RSS

Arxiu d'etiquetes: depauperació

Barbara Ehrenreich: El Manifest Comunista fa 160 anys

arrob.jpg“Aquest any es celebra el 160è aniversari del Manifest Comunista i el capitalisme, alies “lliure empresa”, sembla disposat a observar l’ocasió caient mort. (…) Però en un punt Marx i Engels tenien tota la raó: Dins de societats capitalistes, o com a mínim a la classe del capitalisme salvatgement desregulat que Amèrica ha tingut, els rics són cada vegada més rics i els treballadors són cada vegada més pobres, mentre la classe mitjana va relliscant cap a la ruïna. Aquestes dues últimes conseqüències són el que Marx n’anomena depauperació, que és com el procés que una persona pateix quan té càncer i cap assegurança, o s’ha de pagar la hipoteca i no hi ha cap sou en perspectiva.

Marx va pronosticar que el capitalisme cauria perquè el farien caure: El proletariat, tip de depauperació, es revoltaria, s’apoderaria dels “mitjans de producció”, i s’entestaria en dirigir-ho tot per ell mateix: aquesta és la idea original, pre-soviètica, de socialisme. La revolució no es va produir, o com a mínim, no aquí. Durant molts i molts anys i fins ara, els treballadors i treballadores d’Amèrica han acceptat dolçament sous decreixents, preus creixents, més explotació a la feina, desaparició de pensions i assegurances de malaltia cada vegada més insegures. Mentre el sou del personal de direcció creixia fins a una xifra de 8 dígits i més, el que s’anomena “gent corrent” accepten segones feines i s’amunteguen diverses generacions en una mateixa casa, amb esperes incòmodament llargues per poder anar al bany.

Però tota aquesta depauperació – combinada amb un enriquiment fabulós “dels de dalt” – ha acabat per desestabilitzant el sistema capitalista, encara que sols sigui perquè, en els darrers anys, el substitut d’Amèrica de sous decents ha estat el crèdit fàcil. Fins fa un any, teníem gairebé diàriament missatges, de televenda i per correu, que ens instava a consolidar els nostres deutes, refinançar les nostres cases, transferir els nostres deutes d’una targeta de crèdit a una altre, i provar hipoteques noves que semblaven molt gustoses i ni tan sols exigien cap entrada. I hi quèiem massa sovint. Semblava tan raonable, per exemple, no deixar quiets els diners, sinó començar a gastar de seguida.

A l’altre extrem de l’espectre econòmic, hi havia el problema de què fer amb massa diners. Sí, això pot ser un problema. Alguns dels superrics han de contractar assessors per ajudar-los a gastar els seus diners: On aconseguir una ampolla de vi de 20.000 dòlars, o trobar un Picasso per a la paret del bany? Més seriosament, hi havia el problema d’en què invertir. Com explica Chuck Collins del Grup de Treball sobre Desigualtat Extrema, les concentracions enormes de riquesa poden funcionar com ones de tsunami, destruint tot el que toquen en la seva recerca de beneficis cada vegada més alts. Moltes d’aquestes ones de diners inunden, directament o indirectament, els arriscats crèdits que ofeguen a la majoria de no rics, amb els deutes tòxics de la classe “subprime”.

L’argument de Marx era que la coexistència de la gran riquesa per a pocs i creixent pobresa per a molts no sols era moralment objectable, sinó també inherentment inestable. Podia estar equivocat respecte a les raons per a la inestabilitat, però ningú pot negar que ja ha arribat. Quan la cobdícia dels rics topa frontalment amb les necessitats dels pobres – per tenir un habitatge, per exemple – el resultat és que pot desaparèixer el crèdit global.

Òbviament, la manera d’encarar la crisi és fer front a la pobresa i desigualtat que l’han provocat: ajudar a les persones amenaçades de desnonament, augmentar els menjadors gratuïts i les assignacions de lots de queviures, fer que el subsidi d’atur arribi a més persones sense feina, i, inversió pública massiva que generi feina en infrastructures, i, ja que les deutes de salut són el número un de causa de fallida personal, promulgar l’assegurança universal de salut, immediatament. Però ni tan sols Obama, del que encara porto el pin de campanya amb orgull, sembla que tingui prou estómac per capgirar les coses. Ha anunciat que no considera el rescat amb fons públics una oportunitat per canviar la llei de fallides, de manera que la gent que pot perdre la seva casa haurà de renegociar les seves hipoteques.

De manera que, feliç aniversari, Manifest Comunista! – encara que crec que el capitalisme sobreviurà aquesta vegada, perquè no hi ha cap alternativa preparada. Com a mínim, hauríem d’aconseguir alguna regulació i control seriós de qualsevol rescat fet amb fons públics, de manera que l’economia s’assembli una mica menys a “la lliure empresa.” Però una cosa que hauríem d’haver après en la darrera setmana, si no el darrer any, és que, quan s’aplica a l’empresa, “la llibertat” pot ser només una altra paraula per explicar el dolor d’altres.”

 
1 comentari

Publicat per a 14 Octubre 2008 in Economia crítica, Igualtat

 

Etiquetes: , , ,

 
%d bloggers like this: