O pagues el SOVALDI… o “agua bendita”

Les declaracions fetes per una ex directiva de Gilead a La Sexta ens han indignat, de nou, amb els laboratoris ferotges, però justifiquen el títol i el contingut de l’article de Toni Barbarà  “Hepatitis C: la borsa o la vida” que crec fonamental difondre junt a  la reacció dels malalts d’Hepatitis C davant el cinisme corporatiu de Gilead:

“Es patético. Es indignante una justificación del capitalismo duro y crudo”. Indignación y rabia es lo que produce en los enfermos de Hepatitis C escuchar las declaraciones de la exdirectiva de Gilead. “Las compañías lo que hacen es redistribuir la riqueza, a partir de qué precio es lícito dejarnos morir”, decía la exdirectiva. Aseguran que no es cierto que la farmaceutica que comercializa el Sovaldi haya asumido ningún tipo de riesgo. “Son los únicos que asumen el riesgo, las compañías farmacéuticas y detrás todos los pequeñitos inversores”, decía. Quique Costas, de la plataforma gallega de afectados por la Hepatitis C, considera que este no ha sido el caso. “Gilead ha comprado una patente, ha comprado un laboratorio sin haber arriesgado un duro”.

Consideran que se trata de declaraciones completamente frívolas. “¿Cuánto cuesta tratar a un paciente en Egipto? Estarán tratando con agua bendita o algo así”, decía ella, y los pacientes responden: “A partir de qué precio es legítimo tratarnos con agua bendita como propone esta señora”. Y en ningún caso dicen se puede justificar que el Sovaldi se pague a un precio u a otro según la renta per cápita del país. La impotencia crece cuando vuelven a escuchar esto: “Muchos pacientes decían hasta que no esté muy malito no me trato”…

 

HEPATITIS C: LA BORSA O LA VIDA

No és un titular sensacionalista, sinó una realitat palmària. Milers persones afectades pel virus de l’hepatitis C, a Espanya, a Europa i milions el món perdran la vida, literalment sense eufemismes, a mans de la borsa de beneficis de les multinacionals de farmàcia.

Perquè paradoxalment la bona notícia és que la investigació biomèdica, finançada en substància pels sistemes públics, ha descobert i produït una sèrie de nous fàrmacs contra el virus de l’hepatitis C, cada vegada més eficients, més ben tolerats, més resolutius. Tres noves molècules en l’últim any i segueixen apareixent noves: Simeprevir, Daclatasvir, i la més coneguda i mediàtica el Sofosbuvir (Sovaldi) que a l’associació deguda en cada cas arriba curacions de més del 90% de casos. La vida ..

La mala notícia és que els laboratoris que tenen les patents de producció i distribució volen i imposen la seva brutal negoci a costa de les persones malaltes. Gilead del nefast Donald Rumsfeld – és el paradigma, de l’empresa – fons capital risc – que compra el principi i multiplica el preu per aplicar el major lucre en cada territori / mercat. Els preus són desorbitats i un tractament de 12 setmanes, el de més durada, pot suposar 40.000-65.000€ a Espanya, més encara a França o EUA. I els sistemes públics de salut no poden o no estan disposats a aquest “malbaratament”, tot i saber que curar és aquí una vegada més el més avantatjós, fins i tot en l’econòmic. Curar és una obligació imperiosa, ètica i social.

No és (només) una qüestió mèdica.

Així doncs des del passat any tenim a les mans l’opció de guarir (no pal·liar) milers de persones afectades, … si poden pagar el preu.

Qui són aquestes afectats? Per al tipus C d’hepatitis viral, el contagi és via sang. A diferència de l’A o B, no és per aliments, aire o contacte o altres fluids. A diferència d’elles NO disposa de vacuna. La gran majoria de malalts van adquirir el virus mitjançant una transfusió o material sanitari en els propis hospitals, sobretot abans de 1992 en què es va començar a identificar i garbellar la sang a transfondre i quan es van implantar procediments normats.

Per descomptat que cada cas és diferent i particular. Que cal considerar i aplicar el tractament òptim en cada pacient, en funció de les seves característiques, patologies, del genotip concret del virus (de 6 possibles), l’estadi de la malaltia (de fases I a IV segons evolució i gravetat). Que caldrà considerar anteriors fracassos terapèutics, intoleràncies, situacions particulars d’altres patologies, lactància o embaràs, etc. Per descomptat que serà el criteri clínic qui estableixi, pauta i classifiqui cada situació, però fet i fet és el criteri de solvència econòmica el determinant en cada cas i en cada país.

Mentre comitès d’experts, fonamentalment vinculats a les grans farmacèutiques, decideixen els protocols i criteris d’inclusió / exclusió de pacients a tractar amb els nous fàrmacs, mentre es fan comptes, mentre els governs van calculant el nombre de malalts i d’euros a “gastar “, mentre passen els dies, cada dia moren a Espanya 12 persones afectades d’Hepatitis C. Irremeiablement, tot i que existeix el remei.

De quants pacients parlem?

Aquesta és una dada fonamental. La malaltia pot mantenir silent, sense símptomes durant molt de temps. De fet sabem que només es diagnostiquen un 40% dels malalts reals … quan la malaltia crònica es descompensa i es manifesta amb simptomatologia i exploracions. L’evolució negativa deriva en cirrosi i insuficiència hepàtica letal o en càncer de fetge, a més de moltes altres afectacions. Estem parlant d’una malaltia, en massa casos, mortal.

Les dades que es manegen són de 600.000 afectats, segons els hepatòlegs mostren que 170.000 persones estan diagnosticades d’hepatitis C a Espanya, dels quals el 40 per cent estan en fase 3 o fase 4, en aquest últim cas parlem de cirrosi. D’aquesta 40 per cent hi ha uns 35.000 cirròtics greus avançats, “amb una esperança de vida molt curta si no se’ls dóna tractament avui mateix, amb la consciència que potser demà ja serà tard“.

Les persones SÍ poden entendre el que està passant. No perdre en llenguatges tècnics. Les necessitats peremptòries i els drets ciutadans

Cal rebutjar la teoria que predica que aquestes qüestions de tipus mèdic són “massa complexes” per a profans. Malauradament les persones afectades acaben convertides en expertes a base d’assajos, tractaments, intoleràncies, però en qualsevol cas tots i totes ciutadans i ciutadanes té el dret a conèixer i decidir sobre el seu futur i pot entendre i optar per la seva voluntat, sacrifici i qualitat de vida. I això no és tema exclusiu de professionals “bates blanques” (que també) sinó de tota la ciutadania.

És més, només es podrà abordar amb garanties i equitat el problema si és amb la participació activa i empoderada de la ciutadania, especialment d’afectats però no només d’afectats, en forma de plataformes, associacions, organitzacions cíviques.

Els interessos creats i mantinguts. Les “farmacèutiques”.

El moll és l’alt preu d’aquests productes. Com deia a l’inici el preu és aleatori i fruit d’un estudi de mercat. El que realment ho determina en cada país és la perspectiva / expectativa de benefici, el nombre de possibles pagadors, el màxim a esprémer al sistema públic. Parlem de patents, que no de costos de producció. La veritat és que la producció neta d’aquests principis en genèrics i fabricats a l’Índia o altres països que rebutgen la tirania dels registres de multinacionals és de més o menys 100 € per tractament. Un preu absolutament assequible per la gran majoria de sistemes públics que actualment han d’invertir milions en totes les parts del globus on disposen de atencions públiques.

Una altra discriminació sobrevinguda en aquest país és que estant les competències en sanitat transferides a les CCAA s’estan donant casos d’inacceptable inequitat en funció de cada govern autònom i de les seves particulars comptes, prioritats, interessos i conjuntures.

Hi ha solucions. Es pot. S’ha. Cada dia moren 12 persones És urgent ¡!

L’hepatitis C podria estar controlada a Espanya en 2030 si els nous i costosos fàrmacs antivirals d’última generació s’administraran a bon ritme, almenys a entre 10.000 i 12.000 pacients a l’any, segons Ramon Planas, cap d’Aparell Digestiu de l’hospital Germans Trias i Pujol de Badalona “El més car és no tractar“, ha assegurat Joan Berenguer, especialista en malalties infeccioses de l’hospital Gregorio Marañón,

IU diu a la seva Moció:

“Entendemos que el Gobierno no ha hecho lo debido para garantizar un tratamiento para todos los afectados susceptibles de beneficiarse del mismo. Aduce problemas de financiación, debido al elevado coste del tratamiento individual, pero no ha hecho uso de las herramientas que están a su alcance. El acuerdo sobre propiedad intelectual de la Organización Mundial del Comercio (Acuerdo ADPIC) permite la utilización de licencias obligatorias, esto es, permisos para que un gobierno pueda producir un producto patentado o utilizar un procedimiento patentado sin el consentimiento del titular de la patente. Es decir, según los acuerdos internacionales firmados, el Gobierno español podría autorizar la producción de genéricos basados en la patente de Sofosbuvir para dar tratamiento a precio sostenible. Es más, en casos como el que nos ocupa, de auténtica emergencia sanitaria y de prácticas empresariales anticompetitivas, el Gobierno no está obligado a intentar negociar una rebaja de precio con el propietario de la patente, sino que puede imponer directamente el precio que considere oportuno, adecuado y justo.

La única limitación, que no forma parte del acuerdo ADPIC (modificado en 2003), es la decisión voluntaria de algunos países desarrollados, entre los que se encuentra España, de renunciar a la importación de genéricos producidos bajo licencia obligatoria en terceros países, herramienta que sería útil en caso de que no existiera capacidad técnica para la producción del medicamento genérico en el propio territorio nacional.”

Lluitar és salut.

Un cop més. Un altre cop i com sempre els drets no imploren, s’exerceixen. La lluita, com la desenvolupada per les Plataformes que sorgeixen a tot l’Estat, i l’emblemàtica de la tancada en el 12 d’Octubre a Madrid. Lluita que és ja salut i la salut creix, es desenvolupa i es preserva amb la lluita. Una lluita social justa, legítima, necessària, urgent i sense co-repagaments que ja hem pagat i finançat el sistema públic.

Exigir al Govern provisió de fons per a la prestació de tractaments immediats, denúncia de la patent i adquisició lliure de genèrics, posada en marxa d’una vegada d’una indústria farmacèutica pròpia i pública on produir fàrmacs de provat interès social.

‘Tractament per tots i totes els afectats que ho necessitin, JA!

Toni Barbarà
Metge i secretari de DEMPEUS per la Salut Pública https://dempeusperlasalut.wordpress.com/

 

 

Pel dret a decidir també la nostra salut i el Sistema Sanitari de Catalunya

Pel dret a decidir també la nostra salut i el Sistema Sanitari de Catalunya

Cada dia ens colpeja la noticia d’una nova retallada en salut, de tancament de llits, quiròfans i serveis, d’increment de les llistes d’espera, de noves precaritzacions en les condicions de treball del personal del sector i de derivacions injustificables de la sanitat pública a la privada. Cada dia apareix una nova amenaça contra la integritat del sistema de salut català, com l’intent de desballestament de l’ICS a Lleida i a Tarragona, o es desafia el nostre enteniment i raó amb declaracions del tot irreals sobre l “estat del benestar” que gaudim o que qualsevol empitjorament en la qualitat i atenció a la sanitat pública és un mite. Però la realitat és la que és, poc transparent i amb nínxols de corrupció que corquen el sistema de salut, com demostren les demandes judicials a qui exigeix transparència, o el menysteniment de qui vol i fa els comptes clars, i darrerament també, cada dia, represàlies de tota mena contra les persones que expliquen la veritat sobre les urgències col•lapsades, o les retallades a la dependència, i que, malgrat les seves limitacions, s’organitzen per defensar un sistema de salut realment universal i pels drets i la dignitat en l’atenció i el tracte a les persones malaltes.

El nostre sistema sanitari públic està travessant un moment crític que pot fer impossible la seva recuperació. Creiem que cal dir prou i denunciar el desballestament del sistema de salut, així com el servilisme als interessos de la indústria farmacèutica i de productes sanitaris, i als fons d’inversió que han convertit la sanitat en el seu objectiu de negoci. No sols cal denunciar les polítiques contràries a la salut i del bé comú del conseller Boi Ruiz (que ja va deixar clares les seves fidelitats des del primer moment en recomanar-nos que ens féssim d’una mútua) sinó denunciar també la pretensió de confondre la sobirania del poble de Catalunya amb el propi interès particular i de classe d’una minoria que elabora Manifestos(1) i proclames recorrent als tòpics de sempre del món empresarial privat de la sanitat. La propaganda ideològica no pot amagar de qui són els arguments i per què serveixen les eines pretesament apolítiques dels autors que molt poc tenen a veure amb la salut pública i la sobirania del poble de Catalunya i el benestar de la seva gent.

Per conquerir la sobirania també en salut i sanitat: actuar sobre els veritables determinants de la salut.

La salut no és una qüestió individual, exclusiva de cada persona. La salut col•lectiva, de tots i totes, depèn sobre tot de condicions socials, econòmiques i polítiques. El Congrés de Metges i Biòlegs de Perpinyà de 1976 va definir la salut «com aquella manera de viure autònoma, solidària i joiosa», descripció que posa en evidència que la salut és una via de promoció de la llibertat i l’equitat. Lamentablement, la majoria de persones tampoc a Catalunya no tenen una situació vital, econòmica o laboral adequada amb la qual poder gaudir i compartir una vida plenament saludable, independent, fraternal i alegre, i menys en temps de crisi. I ara, quan els determinants de salut s’ensorren, es pren la determinació de reduir el sistema de suport social i el sector sanitari que podrien, com a mínim, pal•liar els seus efectes més devastadors. La malnutrició de la canalla, els desnonaments continuats i l’increment de suïcidis a Catalunya ens estan dient que no es fan les polítiques que la població necessita ni les inversions socials i de reforçament dels serveis públics. I tampoc s’emprenen les mesures que poden afectar en positiu a les persones, doncs la sanitat només contribueix en una part de la nostra salut.

Les decisions crucials relacionades amb valors sobre el que és bo o dolent per a la societat i per a la salut es prenen en el terreny de la política. És per aquest motiu que, fora de l’àmbit sanitari (com, per exemple, economia, treball, urbanisme, educació, etc., i també a l’hora d’elaborar els pressupostos) s’ha de tenir en compte, ara més que mai, el seu impacte en la salut, en una aproximació que s’ha denominat «salut en totes les polítiques».(2)

Punts bàsics de sanitat i salut per una Catalunya de totes i tots

Per tots els arguments anteriors volem sotmetre a ampli debat uns punts bàsics que considerem rellevants per donar alternativa a la privatització-mercantilització i biomedicalització de la salut pública, apartant-la de la influència del complex industrial médico-farmacéutic i biotecnològic.(3) Volem bastir una proposta de programa per a la Salut i la Sanitat Pública a Catalunya que pugui ser, si s’escau, un punt de trobada i confluència per a la majoria d’organitzacions que defensen la salut i una sanitat pública per a totes i tots, de qualitat i accés garantit, al servei de la població de Catalunya.

1.- En aquest sentit, cal garantir el Dret a la protecció de la salut i a un model d’assistència sanitària públic, de cobertura universal i sense exclusions, equitatiu i finançat suficientment per impostos progressius. No és cert que la sanitat pública sigui deficitària. En la mesura que ha de respondre a costos i beneficis públics, el seu dèficit el provoca, entre altres qüestions, un finançament insuficient, les mancances en l’execució i control pressupostari. El dèficit en la sanitat pública es deu també a la seva poca transparència i és, per tant, de responsabilitat política, també a Catalunya.(4) Garantir aquest punt suposa la derogació de les lleis, decrets i altres instruments jurídics que s’oposin a aquests principis generals.

2.- Pla de Nacionalització dels serveis públics de salut. Convertir el Servei Català de la Salut (SCS) en el Servei Nacional de Salut de Catalunya (SNSC), amb funcions de planificació, finançament, gestió i avaluació dels serveis de salut públics, integrals i integrats de Catalunya. La sanitat pública te un valor social indubtable perquè conté, cohesiona i crea sinergies en la investigació, formació, docència, prevenció, atenció, rehabilitació i cures i és la única que permet treballar per a millorar els determinants de la salut i la malaltia. Entenem que la sanitat privada s`ha de finançar privadament, i que la col•laboració pública-privada existent ha d’anar limitant el seu àmbit, on existeixi, fins a la seva total separació i definitiva eliminació, atenint-se mentrestant als interessos de la sanitat pública.

3.- Amb el criteri de que tot el que es paga amb diners públics ha de ser públic, cal la definició i declaració, per part del SNSC dels proveïdors públics com a medi propi del SNSC: Progressivament la totalitat de les entitats SISCAT, amb hospitals de la XHUP i/o amb equips d’atenció primària hauran de passar a ser entitats que siguin mitjà propi de la Generalitat.(5) Aquest punt implica també l’eliminació de les portes giratòries en la sanitat pública i que les persones incriminades per corrupció siguin jutjades i castigades.

En aquest sentit, alertem de la proposta de la sectorial de sanitat de la ANC (en la que hi ha participat Helena Ris actual directora general de la Unió Catalana d’Hospitals, i que ja havíem llegit de l’assessor d’Artur Mas, Josep María Via) de no comptabilitzar com “administració pública” els consorcis sanitaris, quan és precisament aquesta consideració la que permet el control de la gestió que fan dels fons públics per part de les institucions democràtiques, i que es demostra totalment necessari a tenor de les gravíssimes irregularitats descobertes al sector concertat en els últims anys. De no seguir-se la directriu europea de la SEC-95 d’integrar les EPIC en el sector públic a efectes comptables, les irregularitats detectades, encara que il•legítimes, haurien pogut tenir cobertura legal.(6)

4.- Sobre política dels medicaments: Volem un sistema de salut sense la omnipresència de la indústria farmacèutica, i en el que es regulin i es vigilin els conflictes d’interessos de polítics, gestors i prescriptors, i s’ hi seleccionin els que de veritat són necessaris, de manera que es deixi de comprar fum a preu d’or en el mercat internacional de les tecnologies. La indústria farmacèutica no pot ser màrqueting disfressat de formació mèdica.

5.- Reforçament de l’Atenció Primària i Comunitària, com a instrument bàsic per la resolució i integració dels circuits i intervencions que es realitzen sobre la ciutadania del territori amb una direcció general única per tots els equips d’atenció primària del territori.. Sobre aquest punt, insistint en assegurar la transparència, equitat, universalitat, eficiència, autonomia de gestió, avaluació independent i preeminència de l’Atenció Primària amb un Codi ètic comú de tots els serveis, autonomia de gestió (no autogestió) dels governs sanitaris territorials, centres i professionals. I avaluació independent (7) amb transparència absoluta de resultats en salut i despeses.

6.- Restauració de l’Agència Catalana de Salut Pública amb les funcions de la Llei General de salut Pública de Catalunya, reforçant els programes de prevenció, promoció i protecció de la salut (com per exemple: aliments, medi ambient, salut laboral, salut mental), promovent l’enfocament de salut en totes les polítiques, per tal d’orientar les prioritats no només als principals problemes de salut, sinó als determinants socials de la salut.

7.- Derogació de coREpagaments sanitaris i farmacèutics i compromís de no imposició de noves taxes com l’euro per medicament que, com s’ha demostrat, signifiquen barreres d’accés al tractament. Són impostos a la malaltia, especialment injustos i regressius perquè res tenen a veure amb la renda o la riquesa de les persones malaltes.

8.- Dret a la interrupció voluntària de l’embaràs en el sistema públic, com a mínim en els terminis actualment en vigor, i sense penalització en el Codi Penal, que apoderi a les dones com a persones autònomes i amb dret a decidir, i que vagi acompanyada d’accions d’educació sexual i afectiva per a tota la població (homes i dones).

9.- En una visió molt més integral de la sanitat i la salut que incorpori els aspectes biològic, psicològic i social, cal posar l’accent en el paper del treballador/a social, que juntament amb el personal sanitari mèdic i d’infermeria d’atenció primària, constitueix una figura local molt propera als sectors més vulnerables i que requereixen més solidaritat social.

Entenem, finalment, que cal fomentar la participació ciutadana apoderada en sanitat i salut en el sentir d’afavorir la democràcia real per millorar la sanitat a Catalunya, però també democratitzar la Salut Pública a partir de l’anàlisi i seguiment dels Determinants Socials i per reduir les desigualtats.

La participació: clau de volta de la sobirania dels pobles en salut

De manera similar a com ara ens alerten amb el Manifest “Ultima llamada” que la via de creixement que segueix el sistema és un genocidi en càmera lenta, ja l’any 2000 a la Conferència de Bangladesh es va valorar que una gran part de la població mundial no tenia accés ni a la terra ni als seus recursos, ni tampoc a aliments, ensenyament, aigua potable, sanejament, habitatge, ocupació i serveis de salut.

Bangladesh es va sumar a la denúncia de que els recursos s’estaven esgotant a una velocitat esfereïdora, i que la degradació de la natura significava una amenaça per a tot el món, incrementant les desigualtats en salut amb la «concentració dels recursos en mans de poques empreses que s’esforcen a maximitzar els seus guanys privats». Les directrius de les polítiques econòmiques s’allunyaven de les institucions democràtiques i quedaven en mans d’un petit grup de governs poderosos, i institucions internacionals com el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional i l’Organització Mundial del Comerç. Les mesures imposades, que signifiquen deute en molts casos impropi, juntament amb les activitats no regulades de les empreses transnacionals, han tingut efectes severs en les vides i en les formes de guanyar-se el jornal, en la salut i el benestar de poblacions, tant en països del sud com del nord. La política desatén les necessitats de la població en reduir el finançament pressupostari als serveis públics i en concret a la sanitat, encara més amenaçada amb la negociació secreta de la TTIP.

No és estrany, doncs, que les organitzacions i moviments dels pobles es considerin «fonamentals perquè els processos de presa de decisions siguin més democràtics, responsables i transparents» i es puguin garantir els drets cívics, polítics, econòmics, socials i culturals, amb un nou paper dels mitjans de comunicació acompanyant la societat civil en el control de la implementació, desenvolupament i impacte de les polítiques. Perquè val també avui per Catalunya, i per tota la riquesa de l’anàlisi polític, de gènere i de classe de la Conferència de Bangladesh, volem acabar aquest text amb la seva definició de salut, que és una de les més colpidores que s’han escrit i de les que més crida a la reflexió i a l’acció:

«La salut és un assumpte social, econòmic i polític, i és, sobretot, un dret humà fonamental. La desigualtat, la pobresa, l’explotació, la violència i la injustícia són a l’arrel de la mala salut i de les morts dels pobres i els marginats. La salut per a totes les persones significa que s’han de desafiar els interessos dels poderosos, que cal fer front a la globalització i que les prioritats polítiques i econòmiques s’han de canviar de forma dràstica.»

Notes:
1 https://assemblea.cat/sites/default/files/documents/DTSalut.pdf
2 Veure Borrell, C., i Benach, J., “Els determinants socials de la salut” a http://espaifabrica.cat/index.php/el-preu-de-la-salut/item/794-els-determinants-socials-de-la-salut#footnote-13124-6
3 En aquest sentit, també, Martínez, Ana i Vergara, M., (coord.) i Benach, J i Borrell, C., (dir. científics) (2014) Cómo comercian con tu salud, Privatización y mercantilización de la sanidad en Catalunya, Icaria.
4 Veure de Sibina, M., i Dante, A., (2013) Artur Mas, on són els meus diners?
5 En aquest sentit, s’hauran de prendre les següents mesures:
-Que consti en els estatuts de l’entitat que es medi propi del SNSC
-Que sigui acreditat pel Sistema amb les garanties de qualitat i sostenibilitat
-Que el proveïdor accepti majoria de representats del SNSC en el seu consell d’administració
-Que signi el codi ètic i accepti explícitament els valors del proveïdor públic (servei públic, no ànim de lucre, no pràctica privada en centres públics, incompatibilitats, no portes giratòries)
6 La SEC-95 és percebuda pels sectors que la denigren com un atac al model d’autonomia de gestió. Una autonomia que gestió que, de manera acreditada, ha facilitat la comissió d’irregularitats molt greus. La proposta de fugir del SEC-95 no només no aporta cap solució a aquesta situació sinó que aprofundeix l’opacitat i la manca de retiment de comptes que la faciliten La proposta de l’ANC, doncs, persegueix una fugida del dret públic que tant molesta als gestors dels diners públics. De fer-se realitat, aquests gestors tindrien les portes obertes per aprofundir en una manera de gestió que allunya la sanitat del control democràtic i que deixa les mans lliures per a que coses com l’opacitat, les portes giratòries i els concursos a mida per a les empreses dels amics tinguin carta de naturalesa.
7 Agència de Qualitat i Avaluació Sanitària (AQAS)

Primeres signatures:

Josep Martí (CAPS)
Olga Quiroga Fernández (CAPS)
Carme Borrell (CAPS)
Angels Martínez Castells (Dempeus per la Salut Pública)
Sergi Raventós Panyella (Dempeus per la Salut Pública)
Vanessa Puig (Dempeus per la Salut Pública)
Antoni Barbarà Molina (Dempeus per la Salut Pública)
Gemma Tarafa (GREDS-EMCONET, UPF)
Joan Benach (GREDS-EMCONET,UPF)
Joan-Ramon Laporte (Fundació Institut Català de Farmacologia)
Montse Vergara (Dempeus per la Salut Pública)
Joan-Ramon Lladós (Dempeus per la Salut Pública)
Albano Dante-Fachin (Cafeambllet)
Marta Sibina (Cafeambllet)
José Aznar (advocat)
Luisa Blanco Delgado (advocada)
Matilde Barrabès (advocada)
Elena Alvarez (Dempeus per la Salut Pública)
José Alberto Moreira da Silva (Dempeus per la Salut Pública)
Alex Bosso Gaspar (UPF)
Maria Eugènia Sanchez Carreté (Dempeus per la Salut Pública)
Josep Cabayol (SICOM)
Frederic Pahisa (SICOM)
Siscu Baiges (SICOM)
Carmina Olivé (Dempeus per la Salut Pública)
Carlos García Vera (SICOM)
Carlos Collazos (SICOM)
Adela Castellanos (SICOM)
Jordi Escofet (SICOM)
Antonio Cera Rodríguez (Federació AA.VV de Montcada i Reixac. FAVMiR)

 

AVISO desde @_cafeambllet: No hay que caer en la trampa de hacerse de una Mútua!

CLl- La sanidad es la partida más grande de la Generalitat. Le pregunto como economista: si la Generalitat no tiene dinero, no es inevitable recortar en sanidad?

AMC – Gestionar presupuestos es una tarea política y no un ejercicio contable como nos quieren hacer creer. Y eso lo digo como economista. Independientemente de que haya más o menos millones, los presupuestos no son partidas inamovibles y la clave es identificar bien las prioridades. En 2013 lo que se dedicó a pagar intereses de deuda es prácticamente el doble de lo que se ha recortado en sanidad.

CLl – Pero una parte de esta deuda es producto de haber construido hospitales y financiar servicios para los ciudadanos…

AMC – Debe quedar claro que el origen de la deuda es privada. Pero además, el informe sobre corrupción y sanidad del Global Corruption Report de Transparencia Internacional de 2006 advertía que cerca del 10 % del dinero que se mueven en el sector sanitario en los países desarrollados se ‘perdía’ en corrupción. Y no hemos mejorado. Un informe de la UE de 2014 advierte que el sector más vulnerable a la corrupción, después de la construcción, es el sanitario…

CLl – Y esto está en la deuda que tenemos que pagar…

AMC – Sí. Y también tienes que sumar los intermediarios, los sobrecostes injustificados, las puertas giratorias o el gasto en medicamentos hinchado por el monopolio de las farmacéuticas.

CLl – Entonces la solución pasa por no pagar la deuda?

AMC – La solución pasa por que los políticos hagan lo que tienen que hacer: poner ante todo las personas y auditar la deuda ilegítima. Están allí para servir al bien común y no para asegurar el cobro a los bancos o para rescatar autopistas. Este es el orden de prioridades y no al revés!

CLl – Pero alguna razón deben tener los gobiernos para asumir este orden de prioridades.

AMC – Estas prioridades están definidas desde finales de los años 80. El Consenso de Washington primero, y el de Bruselas después, establecieron estas reglas del juego que no son más que la aceptación de que las políticas económicas las marcan los poderosos y sus lobbies.

CLl – Y los gobiernos donde quedan?

AMC – Pues quedan en lo que estamos viendo: unos gobiernos títere al servicio de la banca, La Caixa y las multinacionales. Tanto da que Boi Ruiz o Mas Colell sean consejeros de una autonomía o ministros de un país independiente. El problema es que sirven a unos intereses determinados que no son los de la población de Cataluña .

CLl – Pero este gobierno tiene los votos de la ciudadanía…

AMC -.Este es el trabajo de todos los tertulianos y los intelectuales que están al servicio del poder. Con un nivel ínfimo en la mayoría de los casos, esta gente tiene todos los altavoces a su disposición y la mayoría de medios desprecian la ciudadanía.

CLl – Y eso hace que la gente vote gobiernos títeres?

AMC – Ayuda mucho. Estos formadores de opinión trabajan para que la gente no se dé cuenta, se confunda y, lo más efectivo, se crea que no puede hacer nada, que esto es lo que hay!

CLl – Pero esta gente son expertos, gente con estudios… hay colegas suyos del mundo de la economía…

AMC- Ser economista no presupone nada. Hace unos días estudiantes de economía de universidades de todo el mundo hicieron público un manifiesto donde piden más pluralismo en el programa. En las universidades está pasando lo mismo que a las televisiones: sólo se oye el discurso económico que interesa al poder. En Cataluña , por ejemplo, tenemos en Sala y Martin, que parece ser el único economista del país. Cuando lo encuentro en la televisión, cambio de canal.

CLl – Pero la gente dice que Sala y Martin explica muy bien!

AMC – Sí, pero lo importante es el contenido de lo que dice! Hay que ver a favor de qué intereses está. José Luis Sampedro decía que hay dos tipos de economistas: los que trabajan para hacer los ricos más ricos y los que trabajan para hacer los pobres menos pobres.

CLl – Y Sala y Martin…?

AMC – Sala y Martin es de los primeros. De los que llenan las universidades con el mismo discurso monolítico que ha hundido la economía. Por eso los estudiantes hacen un manifiesto! Saben que hay todo un mundo económico que les esconden. Incluso en la elitista universidad de Harvard han firmado el manifiesto.

CLl – De Harvard a los hospitales…

AMC – Es que es todo lo mismo. Hay que ver la economía, la investigación, la sanidad, la educación, el conjunto de los servicios públicos de manera global… y sobre todo, hay que ver la sanidad y la educación como inversión y no como gasto…

CLl – Y qué papel tiene el ciudadano que va a un hospital o a un CAP y no lo atienden?

AMC – Lo primero es no permitir que le den largas o que lo pongan en una lista de espera eterna. Y otra cosa importante: no caer en la trampa y no hacerse de una mutua!

CLl – Pero si el consejero Boi Ruiz ha dicho que es lo que hay que hacer!

AMC – El consejo, que lo ponga donde no le moleste. Y el consejero, que dimita. La gente debe exigir que se le atienda como es debido en la sanidad pública. Si te haces de una mutua les estás siguiendo el juego y admites que ellos han ganado. Y además, es un peligro para la salud pública: sólo la sanidad pública puede mejorar los determinantes de salud de la población.

CLl – Pero las mutuas sí que atienden a los enfermos

AMC – Sí, siempre que tengan dinero y siempre que no estén muy enfermos. Las mutuas son empresas que buscan beneficios. Sabes aquel dicho que dice que los bancos son como quien te deja un paraguas cuando hace sol y te lo pide -con intereses- cuando empieza a llover? Pues lo mismo ocurre con las mutuas, la mayoría en manos de la banca.

CLl – Si mañana fueras consejera de sanidad , que es lo primero que harías?

AMC – No lo tengo entre mis planes! Pero lo primero que hay que hacer es descontaminar la sanidad pública de la privada. Hay que sacar todos los parásitos que la están carcomiendo y hacer limpieza de consorcios, fundaciones, intermediarios. ¡Ah! Y acabar con las puertas giratorias que transitan los altos cargos de la pública a la privada y viceversa. Esto no es saludable y sale muy caro!

Relacionadas:

Así se lucha contra las listas de espera

Listas de espera: sufrimiento para muchos, enorme negocio para unos pocos

EDITORIAL · Cuando el Gobierno abandona a los ciudadanos

 

El model sanitari català a debat

Amb motiu de la 11 Festa d’Euia tindrà lloc el dissabte 3 d’octubre, a les 6:30 de la tarda i a l’edifici de l’INEF (Av. de l’Estadi, s/n), un debat sobre el model sanitari a Catalunya. Dempeus per a la salut pública hi ha estat convidada, així com la Consellera de Salut, Marina Geli. Donada la importància del tema, volem anar recordant aportacions que s’han fet en els darrers anys des de punts de vista semblants als que es defensen en aquest bloc i a Dempeus per la salut pública.

El primer dels escrits que aportem (també perquè és dels més antics) correspon a la ACDSP-FADSP i és de l’any 2005. Però els seus arguments són encara del tot vàlids:

“El model sanitari català, va ser pioner en introduir mecanismes de mercat en els serveis sanitaris. Amb una gran Seguretat Social i una xarxa d’hospitals comarcals i mutuals els canvis es van justificar barrejant conceptes com reforma, modernitat, competitivitat, eficiència.
Però 20 anys desprès de les transferències sanitàries, el govern català ha ampliat la xarxa d’entitats privades que gestionen la sanitat i ha introduït també el model en l’atenció primària. Pocs dies abans del canvi de Conselleria de Sanitat, l’antic director del Servei Català de la Salut, Josep Prat i Domènech va declarar que la gestió del actual sistema sanitari català passa per la “desregulació, la corresponsabilització entre Administració y professionals sanitaris, i en trobar un model sostenible en base a noves fórmules de financiació, així com en una oferta de prestacions més ajustada als requeriments dels ciutadans�?. i per posar fi a “la desmotivació entre el personal sanitari�?, proposa que el nou model de gestió sanitària de qualitat contempli la “corresponsabilitat real i efectiva dels professionals del sistema sanitari en la gestió dels centres�? y per aquest motiu s’ha introduït el model de Entitats de Base Associativa (EBA). Afirmacions gratuïtes que no es basen en cap evidencia. No demostra que els EBA millorin de forma eficient la salut de la població, donat que no s’han establert indicadors bàsics de salut i tampoc n’hi ha evaluació de l’assitència. No reconeix les crítiques que s’hi donen per part de sindicats i ciutadans a aquest model, perquè si un reduït grup de professionals es motiven actuant de empresaris-gestors, poguent-se beneficiar de l’estalvi que la seva gestió genera, no queda garantit que aquesta reducció de costos es tradueixi en una millora o en un manteniment de la qualitat assistencial en la població atesa. Un altre dels riscos d’aquesta estructura es el de la inestabilitat i precarització laboral d’ una gran part dels treballadors. A nivell hospitalari el model que s’imposa és el de les Fundacions Sanitàries, entitats de diversa titularitat, algunes gestionades per mutues o asseguradores privades i altres per ajuntaments o societats sense ànim de lucre, que fragmenten el sistema. Aquesta fragmentació del sistema sanitari en oligopolis sanitaris, augmenta els costos burocràtics, en detriment dels sanitaris. Amb dades de Galícia, comunitat pionera en la creació de Fundacions Sanitàries, i amb dades elaborades pels nostres companys de Galícia, el nombre de directius de les fundacions ha augmentat significativament, arrivant a ser un 37,5% superiors als dels hospitals comarcals del mateix nivell sanitari, el dels metges és un 24,7% inferior i el d’infermeria un 62,9%. (dades establertes per 10.000 habitants). Amb la proliferació d’aquestes entitats no s’assegura la construcció de sistemes sanitaris basats en la promoció de la igualtat, ni en la prioritat de la salut com a dret ciutadà en front del mercat. A més a més, irresponsablement, s’està ignorant l’impacte que aquestes mesures tindran a mitj i llarg termini. Tenim el risc de que la solidaritat i responsabilitat col·lectiva sobre la salut i la malaltia sigui substituïda pels interessos econòmics, i de que el govern traspassi la responsabilitat de la salut de la població al sector privat. Perquè en aquest muntatge, segueixen sense funcionar els mecanismes de control democràtic, cada vegada més necessaris, mecanismes reconeguts per la Llei d’Ordenaciò Sanitària de Catalunya, en 1990. El model català es sospitós d’ineficient, burocràtic, endogàmic i generós en afavorir als amics. Ha augmentat el sector sanitari gestionat per entitats o consorcis privats en front dels de titularitat pública, s’afavoreix la entrada de iniciatives privades en la gestión de las àrees bàsiques, sense que la gestió privada hagi demostrat millors resultats en la salut de la població que ha d’atendre, ni tampoc en l’estalvi que justifiqui aquest creixement. No s’ha avançat com la societat requereix en la reforma de les àrees bàsiques gestionades per l’ICS, la gran empresa pública, afavorint amb aquestes mancances la consolidació de la gestió privada, amb ànim de lucre. Es necessari que aquesta estructura cada vegada més elitista s’obri a la societat, a la participació ciutadana, al control democràtic. Tenim el perill de que la gran màquina burocràtica del model català segueixi creixent, sense que es tradueixi en atenció sanitària i en millores en salut. Els serveis de salut han de ser sistemes que contribueixin a millorar la salut dels individus i de la societat. S’ha d’utilitzar els recursos de forma eficient i no ens referim només a una eficiència econòmica sinó també i sobretot a una eficiència social.” Associació Catalana per a la Defensa de la Sanitat Pública (ACDSP-FADSP)
Mira també: http://www.nodo50.org/fadsp/