RSS

Arxiu d'etiquetes: desigualtat

Un fòrum imprescindible d’alternatives a l’atur, la pobresa i la desigualtat

image

Aquest és el programa definitiu del Fòrum d’alternatives a l’atur, la pobresa i la desigualtat que es celebra aquest cap de setmana, els dies 24, 25 i 26 a la facultat Pompeu i Fabra (campus Ciutadella). Són dues taules rodones el divendres 24 tarda, 35 tallers el dissabte 25 duran tot el día i l’assemblea de moviments socials i organitzacions el diumenge 26 al matí.

Programa
image

Dies: 24, 25 i 26 d’abril de 2015
Lloc: Universitat Pompeu Fabra (UPF). Campus Ciutadella.
C/ Ramón Trias Fargas 25-27 – Barcelona

Divendres 24

Anàlisi transversal dels temes del Fòrum des dels eixos o sectors: Salut-sanitat, educació, sindical-laboral, habitatge-urbanisme-barris, justícia-drets-indefensió, consum-subministraments, cultural, dona-igualtat, joventut, infància, tercera edat, immigraciò, serveis socials.

17.30h. “Dimensions de l’atur, la pobresa i les desigualtats”

Amb Mercè Darnell (Càrites), Guiomar Todó (Save the Children), Fina Rubio (Fundació SURT), Francesc Mateu (Intermon – Oxfam), Joan Benach (Investigador de salut pública) Lluís Rabell (FAVB), Jordi Giró (CONFAVC), Diosdado Toledano (ILP RGC), Alba Cuevas (SOS Racisme) Albert Pallas (PAH)

20h. “Causes i causants de l’atur, la pobresa i les desigualtats”

Amb Andreu Missé (periodista), Vicenç Navarro (economista), Pere Jodar (sociòleg), Ramón Franquesa (economista), Cristina Pina (Campanya Catalunya contra el TTIP)

Els 35 tallers del dissabte 25 en el gràfic:

image

TALLER del dissabte en que participa DEMPEUS per la Salut Pública:

Atur, Pobresa i Desigualtat com a Determinants de la Salut, de 18 a 20 h del dissabte 25, amb Vanessa Puig Barrachina, Montserrat Vergara i Antoni Barbarà: tres grans companys de DEMPEUS.

Diumenge 26

10h. “conclusions i propostes”
Presentació del Manifest del Fòrum.

13.30h. Forn de Teatre Pa’tothom: “Gran gala Empresari de l’any”

 

Etiquetes: , , , , , , ,

Homs embolcalla amb la senyera l’euro de la vergonya

Conseller Homs i bandera (falta l'euro)

Conseller Homs i bandera (falta l’euro)

Recull el 3/24 unes declaracions del conseller Homs (repetides constanment per “la seva”) desprès de saber la decissió del Tribunal Constitucional d’aturar l’aplicació de l’euro per medicament a Catalunya que “Un dia el govern espanyol declararà inconstitucional respirar en català”.

Amb una mica de tremolo a la veu resulta fins i tot emotiu! El victimisme i la defensa de la mesura arbitrària i contrària a l’equitat de Boi Ruiz, la converteix en un crit de supervivència de Catalunya. Sabem de sobres que, en polítiques neoliberals i privatitzadores, PP i CIU no són gens diferents: i si és cert que el govern espanyol no ens vols deixar “respirar en català” (?) el govern dels Millet no ens vol deixar respirar a seques. En especial, si es té una malaltia crònica, no es tenen unes rendes massa folgades i calen diversos medicaments per diverses malalties…

I tant moderns com sempre, han inventat (millor adaptat) un concepte nou: la prohibició “preventiva”… És a dir, aturar l’euro per recepta és una mesura “preventiva” del dret a decidir de Catalunya… Quina barra, senyor Homs! O creu vostè que el poble de Catalunya, si poguès decidir-ho lliurement, optaria per ofegar-se ell mateix, privar-se dels medicaments que necessita? Vostè té tan poc respecte pel dret a decidir, entèn tant poc el que és el dret a l’autodeterminació, que es pensa que hi cap en una taxa que fomenta les desigualtats i empitjora la vida de les persones més febles….

En el mateix to de suficiència burleta que sol escaure als saltataulells, però no a un conseller de la Generalitat, Homs ha dit que, per part del govern espanyol, amb aquests recursos “estan a punt de fer el ridícul més gran del segle”. Doncs miri, de moment qui ha fet el ridícul és el senyor Boi Ruiz; i el senyor Mas-Collell, que ja tarden a presentar la dimissió. I a la seva pregunta sobre “Com ho explicaran, això, a Europa” li puc dir com ho explicaria jo mateixa: dient que s’ha eliminat una mesura de desigualtat que significava exprèmer fins al darrer euro les persones que haurien de ser més protegides -i no estafades- per les polítiques de salut. Una mesura que pot haver afectat seriosament la salut de les persones. Perque si vol, li explico com s’ha aconseguit reduir una part d’aquest 20% de la despesa farmacèutica en un context de polítiques ideològiques i insanes d’austeritat i retallades que fins i tot Stiglitz, Juncker i Blanchard ara abominen: deixant de prendre la medicació necessària i receptada pels metges per part de moltes persones, o deixant de menjar carn i peix per poder pagar la farmàcia per part d’altres. Per sort, molts altres catalans i catalanes, començant pels iaioflautes i dempeus, hem fet objecció i no ha pogut ingressar, per part nostre, l’euro de la vergonya.

Senyor Homs, entenc finalment que en un pais que costa tant que es parli en diferents idiomes surti més rendible “respirar” que no “parlar” en català, castellà, anglès, francès, etc… Sobre tot perquè per parlar es bo disposar d’arguments i d’idees. Per exemple, per explciar perquè no s’incrementen els impostos progressius de la Generalitat sobre les rendes més altes (en les seves diferents versions de renda i riquesa) perfectament compatibles amb el que està establert, que no carregar els neulers a les persones que, davant una malaltia, poques possibilitats tenen de defensar-se… o d’enviar l’euro per medicament que es puguin estalviar ara a paradisos fiscals, al costat de comptes de polítics i artistes nostrats i que respiren molt, però molt, en català.

Senyor Homs, res ens impedeix avui celebrar la decissió del Tribunal Constitucional, ni seguir demanant a les persones que necessitin un medicament, que continuïn fent INSUBMISSIÓ “fins que els ordinadors” deixin de reclamar l’euro de la vergonya. Aquesta victòria és dels enemics de la desigualtat, dels defensors de la salut i la sanitat públiques, i ni el PP ni vostè ens l’amargarà…I per no acabar prenent mal tots plegats crec que val la pena començar per no confondre les coses, ni fer apel.lació a la llagrimeta fàcil. Comprengui que n’hi ha prou de que corruptes (fins i tot famílies senceres) s’embolcallin amb les quatre barres, no vulgui vostè també protegir amb la senyera una mesura injusta, una estafa més que perjudica de manera dolorosa a les persones malaltes i en situació precària (que cada vegada són més gràcies a les seves polítiques).

Quan vostè disposa de tota la televisió de Catalunya i tants de mitjans per justificar l’injustificable, em ve a la memòria la valent llucidesa de Pepe Rubianes i on i a què enviava a la gent que deia coses com les que vostè deia ahir… Senyor Homs, en homenatge al gran galaico-català que respirava llibertat en tots els idiomes, busqui’s una platja arracerada.

Veure també el bloc de Dempeus.
Arguments en castellà també No al euro por receta, la tasa más indigna de los gobiernos más cobardes.

 
6 comentaris

Publicat per a 16 gener 2013 in Despropòsits, Salut

 

Etiquetes: , , , , ,

Les retallades de CiU

eduardo-manostijeras1.jpgEl Govern de la Generalitat ha agafat un virus debilitant i menguador del que és públic… i s’ha convertit en una especie de “Eduardo Manostijeras” (sense l’espurna de tendresa que desperta, però, al final dels finals, el monstre dels retalls). Sense cap possibilitat d’empatia,la borratxera de les retallades del govern CiU van en sentit socialment contradictori: pels impostos de successions (i donacions que demana amb entusiasme el PP!) pels més rics, i de serveis i atencions necessàries per les persones treballadores, malaltes, i més necessitades. Retallades que són com cistelles de Nadal pels poderosos, i representen en canvi més estretor i precarietat per la immensa majoria de les persones que viuen, treballen o estan a l’atur a Catalunya.

Que la fúria esquiladora s’ha convertit en dèria i té massa elements patològics ho demostra que fins i tot l’ex-president Jordi Pujol vol posar-hi algun aturador o cataplasma, i el que va ser un dels seus consellers de Treball, Indústria, Comerç i Turisme, Antoni Fernández Teixidó, considera un “disbarat” la “perdigonada de retallades” pressupostàries generalitzades anunciades pel Govern de la Generalitat.

ley-del-embudo.jpegFernández Teixidó no s’ha mossegat la boca: ha fet unes declaracions en el programa Parlament de TV3 posant de manifest la seva alarma per la manera com s’està comunicant la tisorada que haurà d’aplicar el Govern per sanejar les seves finances. Segons podem llegir al diari Ara:

“Em fa la impressió que s’ha produït una perdigonada de retallades que des del meu punt de vista no tenen massa sentit com han estat formulats. Reclamo que el Govern, que naturalment ho farà, tingui molta cura, i sigui molt específic amb allò que hem de tocar”, ha afirmat. “Parlar de retallades generalitzades em sembla sincerament un disbarat”, ha reblat l’exconseller, partidari d’ajustar la despesa pressupostària “allà on faci menys mal”.

Diu l’exconseller que s’ha de tenir cura a “no penalitzar a tothom”, però de fet, això ja ho té en compte el senyor Mas: no tothom es panalitza: els que hagin de pagar impostos per successions milionàries no es veuran gens agreujats, sinò tot el contrari, alleugerits i agraciats per una política que augmenta les desigualtats i la manca d’equitat en una sociedad menys civilitzada.

I per acabar-ho d’arregar, he sentit que ara demanaran als inmigrants que parlin català… quan hi ha tantes i tantes persones al Parlament, en els diferents governs i en les famílies dels polítics més “nostrats” que no donen pas aquest exemple. Però és que aquest Govern de CiU, en temes ecnòmics i socials, ha fet de la llei de l’embut la seva unitat de mesura… I així no aconseguirem una Catalunya millor… de cap de les maneres.

votar

 
4 comentaris

Publicat per a 16 Març 2011 in Economia crítica

 

Etiquetes: , , ,

La transversalitat de les polítiques de salut

Poc a poc va guanyant terreny la concepció de que les polítiques de salut han de ser transversals. A la presentació de l’Informe de la Comissió sobre Determinants Socials de la Salut (que podeu trobar en el post anterior) la seva necessitat va quedar molt palesa, i la Ministra de Sanitat ho va entomar amb determinació. Sembla com si poc a poc conceptes fonamentals per a una bona formació, aplicació i valoració de les polítiques que més afecten la vida quotidiana s’anessin transformant en un sentit positiu que, a la vegada, les fa més properes, més democràtiques (en el sentit de l’abast i les vies de participació política que obren) i molt més efectives.

L’antecedent immediant és la transversalitat de les polítiques de gènere. No és encara un objectiu plenament aconseguit, però poc a poc es va imposant. Com a mínim, ja no és políticament correcte dubtar del biaix de gènere de la nostra societat, l’economia que la governa i els valors tradicionals que cal anar canviant per a millorar la qualitat democràtica de la vida. Manca la seva traducció concreta a moltes mesures que es prenen des dels diferents nivells de govern, però s’ha avançat de forma important en la recollida de dades estadístiques que, com a mínim, ens ajuda a fer-mos més visibles com a dones, i en lleis per a la igualtat que ajuden a compensar l’impacte de gènere d’altres decisions polítiques, socials i econòmiques que encara són “cegues” des d’un punt de vista de gènere.

2027632-original.jpg

Ara el pas cap a la transversalitat s’està donant en el camp de la salut, i no hi ha dubte que també des del gènere –per les mateixes funcions de cura tant assumides per les dones– és un avanç important. Encara que ja fa molt de temps que des dels sectors socialment més conscients s’està insistint en aquesta visió, finalment, la proposta sembla obrir-se pas en les instàncies des d’on es determinen les directrius de les polítiques de salut. I així, es reconeix que per a portar a terme les prioritats fonamentals que entenen la salut molt més enllà de “l’absència de malaltia” els responsables de les polítiques de treball, de gènere, d’agricultura, sobre el medi, i naturalment, d’economia i hisenda, hi havien d’estar profundament implicats. I tant de bo així sigui, perquè és massa superficial, a hores d’ara, parlar de polítiques laborals sense mencionar les seves repercusions sobre vida i salut, o parlar de la introducció de determinats cultius o de polítiques urbanístiques i sobre el medi sense valorar-ne les seves conseqüències a mig i llarg termini sobre les taxes de morbilitat.

El mal exemple de Catalunya

Tot el contrari del que passa a Catalunya, i en donaré dos exemples del que en podríem anomenar –des de la transversalitat i el nou enfocament– “mala praxis”: fa poc temps, i en una de les moltes vegades que va decebre de nou la negociació amb Madrid sobre el finançament, el conseller Castells va demanar reunió urgent de la Comissió Vilardell per retallar despeses en el sector sanitari. Aquesta és la transversalitat “al revès”, o sia, la salut al servei de l’economia –quan hauria de ser tot el contrari, perquè la salut de les persones –i els serveis públics de salut públics, de qualitat i universals– han de tenir prioritat sobre les estrafolàries normes neoliberals –imposades de manera interessada– i que condueixen economia i societat cap a la crisi. I l’altre exemple del que no s’ha de fer és el que passa amb el “compliment” de la Resolució 203/VIII per a un millor tractament de la fibromiàlgia i la SFC: NO habilitar en el seu moment les partides econòmiques necessàries en els Pressupostos de la Generalitat. (Ara, amb presses per complir la Resolució, o com a mínim fer-ho veure, les tensions recauen sobre l’esforç i la voluntat d’uns bons professionals que s’han d’enginyar i tensionar per a la creació d’unes Unitats per a les que no hi ha un mínim finançament.)

Esperem que aquesta “nova” concepció transversal de la salut faci canviar algunes coses… i ben aviat. Perquè és del tot incompatible amb aquest sistema del màxim guany privat a costa –també, i sobre tot– de la salut de les persones.

 

Etiquetes: , , , ,

DEMPEUS en castellano

183_dempeus_f.jpg
Lo que llamamos modelo sanitario catalán tiene su despliegue y apoyo en la Ley de Ordenación Sanitaria de Cataluña (LOSC) de julio de 1990, que consolidó un modelo “mixto” y creó la Red Hospitalaria de Utilización Pública (XHUP). El año 1991 se crea el Servicio Catalán de la Salud (CatSalut), como un ente adscrito al Departamento de Salud responsable de garantizar la prestación de los servicios sanitarios de cobertura pública a la ciudadanía de Cataluña sin ningún tipo de discriminación, ni de género, ni clase, ni lugar de procedencia. Estas modificaciones catalanas de involución liberalizadora precedieron a las privatizaciones y desregulaciones del PP en todo el Estado español mediante la Ley 15/97 de “nuevas formas de gestión”. Con respecto a la U.E, van surgiendo orientaciones y propuestas reiteradas hacia un “mercado sanitario interno” desde contenidos en redacciones de Tratados y Directivas diversas.
Después de 23 años de depredación de los recursos sanitarios con privatizaciones, externalitzaciones, quiebras económicas fraudulentas, modelos de gestión mercantilistas, medidas de apoyo a la privada, sometimiento a las grandes compañías aseguradoras o mutuas privadas y a la industria farmacéutica, la degradación del sistema público concluye en un importante déficit público en los servicios públicos de salud… Desgraciadamente esta tendencia no se ha corregido todavía. Más de la mitad del presupuesto sanitario de la Generalitat se sigue derivando a conciertos, consorcios y entidades de carácter privado o mixto.

SITUACIÓN ACTUAL
Constatamos, con preocupación, como en estos últimos tiempos surgen una serie de iniciativas patrocinadas y promovidas desde diversas instancias que, con lo pretexto de “modernizar” y hacer “sostenible” el Sistema Nacional de Salud de Cataluña, reclaman nuevas aportaciones económicas por parte de la ciudadanía, que pasa a ser considerada como “cliente”. Es lo que se conoce como ” co-pagos”, o nuevas tasas, o limitaciones de la cartera de servicios. Se da prioridad a una supuesta gestión “eficaz y actual” y de “mercado” por encima de la satisfacción de los derechos democráticos, económicos y sociales.
En situación de crisis económica se recortan los gastos sanitarios mientras se invierten cifras astronómicas de dinero público en la banca privada. Se reiteran los viejos argumentos de que no hay bastante dinero para sanidad y que hay que poner unos “límites” al gasto. Se culpabiliza la ciudadanía del gasto sanitario público con el fin de vencer las resistencias hacia un RE-pago y se la dirige hacia aseguradoras y coberturas privadas. En este sentido, vemos con inquietud cómo se quiere imponer como hecho consumado una especie de “Pacto Apolítico”, supuestamente “técnico” y “neutral” que abriría camino a la mercantilización de todo el sector… cuando estas políticas neoliberales están demostrando su fracaso por todas partes.

EL DERECHO LA SALUD
Nos reafirmamos en la concepción de la Salud como una categoría superior a la simple atención en sanidad: la salud va mucho más allá de la ausencia de enfermedad y se considera “un estado completo de bienestar físico, mental y social”. Podemos afirmar que las causas de las enfermedades que más nos afectan se deben a un tipo de “progreso” que nos ha sido impuesto y que provoca desigualdades, accidentes diversos, enfermedades cardiovasculares, enfermedades cancerosas, problemas de salud mental, envejecimiento, etc…. no hay duda de que la mayoría de causas de la NO salud dependen de cuestiones laborales, culturales, económicas, de género y ambientales. Nosotros defendemos que la salud individual sólo puede abordarse de forma colectiva y social. Enfermamos, o no, en función de cómo vivimos y de las condiciones económicas y psico- sociales de nuestra vida que producirán a menudo más enfermedad, o más salud, que la propia condición biológica e individual.
Entendemos este concepto de salud en sentido positivo, no en contraposición al concepto de enfermedad. La Salud es aquella manera de vivir autónoma, jubilosa, llena, solidaria y armónica con uno mismo/a, el resto de personas y con el entorno. Es una herramienta necesaria para la promoción de la persona en el plan personal y social, directamente vinculada con las condiciones de vida, relación y de trabajo.
De ninguna manera tenemos que pagar la actual crisis económica con reducciones de salarios ni de servicios públicos. No somos los responsables de la crisis. Ahora más que nunca, los gobiernos tienen que invertir en prestaciones y en apoyos sociales. Y en Catalunya, es muy discutible “cómo” y “cuánto” gastamos, ya que seguimos por debajo de las aportaciones de la UE-15. Disponemos de una financiación insuficiente y además la gastamos erróneamente. Hay que conseguir un importante incremento relativo de la protección, prevención y promoción de la salud.
La participación ciudadana organizada es el otro agente socio- sanitario imprescindible. Necesitamos más que nunca la articulación de un movimiento transversal y unitario de las organizaciones, de las redes ciudadanas, de las asociaciones políticas, sindicales y vecinales para defender el carácter público, universal, de calidad, integral, solidario y equitativo del Sistema Nacional de Salud. El derecho a la protección de la salud para toda la ciudadanía es uno de los derechos fundamentales de cualquier estado democrático.

DEFENDEMOS LA SALUD PÚBLICA
Nos pronunciamos en defensa del Sistema Nacional de Salud en todo su carácter conquistado: público, universal, de calidad, integral, solidario y de equidad garantizada. Consideramos igualmente que su objetivo irrenunciable es el de dar la cobertura y servicios para garantizar el derecho constitucional de la ciudadanía a la protección de la salud, sin discriminación de ningún tipo. Y no sólo en la vertiente reparadora o curativa sino también, cómo hemos dicho, en las acciones de prevención, y promoción de salud. Nos orientamos a promover la reflexión colectiva, generar debates, y buscar sinergias en favor de la acción cívica y política por una movilización social. Tres de los ámbitos en los que inicialmente nos proponemos trabajar son:
1. – La defensa del carácter PÚBLICO del sistema nacional de salud. En forma argumentada y sostenida desde el rigor científico y el interés colectivo, la bondad social, la justicia política y la oportunidad del momento. Sin “híbridos- mixtos” ni fórmulas parasitarias, siempre orientadas hacia el beneficio final del mercado, y que supondrían una pérdida grave de universalidad y de equidad.
2. – Participación social, “empoderamiento” y co- decisión, incorporando el gran abanico de potencialidad de la red de sociedad civil organizada, las asociaciones y grupos de ayuda. La salud, naturalmente pública, por esencia y concepción, sólo lo será si incorpora realmente a estos agentes sociales.
3. – Abordaje interdisciplinario y de calidad de las nuevas patologías emergentes (o las poco usuales, mal llamadas “raras”) sometidas a un trato injusto para ser incorporada dentro del sistema de atención sanitario y de cobertura económica y social, a pesar de una prevalencia y/o severidad incuestionables. La reivindicación para atender dignamente la salud mental o la reciente experiencia participativa y movilizadora de la ILP para la Fibromialgia y el Síndrome de Fatiga Crónica son ejemplos paradigmáticos y que hay que ham de acabar en un triunfo pleno.
Con nuestro manifiesto hacemos también un llamamiento abierto a todos aquellos grupos, colectivos o personas que ya trabajan por estos objetivos con el fin de generar una necesaria y urgente movilización social y política reivindicativa.

tarjet1.jpg

MANIFIESTO: EN PIE POR LA SALUD PÚBLICA
Las personas que nos adherimos a este documento consideramos que el momento presente es determinante con respecto al futuro de la sanidad y la salud en Cataluña y nos pronunciamos en defensa del Sistema Nacional de Salud con todo su carácter público, universal, de calidad, integral, solidario y de equidad garantizada.
Consideramos igualmente que su objetivo irrenunciable es el de dar la cobertura y los servicios adecuados para garantizar el derecho constitucional de la ciudadanía a la protección de la salud, sin ningún tipo de discriminación, tampoco para las personas inmigradas, que trabajan o quieren trabajar, en nuestro país. La equidad y la lucha contra las desigualdades en salud son objetivos fundamentales y necesarios.
Últimamente, desde diversos ámbitos de las Administraciones y empresas vinculadas al sector de la salud, se quiere restringir de muchas maneras el ámbito público. Por ejemplo, se reclaman nuevas aportaciones económicas de la ciudadanía (“copagos”), limitación de servicios, contrataciones de pólizas de seguro privado y particulares, tasas, tratamiento mixto de la financiación, generalización de prácticas de privatización o de externalización. Es decir, valores de “mercado” por encima de los sociales y políticos, y la supremacía de una gestión orientada por valores privados por encima de la satisfacción de los derechos democráticos, económicos y sociales.
La situación de crisis económica se viene a sumar al viejo argumento de los “límites económicos de la financiación pública”, para debilitar la exigencia de los derechos y culpabilizar la ciudadanía. Se quiere imponer un tipo de “Pacto Apolítico neutral” que abriría camino a la mercantilización de todo el sector … cuando estas políticas ultra-liberales están fracasando a todas partes.
Nosotros, que provenimos de diferentes experiencias, formaciones, oficios y disciplinas, organizaciones sociales y políticas, de diversas luchas y amplios compromisos sociales, nos reafirmamos en la concepción de la Salud como una categoría superior a la simple atención en sanidad o la ausencia de enfermedad. Salud es aquella manera de vivir, personal y colectiva, autónoma, jubilosa, plena, solidaría y armónica con un/a mismo/a, con el resto de personas y con el entorno. Una definición que permite abordar el binomio salud/ enfermedad desde una visión en sus tres dimensiones: biológica, psicológica y social. Por lo tanto nos comprometemos a actuar en la promoción, protección y prevención de la salud, y a partir de sus causas, de los Determinantes de Salud: trabajo y sus condiciones, género, clase social, educación, estilos de vida, medio ambiente, urbanismo, origen, autonomía, movilidad, etc.
Nos orientamos a promover la reflexión colectiva, generar debates, buscar acuerdos desde nuestra pluralidad, manifestar públicamente nuestras opiniones y propuestas, animar la movilización social y la acción cívica y política hacia los objetivos acordados. Igualmente, por las características y composición del Grupo, nos comprometemos a dar a conocer las elaboraciones colectivas y personales que tengan interés para la reflexión y la acción sobre el tema. Y a comprometer al máximo de personas en la defensa de la salud pública.
Algunos de los ámbitos en los que inicialmente nos proponemos trabajar son:
1. – La defensa del carácter PÚBLICO del sistema nacional de salud.
2. – Participación social, con otras asociaciones que vienen trabajando desde hace tiempo en la defensa de lo público, y grupos de ayuda.
3. – Abordaje interdisciplinario y de calidad de patologías no suficientemente reconocidas, enfermedades mal atendidas como las mentales, las incorrectamente llamadas “raras”, o las nuevas patologías emergentes sometidas a un trato injusto para ser incorporada dentro del sistema de atención sanitaria y para una cobertura económica y social, a pesar de su prevalencia y severidad incuestionables. La reciente experiencia de la ILP sobre la Fibromialgia y el Síndrome de Fatiga Crónica es un ejemplo que hace falta acompañar hasta su triunfo definitivo.
Sin competir con ninguna de las plataformas, asociaciones y colectivos que coinciden en estos objetivos, y haciendo un llamamiento a la mayor unidad y apoyo mutuo, entendemos necesario, urgente y oportuno, difundir esta Declaración en defensa del Sistema Público de Salud y pedir a todas a las personas que defienden su carácter público a darle apoyo.

 
6 comentaris

Publicat per a 11 febrer 2009 in Ciutadania/Política, Salut

 

Etiquetes: , , ,

UN PRESSUPOST AMB DEFECTES CONGÈNITS

joanra.jpg El company Joan R. Lladós en sap molt de salut pública: pertany al sector des de fa molts anys, i de la seva vocació de servei ningú pot dubtar-ne. Forma part d’un col.lectiu de defensa de la salut pública al que tinc l’honor de pertànyer. El company Lladós, una vegada publicats els primers resums sobre els Pressupostos de la Consellera Marina Geli, m’ha fet arribar la seva valoració:

“Els diners de la Sanitat Pública catalana depenen, en gran mesura del finançament autonòmic. És evident, per tant, que mentre els recursos econòmics assignats a Catalunya es mantinguin per sota de les necessitats, no hi podrà haver un finançament suficient de la Sanitat Pública.
El Pressupost de la Conselleria de Salut de la Generalitat de Catalunya per a l’any 2009 suposa un increment del 2,77% en relació a l’any anterior tot assolint la quantitat de 9.412,9 milions d’euros. Els Hospitals s’emporten més de la meitat dels recursos, concretament un 56%, sense que això suposi gaires noves inversions. A la Assistència Primària es destina un 25% del pressupost, que contempla alguns nous ambulatoris.
Pel que fa a la despesa en medicaments, que suposa gairebé el 25% del total, es preveu un lleuger descens, malgrat el constant increment de persones assistides, passant a representar el 18,7%. Aquesta reducció es podria assolir gràcies a la constant reducció del preu dels medicaments. En realitat la despesa en medicaments segueix creixent (6,8%) a causa de diversos factors: l’increment del número de receptes (6%), el preu mitjà de les mateixes (1,5%, amb tendència al decreixement) i l’augment de la població assistida (més de 200.000 noves targetes sanitàries en el darrer any a Catalunya).
El proper acord del Ministeri de Sanitat amb Farmaindustria preveu un estalvi de 380 milions d’euros per a l’erari públic i la revisió semestral dels preus dels medicaments. Aquesta, de posar-se en marxa, podria accelerar tant la reducció dels preus dels medicaments (ara un 23% per sota de la mitjana dels països de la OCDE) com l’increment dels problemes per manca de desabasteixement puntual d’alguns fàrmacs.
La inversió per càpita es redueix de 1.274 a 1.254 euros. Una xifra insuficient, atès que es pretenia arribar l’any 2.010 als 1.600 € per persona. Ara diuen que hi arribarem l’any 2.012, dos anys més tard del previst. Tot apunta, doncs, a que el pressupost actual es quedarà curt. La Consellera, però, creu tenir algunes cartes amagades a la màniga: una possible millora de l’acord de finançament amb el Govern Central abans d’acabar l’any, un possible endeutament de l’1% i l’inacceptable co-pagament.
En definitiva, es mantenen els patrons segons els quals la orientació de la Sanitat es decanta cap a una actitud purament reparadora en lloc d’apostar per combatre les causes, que obeeixen clarament a factors de caràcter econòmic i social.”

 
3 comentaris

Publicat per a 26 Novembre 2008 in Salut, Serveis Públics

 

Etiquetes: , , ,

Informe de Salut de la OMS 2008

cover_es.jpgEl passat dia 14 la OMS va presentar l’informe 2008 sobre la salut en el món, on es documenten els greus desequilibris en salut entre poblacions d’un mateix país, o entre diversos països.

L’Informe analitza la manca d’equitat en salut, l’accès a l’atenció sanitària i els pagaments que han de fer persones sense apenes recursos per a ternir-hi accès. Dades ben colpidores són, per exemple, la diferència entre l’esperança de vida dels més rics i els més pobres, que s’ha incrementat i ara ja supera els 40 anys. I una dada de gènere: aquest any calcula la OMS que donaran a llum 136 milions de dones, però d’aquestes, 58 milions no tindran cap mena d’atenció mèdica ni en el part ni en el post-part.

L’Informe explica que la despesa anual dels governs en salut va dels 20 dòlars USA per persona fins els 60000 dòlars USA, però que uns 5600 milions de persones de països de rendes baixes i mitjanes han de pagar de la seva butxaca més de la meitat de l’atenció sanitària que reben. Això fa que la despesa personal en salut sigui responsable de que cada any més de 100 milions de persones traspassin el llindar de la pobresa.

reunio-salut-de-dones-a-savar.jpg

Segons conclou l’informe, l’atenció primària de salut és més important que mai per resoldre la manca d’equitat entre rics i pobres. Amb massa freqüència es considera la salut com un producte d’intervencions biomèdiques i es desatén la prevenció. En aquest sentit, la OMS estima que la millora de les mesures de profilaxi podria reduir la morbilitat fins a un 70%. I denuncia també que la manca d’equitat és més gran quan la salut es tracta com una mercaderia i l’atenció s’orienta en funció del rendiment de resultats.

La OMS constanta que l’atenció de la salut no ha aconseguit respondre a l’expectativa social d’una atenció sanitària centrada en les persones, justa, assequible i eficient. L’estrategia bàsica front la manca d’equitat que recomana és la cobertura universal, la justícia social i la solidaridad. En l’Informe es recomana també l’atenció primària per fer front als 3 mals del segle XXI: la globalizació de les maneres de viure insanes; l’acceleració de la urbanització no planificada, i l’envelliment de les poblacions.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 15 Octubre 2008 in Salut, Serveis Públics

 

Etiquetes: , , ,

Crisi i distribució de la renda

drfichas03_1.gifFrançois Ruffin a Le Monde Diplomatique del passat mes de gener i Juan Torres a Attac han escrit recentment sobre la distribució de la renda. El tema és important perque de fet és el punt cec per a la majoria de comentaristes de l’actual recessió econòmica. Fins i tot a la Banque des règlements internationaujx (BRI) de Basilea es pot llegir un treball que es queixa de que «La part dels beneficis és ara inhabitualment elevada (i la part dels salaris inhabitualment baixa). De fet, la magnitud d’aquesta evolució i el nombre de paisos afectats no té precedents en els darrers 45 anys.» Aquestes reflexions no les fa cap sindicat de classe, sinò una institució que reuneix les banques centrals per «coordinar les politiques monetaries ». No són marxistes, però troben que el « marge [de beneficis] és d’una magnitud sense precedents ». (La cita sencera es pot trobar a Luci Ellis et Kathryn Smith, « The global upward trend in the profit share », Banque des règlements internationaux, Working Papers, n° 231, Basilea, juliol del 2007.)

Per la seva banda Alan Greenspan, ex-director de la Reserva federal americana i que per tant tampoc és d’esquerres, va declarar al Financial Times : « Estic esperant que es normalitzi el repartiment del benefici i dels salaris (…) ja que la part dels salaris en el valor afegit és històricament molt baixa, al contrari de la productivitat que millora constantment. »
Aquesta constatació es pot trobar també en el FMI, on alerten que en els paisos membres del G7, la part dels salaris en el PIB ha disminuit en un 5,8 % entre 1983 i 2006. I segons la Comisió Europea, nomès per Europa la caiguda ha estat del 8,6 %., encara que a França ha representat el 9,3 %. Ruffin considera que el mutisme que envolta aquesta distribució de la renda i la riquesa és de fet una explotació permanent.

Per la seva banda el catedràtic d’economia aplicada de Màlaga Juan Torres, en el seu article ”Con la mano izquierda te doy un poco, con la derecha te quito más” ens parla d’un estudi de la fundació Eurofound de la Unión Europea segons el qual les rendes dels treballadors en tota la zona euro varen augmentar en un 0,8% en 2006, i a Espanya tan sols un 0,5%, una dada més que confirma la pèrdua de poder adquisitiu dels sous i salaris dels darrers anys.

Juan Torres creu que el menor creixement dels sous i salaris a Espanya reflexa el fet de que “el gobierno de Zapatero actúa con una lógica bastante perversa. Con la mano izquierda diseña y ofrece políticas sociales que pretenden ser muy avanzadas y dirigidas a los más desfavorecidas, pero con la mano derecha de la economía favorece un reparto de la renta cada vez más beneficioso para las rentas del capital. El saldo evidente no puede ser más que el incremento de la desigualdad y ésta siempre termina con más malestar social.”

I segueix dient: “Es verdad que esto se produce hoy día como consecuencia de reformas y transformaciones que se dieron años atrás (privatizaciones, reformas laborales y fiscales, políticas desreguladoras, privilegio de la banca, facilidades para la desolocalización…) pero eso no exime de responsabilidad a este gobierno. El de ZP afirma permanentemente que tiene más voluntad de hacer políticas sociales y bienestaristas que el de Aznar, que pretende gobernar a favor de los más desfavorecidos. Y es verdad que eso lo consigue en gran medida, como es fácil comprobar simplemente comparando las leyes de una y otra etapa. Pero el problema de este gobierno es que puede terminar siendo una experiencia frustrada y prácticamente calcada del anterior en materia económica (es decir, de rentas y bienestar en definitiva) porque está casi completamente atado de pies y manos por las políticas neoliberales que aplican sus responsables económicos.

La política fiscal, el empecinamiento en mantener el superávit presupuestario que impide avanzar como sería necesario en educación, en desarrollo tecnológico e innovación, en infraestructuras sociales y en protección social, la falta de intervenciones más decisivas en el mercado de trabajo, la excesiva desregulación de los servicios… todo eso genera precarización y salarios a la baja. Mientras que la mano tendida a las grandes empresas, la incapacidad para hacer que la actividad económica sea menos patologico-dependiente de la construcción o la falta de decisión política frente a los grandes poderes financieros, dan ala a las grandes empresas para imponer condiciones laborales y salariales muy perjudiciales para los trabajadores.

Esta esclavitud es la que deberían tratar de romper los socialistas más consecuentes, los sindicalistas honrados y todos los ciudadanos de izquierdas. Aunque no será fácil porque no se percibe ni que haya voluntad política para ello ni condiciones sociales para lograrlo. El principal escollo radica en una de las más grandes paradojas de nuestra época y que es, a su vez, la principal victoria del neoliberalismo: a medida que las clases trabajadoras pierden renta se hacen más conservadoras e incapaces para enfrentarse al poder establecido que las empobrece.

Como sus vanguardias sindicales y políticas tienden a reproducir ese conservadurismo para poder identificarse con sus bases resulta que las clases trabajadoras pierden poder de influencia y decisión, se fragmentan y desorganizan pasando a ser un magma de individuos aislados en lugar de grupos sociales con intereses expresos y compactos y, a la postre, se callan y tratan solamente de sobrevir cada persona como se pueda. Resignados, los trabajadores terminan por ser los grandes legitimadores de las políticas económicas que los empobrecen.

Por eso decimos que el empobrecimiento no consiste simplemente en tener menos rentas, sino en la pérdida de empoderamiento, de pulsión y rebeldía, en la renuncia a pertenecer al ser social de referencia, e incluso en la confusión que provoca en los individuos a la hora de saber lo que de verdad interesa o conviene a cada uno.

El problema no es que estén bajando los salarios en España sino que eso se produce precisamente porque los trabajadores adniten estar más explotados sin rechistar, porque se han rendido, porque ya les da todo igual. Les hacen juegos de manos delante de sus narices cuando les dicen que están dándole mucho por aquí y les quitan más todavía por allí, pero, ensimismados como están, son incapaces de descubrir el truco.

Y no es que los neoliberales sean unos grandes magos. Es que nos han entontecido.”

 
1 comentari

Publicat per a 18 febrer 2008 in Economia crítica, Europa, Igualtat

 

Etiquetes: , ,

Salari mínim i desigualtats europees

Mannekenpis
La publicació d’Eurostat, Statistics in Focus, Population and social conditions, 71/2007 “Minimum wages 2007 – Variations from 92 to 1570 euro gross per month” que s’ha donat a conèixer el 18 de juny posa de relleu que el salari mínim varia des dels €92 al mes per Bulgària als €1.570 mensuals de Luxemburg. Els sous mínims bruts a la UE a gener tenen un ventall de 1 a 17 entre països, i si ajustem per paritat de poder de compra, aquesta diferència es redueix de 1 a 7, essent per al Luxemburg (1.503 PPS) i per Romania (204 PPS).

En divuit dels vint països de la UE on és obligatori l’establiment del Salari Mínim Interprofessional, és força més alta la proporció de dones que el cobren que no pas el nombre d’homes, reforçant la diferència salarial per raons de gènere present a tota Europa.

Des d’Eurostat analitzen l’existència de tres grans grups de països segons nivell de salari mínim. En el primer hi trobaríem els que tenen un salari mínim per sota dels 300 euros a gener del 2007:
Bulgària (€92) Romania (€114), Letonia (€172), Lituania (€174), Eslovaquia (€217), Estonia (€230), Polònia (€246),Hongria (€258)i la República txeca (€288).
En el segon grup hi trobem els que estan entre els 400 i els 700 euros mensuals, i que són:
Portugal (€470), Eslovènia (€522), Malta (€585), Espanya (€666) i Grècia(€668 a juliol del 2006)
Finalment un tercer grup tindria un SMI per sobre dels 1.200 euros i entre ells hi ha França (€1.254), Bèlgica (€1.259), Holanda (€1.301), Regne Unit (€1.361), Irlanda (€1.403) i Luxemburg (€1.570).

En comparació, el salari mínim federal dels USA era de €676 mensuals a gener d’aquest any.

A més de la consideració de gènere feta a l’inici, la proporció de persones sense especificar sexe que reben aquests salaris és molt diferent segons països, anant des del 1% d’Espanya fins al 17% a França.

Per altra banda, val la pena saber que l’any 2005 el salari mínim representava una tercera part dels ingressos bruts a serveis i indústria a Estònia, Romania, Polònia i Eslovaquia i la meitat a Irlanda, Luxemburg, Malta i Bulgària. Als USA, per la seva banda, representava un 32% dels ingressos mensuals bruts.

 

Etiquetes: , ,

 
%d bloggers like this: