacitat determinant de les grans empreses asseguradores, farmacèutiques, biomèdiques.

Aquestes línees degeneratives són fàcils de discernir perquè acaben per canviar fins i tot el llenguatge dels serveis públics, i naturalment, del sector de salut. Així:

1) S’accepten com a propis conceptes “de mercat” i es comença, per exemple, parlant de clients en lloc de parlar de persones malaltes (i dels seus drets, i de les seves necessitats).
2) Es raona en termes de cost-benefici privat, sense tenir present que del que es tracta de la salut tant els costos com els beneficis són socials.
3) S’intenta monopolitzar l’eficiència pel sector privat, quan no és cert que el que és públic sigui ineficient necessàriament i que el que és privat sigui eficient i eficaç per naturalesa… i no s’admet que la privatització dels recursos de salut i el seu malbaratament és immoral.

 

Etiquetes: , , , , ,

Crisi, Salut i Participació: una mica d’història econòmica

Transcric ara, en tres entrades, la intervenció que vaig fer a la Primera Jornada de Dempeus per la Salut Pública, a la UPF, el dia 21 d’octubre d’enguany. Espero que us interessi!
titanic_01.jpg
La crisi: financera, econòmica, de sobreproducció, energètica, alimentària, de valors, afecta també la salut de les persones.

No podem entendre què està passant amb l’actual crisi econòmica si no fem, molt breument, una mica d’història. Tal com moltes veus d’economistes recomanen, per poder-nos guiar en les causes de la crisi actual hem de remuntar-nos al crack de l’any 1929 i la gran Depressió que la va seguir. Tant la crisi del 29 com l’actual tenen unes causes semblants, un impacte molt fort i unes repercussions que afecten la salut i la qualitat de vida de una immensa majoria de persones. En el cas de la crisi de 1929, convé recordar que sols desprès d’un llarg període d’inactivitat per part de les autoritats econòmiques i polítiques en les que triomfava el “laissez faire, laissez passer” mentre l’economia mundial s’enfonsava i cada vegada l’atur era una lacra impossible de solucionar, es varen començar a atacar les causes. Malgrat que fins la fi de la II Guerra Mundial no podem tornar a parlar de “remuntada” del creixement econòmic, la crisi del 29 va començar a remetre quan finalment es varen adoptar mesures que posaven límits a la desregulació, augmentaven els sous mínims, i es destinava una importantíssima dotació pressupostària a la inversió pública.

Mentrestant, la salut de la població se’n va ressentir amb força, i la desnutrició es va convertir en un problema de primera magnitud. Per exemple, el 1932 i als Estats Units, un de cada tres infants i una de cada 4 persones adultes en patien. Arreu on la crisi s’anava estenent augmentaven els casos de violència de gènere, els problemes de salut ambiental i laboral i creixia la injustícia social i es violaven els drets humans (Levy i Sindel, 2009). Aquest mateix any de 1932, i en el mes d’abril Roosevelt tenia clar que no n’hi havia prou amb les ajudes de l’Administració a les empreses i els bancs mentre s’oblidaven dels que més patien la crisi: treballadors i treballadores amb o sense lloc de treball. A la seva administració, a més del New Deal i la regulació bancària que comencen el 1933, el President Roosevelt va posar límits al capital financer donant un nou paper a la Reserva Federal, separant la banca comercial i la d’inversió i creant la garantia de dipòsits, topalls al pagament d’interessos, etc. Amb totes les seves limitacions, la Seguretat Social dels Estats Units es va crear el 1935.

Però era evident que aquestes regulacions que significaven massa traves per al poder econòmic (que acostuma a imposar els seus criteris al poder polític) serien combatudes ben aviat. I de fet, es comencen a debilitar amb la construcció del nou ordre financer internacional desprès de la II Guerra Mundial, a la Conferència de Bretton Woods (1944).

Europa front els USA

La sortida de la II GM no va ser la mateixa pels Estats Units i Europa. Els USA protagonitzen i volen jugar en solitari el paper de vencedors, ignorant l’esforç de la Unió Soviètica i combatent –des de lluny—una alternativa de model econòmic que amb l’acabament de la II GM s’estava estenent i guanyant adeptes per Europa. Els països europeus tenen l’alternativa a tocar, i el capital europeu no pot de cap manera optar –amb governs de coalició amb les esquerres en molts països i alts percentatges de vot cap als Partits Comunistes– per les polítiques únicament centrades en els interessos del capital, com succeeix en els USA. Així, doncs, fins els anys 70 la majoria de països europeus opten en economia per polítiques de plena ocupació i de serveis públics més o menys garantits, mentre els Estats Units creixen i es converteixen en el gran deutor mundial gràcies als privilegis del dòlar, el seu paper hegemònic militar, l’explotació dels seus propis treballadors i treballadores i la de la resta de països amb qui mantenen relacions comercials o de dominació.

Els models s’acosten amb la globalització….

En la dècada negra dels anys 80-90 coincideixen, en el temps:
– els governs de Ronald Reagan y M. Thatcher,
-la reconversió industrial,
-els primers atacs importants a Europa en contra dels sindicats i conquestes obreres,
-i l’enfonsament de la URSS i la majoria de països que es reclamaven del “socialisme real”.

L’any 1989 significa no sols la caiguda del mur que separava la RDA de la RFA, sinó la caiguda dels murs que frenaven les bandes d’expansió que el capitalisme necessitava, i com va dir una delegada a la Conferència de les Dones de Beijing (1995), el mur de Berlín va caure sobre tot sobre les dones. En les polítiques neoliberals s’ajunta el biaix de classe i de gènere, i el seu bateig oficial es produeix en el Consens de Washington de l’any següent, amb l’acord tant del Partit Demòcrata com del Partit Republicà dels Estats Units i els principals dirigents econòmics i polítics del món. En el Consens de Washington es marquen les directrius per aprofitar les vies obertes de la nova mundialització i fer prosperar les propostes de desregulació, privatització, reducció de la despesa pública… És a dir, pren cos i es fa real el somni neoliberal de la globalització, que assenyala quines han de ser les polítiques que assegurin i reforcin les vies de desenvolupament del capitalisme, que retornarà amb crisis de nou inevitables, quan en el període 45-73 semblaven oblidades… i fins la crisi dels nostres dies.

Triomf del neoliberalisme

Podríem simbolitzar la fi de les regulacions de Roosevelt amb l’abolició feta per Clinton de la Glass-Steagall Act (Llei de Regulació Bancària) el 1999. El resultat no pot ser pitjor: s’obre una distància cada vegada més gran entre l’economia real (que no pot créixer ni donar els beneficis que el capital espera pels baixos salaris i les pèssimes condicions de vida de la majoria de la població) i l’economia financera que a mida que avança necessita, cada vegada més, noves vies d’expansió. Cada vegada més, les pràctiques parasitàries del capital financer contaminen el capital industrial, de manera que és difícil distingir on comença un i acaba l’altre, i d’aquesta mena de construcció impossible i de tan difícil delimitació no se n’escapa de cap manera el sector de la salut.

Atac al sector públic

L’ ofensiva mundial contra els serveis públics de protecció social s’origina amb les polítiques neoliberals dels anys 80 pels governs USA i en alguns d’Europa (Regne Unit) i s’escampa amb les institucions supranacionals (OMC, FMI, BM) . Aquest organismes internacionals promouen la privatització o reducció de sectors que representen conquestes de ciutadania (i són més amics de les dones i les persones més febles) posant com a condició de les ajudes econòmiques o fins i tot la qualitat de membre, a la reducció de la despesa pública i l’ “aprimament” de l’Estat (en especial, de l’Estat del Benestar”) per obrir també noves bandes de creixement del benefici privat a partir dels sectors potencialment més necessaris (i per tant, potencialment més rendibles) del sector públic. Així es construeix l’assalt globalitzat al sistema de salut i la privatització i retallada del sistema públic de pensions (on no s’aconsegueix, les amenaces es renoven de manera periòdica, a partir d’estudis dels principals bancs o Caixes d’estalvis.)

Ofensiva internacional per la privatització

El 1999, l’ Acord General de Comerç i Serveis de la OMC, va imposar importants limitacions als Estats en polítiques de protecció del medi, serveis municipals, sanejament i gestió de residus, i va obligar als Estats membres a reduir les regulacions internes i a derogar procediments o normes que limitin les llicències a l’obertura d’hospitals o serveis sanitaris privats. Si un Estat no ho compleix, la OMC pot expulsar l’Estat rebel, cercant el seu aïllament econòmic. Aquesta limitació de la OMC a la sobirania política dels Estats representa una gran font de beneficis per a les empreses privades. Per exemple, podem llegir a Baquero (2004) “que sols el sector de l’aigua genera uns ingressos anuals d’un bilió de dòlars, encara que sols està privatitzat actualment entre el 5 i el 10 por cent del sector mundial”.

També Baquero (2009) denuncia que la mercantilització dels serveis públics dificulta donar una resposta adequada a les crisis sanitàries … perquè fins i tot en les seves fórmules més suaus en les que es conserva nominativament la seva titularitat pública i la gratuïtat, tendeixen a comportar-se segons la lògica de mercat i tracten a les poblacions com a consumidors, sense altres drets…” Però a Catalunya en tenim una demostració evident en el que sembla la incapacitat de les autoritats en salut per complir la Resolució 203/VIII aprovada pel Parlament de Catalunya per unanimitat i que representa una millor atenció i tractament per a les persones malaltes de Fibromiàlgia i la Síndrome de la Fatiga Crònica. També en aquest cas s’anteposa la rendibilitat econòmica a les necessitats existents i al mandat parlamentari, deixant palès que, sense una lluita que ha de continuar per part de la ciutadania, l’economia s’imposa a la política i a les conquestes democràtiques.

 

Etiquetes: , , , , ,

Crisi i Salut: Primeres jornades Dempeus per la salut pública

Aquí teniu el power point de la meva intervenció. Qualsevol dubte, sols heu de preguntar.

 

Etiquetes: ,

A la ciència no li calen tisores!!!!!

Punts de Vista es suma a la campanya de més de 800 blocs en contra de la proposta del Ministeri de Ciència de rebaixar els pressupostos del 2010 del Ministeri de Ciència que ha fet que tota la comunitat científica protesti. Un futur en prosperitat està en la investigació al servei de la comunitat; la sortida a la crisi està en invertir fortament en el coneixement, en I+D+R, i al Parlamento proposen una reducció d’entorn el 15%!

Entre els més de 800  blocs que avui s’uneixen per protestar hi ha el de l’amic RafaGAlmazán (Kabila) , Dempeus per la salut pública i Bitdrain.

Recorte en Ciencia e Investigación

Explicava un equip d’investigació sobre el càncer que una retallada d’aquesta magnitud del pressupost significava que una línea d’investigació havia de quedar per cubrir… quina s’abandonava?  El càncer de còlon… o el de mama… o el de pàncrees?  I la persona encarregada de seguir la investigació, què havia de fer? Buscar-se la vida a un altre país incrementant així la fuga de cervells i aquest enorme retard que tenim en relació als centres puntera mundials en investigació?

Per què, quan menys ens ho esperem, torna a sortir l’Espanya de “charanga y pandereta”, la de que “investiguen ellos”, la de la “marrullería”, la mandra i les poques ganes de pensar…Esperem que no s’aprovin aquests pressupostos amb aquests retalls en investigació i que Espanya aposti seriosament pel coneixement i el treball qualificat, la recerca i la ciència al servei de les persones.

 
3 comentaris

Publicat per a 7 Octubre 2009 in Economia crítica

 

Etiquetes: , , , ,

Joan Carles Gallego a TV3

jcgallego.jpgAcabo d’escoltar les declaracions del Secretari General de Comissions Obreres de Catalunya als Matins de TV3. Estic amb ell que, per als treballadors i treballadores, no és veritat –com afirma el president del Banc Central Europeu Jean Claude Trichet— que el pitjor de la crisi ja ha passat.  Gallego s’ha mantingut ferm en el NO abaratiment dels acomiadaments ni en la disminució de les quotes a la Seguretat Social. Té raò, a més, en la demagògia que representa aquesta petició i el mal que pot fer a les pensions futures: per a la majoria d’empreses de Catalunya, d’uns 10 treballadors, suposa un “estalvi” d’uns 300 euros l’any… I aconseguir aquest estalvi, i per aquesta via, no resol cap problema! En canvi, pot posar en precari tot el sistema de la seguretat social (i donar arguments per als que esperen amb candeletes la seva privatització).

Ha parlat d’expedients de crisi, de la oposició del sindicat a l’expedient de NISSAN, a la responsabilitat de l’empresa i de la Conselleria d’aprovar aquest gairebé frau de llei, i de la necessitat d’unir-se els treballadors i treballadores contra l’expedient i l’empresa responsable en lloc de caure en el parany de fomentar la desunió obrera... Hi estic d’acord. Sols una cosa no comparteixo de les opinions de Joan Carles Gallego. Quan ha parlat d’aquest darrers anys, abans la crisi, ha dit que els sindicats havien tingut un comportament responsable i s’havien limitat a”mantenir el poder de compra” dels treballadors i treballadores.  Crec sincerament que si els sindicats no entenen que un dels motius importants de la crisi és precisament no haver aconseguit augmentar les rendes salarials (impedint així uns beneficis del tot excessius que han anat a l’especulació en lloc de reinvertir-se a l’economia productiva) no podrem fer front amb garanties a la lluita i reivindicacions que caldrà portar al carrer, a les empreses i als Ministeris i Conselleries que calgui en una tardor que es presenta especialment difícil.

És a dir, que cal  adonar-se que no fer la feina reivindicativa pròpia dels sindicats per aconseguir una millor redistribució factorial de la renda entre capital i treball significa atiar el desenvolupament d’una crisi econòmica… que acaben pagant els treballadors i treballadores. Per tant, no va ser una actitud responsable la dels sindicats abans de la crisi cedir sense més els guanys de la productivitat i de la superexplotació als empresaris… I tampoc és ara una actitud responsable presumir de no haver fet la feina que com a Sindicats els tocava.  No haguessin evitat la crisi, naturalment! Però els treballadors i treballadores no tindrien tantes dificultats econòmiques i, sobre tot, estarien en millors condicions per fer front a una tardor de lluita i a una crisi especialment dura i injusta.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 7 Agost 2009 in Economia crítica

 

Etiquetes: , , , ,

Jo també sóc sindicalista retrògrada i piquetera

union.jpegA Facebook s’ha creat el grup “Yo también soy sindicalista retrógrado y piquetero” en resposta a les “declaracions (?)” d’una Espe-rancia Aguirre que cada vegada s’assembla més a una caricatura del pitjor de sí mateixa. El grup s’inspira en el bon humor i està tenint un éxit notable d’adhesions.

Respon, a més, a la necessitat d’anar creant un estat d’ànim que reforci la ofensiva contra la crisi, i l’administra Andres Querol, el del bloc de “Les cosetes…”

Una de les coses que esmenaria de la pàgina del Facebook és que el nom del grup (com passa la majoria de vegades en els sindicats) és masclista. Però, per altra banda, estic totalment d’acord amb les raons de creació que exposa:

Porque no quiero que una crisis provocada por la especulación de los de arriba se pague con los derechos de los de abajo

Porque en tiempos de crisis la Seguridad Social debe ser reforzada y no debilitada

Porque para salir de la crisi debe reforzarse la responsabilidad de las empresas hacia sus trabajadores y la sociedad, en vez de seguir con el “coge el dinero y corre”

Porque los trabajadores debemos poder acudir a la justicia cuando se nos despide injustamente

Porque mejor “sindicalista piquetero” que “patrón sinvergüenza”

 
1 comentari

Publicat per a 31 Juliol 2009 in Igualtat

 

Etiquetes: , ,

El FROB, o la cara econòmica real del PSC-PSOE

zapateroyrajoy.jpg

Mentre a Catalunya estem pendents de si es dona llum verda o no a la darrera proposta de financiació, s’ha aprovat el Fondo de Reestructuración de Ordenación Bancaria amb el suport conjunt del PP i del PSOE (PSC inclòs). Hi ha qui tem, amb cert fonament, que aquesta confluència d’interessos econòmics dels poderosos continuï en una reforma laboral que satisfaci les reiterades peticions de la Patronal en “flexiexplotació” i acomiadament més fàcil i barat.

El secretari federal d’Economía i Treball d’Izquierda Unida, José Antonio García Rubio, ha explicat que “la convalidació del FROB significa que el Govern prefereix destinar els recursos públics limitats a ajudar als bancs, però nega un suport significatiu als centenars de milers de treballadors i treballadores que ja han esgotat la prestació per atur. A més de les persones en atur, qui necessita avui liquiditat per a seguir fent la seva feina i mantenir l’ocupació no són els bancs, sinó els petits empresaris i els autònoms”.

Aquest Fons posa en mans de bancs i caixes 9.000 milions d’euros, que podrien arribar a 90.000 milions, és a dir, pràcticament un 10% del PIB, sense contrapartides. En aquest cas, a ningú sembla preocupar-li el Pacte d’Estabilitat i Creixement amb les limitacions que imposa sobre el dèficit i el deute –potser perquè el FROB és també una amenaça de privatització per a les caixes d’estalvi en concedir drets polítics a les quotes participatives.

Amb el FROB es concedeix al Banco de España (cada vegada més liberal a les ordres de Miguel Angel Fernández Ordoñez que pretén no sols regular qüestions monetàries sinò les rendes salarials a la baixa) un poder que fins ara no havia tingut sobre les Caixes. Per part d’analistes de solvència es tem, molt fonamentadament, que les Caixes puguin ara ser més fàcilment privatitzades i perdin la seva qualitat d’instrument de desenvolupament regional des de l’acció i decisió pública.

De fet, l’aprovació del FROB segueix la línea política i econòmica habitual del PSOE que en qüestions econòmiques no s’aparta significativament dels interessos dels poderosos, afegint, en aquest cas, un fort agreujant centralista. En canvi, els poders econòmic, judicial i eclesiàstic posen tots els impediments que poden a que el PSOE pugui desenvolupar la seva “altra” línea més socialdemòcrata en l’extensió dels drets de ciutadania… A l’hora de fer balanç polític, sembla evident que tant Rodríguez Zapatero com el PSOE i el PSC haurien d’adonar-se que tanta concessió econòmica que fa més rics als rics i deixa sense empar (ni mitjans de subsistència) als que més pateixen la crisi, no pot compensar ni tan sols a un govern que es proclami tèbiament d’esquerres, o socialdemòcrata, o de la ja força periclitada “tercera via” .

Han parlat també (i molt encertadament) del tema els companys: RHortaleza a cerosalaizquierda
i RGAlmazán a Kabila

 
3 comentaris

Publicat per a 10 Juliol 2009 in Economia crítica

 

Etiquetes: , , , ,

Crisi econòmica, condicions de treball i la salut de les dones

Com explicava en altres entrades, amb l’Annalí Casanueva Artís anem analitzant  des de l’inici de la crisi els seus efectes de gènere. En aquesta entrada citem treballs d’investigadores de primer nivel com són la Lucía Artazcoz, la Carme Borrell  i tot el seu equip de l’Agència de Salut Pública de Barcelona.

EFECTES DE LA CRISI SOBRE LA SALUT DE LES DONES

lucia-artazcoz.jpg

No hi ha dubte que totes les tensions socials agreujades per la crisi econòmica empitjoren l’estat de salut de les dones. No sols pel menor consum propi en aliments i cura amb la disminució dels ingressos familiars, sinò pel major nombre d’hores que s’han de dedicar al treball remunerat i no remunerat a fi i efecte de compensar –en la mesura que sigui possible— els efectes negatius de la crisi. L’intercanvi que les dones solen fer en aquests casos de temps per renda intentant mantenir estable el benestar de les persones properes té repercusions directes sobre la salut de les mateixes dones.

Pel que fa a la salut laboral, en la presentació de Dempeus per la Salut Pública el pasat mes de febrer, Lucía Artazcoz (2009) ens recordava que en un context de crisi i globalització no ens podíem permetre ser optimistes perquè les regles de joc dels mercats de treball ja no les marquen els governs sinò les multinacionals i les empreses financeres i el seu objetiu no és la qualitat de vida de las persones sinò el benefici econòmic. En aquest context de crisi i incertesa, amb moltes famílies molt endeutades, no sols la jornada laboral tendirà a incrementar-se, sinò que s’acceptaran condicions de treball més difícils per por a perdre el lloc de treball. Artazcoz afegia que el retall de costos per part de les empreses pot començar per les condicions de seguretat i salut laboral, i que les creixents demandes econòmiques i socials ens estan portant a una societat de 24 hores, en la que cada vegada més els treballadors i treballadores es veuen en l’obligació de cumplir horaris atípics. I encara que es vol afalagar la nostra condició de consumidors/es i ens volen presentar aquesta jornada ininterrumpida de treball –i la major flexibilitat horària que comporta– com una “oportunitat” per adquirir béns i serveis totes les hores del dia, és més preocupant l’efecte negatiu sobre la salut dels horaris atípics (en el comerç, per exemple, amb una ocupació molt feminitzada) i la pèrdua crònica d’hores de son.

Citant la investigació que en el seu moment es va publicar a la revista Lancet, Artazcoz recordava com el fet d’obligar a les mosques a canviar de forma constant el seu rellotge biològic s’associava a una reducció de l’esperança de vida. I seguia dient: “La manipulació dels éssers humans, de la mateixa manera, no és ética. No obstant, ja sigui per elecció o per necessitat, moltes persones estem realitzant experiments incontrolats amb nosaltres mateixos.” En aquest sentit, l’equip format per Artazcoz, Borrell, etc. (2007)ha investigat l’efecte de les llargues jornades de treball sobre la salut i els hàbits relacionats: les dones que treballen més de 40 hores a la setmana tenen més problemes de salut que els homes amb la mateixa jornada laboral –i d’entitat diferent. Entre els homes els simptones es tradueixen sobre tot per manca de son – amb les complicacions que comporta-, i entre les dones s’associa a simptomes depressius, ansietat, major probabilitat de fumar, hipertensió, sedentarisme i més insatisfacció laboral. Pel que fa als problemes de salut mental, es pot apreciar clarament l’impacte i prevalència diferents per gènere entre treballadors i treballadores manuals a Espanya en funció del tipus de contracte.

salutgenere.jpg
Les autores van més enllà de recomenar com a mesura bàsica -i moltes vegades única– la reducció de jornada, ja que en el cas de les dones s’ha de tenir també en compte l’exposició continuada a condicions de treball deficients i el mateix treball domèstic. Per exemple, a l’estudi del 2007 valoren si la larga jornada es fa per elecció de la persona o no, i assenyalen que molts professionals d’alta qualificació poden escollir quantes hores dediquen al seu treball, que a més pot ser creatiu, i gairebé sempre suposa gratificació i reconeixement personals. En canvi, les llargues jornades de les persones poc qualificades o amb dificultats econòmiques s’expliquen gairebé sempre per presió de l’empresa o necessitat econòmica. Els resultats demostren que en el cas dels homes amb un status laboral alt, solen treballar més de 40 hores a la setmana amb un alt nivell de benestar personal, i en el cas de les dones, les jornades extenses van unides a situacions de vulnerabilitat (status laboral baix, dones separades o divorciades).

És a dir, la repercussió de les llargues jornades en una salut millor o pitjor entre homes i dones s’explicava porquè les dones que treballen més de 40 hores a la setmana ocupen llocs poc qualificats i tenen unes condicions de treball pitjors. “El treball menys qualificat es paga pitjor, no compensa a nivell personal, en tant que en el cas dels homes hi ha més elecció, perquè els resulta enriquidor i els reporta més beneficis”, explica Artazcoz en relació als resultats de l’estudi.

En aquest sentit, la investigació conclou que les dones en situacions socioeconòmiques més difícils són també les que treballen més hores, al contrari del que succeix entre els homes – el 5,8% de les dones divorciades treballaven més de 40 hores a la setmana, i els homes divorciats eren sols el 2,2%.

Fins fa molt poc, la salut laboral s’ocupava de sectors tradicionalment ocupats per homes, com la indústria o la construcció, i ni tan sols entrava a considerar altres sectors en els que predominen les dones, com els serveis en general, el comerç o la neteja. Ara, però, sembla evident que cal analitzar les necessitats de les dones que treballen al sector serveis i millorar les seves condicions laborals, igual com s’ha fet en altres sectors i llocs de treball.

Lucía Artazcoz acaba recomenant polítiques de salut laboral més ambicioses, transversals amb la resta de les polítiques, i que valorin abans que res el seu impacte en les persones i la seva salut. “D’aquesta manera ja no es podria seguir parlant de com abaratir l’acomiadament o de com retallar les prestacions econòmicas de l’atur.”

 
Deixa un comentari

Publicat per a 9 Juliol 2009 in Gènere, Salut

 

Etiquetes: , , , , ,

 
%d bloggers like this: