No al copago (repago) sanitario!

El Congreso insta al Ejecutivo a rechazar el copago sanitario

La Cámara aprueba por unanimidad que el paciente no pague por la sanidad pública

Sanidad se opone al copago.  – gabriel pecot

PÚBLICO – MADRID – 12/03/2009 08:00

El Congreso de los Diputados considera que los pacientes no deben contribuir económicamente al pago de la sanidad pública. El pleno de la Cámara Baja aprobó ayer por unanimidad la proposición no de ley que, a instancias del grupo ERC-IU-ICV, insta al Gobierno a rechazar la introducción de cualquier forma de copago por parte del usuario del Sistema Nacional de Salud.

El debate sobre la posibilidad de que el paciente pague parte de la asistencia médica de la que se beneficia nunca ha dejado de estar presente en los corrillos sanitarios, aunque fue a finales del año pasado cuando Catalunya reavivó la discusión, al apuntar que era una forma de mantener la sostenibilidad del sistema. Otras comunidades autónomas secundan esta postura.

El Ministerio de Sanidad se cierra en banda a hablar de copago. Y es que la medida que persigue disuadir del posible uso excesivo de la sanidad pública también puede generar desigualdades y romper así la naturaleza de un sistema universal por definición. También los sindicatos tachan el copago de “disgregador”.

Medida discriminatoria

“Discriminar por razón de renta a determinados sectores de la población, dificultándoles el acceso a la sanidad, sólo conseguirá que problemas agudos de salud se conviertan en crónicos y que, en consecuencia, generen mayores costes sanitarios”, aseguró ayer el diputado de IU, Gaspar Llamazares, que defendió la proposición. Para Llamazares, el copago es una medida “ineficaz” que no genera ahorro al Sistema Nacional de Salud.

El texto aprobado ayer persigue obtener el compromiso del Gobierno de que en el futuro Pacto por la Sanidad no se hable de copago. La proposición salió adelante con una enmienda del PSOE. Dicha enmienda señala que la mejora de la eficiencia en la gestión y la política de salud pública, junto con un sistema de financiación autonómica adecuado, dan “un margen suficiente al Sistema Nacional de Salud” para prescindir de hablar de copago, informa EP.

Llamazares criticó “el fantasma del copago” que, según él, “recorre Europa en forma de euro por consulta en Francia o el ticket liberador de Alemania”. Además, en Italia, el usuario paga parte de sus visitas a los especialistas. Cada consulta cuesta unos 40 euros, aunque las personas con rentas bajas y algunos enfermos crónicos no pagan. En Inglaterra, se pide una cantidad fija de unos 8,5 euros por los fármacos.

Ver al respecto: Manifiesto DEMPEUS en castellano.

 

Joan R Lladós DEMPEUS

(Resum intervenció de Joan Ramon Lladòs a la presentació de DEMPEUS)

Bona tarda!
Gràcies per donar-me la oportunitat d’adreçar-me a vosaltres. Més que res perquè pot semblar estrany que, en aquest ambient de defensa de la salut pública, pugui tenir presència un farmacèutic de farmàcia com sóc jo que exerceixo la meva professió en l’àmbit privat. Tampoc en el món de les farmàcies manca la pressió desreguladora per tal de liberalitzar el sector per donar pas al capital especulatiu. Les farmàcies es convertirien simplement en punts de venda. Es tracta d’un model econòmic del que ja n’hem vist els resultats.. O més ben dit, del que n’estem patint les conseqüències. Les farmàcies es convertirien així en una mena d’expenedora de caixes de pastilles de colors, com més millor..

Crec que hem de desterrar el concepte de oficina de farmàcia entesa només com un detallista dispensador de medicaments, Crec que cal apostar per la figura d’un farmacèutic comunitari que tingui cura de la salut dels individus i de la comunitat, fent-se co-responsable de la salut dels ciutadans molt especialment pel que fa a la utilització de medicaments. Aquesta tasca requereix una plena integració de la farmàcia comunitària en el sistema públic de salut. No és un tema nou. La integració de les farmàcies en el sistema públic de salut és una vella aspiració per a molta gent del sector.

Actualment disposem de molts estudis que demostren la efectivitat de la intervenció del farmacèutic en relació amb la salut en diferents àmbits:

• En la promoció de la salut
• En la prevenció de la malaltia
• En la adherència als tractaments
• En un millor control de la malaltia.

El concepte de salut, per al farmacèutic, supera de bon tros el concepte de salut individual, que n’és el punt de partida, per adquirir una dimensió de salut pública. Cal considerar que el farmacèutic comunitari és un professional accessible a tothom i que, en moltes ocasions, constitueix el primer o l’únic contacte del ciutadà amb el sistema sanitari. Des de la perspectiva del farmacèutic el dret a la salut és un dret inalienable i bàsic dels individus i les poblacions. El nostre repte professional no és altre que el de contribuir, amb el nostre treball, a una millora constant de la salut pública.

SALUT!
DEMPEUS!
GRÀCIES….

Per signar el Manifest, clicka AQUI
Per veure més fotos de l’acte, clicka AQUI

 

Sergi Estanyol DEMPEUS

(Intervenció de SERGI ESTANYOL a l’Ateneu.)

Bona tarda, amics i amigues,

Abans de res, em cal agrair a les companyes Clara Valverde i a l’Àngels que hagin tingut l’amabilitat de transmetre’m algunes de les seves idees i de cedir-me algunes de les seves paraules escrites. Com bé em deia l’Àngels fa un parell de dies, és repetint i repetint que es fa pedagogia. Així, doncs, seguim fent-ho.

Fa poc més de dos anys, de la mà de diverses organitzacions d’afectats i afectades de fibromiàlgia i síndrome de fatiga crònica, naixia una Iniciativa Legislativa Popular per a l’atenció d’aquestes dues malalties.

Les persones que vam estar en l’origen mateix d’aquella ILP volíem transmetre als nostres representants polítics, i també al conjunt de la ciutadania, les mancances assistencials que patien -que patim- els malalts i malaltes de fibromiàlgia i de síndrome de fatiga crònica. Volíem rescatar de la invisibilitat i de la marginació unes malalties que afecten al voltant de 250.000 persones a Catalunya.

Els continguts d’aquella ILP eren la síntesi d’aquelles mancances, dels serveis que no teníem -que encara no tenim-, del benestar i l’atenció que bé ens mereixem, com a malalts i malaltes però, sobretot, com a ciutadans i ciutadanes… i com a persones.

L’important de la ILP, per a nosaltres, no va ser mai que les nostres demandes fossin recollides en forma de Llei. La forma, evidentment, era el de menys. L’important era que es generés el debat necessari; que les nostres reivindicacions es fessin sentir i fossin escoltades; que els nostres familiars, amics, companys i veïns s’impliquessin en aquella iniciativa i, així, fins a arribar al conjunt de la societat. I, al nostre entendre, la ILP -si bé per a persones malaltes suposava haver de fer un esforç gairebé heroic- era l’instrument més adient.

Al nostre esforç s’hi van sumar set universitats catalanes, un bon nombre d’ajuntaments, sindicats, cambres de comerç, centres esportius, entitats cíviques… Ens van donar suport moltes personalitats de les arts i de les lletres. Però, més important encara, les 140.000 persones que van signar per l’aprovació d’aquella ILP…

I, sobretot, les mateixes persones malaltes -moltes d’elles dones amb serioses limitacions-que van sortir del llit i de casa per recollir signatures, per a explicar i fer visible una realitat que massa sovint, de tant com s’oculta (o de tant com es vela i es confon), sembla inexistent. Van fer visibles les malalties sense protagonismes, sense cap ànim més interessat que aconseguir millores per tothom. Gràcies a elles s’ha pogut parlar amb veu alta i clara de les històries personals i quotidianes d’incomprensió, desatenció i desesperança. S’ha recollit el seu dolor, les seves ganes de viure i la seva voluntat de lluitar en els mitjans, en els llibres, en diaris, a Internet…

Avui, en aquesta sala, ens acompanyen un bon nombre d’aquelles dones… si se’m permet… d’aquelles heroïnes… que van fer possible aquell èxit de participació, d’implicació i de sensibilització col•lectiva. Coneixent tan bé aquestes malalties… el sofriment i les limitacions que comporten… Quin orgull i quin honor tenir-vos com companyes.

La ILP, finalment, va donar lloc a una Resolució Parlamentària que va rebre el vot favorable de totes les forces amb representació al Parlament de Catalunya. I amb aquesta Resolució consensuada, triomfaven els continguts de la ILP i quedava recollit el fonamental de les nostres peticions.

Ara, la societat és més conscient de què signifiquen la fibromiàlgia i la síndrome de fatiga crònica, i del fet que aquestes malalties cal que siguin ateses amb criteris de rigor, respecte i qualitat, sense llistes d’espera abusives per part del sistema públic de salut.

El que s’ha aconseguit, la Resolució, en l’àmbit de la salut pública, és un exemple del que la ciutadania pot assolir amb la seva participació democràtica.

La democràcia participativa és -o hauria de ser- quelcom més que un simple concepte emprat per a l’autosatisfacció d’un sistema amb moltes mancances de participació real. I no hauria de ser mai utilitzada -mal utilitzada- com a instrument legitimador d’intencions preconcebudes. Ho esmento perquè sovint, molt sovint, va semblar que creiem més en el procés nosaltres que alguns dels diputats i diputades que van participar en l’elaboració de la pròpia Llei de la Iniciativa Legislativa Popular. Però, en qualsevol cas, com ja es va dir en el seu dia, bé està el que bé acaba.

El proper mes de maig, venç el termini per al compliment de la Resolució parlamentària. Després de tota la feina feta, de tot l’aconseguit, no podríem pas deixar que tot plegat no arribés a bon port i que es quedés, només, en quatre copets a l’esquena i bones paraules. No podríem pas admetre, tampoc, possibles reformes sanitàries que demanin un sobreesforç econòmic a la ciutadania, fet que fóra especialment injust per recaure sobretot en aquelles persones amb pocs recursos i que més necessiten d’una atenció sanitària continuada, atesa la cronicitat i la manca de tractaments específics per a la malaltia que pateixen.

En el cas concret de la fibromiàlgia i la síndrome de fatiga crònica, ens trobem, a més, davant malalties amb un marcat component de gènere, atès que la gran majoria de persones afectades són dones. Dones que sovint viuen més de dues i de tres situacions de debilitat. I més encara quan es tracta de dones que, massa vegades, han d’afrontar tot això en la més absoluta solitud i sense el reconeixement sanitari i social que requereixen.

250.000 persones malaltes de fibromiàlgia i de síndrome de fatiga crònica, com també les nostres famílies, esperem el compliment de la Resolució aprovada, que ha de permetre que, des del sistema públic de salut, s’esmerci l’assistència especialitzada necessària i reivindicada per part de les persones malaltes i que ha de fer possible un acurat diagnòstic diferencial, base imprescindible per a un posterior tractament que en garanteixi la màxima efectivitat.

Aquesta atenció especialitzada, àgil i proporcionada, des del sistema públic de salut, ha d’esdevenir la millor eina per a l’assoliment de la màxima eficàcia, no només des de la perspectiva sanitària i social, sinó també des d’una perspectiva econòmica i de racionalització de recursos.

Aquí no s’hi val a excusar el contrari en nom de l’eficiència, l’eficàcia i la sostenibilitat. Massa sovint, preteses mesures d’austeritat, amb retallades en la despesa pública, sobretot en sanitat -com també en educació- han esdevingut un greu error.

Estem parlant de salut i estem parlant de malalties que, juntament a d’altres, com ara la Sensibilitat Química Múltiple i les mal anomenades malalties rares, corren el risc de convertir-se en malalties privatitzades. Com estem parlant, també, de totes les malalties mal ateses, com ara les malalties mentals i les malalties emergents. Parlem, en definitiva, de persones greument malaltes… i d’un dret universal que és evident que, per la seva importància, ha de generar la despesa pública adient i que requereix tres qüestions bàsiques: planificació, investigació i prioritats socials d’aquesta despesa.

És per tots aquests motius que, avui, ens sumem a aquesta iniciativa ciutadana… perquè, de la mateixa manera que ens ho preguntàvem davant els continguts de la ILP… ara, davant el que defensa el manifest de DEMPEUS, també ens preguntem: Hi algú que podria negar-s’hi?… És clar que nosaltres no.

I és per això que avui som aquí… fatigats i adolorits… però encara Dempeus per la Salut Pública. Gràcies.

 

Toni Barbarà DEMPEUS

(Intervenció de Toni Barbarà a l’acte de presentació de DEMPEUS a l’Ateneu Barcelonès)

En uns minuts voldria presentar-vos la criatura. Respondre sobre “Dempeus”: què és, i què no és?, qui som?, perquè?, com?, quan?

– Què és?? : un col•lectiu de persones que subscrivim el Manifest que avui us presentem en defensa del caràcter públic del Sistema Nacional de Salut.
No naixem solament per anar “en contra de”, que per suposat, sinó
també per avançar a favor de la salut i la sanitat pública.
Tanmateix hi ha una pila de coses que denunciem i Contra les que ens posicionem “dempeus”: – La Ley 15/1997 a l’Estat i que permet la Privatització de la sanitat, o la llei catalana 8/2007, el tractament de la salut com una mercaderia, els mètodes de gestió pretesament moderns que imposen criteris economicistes i prioritzen el benefici i el negoci al dret salut, el fatalisme i la manipulació pseudocientífica que estova les defenses socials, l’engany que suposa predicar bondats i complementarietat d’allò públic i privat per permetre la derivació dels recursos públics cap a empreses de lucre, la voluntat de ficar més i més les mans privades al calaix dels pressupostos nodrits amb els nostres impostos, la massificació i deshumanització de la salut i la sanitat, les desigualtats també en salut i en especial les iniquitats per motiu de gènere, classe, origen o discapacitat… i tantes més coses.
Però ens pronunciem activament Pro, a favor de –ubicar la salut en totes les polítiques, sumar i fer xarxa ciutadana participativa i empoderada, recuperar els conceptes i els llenguatges que permetin decidir a la ciutadania, retornar l’esperança d’una vida més saludable i feliç, actuar i participar a tots els factors determinants de salut, reforçar la humanitat i la solidaritat en les relacions, millorar la prevenció , la promoció de la salut i també la utilització del sistema públic, reivindicar la preeminència, qualitat, estabilitat i pertinença d’ allò públic.

-<Per què Salut i no Sanitat?? Definició de Salut, com molt més que no pas la simple negació de malaltia, ni tampoc reduïda en exclusiva a les atencions personals de caràcter mèdic – sanitari sinó com “aquella manera de viure, personalment i col•lectiva, autònoma, joiosa, plena, solidaria i harmònica amb un/a mateix/a, amb la resta de persones i amb l’entorn” . Ens orientem decididament a treballar en tots i cadascun dels anomenats “Determinants” en salut veritables factors decisoris i des de la triple vessant biològica, psicològica i social. És el treball i les seves condicions, alimentació, medi ambient, cultura, estil de vida, el que genera salut o malaltia. En el terreny de les atencions sanitàries reivindiquem una medicina a mida més humana i solidaria.

– Qui ?? Persones: que diem…
• SÍ a ser: sobiranes, fermes, dignes, erectes, respectuoses i respectades, insurrectes, insurgents, amatents, pacients -impacients, crítiques i autocrítiques, generoses, exigents, solidaries, …ciutadanes de ple dret.
• No a ser: submises, súbdites, subalternes, resignades, entregades, pessimistes, passives, fatalistes, vençudes, egoistes, individualistes, ni malalts experts ni vocacionals, ni babaus, ni consumidors de pastilles, ni clients d’empreses sanitàries…(i encara menys del sistema públic, que és nostre)

– Per què li diem “Dempeus” ?? Previ al primer pas, cal incorporar-se, posar-se dret, alçar-se, dempeus. Estar dempeus significa i expressa una actitud, vol dir en llenguatge gestual “aixecar-se”, revoltar-se. Entre nosaltres, persones estirades per un cansament insuportable, ajagudes per l’ofec, arronsades per la por i la incertesa, encorbades pel dolor… però que han decidit posar-se “Dempeus”.
Ens agradaria contagiar ciutadania per tal es posi també dempeus reivindicant altres drets i serveis públics. Deia Jiddu Krishnamurti: “no és signe de salut, el estar ben adaptat dins una societat malalta.

– Com ?? De forma participativa, oberta, transversal, multidisciplinària, sense primacies prèvies, ni per les bates blanques, empíricament, amb rigor, aprenent, sumant, creant noves complicitats i sinèrgies… “les coses de la salut són massa importants per deixar-les en mans dels metges”
Oferint, animant a la creació de Grups de Treball autònoms, quan es manifesten i troben dues o més persones interessades per una determinada temàtica: món del treball, barris saludables, finançament, fibromialgia i SFC, salut mental, farmàcia, dona, vellesa, associacions.

– On ?? A tot el territori de Catalunya, doncs encara que el tronc central hagi emergit a Barcelona aspirem a una “disseminació”, a una mena de “pol•linització no al•lergènica” a ciutats i comarques on existeix ja xarxa associativa, on hi reivindicacions locals pendents, on puguem endegar aquestes trobades.
Quan ?? Superada la necessària fase de gestació, des d’avui Dempeus és una realitat pública. Ha estat un part eutòcic. Disposem dels registres i estatuts pertinents, i funcionem a partir del grup promotor, amb les portes obertes…sense pauses i refermant avenços, dempeus. Contestant d’immediat les continuades provocacions i les invitacions emeses pels agents privatitzadors, en totes les seves conegudes formes i modalitats. La més recent, ja comentada del filantrop i benefactor prohom i factòtum del Cercle d ‘Economia demanant copagaments i taxes sanitàries per fer front a la crisi, o tots els pronunciaments sospitosament reiteratius de les patronals, corporacions privades i empreses del sector, i fins les molt properes Jornades a Madrid de col•laboració públic – privat promogudes pel Consejero de Sanidad de Madrid, Sr. Güemes. I hem de dir que arribem a comprendre, malauradament, aquestes iniciatives en territori Aguirre, però no ho entenem, i això ens fa mal a Catalunya i amb el seu govern.
Acabo amb un missatge nítid: Els diners públics són per a serveis públics. Si la nostra oposició a les fórmules de REpagament són frontals i per principi, en aquests temps de crisi i dificultats esdevindrien especialment agressives i intolerables. No acceptem RE-pagar el que ja hem pagat.

Reivindiquem , en fi, l’ exercici ple de la nostra ciutadania, l’ aspiració a la felicitat, la dignitat i la solidaritat.
Això vol dir el dret a la Salut. I ho fem DEMPEUS !! …

 

DEMPEUS: un éxit de participació!

AMIGUES I AMICS:

La més cordial, tendre i afectuosa de les benvingudes. Sempre es bo que es trobin persones amigues per celebrar naixements, descobertes, inauguracions, xarxes que es connecten: això és el que avui ens ha fet venir a l’Ateneu Barcelonès, agraint la seva acollida:
Travessem moments importants pel futur de la sanitat i la salut a Catalunya i des de DEMPEUS considerem un deure de ciutadania garantir el dret a la protecció de la salut sense discriminacions……. Quan un model econòmic guiat pel màxim guany dels propietaris, un model privatitzador que fa sang de les persones més febles, ha fracassat i la crisi que genera la paguen, com sempre les persones més dèbils i els serveis públics d’ensenyament i salut augmentant les diferències econòmiques i socials amb un indubtable biaix de gènere.. Quan tot i així van sortint veus aquí i allí , des de l’Administració i empreses privades (la darrera, del “cobrador de peatges” Salvador Alemany) reclamant “copagaments”, pòlisses, taxes… algú (i millor que algú: moltes, moltes persones) s’han de posar DEMPEUS i dir que ja n’hi ha prou.
Això és el que hem vingut a fer aquí: a dir que des de DEMPEUS considerem la salut una manera de viure personal i col•lectiva autònoma, plena, solidaria i harmònica amb la societat i l’entorn… I un dret de ciutadania… I que la salut és també participació… i és sempre pública… Per això ens trobem avui aquí els amics i les amigues que han pogut venir amb d’altres que són absents però que ens demanen fem constar que ens acompanyen i ens donen suport.
Començant pels amics que no han pogut ser-hi: Fabian Estapé que des de León dona suport a DEMPEUS i a la lluita contra la privatització de l’aigua d’aquella ciutat, Pilar Bardem, la magnífica actriu i Lourdes Beneria, economista, feminista, catedràtica de Cornell, el filòsof Josep M. Terricabras, la sociòloga Anna Alabart, el professor de ciències polítiques Miquel Caminal, la psicòloga Montserrat Moreno, i l’actor Lluis Marco (que és també el metge més cèlebre de la televisió, el d’Hospital Central), i el President de la Comissió de Sanitat del Parlament Espanyol, Gaspar Llamazares, que no ha pogut, en el darrer moment, estar amb nosaltres…i des de distàncies virtuals el periodista i escriptor Miguel Jara, amb el seu valent bloc AMOR-HUMOR-ACCION, Fernando Comas, de Pharmacoserias, i l’estimada Eva, malalta de SQM, SFC i FM, des del seu bloc NO FUN. Es confortable sentir el seu suport quan sabem que la lluita que tenim per endavant, i que és digna i justa, no serà fàcil….
Sobre les persones presents: l’agraïment més sincer és per a totes… No sols perquè la sala està plena de gom a gom, sinó per la vostra qualitat de societat civil organitzada per la igualtat des del feminisme, la classe, la defensa de la salut o de lo públic…. Impossible mencionar-vos a tots i a totes… Voldria assenyalar la presència de companys i companyes de la CONFAV, del món sindical i municipal, d’alts càrrecs dels departaments de Relacions Institucionals i Participació i de Presidència, i de companys diputats d’ERC i d’ICV-EUiA i del senador Nuet. Moltes gràcies també a vosaltres!
Avui hem vingut a parlar de salut i de democràcia sense anècdotes, en profunditat. Hem vingut a superar la divisió radical que es vol crear entre salut, economia i política, i anar poc a poc aconseguint que entre tots i totes quedi ben clar que una societat que no tracta bé a les seves persones malaltes, que els hi escatima medicaments, retalla investigació, privativa serveis, tampoc tracta bé, també escatima i també retalla i privatitza la democràcia…
I dit això, s’obre la sessió….

Més informació al bloc de DEMPEUS

al bloc de la Carmina Congresenfermeria
i al de José Luis de la Torre Lorente.