RSS

Arxiu d'etiquetes: DEMPEUS

Un fòrum imprescindible d’alternatives a l’atur, la pobresa i la desigualtat

image

Aquest és el programa definitiu del Fòrum d’alternatives a l’atur, la pobresa i la desigualtat que es celebra aquest cap de setmana, els dies 24, 25 i 26 a la facultat Pompeu i Fabra (campus Ciutadella). Són dues taules rodones el divendres 24 tarda, 35 tallers el dissabte 25 duran tot el día i l’assemblea de moviments socials i organitzacions el diumenge 26 al matí.

Programa
image

Dies: 24, 25 i 26 d’abril de 2015
Lloc: Universitat Pompeu Fabra (UPF). Campus Ciutadella.
C/ Ramón Trias Fargas 25-27 – Barcelona

Divendres 24

Anàlisi transversal dels temes del Fòrum des dels eixos o sectors: Salut-sanitat, educació, sindical-laboral, habitatge-urbanisme-barris, justícia-drets-indefensió, consum-subministraments, cultural, dona-igualtat, joventut, infància, tercera edat, immigraciò, serveis socials.

17.30h. “Dimensions de l’atur, la pobresa i les desigualtats”

Amb Mercè Darnell (Càrites), Guiomar Todó (Save the Children), Fina Rubio (Fundació SURT), Francesc Mateu (Intermon – Oxfam), Joan Benach (Investigador de salut pública) Lluís Rabell (FAVB), Jordi Giró (CONFAVC), Diosdado Toledano (ILP RGC), Alba Cuevas (SOS Racisme) Albert Pallas (PAH)

20h. “Causes i causants de l’atur, la pobresa i les desigualtats”

Amb Andreu Missé (periodista), Vicenç Navarro (economista), Pere Jodar (sociòleg), Ramón Franquesa (economista), Cristina Pina (Campanya Catalunya contra el TTIP)

Els 35 tallers del dissabte 25 en el gràfic:

image

TALLER del dissabte en que participa DEMPEUS per la Salut Pública:

Atur, Pobresa i Desigualtat com a Determinants de la Salut, de 18 a 20 h del dissabte 25, amb Vanessa Puig Barrachina, Montserrat Vergara i Antoni Barbarà: tres grans companys de DEMPEUS.

Diumenge 26

10h. “conclusions i propostes”
Presentació del Manifest del Fòrum.

13.30h. Forn de Teatre Pa’tothom: “Gran gala Empresari de l’any”

 

Etiquetes: , , , , , , ,

Dos models sanitaris cara a cara

Construim la sanitat
.
Un video i una proposta per la salut i per demuntar els tinglados i les mentides de Boi Ruiz i els seus amics de la sanitat privada que diuen, ben contents, que “el nostre benefici és la teva salut”. Per construir el sistema que ens cal, escoltin a Isabel Vallet… i comparin amb el que el conseller intenta respondre. I ja que en el video en Boi Ruiz es queda amb la darrera paraula (privilegis de ser conseller), acabem de desmuntar entre totes i tots els interessos “privats” i defensem la salut i la sanitat públiques a la Jornada del 22 de febrer.

Les companyes de la CUP, amb molta altra gent, creuen que el que està passant a altres països ens pot ajudar a decidir què volem per casa nostra. I les teves reflexions, amb les de Carme Borrell, Nines Maestro, Carles Muntaner, Elena Montserrate, Xavier Lleonart, Montse Pineda i la gent de Dempeus poden contribuir a una Jornada BONA per la SALUT.
.

JORNADES | Construïm la sanitat als Països Catalans

Dissabte 22 de febrer · Barcelona · Cotxeres de Sants

# 10h | Models de Gestió Sanitària. Conseqüències de la incidència de l’agenda neoliberal en la gestió de la Sanitat. Canadà, Veneçuela i Anglaterra

– Isabel Iturria: Ex-ministra del Poder Popular per a la Salud del Govern Bolivaria de Veneçuela, metgessa especialista en Medicina Interna i Cardiologia.

– Eóin Clarke: Fundador de Labour Left i editor del Red Book 1 & 2.

– Tania Aguilar Guerra: Vicedirectora General de la Escuela Nacional de Salud Pública de Cuba.

– Carles Muntaner: Catedràtic de la Faculty of Nursing i de la Dalla Lana School of Public Health de Toronto.

# 12h | Determinants socials de salut. Diferències sistemàtiques en salut a causa de les estructures socials.

– Montse Pineda: Activista per la Sanitat Pública i feminista.

– Carme Borrell, Laia Ollé i Albert Espelt: Membres del Grup de Recerca en Desigualtats en la Salut (GREDS) – Employment Conditions Network (EMCONET) de la Universitat Pompeu Fabra (UPF).

# 16h | Bases d’un Nou Model Sanitari. Punts clau en la construcció d’una sanitat de propietat i provisió pública, universal i de qualitat.

– Àngels Martínez Castells: Doctora en Ciències Econòmiques i Presidenta de Dempeus per la Salut Pública.

– Elena Montserrate: Metgessa de familia i militant d’Endavant OSAN.

– Nines Maestro: Membre de CAS Madrid (Coordinadora Antiprivatización de la Sanidad) i de Red Roja.

– Xavier Lleonart: Metge Adjunt de Cirurgià d’Urgències de l’Hospital de Terrassa.

# 18h | Estratègies de lluita i canvi. Debat sobre com afrontem la lluita contra la privatització de la sanitat.

Per saber-ne-més: https://www.facebook.com/events/1411240019118590/?ref=22

 
2 comentaris

Publicat per a 24 gener 2014 in Salut, Uncategorized

 

Etiquetes: , , , , , , , ,

@ToniBarbarà en el Europarlamento, en nombre de @Dempeus y en defensa de la SALUD PUBLICA,

Toni Barbara JornadaEra importante que se escucharan también en la Eurocámara las verdades como puños que Antoni Barbarà Molina, en nombre de Dempeus, pronuncia en un hemiciclo lastimosamente vacío. Los puntos a los que se refirió el amigo, médico, activista y Secretario de Dempeus per la Salut Pública podrían resumirse en:

1 . – La U.E. nació de espaldas a la salud. Construía un alma de carbón y acero pero dejaba importantes temas como los determinantes sociales al libre arbitrio de cada estado, con fuerzas, tradiciones, culturas y hegemonías desiguales.

2 . – La áspera realidad, por vía de la enfermedad espongiforme bovina, obliga a que la sanidad interese a los altos organismos de la UE. No es un buen comienzo, pero demuestra que si no se abre la puerta a legislar en temas de sanidad y salud, la cruda realidad se cuela por las ventanas.

3 . – Cuando finalmente se acepta dar directrices en salud, se prioriza la vertiente mercantil, se impone la supremacía de los lobbies químicos y farmacéuticos y se potencian orientaciones privatizadoras de la sanidad cuestionada por BMJ, the Lancet , e incluso la propia OMS . … Con esta orientación , las desigualdades sociales se agravarán y acaban por enfermar seriamente a los niños, personas ancianas, a la inmensa mayoría de mujeres y de los hombres de Europa.

4 . – Europa, hoy, está enferma porque no tiene ni alma ciudadana ni apoyo popular . No ha entendido que no se puede separar, sin hacer demasiado daño, lo biológico, psicológico y social, y necesita iniciar un proceso que una en una visión integral de los avances en la educación, la prevención, la humanización y la atención de la salud. En diagnóstico de urgencia, de mucha urgencia, necesita una política vigorizante, una transfusión vital que sólo puede venir de la participación empoderada de las organizaciones que defienden la salud y la sanitad públicas.

5 . – Desde Dempeus per la Salut Pública consideramos que es imprescindible hacer pedagogía activa de los determinantes sociales y la equidad en salud para llegar a una Europa de personas más iguales, a una sociedad más justa. Es necesario que desde las instituciones de la UE también se actúe conscientemente por la universalidad real del sistema sanitario. Para que se legisle en positivo contra el paro y por unas condiciones de trabajo dignas y contra los desahucios, las privatizaciones, las corrupciones y el saqueo que sufre la sanidad y la mercantilización obscena de la salud, poniendo a las personas y sus condiciones de vida (también las de la sanidad) en el centro de sus políticas. Y siendo especialmente cuidadosa y amable con las personas dependientes y más débiles, hasta convertirse en la Europa de la salud para todas y todos .

Es en este sentido que reiteramos lo fundamental de nuestra petición de a este Parlamento Europeo de denuncia de las desigualdades agravadas en la sanidad, las privatizaciones, los repagos, las listas de espera, y en especial, que se legisle contra la equidad, convirtiendo la salud en un negocio cuando debería ser reconocido por este Parlamento como lo que es, un derecho inalienable para todas las personas.

 

Etiquetes: , , , , , , ,

La sanidad catalana y el butrón de la Conselleria de Salut

padrosaSe hacía ayer eco El Pais de cómo LA PARS había investigado comportamientos nada éticos del gerente del ICS José María Padrosa. La relevancia fue tal que hoy sigue en destaque cómo la Oficina AntiFrau ha decidido intervenir de oficio en el asunto. Por si alguien todavía no está enterado, en tiempos de duros recortes en la sanidad, las empresas que apoderaba Padrosa (al parecer, incumpliendo normas parlamentarias que hoy todos los grupos menos el suyo critican) facturaron 40 millones en tres años a la sanidad catalana de la que Padrosa es el “número 2”. El número 1, ya saben, es Boi Ruiz, ex-presidente de la Unió Catalana de Hospitals, que se hizo acompañar para atravesar la “puerta giratoria” de lo privado a lo público, de buena parte de la cúpula dirigente. Entre ellos, Padrosa, entonces director del holding de empresas dedicadas a fisioterapia, rehabilitación y logopedia que se han visto “agraciadas” con contratos millonarios desde la pública. Desde el inicio de la maniobra con la que Artur Mas escoge para conseller de Salut al destacado miembro de la sanidad privada, las puertas giratorias se empiezan a convertir en un auténtico butrón. Y los primeros que se atrevieron a denunciarlo (los editores de la revista cafeambllet , tuvieron que sufrir las consecuencias).

Pero Albano y Marta no están sólos en la defensa a fondo de la sanidad pública. Hace ya algunos meses, seis organizaciones pusieron una querella a Boi Ruiz por temas estrechamente relacionados, con un final demasiado previsible…(ya decimos en Catalunya, que de derrota en derrota, hasta la victoria final”) . Y en un tono mucho más serio, escribía Carlos Jimenez Villarejo (Boi Ruiz se libra de la querella)  el pasado mes de febrero, entre otras cosas:  “El Auto del Tribunal otorga amparo al conseller Boi Ruiz y su equipo, al respaldar sus políticas antisociales y antihumanitarias y justificar las presuntas formas de corrupción del Departament descritas en la querella. Y lo hace, precisamente, ante denuncias por delitos cometidos desde las estructuras de poder, invocando que el derecho penal está presidido por el principio de “intervención mínima”. Y, tan mínima, Sres. del Tribunal, si las conductas presuntamente delictivas están realizadas por quienes detentan cualquier clase de poder. Ante los delitos menores cometidos por miembros de las clases populares, la respuesta judicial es casi siempre contundente.” Y seguía: ” Una de las formas del Gobierno conservador de CiU de protegerse frente a la ciudadanía, es precisamente contar con el apoyo de los tribunales. Porque, no lo olvidemos, solo se trataba de iniciar una investigación que, obviamente, no predeterminaba el resultado. Pues, ni eso. El portazo del Tribunal Superior de Justicia a los ciudadanos favorece simultáneamente al Gobierno de CiU que trata de engañarlos con supuestas apelaciones a la causa de Catalunya, mientras se consolida la protección de la casta política gobernante”.

Cimera AntiFrau: El president Artur Mas con la presidenta del Parlament, Núria De Gispert; el del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), Miguel Angel Gimeno; el fiscal superior de Catalunya, Martín Rodríguez Sol; el Síndic de Cuentas, Jaume Amat; el Síndic de Greuges, Rafel Ribó, y el director de la Oficina Antifrau (OAC), Daniel de Alfonso, en el Palau de la Generalitat

Cimera Antifrau: El president Artur Mas con la presidenta del Parlament, Núria De Gispert; el del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), Miguel Angel Gimeno; el fiscal superior de Catalunya, Martín Rodríguez Sol; el Síndic de Cuentas, Jaume Amat; el Síndic de Greuges, Rafel Ribó, y el director de la Oficina Antifrau (OAC), Daniel de Alfonso, en el Palau de la Generalitat

Ahora va quedando bien demostrado que había base para la querella, que la condena a Cafeambllet fue un escarnio, y que es absolutamente imprescindible investigar los altos cargos de la Conselleria de Salut si se quiere preservar la sanidad pública y no hacer burla sangrienta de la democracia. Y a pesar de que Carlos Jiménez Villarejo citaba la afirmación del letrado Seguí en el citado recurso, ”callaré protestando”,  hemos tenido la suerte de que gente muy valiosa sigue exigiendo Justicia de verdad, y denunciando que, aunque los Tribunales lo amparen, este equipo que desgobierna nuestra sanidad ha convertido el paso de lo público a la privado en un saqueo continuo. Para eso mismo construyeron este hediondo butrón que sólo sigue siendo invisible para quienes -por miedo, servilismo o lamentable ceguera- no quieran ver cómo debilita los cimientos de la sanidad, la salud y la convivencia.

 
4 comentaris

Publicat per a 20 Juny 2013 in Mitjans de Comunicació, Salut

 

Etiquetes: , , , , , , , ,

Sí se puede dar espacio a la esperanza… o construir alternativas como ALBA y Syryza

Es preciso dar espacio a la esperanza. Este fin de semana, y después del magnífico programa “Sí Se Puede” de La Sexta Columna (con intervenciones sorprendentes de compañeros-amigos entrañables como Miguel Tomás y Celestino Sánchez) añado también ideas del economista Luciano Vasapollo, profesor de Métodos de Análisis Económico de la Universidad de la Sapienza de Roma y economista activo de la Red de los Comunistas. Durante treinta años Vasapollo estudió y trabajó en América Latina y colabora en temas de planificación económica de diversas instituciones de los países que forman ALBA. La larga entrevista publicada en italiano en Contropiano, como podrán apreciar, va en el mismo sentido de dar a la esperanza fundamentación científica. Por ejemplo, nos dice Vasapollo, “hablar hoy de la revolución en Europa no es una utopía, sino que significa regenerar el papel protagónico en las luchas de masas de los inmigrantes explotados, de los trabajadores temporales, los estudiantes y personas sin hogar, y a las que se les niega el mundo laboral y empresarial, y que deben y pueden reapropiarse del sentido de la historia”.

La pregunta fundamental que recorre la entrevista a Vasapollo es si el socialismo es el camino, y las maneras plurales de llegar al mismo. Para ello se detiene a analizar la experiencia de países de América Latina como Argentina y Brasil (protagonistas del auge económico que puede cambiar el equilibrio de poder político, económico y energético del planeta) y la de los países del ALBA (Alianza Bolivariana para los Pueblos de Nuestra América), con Cuba, Venezuela, Ecuador, Bolivia, Nicaragua, donde movimientos inspirados por un carácter revolucionario y socialista llegaron al gobierno e inciaron programas de inversión social y nacionalización de grandes empresas. Como recordarán, Hugo Chávez inició junto al Gobierno de la Cuba de Fidel el surgimiento de ALBA en el 2004, para después irse extendendiendo a Nicaragua, Ecuador, Bolivia y las islas caribeñas de Antigua y Barbuda, San Vicente y las Granadinas. No hay duda que para el continente suramericano era una concreción -creciente y que fue dando cada vez más miedo al tenerse que tomar en serio- del Sí Se Puede, ya que hacía frente a nuevos retos, con éxito, y a los máximos desafíos. Frente a una globalización de la avaricia, ALBA empezó a tomar un significado fuerte como red de comercio que no se basaba en el lucro, sino en la solidaridad y la complementariedad de los recursos (originalmente era el intercambio de petróleo venezolano y médicos cubanos), y se rige por su propia moneda, el Sucre.

Sin embargo, en estas últimas semanas, los acontecimientos pueden ser preocupantes. No sólo murió el Presidente de Venezuela sino que fue elegido como Papa un argentino -Jorge Mario Bergoglio – que incluso más allá de cualquiera de sus responsabilidades o su silencio durante los años de la dictadura, ha hecho pensar con fundamento a muchas personas (entre las que me incluyo) en una nueva versión del modelo Wojtyla. Al margen de cuestiones más antiguas, si en su momento el gobierno del presidente Kirchner, en una sociedad democrática y progresista pero no marxista, hizo declaraciones en las que se afirmaba que el Papa actual se había aliado con la oposición a un gobierno democrático, las sospechas parecen justificadas.

Pocas personas podrán poner en duda, de buena fe, que cuando interesó demoler el bloque soviético, el Papa polaco y la Iglesia católica desempeñaron un papel central, y para ello bastaría sólo con las relaciones entre la Iglesia oficial y Solidarnosc. En la actualidad, en América Latina y con formas y estadios muy diferentes, hay gobiernos de transición al socialismo. Y otros gobiernos que, sin ser socialistas, juegan un papel importante antiimperialista, progresista y democrático Por ello no es improbable, opina Vasapollo, que se quiera que el nuevo Papa argentino represente un papel similar al de su antecesor Wojtyla para su región de origen. Encontraría como aliados, sin duda, el terrrorismo militar y de los principales medios de comunicación: a la Iglesia Católica le bastaría con intervenir despolitizando a los pueblos latinoamericanos (lo que equivaldría a desactivarlos en la lucha por sus derechos).

RivoluzioneFrente al modelo de la Unión Europa (y absolutamernte en sus antípodas) la construcción del ALBA para Vasapollo significa – dado el equilibrio internacional de poder- lo que Castro llama “el socialismo posible”. Desaparecida la Unión Soviética no hay un equilibrio de poder a favor de los movimientos anti-coloniales y comunistas. Y, sin embargo, ALBA está en el centro de los procesos constitutivos de socialización de los medios de producción, nacionalización de recursos – principalmente petróleo – y del sistema bancario, apostando por un sistema económico basado en la producción y el comercio solidario y complementario, y NO en la maximización del beneficio. Se trata, pues, de una transición hacia el socialismo que se construye sobre las ruinas del capitalismo, que sin duda sigue vivo.

Para poder captar mejor el espíritu de ALBA se debe entender que no se construye un socialismo basado en un modelo único para poderse exportar, como ocurrió en Europa en el pasado. Por el contrario, se trata de un socialismo con rutas, culturas, modelos diferentes: desde el socialismo comunitario Evo Morales a la revolución ciudadana de Correa, o el socialismo bolivariano en Venezuela, o el socialismo que se reclama al mismo tiempo de Marx y de Martí en Cuba. El punto que les une es la construcción de una sociedad que, en este período de transición, se puede definir como socialismo no de mercado, sino con el mercado que pone en cuestión, hasta lo más hondo, anteponer la consecución de beneficios empresariales a las personas, sus derechos y sus necesidades.

Algo parecido, a nuestra manera, deberíamos poder desarrollar en Europa (donde ya existen organizaciones de nuevo cuño que ponen a las personas, su vida, salud y derechos básicos muy por encima del afán de lucro de las grandes empresas privadas, y que no se resignan a perder las conquistas sociales duramente conseguidas) y en especial en esta Europa del Sur tan maltratada por las políticas de austeridad que nos hunden en la miseria. Seguramente la Syryza griega puede jugar un papel importante, ya que se trata simplemente de confluir en la osadía de las propuestas, el protagonismo de las personas frente a los mercanos, y la radicalidad del cambio. Hasta ahora, las declaraciones hechas por Alexis Tsipras siempre nos han permitido creer que los fundamentos del cambio eran cada vez más sólidos y aguantarían la construcción de una Europa alternativa. Pero el requisito adicional es que la gente siga movilizada y, cada vez en mayor número, convencida de que se puede. Entonces, nadie podrá ponerlo en duda.

Descendiendo a lo más personal, y como una muestra de mi optimismo antropológico, aquí tienen unas declaraciones hechas el verano del 2010, antes de participar en los proyectos de Reacciona, Actúa y Utopías, y anteriores también al estallido del 15M, aunque en la edición posterior de los amigos Oscar Martínez (photooscar) y Juan Linares, dotan al video del mejor de los finales.

 

Etiquetes: , , , , , , , , ,

Xavier Crespo y la mafia rusa (o empiece a entender por qué molestaba tanto @_cafeambllet )

La Sexta noticias  (no se pierdan el video) explica que presuntamente Xavier Crespo, diputado de CiU por Girona, número 4 de la lista, cobraba al mes 30.000 euros al mes de la Mafia rusa, y además tenía otras fuentes de ingresos de la sanidad pública (hospitales de Lloret y el Maresme). Eso dicen hoy de Xavier Crespo otros medios como ElPais,  cuando el ex-alcalde y actual diputado ha llegado a amenzar incluso para que no levantaran la manta de sus tejemanejes (presuntos) a los amigos de CafeAMBllet,

Hoy parece una prometedora línea de investigación policial las relaciones de Xavier Crespo con sociedades corruptas. Hoy parece claro que este hombre es de mucho cuidado…. Pero ayer éramos muy pocos los que denunciábamos la doblez de Crespo. De manera destacada y valiente, los amigos de cafeambllet que ahora no sólo han sido condenados por decir la verdad, sino que están recogiendo fondos para publicar un libro con sus investigaciones (consiguiendo por cierto la revolución de los micromecenas de la verdad a los que les animo a unirse para que cueste mucho más, con nuestra solidaridad explícita, que los corruptos se burlen de la sociedad y la sanidad públicas.

En las elecciones, desde Dempeus per la salut pública y desde este este blog, denunciamos  (y cafeambllet lo reprodujo):

El impresentable candidato núm. 4 de CiU por Girona

X. Crespo en samarreta No debe haber mucha gente en Girona dispuesta a ir a las listas de CiU (o quizás alguien encuentre una explicación mejor) pero la pregunta que puede llegar a ser pertinente es si CiU quiere seguir el camino del PP en Valencia y poblar el Parlament de Catalunya de personajes poco transparentes. Desde otro punto de vista, repetir con Crespo en el núm. 4 -en un “mantenello y no enmendallo” que a simple vista causa más problemas que réditos electorales, se puede entender o bien porque no conviene que X. Crespo pierda su condición-protección en calidad de diputado al Parlament de Catalunya, o bien porque Crespo puede resultar demasiado peligroso si se le deja fuera del círculo de privilegios… Como dicen algunos, puede valer más por lo que calla que por lo que dice… y esto siempre es un mal síntoma en democracia.

Pero, en cualquier caso, poco promete para una Catalunya “saludable” y “rica y plena” que sigan figurando en las listas de candidatos personajes que presuntamente deberían sentarse en el banquillo. Por desgracia, no se han descubierto todos los chanchullos que la sociovergencia ha infligido a nuestra sanidad pública -entre otras cosas porque no se llevan a cabo las comisiones de investigación aprobadas, ni se responden a las preguntas de periodistas independientes como los de Cafeambllet– pero sí se sabe, por lo menos y como mínimo, que según la auditoría archivada por la Sindicatura de Cuentas, Xavier Crespo compró a la sanidad pública dos consultorios y equipamiento médico por la mitad o menos de su valor, con un resultado claro de pérdidas para las cuentas públicas. Y este mismo señor se considera idóneo, por parte de CiU, para seguir representado a la ciudadanía en el Parlament de Catalunya. La justicia, alega Crespo, le dio en su momento la razón, pero lo cierto es que, entre otras lindezas, cobró un sueldo opaco de 3.000 euros mensuales de la sanidad pública mientras era alcalde de Lloret, cargo por el que ya percibía una remuneración superior a 50.000 euros anuales.

Seguramente CiU no quiere admitir que con todo el “tinglado” que sacó de debajo las mantas más apolilladas el síndic de comptes, la Corporación de Salud del Maresme y la Selva perdió 277.000 euros con las operaciones… mientras se liquidaba una empresa pública. Según informó en su momento Antía Castedo en El Pais, la corporación vendió a precio de saldo en 2005 a Crespo y a su socia cuatro de los seis consultorios médicos de su filial a pesar de que había recibido ofertas mucho más interesantes económicamente. Crespo (que podría ser reelegido por las listas de CiU en Girona) se hizo con dos de ellos por 77.586 euros; los auditores de la sindicatura calcularon que valían 154.117.

En un proceso plagado de irregularidades, el triste epílogo de la auditoría hecha por los técnicos de la Sindicatura de Cuentas -y que decidió no hacer pública en 2006- destapó para la comarca de Maresme y La Selva gastos irregulares por 1,3 millones que beneficiaban a médicos, concejales y gestores. La auditoría también ponía de manifiesto que la CMSM causó unas pérdidas de ingresos de 2,4 millones a la corporación…. Y todavía hay mucho más que pueden seguir leyendo en las páginas de Cafeambllet y El Pais.

 

Etiquetes: , , , ,

#12M-15M Ciutadans rebels

Un reportatge de la periodista, escriptora i blocaire Lali Sandiumenge que avui publica el diari Ara.


La mobilització ciutadana que va arrencar l’any passat no va néixer del no-res. El 15-M ha inspirat molts projectes però també ha potenciat iniciatives anteriors i n’ha après. La batalla social és molt àmplia i té molts fronts oberts: sanitat, habitatge, participació, transports o immigració. Molts catalans han dit prou i defensen els seus drets de protesta en protesta, però també de barri en barri i de blog en blog.

LALI SANDIUMENGE

L’Ateneu Roig de Gràcia està ple de gom a gom. Qui arriba tard, escolta des del carrer, tot i que plovisqueja. A pocs dies del primer aniversari del 15-M, es discuteixen els camins a seguir. A la taula, tres ponents: Javier Toret, de Democràcia Real Ja Barcelona (DRY); Ada Colau, membre de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), i, atrapat al mig, un polític, Alberto Garzón, diputat d’Esquerra Unida. De fons una gran pantalla en què es van reproduint els tuits que es piulen amb el hashtag #caminosderebelion. El debat és presencial i virtual alhora, com el moviment: “#caminosderebelion, perquè no hi ha sortida ni més alternatives”.

Entre el públic, hi ha de tot. Membres de comissions del 15-M i dels ia-ioflautes , joves molt actius a la xarxa, activistes veterans i almenys un altre diputat. El 15-M té aquesta potencialitat: haver unit persones i col·lectius en una plataforma més àmplia, més enllà d’organitzacions clàssiques, i fer que tots se’n sentin part. L’atmosfera és d’entusiasme però inquieta el context repressiu creixent. L’acte s’ha obert recordant els detinguts durant la vaga general que estan en presó preventiva, i s’ha tancat amb una frase de Toret, molt aplaudida i piulada, en referència a les mobilitzacions per l’aniversari: “No hem de demanar permís per ser lliures, serem al carrer i serem invencibles”.

  • stop Adrià Alemany i Ada Colau són les cares més conegudes de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca / CRISTINA CALDERER

  • rebels Celes Sánchez, jubilat de 61 anys, i Quim Cornelles, aturat de 37, són dos veterans de les lluites socials / JORDI PIZARRO

  • ordenata Chris Moya, impulsor de la web Spain Revolution / CRISTINA CALDERER

  • metrome El David i el Manel, que no volen ser coneguts públicament, són dos dels promotors de Memetro / XAVIER BERTRAL

  • iaiaflauta Àngels Martínez Castells, de la plataforma Dempeus / PERE TORDERA

Toret, investigador social malagueny establert a Barcelona, va ser un dels primers que es van apuntar a DRY quan va néixer a Facebook el febrer del 2011. Un any després, assegura que “el 15-M no és un moviment més, és un paradigma nou”. Inspirada per l’ús de les eines digitals de les revoltes àrabs i per la lluita pacífica dels islandesos contra la voracitat del capital, DRY va impulsar la primera manifestació del 15 de maig.

El mèrit de DRY, i després del 15-M, és que va instar a la unió més enllà de les diferències (la plataforma es reclama apartidista i asindical, que no apolítica) i va donar cabuda a tots els malestars. Va qüestionar per primer cop la democràcia consensuada durant la Transició (“En diuen democràcia però no ho és”) i va articular un llenguatge directe i entenedor (“No som mercaderia en mans de polítics i banquers”). Com subratlla Celes Sánchez, un dels iaioflautes més hiperactius, “la gran sorpresa del 15-M va ser el procés de politització de centenars de persones amb una rapidesa brutal”.

Però, com en el cas de la Primavera Àrab, la mobilització no va néixer del no-res. El 15-M ha inspirat molts ciutadans però també ha acollit sota el seu paraigua moviments de protesta i iniciatives socials anteriors. Un exemple d’això és el mateix Ateneu Roig, que es va gestar el 2009 i es va posar en marxa el 2010. “No ens agradava com funcionava el sistema i crèiem que calien punts de trobada en l’àmbit social per canviar les coses”, explica Quim Cornelles, un dels impulsors. La idea era generar un espai de transformació social, participació i democràcia en què la ciutadania fos la protagonista.

Tot i que l’Ateneu Roig és un concepte més que un lloc físic, el seu local al carrer Ciutat Real de Barcelona s’ha convertit en un centre de reunió i reflexió. Els iaioflautes , un grup de jubilats bregats en la lluita antifranquista, d’esquerres i sindicalista, s’hi troben sovint per preparar amb discreció les seves “accions directes”. La primera va ser ocupar una oficina del Banco Santander. Una de les últimes, irrompre a la conselleria que dirigeix Felip Puig. Són una setantena, però els avis rebels , com se’ls anomena ja en anglès, tenen més de 9.500 seguidors a Twitter, han sortit a la premsa internacional i estan creant escola.

Però si es vol buscar un antecedent a l’esperit i les formes del 15-M cal retrocedir cinc anys fins a la manifestació en defensa d’un habitatge digne i contra la bombolla immobiliària que es va celebrar, curiosament, el 14 de maig del 2006 en moltes places espanyoles. Es va convocar anònimament per e-mail i es va difondre via SMS (les xarxes socials encara no havien arribat a Espanya).

“Per a sorpresa de molts activistes tradicionals, hi va anar molta gent, la majoria no polititzada”, recorda Ada Colau, una llicenciada en filosofia de 38 anys que ja era activa en el moviment antiglobalització. D’aquí va sorgir la plataforma V de Vivenda, que va enviar un missatge nou a través d’un nou mitjà. Els seus eslògans tenien la claredat i la frescor que amb el temps tindrien els de DRY: “No tindràs casa en ta puta vida”. Com DRY i les acampades, va apostar per una organització horitzontal, assembleària i per la protesta contínua al carrer. El moviment, a més, es va batejar així en referència a V de Vendetta , el còmic d’Alan Moore, i ja va fer servir la màscara de Guy Fawkes que ara ha popularitzat Anonymous.

Estafa generalitzada

De V de Vivenda va sorgir el 2009 a Barcelona la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), que uneix víctimes del que l’Ada qualifica com “una estafa generalitzada” i persones solidàries. “La PAH va començar a transcendir el novembre del 2010, quan vam organitzar la campanya per aturar els desnonaments. Ho vam gravar en vídeo i ho vam penjar a la xarxa. Es va començar a generar un petit imaginari en visibilitzar el que l’acció col·lectiva pot aconseguir. Però el punt d’inflexió va ser el 15-M, es va produir un encontre perfecte”, subratlla. La lluita està narrada al llibre Vides hipotecades, que Colau ha escrit a quatre mans amb Adrià Alemany, que és economista. Les dades són demolidores: cada dia es produeixen a l’Estat 212 execucions hipotecàries i 159 desnonaments. La PAH n’ha aconseguit aturar dos centenars.

El 15-M va insuflar vida també a Dempeus per la Salut Pública, un col·lectiu creat en temps de Marina Geli per denunciar el camí “privatitzador” del tripartit i que reuneix professionals de la salut, economistes, sindicalistes, acadèmics i associacions de veïns. El 15-M connecta molt amb un dels punts del seu manifest inicial, donar poder a la ciutadania. “De sobte va passar el que semblava molt difícil, que la gent s’atrevís a desafiar i a imposar-se, a posar-se dempeus per defensar el seus drets”, afirma l’exprofessora de política econòmica de la UB i presidenta de Dempeus, Àngels Martínez Castells. El 14 de maig del 2011, van participar en la manifestació unitària contra les retallades del govern Mas, i el 15, en la de DRY. “Quan ens pregunten si som del 15-M, diem que no som ni del 14 ni del 15, sinó del 29”, riu, posant de manifest un tret distintiu d’aquest col·lectiu: servir d’aglutinador i de pont entre les organitzacions convencionals i la rebel·lió ciutadana. “Som apartidaris”, subratlla Martínez Castells. “Intentem dignificar la política dignificant les persones, o al revés”.

El 15-M no només va potenciar iniciatives existents i en va aprendre, també va donar una possibilitat de participació política -ja sigui des del carrer o el ciberespai- a milers de persones que segurament formaven part a les enquestes dels desafectats . Aquest és el cas de Chris Moya, un desenvolupador de programari lliure de 33 anys que quan es van ocupar les places va posar en marxa la plataforma web Spain Revolutionamb un doble objectiu:donar veu a la gent normal i corrent i informar del que passava més enllà del missatge vehiculat per les institucions i els grans mitjans.

El Chris la va muntar aquella nit amb dos amics, Eli Bru i Atre, que, com ell, ja col·laboraven en projectes de cooperació i voluntariat. “Vinc del món de la informàtica pura i dura i no sabia on enfocar aquesta energia”, explica. Ho va saber així que va veure el hashtag #SpainRevolution amb què se seguien a Twitter els esdeveniments de Sol i Catalunya. Van comprar el domini i van donar espai virtual a les acampades i a tothom que no volgués callar. “Ara hi ha moltes plataformes, però vam ser els primers”.

Dels soviets a la xarxa

El clima de participació ciutadana en els afers comuns que va construir el 15-M encara continua. La lluita s’estén i es multiplica de barri en barri i de blog en blog i en molts àmbits sensibles: des de la sanitat, l’ensenyament i el transport a la immigració, com és el cas de la campanya pel tancament dels centres d’internament d’estrangers (CIE). Els seus protagonistes són persones i col·lectius però són sobretot nodes, connexions molt transversals i mòbils, i si alguns se n’han erigit en portaveus respon més a la necessitat dels mitjans de tenir interlocutors que a la seva mateixa dinàmica.

Tampoc és un moviment només de joves. Uneix veterans, com l’Àngels i el Celes, que tenen passat i memòria (ella va ser membre de l’Assemblea de Catalunya i ell diputat català); la generació de la Transició, i la que va néixer després de la Constitució del 1978 i que no s’hi sent representada. “No em sorprèn el que està passant. La lluita estudiantil en què vaig participar a finals dels seixanta i principis dels setanta era molt 15-M, ens organitzàvem en comitès, fèiem tancades…”, subratlla Martínez Castells, que recorda que la frase “Tot el poder per als soviets” de la Revolució d’Octubre no vol dir res més que el poder per a les assemblees.

La història és cíclica però la gran diferència de la revolta que va arrencar al nord d’Àfrica, va seguir a la Mediterrània i s’ha estès als Estats Units és internet i el seu potencial per construir intel·ligències col·lectives de forma viral. “La gent ha après a fer la revolució a la xarxa”, apunta Toret. Encara que sempre s’ha treballat en xarxa, com recorda Celes Sánchez, l’enorme eficàcia dels mitjans socials per connectar i mobilitzar persones s’ha demostrat a Tahrir, Sintagma, la plaça Catalunya o Wall Street. Els iaioflautes van ser de seguida conscients de la seva importància. El Celes es va apuntar a un “curs d’emergència” per aprendre a piular i ara difon des d’un iPad les accions del col·lectiu un cop han començat. Per preparar-les, prefereixen utilitzar els mètodes clandestins d’abans. És la manera d’estalviar-se problemes amb la policia.

Com l’Ateneu Roig, que organitza tallers per ensenyar a usar les eines d’internet per a l’activisme, Chris Moya participa també en iniciatives solidàries per formar col·lectius que no hi tenen accés. Internet, assegura, és clau per donar poder a la ciutadania. Per Martínez Castells, que disposa d’un blog, un dels seus grans poders és que està acostumant la gent a expressar-se sense autocensura. “És una escola d’aprenentatge. Quan vencem la censura personal conquerim quotes de llibertat col·lectives”, considera.

La tecnologia permet també difondre un nou llenguatge de dissidència que juga molt amb la creativitat, l’humor i el sarcasme. Ada Colau i Adrià Alemany ja el van fer servir fa uns anys, quan es van vestir de superherois de V de Vivenda -de groc i negre, a l’estil abella Maia- i van irrompre en els mítings de les eleccions catalanes del 2006. “Que no ens diguin que la solució és construir més, de cases n’hi ha un fotimer!”, va etzibar l’Ada a una Imma Mayol desconcertada. La performance tenia també com a objectiu enregistrar-la i penjar-la al YouTube.

També Memetro, nascut l’any passat com un projecte d’investigació de belles arts, uneix eines digitals i creativitat per denunciar d’una manera simbòlica que els transports públics de Barcelona siguin uns dels més cars d’Europa. El David i el Manel, dos dels promotors, un artista i un educador social, respectivament, de 27 anys, s’aferren fidelment a un discurs: el motiu pel qual molts usuaris no validen el bitllet és perquè pateixen un trastorn de memòria de simptomatologia clara. “Quan entres al metro, et vénen al cap la pujada de tarifes, la crisi, la corrupció política, que el sistema s’està ensorrant…”

Memetro, anomenat així per la fusió de me meto i la pel·lícula Memento , no promou directament la desobediència civil. De fet, està creant una associació que disposarà d’una “caixa de resistència” finançada pels membres per afrontar col·lectivament les multes. Segons els seus càlculs, en tocaria una d’anual per cap. L’objectiu, amb tot, és evitar-les i per això han posat en marxa a través de Twitter un sistema d’alertes ciutadanes de controls als transports que es reflecteixen en un mapa que es pot consultar per mòbil. Un exemple d’avís recent: “#memetroBCN ara 3R + 1S a línia vermella Universitat direcció Hospital de Bellvitge”. R, per revisors; S, per seguretat. Els vigilats són ara els vigilants, són molts i tenen més càmeres.

La xarxa és en gran part responsable dels trets distintius del 15-M: horitzontal, participatiu, descentralitzat. Com a Tahrir, sense líders i sense ideologies. Però la seva força pot ser també la seva feblesa. ¿Pot funcionar un moviment sense estructura i dirigents? L’interrogant i ara, què? que es va plantejar a l’Ateneu Roig té moltes respostes. La més unànime: seguir posant coses en comú, aconseguir petites victòries, vèncer el desànim que res no es pot canviar. La PAH és un exemple que sí, es pot. “Hem demostrat que la mobilització col·lectiva pot canviar les coses si primer ens ho creiem nosaltres”, subratlla l’Ada, que creu que ara el repte principal és pensar com donar continuïtat al moviment més enllà de les places i aposta per alguna forma d’organització, per molt horitzontal que sigui.

La presència d’un polític al debat va desencadenar una discussió necessària: els límits de la confluència (que no convergència , un mot proscrit) entre la rebel·lió ciutadana i les organitzacions clàssiques. Per Quim Cornelles, la confluència enforteix el procés. “Si hi ha un tema cabdal que podria fer confluir la lluita del 99,9% és la defensa de la sanitat pública, perquè ens afecta a tots”, apunta Martínez Castells. Colau defensa que els polítics, si volen canviar les coses, es juguin el tipus en el seu propi terreny. Toret creu que el sistema de partits “impedeix el canvi” i diu que ha arribat l’hora “de la reapropiació de la política per part dels ciutadans sense intermediaris”. La clau és reinventar la democràcia, apunta, i la xarxa ara ho permet.

El blog de Lali Sandiumenge és Guerreros del Teclado

 

Etiquetes: , , , , , , , , ,

Los paraísos fiscales no son buenos para la salud

Ayer estuvimos en nombre de Dempeus per la Salut Pública en ARBÚCIES donde recibimos la mejor de las acogidas. No sé si esa maravillosa gente de Arbúcies con la que compartimos ideas e indignación, análisis y solidaridades, son de los que se levantan temprano, pero sí sé que son los evitan que se cierre el CAP por la noche (“retallades Boi Ruiz”) y evitan deshaucios de gente necesitada que ha sido vampirizada por los bancos. Precisamente, en la sesión, entre las muchas cosas que comentamos y que se encargó de fundamentar el company Jordi Romero con una buena introducción sobre las movilizaciones de las últimas horas y los motivos que las provocan salió el tema de la insolidaridad (que enferma el mundo) de los que mantienen sus capitales y el provecho de sus especulaciones en los paraísos fiscales. Añado esta entrada gracias a Oscar Martínez Martínez, con un video muy ilustrativo, y , traducida al castellano , para reforzar algo más la documentación que ya pueden encontrar en este blog sobre el tema y de la que destaco: “Sin paraísos fiscales no habría recortes sociales”, “Los beneficios del IBEX y el déficit público, y “Puede sobrevivir la democracia al capitalismo financiero?”

El fraude fiscal en España alcanza los 80.000 millones de euros. Los intereses de la deuda pública que debe pagar cada año el estado llegan a 21.500 millones de euros, el 26,8% del fraude permitido.

Los inspectores de Hacienda han denunciado públicamente que no hay un verdadero interés por parte de las autoridades económicas del estado de combatir el fraude fiscal:

“… Podemos DECIR que no existen voluntad política para lucha contra el fraude fiscal Mientras no existía un verdadero plan destinado a DICHO fin.”

Prácticamente el 100% de las empresas del Ibex 35 opera en los llamados “paraísos fiscales”, lo que significa que están evadiendo capitales del país ante los ojos de todos.

Las empresas fiduciarias que ofrecen servicios a cualquier empresa que quiera evadir impuestos mediante la creación de compañías fantasma (denominadas “offshore”) se anuncian sin complejos en Internet. Su verdadero objetivo se camufla bajo el eufemismo de la “optimización fiscal”.

La gran pregunta es:

¿Por qué un gobierno obsesionado con la reducción del déficit público no quiere poner fin a este enorme problema y sí en cambio opta por la vía, mucho más impopular, de la reducción del gasto público y en especial del gasto social?

votar

 

Etiquetes: , , , , ,

Recorda! el 22-J, per una NOVA CULTURA DE LA SALUT. Participa!

Dimecres, 22, de 9 a 2, al CaixaFòrum de Barcelona, volem recuperar la concepció global dels antics metges salubristes catalans que varen donar una impronta social a l’exercici de la seva professió a Catalunya, que varen ajudar a enderrocar muralles i humanitzar una indústria naixent, que varen considerar la salut pública, tot just entesa com a tal, com una manera de viure que tenia molt a veure amb el medi, les relacions socials i personals i les necessitats humanes i col•lectives de cada època. Ho farem amb gent que defensa la salut i la vida, i comptarem també amb la presència del company Josep Pàmies de Dolça Revolució, de companyes i companys d’ATTAC, de ciutadanes i ciutadans de Democracia Real Ya, de lluitadors per una informació veraç com l’editor de la revista Cafeambllet, etc… Mira l’ampla participació en el programa, més avall…

Nosaltres, entenem ara que no és de cap manera saludable viure en una societat on l’economia mana sobre la política. No és bo per la salut que organismes supranacionals que ningú ha escollit (FMI, BM, OMC) i els interessos privats d’empreses multinacionals, d’indústries químiques i farmacèutiques i institucions financeres que fomenten l’atur en retallar els crèdits a les petites i mitjanes empreses, s’apropiïn del finançament dels serveis públics i deixin a tants treballadors i treballadores sense casa –si no ho impedim. Les privatitzacions, les retallades, el menysteniment dels drets, les “lleis òmnibus”,  tenen clarament biaix de gènere i de classe, desestructuren la nostra societat i estan preparant el camí a una noves formes d’explotació, marginació i infelicitat de les persones, estant fomentant una societat individualista, cruel, on sols el sofriment és compartit i de la que es vol erradicar la solidaritat amb un nou autoritarisme i despreci per l’ésser humà (especialmente per als més dèbils) que sols poden fer germinar les llavors del feixisme.

No és bo per la salut que les persones, el medi, la qualitat de vida, les necessàries relacions de suport, participació social i la cultura, siguin mercaderia. I amb la mateixa força volem dir que la salut no pot ser moneda de canvi per als guanys d’uns pocs, i que ens mereixem una societat millor. Per això, el dia 22 desenvoluparem els eixos fonamentals per a la construcció d’una nova cultura de la salut, per tornar el poder a la política en el sentit més noble i evitar que sigui el sector privat de salut sigui el que dicti els objectius de salut tant per les localitats com per Catalunya, l’Estat i la Unió Europea.

Reserveu-vos un lloc enviant un correu a dempeusperlasalut@gmail.com

 
 

Etiquetes: , ,

Dia 22-J Per una nova cultura de la salut. Vine i participa!

Amb una fila cero de luxe en la que esperem trobar una bona representació dels moviments socials que defensen la salut entesa de manera plena, una vida millor i els drets laborals i de ciutadania, ens trobarem el proper dia 22 en una convenció per una nova cultura de la salut, amb la participació i la col.laboració de totes i tots.

Comptem amb els amics i amigues que, de forma conscient, organitzada i compromesa, s’esforcen per aconseguir un món millor, una atenció sanitària pública sense retallades, uns serveis públics de qualitat… però que entenen també que una societat amb taxes d’atur del 20% –i un atur entre joves i noies de més del 40% és un fracàs imperdonable que cal corregir el més aviat possible.

La nova cultura de la salut ha de recuperar la visió global dels antics metges que varen donar una impronta social a l’exercici de la seva professió a Catalunya. I de la mateixa manera que varen donar arguments per enderrocar les muralles, per humanitzar una indústria neixent, ara ens toca dir que no és de cap manera saludable viure en una economia venuda a organismes i empreses multinacionals que dicten les polítiques segons els seus interessos, ni a unes indústries químiques i farmacèutiques que enverinen els nostres aliments i els nostres cossos, ni a unes institucions financeres que s’apropien dels nostres impostos per a les seves especulacions, mentre fomenten l’atur en retallar els crèdits a les petites i mitjanes empreses, i executen hpoteques que deixen a tants treballadors i treballadores sense casa –si no ho impedim. Les privatitzacions, les retallades, el menysteniment dels drets, tenen clarament biaix de gènere i de classe, desestructuren la nostra societat i estan preparant el camí a una noves formes d’explotació, marginació i infelicitat de les persones: ja estan germinant les llavors del feixisme.

No és bo per la salut que les persones, el medi, la qualitat de vida, les necessaries relacions de suport. participació social i la cultura, siguin mercaderia. I amb la mateixa força volem dir que la SALUT NO POT SER MONEDA DE CANVI DELS GUANYS d’uns pocs, i que ens mereixem una societat millor.

Volem viure en una societat sana, equitativa, plenament democràtica i saludable, en harmonia, autonomia i solidaritat. I perquè sabem que som moltes i moltes les persones que pensem així, les que estem disposades a treballar per una nova cultura de la salut que ens permeti viure en un món més lliure i igual, us esperem i us donem des d’ara, en peu d’igualtat, la benvinguda a la convenció del proper dia 22. Aquest és el programa:

 

Etiquetes: , , , , ,

 
%d bloggers like this: