RSS

Arxiu d'etiquetes: crisi

Crisi i salut mental

salud_mental.jpgEn Sergi Raventós m’envia aquestes línees perquè poguem començar a tenir una idea del que parlarà el dia 21 d’aquest mes, a la Primera Jornada de Dempeus sobre la Salut Pública.

“Abans de la crisi diferents estudis de la OMS i la UE van avançar algunes dades que apunto:

• Es calcula que unes 450 milions de persones en el món pateixen d’un problema mental o de comportament i un milió de persones aproximadament es suïciden cada any.
• Més del 75% de les persones que pateixen un desordre mental en el món en desenvolupament no rep atenció i moltes d’elles són estigmatitzades.
• La depressió es preveu que serà la segona o primera causa de malaltia en els països desenvolupats a l’any 2020.
• En el Regne Unit, quasi 3 de cada 10 ocupats presenten problemes de salut mental.
• Els trastorns mentals a Finlàndia són la principal causa de pensions per incapacitat.
• L’impacte en l’economia també és molt elevat. A la Unió Europea el cost dels problemes de salut mental es calculen a l’entorn d’un 3-4% del PIB.

Encara no sabem l’impacte de la crisi econòmica en aquests moments però si sabem que serà una crisi persistent o depressió econòmica que pot durar anys malgrat hi ha gent que veu “brots verds” de recuperació quan milers de persones van a l’atur cada dia.
Les conseqüències per a la salut mental no sabem quines seran però podem preveure que seran dramàtiques. Ja tenim algunes experiències al llarg del segle XX de com impacten les crisis en la salut mental: la crisis del 1929, la 1a i 2a gran guerra mundial, la crisi del 77, etc. amb augment molt importants de malalties cardiovasculars, depressions, suïcidis, etc.”

Sergi Raventós intervindrà a la Jornada juntament amb Carme Borrell, que ens parlarà de les polítiques públiques necessàries per a disminuit les desigualtats socials en salut a Catalunya… I també parlaran en Sergi Estanyol, la Cristina Montané i la Clara Valverde amb qui avui, juntament amb en Jordi Calm i la Lídia Monterde, hem fet un pas endavant més,  davant la Comissió de Salut del Parlament de Catalunya,  per a fer complir sense més tripijocs i fil per randa, com cal i és mandat del Parlament,  la Resolució 203/VIII sobre el Tractament de la Fibromiàlgia i la Síndrome de la Fatiga Crònica a Catalunya…

De tot plegat n’anirem parlant en aquest bloc… I ho podrem fer personalmente a la Jornada del dia 21, on tots i totes podrem dir-hi la nostra, juntament amb en Toni Barbarà, amb qui compartirem reflexions –com les que ja hem defensat aquest matí en el Parlament, n’estic segura– sobre la participació en salut en temps de crisi.

Mentrestant, agraïr a en Sergi Raventós aquestes idees que ens avança, que ens fan venir més ganes d’escoltar-lo el dia 21, i d’aprofundir en la problemàtica de la crisi i la salut mental.

421_a5_1jorn_dempeus.jpg

 

Etiquetes: , , ,

France-Télécom: el síndrome del superviviente

Original francés : Après des licenciements, le syndrome du survivant de Vincent Bordas

Después de los despidos, el síndrome del superviviente

traducido al castellano  por J.A. Pina

“¿Por qué les ha pasado a los otros y a mí no ?” “¿Seré el próximo en la lista ?” “¿Dónde están mis colegas ?” “Estas son las preguntas, obsesivas y sin respuesta, que se plantea todo aquél que los investigadores en ciencias sociales llaman comúnmente “el superviviente”. Tras un plan de despidos masivos en una empresa, permanecen aquellos a los que se les ha dicho que tenían la suerte de no estar en la lista. Y sin embargo, la empresa que se encuentran después de la ola de despidos ya no es la misma. Además de los sentimientos de culpabilidad y de inseguridad respecto a su propio futuro, el trabajador sufre la reestructuración subsiguiente, con las ficciones que forzosamente la acompañan. “Estos empleados sienten que han ocurrido cambios importantes en su trabajo y tienen la impresión de que su papel en la empresa es cada vez más ambiguo”, describen los expertos del grupo europeo Hires, que estudia las consecuencias de las reestructuraciones sobre la salud. Pero, principalmente, si hay despidos, habitualmente es para reducir la “masa salarial” y ganar en productividad.

“Esta racionalización se hace a costa de una sobrecarga creciente de trabajo (…) que es una fuente mayor de estrés y de otras amenazas sobre la salud mental”, dicen los expertos. Tensiones que recaen masivamente sobre los más frágiles de la empresa : las mujeres y los empleados de más bajos salarios. Sufren las consecuencias psíquicas de las reestructuraciones que acaban por provocar trastornos musculo-esqueléticos (TMS) en gran cantidad. Y la factura a pagar por el colectivo de estos “supervivientes” es a menudo excesiva : “las reducciones de efectivos corresponden con aumentos de las tasas de traumatismos, con una más elevada mortalidad cardiovascular y con un aumento de la prescripción de psicóticos.” Según algunos estudios, las reducciones de efectivos se corresponderían con periodos de duplicación de pensiones de invalidez entre los trabajadores “supervivientes”. Supervivientes al plan de despidos pero no supervivientes a la brutalidad del capitalismo.


 
 

Etiquetes: , , , , ,

Die Linke: un gran avenç de l’esquerra alemana

01365947_100.jpg

No és massa arriscat augurar més comoditat per a les polítiques de govern d’Angela Merkel en la propera legislatura, associada amb els liberals del FPO. La “gran coalició” amb el SPD ja no és necessària pel fort retrocès del partit socialdemòcrata, encara que també Merkel ha obtingut també el pitjor resultat des de 1949. Tot i així, amb un 33,8% segueix essent –sense sorpreses– la coalició guanyadora. En canvi, els liberals han tingut el millor resultat de la seva història amb un 14,6%, segurament perquè ja no es presenten con els ultraliberals aferrissats d’altres eleccions i s’apunten a l’invent de la “política social de mercat” que ha mantingut la majoria per a Merkel però ha fet fracassar els socialdemòcrates. Fins i tot sembla que avui –l’endemà de les eleccions– ja es veu probable que renuncïin a la baixada d’impostos que havien promès durant la campanya per a finançar el nou model d’estat social —l’Estat del Benestar “tradicional” alemany ja havia estat desmuntat pels governs socialdemòcrates de Gerhard Schröder.

El SPD, amb un 23% de vots, paga molt car haver governat amb Merkel 11 anys. Ara caldrà veure si davant els possibles intents de privatització del sistema sanitari el SPD s’arrenglararà amb Die Linke per a fer-hi oposició, o bé donarà suport a unes polítiques anti-salut pública que demostren la seva ineficiència i capacitat d’enriquiment d’uns pocs arreu d’on s’apliquen.

La bona notícia és la pujada electoral de Die Linke, que passa del 8,7% i 54 escons del 2005 a un 11,9% dels vots i 76 escons. Representa un augment del 36% de suport electoral i un increment del 40% dels diputats. Les eleccions confirmen també el procés de creixement experimentat per Die Linke des de la seva fundació el juny de 2007, tant en les successives eleccions als Länder com a les darreres eleccions europees.

S´han celebrat també eleccions aquest diumenge als Länder de Brandenburg i Schleswig-Holstein. A Brandenburg, Die Linke continua com a segona força més votada amb prop d´un 27,2% dels sufragis i pel que fa al Lander de Schleswig-Holstein ha passat del 0,8% al 6%, amb 6 diputats i una entrada espectacular al Parlament d’aquest Lander.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 28 Setembre 2009 in Europa

 

Etiquetes: , , , , ,

A Portugal, la CDU i el Bloco avancen i el bipartidisme retrocedeix

Avancen les esquerres!

Desprès de les eleccions d’ahir queda clar que a Portugal  s’obre amb rotunditat un camí polític a seguir –si el PS no s’aventura en pactes contra-natura: el camí dels pactes entre l’esquerra social, cívica i dels drets dels treballadors i treballadores front la crisi. Fins i tot el conservador diari O Publico assenyala que un dels dos guanyadors clars de les eleccions: d’ahir és  la del dirigent de la CDU (7,88), Jerónimo de Sousa.  Aquesta coalició guanya un escò. L’altre guanyador clar des de l’esquerra  ha estat el Bloco (9,85%), amb 16 escons (8 més dels que tenia. malgrat que les expectatives mediàtiques i pròpies li atorgaven un creixement superior com a receptor “natural” dels vots desenganyats i realment “socialistes” d’un PS de José Socrates que no sols perd la majoria absoluta sinó que té una caiguda espectacular (del 45,03% al 36,56%). Del mig milió de vots que perd el PS, 200 mil varen anar al Bloco de Francisco Louça i uns 30.000 a la CDU.  La resta, augmenta  l’abstenció o fins i tot es perd cap a la dreta.
El CDS encapçalat per Paulo Portas (10,46%), la dreta pura i dura, augmenta vots per a sorpresa dels mitjans de comunicació i del propi partit,  i sembla poder ser –contra natura– una opció de majoria parlamentària (i potser de govern) al PS per a una sortida a la crisi que afavoreixi als poderosos, ja que el PSD  (29,09%) amb Manuela Ferreira Leite, que també va millorar resultats, no va assolir l’objectiu ni de ser ni poder formar amb el CDS una alternança de dretes  al PS. La victòria que havia tingut a les eleccions europees magnifiquen el fiasco electoral d’ahir.  Però cada elecció és diferent i important a Portugal, i no hi ha cap dubte que les properes municipals del dia 11 d’octubre posaran de relleu, amb més força, l’arrelament i creixement real i amb solidesa demostrada de la CDU en els municipis.

Més lluny del bipartidisme

I una nota curiosa: la suma dels percentatges del PS i el PSD que sempre havia estat superior al 70%, en aquestes eleccions es queda en el 66%. Una bona notícia en el sentit que Portugal  sembla avançar també cap a un pluripartidisme més democràtic, més proper a la realitat i les necessitats socials de la ciutadania.

 
9 comentaris

Publicat per a 28 Setembre 2009 in Europa

 

Etiquetes: , , , , , , , ,

La responsabilidad del Estado francés en France-Télécom

un-nouveau-suicide-a-france-telecom.jpg

Fanny Doumayrou escribe en L’Humanité que el Estado francés se ha decidido a intervenir por fin en France Télécom tras 23 suicidios. Sin embargo, lo hace corroborando la tesis de los «dramas personales». Los trabajadores y trabajadoras del grupo France-Télecom no comparten esta idea, y están mucho más cercanos a las ideas expresadas en una “carta abierta” de un trabajador reducido a un número de matrícula con la “reorganización” de la empresa. ((No se pierdan la lectura de esta carta).

Según la dirección de France Télécom, ahora es el gobierno el que está obligado a reaccionar, aunque sea tarde, a la ola de suicidios en esa empresa. Después del nuevo drama del pasado viernes que hace subir a 23 el número de suicidios desde el año 2008 en la empresa ex-pública, el gobierno baja a la arena. El ministro de trabajo, Xavier Darcos, que dice estar « muy preocupado » por la situación, se reunió con el PDG del grupo, Didier Lombard. Entre las medidas « exigidas » por el ministro está la propuesta de que el director general de trabajo, Jean-Denis Combrexelle, asista a la próxima reunión del comité nacional de higiene, seguridad y condiciones de trabajo (CNHSCT) de la empresa. Pide también a la empresa que abra negociaciones sobre stress… aunque estas discusiones estaban ya en el programa …

«Es una obligación, es un deber de la empresa y del gobierno, que es un potente accionista, volcarse en esta cuestión», declaró, solemnemente, el secretario general del Eliseo, para quien «el ministro estudiará con el presidente de France Télécom la manera de aportar ayuda moral y psicológica al conjunto de la plantilla, y verá si se pueden tomar medidas en términos de organización del trabajo».

Nada nuevo o insospechado: El Eliseo retoma la línea de defender a los directivos. Dice Claude Guéant: «El suicidio es un asunto demasiado grave, demasiado personal, para que podamos reducir este fenómeno a un problema de organización de empresa». Y sigue diciendo que, en su opinión, la intervención de la dirección está relacionada con la «solidaridad», con un deber moral de «acudir en ayuda de las personas en dificultades, que están angustiadas ».

Este tipo de declaraciones ha desencadenado las protestas de los sindicatos. «Lo que se ha publicado sobre los problemas personales de los trabajadores es escandaloso. Hace ya doce años que nos remiten a la fragilidad individual, y no es más que una coartada de la dirección». Y otros sindicalistas opinan: «A los trabajadores los ha vuelto frágiles la estrategia de la empresa», y que «hacer lo que hacen en su lugar de trabajo, es llamar la atención sobre un problema directamente vinculado a este lugar». En este contexto, la CGT, en un comunicado de la Confederación, considera que “las directrices de la empresa que se niegan a escuchar a los sindicatos tienen una gran responsabilidad en estos terribles dramas”.

Los sindicatos esperan una intervención firme del Estado “que imponga a France Télécom medidas reales para detener esta espiral infernal, como la congelación de las reestructuraciones y la apertura de verdaderas negociaciones sobre la organización del trabajo”, dice Christine Pernot, de SUD. “Que el Estado obligue a la empresa a revisar su estrategia en la organización del trabajo, su contenido, sus finalidades. No se va a resolver el problema con medidas cautelares y paliativas”, dice Christian Mathorel, que subraya la responsabilidad del Estado, el principal accionista de la empresa.

Nada de lo que ha ocurrido era imprevisible. El Estado ha creado las condiciones. Se suponía que iba a seguir siendo accionista en un 100%, pero ha ido vendiendo acciones hasta bajar al 26%. Y cada mes avala la estrategia de la empresa en el consejo de administración. La ministra de Economía, Christine Lagarde, ha pedido la convocatoria “urgente” un Consejo. Lamentablemente, ésta será la primera vez que los representantes del Estado y de la dirección abordarán la situación de la plantilla.

Fuente: L’Humanité

Traducido del francés por Elena Alvarez Andrés.

 
2 comentaris

Publicat per a 20 Setembre 2009 in Serveis Públics

 

Etiquetes: , , , ,

Carta oberta al Director General de France-Télécom

suicide-france-telecom.jpg

Per a France Télécom, no té nom. Com els seus col legues, cada vegada que ha de realitzar una transacció, s’identifica per un codi de quatre lletres i quatre números. El seu és Dydo 5 403 i és així que signa aquesta carta oberta. Fa sis anys, ja en 2002, havia intentat posar fi als seus dies a l’oficina d’un superior. Havien dit que tancarien el servei en el que treballava com tècnic qualificat en gestió de la xarxa. France Télécom li havia proposat tres nous llocs de treball, i cap tenia res a veure amb el seu treball. “Jo sóc un tècnic, no un venedor”, repetia, per a continuació, rebutjar les ofertes. Aleshores se li va aplicar el procediment. Desprès de vint anys de carrera, en dos mesos tot es va enfonsar. Després de deu mesos sense destí, Dydo 5 403 van haver d’acceptar un lloc de treball “per sota del seu nivell”, com ell explica.

Estira fils tot el dia, però ha triat “no callar”. Ha retrobat el seu nom en el seu poble de 6 000 persones, on l’han elegit regidor, i en el seu sindicat, la CGT. I ajuda a crear un grup de treball sobre el tema. El seu “Jo acuso”, que es pot llegir a continuació, va ser enviat al seu cap per seguir els nivells jeràrquics: Recursos Humans locals, Direcció territorial Centre-Est, i finalment, Direcció General.

Carta oberta

Davant la catàstrofe humana d’aquests dies, em permeto dirigir-me a vostè per donar-li la meva visió de treballador de France Télécom sobre el terratrèmol que no ha vist venir, tancat com està a la seva torre de Babel. Considero que és el meu deure compartir amb vostè els meus pensaments per tal d’entendre com hem arribat fins aquí. Estic convençut que vostè no té el monopoli de la veritat, malgrat la seva posició de conseller delegat.

Amb els directors executius que l’han precedit, els senyors Bon i Breton, ha planificat i programat amb advocats, experts, consultors, organismes de formació de quadres, la gestió de la política i l’organització per posar sobre els carrils del capitalisme pur i dur la nostra empresa. Amb aquesta política ha laminat els sindicats, ha allunyat que els centres de decisió dels territoris i ha deixat prop dels seus agents uns quants encarregats per servir d’enllaç .

El primer gran error d’aquesta política ha estat privar d’identitat professional a la majoria dels agents (…) fent-los servir com un relé per aplicar els seus mètodes, les seves orientacions, les seves aspiracions a suprimir llocs de treball per guanyar credibilitat en els mercats financers.

Del sindicats, parlem-ne… (…) Vostè volia els sindicats debilitats. El seu compromís amb els mercats financers i els accionistes el va portar a destruir de manera insidiosa el poder dels que podien garantir l’equilibri social. Certament, més enllà de les seves expectatives …

Sí, durant anys, donat l’abast limitat de la lluita col • lectiva, vostè creia que havia guanyat. Vostè va pensar, com el president de la República, que “quan hi ha una vaga en France Télécom, ningú se n’adona”. Navegant entre la demagògia i la individualització a qualsevol cost, ha posat en marxa la política de reestructuració continua de serveis.

Després de la pèrdua de la identitat professional, la pèrdua de la identitat geogràfica: la mobilitat forçada, imposada. Amb el treball repetitiu clau, sense autonomia, en lloc d’un veritable ofici.

Com pensa recosntruit l’identitat de tot aquest personal que va d’un cantó a un altre? Amb el seu pla d’empresa? Vostè creu sincerament que ens pot atraure? Quina manca de discerniment!

Per aixafar qualsevol veleitat, vosté munta un sistema de gestió implacable, infantil, en el que cada directiu dóna les mateixes respostes, repeteix les mateixes frases, els mateixos arguments, fins i tot amb les mateixes pauses, per fer-nos acceptar l’inacceptable. Per no parlar de les xifres, els indicadors … Aquest anys que vostè està dirigint l’empresa són increïblement violents. Estic segur que la història el jutjarà un dia o altre. I ara aquesta violència li rebota a la cara com un bumerang.

Vostè va pensar que va guanyar, però va perdre. Deixant poc espai per a l’expressió democràtica, la lluita col • lectiva, la resistència organitzada, menyspreant la representació sindical (n’hi ha prou amb llegir les respostes a les preguntes dels sindicats i els representants del personal que transpuen arrogància, vanitat, menyspreu). Vostè no ha vist o no ha volgut veure que sorgia en els darrers anys una nova forma de lluita insidiosa, subterrània: el suïcidi… La natura abomina el buit. Seguint el consell d’experts en comunicació a sou dels que decideixen en política i economia, vostè ho ha negat. Vostè ha tacat la memòria dels primers companys desapareguts menyspreant, limitant el seu gest desesperat a problemes familiars, personals.

Quin error, quin menyspreu, quina autosuficiència! A força de no moure’s dels arcans de la vida política, econòmica, i dels mitjans de comunicació, vostès es tornen cecs … Els treballadors, les persones corrents, els milions i milions de persones que no tenen un Rolex als cinquanta-cinc anys ja no existeixen …

I, no obstant, els experts en salut laboral, malgrat els seus mitjans limitats, l’avisaven, i també ho feien els comitès d’empresa (CE) i els comitès de seguretat i higiene (CHSCT). Però la victòria és una droga que embriaga i aïlla. La seva piconadora ho aixafava tot al seu pas. Les xifres de beneficis, any rere any, justificaven en els mercats que vostè era l’home adequat. I els accionistes li donaven les gràcies …

Davant la desaparició de lluites dignes d’aquest nom (…) quedaven obertes de bat a bat les portes al neoliberalisme . Vostè creia que havia guanyat… Però aleshores comença a sentir-se un gra de sorra a les sabates… Homes i dones que volen viure dempeus, dignes, davant el seu mutisme s’atreveixen a cometre suïcidi, simbòlicament, en el seu lloc de treball. Crim de lesa majestat …

En resposta, sempre menyspreu. Per aplacar als mitjans de comunicació, fa dir a un dels seus directors: “A France Télécom, no es suïciden més que en altres llocs.” Quin error! I quin cop addicional per aquests homes i dones! Vostè no s’adona on els porta la seva ceguesa? Obliga als seus treballadors a que abans del seu darrer gest deixin ben clar que no tenen problemes familiars, ni financers ni de cap altra mena. El seu problema és France Télécom, és la política de gestió que vostè ha posat en marxa. És una violència suplementaria per a la que no trobo nom. És un insult a la dignitat d’aquestes persones i les seves famílies. El que vaig escriure i publicar  abans dels successos del 10 de setembre del 2009 (un col.lega es va apunyalar) i del 11 de setembre (un col lega es va tirar per la finestra), lamentablement em dónen la raó: “El pitjor encara ha d’arribar .”

(…)

En el moment en que estem, com pot aconseguir que el creguin els seus treballadors i treballadores? Reconegui públicament la seva responsabilitat i obri autèntiques negociacions amb els sindicats per donar un tomb a la seva política d’empresa. Aquesta decisió podria esmorteir l’espiral infernal, però requereix coratge i cor … Si vostè no fa cap gest i segueix negant la relació de causa-efecte de la seva política, em temo el pitjor …

Per la meva banda, no acceptarè la tercera opció que es va perfilant: identificar les persones de més risc per fer-lis un tractament individualitzat i eradicar-les, culpabilitzar-les, estigmatitzar-les…  i començar de nou, com si res no hagués passat.

Si us plau, accepti aquesta humil contribució al seu pensament, humanament, per tots els meus col legues, ja no podia seguir en silenci. Malgrat el sofriment que em corrou, rebi el meu respecte.

Aquest és el meu “codi France Télécom”, ja que com a ésser humà, no existeixo des de 2002 a la seva empresa.

Dydo 5.403

Vist a L’Humanité

 
2 comentaris

Publicat per a 19 Setembre 2009 in Economia crítica, Serveis Públics

 

Etiquetes: , , , ,

Les privatitzacions maten: els suicidis de France Télécom

Moltes i molts de vosaltres ho haureu vist

http://www.tv3.cat/svp2/svp2.swf

A Le Monde sota l’explícit títol de “Les humiliacions quotidianes” deien fa uns dies: “En tant que els suïcidis i els intents de suïcidi es multipliquen a France Télécom, Le Monde.fr ha demanat a treballadors que expliquin les seves condicions de treball. I si alguns relativitzen una “repercusió exagerada als mitjans de drames persones”, altres apunten directament a una forma de dirigir l’empresa pel terror i a una cultura del benefici.”

 
2 comentaris

Publicat per a 18 Setembre 2009 in Economia crítica, Serveis Públics

 

Etiquetes: , , , ,

Salut en temps de crisi: un repte difícil per a la majoria, i una oportunitat pels poderosos.

20061031030028-el-roto.gif

Avui Dempeus per la salut pública s’ha presentat a les Jornades d’Experiències i Necessitats en participació ciutadana en Salut organitzades pel CAPS. Vull reflexionar sobre algunes de les coses que he vist i sentit –en especial l’experiència del “pacient expert”–  però en els 10 minuts que hem parlat sí que hem volgut deixar clar que tant en la nostra experiència en la gestació i tramitació de la ILP per un millor tractament de la Fibromiàlgia i la Síndrome de la Fatiga Crònica, com en el grau de compliment (més aviat d’incompliment ) de la Resolució, com en altres experiències viscudes en defensa de la salut pública, havíem pogut comprobar que hi havia dues maneres de viure i d’acceptar-se socialment i políticament la participació en salut: ben rebuda quan aquesta participació es feia empenyent a favor de la corrent, o especialment difícil i feixuga quan la participació qüestionada els models i les polítiques establertes, encara que en els dos casos es pretenguès el mateix: una societat més democràtica i una vida millor per a les persones malaltes.

També hem volgut deixar clar la nostra preocupació per les declaracions fetes ahir pel dr. Miquel Vilardell a la trobada feta a  Caixa Catalunya per les Mútues, clíniques privades i públiques i establiments hospitalaris i que era presidit pel lema de “Crisi econòmica i social: reptes i oportunitats”. Sobre aquesta idea especialment tendenciosa, des de Dempeus hem afirmat que si els reptes per obtenir una vida mínimament acceptable per a les persones amb malalties cròniques ja eren el nostre pà de cada dia en temps normals, s’agreujaven molt més en temps de crisi sense que hi trobessim res de positiu, sinò tot el contrari. I pel que fa les oportunitats, és tan sols el sector privat el que les aprofita retallant els serveis més  rendibles del sector públic per al seu benefici privat… Per això el Dr. Vilardell va tornar a parlar de copagaments (en el nostre llenguatge: repagaments) i de que s’havia de revisar “la cartera de serveis” del sector públic i veure si seguia fent-se càrrec de determinades prestacions “que no tenen eficàcia provada” …

Personalment m’esgarrifa que els serveis de salut s’assimilin a “carteres de serveis” en un llenguatge empresarial que no toca ni s’adiu en temes especialment sensibles com aquest. Però a més, comfirma el que com a Dempeus ja vàrem afirmar fa temps: que moltes malalties cròniques –i especialment la fibromiàlgia i la SFC– eren unes bones dispensadores de rendes per a les consultes privades  (per no parlar d’alguns laboratoris) i que seria especialment difícil  que el sector públic de salut les atengui amb qualitat i dignitat si entra en conxorxa (com està fent) amb el sector privat, malgrat el que determina la Resolució 203/VIII. El Dr. Vilardell pot dubtar –potser una mica massa interessadament– de si l’atenció pública és “eficaç” o no al tractar aquestes malalties, però ningú dubta –ni tampoc el Dr. Vilardell– de la seva rendibilitat per a clíniques i consultes privades, augmentant la desigualtat en l’accès a la salut de les persones malaltes.

En el torn de preguntes se m’ha dit que el Dr. Vilardell parlava a títol privat. Però és difícil acceptar-ho quan és l’autor de l’Informe Vilardell –del que en podeu llegir dues crítiques rellevants: la de Clara Valverde i la del excel.lent metge i millor amic Antoni Barbarà — i un destacat assessor del Departament de Salut i de la seva Consellera.

 

Etiquetes: , , , , ,

Dempeus per la salut pública a la Jornada del CAPS

Del bloc de Dempeus:

183_dempeus_f1.jpg

DEMPEUS per la salut pública participarà el proper divendres 22 en una Jornada d’Experiències i Necessitats en participació Ciutadana en Salut organitzada pel CAPS, Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris a les Cotxeres de Sants, amb una Comunicació de títol “Salut en temps de crisi”. La nostra idea és presentar-nos a les persones assistents i participar des de la nostra experiència que va contribuir –fins i tot abans de la “oficialització” de Dempeus— a la Resolució 203/VIII del Parlament de Catalunya sobre una millor atenció i tractament de la Fibromiàlgia i la Síndrome de la Fatiga Crònica.

Agraïm la invitació que se’ns ha fet perquè, a més, compartim els objectius fundacionals del CAPS, que en la seva declaració d’ara fa 25 anys, diu: “ Com que considerem determinant la participació dels ciutadans en la definició dels objectius i de les prioritats sanitàries, el CAPS es proposa, a més, oferir a la comunitat la informació i els instruments al seu abast que puguin ajudar-la a ésser protagonista de la pròpia salut (juliol 1983)”.En aquest sentit, i per la mateixa experiència viscuda en la ILP FM-SFC i com a membres de Dempeus, en la nostra Comunicació ens permetem alertar sobre el segon punt de les “orientacions estratègiques” del capítol 5.2. del Mapa Sanitari, Sòciosanitari i Salut Pública. Ens referim en concret a la proposta de: “Generar un canvi cultural, amb la participació activa dels ciutadans, per tal de promoure l’adaptació dels models d’utilització dels serveis públics de salut a les possibilitats reals d’actuació, tot evitant generar expectatives que no poden ser assolides pel sistema o sobre problemes que no es poden resoldre”.

DEMPEUS, tant en la pràctica com en el seu Manifest, proposa de fet un model de prioritats molt diferents i fins i tot invertit, i declara que qualsevol proposta “d’adaptació a les possibilitats reals” és de fet una instrumentalització metodològica que, en el pitjor dels casos, podria fins i tot convertir-se en perversió democràtica. Des de DEMPEUS pensem que no es pot donar per fet que hi ha “unes possibilitats reals d’actuació” inamovibles, a les que cal subordinar la participació activa dels ciutadans… Perquè: qui determina quines són aquestes “possibilitats reals”? En pensar en una mena de mà invisible que acomoda necessitats a possibilitats es nega de fet la política –en el sentit més noble de la paraula. Es nega que l’acció política pot i ha de millorar les possibilitats reals i atendre i no defraudar a les persones.

Nosaltres posem a les persones en el centre de la política de salut i l’economia al servei de les persones. El canvi de prioritats que proposem significa recuperar l’autèntica raó de ser dels SERVEIS PÚBLICS, i evita que la ciutadania hagi de passar per aquest adreçador de “possibilitats reals” sacralitzades, estalviant la perversió de “generar un canvi cultural” en el sentit de que les persones acceptin subordinar les seves pròpies necessitats de salut a unes altres necessitats –o incapacitats: les de qui delimiti “les possibilitats reals d’actuació” de forma inapel•lable, en un plantejament i comportament que podrien fins i tot semblar pre-democràtics. Creiem que la proposta continguda en el Mapa Sanitàri…., de dur-se a terme, incrementaria encara més el grau d’alienació de la nostra societat en una baula especialment feble, sensible i molt fàcil de culpabilitzar: les persones malaltes. En aquest sentit, el Manifest de Dempeus ja alerta de que:

“Darrerament, des de diversos àmbits de les Administracions i empreses vinculades al sector de la salut, es vol restringir de moltes maneres l’àmbit públic. Per exemple, es reclamen noves aportacions econòmiques de la ciutadania (“copagaments”), limitació de serveis, contractacions de pòlisses d’assegurança privada i particulars, taxes, tractament mixt del finançament, generalització de pràctiques de privatització o d’ externalització. És a dir, valors de “mercat” pel damunt dels socials i polítics, i la supremacia d’ una gestió orientada per valors privats per sobre de la satisfacció dels drets democràtics, econòmics i socials. La situació de crisi econòmica es ve a sumar al vell argument dels “límits econòmics del finançament públic”, per debilitar l’exigència dels drets i culpabilitzar la ciutadania. Es vol imposar una mena de “Pacte Apolític neutral” que obriria camí a la mercantilització de tot el sector… quan aquestes polítiques ultra-liberals estan fracassant a tot arreu.”

Creiem que els paràgrafs anteriors ajuden a posar de manifest la ideologia que hi ha al darrera de les limitacions que les “possibilitats reals” volen representar en el Mapa Sanitari, i s’avancen a tots els arguments que poden seguir sobre les limitacions que la crisi imposa –o el fet de que l’estat espanyol no compleixi els acords del nostre Estatut sobre finançament. Perquè si ja sembla massa absent de dignitat la proposta que la crisi i la manca de capacitats tècniques i polítiques les hagin de pagar les famílies més humils amb el seu habitatge, les petites empreses sense els crèdits dels que els priva una economia de casino, i els treballadors i treballadores amb acomiadaments i rebaixes de sous, més indignant és encara que es retallin o es desatenguin les persones malaltes, o es perverteixi el concepte de salut i l’aplicació d’unes polítiques de salut que s’haurien de privilegiar –precisament—en temps de crisi. Per això la nostra proposta de generació d’un canvi cultural va en un sentit contrari del que proposa el Mapa Sanitari, Sòciosanitari i de Salut Pública. Va en el sentit de fer entendre a la població el que és realment la SALUT, i que com a societat i TAMBÉ com a institucions i govern s’ha de vetllar per millorar els DETERMINANTS DE SALUT, i de manera especial en TEMPS DE CRISI.

 

Etiquetes: , , , , ,

 
%d bloggers like this: